Cap vot català pels del 155.Vota NO #memòria #dignitat #llibertatpresospoliticsiexiliats
Entenem que cadascú pot aplicar la tàctica que vulgui per a seguir mantenint un espai polític, però no entenem a canvi de què s' intenta recolzar un govern "socialista" quan una part important de catalans i catalanes no entèn que el PSOE sigui, ara per ara, un partit d' esquerres.
El recolzament al govern de Sanchez és perquè no entri un govern a Espanya de PP- Ciudadanos i Vox? L' única tàctica política és "que vé el llop..."
El candidat a la presidència del govern
espanyol, Pedro Sánchez, no va aconseguir de ser investit ahir. No és estrany,
vist com havia insultat i menystingut aquells que pràcticament li regalaven el
seu vot. Algunes de les intervencions del dirigent del PSOE, de fet, van ser
tan excessives que passaran a la història de la infàmia parlamentària. Demanar
a Podem que pacte amb Vox, Ciutadans i PP amb l’argument que els quatre junts
tenen la majoria suficient, no és que siga insultant sinó que és una provocació
en tota la regla. I burlar-se després de Gabriel Rufián, demanant-li si ha
après res de la repressió, és cruel i indigne, impropi d’un demòcrata.
No puc respondre per Rufián ni per
ningú. Però puc respondre a la pregunta del candidat a president d’Espanya.
Perquè sé ben bé què he après.
Ahir l' editorial de Vilaweb amb en Partal, ens va semblar molt adequada per a reflexionar sobre la situació del moment:
Senyor Sánchez, aquestes són les quatre coses que jo he après
«No puc respondre per Rufián ni per ningú. Però puc respondre a la pregunta del candidat a president d'Espanya. Perquè sé ben bé què he après.»
Primera: he après que Espanya pot ser
derrotada. Ho va ser el Primer d’Octubre, de manera estrepitosa. Hi va haver
urnes, hi va haver paperetes, hi va haver col·legis electorals, hi va haver
votants, malgrat el CNI, la policia, l’Íbex 35 i els quintacolumnistes. I no ho
van poder impedir, com tampoc no van poder impedir que la gent defensés la
democràcia de l’atac dels uniformats, despullant el règim davant les càmeres de
tot el món. Si avui la república només és una proclamació del parlament no és
pas perquè Espanya la derrotés en cap moment sinó per la incompareixença del
govern de Catalunya. En aquest procés, de moment, Espanya només acumula
derrotes: va ser derrotada el Primer d’Octubre, i el dia 3, el 27 d’octubre i
després el 21 de desembre, cosa que va ensorrar el seu pla. I ha eixit
derrotada de totes les eleccions que hi ha hagut des d’aleshores. Va ser
derrotada a Bèlgica, a Escòcia, a Suïssa i a Alemanya, amb una sentència
demolidora en aquest cas. Són, si de cas, els errors del nostre camp, que li
han permès respirar i mantenir-se viva.
Segona: he après que Espanya és
irreformable i no pot presentar cap projecte alternatiu a la independència o la
submissió. Sap greu per la gent noble i honrada, com Jaume Asens, que encara
insisteix que hi ha una altra Espanya possible. Però no existeix. Alguns van
pensar que la independència es feia contra el PP, contra el residu directe del
franquisme, però també es feia, i això es veu amb més claredat cada dia, contra
un Partit Socialista que, en aquesta qüestió, no se separa ni un mil·límetre
del seu antagonista. A Madrid, amb l’excepció de Podem, i encara no sempre, ni
entenen el problema ni el volen solucionar. Només pensen en la submissió i la
derrota. Tan obsessivament que, fins i tot, quan Esquerra Republicana es mostra
disposada a fer el que siga per a salvar l’expedient personal, Sánchez reacciona
fent-li copets al cul (pam, pam, has après res?) en compte de reaccionar fent
política. No hi ha res a fer, és o independència o submissió. I la submissió no
serà.
Tercera: he après que preferisc mil
vegades un país sense bons polítics que uns polítics excel·lents que no tinguen
país. I que me’n fie molt més. I ho dic amb el respecte més gran per ells i tot
allò que han fet de positiu i els costos que els ha representat. Però en
aquests anys hem vist molt clarament com el millor de la nostra societat esclatava
des del carrer, passat per damunt de la classe política. I hem vist també com
la classe política, el partidisme més malaltís, ens posava dins una cova de la
qual només ara comencem a entendre que hem d’eixir ràpidament. Un consell,
doncs, senyor Sánchez: no us cregueu necessàriament que el que veieu i us diuen
a Madrid és el que sent i pensa la societat catalana. O un dia us sorprendreu.
I quarta: he après que en aquest combat
ens pegueu molt durament, i ens feu molt de mal, però també acuseu, i de quina
manera, els nostres cops, com si fóssem en un bell i èpic combat de boxa. Heu
fet tres eleccions en quatre anys, que fàcilment podrien ser-ne quatre, dues
investidures fallides, que fàcilment podrien ser-ne tres, una moció de censura,
més d’un any de govern provisional i més d’un any sense pressupost. Les
clavegueres del poder s’han obert i la pudor ho impregna tot. Per intentar
dominar-nos, heu trinxat la democràcia, en una jugada que pot acabar qualsevol
dia amb els vostres ossos a la presó –o què creieu que pensen tots aquests de
la banda i el pla, ara que han après que un jutge pot saltar qualsevol regla i
limitació? Potser no sereu mai president del govern, senyor Sánchez; com a
mínim, no pas elegit amb els vots de la població. I si fósseu prudent, més us
valdria d’anar pensant que podríeu seguir perfectament el camí de Mariano
Rajoy, aquell home totpoderós que va impulsar el 155 però que va acabar tancat
en un restaurant durant hores i més hores, bevent-se la caiguda, després
d’haver-se quedat, gràcies precisament al 155, sense cap xarxa que la pogués
aturar.
Que si hem après res, pregunteu, senyor
Sánchez? No ho sabeu prou.
