Comença a cansar aquest comentari dels mitjans de comunicació de Madrid (perquè ells sols són el que diuen "prensa nacional") sobre el que ells diuen paral.lelisme entre independentisme i nazisme. En algun article sempre deixen caure alguna cosa.
Els arguments històrics per desmuntar la seva teoria són tantes que no acabariem. Però cansa, francament. Avui dia, no hi ha cap partit organitzat i amb operativitat a Catalunya que es defineixi com a nazi, ni aproximat (racista, etc.) només PxC que és d' obediència espanyola, encara que faci de punta de llança aquí.
L' article d' en Llovet a El País és ressentiment i esnobisme i pensem que cal llegir una de les respostes ( publicada a 50x7 i a Vilaweb. No cal dir res més.
En Jordi Llovet, professor retirat de la UB, regala els seus lectors d'El País un article (
Estètica i poder,
publicat el 2.10.2013) que no s’aguanta per enlloc, però el contingut
del qual més d’un s’apressarà (mogut pel fàcil i interessat histerisme) a
donar per bo.
A parer del senyor Llovet, l’independentisme català incorreria,
per tal d’implantar-se i fer-se valer, en l’esteticisme totalitari. No
és el primer que ho diu (ni serà el darrer, malauradament). Com que tot i
haver llençat la comparació (amb el que això implica), no s’atreveix a
mentir i a parlar d’intimidació i coaccions (com d’altres opinadors més
escorats a la paranoia), es limita a dir que tota aquesta manifestació
“estètica” és pur sentiment sense contingut, si més no racional. Mera
faramalla que es desinflarà o s’hauria de desinflar aviat per donar pas a
l’autèntic debat, al veritable joc democràtic, que és reposat, seriós,
dialogant, “racional”.
Crec que és necessari sortir al pas, que es diu, d’aquesta
interpretació que no per ser fàcilment desmuntable pot deixar de fer
mal, com dèiem. Algú li ha de recordar i fer saber al Sr. Llovet algunes
veritats relatives al procés que estem vivint.
1. L’aproximació “racional”, pautada, negociada a la qual
apel.la, i de la qual sembla tenir com nostàlgia, JA va tenir lloc amb
la reforma i el referèndum de l’estatut ara fa uns pocs anys. El
Tribunal Constitucional es va encarregar prou bé d’assenyalar els límits
de l’estat espanyol a l'hora d’interpretar i d’acceptar la veu popular
expressada democràticament... Aquesta via que reclama l’autor de
l’article sembla, hores d’ara, morta (assassinada per una de les
parts...). Malgrat això, l’autor de l’article sembla voler invitar-nos
al laberint bizantí de la tercera via (no, gràcies!)... oblidant que si
hi ha alguna via (també la tercera!) és gràcies a la pressió de la
mobilització popular.
2. A diferència del que opina el senyor Llovet, l’independentisme
és un ideal col.lectiu carregat de raons, curull d’argumentacions, amb
propostes i anàlisis a vessar... Tal vegada no s’havia viscut mai a
Catalunya una tal efervescència intel.lectual lligada a un projecte
polític, a l’actualitat pública. Estem parlant de l’esclat, de l’eclosió
final de lustres, dècades (segles?) de reflexió, de debat, d’estudi
sobre totes les fórmules i les possibilitats d’encaix dins d'Espanya,
així com el balanç de tots els fracassos de les diferents temptatives...
Afirmar (altivament i alegra) com fa en Jordi Llovet que el moviment
independentista és buit de contingut, que és soroll i fum és una gran
mentida, una insultant bestiesa, indigna de qualsevol persona amb dos
dits de front.
3. El nostre articulista no sembla tenir prou present que el
procés independentista, si bé ha acabat comptant amb el suport,
l’acomboiament del govern català, és, en el seus orígens i en la
plasmació pública un projecte eminentment popular, fruit de la voluntat i
de l’esforç de la societat civil. Si el senyor Llovet creu des del que
són les bases populars es poden fer les coses altrament que no apel.lant
a algun tipus de mobilització no ha entès res de la relació de forces
que configuren la dinàmica i l’escenari polítics. Quan no se li fa cas
pels canals i conductes reglats, legals (veure punt 1.), el poble, per
incidir en el curs de la política no té més remei que fer-se veure, és a
dir mobilitzar-se. Mal li pesi i li desagradi al Sr. Llovet això és
democràcia, això és lliure expressió, això és
àgora.
4. L’autor d’
Estètica i poder sembla ignorar,
voler ignorar que no tots els canvis comunitaris, no totes les
revolucions són necessàriament totalitàries (ni tampoc violentes). Es
diria que vol deixar com sobreentès que l’única política realment
seriosa i respectable seria la discorreria per les lleres institucionals
i legals. Això és oblidar que manta vegada, al llarg de la història, la
llibertat ha hagut de saltar per damunt de les barreres que la llei ha
erigit al seu davant, per negar-la i contenir-la. Són nombrosos els
casos en que el dret ha hagut de negar la llei, en que la justícia ha
hagut d’abatre falsos ídols i superar construccions jurídiques al servei
d’una minoria o d’una nació opressora. La història en va plena de casos
així, i no tenim motius per dubtar-ne, ja que és en la lògica de les
coses que sigui així. En canvi, si donem crèdit al que l’articulista que
ens ocupa, cada vegada que hi ha exaltació popular, amb aparició de
banderes, banderoles, pancartes, eslògans, etc. estaríem al davant d’un
moviment totalitari. Doncs no, ho sentim.
O el que ocorre és que el Sr. Llovet sempre ha estat del costat
de la legalitat, fos aquesta la que fos (nazi, estalinista, franquista)?
No neguem el perill que un totalitarisme substitueixi un altre
totalitarisme, però els totalitarismes de substitució no s’improvisen i
mostren ja molt abans del seu triomf el seu ideari i les seves
intencions totalitàries. No estem en aquest cas.
5. Comparar el moviment independentista amb el totalitarisme no
sols és una comparació falsa, com hem vist, en el pla del contingut i de
les motivacions, sinó també a nivell “plàstic”, “estètic”. Què té a
veure una desfilada de soldats uniformats i armats (o de membres del
partit perfectament disciplinats i igualment uniformats) davant d’un
líder suprem, amb l’organització d’un acte reivindicatiu amb
participació d’avis i nens, oberta a tothom, de caràcter festiu i
pacífic, sense culte a la personalitat de ningú... On diantre es pot
veure, establir cap paral.lelisme? Sols des de la més absoluta mala fe
es pot fer veure que es copsa una similitud entre els dos fenòmens.
Totalitari vol dir amb vocació violenta i no és el cas: on és la
violència independentista? Algú la vist? Algú té proves que s’estigui
preparant? Si us plau, que les exposi amb pèls i senyals. Gràcies.
La lectura de l’article del Sr. Jordi Llovet ens fa pensar que
som davant d’un cas més de ressentiment disfressat d’esnobisme. Darrera
la seva absurda bilis hi detectem el que podríem anomenar
esteticisme elitista.
Sospitem que el Sr. Llovet, no participant ni de l’esperit ni de la
vivència efectiva del procés sobiranista, sentint-se’n (auto)exclòs,
s’hi gira en contra disparant sagetes enverinades des de la seva torre
de vori... tot esperant rebre l’aplaudiment, l’escalf de la gratitud i
la simpatia d’aquells que pateixen d’idèntic mal que ell. Flac servei a
la democràcia i a Catalunya, senyor Llovet.
Ramon Vilardell és filòsof. Article publicat originalment a
50x7
