ELS "NOSTRES" DIRIGENTS POLÍTICS.

Bé, li ha durat poc el discurs ambivalent de desmarcar-se del PSOE al Sr. Navarro. El pas dels dies ho torna tot al seu lloc. V. Alexandre dedica aquest article (a continuació)al PP-PSOE. Està bé, però falta reblar el clau i parlar clar dels altres col.laboracionistes espanyols. Potser el més conegut Duran i Lleida (alguns fa temps que li diuen "Duran i Espanya"). Hi ha alguns que es diuen molt catalanistes i que a l´hora de la veritat continuen el camí de la submissió. I quan alguns catalans s´aixequen, alguns altres (sense esperar les ordres de l´amo) insulten. Què farà el Sr. Mas amb el seu cap de premsa que va insultar milers de catalans i catalanes? Aquests catalans/es que protestaven als peatges representaven més dignament Catalunya que els seus dirigents.

Víctor Alexandre És interessantíssim veure com la ideologia nacionalista espanyola del PSOE de Catalunya i del Partit Popular coincideixen sempre en l’exigència que el nostre país assumeixi la seva condició d’esclau i que se subordini a la voluntat de Madrid. Catalunya, segons ells, no té cervell propi. Catalunya, com tots els esclaus, és en aquest món només per obeir, no pas per decidir. Ni tan sols per decidir sobre la seva pròpia vida. Un esclau, és clar, no és ningú. O, en el millor dels casos, és un ésser inferior incapacitat per pensar per si mateix i sense més atributs que un bon esperit de treball a benefici del seu amo. I, naturalment, en el supòsit que n’hi hagi algun de díscol o d’insubmís, cal titllar-lo de victimista i informar-lo que les seves demandes de llibertat només l’abocaran a una més gran frustració. És a dir, que tota acció destinada a parlar amb l’amo de tu a tu, de persona lliure a persona lliure, està condemnada al fracàs i a caure en un cul-de-sac. Així ens ho han dit aquests dies els dirigents de les sucursals a Catalunya del PP i del PSOE, Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro, respectivament, criticant la pretensió governamental catalana de crear una hisenda pròpia. Sánchez-Camacho ha dit: “Estic cansada de la cantarella que diu que tota la culpa és de Madrid”. I Navarro, a més de qualificar la pretensió de “carreró sense sortida”, l’ha comparada amb l’antic pla basc de Juan José Ibarretxe tot dient burleta: “Se’n recorda del pla Ibarretxe? En què va acabar? En res”. De vegades, quan revisem la història de la humanitat i hi veiem la manera absurda com alguns pobles intel•ligents, laboriosos i pletòrics de recursos s’han sotmès a la voluntat d’un de destraler, malbaratador i tirànic, ens preguntem com és possible que tal cosa hagi succeït i ens en fem creus. No ho entenem. Però hi ha una explicació, i és que tot sovint, els pobles sotmesos han patit la xacra del col•laboracionisme que, com un cavall de Troia, ha actuat des de l’interior del país en favor dels interessos del país assetjador. Sense la traïció d’aquests sectors, l’assetjador mai no se n’hauria sortit. I Sánchez-Camacho i Navarro, com a caps visibles del PP i del PSOE, són la versió contemporània d’aquest col•laboracionisme a Catalunya. Sánchez-Camacho, per exemple, no suporta que els catalans blasmin l’amo espanyol i que fins i tot gosin rebel•lar-s’hi. I ara, on s’és vist! De les queixes de l’esclau, ella en diu “cantarella” i el renya amb la seguretat que l’amo li donarà un copet a l’esquena, li prometrà el càrrec de virreina i li dirà: “Qué lástima, Alícia, que no todos los catalanes sean como tú”. Pere Navarro, per la seva part, també es deleix per ser virrei. Però virrei d’esquerres. És a dir, l’esclau que vol que la sanitat i l’educació arribin a tots els esclaus sense que deixin de ser esclaus. Esclaus cofois, en definitiva. Esclaus que somriguin com babaus, que no envegin el vol de les aus, que de les seves cadenes no en vulguin tenir les claus i que quan hom els demani si enyoren els temps de no empassar-se gripaus responguin: “No gens, perquè sóc un esclau i a mi la llibertat no m’escau”. Navarro, a més, és un esclau cínic, perquè, des de la seva condició de guardià de la nau, compara les reivindicacions catalanes amb el pla Ibarretxe i se’n burla recordant-nos que va fracassar. El que no diu el senyor Navarro és que el famós pla va fracassar per culpa del seu propi partit, el PSOE, que aleshores governava l’Estat espanyol. Van ser, per tant, tots els pere-navarros del Congrés de Madrid, inclosos els pere-navarros catalans, els qui, al costat del PP –i amb l’abstenció dels seus escolanets d’Iniciativa–, van votar en contra del pla basc l’1 de febrer de 2005. En altres paraules: si avui el pla Ibarretxe no és una realitat és perquè Pere Navarro, el PSOE de Catalunya i el PSOE central ho van impedir. Als polítics com Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro cal recordar-los aquelles paraules de Tàcit que diuen que, tard o d’hora, els traïdors són detestats fins i tot per aquells a qui afavoreixen.