ESTAT CATALÀ, LA PREMSA UNIONISTA I EL MHP QUIM TORRA

La premsa unionista,Estat Català i el MHP Quim Torra

Comunicat de premsa

La premsa unionista,Estat Català i el MHP Quim Torra

No és cap casualitat que aquests dies hem vist publicats alguns articles atacant Estat Català, és la constatació del “tot és vàlid contra l’independentisme” que fa un temps ha anat impregnant les decisions del Govern espanyol i els seus mitjans afins.

I tot això per tal d’atacar la persona que es presentava a la investidura de President de Catalunya. L´estratègia del Govern espanyol és criminalitzar tot el que sigui proper (o ho sembli) a aquesta persona. I si no pot ser es fa una retrospectiva dels anys 30, i si així encara no cola s’inventen dades. És igual si les dades són mitges veritats o mentides...”tot és vàlid”. Així arribem a articles plens d’informació manipulada on el futur President havia de tenir alguna mena de relació amb Estat Català, i dins d’Estat Català s’havia de posar el focus en el personatge més controvertit: Miquel Badia. I d’aquí ja s’havia de deduir directament que Estat Català és “feixista” i per tant el Sr. Torra també. L’aparell de “propaganda” de l’estat no necessitava res més.

Per sort, Estat Català és un partit que té 96 anys de vida, un dels més antics encara actius de tota l’Europa occidental. I hem de dir amb molta satisfacció que Estat Català va ser el primer partit independentista català organitzat. Un partit que va néixer per lluitar per la independència de Catalunya, contra la monarquia, i per la construcció d’una República Catalana i d’una Constitució progressista. Aquest va ser el segell de sortida i aviat va haver d’afegir una altra característica: la lluita contra les dictadures espanyoles.

Molts opinadors interessats han volgut fer creure que hi havia una sintonia entre el partit i el feixisme espanyol o l’italià. És difícil de creure això amb els fets, Estat Català va ser dels primers partits que van haver de passar a la clandestinitat durant les dictadures de Primo de Rivera, de Berenguer i de Franco posteriorment. Fa pena veure un articulista d’un diari espanyol dir que a un dirigent d’Estat Català “le placía la violència. Atentó contra Alfonso XIII en el Garraf...”. No creiem que a ningú li feia gaire gràcia organitzar un atemptat, però ells creien que era una possibilitat d’acabar amb la monarquia i amb la dictadura. I entendrem la dificultat de l’organització perquè els van detenir, torturar i posar en presons durant sis anys (només van sortir en llibertat quan va guanyar la Segona República ) si no hagués estat així, alguns d’ells tenien cadena perpètua. Sembla que és més fàcil entendre que aquests militants d’Estat Català i altres organitzacions es van jugar la vida pel seu país, per la seva gent i per acabar amb un període fosc on no es respectava cap dret bàsic.

Cal recordar que Estat Català va ser al Complot del Garraf, però també als Fets de Prats de Molló (1926), a la Constitució de l’Havana (1928) i a la proclamació de la República Catalana (1931). En cap d’aquests fets van ser convidats sinó protagonistes.

Cal recordar també que Estat Català va ser la pedrera de l’independentisme català, que va donar personatges i partits de referència en la política catalana posterior: Daniel Cardona i Nosaltres Sols! ((1930), Jaume Compte i la formació Estat Català-Partit Proletari i posteriorment Partit Català Proletari (1932), dos dels seus dirigents per cert, els van matar al CADCI l’octubre de 1934, o també cal recordar els dirigents que van protagonitzar en primera línia la formació d’ERC (1931). Estat Català va ser una veritable pedrera de l’independentisme català (i això no ho van perdonar alguns dirigents d’aquell moment ni d’aquest), però també va ser l’organització més combativa a Catalunya contra la dictadura i contra la monarquia i això era difícil de pair en aquell moment i ara.

Fa pena que s’acusi Estat Català des d’alguns mitjans espanyols dient que eren” milícies amb uniforme verd de tendència feixista”. Tothom que sap una mica d’història dels anys 30 sap que la cohesió dels partits i sindicats es demostrava públicament amb vestimentes més o menys uniformades de color verd, blau, marró, o negre. I si no que mirin fotos d’UGT, CNT i desfilades de partits molt de moda a l’època.

Quan les acusacions ja no enganyen ningú, és quan algun periodista es fixa en Miquel Badia. I la vida d’un partit de 96 anys queda reduïda a l’activitat d’un dirigent que hi va militar 14 anys (dels quals n’hauríem de descomptar la meitat perquè Miquel Badia els va passar a la presó o a l’exili). Anys de presó i exili decretats per diferents dirigents espanyols.

És evident que podem trobar encerts i desencerts en aquesta curta vida de Miquel Badia, però s’ha d’explicar tot el relat, no només el que interessa a un diari o publicació. Per posar només dos exemples: es critica que Badia va fer detenir un Fiscal de l’Audiència de Barcelona, però no s`explica que aquell 21 de juliol es jutjava Josep Aymà (director de La Nació Catalana) per “injuries al Govern” en una clara conculcació de drets bàsics, el Fiscal va insultar greument la policia de la Generalitat sota comandament de Badia i aquest va fer detenir el Fiscal per provocació. Sembla que tots ho podem entendre més bé si s’explica tota la història fins al final.

Un altre exemple és l’acusació a Badia que “huyó despavorido por la alcantarilla del Palau junto a su jefe político Dencàs...”. Cal explicar tots els fets i ens trobarem que, admetent la falta de previsió de l’operació i la precarietat, molts militants i dirigents d’Estat Català van estar en llocs claus de la ciutat esperant unes ordres d’actuar que no van arribar mai per part del President de la Generalitat, per posteriorment marxar cap a l’exili per tal de poder seguir lluitant.

Però, no n´hi ha prou amb dir mitges veritats, aquests periodistes espanyols agafen frases tretes de context i retallades d’alguns historiadors i les donen com a proves de “feixisme” i citen Arnau Gonzàlez Vilalta, Ucelay da Cal, etc.

D’Arnau Gonzàlez cal llegir tot el text sencer: “La evidencia de los contactos iniciales establecidos entre Dencàs i los diplomáticos italianos no se vería continuada con ninguna ayuda ni compromiso concreto ni con más entrevistas”.

És evident que hi va haver un contacte amb diplomàtics italians feixistes que no van passar de la primera entrevista. De la mateixa manera que hi va haver entrevistes amb diplomàtics francesos que no van tirar endavant i amb diplomàtics de primer nivell de la URSS en el seu moment, que tampoc van arribar a bon port. I això ens porta com a conclusió que Estat Català era “feixista”?

Altres historiadors parlen clarament de l’escàs interès en aquesta primera i única entrevista.

També ens fan trampes quan diuen que Estat Català es va finançar amb “tráfico de refugiados”. Estat Català des de la seva creació es va finançar amb els diners dels militants (que van arribar a ser gairebé 18.000), algunes aportacions pròpies de Francesc Macià, l’Emprèstit Pau Claris i les aportacions dels Casals Catalans (especialment els de Cuba, Mèxic, l’Argentina, l’Uruguai i Estats Units). Això no vol dir que, al voltant del 1936, no s’ajudés a passar la frontera a alguns refugiats.

L’historiador Albert Balcells explica en una de les seves obres que les organitzacions marxistes van intentar captar militants d’Estat Català, concretament els anys 1935 i 1936, cosa que hauria estat contradictòria si aquests militants haguessin estat “feixistes”.

Però la constatació més clara sempre són els fets: militants d’Estat Català van morir el primer dia del cop d’estat a Catalunya lluitant contra els feixistes (també a Barcelona), molts militants d´Estat Català es van apuntar voluntaris als fronts d’Aragó i de Madrid en recolzament a la República i contra el feixisme; acabada la guerra, militants d’Estat Català van ser afusellats, com Carme Claramunt, primera dona afusellada pel franquisme, el 18 d'abril de 1939; uns altres van passar per camps de refugiats de la Catalunya del Nord i França i 57 (fins i tot dos dirigents del partit) van morir en camps de concentració nazis.Molts militants d'Estat Català van participar a la resistència francesa, cal destacar el membre del comitè executiu, Joaquim Casamitjana, que va ser detingut per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc, a finals de 1943, per la seva tasca com a resistent a la xarxa Maurice, essent assassinat poques hores després de la seva detenció. No cal dir que Estat Català va ser il·legalitzat, va ser clandestí i atacat mediàticament per les forces polítiques espanyoles (algunes d´esquerres també), però encara van tenir temps a l’exili d’ajudar a formar el Front Nacional de Catalunya, enfortir els Casals Catalans a l’exterior, publicar en català fora del país quan aquí no es podia i aguantar una flama difícil.

Recordem que els militants del FNC a l’interior van patir brutalment la repressió franquista. Tot això sense oblidar la participació de membres d’Estat català en les línies d’evasió de Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el Coll de Banyuls, que van ajudar a passar uns vuit-cents aviadors de les forces aliades que s’escapaven dels feixistes. La col·laboració catalana amb els aliats a la Segona Guerra Mundial va ser tan evident que Jaume Cornudella (responsable del FNC) va rebre la màxima medalla de la resistència francesa.

Com dèiem al començament, la vida d’un partit de 96 anys no es pot reduir a dues anècdotes interessades i sense context. Ja veiem que per tal d’atacar una persona es pot embrutar la història d’ un partit, però tot just en record d’aquests milers de militants que van donar la vida per Catalunya i es van arriscar durant tants anys, no callarem i direm les coses clares.

Catalunya 18 de maig 2018

EL FRONT EXTERIOR

Aquests dies hem llegit molts articles. Uns dies carregats de pressions unionistes sobre el Parlament, les escoles, els mossos, TV3, Catalunya Ràdio, els llaços grocs, les samarretes grogues, etc. etc.L' unionisme intenta imposar un relat impossible per la força. Però es parla poc de la política exterior.
Aprofitem per a recordar l' article den Ramon Cotarelo (publicat al Món):

La Cambra de Comerç d'Espanya ha contractat a un lobby britànic, la societat Braunschweig, una campanya de propaganda ideològica unionista per 484.000 € que paguen, entre d'altres, el Banc de Santander, el BBVA, Caixabank, Iberdrola, Telefónica, etc. Es tracta de propagar a l'estranger la mentida que Espanya és un estat democràtic de dret en què es respecten les llibertats. L'ocupació de l'article 155 és una mesura excepcional per protegir aquesta democràcia enfront d'un separatisme il·legal. La campanya és, en l'essencial una campanya anticatalana, tan anticatalana com tots els altres actes de catalanofòbia que realitza sense parar l'Estat espanyol.

Els organitzadors de la campanya neguen la vinculació amb el règim de la Gürtel, assenyalant que són empreses privades. Com si la gent fos idiota i no sabés que les empreses de l'Íbex 35 són el veritable Estat, mentre que el govern és només el seu consell executiu. Aquest mig milió d'euros ja el tenen amortitzat amb el que extreuen explotant als ciutadans legal o il·legalment gràcies a les polítiques que aplica la banda de lladres del PP. Per a la resta, també estan totes les agències oficials espanyoles, des del ministeri d'Afers Exteriors al de Defensa, passant pel CNI bolcades a l'estranger, subornar polítics, fer xantatge a mitjans, emprar els fons de rèptils, els de les seves innombrables caixes B de blanqueig a propalar mentides sobre Catalunya i boicotejar el procés democràtic català.

Que la campanya és mentida, típic exemple de l'altre ridícul de la marca Espanya es veu immediatament amb una pregunta elemental: Algú creu que els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia, etc., han de gastar mig milió de euros en convèncer els altres que són estats democràtics? A Espanya cal precisament perquè ni és Estat de dret, ni democràcia, ni respecta els drets de les persones.

Aquesta campanya dels banquers i empresaris, amb un argumentari de quatre fal·làcies, es fa perquè la propaganda a càrrec dels intel·lectuals orgànics del franquisme, els que colonitzen els mitjans escrits i audiovisuals, no convenç ningú. La teoria, elaborada per la tropa d'historiadors, juristes, politòlegs, economistes, sociòlegs, etc. no fa altra cosa que vendre com a ciència pura ideologia nacional-catòlica amb uns tocs de liberalisme i krausisme i basada en un postulat fal·laç: Espanya és homologable a les altres democràcies europees. Si tal cosa fos certa, no seria necessari sucar a propagandistes exteriors per difondre-la.

La Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, un dels xiringuitos des dels quals, com en les altres acadèmies, les moixames del franquisme bordador legitimen la dictadura del 155 i el règim de corrupció i delinqüència imperant al país, organitza unes jornades amb motiu del 40è Aniversari de la Constitució de 1978. Que es facin amb l'article 155 en vigor, el que suspèn allò que tan contents celebren i estableix una dictadura, no val ni un comentari. Però ni amb acadèmies, ni pagant la publicació d'articles dels portaveus intel·lectuals del règim a l'exterior aquest aconsegueix combatre el desprestigi, la mala fama i el rebuig que les mesures de repressió franquista desperten en l'opinió pública exterior.

Per això es recorre als empresaris, amb l'esperança que, donada la seva suposada eficàcia, tindran més èxit que els periodistes a sou del nacionalcatolicisme espanyol. Però sense reparar en el compte de què, essent espanyols, aquests empresaris i banquers seran endollats, privilegiats, cacics i ‘mangoneadores’ dels diners públic i d'empresaris i banquers a l'estil europeu no tindran res. I, per tant, la campanya serà un altre fracàs més.

No obstant això, aquests intents reiterats, tot i que irrisoris, donat el coneixement que d'Espanya es té a l'estranger, proven la necessitat que el moviment independentista intensifiqui els seus esforços en l'àmbit exterior. La internacionalització del conflicte Espanya-Catalunya, una clara victòria catalana, ha de consolidar-se i ampliar-se. Si no hagués estat per això, Catalunya tindria una visibilitat molt menor a Europa i el bloc del 155, les mans molt més lliures per reprimir la democràcia a Catalunya.

L'Estat espanyol ha lluitat el que ha pogut contra la internacionalització del conflicte, però la seva pròpia ineptitud autoritària l'ha ampliat molt més alhora que cobria de ridícul al poder judicial del país. Per això recorre ara als empresaris.

Concentrat en el front interior, en la necessitat d'investir president de la Generalitat en unes condicions de dictadura política i arbitrarietat judicial, l'independentisme no ha d'abandonar el front exterior. Per això és urgent que s'institucionalitzi una plataforma internacional de suport a Catalunya, alguna cosa com aquesta "Comissió Chomsky" que venim demanant des de fa temps.

ESTAT CATALÀ A LA MANIFESTACIÓ DE SUPORT ALS PRESOS POLÍTICS I EXILIATS.

Avui, com sempre des del 1922, ESTAT CATALÀ ha estat a la manifestació en defensa d' aquest país del seu Govern i de les seves institucions. Una manifestació que ha estat una anàlisi de la situació actual i de la seva resposta i recolzament al carrer, del suport dels ciutadans catalans als presos polítics i als exiliats catalans i a la República Catalana.
 

Centenars de milers de persones han col·lapsat el Paral·lel, la plaça d’Espanya i els carrers adjacents en la gran manifestació convocada a Barcelona per les entitats de l’Espai Democràcia Convivència per a reclamar l’alliberament dels presos polítics i contra la repressió de l’estat espanyol. Demà farà mig any que Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, llavors president de l’ANC i ara diputat de Junts per Catalunya, van ser empresonats a Soto del Real. Els manifestants han clamat pel seu alliberament i pel dels altres set presos polítics independentistes: Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Turull, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa, pel retorn de tots els exiliats polítics, perquè s’acabi la intervenció política de les institucions catalanes –mitjançant el 155– i contra la ingerència judicial espanyola en la política catalana.

SOLIDARITAT AMB ELS CDR

Des d' ESTAT CATALÀ ens solidaritzem amb les companyes i companys que pateixen persecució per ser membres de CDR. No hi ha cap motiu per a criminalitzar sectors de l' independentisme i no podran amb un poble unit i digne. Avui la resposta ha estat totes les concentracions de suport que s' han fet a molts municipis de tota Catalunya.

Milers de persones han respost a la crida dels Comitès de Defensa de la República (CDR) a tot Catalunya i s’han mobilitzat arran de l’operació de la Guàrdia Civil contra alguns membres dels CDR. Les concentracions han estat a les places de tot Catalunya, malgrat la pluja que cau en molts punts del Principat.

V.A. ESTELLÉS: SER POBLE ( EN UN PAÍS QUE HA LLUITAT, LLUITA I LLUITARÀ).

Molt bon article del Vicent Partal, en el 25è aniversari de la mort del gran poeta. Com diu el mateix Partal, "especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà tant com el nostre". No defallirem.    

Ser poble

«És cert que tots som alguna cosa nosaltres tots sols, cadascun de nosaltres. Però sense aquest 'ser poble' tots som també mancats en la nostra integritat. Especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà tant com el nostre»

Avui fa vint-i-cinc anys que es va morir Vicent Andrés Estellés, el gran poeta de Burjassot, el fill del forner. Estellés va ser una de les veus cíviques més poderoses i més compromeses a combatre la negra nit franquista, com ho varen ser més poetes, d’Espriu a Llompart o Maria-Mercè Marçal, de punta a punta dels Països Catalans. Vint-i-cinc anys després el millor poeta valencià des d’Ausiàs Marc continua essent una referència molt especial per a molta gent. Els seus versos apareixen sovint en samarretes i se senten en cançons de grups com més va més joves, hi ha qui els pinta per les parets i qui els pronuncia en les escoles i instituts. Recitals de la seua poesia omplen escenaris de Salses a Guardamar, i la celebració de la nit Estellés, a la primeria de setembre, ha esdevingut una cita obligada del calendari social i cultural en centenars de pobles i ciutats.

Estellés és un gran poeta. Dels més grans. La seua capacitat d’enlluernar amb versos tan populars com profunds sorprèn fins i tot els qui hem passat la vida llegint-lo amb passió. Ell ha retratat el seu temps, la quotidianitat de la vida de cada dia, amb una potència i una persistència úniques en la història de la nostra literatura. Però si és un símbol, més enllà dels llibres, ho és sobretot per la seua obsessió de recordar-nos que ‘no s’és res si no s’és poble’. Que no som res si no som poble.

El famós vers d’Estellés, com és normal, porta el concepte a l’extrem. Les figures poètiques fan això per aïllar el concepte que volen remarcar. És cert que tots som alguna cosa nosaltres tots sols, cadascun de nosaltres. Però sense aquest ‘ser poble’ tots som també mancats en la nostra integritat. Especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà tant com el nostre.

Ser poble, en el sentit que Estellés ho escriu, és ser ‘un entre tants’. Un entre tants que es reconeix en el seu dolor i en les seues alegries de cada nit. Ser poble és ser d’un poble concret, però també ser del poble, dels qui treballen, dels qui es guanyen la vida d’una manera decent, dels qui somnien la llibertat, però també la dignitat.

I en aquests moments particularment difícils, ara que tornem a tenir gent a la presó i a l’exili, crec que estaria bé que per un moment miràssem enrere per reconèixer a través d’Estellés aquelles generacions que ens varen dur en la part més pedregosa del camí. Aquells homes i dones bons que ens varen aguantar la terra, que varen aguantar la llengua, que varen aguantar l’esperança.

Estellés sentia cada nit com l’exèrcit espanyol afusellava gent, demòcrates, obrers, a prop de casa mentre ell escrivia amb les finestres obertes per a fer-se passar la calor de la nit. No devia ser gens fàcil. Estellés va creure que la mort de Franco era el matí de la llibertat i va cantar les banderes clandestines i els himnes xiuxiuejats que havien superat la nit. Estellés va imaginar que algun dia arribaríem a ser ‘una pàtria lliure, lluminosa i alta’. Lluminosa i alta. I ho va fer des d’un món, des d’uns anys, des d’unes vides, en què no podien ni somniar la victòria, en què només podien conjurar-se en la resistència davant els criminals, braç a braç, mà amb mà, esquena contra esquena. Per això, tot el que som avui té un deute permanent amb ells. I també per això no tenim cap més alternativa que no siga guanyar. Guanyar per nosaltres i pels nostres fills, però també per la memòria d’aquests gegants que durant tants anys, i en una situació tan difícil, ens feren pujar com a poble una escala costeruda, graó a graó, sense demanar mai res en canvi.

LA TRANSICIÓ: ERA TOT MENTIDA.

Article d' Eduard Voltas a "El Món". Un bon repàs a la "transició".

Un dels fenòmens més tristos de l’onada repressiva i autoritària que vivim des de l’1 d’octubre és la comprovació de fins a quin punt l’independentisme s’ha quedat sol fent-hi front. No parlo d’Europa, parlo de Catalunya i d’Espanya. Persones, entitats, sindicats, partits que crèiem demòcrates s’han alineat directament amb el búnker, com el PSC d’Iceta i el PSOE de Pedro Sánchez, o bé emeten breus comunicats per complir formalment amb l’expedient, com UGT i CCOO; o bé, a tot estirar, fan tuits d’aquests de “Qué desastre, qué mal todo”, i seguidament continuen aplicant la mateixa agenda política que aplicarien si res d’això no estigués passant, com els comuns i Podemos. (Obro breu parèntesi. Algun dia s’estudiarà com alguns van passar de l’esmena a la totalitat que representaven el 15M i el “cal tombar el règim del 78”, a la inhibició davant del major moviment d’empoderament popular de la història contemporània d’Europa, i al “cal fer fora el PP” com a recepta, en el més pur estil José Zaragoza. Es parla molt de la capacitat de resistència i mutació del gen convergent, però també caldrà començar a parlar de la capacitat de castració i domesticació de les lluites populars del gen d’Iniciativa).

Molta gent està desconcertada per aquest abandonament del front democràtic per part de tants agents polítics i socials. Gent que no s’explica com el primer secretari del PSC de Pallach, Raventós i Maragall pot compartir manifestacions amb ultres, falangistes i peperos que demanen a crits l’empresonament del President de Catalunya; que no s’explica com és possible que a 2018 tinguem presos polítics i el president de la Generalitat a l’exili, però UGT i CCOO ni tan sols es plantegin la vaga general; que plora en veure referents democràtics com Serrat fent el joc als que colpegen, prohibeixen i empresonen. És molta la gent que es pregunta com és possible.

I la resposta no és difícil de trobar. Per actuar diferent, abans haurien de fer una cosa molt difícil, que demana molta valentia i honestedat intel·lectual: haurien d’admetre que tot era mentida, que hem viscut quaranta anys damunt d’una mentida colossal de la qual ells han estat còmplices per acció o omissió. Admetre que la transició que ells van protagonitzar no va ser modèlica. Que els criminals del franquisme van sortir-ne indemnes i que ara els seus fills biològics i polítics tornen a dominar les estructures de l’estat, si és que mai han deixat de fer-ho. Que la monarquia que es van menjar com a mal menor no era temporal ni ha estat exemplar, i que cada vegada és més agressiva i regressiva. Que la Constitució que van imaginar com un punt de partida (santa innocència!) s’ha convertit en un mur infranquejable defensat precisament per aquells que no la volien; que Catalunya no ha estat respectada i que l’Espanya plural en què somniaven és senzillament impossible; que durant tots aquests anys ells ho han vist tot però no han dit res perquè ja vivien prou bé; admetre, en definitiva, que el problema no és el PP (el PSOE ahir aplaudia Llarena, i C’s demanava més sang), ni un jutge embogit (recordeu que aquest era el moderat, segons la premsa de l’Ibex), sinó que el problema és estructural: un règim sencer que ells van contribuir a fundar i han mantingut viu durant quatre dècades a base de mentides i mitges veritats.

Aquesta és la raó per la qual l’independentisme s’ha quedat sol defensant els valors profunds de la democràcia i plantant cara a l’autoritarisme. Ells diran que no, que està sol pel 6 i 7 de setembre, i perquè “les coses no s’han fet prou bé”; però la raó, la raó en majúscules, enfonsa les seves arrels en quaranta anys de renúncies i silencis. Serà molt difícil que ho reconeguin, perquè seria tant com declarar-se culpables. Però és important que sàpiguen que, si ho fan, seran benvinguts a la nova transició, aquest cop sí, republicana.

SOLIDARITAT AMB ELS PRESOS POLÍTICS CATALANS

Concentracions avui a les 20:00 davant de tots els Ajuntaments del país

A Barcelona a la Plaça de Catalunya.