25 D' ABRIL: Derrota a Almansa/ Revolució dels Clavells

Avui, 25 d' abril, recordem una derrota amb conseqüències molt dolentes per a valencians, catalans, illencs i aragonesos, la Batalla d' Almansa. I al mateix temps donem el nostre suport als amics del País Valencià.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               
Al mateix temps recordem que en un 25 d' abril de 1974 hi va haver la Revolució dels Clavells a Portugal, el nostre record per aquest fet històric que ens omple de satisfacció.

                               

SOBRE "PERIODISTES SOLDATS DISPAREN AL CONFINAMENT"

La decisió del Govern espanyol de "desescalar" la tornada a la feina dels treballadors a partir de dilluns a Espanya, dimarts a una part dels Països Catalans, no té cap sentit, es miri per on es miri. Estem exposats tots (a ells que els agrada parlar tant d' aquesta "unitat", buida de sentit) a un rebrot del contagi, no hi estan d' acord molts metges i científics i tampoc l' OMS, encara estem amb hospitals colapsats i amb mancances greus de material tant als hospitals com al carrer...
No s' enten decissió tan absurda si no és per obeir a qui mana realment a Espanya. I tots sabem qui mana. Son quatre pilars intocables des de fa cents d' anys.
El govern "més progressista d´Espanya (com diuen alguns) només són els servents fidels i avantatjats d' aquest caos ordenat.
Al Govern espanyol només els faltava posar en marxa un altre sector de complement, estem molt d' acord amb l' editorial de Vilaweb d' avui, és la pota que faltava. Felicitats Vilaweb.

I tot això, només per a que ells ens demostrin que l' economia va davant de la salut?

  Periodistes soldats disparen al confinament

Com poden creure els apologetes del PSC que els serveis sanitaris s’han col·lapsat cada any excepte aquest?

El Periódico ha publicat un article del periodista Michele Catanzaro en què afirma que el col·lapse hospitalari anunciat com a possible conseqüència del coronavirus i que ha servit de base a la demanda del confinament en realitat no ha existit.

A partir d’aquest article, i fins i tot manipulant-lo, s’ha organitzat tota una autèntica campanya política desencadenada a l’uníson pel PSC sector política i pel PSC sector periodisme. Bàsicament per continuar atacant els monstres del moment, Oriol Mitjà, el govern de la Generalitat i l’independentisme o, de manera més general, qualsevol que s’opose en el punt que siga a l’autoritat competent. Els apologetes de Pedro Sánchez han eixit tots en tromba a fer servir aquest text per a ‘demostrar’ que el govern espanyol tenia raó i que la Generalitat era una exagerada.

Final del formulario

Aquesta onada d’atacs sense mesura ha indignat amb raó moltíssimes persones. Hi ha testimonis, sobretot de sanitaris que a alguns els haurien de fer caure la cara de vergonya. Per exemple aquest indignat enfilall del doctor i catedràtic Ramon Brugada. Per qualificar això d’ara Jordi Fontanals ha trobat una magnífica definició: ‘periodistes soldats’. Una definició molt encertada que jo compartesc i que segurament caldria ampliar també, coherentment, a ‘polítics soldats’. Perquè, al cap i a la fi, amb això que descrivim, el que se cerca i s’aconsegueix fins a un cert punt és la militarització del debat públic que pretén Sánchez desplegant tota la seua faramalla bèl·lica. Es tracta de no pensar, d’obeir als teus generals, de lluitar a mort per conquerir qualsevol cota que ordene l’alt comandament, si cal marginal i si cal al preu de la teua vida, de seguir les ordres a cegues…

Per això la utilització de l’article d’El Periódico pel batalló socialista ha passat per alt, amagat o manipulat, fets essencials, algun dels quals, el mateix Catanzaro ‒a tall d’exemple, quan omet, no sé si per desconeixement, que les dades oficials del govern espanyol certifiquen que el col·lapse del sistema es va produir de manera efectiva el 28 de març en nou comunitats autònomes, o quan no explica, malgrat criticar-los, que el manifest dels seixanta-nou científics va ser clau per a conscienciar la societat perquè s’adoptassen les mesures que efectivament han rebaixat el perill que ells mateixos advertien que podíem córrer.

Però tant hi fa, perquè el text ara ja serveix només per a executar la campanya política que importa als socialistes avui, que no és cap altra que justificar com siga i al preu del que siga l’absurda decisió del govern PSOE-Podem d’aixecar dimarts que ve el confinament total. I és en funció d’això, i de la forma matussera que inevitablement implica l’exercici bèl·lic, que els soldats ho arrasaran tot. Menystenint  miserablement en alguns casos l’esforç immens de la població i d’una manera molt especial dels treballadors del sistema públic de salut, que han fet una adaptació intel·ligent i coordinada dels recursos, en canvi de concentrar tot l’esforç en una sola causa i de deixar de banda la resta. Quants càncers no s’han diagnosticat aquests dies? Quantes pròtesis s’han deixat de posar? Quantes hèrnies no s’han operat? Quants malalts han hagut d’ajornar mesos el seu tractament? No és això un col·lapse?

La cosa tanmateix té un punt de grotesc i incoherent que cal remarcar. El Periódico, el mateix diari que el 9 d’abril publica que el col·lapse no ha existit, el vint de març publicava que ‘Les UCI més saturades comencen a seleccionar els pacients’. Un article en què afirmava que ja ‘no pot prevaler el principi de “el primer a arribar, el primer a ingressar”, sinó que en una situació tan “excepcional” s’ha de manejar com si fos “medicina de catàstrofe”‘.  I no és això un col·lapse?

En el cas dels soldats polítics, la incoherència (per no dir obertament el ridícul) encara és més molt gran. N’hi ha prou amb un exemple: mireu aquesta nota del PSC del 7 de maig de 2018. Assumpta Escarp hi afirma que ‘tot i que la grip no ha entrat encara en fase d’epidèmia, el col·lapse a les urgències evidencia que els pretesos plans de millora del passat govern no són efectius’. O aquesta altra de l’11 de gener de 2017, en què ella mateixa demana al conseller Comín que ‘abordi els problemes que ara i cada dia pateixen els nostres ciutadans i ciutadanes amb el col·lapse als serveis d’urgències’. O encara aquesta en què el diputat Òscar Ordeig diu que ‘el col·lapse a hospitals i CAP mostra la realitat d’un país que pateix de desgovern des de fa sis anys’. Podríem continuar durant hores perquè la paraula ‘col·lapse’ apareix massa sovint a les notes de premsa del PSC, però això només evidenciaria que segons els socialistes hi ha hagut un col·lapse sanitari ja fa anys que justament aquests darrers dies ha desaparegut.

De segur que en vista d’aquestes flagrants contradiccions us preguntareu com és possible que aquesta gent, els soldats, observen i visquen en una realitat tan diferent de la realitat en què els ciutadans vivim cada dia. Com poden creure que els serveis sanitaris s’han col·lapsat cada any excepte aquest? Bé, precisament això passa en tots els ‘moment Txornòbil‘, quan els règims trontollen de debò, fins al punt d’esdevenir un perill concret per a la seua població, per a cadascun dels seus ciutadans. Segons les dades d’ahir, actualitzades a les 18.55, a l’estat espanyol ja hi ha hagut 15.970 morts, el tercer en xifres totals i on més gent, en termes relatius, ha mort. 

ESPANYA ÉS A LA RUïNA

Que ningú ens digui que teniem res contra Pedro Sanchez, tampoc que " no és facil gestionar una pandèmia" i menys que " si cau Sanchez, el recanvi és pitjor". Això no pot ser mai cap excusa per a criticar el Gobierno español en tot el que fa malament i és molt criticable.
No som simples súbdits acrítics, si Espanya té un problema i el recanvi de Sanchez és el PP-Cs-Vox, potser alguns hauren d' obrir els ulls i veure que el problema és Espanya.
No ens centrarem en detalls (alguns importants) com: les retallades sanitàries, la previsió de l' epidèmia veient el que passava a Itàlia, la recerca de marcaretes, respiradors i material sanitari, les condicions dels professionals, la negativa d'aillar poblacions afectades, la negativa de tancar ports i aeroports i ferrocarrils, o la propaganda de que arribaven un milió de mascaretes dilluns que no han arribat a Catalunya encara el dimecres...No ens centrarem en els detalls perquè caldria fer un article sobre la incompetència.
En canvi hem vist, a bastament, la propaganda sense cap efectivitat (publicitat inútil, rodes de premsa llargues, presència sempre de militars on havien d' estar sanitaris i metges...).
A un Govern se' l jutja pel que ha fet, mai pel que ha promés. Les paraules se les emporta el vent.
I ara ens venen amb els ERTOS, la devallada econòmica i l' atac ferotge contra els autònoms i per no allargar-nos en l' anàlisi us adjuntem l' article de Jordi Galves d' avui a El Nacional, per a acabar la reflexió econòmica:

    Espanya és a la ruïna

Tan fàcil que seria que Espanya fos com el Canadà o la França, que va i surt per televisió el que mana, i et diu com s’ho faran amb els diners, amb els ajuts, els impostos, amb les coses pràctiques per fer front a la catàstrofe del virus coronat. I te n’assabentes de cop, i ho entens amb facilitat. Et fan discursos breus, inequívocs, que poden generar un xic de confiança i una certa satisfacció de ser sota l’aixopluc d’un Estat que funciona més o menys, de vegades, però que sí que funciona, sobretot quan hi ha una situació d’alarma. Aquí no, aquí a l’Estat espanyol, a sobre de patir com cap altre Estat d’Europa el flagell de la malaltia, per deixadesa, per arrogància, per imprevisió, per indolència, a sobre hem de suportar la reiterada diarrea mental d’un governant que se sent culpable i abusa de la televisió. Culpable no pas per tenir cap imperatiu moral sinó perquè sap que ha acabat amb la seva carrera política i intenta revertir la situació. La credibilitat de Pedro Virusánchez abans de la crisi sanitària ja era escassa, acostumats com ens té a proclamar, si molt convé, una cosa i la contrària, sense limitació moral, sense imitació de cap referent ètic. Però és que ara ja ha esdevingut un personatge inquietant, que no genera cap tipus de confiança ni d’empatia. Un personatge grotesc que, quan ja ha esgotat els arguments, imita com un embriac els discursos de Winston Churchill sense adonar-se que el primer ministre anglès era bastant més que un simple alcohòlic. Que tenia la capacitat de ser respectable, creïble, protector, eficaç, eficient. I això, amb el mèrit afegit d’haver-ho tingut tot en contra després del desastre dels Dardanels.

Els decrets del govern de Virusánchez són una improvisació constant, plena d’errors i de contradiccions. Com si amb vint-i-dos ministeris i tota una marabunta de funcionaris no en tinguessin mai prou per governar un Estat que proclamen com a descentralitzat. A la tradicional eficàcia espanyola, coneguda i  celebrada arreu del món, s’hi ha d’afegir la retòrica d’un que només té paraules perquè no té res més. Perquè no en té ni cinc de calaix. El govern del virus no parla clar perquè no s’atreveix a dir la veritat. Culpa de la situació a la mala sort vírica, a les autonomies, a l’independentisme, a la Unió Europea, a Holanda que no vol fer-se càrrec dels deutes espanyols. A la pèrfida Albió. Encara estem en allò de “yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos”. Espanya continua en fallida i no té d’on treure els diners que necessita si no ressuscita el general Marshall amb el seu pla i la rega amb una pluja de milions. Que per cert,  mai no va afavorir Espanya quan podia haver-ho fet. Com recorda poèticament  Berlanga en la seva famosa pel·lícula, el pla Marshall va passar de llarg i va deixar l’Espanya de Franco amb un pam de nas. I és que el general ianqui havia lluitat contra el feixisme europeu i hi ha coses que et deixen marcat per a sempre.

El govern del virus o virusgovern de Virusánchez no vol perdonar l’impost dels autònoms perquè viu, en part, de xuclar-los la sang. Perquè els autònoms aporten, en conjunt, més riquesa i no et poden clavar una hòstia com Amancio Ortega o Ana Patricia Botín-Sanz de Sautuola O’Shea. O sigui que manen tancar per decret, amb l’exèrcit al carrer, les activitats no essencials i després, quan els de les gestories, intenten presentar un ERTO, no sempre l’ERTO és acceptat perquè sí senyor, Espanya va inventar la picaresca. Si es tracta d’un bar, per exemple, restaurant, hotel, botiga, perruqueria, gimnàs, museu o biblioteca l’autoritat laboral ordena la suspensió dels llocs de treball del personal de l’empresa afectada. Els treballadors passen a cobrar de l’atur mentre duri l’estat d’alarma i l’empresa deixa de pagar la seguretat social del seu personal. Ara bé, amb altres tipus d’activitats econòmiques les coses són més complicades. Per una banda l’Estat obliga a petits empresaris o autònoms a tancar, els impedeix treballar, però no vol deixar d’extorquir-los. A les gestories de tot Catalunya comencen a arribar aquests dies les primeres denegacions d’ERTO a paletes, mecànics, electricistes, que segons l’Estat no poden acreditar força major per tancar el negoci.

Ho torno a dir. Virusánchez et tanca el negoci a punta de canó i després t’argumenta que el teu negoci no ha estat xapat per una causa de força major. I que vol que et rasquis la butxaca. Qui diu paletes diu advocats, per exemple, o professionals relacionats amb la salut, com els dentistes, els podòlegs, els fisioterapeutes, massatgistes, etc. No poden garantir les mesures mínimes de seguretat per als clients, no tenen material de protecció, ni tenen proveïdors operatius. Així que molts autònoms no podran cobrar l’atur, a alguns perquè la pròpia administració els farà impossible que acreditin que han hagut de tancar per la força. D’altres perquè no podran acreditar una disminució significativa dels ingressos. Sí, els del govern d’Espanya diran i proclamaran que han ajudat a tothom, que han establert mesures perquè les persones sense recursos també puguin pagar el lloguer. Però a l’hora de la veritat, en la pràctica, l’Estat el que està fent és depredar l’activitat econòmica de les petites empreses i convertint-la en impossible. Espanya, en general, no té una economia ruïnosa per casualitat. Sempre ha actuat així. Avui ja comencen a parlar de rescat, quan encara deuen tants diners de l’anterior crisi. Espanya és un fracàs d’Estat des del punt de vista polític i econòmic. I la corda es tiba i es tiba fins que un  dia es trenca.

L' OPCIÓ CATALANA I L' ESPANYOLA CONTRA EL VIRUS I LA CRIDA A ORGANITZAR-NOS DES DE BAIX.

Des del confinament voluntari i dins d' un territori afectat per una "pandèmia" com és Catalunya, hem estat veient com s' han fet diferents propostes per a situar-se davant d' aquesta situació sanitària.
Les propostes polítiques s' han anat reduint a la que havia dit el President català (de tancar el territori i avui de protegir els treballadors) i el que havia proposat el President espanyol (no tancar els nuclis més afectats, tampoc els ports, aeroports ni vies terrestres i centralitzar la sanitat amb el suport de militars i guàrdia civil). Poc a poc els metges i infermeres, als quals no s' havia volgut escoltar han anat girant en la direcció de la primera opció, que a nosaltres ens semblava també la més lògica i de sentit comú.
Però és difícil que ens entenguem quan la prioritat per al Govern espanyol es " la unidad de España" i una coordinació centralitzada i coordinada per militars. Això és impossible d' entendre per a nosaltres que no entenem que hi fan els militars en unes rodes de premsa sobre temes sanitaris, tampoc entenem com des de Madrid han de coordinar els hospitals catalans que estaven traspassats des de fa molt temps, en un moment així en que l' actuació va contrarellotge.
Qualsevol persona amb un mínim de lògica entendria la posició del President Torra, la posició del Govern espanyol ha estat, en canvi, l' atac mediàtic constant contra el President. No ens estranya gens que molts ciutadans vegin que l´única sortida és desconnectar de l' Estat, si les institucions no poden, els ciutadans sí.

Per una altra part, ens ha semblat interessant l' article editorial de Vilaweb avui:

        Una crida a organitzar-nos des de baix. Passa-ho.

Cal aconseguir que tota la trama cívica del país es coordine amb la sanitat i es pose a treballar avui mateix

Ahir vaig rebre aquest missatge d’un bon amic. És metge, una persona que admire pel seu compromís professional i social i que té responsabilitats de coordinació en un hospital important de Barcelona:

‘Espero que estigueu tots bé. Les coses comencen a arribar al límit. Els meus companys de feina, en tots els camps professionals, admirables. L’angoixa i l’esgotament comencen a notar-se. No és gens agradable de veure que se te’n van els malalts i bruscament. Avui, parlant amb una metgessa d’urgències, m’ha dit: “Hauríem de sortir tots nosaltres al carrer i dir: ‘O ho tanqueu tot o ens n’anem a casa.’ Si s’han de morir igual, no fem falta aquí.” A mi se m’ha acudit que potser aquesta idea seria bona per a fer pressió pel tancament total. Cuideu-vos i una abraçada ben forta…’

Això que proposa el missatge és important, tan important com aquesta sensació terrible, que tan bé descriu, que el temps s’acaba. Una protesta generalitzada dels serveis sanitaris exigint aquest ‘tanqueu-ho tot’ que Pedro Sánchez continua encaparrat a ignorar, seria enormement efectiva perquè ara mateix els metges, infermers, auxiliars, tenen tota la legitimitat que puguem imaginar.

Però hi ha una cosa d’aquest missatge que m’ha impressionat encara més que el contingut i la proposta. És la voluntat de fer, de moure’s des de la base, és la decisió de posar-se en marxa sense esperar res més, és la recuperació de l’esperit lluitador en aquest marc tan estrany i desconcertant en què no podem ni tan sols fer allò a què estàvem acostumats, que era eixir al carrer a protestar.

I no ho dic pel missatge d’aquest amic, exclusivament. Aquestes darreres hores per les xarxes socials circulen cada vegada més tot d’iniciatives per a autoorganitzar-se. Hi he vist piulades explicant, per exemple, que hi ha empreses que han de fer ERTE i disposen de sales blanques, motlles de plàstic, màquines cosidores o eines industrials amb les quals es podrien fer mascaretes o fins i tot màquines de respiració assistida. Només caldria organitzar-ne la producció, trobar els tècnics capaços i disposats i posar-s’hi. Al Principat, col·lectius com ara Sanitaris per la República o Omplim els Magatzems també han engegat iniciatives des de baix, per exemple demanant als hotels que han tancat material d’higiene susceptible de ser usat als hospitals, mentre que a ciutats com ara Tàrrega s’ha creat un operatiu amb gent que té màquines de cosir per a fabricar localment mascaretes. També al País Valencià, a Elda, Petrer o Bocairent, entre, treballadores de les fàbriques de calcer s’han autoreconvertit i fa dies que fan mascaretes de manera voluntària. I tots hem vist com, per tot arreu, hi ha empreses que han ofert les seues impressores 3D per allò que puguen caldre.

Al Col·legi de Metges de Barcelona sembla que han entès d’una manera especial que aquesta organització popular pot ser un element poderós per a canviar la situació. I així, no és que demanen únicament material sanitari o equipament de protecció (mascaretes, bates impermeables, guants, ulleres, etc.) sinó que s’ofereixen per a coordinar recursos per a produir-ne, fent servir el correu donaciocovid19@comb.cat o el telèfon 935 678 700 per a posar en contacte qui té recursos i qui pot fer-ne servir -de la mateixa manera les cambres intenten coordinar recursos empresarials a través de suport_coronavirus@cambrabcn.org.

Si explique tot això és perquè crec, enmig d’aquest moment tan complicat, que hauríem de ser ben conscients que el nostre país té dues eines molt importants al seu abast, que són la seua gran capacitat industrial i la més que potent trama social articulada en cada poble, en cada barri i ciutat. I que, si som capaços de coordinar-les, podrien marcar la diferència.

Cal aconseguir que tota la trama cívica del país es coordine amb el sector sanitari i es pose a treballar avui mateix. Hem demostrat una vegada i una altra una capacitat de resiliència i d’organització popular úniques. Penseu com les escoles de les Illes es van organitzar per lluitar contra el decret de trilingüisme i van sostenir la capacitat de vaga dels pares. Penseu en la Primavera Valenciana o en la manera com es van obrir pas les denúncies de l’accident del Metro a Jesús, enmig de la manipulació dels mitjans més gran que hem vist mai. Penseu en allò que cada any aconsegueix la Marató de TV3. Penseu en l’enorme quantitat de diners que ja hem estat capaços de posar tots per a superar la repressió. Penseu en el referèndum del Primer d’Octubre, no tan sols per l’exemple extraordinari, lluminós, del Principat, sinó també per la capacitat organitzativa de Catalunya Nord.

Els sectors professionals, les empreses, els sindicats, les cambres i els gremis, les associacions populars i culturals, les xarxes veïnals, els mitjans, podem fer grans coses si som capaços de coordinar la resposta del carrer. Com a societat hem perdut massa temps, el govern espanyol ens ha fet perdre, a nosaltres i als nostres governs, massa temps. Responguem-li accelerant nosaltres la resposta, posant-nos a treballar des de baix. Jo no estic segur de qui ho ha de coordinar, això, al costat de les Generalitats i els ajuntaments però amb vida pròpia. Però de la cosa que estic convençut és que un moviment com aquest no és que realment siga factible sinó que és el millor i el més necessari que ara mateix podem fer, a banda estar-nos tots tancats a casa.

PS. Ahir Pedro Sánchez va fer un discurs lamentable, impotent i desconcertat, en l’horari de màxima audiència televisiva. Una hora parlant gairebé per a no dir res de res. A Madrid, però, el va acompanyar una important cassolada de protesta i es va tornar a demostrar una cosa que moltes vegades m’han escoltat dir que és una de les sorts que tenim els catalans: Espanya no té  patriotes. La dreta espanyola no té prou ni es conforma amb el gir autoritari i patrioter del líder del PSOE. Ells han entès que Sánchez ja està en la corda fluixa per la seua demostrable incompetència i ahir se li van tirar al coll amb ganes, amb declaracions dels líders populars i amb les cassoles de la seua gent als balcons de Madrid i dels ‘barris nacionals’ de la perifèria.

Aquesta setmana vinent veurem una escalada terrible en la xifra de contagis i morts i el PP ho intentarà aprofitar per a treure Sánchez de La Moncloa. Els populars són així d’amorals i indecents, és cert, però nosaltres no hauríem d’oblidar que aquest és el preu que paga el PSOE per no haver volgut entendre que per més de dretes i espanyolistes que es tornen mai no ho seran prou per a la guerracivilista dreta espanyola. Ni posar l’exèrcit per davant de tot, treure la bandera, cridar per la unitat de la pàtria i anul·lar les autonomies li haurà servit al PSOE per a frenar l’odi histèric d’aquesta Espanya sociològicament autoritària, franquista, de la qual l’única cosa sensata que es pot fer és allunyar-se’n a tota velocitat. Marxar.

Espere, com a mínim, que el que passarà aquests pròxims dies servisca de lliçó definitiva als qui el novembre del 2017 van pensar que era més raonable frenar el procés d’independència, renunciant a la unilateralitat i intentant a qualsevol preu l’acord amb els presumptes progressistes espanyols. I que la reacció del nostre país siga tant radical, valenta i decidida com aquest temps absolutament excepcional reclama.

ESTAT CATALÀ A PERPINYÀ

Bon dia 8 de març, Dia de la Dona Treballadora.

Aprofitem, també per a comentar-vos que membres d' Estat Català van ser a Perpinyà per a donar suport als exiliats catalans, al Consell per la República i a Independentistes d' Esquerra.
L' acte de Perpinyà va ser un referent, es vulgui o no, on es va demostrar que els catalans i catalanes continuem mobilitzats per quan calgui i continuem tenint la independència d' aquest país com a objectiu possible.

 

SUPORT AL CONSELL PER LA REPÚBLICA

Manifest de suport a Carles Puigdemont,

 Antoni Comín, Clara Ponsatí i el Consell 

per la República.

Des de l’esquerra independentista, amb el president Puigdemont, 
Antoni Comín,  Clara Ponsatí, i el Consell per la República
El procés independentista català, en l'etapa encetada l'any 2009,
arriba al punt àlgid amb el referèndum d'autodeterminació del 
Primer d'Octubre del 2017, la legitimitat i validesa del qual és el
 fonament imprescindible per a la culminació del procés.
La repressió del poder estatal espanyol ha aconseguit que el 
conflicte en curs, provocat per la negativa de l’estat a reconèixer
 el dret d'autodeterminació del poble català, entri en una fase 
d'estancament, fins i tot de possible retrocés cap a l'autonomisme.
L'absència d'un full de ruta compartit per institucions, partits i 
entitats sobiranistes ha contribuït a aqueix atzucac, que només pot 
ser superat per una entesa ideològicament transversal, susceptible 
d'aplegar la majoria social i política que identifica la catalanitat, la
prosperitat, la llibertat i la millora de les condicions de vida i de 
treball amb la consecució d'un estat propi: la República Catalana.

El president Carles Puigdemont simbolitza la persistència del 
compromís col·lectiu amb la causa de la independència, i el Consell 
per la República n'és l'expressió institucional embrionària. Però manca
una entesa organitzativa que articuli i superi les actualment existents, 
que projecti la seva acció unitària internacionalment i que impulsi el 
suport dels connacionals de la resta dels Països Catalans i dels
 demòcrates d’arreu Europa i el món, amb solidaritat mútua. Els 
sotasignats, homes i dones amb trajectòries diverses, d'esquerres i
independentistes, volem contribuir col·lectivament a la conformació 
del projecte emergent d'alliberament nacional que consolidi i 
complementi la línia d'actuació que menen Carles Puigdemont, 
Toni Comín, Clara Ponsatí i el Consell per la República.
Amb aquesta finalitat, convoquem una assemblea oberta a celebrar
a Barcelona el 29 de març vinent.

RECONEIXEMENT DE LA TASCA DELS ADVOCATS INTERNACIONALS.

Estat Català seguirem en el camí cap a la independència, en tots els llocs on puguem aportar alguna cosa i ens afegirem també a la rebuda de Perpinyà al President Puigdemont.
Al mateix temps creiem que cal reconéixer la feina feta de l' equip d' advocats  internacionals, i com a mostra d' això us afegim el reconeixement de Vicent Partal a un d' ells, Gonzalo Boye:

  Per què Espanya vol enfonsar avui mateix Gonzalo Boye?

«Perquè derrota una vegada i una altra i una altra el règim espanyol, l'estat»

Que per què volen enfonsar Gonzalo Boye? És molt fàcil: perquè guanya.
Però encara més, perquè guanyant ells guanyem tots. I ho fem precisament quan el govern espanyol i una part de l’independentisme redoblen els esforços propagandístics per fer-nos creure que no es pot guanyar o que el preu de guanyar és massa alt.

Que per què volen enfonsar avui mateix Gonzalo Boye? Doncs perquè amb el seu rigor i capacitat demostra amb fets indiscutibles que hi ha un camí que no és el d’acomodar-se a l’espera de temps millors, conformar-se o, en el pitjor dels casos, rendir-se i tot. I aquest camí, oh sorpresa!, resulta que funciona. Els votants de Junts per Catalunya a les eleccions europees volien portar Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí a Brussel·les. Hi són o no hi són? Algú pot queixar-se que el seu vot no ha servit de res, que ha estat menystingut? I s’han superat els enormes obstacles que Espanya hi posava, o no?

Que per què volen enfonsar Gonzalo Boye? Senzillament, perquè derrota una vegada i una altra i una altra el règim espanyol, l’estat. I perquè no s’avé a pactes ni a tripijocs, perquè no defuig el camí difícil ni tan sols quan ningú no sap si hi ha cap mapa que ens ajude a explorar-lo. Boye és un demòcrata radical i per això no accepta almoines ni mai té por de plantar cara. Lluita. I ensenya a lluitar. I això per a Espanya és un problema greu, perquè el seu exemple pot arrossegar tot un poble.

Però, sobretot, sabeu per què persegueixen Gonzalo Boye i per què el voldrien fer desaparèixer, com fos, si poguessen? Perquè aquest home sap com derrotar Espanya i sap de quina manera el moviment democràtic català pot aconseguir la victòria. Sap com portar-nos fins al reconeixement de l’autodeterminació. I és això, sobretot això, que fa terror a Madrid.

Boye sap, per experiència personal, pròpia, viscuda, que Espanya és un estat autoritari on l’imperi de la llei no existeix. Boye sap, per experiència pròpia, que Espanya no respecta ni les seues normes jurídiques. Però també sap que fer servir aquest menysteniment de les regles legals i de la democràcia com en un combat de judo, sobreposant-se al dolor personal, és la manera més segura de fer caure el règim.

Gonzalo Boye sap de lleis, a diferència de molts jutges. I sap què vol dir signar acords que s’han de complir. Per exemple, què significa ser part de la Unió Europea. Per això guanya. Per això sap per on hem d’anar i amb això ha convençut el president Puigdemont que hi ha un camí, real i practicable en un temps raonable, que requereix mantenir el mandat del Primer d’Octubre i la declaració d’independència. Un camí d’euroexigència que requereix confrontar la corrupta justícia espanyola amb les normes que incompleix, amb la llei que vulnera de manera sistemàtica. I derrotar-la.

I per això, perquè ells saben que ho sap i no poden fer res per a rectificar tot allò que han fet mal fet i que ja els ha posat en evidència, Espanya, el règim, té aquest pànic descontrolat contra el misser Boye, un pànic que, com passa en les millors novel·les negres, els porta a cometre delictes cada dia més delirants.

Boye, des de Madrid, representa una Catalunya que sap que la volen derrotar canviant veritats com un temple per mentides. Una Catalunya que sap que el setembre del 2017 es va actuar legalment al parlament, que el primer d’octubre es va fer el referèndum d’autodeterminació i es va guanyar, que el 27 d’octubre es va proclamar una independència legítima, legal i vigent encara, que Espanya va respondre amb un cop d’estat, el 155, i que aquest cop acabaria portant a la presó els seus instigadors. I sap que el judici del Suprem ha estat una farsa i que, en compte de plànyer-nos esperant que el món ens diga que tenim raó, podem lluitar i aconseguir que les institucions que tots els europeus ens hem donat posen cadascú allà on toca. No li interessa la superioritat moral sinó la justícia més estricta. I guanyar. És aquesta, la qüestió. Tota la qüestió. Es tracta de guanyar. Per això Espanya farà com siga per mirar d’enfonsar Boye i tot allò que ell representa. I tot l’independentisme ja ho hauria d’haver entès, això.