Durant moltes setmanes els "tertulians", "opinadors" i "comentaristes" de diferents espècies polítiques han debatut sobre els indults, mentre el debat sobre un consens de mínims per a avançar en la confecció de la República Catalana i les estrategies més adients han passat a un segon pla.
Des d' Estat Català diem, com també diuen altres entitats, que els indults només serveixen per a blanquejar els governs espanyols (de dretes o d' esquerres i per a retroalimentar-se entre ells i succeir-se indefinidament en el poder a Madrid).
Podem alegrar-nos com a persones d' Estat Català que altres persones (presoners) puguin estar a casa seva i alleugerir el patiment de les seves families, fills/es, etc. Res a dir en aquest tema. Però no som tan babaus per a creure'ns que "Espanya ha canviat", que "s' obriran negociacions" "taula de diàleg" etc etc.
Els indults no serveixen de res políticament. Uns dirigents espanyols van posar injustament a la presó a uns dirigents catalans, ara els treuen i els hem d' agrair el fet i ser bons "espanyols". És insultant per als presoners i per a tots els catalans i catalanes. A partir d' ara alguns polítics catalans seran "bons nens i submissos" i son els que han rebut la repressió. Però els que van aplicar la repressió no hem sentit que hagin d' atenir-se a unes condicions. I no entrem a parlar que els "indults poden ser reversibles" perquè l' engany ja no s' aguanta. És insultant.
I així estem, blanquejant el Govern espanyol de torn, que es nega a parlar del fons del problema (alts executius del Govern espanyol ho han remarcat aquests dies): que no son altres que l' AMNISTIA, el REFERÈNDUM, la INDEPENDÈNCIA.
Però els indults no han estat un gest "generós" del PSOE, ni els han convençut els Comuns per a fer-ho com diu l' Albiach. Els indults venen abans de les votacions al Consell d' Europa i la bufetada dels representants europeus en les seves votacions a Espanya (fet convenientment dissimulat als mitjans del Regim del 78). La votació europea ha estat molt clara. Per a nosaltres, és molt significatiu que l' arma utilitzada pels Governs espanyols històricament contra els pobles (la imposició, les armes, la violència i sobretot la POR) no serveixen gaire a Europa i van canviant per altres armes més suaus (l' engany i les promeses falses), però hi ha un fet important per a tots, el Govern d'Espanya no pot fer sempre el que vol, ni pot manipular ni pressionar als diplomàtics ni eurodiputats a plaer. Hi ha canvis que hauriem d' aprofitar.
Ens sembla interessant l' editorial d' avui de Vilaweb i els seus enllaços finals per a fer-nos una idea més aproximada de la situació i la magnitut de l' engany.
Ni
una sola nit no haurien hagut de passar a la presó
Ara és
el moment d'empènyer molt i amb tota la força
Els
indults als presoners polítics catalans s’han aprovat finalment i
tot indica que avui mateix seran tots al carrer. Jordi
Cuixart, Jordi
Sànchez, Oriol
Junqueras, Quim
Forn, Raül
Romeva, Dolors
Bassa, Carme
Forcadell, Josep
Rull i Jordi
Turull en
realitat no haurien hagut de passar ni una sola nit, ni un sol dia, a
la presó. Perquè, com molt bé va remarcar ahir l’ANC,
no van fer res el 2017 que puga justificar la privació de llibertat,
privació de la qual no podrem perdonar mai els culpables. Començant
pel rei dels espanyols, continuant per Mariano
Rajoy i Pedro
Sánchez –que
no pot deixar enrere el seu pas, per més que vulga– i rematant-ho
en la miserable corrua de jutges, togats i funcionaris que van ser
subcontractats en l’intent de fer més presentable la repressió
davant Europa. Un esforç, aquest, en el qual ja es veu que no han
pogut reeixir. Ahir, a Madrid,
tan sols Jaume
Asens va
demanar perdó als presos i les seues famílies i no era ell,
precisament ell, qui havia de fer-ho. Ans al contrari.![]()
L’alegria
que tots sentim pel retrobament dels presos polítics amb les
famílies i amics no significa, però, que s’haja acabat la
repressió. I la república independent de Catalunya tampoc
no és encara la realitat palpable que la majoria del Principat vol
que siga. De manera que tenim davant un punt i a part. Notable. Però
no definitiu.
I
no és definitiu perquè els objectius que ens vam proposar com a
nació el 2010 no s’han aconseguit encara. Però sobretot
perquè Pedro
Sánchez no
té res al cap llevat d’escapar-se com puga, i ara que encara pot,
de la condemna europea. No hi ha cap projecte de cap mena, cap
proposta que el govern espanyol vulga posar sobre la taula. El
president Aragonès ahir
va dir que ara era el moment del referèndum acordat, en una
intervenció en què va reivindicar la independència, la fi completa
de la repressió i el retorn dels exiliats, començant pel
president Puigdemont,
amb qui manté una relació remarcablement respectuosa. Però aquesta
proposta, novament, naix a Catalunya.
Sóc
profundament escèptic sobre la possibilitat que hi haja mai cap
referèndum acordat amb Espanya. Tot i estar d’acord que seria la
situació ideal, no ho veig possible de cap manera. Però al mateix
temps no negaré que alguna cosa molt important sembla que ha canviat
fa unes quantes hores a Europa. I m’agradaria cridar l’atenció
sobre un parell de detalls que han passat generalment desapercebuts,
però que a mi m’han semblat particularment remarcables.
Les
dades que hem vist aquests dies mostren els vots concrets que va
rebre l’informe contra Espanya i Turquia al Consell
d’Europa.
Turquia, Espanya i l’Azerbaitjan,
un país d’origen turc, eren les tres delegacions més nombroses i
van ser les tres úniques que van votar majoritàriament contra
l’informe. La resta de vots contraris foren de l’extrema dreta,
sobretot. En canvi, en estats com ara Alemanya, França i Suïssa,
tots els delegats –socialistes, populars o de qualsevol altre
partit– van votar a favor de la resolució que condemna Espanya i
Turquia. Cosa que significa que la vella tàctica espanyola del
xantatge del PSOE i
el PP als
seus socis europeus ha deixat de funcionar. Això ja es va apuntar en
el vot dels suplicatoris al Parlament Europeu, però ara s’ha
certificat definitivament. Si el 2017 Espanya podia amenaçar i
imposar-se a còpia d’amenaces, ara ha perdut la capacitat de
fer-ho. Ho hauríem d’apuntar.
EI
el segon detall té molta relació amb això. Ahir el diari La
Razón va
explicar de manera molt sorprenent que l’octubre del
2017 Juncker va
voler proposar en públic una negociació entre Catalunya i Espanya
amb la Unió Europea de mitjancera, negociació que evidentment
hauria canviat la història. (Podeu
llegir-ne els detalls i el context.)
La Razón no és una font fiable i sembla que la intenció de la
notícia és contraposar l’actuació del govern Rajoy amb la del
govern actual. Però, en tot cas, per primera vegada algú, i ha de
ser un algú del PP molt ben connectat amb els únics que poden saber
què va passar, aporta noms i dades d’una cosa que havia circulat
àmpliament però sempre com a rumor. I que indicaria, si mai fos
possible de confirmar aquesta informació, que ni el 2017 les coses
no eren tan clares per a Espanya com semblava aleshores.
Són dos
detalls que cal afegir a la reacció internacional arran dels
indults, una reacció que ha anat molt majoritàriament en la línia
de dir que el diàleg i la negociació és el que cal i que la via
seguida fins ara per Espanya era errònia i no treia cap a res. És
una pena que molts dels qui avui diuen això i ho aplaudeixen no
fossen prou valents per a expressar-ho també quan calia. Si la
comunitat internacional hagués estat tan clara a rebutjar la
violència espanyola el 2017 tot hauria estat ben diferent. Ells
també hi tenen la seua responsabilitat.
Siga com
siga, ara és el moment d’empènyer molt i amb tota la força.
Perquè davant els nostres ulls, coartada ja a Europa la reacció
espanyola, només hi ha dues opcions. Si la violència no és
acceptable i la repressió és condemnada com un error, Espanya ha
d’assumir que s’ha quedat sense l’eina que li va permetre de
frenar el desenvolupament de la DUI. I per tant o bé accepta com més
prompte millor de resoldre el conflicte nacional amb un referèndum a
l’escocesa o bé, si persisteix en l’error de no voler fer
política, la unilateralitat serà més justificada que mai, a partir
de la victòria en el referèndum del Primer d’Octubre i el
qüestionament generalitzat de la reacció que va tenir l’estat
espanyol.
PS1.
Els indults no són clars del tot. Ho explica ací Josep Casulleras:
“La
lletra petita dels indults: les condicions imposades als presos pel
seu comportament”
PS2.
Més avisos, aquest de Marta Rojals: “La
turboconcòrdia i altres mites“.
Aquest de Julià de Jòdar: Temps
de desestabilitzar. I
aquest de Joan Minguet Batllori: Ens
volen submisos: majories, minories i abismes democràtics.
