CATALUNYA AGAFA EL RELLEU D' ESCÒCIA.

No cal dir que el precedent del referèndum d' Escòcia no ha estat gens satisfactori. Podem analitzar moltes dades positives:
l' alta participació del 85 % (això vol dir que un referèndum d' independència SI QUE INTERESSA L' ELECTORAT, a diferència del que diuen dia sí i dia també el Govern espanyol i l' oposició), la bona campanya electorat del YES Scotland, l' arribada a les grans ciutats i el vot afirmatiu a Glasgow, l' alta incidència del YES entre els joves, etc. etc.
I també aspectes negatius: poca incidència al camp, poca fidelització de l' electoral de l' SNP que havia votat aquest mateix partit amb el referèndum al programa, etc.
Però, han votat, hi ha hagut debat, hi ha hagut campanya i l' independentisme ha pogut explicar el seu argumentari de manera clara i precisa.
ARA CATALUNYA AGAFARÀ EL RELLEU I ALS ULLS DEL MÓN ES VEURÀ EL QUÈ VOLEM ELS CATALANS I CATALANES, MALGRAT TOTS ELS ENTREBANCS ESPANYOLS.
Endavant, ara és el nostre moment de de`mostrar al món allò que volem i de dedicar el triomf als que han lluitat per aquesta terra i també als escocesos que amb una molt bona campanya van ser derrotats electoralment. Salut companys independentistes escocesos.

Entre les anàlisi del referèndum escocès ens quedem amb l' article d' El Punt/Avui que han publicat diferents mitjans:
 

Desunits abans que federats

Els més joves van votar massivament pel sí, extrem que garanteix la pervivència sobiranistaAlex Salmond va perdre dijous l'aposta més alta de la seva carrera política i ha decidit plegar. Però això no suposa, d'entrada, que l'independentisme escocès, d'ample registre, hagi estat escombrat de l'escena política del país. Per estendre'n el certificat de defunció caldrà esperar encara un prudencial període. Cinc anys. Temps suficient per comprovar si els nous poders que a corre-cuita Londres ha promès a la societat escocesa satisfan, si hi arriben, les seves expectatives. Si no, el proper cop, el Yes Scotland tindrà, molt probablement, més possibilitats de sortir-se'n.

En teoria no és desitjable un nou referèndum abans, com a mínim, de l'any 2025 o 2030, sempre i quan hi hagi una demanda social que el justifiqui i que el partit o els partits que ho vulguin tirar endavant disposin de les majories suficients per fer-lo. És segur que l'SNP no renunciarà al seu ideari independentista. Però també que no inclourà la convocatòria d'una nova consulta en el programa electoral de les eleccions de maig del 2016. Fer-ho més endavant dependrà de l'esmentada voluntat social, en bona part, potser, sota l'impuls dels moviments de base que han operat durant la campanya en paral·lel a la promoguda per l'SNP, Yes Scotland.

Moltes raons explicarien la derrota del sí. Parlar, només, de l'èxit de la “campanya de la por” seria patir d'un excés de miopia, per bé que ha tingut un efecte poderós. Una anàlisi del vot regional demostra que la fidelitat que es podia esperar de l'SNP en bona part del territori on té forta implantació no ha respost al que s'hauria pogut esperar. Que només quatre circumscripcions sobre 32 s'hagin inclinat per la independència és simptomàtic. Ho és que a Aberdeenshire, on hi ha la circumscripció de Salmond, el sí hagi tingut pobres resultats (39,64%); que a Angus no hagi superat el 44%; que a Edimburg el marcador hagi estat més pobre del previst (38,90%) o que a Clackmannanshire tan sols 46.20 dels vots fossin pel sí. ¿Tot plegat indica falta d'afecció per la idea independentista? Entre un grup social, el més benestant, i de més edat, sí. El factor econòmic sembla haver estat clau en el resultat.

Perquè de la mateixa anàlisi regional es desprèn que contra més rica la circumscripció, menys suport al del sí. Per contra, contra més marginació i dificultats econòmiques, més alt ha puntuat l'independentisme, com ho demostra el cas de Glasgow, per bé que no en la proporció necessària per fer capgirar la tendència a romandre dins de la Unió.

A l'Escòcia rural es va imposar el no. A les illes Orkney (67,2) i les Shetland (63,7), de manera abassegadora, com també a la zona més frontera amb Anglaterra, Dumfries i Galloway (65,7). Encara que no de forma tan determinant, a les Highlands (52,9), Eilean Siar (53,4) i Argyll i Bute (58,5) el no va ser molt sòlid.

L'edat és un altre factor determinant. I l'anàlisi de les dades en funció de la piràmide de població permet apuntar, com ahir va dir Salmond en anunciar la renúncia, que “el somni [de la independència] mai no morirà”. Si més no, que la decisió presa dijous pot ser revisada en una generació, en especial segons com Westminster gestioni les seves promeses.

El segment de població per sobre dels 55 anys va votar majoritàriament pel no. En canvi, els joves de 16 i 17 anys van fer-ho pel sí en proporció 71/29; els de 18 a 24, 48/52; de 25 a 34, 59/41 i de 45 a 54, 52/48. Els més grans, doncs, han volgut mantenir l'estabilitat i els vincles amb una idea de la Gran Bretanya sorgida de la postguerra mundial, els anys 60 i 70. En canvi, les generacions actuals, no. En teoria, doncs, hi ha base per una fornada més ampla, de militants independentistes.

Si floreix o no dependrà de la resposta que doni Westminster a, i no cal oblidar-lo, l'1,6 milions de persones que consideren que la unió no els ofereix res de res.

D'altra banda, el calendari angoixa. I si Londres no s'apressa, la qüestió restarà oberta. Abans del 15 de gener cal que hi hagi un esborrany d'una nova Scotland Bill en els Comuns. Londres no s'ho pot manegar tot sol. Haurà de comptar amb el govern escocès, ja en noves mans. I encara hi pot haver més problemes.

En la compareixença de Cameron a Downing Street que va seguir a la proclamació dels resultats definitius, el premier va deixar clar que els canvis constitucionals de què gaudirà l'Escòcia post 18-S no tindran lloc fins a després de les eleccions generals de maig del 2015: “Hem escoltat la veu d'Escòcia. Ara hem d'escoltar la veu de milions d'anglesos.” I encara va remarcar que els futurs poders a retornar a Edimburg dependran no només del resultat de les eleccions sinó que s'estableixi un marc constitucional diferent per a tot l'Estat, incloent-hi un punt que acabi per excloure els parlamentaris escocesos de prendre part en les decisions que només afecten el territori anglès.

En aquest escenari, més de voluntat que de fets, es planteja un problema no pas menor. Perquè l'equació de retornar més poder a Escòcia, i fer-ho ràpidament, xoca amb el calendari electoral que viu el Regne Unit. Si el Parlament que sorgeixi de 2015 no lliura el que ha promès a Escòcia, per oposició dels diputats de segona fila i o per la manca d'acord entre els tres grans partits, les properes eleccions a Escòcia (2016) podrien veure una renovació del reclam sobiranista, amb independència o no que es concreti en la convocatòria d'un referèndum.No complir el que es promet és garantia de tenir damunt la taula una nova demanda de separació. Deu anys? Quinze? Potser vuit?

Les tensions entre els partits a l'hora de concretar com retornar més poder a Escòcia sense agreujar les altres homes nations, inclosa Anglaterra, i la manera de superar-les (o no), podrien ser el detonador d'un nou referèndum... S'albira una solució federal per al Regne Unit? Sí. Però presenta un problema insalvable. Al Regne Unit, on el 80% de la població el representa Anglaterra, no n'hi ha, de federalistes. Per contra, a Escòcia els independentistes no hi falten. Ara només s'han de reorganitzar.

ESTAT CATALÀ A LA DIADA.

ESTAT CATALÀ va ser en els actes independentistes convocats al Fossar, com cada any a les 12 del migdia, i també a la tarda amb la V.

Us afegim un extracte del text que es va llegir, per part de l' organització,  als actes del Fossar del matí:

- ... No és un 11 de setembre qualsevol, és una data que, fa 300 anys, va marcar un canvi d’ estructures polítiques a la península que ens ha deixat en una posició cada vegada més feble a tots els nivells.

Tampoc és un lloc qualsevol, el Fossar marca un lloc emblemàtic de resistència, de dignitat i de pervivència d’ un poble que ha demostrat a bastament que és viu.

Però també és una data i un temps significatiu per altres aspectes:

1) Avui l’ independentisme ocupa la CENTRALITAT  POLÍTICA del país (per això molts partits polítics s’ han apropat tant a l’ independentisme que abasta tots els àmbits).

2) Avui l’ independentisme té l’ únic projecte  polític CREIBLE per a engrescar els catalans/es i això es demostra fins i tot a les enquestes dels diaris espanyols, on persones de diferent edat, sexe i condició social s’ apropen a l’ independentisme sense cap màscara.

3) Avui l’ independentisme és capaç de pressionar per a canviar i millorar les coses, per convéncer els indecisos i el mateix Govern català treient la població al carrer (com la cadena humana de l’ any passat o la V d’ avui).

4) Des del projecte de reforma de l’ Estatut i molt especialment des de les consultes del 2009-11, l’ independentisme ha sortit al carrer desacomplexat. Trencant vells tòpics de la POR espanyolista, s’ han trencat en mil troços els vells arguments:

- “no cobrarem les pensions en un estat independent” quan ells saben que som més contribuents percentualment que a Espanya.

- “anem contracorrent en un món globalitzat” quan els països petits tenen més futur que els grans.

- “sortirem de la UE i no tindrem euros” (tampoc en tenim gaires ara d’ euros, però podem tenir la moneda que vulguem).

- “pagarem igual el deute espanyol” (ja en parlarem el deute espanyol és nominal i l’ ha de pagar “el Reino de Espanya”).

- “no ens reconeixerà cap país del món” (per sort el món no s’ acaba als Pirineus).

4) Avui hem arribat a assumir conceptes que fa poc només deien alguns amb la boca petita. Conceptes com: “expoli fiscal” (i “Espanya ens roba”),  com “final de la transició” (perquè no hi va haver cap transició), la utilització del “lerrouxisme” per part de l’ Estat, en fi conceptes com “no tenim cap futur en aquest Estat”. Només cal recordar com tracten la nostra llengua a les Illes, al País Valencià, a la Franja o a la Catalunya del Nord, només cal recordar com tracten el projecte de l’ eix mediterrani, les infraestructures viàries catalanes i els ports i aeroports i els seus accessos, el medi natural i la població (recordem el tema del fracking, del projecte “Castor” o els transvassaments). Finalment, només cal recordar que el nostre futur si continuem a Espanya passa per la continuació de l’ expoli sense límit de temps, estem condemnats a enfonsar-nos de la mà d’ una Espanya caducada, on gairebé el 90 % del PIB anirà dirigit a pagar el deute.

El nou Estat Català ho hauria de fer molt malament per tenir un futur pitjor del que ens proposa Espanya. I això no passarà.

5) Avui els nostres enemics són els mateixos que fa 300 anys: a) un estat espanyol que ens impedeix fer res i ens amenaça si no som obedients, unes vegades amb les armes i unes altres amb les seves lleis i b) els botiflers, peça clau en les seves victòries

Però aquesta vegada guanyarem per tres raons:

1) perquè ens creiem el camí que fem i no tenim cap altra opció. Per això esperem que el referèndum es convoqui oficialment per les institucions catalanes (Govern i Parlament)

2) perquè som majoria clara i tenim l’ únic projecte creïble. Recordem l’ ascens de vot per la independència a Escòcia perquè és l’ únic projecte creïble, ells votaran el 18 de setembre, nosaltres també ho volem fer.

3) perquè les lleis espanyoles no poden aturar la voluntat d’ un poble com el nostre. Per acabar recordem la Sentència de 22 de juliol de 2010 del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia: 

“Declarem que no existeix en Dret INTERNACIONAL cap norma que
prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que
quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i
la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una
societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la
que determina la voluntat del ciutadans, sinó que és aquesta la que
crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent.”

LÒPEZ TENA: "LA CONSULTA ES POT FER, ÉS UNA QÜESTIÓ DE VOLUNTAT".

Avui, el govern espanyol, ens han dit en la seva previsible roda de premsa dels divendres que impugnaran la llei de consultes i no es farà el referèndum.
No ens hauriem de posar nerviosos, la població de Catalunya continua essent conscient d' on està i de la importància del moment. La solució al tancament de portes del PP no la tenen ells a les mans, la tenim la població d' aquest país.

Per una altra part, us convidem a rellegir l' entrevista-reflexió de López Tena que El Punt li va fer fa uns 10 dies. Ara encara és més actual:

 

“La consulta es pot fer, és una qüestió de voluntat”

“Es tractava de provar a la pràctica que sí que és viable fer una consulta i que si no es fa un referèndum és perquè els partits catalans no volen”

“No s'està avançant. No hi ha hagut cap fet, ni tan sols hi ha cap convocatòria de referèndum per al 9-N”

“No s'aconseguirà la independència sense confrontació amb Espanya”

L'exportaveu de Solidaritat per la Independència, Alfons López Tena, va col·laborar en l'àmbit jurídic en les consultes populars del 2009 al 2011.

Quin va ser el seu paper en la consulta d'Arenys de Munt?

Fonamentalment, les tasques que jo vaig fer van ser, d'una banda, trobar la manera jurídica de celebrar la consulta sense que la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat o la Judicatura poguessin impedir-la, i de l'altra, fer-la exactament igual que si fos un referèndum oficial.

Quin era l'objectiu de les consultes populars?

Del que es tractava era de provar a la pràctica que sí que és viable fer una consulta i que si no es fa un referèndum és perquè els partits catalans no volen, no perquè no hi hagi la capacitat tècnica o la capacitat organitzativa.

Com creu que ha evolucionat el procés sobiranista des de llavors?

La consulta d'Arenys de Munt i tot el moviment posterior han aportat la concepció generalitzada a la població catalana que ja no hi ha res més a fer a Espanya, que són inviables un nou Estatut, més competències, un nou pacte fiscal, una reforma de la Constitució... Tot això ha quedat desacreditat i ara el gruix del catalanisme aposta per la que és l'única sortida viable per a la societat catalana, que és la independència. Però crec que no s'està avançant. Quant a consciència popular, sí, però quant a fer que això es converteixi en fets, no. No hi ha hagut cap fet, ni tan sols hi ha cap convocatòria oficial de referèndum per al 9-N.

Llavors creu que no se celebrarà la consulta el 9-N?

Si Mas i Junqueras compleixen el seu compromís, sí. Van prometre consulta tant sí com no, amb permís espanyol o sense. El que queda clar és que el govern espanyol no ho permetrà, de la mateixa manera que no va permetre la d'Arenys. Però es pot fer, és una qüestió de voluntat política. Això és el que va passar a Arenys, teníem un manament judicial dient que no féssim la consulta i el que vam fer va ser no acatar-lo, de la manera que pensàvem que ens en podíem sortir. I si això vam poder fer-ho a Arenys, ja em diràs la Generalitat de Catalunya.

Veu possible un pacte amb Espanya per la consulta?

Nosaltres sempre hem dit, i ho continuem dient, que no s'aconseguirà la independència sense confrontació amb Espanya. Es pot aconseguir la independència a l'Europa occidental en un context democràtic sense violència i amb la força de les urnes. Però per això cal confrontació, no es farà d'acord amb Espanya.

Creu que la consulta d'Arenys va ser el precedent del 9-N?

Sí, perquè no es va esgotar en si mateixa i se'n van continuar fent, en total, a 554 municipis. Abans d'Arenys de Munt ja s'havien fet altres consultes populars, però eren a còpia de recollir firmes. El que va marcar la diferència va ser que es va fer com si fos un referèndum oficial. Només podien votar els qui tenien dret de vot a Arenys de Munt i només podien fer-ho un sol cop. Gràcies al fet de fer-ho d'aquesta manera, al final s'hi van afegir molts altres municipis.

ELS TRABUCAIRES, EL PP, LA "SINRAZÓN" I EL MONZÓ.

L' afer dels trabucaires de Cardedeu és patètic. Quines ganes tenen els del Pp d' enredar la troca i de sortir a la Tv  ¡¡¡  Però que no s' hi escarrassin, no ens trobaran en la provocació.
El paper de "La Razón" impresentable, com sempre. La declaració d' ahir dels Trabucaires de Cardedeu ens sembla correcta:

 Els trabucaires de Cardedeu no pensen disculpar-se de res

La colla ha emès aquest dimarts un comunicat amb la seva versió dels fets, on aclareixen que "només s'han d'entendre com un acte festiu sense connotació ideològica o partidista"

La Colla de Trabucaires de Cardedeu ha fet públic aquest dimarts, 26 d'agost, un comunicat on tornen a reiterar "amb l'absolut convenciment", que no han fet "cap acte, del qual en haguem de disculpar". El comunicat s'ha fet públic després de totes les acusacions que la colla ha rebut des d'aquest darrer dissabte, quan el regidor del PP Jaime Gelada va fer públic que havia estat sotmès a una simulació d'"afusellament".

I la resposta d' ahir del Quim Monzó, molt adequada, davant d' aquests impresentables que es diuen "mitjans de comunicació". La foto va sortir al seu twiter i a alguns diaris digitals:

LITUÀNIA VA FER CAS OMÍS A LA CONDEMNA DE MOSCOU A LA CONSULTA.

Han passat poc més de 20 anys i ens trobem en una situació semblant a la Lituània de fa 20 anys.
No ens estem referint al context social ni polític, sinó al fet de convocar un referèndum, amb la legalitat pròpia i contra la legalitat de l' estat ocupant, la diferència és que la voluntat de fer el referèndum era total en els lituans, també en la major part de la població catalana però sembla que alguns polítics dubten, ens cal un Landsbergis que dóni l' última empenta com a president electe en aquest moment.
Ens ha agradat l' article del periodista que ho ha penjat a Vilaweb, us el pengem i a més a més nosaltres destaquem dues coses: una, com canvien les coses depenent dels ulls en què es miri (el periodista i empedreït anticatalanista del El País H. Tertsch com relatava el procés a Lituània i com relata ara el procés a Catalunya) i la segona sis mesos després de les votacions, Lituània era independent (havia demostrat al món clarament el que volia)..

  Autor/s: Josep Casulleras Nualart

El dia que Hermann Tertsch va narrar el referèndum no permès de Lituània

Destacava l'alta participació i la determinació del president lituà en una crònica a El País del 10 de febrer de 1991Els lituans van acudir massivament a les urnes per expressar la voluntat de secessió de la Unió Soviètica, fent cas omís de la condemna de Moscou a la consulta organitzada per les autoritats independentistes de Lituània.' Així començava la crònica del periodista Hermann Tertsch per a El País del 10 de febrer de 1991, que ahir va recuperar a Twitter l'economista Elisenda Paluzie. Tertsch, que ara protagonitza els discursos més abrandats contra el procés català, relatava des de la capital lituana, Vílnius, la gran participació que tenia la consulta.

A més, recollia declaracions del president, Vitautas Landsbergis, que es mostrava ferm a tirar endavant la independència del seu país: 'Les lleis estrangeres no s'apliquen en aquesta república.'

Landsbergis deia això amb referència a la convocatòria, per part de Moscou, d'un referèndum un mes després a tota la Unió Soviètica per a demanar si calia preservar la unitat de l'URSS 'com una renovada federació de repúbliques sobiranes iguals en les quals el drets i la llibertat de qualsevol individu i nacionalitat seran plenament garantits'. Lituània va acabar boicotant el referèndum soviètic (igual que Estònia, Letònia, Armènia, Geòrgia i Moldàvia), que va tenir un 77,8% de vots favorables a preservar la unitat de l'URSS i un 22,15% de contraris.

El referèndum lituà va tenir una gran participació; Terstch ens explicava que a migdia del dia 9 de febrer ja havia votat un 65% del cens. Finalment, amb una participació del 87,6%, el 75% dels votants va donar suport a la independència, ratificant la declaració d'independència feta el març del 1990. Oficialment, Lituània va ser independent l'agost del 1991.   

Aquell dia de febrer, les votacions al col·legis lituans es van poder fer sense cap incident, malgrat el temor, explicava Tertsch, que l'exèrcit soviètic 'prengués mesures per a dissuadir la població d'acudir als col·legis electorals'. I remarcava la inquietud, expressada per Landsbergis mateix, sobre la possibilitat que l'exèrcit soviètic hi intervingués 'per reinstaurar la legalitat soviètica'.

'Les forces comunistes i unitaristes soviètiques demanen el derrocament del president i la dissolució del parlament electe, a qui acusen de practicar una política criminal, tal com va manifestar a aquest diari el seu ideòleg Josas Iermalavicius', escrivia el periodista.

MANOS LIMPIAS I ELS "TALPS"

Ja sabem que Manos Limpias no són un "sindicat", ni tampoc són "lerrouxistes" ni tampoc són una associació qualsevol. Senzillament són l' espanyolisme més ultra que ara ha d' actuar (de moment "legalment") contra el procés independentista.

Potser algú pensarà que el nostre post va per la denúncia del citat "sindicat" contra la família Pujol. Que ningú s' equivoqui el que ens preocupa és el seu joc brut que puguin tenir dintre de Catalunya, dels infiltrats que tenen (talps) no en dubtavem, ells mateixos ho afirmen orgullosament. 

Manos Limpias té «talps» a l'ANC, Òmnium i partits sobiranistes

(Nació Digital). El secretari general de Manos Limpias, Miguel Bernad, ha assegurat que el sindicat té "talps dins els partits polítics, l'ANC, Òmnium Cultural, la Fundació Nous Catalans --de CDC-- i en formacions com Reagrupament", ha confirmat a Europa Press.

En unes declaracions d'aquest divendres al diari 'Ara' recollides per Europa Press, Bernad ha detallat que es tracta de "voluntaris" que es fan passar per socis o militants de les entitats i partits i participen en ells activament per informar al sindicat dels moviments i decisions que es prenen.

Es tracta de persones amb accés directe o pròxim als nuclis de decisió de les entitats, ha afirmat, i en el cas de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), el sindicat té "tres o quatre persones", ha sostingut.

Bernad ha assegurat a Europa Press que també tenen persones infiltrades "dins dels Mossos d'Esquadra i l'Ertzaintza", de la mateixa manera que els tenen els Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat.

Ha explicat que aquestes pràctiques no són noves i que ells mateixos es cuiden que no hi hagi persones infiltrades en el seu sindicat: "No hi ha pitjor enemic que el que està dins", ha sostingut.

Cas Pujol

Manos Limpias presentarà la querella contra l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i la seva dona, Marta Ferrusola, dimecres al Jutjat d'Instrucció 31 de Barcelona, després de recaptar a través d'una campanya de recol·lecta els 6.000 euros de fiança que li reclamava el jutjat per poder ser acusació popular en el cas.

En la querella demanaran que declarin Pujol i la seva dona per aclarir l'origen de la seva fortuna a l'estranger, després que l'expresident reconegués que la família tenia diners sense declarar en un compte andorrà des de fa 34 anys.

Una vegada declarin, el sindicat sospesa demanar que la causa es traslladi a l'Audiència Nacional i s'uneixi a les diligències obertes per Pablo Ruz contra el primogènit de la família, Jordi Pujol Ferrusola, i la seva exdona Mercè Gironès

L' ESTAT D' ELLS, L' ESTAT CONTRA NOSALTRES.

Interessant l' article- comentari sobre l' article d' en Zarzalejos:

L’estat d’ells, l’estat contra nosaltres (V. Partal- Vilaweb)

Supose que els lectors estan al corrent de l'article signat per José Antonio Zarzalejos a El Confidencial, que es titula '¿Qué coño es la UDEF? El Estado, señor Pujol'. És un article descarat i descarnat que explica que 'a Jordi Pujol, segons que hem sabut aquests dies, li van consentir un comportament corrupte continuat mentre el president de la Generalitat s'instal·lava en la política de "la puta i la Ramoneta", és a dir, en una suportable ambigüitat que no amenaçava la integritat de l'estat'.

Amb el títol i el paràgraf esmentat n'hi ha prou. El que diu el senyor Zarzalejos és greu. El que diu i el mateix fet que ho diga. Que ho diga, vull dir, amb tranquil·litat i en públic.

Perquè, en definitiva, el que diu és que l'estat no tracta tots els ciutadans de la mateixa manera d'acord amb les lleis, sinó que els discrimina en funció de les seues idees. Que hi ha uns ciutadans 'bons' per a l'estat als quals se'ls pot permetre qualsevol comportament i n'hi ha uns altres de 'dolents' contra els quals l'estat ha d'usar totes les armes que té a l'abast.

I encara pitjor: no és per la ideologia en el sentit estricte de la paraula, sinó per l'afiliació nacional. Del que diu Zarzalejos, se'n dedueix que l'estat és dels espanyols i prou, dels qui creuen en un model de nació i prou. Els altres som enemics que cal abatre. I això és molt greu, perquè un estat, per definició, ha de respectar de la mateixa manera els drets de tots els ciutadans. I perseguir els delictes sempre, no només quan li convé.

(I que conste que el senyor Zarzalejos no parla per parlar: és fill d'un governador civil de Biscaia i fiscal del Suprem, germà del secretari general de la presidència d'Aznar i ell mateix va ser director de l'ABC.)