12 d' OCTUBRE: RES A CELEBRAR.

Recordem un cartell d' Estat Català de fa alguns anys, que vam penjar com a cartell de carrer.

No celebrem genocidis. I deixem clar el compromís contra el feixisme.

NOTICIES JUDICIALS I QÜESTIONAMENT DE L' AUTONOMIA.

 Avui ha tornat a ser un dia intens, encapçalat per les noticies judicials. Tres de fredes i una de calenta: absolució per a la Tamara Carrasco, després de més de 2 anys de persecució injustificada i ser acusada de "terrorisme" en un principi. Ens alegrem que ja s'acabi aquesta història.                                                             

                                                 Fotografia de Viquipèdia (creador Dani Codina)

 I en contraposicío a aquesta noticia positiva, tres de negatives: l' Audiència rebutja reobrir el cas de Pedro Alvarez assassinat a l' Hospitalet.

I en el Tribuna Constitucional, dues més de negatives: es mantè la inhabilitació del MHP Quim Torra i també el Constitucional declara inconstitucional part del pla de política exterior del Govern. Cap sorpresa.

A part d' aquestes noticies,destaquem especialment un article de fa dos dies del Vicent Partal (a Vilaweb), que potser ha passat desapercebut per com van les noticies de ràpides, però es posa en qüestó finalment l' autonomia (via per la qual no es pot arribar a la independència) tal com es pot constatar cada dia, finalment es pot dir clar.

CONTRA L' AUTONOMIA, FINALMENT.

Ara fa una setmana que VilaWeb publicava aquesta entrevista amb el president Quim Torra, la darrera del seu mandat, en què el 131è president afirmava: ‘He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a la independència és l’autonomia.’ La frase i l’explicació que hi feia van causar un notable enrenou, i encara més quan ho repetí durant el darrer discurs oficial al capdavant del govern.

Una setmana més tard, ahir, també el president Carles Puigdemont, en la intervenció final del congrés de Junts, s’hi va referir en una explicació molt detallada. Ampliant-la. Puigdemont va dir que el sostre del poder autonòmic és tan baix que ‘que si fos un edifici diríem que és fora de la normativa’. I que per aquesta raó el govern autonòmic simplement no pot oferir als ciutadans la justícia, l’equitat i el benestar que mereixen. Cap govern autonòmic, ni un d’hipotètic encapçalat, una altra vegada, per ell. Només ho podrà oferir la república. I encara afegí que en el supòsit que algun govern espanyol pogués adoptar mesures en la línia de fer arribar la justícia, l’equitat i el benestar a tots els ciutadans, l’experiència acumulada ja demostra també que aquestes mesures no arribarien a Catalunya perquè sempre, essent com som una minoria nacional, resultem discriminats tant del punt de vista econòmic, com cultural, com polític…

En una sola setmana, doncs, hem vist emergir un concepte nou que divergeix d’una manera molt contundent d’allò que durant el darrer segle ha estat la línia majoritària del catalanisme. I això no és poca cosa. Si més no, a mi em crida molt l’atenció. Sobretot perquè he de recordar que durant l’entrevista el president Torra també va insistir a dir que l’independentisme no pot ser com el catalanisme, una paraula que ben bé no significa res i que pot escaure a tothom, tant se val si no reivindica res o si ho reivindica tot.

És evident que hi ha unes eleccions a la vora, en les quals el combat per l’hegemonia entre Junts i Esquerra tindrà segurament el moment estel·lar. I podem pensar, per tant, que aquesta posició tan rellevant de Junts té alguna cosa a veure amb la necessitat de marcar perfil de manera nítida. Esquerra té des de l’endemà del 27 d’octubre del 2017 el discurs absolutament contrari: cal reforçar l’autonomia i governar, aparcant l’envit per la república al moment hipotètic en què la majoria siga tan indiscutible que gairebé caiga tota sola.

Calendari immediat a banda, però, el fet que el discurs contra l’autonomia, finalment, l’encapçalen els dos darrers presidents autonòmics en qualsevol país normal aixecaria un debat apassionant i seriós que no tinc cap esperança que es puga fer en aquest. Simplement perquè és evident que ho coneixen de dins i de primera mà i que no es refereixen tan sols a la qüestió de l’autodeterminació. L’experiència del president Torra amb la pandèmia serviria per a fer una autèntica tesi doctoral sobre el sostre baix, l’edifici fora de normativa i la necessitat de tirar pel dret. He dit que crec que no hi haurà debat, dissortadament, i ho he d’explicar: crec que en aquest país nostre el control sobre la producció intel·lectual i l’intent, reeixit en general, del control dels mitjans és massa fort per a permetre debats sense apriorismes o sense estar enganxats a objectius partidistes a curt termini com seria bo que fos aquest. Algun dia haurem de parlar també del sottogoverno intel·lectual i mediàtic…

Eleccions a banda, doncs, perquè el resultat de les vinents serà en qualsevol cas menys important que aquest canvi de marc teòric si es consolida, tenim davant allò que s’anomena un moment definitori. Suposant, ho torne a dir i ho diré mil vegades, que es transforme en fets, que ja n’estem prou escamats, dels eslògans. En el passat, quan l’independentisme era marginal, ja s’havia formulat aquesta tesi de la ‘gàbia autonòmica’, però no és igual que això ho formule una minoria que un partit de govern. I que ho facen dos presidents. I no és igual que es formule després de l’experiència acumulada aquests darrers tres anys que fer-ho en abstracte.

Ara, això reclama conseqüències o no serà creïble. Si Junts vol avançar en aquesta línia, per aconseguir-ne la credibilitat, haurà de fer gests. I gests forts. Si creus això, quin sentit té, per exemple, participar de la política espanyola? O quin sentit té anar a Madrid al parlament espanyol i acatar de manera submisa que no s’hi pot parlar en català? Si es tracta de denunciar la discriminació contra la minoria nacional catalana, que li impedesquen sistemàticament de parlar al congrés és un bon exemple. O si creus això, seria un altre cas, com pots sostenir alhora pactes com el de la Diputació de Barcelona? O encara: com fas compatible el govern de l’autonomia, al qual entenc que no vols renunciar, amb la creació d’institucions o territoris alliberats, republicans. I més i tot: és possible això que ens diuen?

Tot això que ens passa és, doncs, a parer meu, molt interessant. Evidentment, no podem exigir que tot canvie d’avui per demà, però si reïx aquesta línia ideològica, i sobretot si la gent l’entén i si realment Junts és capaç d’actuar en conseqüència –que tot això encara s’ha de veure–, caldrà convenir que s’acosta un canvi de rasant molt important per a la història dels Països Catalans. I, diguem-ho tot: quan aprendran que la millor manera de sobrepassar l’autonomia és deixar de pensar només en les quatre províncies que la conformen, com si aquesta construcció espanyola fos la nació dels catalans?

PS. Algunes veus, sempre n’hi ha de pessimistes, van interpretar ahir aquesta posició com una barrera a les possibilitats concretes i immediates de l’independentisme, tenint en compte que ERC no acceptarà ni tan sols de discutir aquests conceptes, que troba aberrants, segons que hem pogut deduir per les reaccions de la setmana passada. Tanmateix, he de recordar que els vots no tenen amo i que la gent vota com vol cada vegada que vota. Els resultats que aparentment tindríem avui en unes eleccions no necessàriament els tindrem demà, com es pot constatar en el curs de la història. I en relació amb això, em sembla una magnífica notícia aquesta posició de Junts, també perquè permetrà que la gent –potser no encara en aquestes eleccions, que arriben massa aviat per a poder validar un tomb com aquest, però sí més endavant– tindrà la possibilitat de triar entre dos projectes cada dia més nítids i aclarits. I es desfarà l’empat, ja veurem en quina direcció…

  

JUDICIS DILLUNS ALS INDEPENDENTISTES - SOLIDARITAT

 Dilluns va estar citat als Jutjats de Manresa Jordi Pesarrodona.

Membres d' Estat Català van estar a Manresa (amb mes de 300 persones més) donant suport a en Jordi, una vegada més contra la persecució als independentistes.

  Coincidim amb les mostres de suport dels companys d' Independentistes d' Esquerres:

Al mateix temps que ens solidaritzem amb els 4 acusats que també dilluns van començar un judici al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya per participar en la vaga general del 8-N en una concentració legal, participant en un piquet informatiu i en un tall de carretera.  
 

Resum de 98 anys d' història d' ESTAT CATALÀ

 Aqui teniu la presentació del partit Estat Català que vam fer ahir per a youtube, podeu clicar a l' enllaç.

És el canal oficial d' Estat Català i també hi podeu trobar l' acte de l' 11 de setembre d' avui.

https://youtu.be/XGQxB8ORb98

11 de SETEMBRE DE 2020

 Acte de demà 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, al Fossar de les Moreres.

Estat Català com cada any hi serà col.laborant amb la Comissió Independentista Fossar de les Moreres. 

LA IMPUNITAT I LA QUERELLA ARGENTINA

 No creiem que Martin Villa, ni cap ex-ministre franquista siguin jutjats. No som pessimistes, és realisme d' un estat sociologicament encallat en en franquisme (l' Espanya real). Però ens agradaria donar un suport i una forta abraçada als companys de la querella argentina.

Si més no, que sapin que hem oblidat els seus abusos, que tothom ho sapi, també altres països del món, potser més democràtics. Afegim l' article de Vicent Partal, ens sembla adequat i també l' enllaç amb l' article de Xavier Montanyà.  

Querella argentina: a l’ombra més fosca és on la llum esclata més clara

L'episodi posa una llum molt brillant sobre el problema fonamental d'aquesta Espanya de la qual no hi ha més solució que anar-se'n: no hi ha una Espanya demòcrata que s'enfronte amb coherència a l'Espanya autoritària

Que tots els ex-presidents vius d’un país adopten una decisió pública és un fet molt excepcional. La diplomàcia és feta de gests i aquest gest concret es llegeix sempre com un missatge profundament nacional, no de partit ni de govern. Quan un estat fa signar una carta, un text, una declaració, a tots els ex-presidents vius, sense cap excepció i per damunt de les fronteres de partit, en llenguatge diplomàtic s’entén que allò que motiva la signatura es considera una agressió exterior de la màxima gravetat, que no admet diferències polítiques i reclama i aconsegueix la unitat de la nació.

Ahir els quatre ex-presidents espanyols encara vius van fer aquest gest tan insòlit, per adreçar-se a la jutgessa argentina Maria Servini en defensa del dirigent franquista Rodolfo Martín Villa, que demà declararà des de l’ambaixada del país austral a Madrid en l’anomenada ‘querella argentina’. Que Aznar i Rajoy facen aquest gest no pot estranyar a ningú, essent com són camarades de Martín Villa. Que el faça Felipe González ja no causa sorpresa, tampoc, vist el paper que va tenir aquells anys, però sobretot en veient-ne la degradació moral. Que el signe José Luís Rodríguez Zapatero, tot i amb l’aurèola de pertànyer a l’ala progressista del PSOE i després d’haver-se significat amb la llei de memòria històrica, és allò que indica la mesura de la importància que dóna l’estat espanyol a aquesta querella, perquè la cosa no pot ser més clara.

Especialment si tenim en compte que les cartes dels primers ministres no han arribat totes soles. Destacats dirigents de la transició, entre els quals Miquel Roca Junyent, o els líders històrics de la UGT i CCOO –quin paperot!– s’han afegit a la maniobra. I l’ínclit Josep Borrell, fidel a la seua política de no perdre mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat. El règim en ple ha eixit com un sol home a defensar un ministre de Franco que té les mans tacades de sang i que en el seu moment va ser titllat de criminal per alguns dels qui avui signen per defensar-lo. Contradictori? No pas. Perquè en realitat, defensant Martín Villa, els qui es defensen, dècades després, són ells mateixos i l’obra que els ha aplegats.

La querella argentina és un esforç heroic, que no podrem agrair mai com cal, una odissea humanitària destinada a trencar –en nom de la justícia universal– l’enorme barrera d’impunitat dreçada per Espanya per tapar els crims del franquisme, per evitar que siguen jutjats i per protegir així la seua pervivència. Ja fa deu anys que els jutges argentins lluiten per oferir als querellants la justícia que Espanya els nega sistemàticament. I en fa sis que sobre vint persones concretes, algunes de les quals mortes sense haver hagut de pagar per allò que van fer, pesa una ordre de detenció que Madrid desafia i entrebanca de manera pertinaç. Tanmateix, demà, finalment, Martín Villa haurà de respondre a les preguntes del tribunal argentí. I convindreu amb mi que la reacció de pànic que denoten cartes i signatures no pot ser ni més eloqüent ni més instructiva.

Aprofitem-ho. Hi ha aquells versos de Goethe, un poeta profundament interessat per l’òptica i els colors, que diuen que cal la foscor més completa perquè puga esclatar la llum més clara. I ací en tenim una nova prova. Perquè aquesta fosca reacció espanyola fa visible que no parlem només dels crims comesos per Martín Villa, sinó de l’essència profunda del règim en què encara avui vivim. I això il·lumina, i de quina manera i amb quina claredat, no solament la mirada sobre allò que va passar, sinó, sobretot, la realitat d’això que encara hem de suportar, d’això que són tots. L’episodi, en definitiva, posa una llum molt brillant sobre el problema fonamental d’aquesta Espanya de la qual no hi ha més solució que anar-se’n: no hi ha una Espanya demòcrata que s’enfronte amb coherència a l’Espanya autoritària. Simplement tots són tot u.

PS. Parlant d’aquest tema, permeteu-me que reivindique el treball de Xavier Montanyà i reconega el seu esforç d’anys, expressat en articles com aquests de l’any 2013, articles que avui cal llegir amb la perspectiva del temps passat:

·         Seran jutjats els feixistes i torturadors espanyols?

·         Justícia contra la impunitat del franquisme

L' ENFONSAMENT ECONÒMIC D' ESPANYA I ELS MANIFESTOS DELS DE SEMPRE.

 Entre mig de l' estiu i les vacances, amb articles monotemàtics sobre on és el "rei emèrit" (els poders de l' Estat saben perfecxtament on és) i sobre la derrota de Barça (al Bartomeu l' hauran de treure amb fòrceps, perquè ell no marxarà fàcilment) i altres noticies de curt recorregut. Hem pogut veure una noticia que sí que és important, el deute públic espanyol arriba al 114% i no s' atura, va pujant.

Les xifres són escandaloses, en menys d' un any ha passat de superar el 100% fins a arribar al 114% i pujant. El rescat és evident, encara que se li vulgui dir un altre nom. I nosaltres ens estem enfonsant en aquest vaixell i molts no volen saltar.

Avui Vilaweb, també recordava les dades:

   El deute públic a l’estat espanyol es va situar en 1,29 bilions d’euros durant el mes de juny, un 2,55% més respecte al mes anterior (32.087 milions d’euros més) i un 6,8% més interanual (82.473 milions d’euros més). Segons les últimes dades publicades aquest dimarts pel Banc d’Espanya, el deute públic va registrar un nou màxim històric i equival al 114%. Així, es manté per sobre el 100% del PIB, una xifra que ja es va superar al maig, quan va arribar al 101,4%. La major part del deute es concentra a l’administració estatal, que acumula un passiu d’1,18 bilions d’euros (un 91,3% del total). Per altra banda, el deute a les comunitats autònomes és de 304.855 milions d’euros, un 0,92% més respecte al maig (+2.733 milions d’euros) i un 1,4% en comparació amb el mateix període de l’exercici anterior (+4.223 milions d’euros).

Pel que fa als ajuntaments, el seu deute al juny es va situar en 25.049 milions d’euros, un 2,44% més intermensual (+611 milions d’euros). Malgrat tot, la xifra és un 4,5% inferior respecte al juny de l’any passat (-1.184 milions d’euros).

Finalment, el deute acumulat a les administracions de Seguretat Social va arribar als 68.855 milions d’euros (un 14,7% més respecte al maig) i el deute corresponent de la resta d’administracions públiques va créixer fins als 286.888 milions d’euros (un 4,15% més intermensual).

I amb aquestes dades esfereidores, les noticies tornen a ser les de sempre: manifest de suport al "rei emèrit" per part d' una colla d' inútils (que suposem que representen la "intel.lectualitat política espanyola. Personatges tan nefastos com Martin Villa, Alfonso Guerra o Celestino Corbacho.

Aquesta és l' Espanya on estem lligats i d' on molts no volen deslligar-se, esperem alguna cosa pitjor?