L'operació és transparent: l'esport com a eina de nacionalització. Estic parlant de La Roja, que, a sobre, té un nom que agrada a les esquerres espanyoles per raons òbvies. La trampa ha funcionat: com que la majoria dels jugadors del darrer mundial eren catalans, a Catalunya hi va haver un moviment de simpatia, i, ai!, de patriotisme... espanyol. La cara que feia Barcelona en aquelles dates, plena de banderes espanyoles i de catalanistes esgargamellant-se a favor de La Roja és una mostra més de la candidesa dels catalans. És tan evident! Els mitjans de comunicació hi van contribuir amb totes les ganes, i nosaltres, enganyadets i feliços, vam aplaudir. Va ser tan rodó que des d'aleshores no han deixat de castigar-nos amb allò que “juntos” ho podem tot. L'operació s'ha fet a costa del Barça, i els va sortir de cine. I ara preparen la propera. Iniesta ens convidarà a un gelat i Puyol dirà que ells (els espanyols) són invencibles, i nosaltres, sentimentals i culers com som, cantarem “¡o-é, o-é, o-é, campeones!”, en el castís castellà de don Florentino.
Mentrestant, les seleccions catalanes ens les haurem de pintar a l'oli i els nostres mitjans –quasi tots– s'esgargamellaran cada cop que un jugador del Barça marqui un gol per a Espanya. Igual que amb la cançoneta del mestre Serrano: “Para ofrendar nuevas glorias a España, nuestra región supo luchar.”
Per a l'independentisme català, la pitjor cosa que ens podria passar és que Espanya tornés a guanyar l'Eurocopa (no és probable, però sí possible), i l'orgia d'espanyolitat que vindrà abans, durant i després de la gesta. Els mateixos que van protagonitzar la xiulada històrica de la copa del Rei aplaudiran un gol si és de Cesc, que és “nostre”.
Quan aplaudiu, penseu en l'espoli, que gairebé no hi ha cap pel·lícula en català, que les joguines en català es troben si busques amb lupa, que les medicines tenen prospectes només en castellà, que quatre famílies són capaces de canviar la llei d'un país pel que fa a la llengua de l'escolarització i que les nostres seleccions no poden ser perquè Catalunya no pot jugar contra Espanya. Ah, no? I què és, doncs, la independència?
dijous, 14 de juny del 2012
LA "ROJA" COM A EINA DE NACIONALITZACIÓ ESPANYOLA.
No fa gaires dies ho deia la Isabel-Clara Simó al diari El Punt. Tothom pot veure que estem en ple procès de nacionalització espanyola vehiculat per l´únic lloc on poden fer-ho: per l´esport.
No ens pot estranyar que Rajoy, en ple procès de rescat econòmic, va prioritzar en la seva agenda la visita al partit de la sel.lecció espanyola de futbol i va lamentar no poder assistir a la final de tennis on jugava Nadal.
Les icones esportives al servei del nacionalisme espanyol (La Roja, Nadal, Gasol, Alonso).
El greu és que alguns catalans/catalanes no veuen que ens estan nacionalitzant espanyols amb l´excusa que la majoria de jugadors són del Barça. La realitat és ben diferent: aquella sel.lecció no és la nostra i a més a més és la que impideix que en tinguem una de pròpia
L'operació és transparent: l'esport com a eina de nacionalització. Estic parlant de La Roja, que, a sobre, té un nom que agrada a les esquerres espanyoles per raons òbvies. La trampa ha funcionat: com que la majoria dels jugadors del darrer mundial eren catalans, a Catalunya hi va haver un moviment de simpatia, i, ai!, de patriotisme... espanyol. La cara que feia Barcelona en aquelles dates, plena de banderes espanyoles i de catalanistes esgargamellant-se a favor de La Roja és una mostra més de la candidesa dels catalans. És tan evident! Els mitjans de comunicació hi van contribuir amb totes les ganes, i nosaltres, enganyadets i feliços, vam aplaudir. Va ser tan rodó que des d'aleshores no han deixat de castigar-nos amb allò que “juntos” ho podem tot. L'operació s'ha fet a costa del Barça, i els va sortir de cine. I ara preparen la propera. Iniesta ens convidarà a un gelat i Puyol dirà que ells (els espanyols) són invencibles, i nosaltres, sentimentals i culers com som, cantarem “¡o-é, o-é, o-é, campeones!”, en el castís castellà de don Florentino.
Mentrestant, les seleccions catalanes ens les haurem de pintar a l'oli i els nostres mitjans –quasi tots– s'esgargamellaran cada cop que un jugador del Barça marqui un gol per a Espanya. Igual que amb la cançoneta del mestre Serrano: “Para ofrendar nuevas glorias a España, nuestra región supo luchar.”
Per a l'independentisme català, la pitjor cosa que ens podria passar és que Espanya tornés a guanyar l'Eurocopa (no és probable, però sí possible), i l'orgia d'espanyolitat que vindrà abans, durant i després de la gesta. Els mateixos que van protagonitzar la xiulada històrica de la copa del Rei aplaudiran un gol si és de Cesc, que és “nostre”.
Quan aplaudiu, penseu en l'espoli, que gairebé no hi ha cap pel·lícula en català, que les joguines en català es troben si busques amb lupa, que les medicines tenen prospectes només en castellà, que quatre famílies són capaces de canviar la llei d'un país pel que fa a la llengua de l'escolarització i que les nostres seleccions no poden ser perquè Catalunya no pot jugar contra Espanya. Ah, no? I què és, doncs, la independència?
L'operació és transparent: l'esport com a eina de nacionalització. Estic parlant de La Roja, que, a sobre, té un nom que agrada a les esquerres espanyoles per raons òbvies. La trampa ha funcionat: com que la majoria dels jugadors del darrer mundial eren catalans, a Catalunya hi va haver un moviment de simpatia, i, ai!, de patriotisme... espanyol. La cara que feia Barcelona en aquelles dates, plena de banderes espanyoles i de catalanistes esgargamellant-se a favor de La Roja és una mostra més de la candidesa dels catalans. És tan evident! Els mitjans de comunicació hi van contribuir amb totes les ganes, i nosaltres, enganyadets i feliços, vam aplaudir. Va ser tan rodó que des d'aleshores no han deixat de castigar-nos amb allò que “juntos” ho podem tot. L'operació s'ha fet a costa del Barça, i els va sortir de cine. I ara preparen la propera. Iniesta ens convidarà a un gelat i Puyol dirà que ells (els espanyols) són invencibles, i nosaltres, sentimentals i culers com som, cantarem “¡o-é, o-é, o-é, campeones!”, en el castís castellà de don Florentino.
Mentrestant, les seleccions catalanes ens les haurem de pintar a l'oli i els nostres mitjans –quasi tots– s'esgargamellaran cada cop que un jugador del Barça marqui un gol per a Espanya. Igual que amb la cançoneta del mestre Serrano: “Para ofrendar nuevas glorias a España, nuestra región supo luchar.”
Per a l'independentisme català, la pitjor cosa que ens podria passar és que Espanya tornés a guanyar l'Eurocopa (no és probable, però sí possible), i l'orgia d'espanyolitat que vindrà abans, durant i després de la gesta. Els mateixos que van protagonitzar la xiulada històrica de la copa del Rei aplaudiran un gol si és de Cesc, que és “nostre”.
Quan aplaudiu, penseu en l'espoli, que gairebé no hi ha cap pel·lícula en català, que les joguines en català es troben si busques amb lupa, que les medicines tenen prospectes només en castellà, que quatre famílies són capaces de canviar la llei d'un país pel que fa a la llengua de l'escolarització i que les nostres seleccions no poden ser perquè Catalunya no pot jugar contra Espanya. Ah, no? I què és, doncs, la independència?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada