LA CRISI RECAU SOBRE ELS CIUTADANS (COM SEMPRE)

Bon article publicat a Vilaweb:

El somriure de CiU s'ha glaçat

La idea de convertir el logotip de CiU en un somriure era molt arriscada, però era bona. En uns moments molts durs, en termes polítics, CiU va saber vendre l'optimisme, la idea que tots plegats ho podíem fer, que hi havia una manera amable de fer política, eficaç, atenta als ciutadans. Però el canvi, una volta al govern, ha estat tan radical que el somriure se'ns ha glaçat a la cara. De molts.

La idea de convertir el logotip de CiU en un somriure era molt arriscada, però era bona. En uns moments molts durs, en termes polítics, CiU va saber vendre l'optimisme, la idea que tots plegats ho podíem fer, que hi havia una manera amable de fer política, eficaç, atenta als ciutadans. Però el canvi, una volta al govern, ha estat tan radical que el somriure se'ns ha glaçat a la cara. De molts. Que hi ha crisi, no en pot dubtar ningú. Que la crisi requereix mesures excepcionals, tampoc. Però que tots els missatges siguen de pessimisme i d'emergència dramàtica no crec que siga una bona idea. I encara menys, si van acompanyats d'una preocupant paràlisi de l'administració en tots els àmbits o, pitjor encara, si, alhora, no paren de carregar una part del preu de la crisi als ciutadans. Aquestes últimes hores, especialment, han coincidit moltes notícies preocupants. El pla d'austeritat sanitari farà augmentar les llistes d'espera i no resoldrà la preocupació dels ciutadans que se senten desatesos en un àmbit de primera necessitat. Demanen que els estudiants de formació professional paguen una part dels seus estudis mentre ens diuen que facilitar l'educació de qualitat és essencial. No es rebaixen els bitllets de rodalia, si no paga l'estat, de manera que viure a Catalunya esdevé un pèl més car que no a la resta de l'estat. Aquestes tres iniciatives carreguen als ciutadans, més encara, el cost de la crisi. La Generalitat potser anirà millor i assolirà alguns objectius, però els ciutadans de Catalunya, no. De moment tindrem una sanitat pitjor i haurem de traure'ns més diners de la butxaca. I això em sembla que no s'entén. El cas del tren és paradigmàtic. El govern espanyol fa trampa i demagògia, i això cal denunciar-ho. Però, de moment, és als qui fem servir el transport públic que la discussió eixirà cara. I si fóra una mesura circumstancial, encara seria passadora, supose. Però, afegida a la resta de comunicacions d'aqueixes últimes hores, em tem que aquesta decisió tan solament farà créixer perillosament la frustració i el malestar, allò que el somriure de campanya volia precisament contrarestar. Tots sabem que els mals que s'arrosseguen no són únicament deguts a la crisi i a la mala gestió del govern anterior. També, i sobretot, a l'espoliació. Entenc, doncs, que la duresa pressupostària pot tenir un lleuger efecte positiu, en termes pedagògics. Però, a l'hora de collar algú, cal saber on és el límit, i ara comença a fer l'efecte que el govern s'estima més de salvar la Generalitat que no pas de salvar el país. Perquè els únics discursos que ens arriben són frustrants, sense il·lusió. Perquè tota consulta o conversa acaba, per sistema, amb un abrupte 'no hi ha diners', i no hi valen raons. I perquè comencen a tancar empreses, hi ha associacions i entitats que ja tenen maldecaps greus, els ajuntaments s'espanten i l'economia perilla d'assecar-se. D'assecar-se perquè, com passa a tot l'occident, el govern és la principal empresa del país i aturar-la en sec és una irresponsabilitat. No havíem de fer més amb menys?