dijous, 31 de març del 2011
ELS ACTUALS GOVERNANTS CATALANS HAURIEN DE MIRAR PERE EL GRAN.
Bon llibre d´Stefano Maria Cingolani i bona entrevista feta a Vilaweb, que us adjuntem:
'Els governants actuals farien bé de mirar el rei Pere el Gran'
Stefano Maria Cingolani ha publicat la biografia divulgativa 'Pere el Gran. Vida, actes i paraula'
'La història de Catalunya s'ha anat allunyant dels reis. Però, si mirem el passat per reflexionar sobre el present, els governants actuals farien bé de mirar Pere el Gran, que amb recursos molt exigus va desafiar i va guanyar les grans potències del seu temps: el rei de França, el rei de Nàpols i el papa. I com s'ho va fer? Tenia les idees molt clares i no pidolava, sabia aprofitar les febleses de l'enemic i era un gran diplomàtic.' Així s'expressa l'historiador Stefano Maria Cingolani, especialista en Pere el Gran (1240-1285), fill de Jaume I , que va conquerir Sicília i Malta i obrí la Corona d'Aragó a la Mediterrània central i oriental. Cingolani n'ha escrit una biografia divulgativa, 'Pere el Gran. Vida, actes i paraula' (Ed. Base), estudi que aporta molts documents inèdits o poc estudiats fins ara.
Pocs mesos abans de la publicació de la biografia de Pere el Gran, Stefano Maria Cingolani (Roma, 1956) va publicar, com a curador, la crònica de Bernat Desclot, 'Llibre del rei en Pere' a Barcino. És que Cingolani compta amb una àmplia bibliografia sobre l'època i sobre aquests monarques, que es remunta al 2002, quan va publicar 'El somni d'una cultura: Lo somni de Bernat Metge', a l'editorial Quaderns Crema. Després Barcino li encarregà l’edició crítica de Bernat Metge, 'Lo somni' (2006); i van seguir: 'Historiografia, propaganda, comunicació al segle XIII. Bernat Desclot i les dues redaccions de la Crònica' (IEC, 2006); 'La memòria dels reis. Les Quatre Grans Cròniques i la historiografia catalana des del segle X al XIV' (Base, 2006); la biografia divulgativa 'Jaume I. Història i mite d'un rei' (Edicions 62, 2007). També és editor de la col·lecció Història de la Corona d'Aragó de Publicacions de la Universitat de València (PUV). A més, el Museu d'Història de Catalunya el va convidar fa un any i mig a participar en el projecte d'estudi de les tombes reials de Santes Creus i, en especial, la de Pere el Gran. Sobre això, explica a VilaWeb: 'El fet va significar, si més no, trobar-me davant les restes mortals de l'home que estudiava. I va tenir un impacte emotiu i una suggestió considerables.'
'La biografia va adreçada a un públic apassionat per la història, però també als especialistes, perquè hi havia molts forats en la història d'aquest rei', explica Cingolani. Per què tants forats? 'Fa cinquanta anys que no es fa historiografia política en aquest país. Es fa recerca més lligada a una historiografia positivista d'influència francesa, més social (sobre el comerç, la relació amb el territori, el paisatge geopolític, el finançament…). Per una altra banda, la història de la Catalunya medieval ha caigut en mans de la novel·la històrica, nefasta, i de divulgadors que són periodistes, no historiadors professionals. Ara, d'aquesta situació, també en són responsables els historiadors, que estan en el seu món acadèmic i no en surten.'
Cingolani s'hi troba còmode, en aquest espai de divulgació històrica rigorosa, que té un aspecte narratiu, però basat en l'estudi i la interpretació dels documents dels arxius. Cingolani es passa el dia a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Perquè, a diferència de quan va fer la biografia de Jaume I, personatge sobre el qual ja hi havia algunes biografies acadèmiques, sobre Pere el Gran la manca de bibliografia és quasi total. Calia remuntar-se a l'any 1963, quan Ferran Soldevila va publicar la seva biografia sobre aquest rei, per trobar la darrera obra moderna dedicada al monarca. 'Soldevila n'havia començat una altra de caràcter molt acadèmic, però va restar inacabada perquè es va morir.'
En aquest desert, Cingolani va haver de tornar als arxius: 'Em van servir per fer una reconsideració general i per donar més consistència a l'obra, perquè vaig anar a les fonts originals, que cito (gairebé tota la documentació és inèdita), i també per fer una obra més problemàtica. Un exemple: hi havia un aspecte impressionant que no s'havia mirat mai, i és que quan els reis es coronaven, de primer a Saragossa i després a Barcelona i València, juraven respectar les lleis de cada territori. Però Pere II s'hi va negar i només va ser rei d'Aragó. La meva hipòtesi, que s'ha de treballar més, és que, a diferència del seu pare, el rei en Jaume, Pere volia unificar els territoris i proposar una visió diferent de rei i de la Corona d'Aragó. La fragmentació era la feblesa de la Corona. Crec que ell ho entenia així. I va fer alguns passos, perquè va començar a barrejar funcionaris, va intentar aplicar algunes normes administratives…'.
Cingolani també aporta nova informació sobre la revolta de Barcelona del 1285 i sobre el Setge de Girona: 'Hem trobat que a la defensa de Girona, s'hi van quedar 120 ballesters (en tenim els noms i cognoms) contra els 15.000 soldats francesos que assetjaven la ciutat.'
Segons ell, Pere el Gran es va inventar la diplomàcia, la propaganda i la guerra mediàtica: 'Tenia aspectes d'una enorme modernitat.'
diumenge, 27 de març del 2011
60.000 PERSONES DEMANEN LA DIMISSIÓ DE CAMPS A VALÈNCIA.
Vilaweb. Desenes de milers de manifestants demanen la dimissió de Camps a València
60.000 persones, segons l'organització, van assistir a la marxa contra la corrupció
Desenes de milers de persones, 60.000 segons l'organització, van marxar ahir pel centre de València en la manifestació contra la corrupció a les institucions del país, convocada pel Col·lectiu Contra la Corrupció i amb el lema 'NO volem un lladre de president'. Durant el recorregut, es van poder veure pancartes amb lemes com ara 'No a la corrupció, Camps dimissió' i es van sentir molts eslògans reclamant que el president dimiteixi, o altres, com ara 'T'estimo un ou, vull un vestit nou' o 'El president, a Picassent'.
La manifestació va ser tan concorreguda, que quan la capçalera ja arribava al final, davant la seu del Palau de Justícia, els últims manifestants encara eren a tocar de la plaça de Sant Agustí, lloc de la sortida de la marxa. Al final, es va llegir el manifest, que proclama la 'defensa de la democràcia' al País Valencià i adverteix que aquest es troba 'assetjat pel càncer de la corrupció i l'abús de poder'.
En aquest sentit, insisteix que la corrupció, 'lluny de ser un fet aïllat, ha esdevingut una pràctica sistemàtica amb els successius governs del PP'. El text denuncia la 'connivència de la Generalitat amb la trama de corrupció més gran que s'ha conegut en l'era democràtica' a l'estat, i lamenta que aquesta situació 'colapsa la vida pública, els recursos financers i el patrimoni natural i cultural'.
El Col·lectiu contra la corrupció pregunta en el manifest pels sobrecostos de la Ciutat de les Arts i les Ciències, pel muntatge de la visita del Papa de Roma, pels beneficis de la Copa Amèrica i de la Fórmula 1, pel cas dels vestits i pel cas Brugal. Per als organitzadors, 'l'estat actual de les coses no hauria estat possible sense l'abús de poder basat en les majories absolutes del PP'.
'Volem unes institucions transparents i que el PP doni explicacions a la ciutadania i a l'oposició del finançament il·legal i sobre d'on són els nostres impostos', va dir la portaveu del col·lectiu organitzador, Reyes Matamales.
A la manifestació, hi van assistir representants polítics, com el secretari general del PSPV, Jorge Alarte; el portaveu socialista a les Corts, Àngel Luna; el portaveu de Compromís, Enric Morera, i les diputades d'aquest grup Mònica Oltra i Mireia Mollà.
Denúncia del PP
El PP havia presentat una denúncia contra el col·lectiu per 'manifestació il·lícita i injúries greus amb publicitat contra l'autoritat en l'exercici del seu càrrec', però la jutgessa d'instrucció de València va desestimar la petició.
dissabte, 19 de març del 2011
PER UN CANAL DE TV PÚBLIC DE COBERTURA DE PAÏSOS CATALANS
Reivindiquen a Vic la creació d'un canal de televisió públic que doni cobertura arreu dels Països Catalans
Vic (ACN).- Una seixantena de persones s'han concentrat aquest divendres a la Plaça Major de Vic en defensa de les emissions de TV3 al País Valencià i per reivindicar la creació d'un canal de televisió públic que doni cobertura arreu dels Països Catalans. A més, també s'ha demanat la reciprocitat de tots els canals autonòmics arreu del territori. La CUP, convocant de l'acte, ha volgut deixar palès els constants entrebancs als quals se sotmet els catalans 'siguin d'on siguin' i per demostrar que, 'malgrat els impediments, el poble català no cessa en l'afany de créixer com a poble i com a cultura'. Altres entitats com Òmnium Osona, Tona Decideix o el casal Boira Baixa de Manlleu s'han adherit a l'acte.
Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/acn/ultima-hora/3862525/20110318/reivindiquen-vic-creacio-canal-televisio-public-doni-cobertura-arreu-paisos-catalans.html
dimecres, 16 de març del 2011
ESPANYA: UN DÈFICIT DEMOCRÀTIC.
Afegim un article, publicat a Vilaweb, prou entenedor sobre els dèficits democràtics d´algunes "democràcies":
Espectacular, el dictamen del Tribunal d'Estrasburg que dóna la raó a Arnaldo Otegi i condemna l'estat espanyol per haver-li violat la llibertat d'expressió. Otegi va dir que el rei d'Espanya era 'responsable dels torturadors' i la justícia espanyola es va abraonar contra ell.
Però Europa imposa ara el criteri sensat, tot recordant que l'expressió d'Otegi és una crítica política que s'ha de poder fer. El tribunal d'Estrasburg ja ha condemnat l'estat espanyol en més d'una ocasió i gairebé cada condemna ha posat en relleu aspectes molt deficitaris de la seua (nostra?) democràcia. La sentència que ens ocupa hi torna. I hi torna amb unes referències que pocs països democràtics discutirien, però que Espanya discuteix. Per exemple, el tribunal diu que 'els límits de la crítica admissible són més amplis quan afecten un home polític, en la seva qualitat de tal, que no quan afecten un simple particular [...] el primer s'exposa inevitablement i conscientment a un control atent dels seus fets i gestos, tant dels periodistes com dels ciutadans [...], i per això ha de ser més tolerant'. Claríssim.
El tribunal 'admet que el llenguatge emprat (per Otegi) es podria considerar provocador. Tanmateix, si bé és cert que, de tota persona que s'involucra en un debat públic [...], se n'espera que no ultrapasse els límits, sobretot en el respecte a la reputació i als drets d'altri, també li és permès de recórrer a una dosi d'exageració, fins i tot de provocació, és a dir de ser una mica immoderat.' I per, si no n'hi havia prou, el tribunal europeu recorda que la condemna d'Otegi neix del tracte especial que el monarca espanyol rep en el codi penal, que considera, sense ombra de dubte, 'no conforme a l'esperit de la Convenció' europea de salvaguarda dels drets de l'home i de les llibertats fonamentals.
La sentència, doncs, referma de bell nou una cosa ja sabuda: que els límits de les llibertats, en aquest cas de la llibertat d'expressió, tendeixen a ser més baixos a l'estat espanyol que no a la resta d'Europa. Un dèficit greu. Un més.
diumenge, 13 de març del 2011
DURAN I LLEIDA , AUTÈNTIC HOME FORT DE LA NOVA ADMINISTRACIÓ.
Un amic blocaire publicava aquest text fa poc sobre en Duran i Lleida. Us el pengem (resumit) perquè està prou bé:
" ....Duran ja acumula uns vuit o nou càrrecs i assisteix a les reunions del Consell Executiu de la Generalitat sense ser-ne membre. Presideix quatres comissions bilaterals, és el secretari general de CiU, diputat al Congrés, president de la comissió d’afers exteriors d’aquella cambra i segur que em deixo algun càrrec més. Sincerament, algú pot compaginar tots aquests càrrecs? És un superman? És un milhomes? O aquí hi ha alguna cosa que no sabem? És inconcebible que un sol individu acapari tant de poder. De fet, més que parlar de govern de Mas, hauríem de referir-nos-hi -jo ja ho he fet- com a govern d’en Duran i Lleida, perquè ell és l’autèntic home fort de la nova administració. Sense cap mena de dubte.
I allò on no arriba ell, arriben els seus acòlits. La senyora Núria de Gispert, com a President del Parlament, que en les poques setmanes que porta al càrrec, ja s’ha lluït en diferents ocasions. Una oratòria desastrosa i una pitjor fonètica, de ninya pija que tomba d’esquena.
La senyora Joana Ortega, com a número 2 del govern, i autèntica porta d’entrada de Duran a l’executiu, De fet l’Ortega no deixa de ser una mena de secretària servicial d’en Duran. Les seves actuacions primeres, també s’han demostrat patètiques: primer va negar urnes per a la consulta de Barcelona -que finalment es va haver d’empassar amb patates. Ara està desmuntant tot el tema del Memorial Democràtic, i fins i tot baralla la possibilitat d’incorporar les víctimes… de l’altra bàndol.
El senyor i havanero de pro, Jordi Casas, com a delegat del govern a Madrid, d’aquesta manera el control unionista de la interlocució amb Madrid és total i absolut. Com si CDC no existís. Al.lucinant.
I després tots els nomentaments a Relacions Exteriors, que li permet al líder unionista, controlar les relacions internacionals del govern català. Resultat, el nou delegat del govern a Brussel.les, és un ex-diplomàtic del govern d’Aznar que el primer que diu és que ell no es preocuparà pel reconeixement del català a Brussel.les. I el segon que ell no veu incompatibles el ser espanyol i el ser català. Però aquest tio en quin món viu? De canapè en canapè, de recepció en recepció?
Mare de déu senyor, quin escàndol. I encara no hem esgotat els cent dies de rigor. Tot pot arribar a ser molt pitjor, però que molt més, eh? "
dijous, 3 de març del 2011
LA CRISI RECAU SOBRE ELS CIUTADANS (COM SEMPRE)
Bon article publicat a Vilaweb:
El somriure de CiU s'ha glaçat
La idea de convertir el logotip de CiU en un somriure era molt arriscada, però era bona. En uns moments molts durs, en termes polítics, CiU va saber vendre l'optimisme, la idea que tots plegats ho podíem fer, que hi havia una manera amable de fer política, eficaç, atenta als ciutadans. Però el canvi, una volta al govern, ha estat tan radical que el somriure se'ns ha glaçat a la cara. De molts.
La idea de convertir el logotip de CiU en un somriure era molt arriscada, però era bona. En uns moments molts durs, en termes polítics, CiU va saber vendre l'optimisme, la idea que tots plegats ho podíem fer, que hi havia una manera amable de fer política, eficaç, atenta als ciutadans. Però el canvi, una volta al govern, ha estat tan radical que el somriure se'ns ha glaçat a la cara. De molts. Que hi ha crisi, no en pot dubtar ningú. Que la crisi requereix mesures excepcionals, tampoc. Però que tots els missatges siguen de pessimisme i d'emergència dramàtica no crec que siga una bona idea. I encara menys, si van acompanyats d'una preocupant paràlisi de l'administració en tots els àmbits o, pitjor encara, si, alhora, no paren de carregar una part del preu de la crisi als ciutadans. Aquestes últimes hores, especialment, han coincidit moltes notícies preocupants. El pla d'austeritat sanitari farà augmentar les llistes d'espera i no resoldrà la preocupació dels ciutadans que se senten desatesos en un àmbit de primera necessitat. Demanen que els estudiants de formació professional paguen una part dels seus estudis mentre ens diuen que facilitar l'educació de qualitat és essencial. No es rebaixen els bitllets de rodalia, si no paga l'estat, de manera que viure a Catalunya esdevé un pèl més car que no a la resta de l'estat. Aquestes tres iniciatives carreguen als ciutadans, més encara, el cost de la crisi. La Generalitat potser anirà millor i assolirà alguns objectius, però els ciutadans de Catalunya, no. De moment tindrem una sanitat pitjor i haurem de traure'ns més diners de la butxaca. I això em sembla que no s'entén. El cas del tren és paradigmàtic. El govern espanyol fa trampa i demagògia, i això cal denunciar-ho. Però, de moment, és als qui fem servir el transport públic que la discussió eixirà cara. I si fóra una mesura circumstancial, encara seria passadora, supose. Però, afegida a la resta de comunicacions d'aqueixes últimes hores, em tem que aquesta decisió tan solament farà créixer perillosament la frustració i el malestar, allò que el somriure de campanya volia precisament contrarestar. Tots sabem que els mals que s'arrosseguen no són únicament deguts a la crisi i a la mala gestió del govern anterior. També, i sobretot, a l'espoliació. Entenc, doncs, que la duresa pressupostària pot tenir un lleuger efecte positiu, en termes pedagògics. Però, a l'hora de collar algú, cal saber on és el límit, i ara comença a fer l'efecte que el govern s'estima més de salvar la Generalitat que no pas de salvar el país. Perquè els únics discursos que ens arriben són frustrants, sense il·lusió. Perquè tota consulta o conversa acaba, per sistema, amb un abrupte 'no hi ha diners', i no hi valen raons. I perquè comencen a tancar empreses, hi ha associacions i entitats que ja tenen maldecaps greus, els ajuntaments s'espanten i l'economia perilla d'assecar-se. D'assecar-se perquè, com passa a tot l'occident, el govern és la principal empresa del país i aturar-la en sec és una irresponsabilitat. No havíem de fer més amb menys?
El somriure de CiU s'ha glaçat
La idea de convertir el logotip de CiU en un somriure era molt arriscada, però era bona. En uns moments molts durs, en termes polítics, CiU va saber vendre l'optimisme, la idea que tots plegats ho podíem fer, que hi havia una manera amable de fer política, eficaç, atenta als ciutadans. Però el canvi, una volta al govern, ha estat tan radical que el somriure se'ns ha glaçat a la cara. De molts.
La idea de convertir el logotip de CiU en un somriure era molt arriscada, però era bona. En uns moments molts durs, en termes polítics, CiU va saber vendre l'optimisme, la idea que tots plegats ho podíem fer, que hi havia una manera amable de fer política, eficaç, atenta als ciutadans. Però el canvi, una volta al govern, ha estat tan radical que el somriure se'ns ha glaçat a la cara. De molts. Que hi ha crisi, no en pot dubtar ningú. Que la crisi requereix mesures excepcionals, tampoc. Però que tots els missatges siguen de pessimisme i d'emergència dramàtica no crec que siga una bona idea. I encara menys, si van acompanyats d'una preocupant paràlisi de l'administració en tots els àmbits o, pitjor encara, si, alhora, no paren de carregar una part del preu de la crisi als ciutadans. Aquestes últimes hores, especialment, han coincidit moltes notícies preocupants. El pla d'austeritat sanitari farà augmentar les llistes d'espera i no resoldrà la preocupació dels ciutadans que se senten desatesos en un àmbit de primera necessitat. Demanen que els estudiants de formació professional paguen una part dels seus estudis mentre ens diuen que facilitar l'educació de qualitat és essencial. No es rebaixen els bitllets de rodalia, si no paga l'estat, de manera que viure a Catalunya esdevé un pèl més car que no a la resta de l'estat. Aquestes tres iniciatives carreguen als ciutadans, més encara, el cost de la crisi. La Generalitat potser anirà millor i assolirà alguns objectius, però els ciutadans de Catalunya, no. De moment tindrem una sanitat pitjor i haurem de traure'ns més diners de la butxaca. I això em sembla que no s'entén. El cas del tren és paradigmàtic. El govern espanyol fa trampa i demagògia, i això cal denunciar-ho. Però, de moment, és als qui fem servir el transport públic que la discussió eixirà cara. I si fóra una mesura circumstancial, encara seria passadora, supose. Però, afegida a la resta de comunicacions d'aqueixes últimes hores, em tem que aquesta decisió tan solament farà créixer perillosament la frustració i el malestar, allò que el somriure de campanya volia precisament contrarestar. Tots sabem que els mals que s'arrosseguen no són únicament deguts a la crisi i a la mala gestió del govern anterior. També, i sobretot, a l'espoliació. Entenc, doncs, que la duresa pressupostària pot tenir un lleuger efecte positiu, en termes pedagògics. Però, a l'hora de collar algú, cal saber on és el límit, i ara comença a fer l'efecte que el govern s'estima més de salvar la Generalitat que no pas de salvar el país. Perquè els únics discursos que ens arriben són frustrants, sense il·lusió. Perquè tota consulta o conversa acaba, per sistema, amb un abrupte 'no hi ha diners', i no hi valen raons. I perquè comencen a tancar empreses, hi ha associacions i entitats que ja tenen maldecaps greus, els ajuntaments s'espanten i l'economia perilla d'assecar-se. D'assecar-se perquè, com passa a tot l'occident, el govern és la principal empresa del país i aturar-la en sec és una irresponsabilitat. No havíem de fer més amb menys?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)