Ahir "El Nacional" va publicar un article d'opinió de Jaume Clotet sobre si Catalunya és o no una colònia, hi ha punts molt evidents, però pensem que va bé llegir-lo després del tractament (o maltractament) que fan els Governs espanyols a Catalunya de forma continuada.
CATALUNYA ÉS UNA COLÒNIA? - Jaume Clotet a "El Nacional".
Aquests
dies s’han fet públiques les xifres, absolutes i en percentatge,
de la inversió de l’Estat a Catalunya. Cap sorpresa. Durant els
darrers nou anys, la inversió real a Catalunya ha estat sempre molt
per sota de la inversió prevista, arribant al mínim el 2021, amb el
36% del previst. Per contra, a Madrid, durant aquests mateixos nou
anys, la inversió real sempre ha estat molt per sobre del 100% del
pressupostat, excepte un any, arribant al màxim el mateix 2021, amb
el 184% de la inversió prevista. En
total, durant aquests nou anys, l’Estat ha invertit a Catalunya
6.494 milions d’euros i a Madrid 12.570 milions.
L’espoli i el càstig són evidents, estructurals, sistèmics. Hi
ha qui diu que cal tenir en compte l’efecte capital de Madrid, pel
qual l’Estat se sent obligat a invertir més enllà perquè hi ha
tots els serveis centralitzats. Si acceptem aquesta premissa, cal
preguntar-se si no ens convé convertir Barcelona en capital d’un
Estat,
per invertir-hi més en virtut d’aquest efecte capital. La segona
pregunta que ens hem de fer és; si Madrid és la metròpoli que cal
alimentar constantment a partir dels nostres recursos, Catalunya és
una colònia de Madrid?
Segons
el DIEC, una colònia és un “territori sotmès al domini polític,
militar i econòmic d’una potència forana, regit generalment per
una legislació especial”. He buscat altres definicions i totes
s’assemblen. Particularment m’agrada la de Cornell Law School:
“El colonialisme és l’acte de poder i dominació d’una nació,
per l’apropiació o el manteniment total o parcial del control
polític sobre una altra nació sobirana”. La definició del
diccionari de la Universitat d’Oxford és tan senzilla com
precisa: “Una
colònia és un país o una àrea que és governada per persones d’un
altre país, més poderós”.
Crec que és evident que Catalunya s’inclou a la definició.
En
termes generals, una colònia té altres elements comuns. La
metròpoli manté el control de la colònia per extreure’n
un rendiment
constant de recursos econòmics,
que és el motiu fonamental pel qual té una colònia. Una colònia
és una inversió que dona uns dividends cada any, que enriqueixen la
metròpoli i empobreixen la colònia. L’extracció de recursos
és la base del colonialisme. Sempre ha estat així. Un segon element
és el supremacisme
cultural,
de manera que la llengua i la cultura de la metròpoli són la
llengua i la cultura de prestigi a la colònia, encara que els
autòctons tinguin altres llengües i cultures. La substitució
lingüística n’és un efecte derivat. Un tercer element és el fet
que, malgrat que la colònia pugui o no tenir un cert nivell
d’autogovern, la
darrera paraula sempre la té la metròpoli,
que té reservats en exclusiva els elements estratègics de
l’administració colonial: el sistema judicial, les duanes, la
xarxa de transports crítics, les forces de seguretat o el sistema de
recaptació d’impostos. En tots aquests centres de poder hi ha
personal de la metròpoli, no pas de la colònia. El personal de la
colònia gestiona tot allò que no és essencial per a la permanència
del sistema colonial. Un quart element és el
trasllat, si s’escau, de població des de la metròpoli a la
colònia.
Ho hem vist sempre: als Estats Units sota dominació anglesa, a
l’Amèrica espanyola o a l’Algèria francesa.
Només
hi ha un element —d’altra banda, discutible— que branden
els que diuen que Catalunya no és una colònia, que és la
suposada distància geogràfica que hi sol haver entre la metròpoli
i la colònia.
Aquesta circumstància és fruit de la història, més que no pas
altra cosa. Però, tanmateix, és discutible i no és un element
substancial si la resta de condicions es compleixen inexorablement.
En tot cas, potser és interessant llegir en aquest punt un fragment
d'España
invertebrada,
publicada l’any 1921 per Ortega y Gasset,
una obra molt recomanable. “El proceso de desintegración avanza en
riguroso orden de la periferia al centro. Primero se desprenden los
Países Bajos y el Milanesado; luego, Nápoles. A principios del
siglo XIX se separan las grandes provincias ultramarinas, y a fines
de él, las colonias menores de América y Extremo Oriente. En 1900,
el cuerpo español ha vuelto a su nativa desnudez peninsular.
¿Termina con esto la desintegración? Será casualidad, pero el
desprendimiento de las últimas posesiones ultramarinas parece ser la
señal para el comienzo de la dispersión, intrapeninsular. En
1900 se empieza a oír el rumor de regionalismos, nacionalismos,
separatismos… Es
el triste espectáculo de un larguísimo, multisecular otoño,
laborado periódicamente por ráfagas adversas que arrancan del
inválido ramaje enjambres de hojas caducas.”
Per
tant, no és només que alguns catalans tinguem la consciència de
ser una colònia, o almenys de ser tractats com si ho fóssim. És
que ells, els espanyols (o els castellans, com li agradava
especificar a Ortega y Gasset) també ho saben. Ho
saben perfectament, molt millor que nosaltres. Saben que som una
colònia perquè no ens consideren com a iguals.
Això es veu constantment, també en temes més o menys anecdòtics.
Un exemple: per què reivindiquen l’espanyolitat de Gibraltar
(annexada a la Gran Bretanya el 1714) i no la de Perpinyà (annexada
a França el 1659)? Perquè els gibraltarencs són essencialment
andalusos, mentre que els rossellonesos són catalans, senzillament.
Si assumim tota aquesta realitat, també cal assumir que una colònia
acaba sempre amb un procés de descolonització, i la
primera passa sempre és la descolonització mental.
.jpg)
