Text en relació a l'homenatge al President Francesc Macià el passat 25 de desembre al Cementiri de Montjuïc:
Bon dia de Nadal a tothom.
Avui estem aquí per a homenatjar i recordar el
President Francesc Macià en el 91è
aniversari de la seva mort. Una persona amb característiques especials.
Estem parlant d’aquella persona que va ingressar al
cos d’enginyers de l’ Exèrcit espanyol i es va especialitzar en ponts,
ferrocarrils i telègrafs (allò necessari en la construcció d’una societat
moderna) i no en tàctiques de guerra o en noves armes destructives. Sempre la
construcció d'una nova societat, no la destrucció.
Estem parlant d’una persona que va treballar també en
enginyeria civil (no tan sols militar) quan es va encarregar del projecte de
clavegueram de la seva ciutat natal, Vilanova i la Geltrú.
Pertanyia a l’Exèrcit, sí, però no va dubtar en posicionar-se públicament
contra els militars que van assaltar i destruir la redacció de la Revista
Cu-cut i del diari la Veu de Catalunya, senzillament per dignitat i perquè no
tolerava la manca de respecte al seu país.
Va ser una persona que va deixar definitivament
l’Exèrcit i va ser escollit diputat per la coalició Solidaritat Catalana, va
ser elegit els anys 1907, 1916, 1918-1923.
Va començar la carrera política creient en la
“regeneració d’Espanya” i va acabar impulsant la creació d’un partit
independentista, ESTAT CATALÀ.
Estem parlant també d’aquella persona que va haver de
marxar a l’exili (primer a Perpinyà, després a París, més tard a Brussel·les) i
que va intentar aglutinar forces amb les altres forces catalanistes, amb els
anarquistes, amb els comunistes (viatge a Moscou inclòs), amb les comunitats
catalanes a l’Amèrica i també volia aproximar-se a altres forces republicanes
de l’Estat espanyol i forces d’esquerres. Però sense resultats concrets. Amb
aquestes dades i perquè la Dictadura espanyola no tenia cap ganes de deixar el
poder, va impulsar la sublevació de Prats de Molló d’estructura totalment insurgent,
un any abans membres del seu partit ja havien protagonitzat els fets del
Complot del Garraf per a acabar amb els directori monàrquic- Dictadura que
governava Espanya, aquest any vinent 2025 farà 100 anys.
Estem parlant d’aquella persona que volia aglutinar
forces i va impulsar la creació d’ERC i que l’abril de 1931 va proclamar la
República Catalana dins d’una Federació de repúbliques ibèriques, una República
que només va estar vigent tres dies fins que els seus aliats d’esquerres
republicanes espanyoles van fer canviar la naixent República catalana per una
Generalitat autonòmica, que va haver de redactar un Estatut (dit de Núria) que
es va aprovar per majoria, però que fins i tot això es va retallar a Madrid i
el concepte de l’Estat federal va desaparèixer del redactat. Per tant es va haver
d’adaptar l’Estatut català aprovat en referèndum al nou redactat de Madrid. I es va aprovar sense un
nou referèndum, directament. No és estrany que el mateix President Macià digués
que havia estat un dia trist el dia que havia acceptat el canvi de la República
catalana per la Generalitat espanyola.
Darrerament alguns elogien la capacitat del President Macià en buscar estratègies d’apropament a les esquerres espanyoles, però la realitat és que aquestes no li van donar res. En resum, va ser una persona que va buscar la complicitat i el suport polític, aquí, en l’àmbit espanyol i en l’internacional i no el va trobar. Ni fa 100 anys ni ara, de complicitat no n´hi ha a l’altre costat de les negociacions. La seva trajectòria política n'és un exemple.
Ara, les esquerres espanyoles diuen que hem de passar
pàgina de l’1 d’octubre (igual que quan es va canviar la República Catalana per
la Generalitat espanyola), no els interessa, ens voldrien morts i enterrats
políticament.
Però s’equivoquen ara, igual com es van equivocar el
1714, igual com quan es va substituir la República catalana o com quan es van
imposar amb les armes del franquisme. El substrat de la nació continua viu.
VISCA CATALUNYA LLIURE
