ESTAT CATALÀ A LA MANIFESTACIÓ DE SUPORT ALS PRESOS POLÍTICS I EXILIATS.

Avui, com sempre des del 1922, ESTAT CATALÀ ha estat a la manifestació en defensa d' aquest país del seu Govern i de les seves institucions. Una manifestació que ha estat una anàlisi de la situació actual i de la seva resposta i recolzament al carrer, del suport dels ciutadans catalans als presos polítics i als exiliats catalans i a la República Catalana.
 

Centenars de milers de persones han col·lapsat el Paral·lel, la plaça d’Espanya i els carrers adjacents en la gran manifestació convocada a Barcelona per les entitats de l’Espai Democràcia Convivència per a reclamar l’alliberament dels presos polítics i contra la repressió de l’estat espanyol. Demà farà mig any que Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, llavors president de l’ANC i ara diputat de Junts per Catalunya, van ser empresonats a Soto del Real. Els manifestants han clamat pel seu alliberament i pel dels altres set presos polítics independentistes: Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Turull, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa, pel retorn de tots els exiliats polítics, perquè s’acabi la intervenció política de les institucions catalanes –mitjançant el 155– i contra la ingerència judicial espanyola en la política catalana.

SOLIDARITAT AMB ELS CDR

Des d' ESTAT CATALÀ ens solidaritzem amb les companyes i companys que pateixen persecució per ser membres de CDR. No hi ha cap motiu per a criminalitzar sectors de l' independentisme i no podran amb un poble unit i digne. Avui la resposta ha estat totes les concentracions de suport que s' han fet a molts municipis de tota Catalunya.

Milers de persones han respost a la crida dels Comitès de Defensa de la República (CDR) a tot Catalunya i s’han mobilitzat arran de l’operació de la Guàrdia Civil contra alguns membres dels CDR. Les concentracions han estat a les places de tot Catalunya, malgrat la pluja que cau en molts punts del Principat.

V.A. ESTELLÉS: SER POBLE ( EN UN PAÍS QUE HA LLUITAT, LLUITA I LLUITARÀ).

Molt bon article del Vicent Partal, en el 25è aniversari de la mort del gran poeta. Com diu el mateix Partal, "especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà tant com el nostre". No defallirem.    

Ser poble

«És cert que tots som alguna cosa nosaltres tots sols, cadascun de nosaltres. Però sense aquest 'ser poble' tots som també mancats en la nostra integritat. Especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà tant com el nostre»

Avui fa vint-i-cinc anys que es va morir Vicent Andrés Estellés, el gran poeta de Burjassot, el fill del forner. Estellés va ser una de les veus cíviques més poderoses i més compromeses a combatre la negra nit franquista, com ho varen ser més poetes, d’Espriu a Llompart o Maria-Mercè Marçal, de punta a punta dels Països Catalans. Vint-i-cinc anys després el millor poeta valencià des d’Ausiàs Marc continua essent una referència molt especial per a molta gent. Els seus versos apareixen sovint en samarretes i se senten en cançons de grups com més va més joves, hi ha qui els pinta per les parets i qui els pronuncia en les escoles i instituts. Recitals de la seua poesia omplen escenaris de Salses a Guardamar, i la celebració de la nit Estellés, a la primeria de setembre, ha esdevingut una cita obligada del calendari social i cultural en centenars de pobles i ciutats.

Estellés és un gran poeta. Dels més grans. La seua capacitat d’enlluernar amb versos tan populars com profunds sorprèn fins i tot els qui hem passat la vida llegint-lo amb passió. Ell ha retratat el seu temps, la quotidianitat de la vida de cada dia, amb una potència i una persistència úniques en la història de la nostra literatura. Però si és un símbol, més enllà dels llibres, ho és sobretot per la seua obsessió de recordar-nos que ‘no s’és res si no s’és poble’. Que no som res si no som poble.

El famós vers d’Estellés, com és normal, porta el concepte a l’extrem. Les figures poètiques fan això per aïllar el concepte que volen remarcar. És cert que tots som alguna cosa nosaltres tots sols, cadascun de nosaltres. Però sense aquest ‘ser poble’ tots som també mancats en la nostra integritat. Especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà tant com el nostre.

Ser poble, en el sentit que Estellés ho escriu, és ser ‘un entre tants’. Un entre tants que es reconeix en el seu dolor i en les seues alegries de cada nit. Ser poble és ser d’un poble concret, però també ser del poble, dels qui treballen, dels qui es guanyen la vida d’una manera decent, dels qui somnien la llibertat, però també la dignitat.

I en aquests moments particularment difícils, ara que tornem a tenir gent a la presó i a l’exili, crec que estaria bé que per un moment miràssem enrere per reconèixer a través d’Estellés aquelles generacions que ens varen dur en la part més pedregosa del camí. Aquells homes i dones bons que ens varen aguantar la terra, que varen aguantar la llengua, que varen aguantar l’esperança.

Estellés sentia cada nit com l’exèrcit espanyol afusellava gent, demòcrates, obrers, a prop de casa mentre ell escrivia amb les finestres obertes per a fer-se passar la calor de la nit. No devia ser gens fàcil. Estellés va creure que la mort de Franco era el matí de la llibertat i va cantar les banderes clandestines i els himnes xiuxiuejats que havien superat la nit. Estellés va imaginar que algun dia arribaríem a ser ‘una pàtria lliure, lluminosa i alta’. Lluminosa i alta. I ho va fer des d’un món, des d’uns anys, des d’unes vides, en què no podien ni somniar la victòria, en què només podien conjurar-se en la resistència davant els criminals, braç a braç, mà amb mà, esquena contra esquena. Per això, tot el que som avui té un deute permanent amb ells. I també per això no tenim cap més alternativa que no siga guanyar. Guanyar per nosaltres i pels nostres fills, però també per la memòria d’aquests gegants que durant tants anys, i en una situació tan difícil, ens feren pujar com a poble una escala costeruda, graó a graó, sense demanar mai res en canvi.

LA TRANSICIÓ: ERA TOT MENTIDA.

Article d' Eduard Voltas a "El Món". Un bon repàs a la "transició".

Un dels fenòmens més tristos de l’onada repressiva i autoritària que vivim des de l’1 d’octubre és la comprovació de fins a quin punt l’independentisme s’ha quedat sol fent-hi front. No parlo d’Europa, parlo de Catalunya i d’Espanya. Persones, entitats, sindicats, partits que crèiem demòcrates s’han alineat directament amb el búnker, com el PSC d’Iceta i el PSOE de Pedro Sánchez, o bé emeten breus comunicats per complir formalment amb l’expedient, com UGT i CCOO; o bé, a tot estirar, fan tuits d’aquests de “Qué desastre, qué mal todo”, i seguidament continuen aplicant la mateixa agenda política que aplicarien si res d’això no estigués passant, com els comuns i Podemos. (Obro breu parèntesi. Algun dia s’estudiarà com alguns van passar de l’esmena a la totalitat que representaven el 15M i el “cal tombar el règim del 78”, a la inhibició davant del major moviment d’empoderament popular de la història contemporània d’Europa, i al “cal fer fora el PP” com a recepta, en el més pur estil José Zaragoza. Es parla molt de la capacitat de resistència i mutació del gen convergent, però també caldrà començar a parlar de la capacitat de castració i domesticació de les lluites populars del gen d’Iniciativa).

Molta gent està desconcertada per aquest abandonament del front democràtic per part de tants agents polítics i socials. Gent que no s’explica com el primer secretari del PSC de Pallach, Raventós i Maragall pot compartir manifestacions amb ultres, falangistes i peperos que demanen a crits l’empresonament del President de Catalunya; que no s’explica com és possible que a 2018 tinguem presos polítics i el president de la Generalitat a l’exili, però UGT i CCOO ni tan sols es plantegin la vaga general; que plora en veure referents democràtics com Serrat fent el joc als que colpegen, prohibeixen i empresonen. És molta la gent que es pregunta com és possible.

I la resposta no és difícil de trobar. Per actuar diferent, abans haurien de fer una cosa molt difícil, que demana molta valentia i honestedat intel·lectual: haurien d’admetre que tot era mentida, que hem viscut quaranta anys damunt d’una mentida colossal de la qual ells han estat còmplices per acció o omissió. Admetre que la transició que ells van protagonitzar no va ser modèlica. Que els criminals del franquisme van sortir-ne indemnes i que ara els seus fills biològics i polítics tornen a dominar les estructures de l’estat, si és que mai han deixat de fer-ho. Que la monarquia que es van menjar com a mal menor no era temporal ni ha estat exemplar, i que cada vegada és més agressiva i regressiva. Que la Constitució que van imaginar com un punt de partida (santa innocència!) s’ha convertit en un mur infranquejable defensat precisament per aquells que no la volien; que Catalunya no ha estat respectada i que l’Espanya plural en què somniaven és senzillament impossible; que durant tots aquests anys ells ho han vist tot però no han dit res perquè ja vivien prou bé; admetre, en definitiva, que el problema no és el PP (el PSOE ahir aplaudia Llarena, i C’s demanava més sang), ni un jutge embogit (recordeu que aquest era el moderat, segons la premsa de l’Ibex), sinó que el problema és estructural: un règim sencer que ells van contribuir a fundar i han mantingut viu durant quatre dècades a base de mentides i mitges veritats.

Aquesta és la raó per la qual l’independentisme s’ha quedat sol defensant els valors profunds de la democràcia i plantant cara a l’autoritarisme. Ells diran que no, que està sol pel 6 i 7 de setembre, i perquè “les coses no s’han fet prou bé”; però la raó, la raó en majúscules, enfonsa les seves arrels en quaranta anys de renúncies i silencis. Serà molt difícil que ho reconeguin, perquè seria tant com declarar-se culpables. Però és important que sàpiguen que, si ho fan, seran benvinguts a la nova transició, aquest cop sí, republicana.

SOLIDARITAT AMB ELS PRESOS POLÍTICS CATALANS

Concentracions avui a les 20:00 davant de tots els Ajuntaments del país

A Barcelona a la Plaça de Catalunya.

11 DE MARÇ: DIGNITAT I REPÚBLICA.

De Vilaweb. 

La manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana per a exigir la formació d’un govern republicà ha tingut un to inusualment dur contra els partits polítics. Diversos ciutadans anònims han pujat a l’escenari. Són gent que se l’ha jugada de diversa manera i que creu que els càrrecs electes no responen les expectatives. El mecànic encausat per no voler atendre un guàrdia civil, una funcionària de l’Assemblea que es mobilitza contra el 155 en defensa de les institucions catalanes, una estudiant universitària que va protegir el seu col·legi electoral l’1-O, una bombera, una voluntària de l’ANC que va ajudar a organitzar la manifestació del 20-S i en Jordi Pesarodona, el regidor encausat per posar-se un nas de pallasso, han repetit la frase ‘Jo me la vaig jugar i vull que els meus representants que se la juguin’.

El discurs més dur, però, ha estat el de Jordi Pairó, secretari d’Incidència Política de l’ANC. Pairó ha demanat a partits i institucions per què no planten cara a l’estat espanyol i ha contraposat la seva actuació a la dels ciutadans anònims als darrers mesos. Escolteu-ne ací el discurs íntegre:

I llegiu-ho íntegre ací:

«Acabem de veure mostres d’il·lusió, dignitat i valentia. En són una mostra, però cada dia en trobem a totes les manifestacions, concentracions i a qualsevol dels actes per a reclamar la República. Il·lusió, dignitat i valentia que no estem disposats de perdre.

Ens vam trencar la cara l’1-O. Ho diem poc i fa que n’oblidem la magnitud. Ens van trencar la cara, l’estat que ens ocupa ens va trencar la cara. Vam passar el 10 i el 27 d’octubre a Lluís Companys. El 27 mateix a plaça de Sant Jaume sense saber si dormiríem a casa. El 28 d’octubre vam començar a despertar i ens vam adonar del que havia passat realment, però ens vam recompondre i vam seguir.

El 3, el 18, l’11 de novembre… ja sabeu totes les dates, tots hi érem. Des del 28 d’octubre la il·legitimitat i la il·legalitat del 155 ens va portar a lluitar per la restitució del govern legítim. I el 21 de desembre vam respondre defensant el govern legítim a les urnes contra aquest 155 il·legal i demolidor.

Com sempre, sí. Com sempre.

El 21 de desembre vam renovar les majories, amb gairebé un 80% de participació i sent plenament conscients de la repercussió dels nostres actes, ja havíem passat l’1 d’octubre. Ja ens havien trencat la cara. Som majoria!

Sempre hem estat al peu del canó i a punt per a ser cridats per a defensar la República. Sempre hi hem estat i ara, entre sorpresa, indignació i tristesa, veiem que algú s’ha oblidat de la força del carrer. Nosaltres hi serem sempre. No podem cedir ni un gram davant l’estat. Però no veiem la mateixa determinació al parlament.

Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Quim forn són a la presó. Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig, Toni Comín i Anna Gabriel a l’exili. Per sortir al carrer pacíficament o bé per tirar endavant un mandat democràtic a les urnes.

Que potser els hem de deixar als llimbs dels barrots de la presó? O en l’oblit de la distància? Quin flac favor! Si no hi ha marge de normalitat, per què portem dos mesos i mig negociant amb tranquil·litat i normalitat? Que volem un govern autonòmic? Oi que no? Doncs a veure si ens posem les piles.

Els plens del parlament no poden estar condicionats per l’estat. La sobirania no es demana, s’exerceix. Si el parlament vol decidir sobiranament el president de la Generalitat, es fa i prou. I nosaltres serem al carrer.

Què cony està passant? Què és el que no se’ns està dient? Per què ens vam trencar la cara l’1 d’octubre? I sobretot, per què rebem represàlies pel que vam defensar al carrer? Per a res?

Què vol dir que s’ha d’investir un candidat efectiu? Un d’aprovat per l’estat espanyol? I on és el fre? Amb el canvi recent de candidat hem vist que el problema no és el candidat, sinó la ideologia. Ja n’hi ha prou, plantem cara! La voluntat de les urnes no es cedeix ni un sol pas!

No tenim pressa per a fer un govern feble, tenim fam d’un parlament fort, de defensar la República, i de fer valer la voluntat de tot un poble unit en una lluita. La por i la presó són les armes de l’estat per a contrarestar la nostra lluita absolutament pacífica i no-violenta. Però com totes les armes, quan deixen de fer por deixen de ser una arma. Només acceptant les conseqüències de la lluita serem lliures per a lluitar-la.

Els carrers han fet un exercici de sacrifici i compromís, i res no calmarà la set de República que hi ha als carrers si no és el mateix sacrifici i compromís per part dels partits i les institucions.

Sempre ho hem dit, i sempre ho direm, la nostra recepta és clara: Som forts quan estem junts, només quan plantegem estratègies des de la més absoluta unitat tenim garantit que guanyarem.

Les institucions, els partits i la mobilització ciutadana han d’anar junts per a aconseguir l’objectiu. Aquesta unitat ens fa forts davant l’estat espanyol. Ens volen febles, ens volen dèbils i ens volen dividits. Però ens han de trobar valents, forts i junts!

Aquesta vegada sortim al carrer per a exigir-nos entre nosaltres que cal plantar cara a l’estat espanyol. Hem de plantar cara al govern espanyol i tota la seva maquinària. Per què hem de suportar que ens diguin hauríem de ser a la presó per a aconseguir un objectiu polític?

Hem de reprendre el camí del 27 d’octubre, fer costat al govern de la República i començar a desplegar la República ara.»

CARTELL D' ESTAT CATALÀ- 11 MARÇ- MANIFESTACIÓ: DIGNITAT I REPÚBLICA.

Dignitat i República. Fem govern!

Han passat més de cinc mesos d'una de les gestes més importants del poble català: més de dos milions de persones van sortir al carrer per defensar el dret a votar en referèndum la independència del seu país. La majoria d'aquestes persones eren independentistes, però tots eren demòcrates.
Malgrat la repressió dels dies previs, malgrat la gran campanya mediàtica en contra, les amenaces del govern del PP i els seus aliats col·laboracionistes de Ciutadans i del Psoe, malgrat el gran desplegament policial i la seva brutalitat, malgrat tot, el poble es va mobilitzar, ja la nit abans i durant tot el dia 1d'octubre, per defensar la llibertat.
Malgrat els posteriors moviments polítics del govern i el parlament (que encara avui la gent no acabem de comprendre o entendre), que semblen significar l'abandonament sense cap mena de resistència de l'excepcional conquesta del poble en l'heroica jornada de l'1 d'octubre; malgrat la manca d'una mínima autocrítica i d'explicar la realitat del relat a un poble madur; malgrat tot, el poble català segueix ferm i fidel a l'objectiu d'aconseguir la independència de Catalunya.
A les eleccions del 21D, amb tots els elements en contra: el 155, la repressió, l'espanyolisme vingut de fora i el d'aquí sortint als carrers, la guàrdia civil seguint amb la cacera de bruixes contra l'independentisme, els dirigents polítics i socials de l'independentisme vexats i empresonats, el poble català va tornar a demostrar la seva fermesa i inequívoca voluntat de construir la república catalana.
El poble ha parlat i ha parlat clar, ara toca que els polítics actuïn amb dignitat per construir la república. 
 Jordi Miró.President d'Estat Català
 https://www.racocatala.cat/opinio/article/44102/dignitat-republica-fem-govern