PRESENTACIÓ DEL LLIBRE D' EN MARCEL.LÍ PERELLÓ A L' ATENEU BARCELONÈS.

Companys i companyes, el dimarts vinent dia 2 de maig a les 19:00 hores, a l' Ateneu Barcelonès (a la Sala Pompeu Fabra) es farà la presentació del llibre "Marcel.lí Perelló - Una vida perseverant per la independència".
No cal dir que us animem a anar a l' acte, ja que en Marcel.lí Perelló va ser Secretari General d' Estat Català i director del Diari de Barcelona en l' etapa de guerra del 1936-39 i un organitzador permanent d' activitats a l' exili català.
L' acte també comptarà amb la presència de la neta del protagonista. Us hi esperem.

  

PRIMER GUANYAR EL REFERÈNDUM, DESPRÉS DECLARACIÓ D' INDEPENDÈNCIA, A CONTINUACIÓ NEGOCIACIÓ.

Molts opinadors, mitjans de comunicació i polítics ens estan dient aquests dies coses semblants a "plans B", "autonomisme", "negociacions despré4s del referèndum"...
Hi ha una cosa molt clara: que primer hem de ser independents, després ja negociarem amb Espanya la manera de fer-ho el millor possible (que no perjudiqui els interessos de ningú). Però l' única negociació serà si es fa de tu a tu, entre un estat i l' altre en igualtat de condicions. Què hem de negociar amb un estat veí, si no som independents?
Vicent Partal, apuntava avui una editorial, que ens sembla necessària per a "despistats" , "gent que enreda la troca" i altres espècies.
Us pengem sencera la reflexió a Vilaweb:      

Les declaracions d’Ada Colau a Aljazeera sobre el referèndum cap a la independència han alçat una certa polseguera. Ella mateix va aclarir ahir amb dues piulades de Twitter que la cadena li havia tallat abruptament la resposta a l’hora d’editar-la. Tal com es va veure l’entrevista, semblava que ella afirmàs que la victòria del sí no implicava la independència, cosa que li ha valgut notables crítiques. Però, segons que diu, va afegir-hi una frase que li van tallar: que després del referèndum caldria ‘un període de negociació per a veure com es fa efectiu el resultat’.

La batllessa de Barcelona té raó en part. Però només en part. Després del referèndum, i en el supòsit que el resultat siga favorable a la independència, efectivament caldrà una negociació amb Espanya sobre el repartiment dels actius i els passius. Però ja ha de ser una negociació d’estat a estat i això, com és lògic, només es pot fer després d’haver proclamat la independència. La seqüència, doncs, ha de ser: victòria al referèndum – proclamació de la independència – negociació amb Espanya. No pas: victòria al referèndum – negociació amb Espanya a veure què fem – proclamació de la independència. Així no.

Així no perquè posar la negociació amb Espanya entre el referèndum i la proclamació equival a matar l’acte de sobirania que és en si el referèndum, oimés si és, com serà, unilateral. Si Espanya no accepta de fer cap referèndum, no hi ha res a negociar-hi sobre com aplicar-ne el resultat. Seria incongruent.

Però això no vol dir tampoc, i ací és on té part de raó, que tot siga automàtic a partir del resultat del referèndum. Perquè hi haurà un tercer actor fonamental en aquest procés, que serà la Unió Europea i, a través seu, la comunitat internacional. Ara, no perdem de vista tampoc que, per tal que la UE puga i vulga intervenir-hi, calen fets consumats. Sense declaració d’independència serem un afer intern: tan senzill com això. En canvi, amb declaració d’independència pel mig la teoria de l’afer intern serà massa difícil de mantenir. És possible, això sí, que la Unió Europea propose d’explorar alguna solució intermèdia, diguem-ne confederal. Si acceptem aquest envit una volta proclamada la independència, no em preocuparà gaire, perquè ja no parlarem d’un acord ‘espanyol’ sinó ‘europeu’. En canvi, no podríem acceptar, de cap manera, un acord ‘espanyol’ validat per una Europa que se’n podria desentendre de seguida i deixar-nos als peus dels cavalls.

Siga com siga, això darrer, una possible intervenció europea, és pura teoria, encara, pura especulació. I el fet important és l’ordre en què s’han de desenvolupar els fets, a partir de la possible victòria del sí en el referèndum: primer, victòria electoral; segon, proclamació de la independència; i tercer, negociació amb Espanya, amb la Unió Europea o amb tots dos alhora. Acceptem, doncs, que no tot serà automàtic i que encara quedarà feina després de guanyar el referèndum. Però acceptem-ho partint del principi que tot haurà canviat i que ja no hi podrà haver cap pas enrere, cap retorn a l’autonomia. Perquè l’afer intern haurà deixat de ser intern. Definitivament.

LES MENTIDES DE LES INVERSIONS ESPANYOLES

La baixada d' inversions estatals a Catalunya,  el Pais Valencia  i Les Illes es evident. El cas de Valencia es encara mes escandalos.
Es evident que els lemes que van inventant per entabanar-nos els van caient per desgast es una setmana. De seguida van cremar el lema del dialeg, ara han cremat de seguida el lema de les inversions. I van perdent credibilitat.
Avui en Partal a Vilaweb, en fa un article que va be tenir en compte i amb un titol molt ironic sobre l' argumentacio del PP valencia:

Contagiant el separatisme:
  Ahir el govern espanyol va presentar el seu projecte de pressupost. Després de setmanes de titulars enganyosos, la realitat és ací i simplement no hi té res a veure. Recordeu el famós ‘Rajoy promet una pluja de milions fins al 2020’ que obrí amb els màxims honors la portada d’El Periódico? Doncs ací la teniu, la pluja: en el pressupost del 2017 l’estat espanyol anuncia una inversió a Catalunya de 1.149 milions d’euros, inferior a la inversió anunciada el 2016, que havia estat de 1.170 milions d’euros. La propaganda no ha durat ni una setmana.

Però el cas del Principat és poca cosa al costat de l’escandalós càstig que rep el País Valencià. No parlem pas de poca cosa, no. El País Valencià, on tenim un dèficit públic insostenible de fa anys, rep una bufetada intolerable amb aquest pressupost. Si el 2016 l’estat anunciava unes inversions de 870 milions d’euros, per a enguany la inversió baixa ja de bon començament fins a 580 milions. És una caiguda, atenció, del 33% del total, cosa que fa del País Valencià la comunitat autònoma amb menys inversió per cap.

Les Illes, finalment, segueixen la tònica del Principat, amb una davallada de la inversió estatal de 150 milions a 140 i escaig.

És una frase coneguda aquella que diu que l’acte de govern més decisiu al cap de l’any són els comptes, perquè efectivament és allà on es fa la política. És en la distribució de la despesa on hi ha la veritat de les intencions. I la veritat, en el nostre cas, no pot ser més diàfana. Hi ha una intenció, volguda i coordinada, de fer mal, de discriminar, d’enfonsar econòmicament el país, de dificultar-ne el dia a dia. I és una intenció que ja fa massa anys que dura i que l’únic que no la veu és el qui no vol mirar.

Tanmateix, en tot plegat sobta molt especialment com ho veu el PP, com es veu des dels nostres PP. I en destaque la dirigent valenciana, Isabel Bonig, que fa pocs dies reclamava a Rajoy una millora del pressupost valencià (parèntesi: ja es veu que no té gens d’influència). Ho destaque perquè aquell dia em va cridar molt l’atenció la raó amb què Bonig reclamava aquesta millora. No va dir que fos just o necessari, com veritablement ho és. Ca! Va dir que calia millorar el finançament valencià ‘per evitar el contagi separatista’. I no em digueu que l’argument no és certament cridaner. N’hi ha per a moure a l’acció, de Salses (Portbou, en aquest cas) a Guardamar, i de Fraga (també, també) a Maó.

EL QUEBEC, LA INDEPENDÈNCIA I CATALUNYA.

A diferència del que diuen els dirigents del PP, sobre la unitat (d' Espanya, evidentment, perque el seu món comença i s' acaba a Espanya) i sobre el futur de l' independentisme, nosaltres mantenim com sempre hem mantingut que el futur parla de identitat, de respecte i de singularitats per a aportar aspectes diferents a aquest món plural.
Els processos independentistes, tard o aviat guanyaran, i no són pocs els que anirem veient a Europa (Catalunya, Escòcia, Flandes o Còrsega) o a la resta del món (Nova Caledònia, el Sàhara Occ., el Kurdistan o Palestina). O el Quebec que més tard o més aviat acabarà creant el seu propi país.
L' entrevista de Vilaweb al dirigent quebequès Jean FrançoisLisée ens dona una idea de quin és el futur que Espanya es nega a acceptar.

 Jean François Lisée: ‘Guanyareu si converteixen el referèndum en un referèndum sobre el dret de fer un referèndum’

El dirigent del Partit Quebequès i cap de l’oposició al seu país parla del Quebec i Catalunya, del Canadà i Espanya

Jean François Lisée encapçala el Partit Quebequès des de fa un any. Va ser el jove estrateg rere el referèndum que, vint-i-dos anys enrere, els independentistes van perdre per només 54.288 vots. Aquests pocs vots van faltar perquè el Quebec fos independent, i encara que el resultat va portar a dècades de desencant, avui el sobiranisme quebequès va renaixent amb força i ell torna a ser a primer fila.

—El segon referèndum per la independència del Quebec es va fer el 1995. Han passat molts anys des d’aleshores. On és el Quebec avui?
—Hi ha una situació que podríem definir de contradictòria. Avui el Quebec, com a país, és molt més fort en termes econòmics i culturals que aleshores. Tenim una economia molt més diversificada i oberta, per exemple. Però en contrast amb això, el pes polític del Quebec, al Canadà, és molt menor. El Canadà fa trenta anys que intenta acomodar sense èxit la realitat quebequesa. La fallida constitucional és crònica perquè el Quebec no accepta la constitució canadenca. Aquesta és una part de la fotografia. D’una altra banda, però, al Quebec tenim un govern inepte i corrupte i és una prioritat canviar-lo.

—És per això que no prioritzeu ara la idea d’un altre referèndum d’independència?
—Nosaltres pensem que ens hem d’adaptar al ritme dels quebequesos. Per això considerem que, abans de res, cal canviar aquest govern incompetent, i el preu que cal pagar-ne és, segurament, no fer el referèndum d’independència de seguida. Però la nostra posició és ben clara: necessitem una primera legislatura al govern per a recuperar el país i després, de cara a la segona legislatura, proposarem el referèndum d’independència, sens dubte. El nostre mapa és ben clar.

—Formàveu part de l’equip de Jacques Parizeau que va portar el Quebec a només uns pocs vots de la independència. Quantes vegades, en aquests anys, heu pensat què va fallar?
—Sempre penses què es podria haver fet millor, i quan parles d’un referèndum amb un resultat tan empatat com el que vam tenir nosaltres, és inevitable pensar que qualsevol cosa, fins i tot la més petita, podria haver canviat el resultat. És clar.

—Al Quebec o a Escòcia, els referèndums han anat de meitat i meitat, ben diferent del que passava a Lituània, Eslovènia o el Timor. Què creieu que significa, això?
—Això és normal. Un referèndum d’independència en un estat avançat i democràtic apel·la més al projecte que no pas a l’emoció. L’opció de la independència entre nosaltres és una opció racional i això fa que la societat s’expresse amb molta més pluralitat.

—Alguna lliçó per al pròxim referèndum català?
—Penseu que la campanya és molt important. Els dies de la campanya són molt importants. Precisament per això que parlàvem que en el nostre cas és una decisió racional. Hi ha una part de l’electorat que no pren la decisió fins a l’últim moment i només perquè, d’alguna manera, com que ha de votar, se sent obligada a decidir. Això fa que siga extremadament difícil saber la seua opinió fins al moment mateix del vot. En el cas català, però, veig una diferència important.

—Quina?
—L’actitud del govern espanyol, és clar. Ara a Catalunya hi ha un 80% en favor del dret de decidir i un 50%, més o menys, que votaria independència. La majoria favorable al dret de decidir és realment confortable i segura, la de la independència no tant. Però si Madrid converteix el referèndum en un referèndum sobre el dret de fer un referèndum, aleshores les possibilitats de victòria de la independència són molt grans. Molt més grans, perquè una part d’aquest 80%, fins i tot si no creu que la independència és la millor opció, votarà independència per defensar el seu dret de fer un referèndum.

—Sembla impossible que el govern espanyol no ho veja, això…
—El govern de Madrid va portant Catalunya a la independència, o això em sembla a mi. Seria tot molt diferent si acceptés la democràcia i fes una oferta concreta d’autogovern per als catalans dins d’Espanya.

Fotografia: Albert Salamé.

—La comunitat internacional comença a inquietar-se…
—Després del referèndum del 1995, una de les meues feines va ser revisar al detall què havia passat, i vaig tenir l’oportunitat de llegir, per exemple, cables que les cancelleries enviaven als seus governs. No tingueu cap dubte que ara mateix tots els governs del món reben aquesta mena de cables i segur que diuen que la posició del govern espanyol no es pot defensar. Un altre tema és que la comunitat internacional no vol problemes, i la independència de Catalunya és un problema. Tots intentaran que no ho feu. Però si ho feu, crec que tots els governs del món tindran els informes dels seus diplomàtics que els explicaran que la posició del govern de Madrid és la que ha fet impossible cap acord. Segur.

—Les inhabilitacions de polítics, fins i tot sense judici previ, són una situació inèdita a occident.
—És molt clar, això. Al setembre, quan tota la premsa internacional vinga a seguir el referèndum, quina penseu que serà la reacció dels seus lectors quan s’assabenten que aquí hi ha polítics detinguts o represaliats per proposar un referèndum? Això no és acceptable en cap democràcia. És així de senzill.

—De fet, el mateix govern del Canadà, a preguntes del Bloc Quebequès al parlament, va reconèixer la seua incomoditat amb l’actitud espanyola.
—La decisió de judicialitzar el procés català és insòlita. Això no ha passat ni al Canadà ni al Regne Unit. Aquesta estratègia de Madrid no funcionarà perquè, fins i tot sabent que la comunitat internacional prefereix que no hi haja una Catalunya independent, no pot acceptar que es posen en perill els principis democràtics. Estic segur que sobre això no hi ha dubtes en les cancelleries.

—Tornem al Quebec. Hi ha menys independentistes avui que fa trenta anys?
—L’independentisme té una base electoral molt sòlida, entre el 30% i el 40% dels votants. I en termes generals, la sensació que vivim una altra realitat és molt gran. Molts joves, quan els preguntes si són independentistes, et diuen que no, però si els preguntes si són canadencs, et responen que tampoc, que ells són quebequesos. Jo crec que electoralment no hem tingut cap més oportunitat. Vam perdre el referèndum i els ciutadans van pensar que el Canadà faria alguna cosa per a reparar aquella fractura. Negociar alguna cosa, proposar alguna cosa. Era lògic pensar que això passaria i que, per tant, calia donar l’oportunitat al Canadà de dir-nos què volia fer. Però els anys passen i no arriba res. No tenim cap proposta. Al contrari. Podríem dir, d’alguna manera, que la majoria dels quebequesos ja no són canadencs mentalment, però encara no hem trobat la manera de plasmar això en vots. Si ho posem en termes de divorci, podríem dir que ja no dormim en la mateixa habitació, però encara no hem pres la decisió de marxar.

—El Partit Quebequès ha passat uns anys molt complicats. Vau arribar fa un any a la direcció i heu començat un procés de rejoveniment del partit i d’obertura a les minories.
—És que ho hem de fer. Si en les eleccions tenim el 35% dels vots, amb això no podem fer la independència. Per tant, hem d’eixamplar la base. Nosaltres tenim noranta mil militants, que és més del que tenen tots els altres partits junts. Les nostres joventuts tenen tres vegades més militants que cap altra, però la nostra imatge no es correspon amb això. Nosaltres apareixem davant l’electorat com el partit dels pares i necessitem canviar aquesta percepció.

—Heu iniciat un procés de ‘mentoratge‘, en el qual un polític jove treballa de costat amb un de veterà. Què us aporta, això?
—Jo vaig ser jove treballant al costat de Jacques Parizeau! Per mi això és molt satisfactori ara. Fer de mentor no és ensenyar sinó compartir experiència, i en aquest sentit m’impressiona molt la confiança que aquests joves tenen en mi. M’impressiona molt.

—La diversitat cultural del Quebec és un altre tema clau en aquesta reforma del partit.
—Sí, és evident. Mont-real, especialment, és una ciutat tremendament diversa i això cal que tinga un reflex.

—Però teniu una posició singular, en aquest tema. Rebutgeu el multiculturalisme i parleu de ‘concordança cultural’. Què vol dir això?
—Nosaltres pensem que, si vols contribuir al món, només ho pots fer des d’una personalitat pròpia que et singularitza als ulls dels altres. Si no és així, quin valor aportes? Al Quebec tenim una llengua, la francesa, tenim uns valors creats al llarg dels anys i tenim una manera de fer les coses. La secularitat, els drets de les dones o la democràcia, per exemple, són valors que nosaltres no posarem mai en dubte i que volem que la nostra societat no pose mai en dubte. Això és el que som els quebequesos i això és el que volem continuar essent. És clar que canviant i adaptant-nos sempre a la realitat.

—Però?
—Simplement pensem que els quebequesos ens sentim confortables vivint amb aquests valors i volem que això perdure. Si no acceptes el francès o si creus que la dona és un ésser inferior, doncs aleshores possiblement el Quebec no és el teu lloc.

—El recent atac a una mesquita de Mont-real ha somogut aquest debat. Vós mateix vau dir que potser calia abaixar el to i vau fer autocrítica.
—Sí, és clar. Sens dubte que un brot de racisme extraordinari i inusual com aquest t’obliga a pensar i a repensar tot allò que fas. Per això hem proposat vint mesures concretes contra el racisme que el govern quebequès no vol aplicar. Volem que hi hagen unes regles acceptades per tothom, fer un consens ciutadà al voltant de la idea d’una societat secular i plural. Però aquesta és una de les coses que l’actual govern quebequès no vol fer i que ens obliga a considerar una alternativa de govern en 2018.

—Històricament, el Partit Quebequès ha estat percebut com a socialdemòcrata. Amb els canvis de direcció dels darrers anys, hi ha una certa confusió respecte a això.
—No. Nosaltres som socialdemòcrates i verds. De fet, hi ha més debat sobre com arribar a la independència que no pas sobre el posicionament social. Nosaltres som socialdemòcrates i verds. No volem abaixar els impostos sinó oferir millors serveis socials i ens oposem rotundament a projectes com el de l’oleoducte d’Alberta, que volen que travesse el nostre país.

—Un oleoducte?
—Sí, és un problema important. Justin Trudeau té una imatge excel·lent però les seues obres no ho són tant. Pretén fer un gran oleoducte per a conduir i vendre el petroli d’Alberta, que és el més contaminant del món. I vol que passe precisament pel Quebec. El Trudeau real és un problema per al nostre país, més enllà de la imatge. A Ottawa és tòxica qualsevol proposta que incloga millores o simplement suport pel Quebec. Aquests dies, per exemple, la indústria aeroespacial quebequesa necessitava un suport que no arribarà finalment del Canadà. És un gran problema.

—El sobiranisme quebequès s’ha fraccionat aquests últims anys, amb l’aparició de Québec Solidaire i la Coalition Avenir. Potser heu vingut a Catalunya a veure com ho fem ací, també amb tres partits?
—I tant! Ens interessa molt com ho feu ací. De fet, hem creat una plataforma, que es diu Oui!, on estem junts tots els partits independentistes i les organitzacions socials, i això és a partir del vostre exemple, us hem copiat. En aquest sentit, una de les coses importants per les quals necessitem una primera legislatura de canvis abans de fer el referèndum és perquè al Quebec necessitem canviar la llei electoral de majoritària a proporcional. Així podrem acomodar aquesta pluralitat sobiranista molt millor que no pas ara.

—Heu passat uns quants dies a Catalunya, us heu entrevistat amb molta gent, incloent-hi el president Puigdemont, heu participat en un acte d’ERC, us heu entrevistat amb empresaris i amb institucions, us heu interessat molt per la petita i mitjana empresa. Quina imatge us emporteu del nostre país?

—Catalunya és molt dinàmica. Barcelona és una autèntica explosió d’optimisme, de dinamisme, de joventut, és molt impressionant veure-ho sobre el terreny. No estic segur que ho percebeu, això, tal com es veu quan véns de fora, però s’hi veu una enorme confiança en vosaltres mateixos i hi ha alguna cosa en l’aire que et diu que el futur s’està escrivint en aquest país. 

L' INDEPENDENTISME VA GUANYAR LES ELECCIONS A CATALUNYA EL 27-S

El PSC-PP-C's estan fent una oposició centrada especialment en veure si el govern català té alguna errada i empenyent tot el que poden en demanar noves eleccions. Una actuació totalment a la "defensiva i molt destructiu del joc", com diriem en futbol.
Però bé, després de les declaracions de la Comissió de Garanties Estatutàries, s' han llençat al seu objectiu principal de la legislatura: demanar eleccions i dir que la legislatura està acabada. Patètics PSC-PP-C's.
Ens ha agradat l' article del Partal a Vilaweb, havent de remarcar per "enèssima" vegada que l' independentisme va guanyar les eleccions i això ho haurem de continuar dient dia sí i dia també davant el soroll dels PSC-PP-C's:

 Una diputada del PSC, la seua portaveu, de fet, va reaccionar ahir al dictamen del Consell de Garanties sobre els pressupostos amb un piulet molt significatiu: ‘Ni referèndum, ni referèndum!’, va dir amb un atac d’alegria gens dissimulat. En el seu moment, ja vaig avisar cap on portaria inevitablement la deriva espanyolista del PSC i quines en serien les conseqüències. Vet-ho ací: una socialista feliç perquè creu que es prohibeixen les urnes a Catalunya.

Evidentment, cadascú s’alegra d’allò que vol o d’allò que pot. I tothom té dret d’intentar crear el clima públic que creu que posa les coses més fàcils al seu partit, al seu projecte o a la seua nació. Però tot aquest espectacle al voltant de la prohibició, com siga, del referèndum mereix que unes quantes coses queden clares. Demana, especialment, que nosaltres les tinguem clares.

En primer lloc i principal: l’independentisme va guanyar la majoria absoluta al parlament el 27-S. Això agradarà o no agradarà, però no es pot ni negar ni ignorar. De la mateixa manera que no es pot negar que hi ha, en conseqüència, una majoria parlamentària independentista i un govern independentista. Legal i legítim. Nascut de les eleccions. Alguns sembla que ho vulguen oblidar o que vulguen fer veure que això no importa. Però importa i importa molt. Els ciutadans de Catalunya van triar de fer la independència en un període de divuit mesos. I ara, des de fora de les urnes, i fent servir instruments de coerció de la voluntat popular, això es vol impedir. No hi ha marge d’engany: els qui fan tot allò que és imaginable i més per impedir el referèndum no estan a favor de la democràcia; només pretenen que el Tribunal Constitucional tinga l’oportunitat de prohibir l’actuació del govern legítimament escollit. I, en eixa campanya, ells es pensen que tot s’hi val.

Ho vaig dir aquella nit i ho repetiré tantes voltes com faça falta. La del 27-S va ser la nit decisiva del procés d’independència. Allò era el més difícil d’aconseguir i es va aconseguir. A partir d’allà tot fa baixada. És cert que alguns ja es van perdre aquella mateixa nit en una batalla de detalls que no ens ha afavorit, entre més coses perquè nosaltres dubtem de tot. I és veritat que nosaltres mateixos estenem els dubtes amb una alegria que no és massa comprensible. Però el pas de les setmanes i els mesos és tossut. Recordeu quan Arrimadas parlava com si hagués guanyat les eleccions i la cara que va posar quan va veure que la presidenta del parlament era Carme Forcadell?

Tinc la sensació que ho haurem de repetir cada dia a partir d’ara. Escolteu: l’independentisme va guanyar les eleccions a Catalunya amb una plataforma indiscutible i amb un full de ruta que es pot perfeccionar però que no es pot esborrar sense incórrer en un frau electoral. I això no es pot dissoldre a crits.

En divuit mesos, al setembre com a molt tard segons el president Puigdemont, s’ha de proclamar la independència, perquè és això que els ciutadans van votar. I en conseqüència, aquesta decisió només la poden aturar els mateixos votants, en les urnes, o els partits que els representen. Qualsevol altra maniobra, al final, allò que ens proposa i que vol és subvertir la democràcia i conculcar el dret dels ciutadans i el seu vot. Per això, parlar de cops d’estat o demanar que no diguem democràcia a fer servir les eines del parlament simplement és un exercici de cinisme polític. Pura propaganda.

Catalunya- Espanya: 3 noticies d' avui i una sola realitat.

Finalment, sembla que ens estem situant en un punt de realitat, i deixem la virtualitat.
De diàleg no n´hi ha cap, fa dies ja es va acabar la campanya espanyola de fer creure que ells volien diàleg. Però les mentides tenen curta durada.
De seguida ja va començar la segona campanya que tenien a la reserva: l´ofensiva judicial, acompanyada de la "guerra mediàtica". És a dir, el Govern espanyol li diu a un mitjà de comunicació espanyol (gairebé sempre el mateix) que distribueixi una informació manipuladora i de seguida els altres mitjans repeteixen el  missatge. Que no sigui veritat poc importa, el que importa és atacar Catalunya i crear confusió i por.
Les tres noticies d' avui que us posem a continuació diuen molt del tarannà espanyol, però també de la tàctica: atac i al mateix temps visites a Catalunya per a reunir-se amb l' empresariat.

La Guàrdia Civil humilia un ciutadà cors. Un ciutadà cors ha denunciat un cas d’humiliació de la Guàrdia Civil a l’aeroport del Prat, pel fet d’haver portat en l’equipatge de mà un ordinador portàtil amb un adhesiu d’una estelada. Tant l’afectat, Claude Lefebvre, com la seva parella, Roser Farràs, s’han posat en contacte amb VilaWeb per explicar els fets, que van passar dijous a migdia. Lefebvre tornava a la ciutat corsa de Calvi després d’haver passat tres mesos a Catalunya amb la seva parella; havia d’agafar el vol de Vueling que sortia de la T-1 a les 12.45 amb destinació a Marsella, des d’on volia fer escala per anar cap a Calvi. I va anar de ben poc que no perdé el vol. Us ho expliquem ací.

Les amenaces de Cebrián. ‘L’article 155. Suspens el govern de la Generalitat. El president de la Generalitat. La presidenta del parlament. Un, dos, tres càrrecs públics. Els qui hagin convocat el referèndum. Acabats. Ocupes el poder tu.’ Aquesta és la proposta del president del Grup Prisa, Juan Luis Cebrián, si el govern català convoca el referèndum sense el beneplàcit de Madrid. Ho ha dit en unaentrevista al diari El Mundo feta per l’ex-diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo, que va cridar l’atenció fa poc perquè va assistir al judici a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N. Totes les perles de Cebrián ací.

Robert Masih (ERC) denuncia insults racistes. Robert Masih, el senador d’ERC que substitueix l’ex-jutge Santi Vidal, s’ha estrenat davant la premsa denunciant una allau d’insults racistes i xenòfobs. Després de prendre possessió de l’escó a la cambra alta, les xarxes l’han començat a atacar pel seu origen indi i també pel fet de ser independentista català. Llegiu-ne la informació ací.

EN RECORD DE PATRIZIO CARRUS.

Patrizio Carrus, patriota sard i amic de Catalunya

Estat Català volem mostrar el nostre dol mes sentit per la mort del company i bon amic Patrizio Carrus,militant de SNI.En Patrizio era un independentista de pedra picada i també un gran internacionalista.Un lluitador que va estar en totes les batalles a Sardenya, en defensa del territori,contra les bases militars,per la llibertat dels presos,etc.Vam coincidir amb ell molts anys a les Jornades Internacionals de Corti, a Euskal Herria en suport als presos,a Escòcia per la independència i molt especialment a Catalunya, on va venir moltes vegades amb la delegació de SNI , a portar la solidaritat amb la lluita del poble català per la seva llibertat, per les Consultes per la Independència de Catalunya del 25A del  2010 , a la de Barcelona del 10A de 2011,a l'acte del Fossar de les Moreres i cadena humana del 11 de setembre del 2013,etc.

Sempre el recordarem, juntament amb la seva companya Estefania i companys solidaritzant-se el dia 9N .Les nostres condolences a la teva família i a tots els companys de SNI. Seguirem la teva lluita perquè el millor homenatge que et podem fer és la victòria.
Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!