RAONS PER ANAR A BRUSSEL.LES EL 7 DE MARÇ

Per què aniré a Brussel·les (Article publicat al diari AVUI).
Toni Strubell i Trueta / Membre del secretariat de la Comissió de la Dignitat


No és que vulgui apel·lar a l'èpica, de cap manera. Però crec que en la vida de tot poble es produeixen alguns (rars) moments decisius. I penso que la manifestació dels 10.000 a Brussel·les en pot ser un. S'hi va a demanar una cosa tan bella i bàsica com és la llibertat.

¿PER QUÈ ARA? EN ELS DARRERS TEMPS molts catalans hem pogut constatar el futur que se'ns consigna: hi ha un intent formidable, per part de l'Estat, de perpetuar l'anul·lació dels nostres drets nacionals, d'impossibilitar l'equiparació de la nostra llengua amb les europees i d'anul·lar tota una trajectòria nacional moderna que ve de Francesc Macià i Lluís Companys, com si mai no haguessin existit. Les proves d'aquesta operació les tenim en el tractament de l'Estatut, en les greus limitacions de la llei de la memòria, en el cop anunciat del TC, en els atacs a la vehicularitat educativa del català i en l'inqualificable tancament de les emissores de TV3 al País Valencià. ¿Com es pot qualificar tot això si no és de genocidi encobert?

EL CERT ÉS QUE CAP DEMÒCRATA EUROPEU mitjà no acceptaria per a si una situació equivalent a la nostra. ¿Com podria acceptar que la determinació del seu marc legislatiu i polític, un cop votat al seu Parlament, depengués d'un Tribunal Constitucional hostil? ¿O que, si us plau per força, hagués de formar part d'un Estat, de tutela militar, on el seu fet cultural i lingüístic fos diàriament atacat, incomprès i arraconat, com ha denunciat darrerament Matthew Tree al LSE de Londres? ¿Com acceptaria un Estat que dóna total impunitat -inclús moral- als perpetradors de crims contra la humanitat, com ho fa Espanya amb els franquistes, tal com denuncia la Comissió de Drets Humans de l'ONU? És senzillament impensable. Doncs tampoc els catalans no ho hem d'acceptar.
DARRERAMENT, MOLTS CATALANS HEM pogut confirmar -angoixats- com el teixit social i institucional espanyol es troba molt còmode vivint a l'ombra de l'herència franquista. Així s'hi admet que no se n'anul·lin les sentències i que no es rehabilitin plenament les víctimes, ni es mostri cap interès institucional per conèixer i divulgar l'horror que va significar la dictadura, al contrari del que es fa per llei a Alemanya, Argentina i Sud-àfrica. Per exigència democràtica i per dignitat, no podem tolerar que la classe política espanyola, amb el seu monarca al davant, legitimi, de facto, no pocs fets consumats del franquisme.
DAVANT D'AIXÒ, ÉS EVIDENT QUE L'ADOPCIÓ d'un procés d'internacionalització del cas català és un pas intel·ligent per part d'un poble encara mancat d'una prestació tan imprescindible per a la supervivència col·lectiva com ho és tenir un Estat propi. No és per independentisme ni radicalisme que hi acudirem, sinó per pur instint de supervivència. I, a més, no passa dia sense que ens ho diguin: sense Estat, no sou ben ningú. Així ho han entès, també, gloenlandesos, kosovars i montenegrins. Els catalans ens veiem en la solemne necessitat d'acudir massivament a Brussel·les per escenificar una gran anomalia encara existent al si d'Europa: la nostra manca d'igualtat. No hi anem a dir que som superiors a ningú. Però tampoc volem que es perpetuï la nostra manca d'igualtat.
ANAR A BRUSSEL·LES NO SUPOSA LA FI DE cap camí. Serà un primer pas en la necessària internacionalització del cas català. Als qui diran que l'acte "crearà més frustració", cal respondre'ls tot demanant ¿què pot resultar més frustrant que assistir de braços caiguts al desmantellament d'un projecte nacional amb mil anys d'història? Si el 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre de 2007 vam ser capaços de col·lapsar el centre de Barcelona amb centenars de milers de manifestants pel dret a decidir, ara de nou estem cridats a posar nous arguments que convencin els nostres polítics que cal un decidit canvi de rumb. No per raons d'èpica. Sinó de lògica.