CATALUNYA (NOMÉS CATALUNYA) HA DE DECIDIR EL SEU FUTUR.

Article d´en X. Farrés a Nació Digital, coincidim amb ell en què el camí comença a estar dibuixat, només hem de sguir.

Catalunya i el seu futur En la darrera dècada, i de manera més accentuada i progressiva en els últims anys, es va fent palès que el model autonòmic actual està esgotat i que cal emprendre noves vies per refermar Catalunya i defensar la seva identitat, la seva llengua, la seva cultura i la seva gent. D’aquesta realitat en són plenament conscients una bona part de la classe política, malgrat que alguns encara hi van posant pals a les rodes. Aquest sentiment també és present a la societat civil, enfortit i reforçat pels repetits i continuats atacs i accions contra el país català. Un punt clau d’inflexió, i de dir ja n’hi ha prou, va ser la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut, que va fer que centenars de milers de catalans i catalanes manifestessin la seva indignació i clamessin en favor d’emprendre noves vies. Les proclames de sobirania, d’estat propi i d’independència van sorgir amb més força que mai, des de les entitats i de la pròpia societat civil, que en definitiva, arribat el dia hauran de decidir quin és el camí que volen per a Catalunya. I els politics hauran de vehiculitzar-ho en un sentit o altre. Un dada molt significativa: hores d’ara més de 450 municipis estan adherits a l’Associació de Municipis per a la Independència. Això vol dir que aposten claríssimament per aquest camí pel futur de Catalunya. A banda, el percentatge de catalans i catalanes que hi votarien a favor està incrementant-se progressivament. Fent mirada retrospectiva al passat, veiem que el procés autonòmic i l’actual model està esgotat i és ineficient per encarar el futur i el projecte de país que Catalunya demana i necessita. El present està ple de múltiples argumentaris que ho ratifiquen: la clara tendència recentralitzadora des de Madrid, les subtils i velades amenaces d’intervenció, el dèficit fiscal, continuades declaracions i accions contra Catalunya, la seva llengua, la seva identitat i la seva cultura... però tot això se’ls gira en contra ja que l’únic que aconsegueixen és fer més gran i més fort el sentiment de la població catalana de que el camí a seguir , com a futur, es el de sobirania i estat propi. De fet, el camí ja està traçat i ja són molts els que el segueixen, avancen i hi caminen, i cada vegada hi ha mes persones i entitats que s’hi sumen. És evident que és un camí sense marxa enrere, i es va avançant fermament cap al destí final. Altres camins estan barrats, el passat, o ens volen fer retrocedir, el present. Quan hi hagi una suficient i àmplia majoria social, serà el moment de fer el pas i decidir, i òbviament arribar fins on vulguin la majoria dels catalana i catalanes. El moment però no és gaire enllà, l’argumentari cada vegada és més pesant i la gent ja n’està cansada. I a la vegada convençuda de que cal plantejar i consultar obertament i amb fermesa quin futur ha de seguir Catalunya com a país i quin és el model de relació amb Europa i Espanya.