SANTI VIDAL, GUERRA MEDIÀTICA I REFLEXIONS.

Avui hi ha hagut algunes notícies que veiem positives en clau de futur i de país: la marxa pagesa per la dignitat, el suport de la CUP als pressupostos i fa uns dies la compareixença a Brussel.les de representants del govern català.
Però és evident que hi ha una guerra mediàtica oberta entre dos cavalls que corren per a guanyar una cursa: un cavall té tot el suport mediàtic (o gairebé tot) i està ben alimentat, l' altre cavall corre sense gairebé cap suport.
Pot ser que les tres notícies positives encapçalessin els mitjans durant uns dies, però l' afer Santi Vidal, taparà les tres notícies alhora. És evident que no calia dir el que va dir Santi Vidal (tant si és veritat com si no), però algú creu que l' adversari no ho aprofitaria? Estem en una guerra mediàtica i no podem donar mai facilitats a l' adversari. Aprofitem per afegir unes reflexions de l' Eduard Voltas sobre el tema:

  Sobre el cas Santi Vidal, voldria compartir cinc reflexions.

1) Un referèndum acordat i vinculant garantiria que, en cas de victòria del Sí, la transició cap al nou estat independent fos endreçada i amb la màxima seguretat jurídica. En un escenari com aquest, per exemple, seria la Hisenda espanyola qui lliuraria a la Generalitat les dades fiscals dels ciutadans de Catalunya. I el Reino de España i la Generalitat anirien junts als mercats a explicar com es reparteixen les obligacions del deute i a qui li toca pagar què a partir d'una data X. Però l'escenari no és aquest. Hi ha al davant un estat hostil que ha promès fer de tot per impedir el referèndum i, no cal dir-ho, la independència. És molt important no oblidar mai això: la negativa hostil de l'estat espanyol a un referèndum acordat i vinculant és el terreny de joc on es juga el partit. Qui situa les coses en un terreny d'anormalitat, i desagradable per a tots, són ells.

2) Davant d'aquest fet desgraciat i antidemocràtic, la Generalitat té l'obligació de tenir previstos tots els escenaris, i a més ho ha de fer preveient el boicot actiu espanyol. Això obliga al secret en determinades qüestions, i qui se n'escandalitzi és un ingenu o un cínic. No sé si és veritat que el nostre govern té un acord amb dos fons d'inversió internacionals per finançar la Generalitat en cas que l'estat talli l'aixeta, com ha dit el jutge Vidal, però he de dir que em preocuparia molt que no el tingués. I a més entenc perfectament que l'única manera que tenir un acord així és en secret. També em preocuparia molt que no estigués dissenyat l'operatiu tècnic per poder recaptar els impostos dels catalans (persones i empreses) de forma eficient i en el mínim temps possible. I a més entenc molt bé que hi hagi capes d'aquest operatiu que han de conèixer molt poques persones.Cal ser molt cínic per escandalitzar-se d'això quan està demostrat que l'estat, ell sí, està utilitzant les clavegueres per boicotejar un procés democràtic. Si van organitzar un atac informàtic massiu contra la Generalitat per intentar impossibilitar un procés participatiu amb urnes de cartró, si s'han inventat comptes corrents a Suïssa, si el ministre de l'Interior es vanta en converses enregistrades de fabricar proves falses contra polítics independentistes, com pots exigir a la Generalitat que ho faci tot i tothora a pit descobert?

3) Les afirmacions del jutge Vidal en diverses conferències (no un dia que se li escalfés la boca) són imperdonables te les miris com te les miris. Si el que diu que s'està fent és cert, compromet l'èxit de les operacions i deixa el Govern (i la gent que se la juga) al peu dels cavalls. I si el que diu són fabulacions per, en les seves pròpies paraules, "animar la tropa", demostraun nivell de frivolitat difícilment explicable que l'inhabilita políticament per continuar en primera línia.

4) L'ascens i caiguda del jutge Vidal fa reflexionar. Molts que en teníem referències excel·lents com a jutge i vam tenir una alegria quan va sortir políticament de l'armari, ara assistim entre estupefactes i indignats a l'episodi que ha protagonitzat. Que s'hagi d'obligar a dimitir una persona que ha estat represaliada per l'estat (recordem que està inhabilitat per escriure una constitució catalana en les seves hores lliures!) és especialment dolorós, però haver patit la repressió no et pot convertir en un intocable, i menys si fas coses que perjudiquen greument el col·lectiu. ERC ha fet el que havia de fer.

5) És evident que la força mediàtica de l'unionisme és escandalosament més gran que la de l'independentisme i amb aquest episodi s'ha tornat a comprovar. La premsa proindependència no té la capacitat de fer dimitir un polític unionista, per escandalosa que sigui la revelació. En canvi, quan ells posen en marxa el mecanisme per trinxar algú, tenen la capacitat de marcar l'agenda. És una qüestió de musculatura industrial, d'audiències, de domini de l'espai radioelèctric, de xarxa de lleialtats, de moltes coses. Però una cosa és constatar això, i una altra de ben diferent és instal·lar-se en el victimisme estructural contra els mèdia. Xavier Trias no tenia un compte a Suïssa ni Artur Mas a Luxemburg, però Santi Vidal sí que ha dit el que ha dit. Esperar que no ho aprofitessin és no entendre res.