Ara sí, l’arc iniciat en
els pactes sobre els quals es va aixecar la Constitució s’ha tancat en un
cercle. Aquest joc s’ha acabat. S’han acabat els assajos i qualsevol dubte:
aquesta és l’Espanya que hi ha, i no hi ha cap altre projecte nacional que tingui
base política i social possible.
Espanya és això i no
canviarà: això és el que diu aquest Parlament de Mariano Rajoy. El Parlament ja
és seu. Quan el seu partit no va aconseguir majoria absoluta, va “declinar”
intentar formar govern pactant amb altres forces, i això retrata plenament la seva
cultura política antidemocràtica: només vol governar sobre la derrota humiliant
dels seus rivals. Aquest
és Mariano Rajoy, i qui expliqui qualsevol altra cosa menteix. Des de llavors tots els seus passos han anat
dirigits a imposar la seva posició de força. Per formar un govern del seu gust
havia de tenir els seus rivals destrossats, i ho ha aconseguit: el PSOE està
liquidat organitzativament, políticament i moralment. Va ser llavors quan va
acceptar l’encàrrec del rei “sense cap tipus de reserva”.
Mereix un capítol a banda
la relació, plena de suspicàcies, entre el PP -i Rajoy concretament- i la casa
de Borbó. Mai ningú havia debilitat tant aquesta relació com el candidat que
“declina”, que va deixar atònit i en suspens el monarca, alhora que és un ferm
suport de la monarquia com a continuadora del règim, d’origen potencialment
problemàtic encara que avui no ho sigui. El franquisme i les seves Corts són la
font de la legitimitat jurídica de la monarquia, un pecat original que no pot
ser esborrat encara que es desitgi. Però tant per al PP com per a Rajoy, encara
que no ho reconeguin en veu alta, són també la font de legitimitat que
reconeixen a aquesta democràcia i les seves institucions. De vegades sembla que
Franco tenia més visió històrica que la dreta espanyola avui. Naturalment la
monarquia vol ser representació i és garantia de “la unitat d’Espanya”.
La nova investidura de
Rajoy, aquest cop amb el suport dels que abans van ser la seva oposició, és un
pacte polític d’abast sobre les bases i amb les condicions imposades per Rajoy.
L’estat espanyol sencer és seu, de la dreta espanyola: ho és novament el poder
executiu, ho és el poder judicial -com acaba de reconèixer amb preocupació el
Consell d’Europa- i ho és el legislatiu. Naturalment la seva ideologia recorre
de dalt a baix el funcionariat, no només gestors i advocats de l’Estat, sinó la
gran massa de funcionaris i guàrdies formats en el continu ideològic del
nacionalisme espanyolista hereu directe del franquisme. Però és que fins i tot el futbol és
seu! No cal que l’hi preguntin a
Gerard Piqué, ja ho aclareix el mateix president de la Federació de Futbol,
Javier Tebas, militant de Fuerza Nueva i públicament madridista. Espanya és
seva i tot queda a casa, ho diuen sense rubor, i els altres som rellogats.
I això és així perquè
tenen un poder indiscutit. En temps de pau el sistema de mitjans de comunicació
espanyol és la garantia que no hi haurà veritable democràcia a Espanya. D’això
se n’encarreguen unànimement les capçaleres de premsa madrilenyes, que es
presenten com a “nacionals”, i totes les empreses de telecomunicacions. Elles
són la força, el poder que manté la població espanyola en la immaduresa
democràtica, la garantia que no podran exercir la ciutadania i que els altres
som els seus ostatges.
Hi va haver un temps en
què el poder polític estava més distribuït i hi havia matisos, però l’evolució
natural de la democràcia espanyola, accelerada per la crisi econòmica, va
conduir a la concentració en un nucli compactat. Més que la crisi, el
catalitzador va ser Catalunya. A Espanya tot poder polític és espanyolista, i
la resta són dissidències insignificants.
La crisi del PSOE ha
arraconat qualsevol díscol. Ara per ara és un partit que ofereix totes les
garanties necessàries, un partit que mai faria una llei de memòria històrica o
donaria una oportunitat a revisar el sistema constitucional amb un nou Estatut.
L’espanyolisme militant i els interessos de burocràcies d’autonomies que van
interioritzar el subsidi com un dret i com una forma de vida són propietàries
del partit. El PSC fa una patètica afirmació d’existència però ja no li pot
servir de gaire. No podrà refer-se perquè el partit mare comparteix la posició
del PP i no deixarà marge a res que no sigui permetre la sardana, però els
toros són obligatoris. La majoria forjada al Parlament espanyol que dóna un nou
govern a Rajoy és políticament anticatalanista (i ideològicament anticatalana,
també).
Aquesta és la nova llei.
Parteix del fet que el desig de la majoria dels catalans és “el repte més greu”
que té Espanya, i durarà una legislatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada