«Bestseller» 
«Parla el rei, l’indocumentat del seu president, els polítics, els bancs i entitats financeres, el governador del Banc d’Espanya, els responsables de l’esport estatal, el president de Telefònica, Belén Esteban i tutti quanti»
El
Canadà és un país culte, civilitzat, educat, acollidor i de cultura democràtica. El
francès hi és oficial arreu de l’estat i els representants polítics, quan
surten a l’estranger, l’utilitzen sempre en algun fragment de la seva
intervenció, per a deixar clar que allà hi ha dues llengües oficials: l’anglès
i el francès. Una sentència del seu Tribunal Suprem venia a dir, més o menys,
que els quebequesos no es podien declarar independents de forma unilateral,
però que si reunien el nombre suficient de vots com per a configurar una
majoria democràtica, no hi hauria més remei que iniciar un procés de negociació
amb el govern canadenc per a encarrilar-ne el procés de secessió. Aquest format
civilitzat, però, no va ser obstacle perquè, quan el segon referèndum del
Quebec, el govern federal aprovés de cop i volta la concessió de la ciutadania
canadenca a un gran nombre d’immigrants, desballestant així les vel·leïtats
independentistes d’alguns d’ells, evitant-ne així la majoria. D’altra banda, el
mateix dia del referèndum, el servei de correus va canviar el seu logo per una
immensa bandera canadenca i, llavors, tot de furgonetes del servei postal van
passar-se tot el dia circulant per les ciutats i pobles quebequesos, fent així
una espectacular propaganda unionista sobre rodes, ininterrompudament, durant
tota la jornada electoral. Fins i tot hi hagué espai per a l’humor quan una
emissora de ràdio quebequesa va mantenir una conversa telefònica amb la mateixa
reina d’Anglaterra, fent-se passar el locutor pel primer ministre canadenc. En
el referèndum, el "no" va obtenir un 50,56% del vots i el
"sí" el 49,44%. La diferència a favor del "no" va ser de
52.645 vots, amb un índex de participació del 94,5%. Ningú no en va discutir
els resultats, malgrat la minsa diferència existent entre uns i altres i a
ningú no li va passar pel cap de dir que el resultat guanyador havia de ser
molt més clar i contundent del que, finalment, es va obtenir.
El Regne Unit de la Gran Bretanya és també un estat amb algunes característiques similars al Canadà i es vanta, a més, de tenir el primer parlament del món, afirmació pel cap baix discutible. El seu govern reconeix, sense embuts, que Escòcia és una nació i quan els dirigents d’aquest darrer país van emprendre la via secessionista els arguments a favor i en contra de la idea es van posar a sobre de la taula. Uns i altres van escarrassar-se, amb passió, en un debat estrictament polític, mentre, abans i després del referèndum, el govern independentista s’esforçava a governar bé i a millorar les polítiques socials que augmentaven la qualitat de vida dels seus compatriotes. Els polítics britànics de tots els colors van fer mans i mànigues perquè no guanyés el "sí" a la independència i van comprometre’s a un seguit de mesures d’augment de l’autogovern, mentre deixaven clar que els necessitaven per a un projecte en comú. Curiosament, un dels arguments més repetits en contra d’una Escòcia independent, era l’advertiment i amenaça que, en aquest cas, Escòcia entraria a la zona...euro i tindria aquesta moneda com a pròpia! Allò que per als britànics seria una calamitat sembla ser el paradís per als espanyols. Uns amenacen d’entrar a l’euro cas de ser independents i els altres de sortir-ne, en la mateixa circumstància.
Tanmateix, com d’altra banda ja assegurava el camarada Fraga, Espanya és diferent i la seva tradició política no té la més mínima relació amb la cultura democràtica, la civilitat i l’educació dels estats abans esmentats. L’ofensiva fanàtica del nacionalisme espanyol contra les aspiracions catalanes és impensable en qualsevol altre indret de la geografia democràtica universal. La deriva parafeixista, insultant i amenaçant de les elits espanyoles no té precedents enlloc. I alguns dels actuals ariets contra la llibertat desborden ja els límits més elementals del ridícul amb les seves afirmacions. Estan nerviosos, tenen por i el neguit de perdre’ns per a sempre els consumeix. Primer vindrà Catalunya i, més endavant, la resta de la nació catalana i per a això treballarem. Ara, però, ells són qui, amb la seva poca traça, estan internacionalitzant el plet català, plantejant-lo davant els principals mandataris mundials i donant-nos així un repercussió impagable. Tot el que fan, val molts diners i nosaltres no tindríem recursos per a sostenir una campanya permanent així.
Cal reconèixer que la majoria, per a no dir totes, les manifestacions del fanatisme nacionalista espanyol se situen, directament, en la categoria de patètiques. Parla el rei, l’indocumentat del seu president, els polítics espanyols de tots els colors –reduïts només al negre en relació a Catalunya-, els bancs i entitats financeres, el governador del Banc d’Espanya, els responsables de l’esport estatal, el president de Telefònica, els ministres de Defensa, Interior i Afers Exteriors (molt significatives les tres carteres), Belén Esteban i tutti quanti, mentre l’arquebisbe de València demana als fidels que preguin per a mantenir la unitat d’Espanya, com si aquesta fos, justament, la primera prioritat que Déu té sobre la taula. En fi... Ja fa una colla d’anys, Josep Huguet va recollir a Cornuts i pagar el beure, els disbarats que sobre el país i els catalans es deien per Espanya. Després d’aquell llibre pioner en el gènere, estic segur que, a hores d’ara, hi deu haver més d’una persona fent un treball d’hemeroteca, del 2012 ençà, recopilant el que ha dit sobre nosaltres el milloret de cada casa. D’aquí un temps, ja independents, llegirem el llibre en qüestió i ens farem un fart de riure recordant tots aquests moments. I no tinc el menor dubte que aquest llibre esdevindrà tot un bestseller.
El Regne Unit de la Gran Bretanya és també un estat amb algunes característiques similars al Canadà i es vanta, a més, de tenir el primer parlament del món, afirmació pel cap baix discutible. El seu govern reconeix, sense embuts, que Escòcia és una nació i quan els dirigents d’aquest darrer país van emprendre la via secessionista els arguments a favor i en contra de la idea es van posar a sobre de la taula. Uns i altres van escarrassar-se, amb passió, en un debat estrictament polític, mentre, abans i després del referèndum, el govern independentista s’esforçava a governar bé i a millorar les polítiques socials que augmentaven la qualitat de vida dels seus compatriotes. Els polítics britànics de tots els colors van fer mans i mànigues perquè no guanyés el "sí" a la independència i van comprometre’s a un seguit de mesures d’augment de l’autogovern, mentre deixaven clar que els necessitaven per a un projecte en comú. Curiosament, un dels arguments més repetits en contra d’una Escòcia independent, era l’advertiment i amenaça que, en aquest cas, Escòcia entraria a la zona...euro i tindria aquesta moneda com a pròpia! Allò que per als britànics seria una calamitat sembla ser el paradís per als espanyols. Uns amenacen d’entrar a l’euro cas de ser independents i els altres de sortir-ne, en la mateixa circumstància.
Tanmateix, com d’altra banda ja assegurava el camarada Fraga, Espanya és diferent i la seva tradició política no té la més mínima relació amb la cultura democràtica, la civilitat i l’educació dels estats abans esmentats. L’ofensiva fanàtica del nacionalisme espanyol contra les aspiracions catalanes és impensable en qualsevol altre indret de la geografia democràtica universal. La deriva parafeixista, insultant i amenaçant de les elits espanyoles no té precedents enlloc. I alguns dels actuals ariets contra la llibertat desborden ja els límits més elementals del ridícul amb les seves afirmacions. Estan nerviosos, tenen por i el neguit de perdre’ns per a sempre els consumeix. Primer vindrà Catalunya i, més endavant, la resta de la nació catalana i per a això treballarem. Ara, però, ells són qui, amb la seva poca traça, estan internacionalitzant el plet català, plantejant-lo davant els principals mandataris mundials i donant-nos així un repercussió impagable. Tot el que fan, val molts diners i nosaltres no tindríem recursos per a sostenir una campanya permanent així.
Cal reconèixer que la majoria, per a no dir totes, les manifestacions del fanatisme nacionalista espanyol se situen, directament, en la categoria de patètiques. Parla el rei, l’indocumentat del seu president, els polítics espanyols de tots els colors –reduïts només al negre en relació a Catalunya-, els bancs i entitats financeres, el governador del Banc d’Espanya, els responsables de l’esport estatal, el president de Telefònica, els ministres de Defensa, Interior i Afers Exteriors (molt significatives les tres carteres), Belén Esteban i tutti quanti, mentre l’arquebisbe de València demana als fidels que preguin per a mantenir la unitat d’Espanya, com si aquesta fos, justament, la primera prioritat que Déu té sobre la taula. En fi... Ja fa una colla d’anys, Josep Huguet va recollir a Cornuts i pagar el beure, els disbarats que sobre el país i els catalans es deien per Espanya. Després d’aquell llibre pioner en el gènere, estic segur que, a hores d’ara, hi deu haver més d’una persona fent un treball d’hemeroteca, del 2012 ençà, recopilant el que ha dit sobre nosaltres el milloret de cada casa. D’aquí un temps, ja independents, llegirem el llibre en qüestió i ens farem un fart de riure recordant tots aquests moments. I no tinc el menor dubte que aquest llibre esdevindrà tot un bestseller.
