divendres, 18 d’agost de 2017

ESTAT CATALÀ SOBRE L' ATAC A BARCELONA

ESTAT  CATALÀ  sentim indignació i tristor pel brutal atemptat a Barcelona. Una ciutat que ens estimem i sentim molt nostra.
Estem al costat de les famílies i amics que pateixen la pèrdua d' éssers estimats i ens preocupen l'estat dels ferits. Al mateix temps que condemnem l'atemptat i l' assassinat de tants innocents
El terrorisme ens voldria agenollats i vençuts. Malauradament estem en un escaquer mundial i exposats a moltes decisions externes. Per això tothom ara recorda el que va pasar a Londres, Berlín, Niça, Estocolm i París i potser no es recorda tant el que passa a Bagdad, Damasc, Kabul o el Iemen. Per posar alguns exemples de llocs on pateixen els cops i atacs més que nosaltres mateixos.
Per això, en cap moment, acceptarem la manipulació feixista per atacar els nostres veïns musulmans o d’ altres grups racials o religiosos que viuen a casa nostra. Ens sembla una manipulació cínica.
Nosaltres des d’ ESTAT CATALÀ continuarem treballant per a guanyar la batalla de la tolerancia, el respecte, la diferencia i els drets humans i la llibertat Ningú pot negar que els catalans i barcelonins som i hem estat presents defensant aquests valors.
Des d’ ESTAT CATALÀ tampoc acceptarem mai la crítica manipulativa dels diaris espanyols com El Mundo o El País, ara passant per davant del mateix govern español manipulant i instrumentalitzant uns fets lamentables a Barcelona per interessos polítics d’ aquests mitjans.
Tots sabem que a Catalunya s' intenta que els Mossos tinguin accès a dades internacionals i tots sabem qui impedeix aquest enllaç, aquí no es deixa la "seguretat" en un segon terme perquè "només es parla d' independència", ells també ho saben, però menteixen.  
La premsa de Madrid és l´unica del món que vincula els atacs a l' independentisme, això per no parlar de l' ABC que esmenta "la pestilent prèdica del radicalisme separatista i xenòfob". No podem dir una altra cosa que parlem de periodisme cínic.

Davant d’ aquests mitjans negatius, posem en positiu l’ anàlisi del The New Yorker que destaca el que deia el president de la Generalitat ahir al vespres després dels atemptats "Una minoria no acabarà  amb la nostra manera de fer,som terra de pau i acollida i ho seguirem sent"
                                                      

dijous, 27 de juliol de 2017

ARA TOCA SER FORTS I NO DEFALLIR !!!

Davant les amenaces del Govern espanyol i les mentides constants dels seus portanveus, especialment un diari conegut pel seu anticatalanisme, no defallirem. Si pensen que amb l' amenaça i la por en tenen prou, van equivocats. Ara toca ser forts i no defallir.

Bon article del Vicent Partal a Vilaweb avui, que us afegim:

Ahir, al Parlament de Catalunya, vàrem veure i viure moments d’un cinisme polític difícil i impossible de superar. Com quan el diputat del PP Alejandro Fernández es va atrevir a afirmar que Junts pel Sí i la CUP no acceptarien el resultat d’un referèndum acordat i legal, si el resultat d’aquest referèndum era negatiu. Fernández parlava del referèndum legal i acordat, aquell que el seu partit es nega rotundament a fer. I malgrat això, es permetia encara d’acusar Junts pel Sí i la CUP, que precisament lluiten contra l’estat que governa el seu partit per aconseguir el dret de votar de tots els catalans. Dels qui volen votar que sí i dels qui volen votar que no.
A aquella mateixa hora, per si calia un contrast més nítid encara, dos alts funcionaris de la Generalitat havien de perdre el matí declarant davant la Guàrdia Civil en un altre interrogatori ordenat pel govern del partit del senyor Alejandro Fernández. I malgrat això, des de la tribuna del parlament, gesticulant i fent uns crits d’allò més ridiculitzables, el portaveu del PP provava de capgirar la realitat i presentar-se ell –que és qui persegueix les urnes, vol impedir l’expressió del vot popular i fa servir la repressió de la Guàrdia Civil– com el perseguit.
Molta gent es va indignar, cosa que és comprensible. Cada dia que passa la pressió antidemocràtica de l’estat és més intensa i, amb això, es fa més difícil d’acceptar amb esportivitat i humor numerets com el que vàrem veure ahir. Però la indignació no ens hauria de fer perdre de vista ni la ruta ni els objectius ni les maneres. Perquè eixir-nos de la via que ens ha portat fins ací seria l’error més greu que podríem cometre.
Som a dos mesos i cinc dies del referèndum, amb totes les coses que això implica. Una dècada de feina i treball de centenars de milers de persones ha dipositat en la votació del primer d’octubre la clau que obre tots els panys. Totes les dades demoscòpiques deixen clar que la població vol votar i que l’obstrucció per part dels partits unionistes és contestada, fins i tot, des dels seus propis votants. A més, totes les dades demoscòpiques deixen clar que la victòria serà del sí. I el govern ha estat ben clar sobre què passarà immediatament després. És lògic i normal, per tant, que totes les caretes ja hagen caigut, símptoma evident de la desesperació dels partidaris de l’status quo, fins i tot dels revolucionaris professionals partidaris de l’status quo.
Alerta, però, que som en el moment més delicat de tots. Més delicat i tot del que vindrà després del dos d’octubre. Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses. Hi haurà un Carles que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar urnes. Una Carme que haurà de dotar el país d’un marc legal. Però també haurà d’haver-hi una Teresa, dic qualsevol nom, que organitze un acte, un Francisco que puge a l’autobús l’Onze de Setembre, una Júlia que argumente en un bar als indecisos, un Pep que torne a penjar la bandera al balcó, una Laura que agafe un avió de lluny per venir a votar, un Miquel que enganxe cartells, una Fàtima que escriga consignes, un Ramon que defense als tribunals qui puga ser perseguit.

Si un de tots, només un, en les setmanes vinents, no fa allò que li toca fer, aquesta humiliació cínica a què vàrem ser sotmesos ahir tots plegats en el Parlament de Catalunya haurà tingut sentit. Perquè fent això que fan, busquen cansar-nos, dividir-nos, afeblir-nos, dir que som menys, dir que ens hem trencat, ficar-nos la por i el dubte al cos. Si per mandra, per suficiència, per creure que no cal, per imprudència, pel que siga, un de sol deixa de fer el que li correspon ara, cal que sàpiga que ens ho posa molt més difícil als altres, en el moment més complicat. Però si les Tereses, els Franciscos, les Júlies, els Peps, les Laures, els Miquels, les Fàtimes, els Ramons, els Carles, els Oriols, les Carmes, els Vicents fem tot allò que ens toca fer i continuem fent-ho amb la serenitat, l’alegria, la consciència i el rigor amb què, contra totes les amenaces i pors, hem posat dempeus aquest moviment, aleshores això està fet. Ja.

dimecres, 19 de juliol de 2017

95 è aniversari d' ESTAT CATALÀ.

Fa  95 anys es va crear el partit polític ESTAT CATALÀ, era el pas d' un catalanisme cultural i associatiu (també rupturista) a un altre escenari. Es passava al pla polític i a la lluita política.
ESTAT CATALÀ ha sobreviscut sota tres dictadures (Primo de Rivera, Berenguer i Franco) i avui pot celebrar els 95 anys que el converteixen en el partit independentista més antic, en actiu, després del Sinn Féin d' Irlanda.
Han estat  95 anys d´esforç continuat per aconseguir la independència, la llibertat i la justícia en el nostre país.
L' 1 d' octubre estarem al costat del Govern del país i del referèndum.

Estat Català, 95 anys al servei de

 Catalunya.SÍ a la independència


dissabte, 15 de juliol de 2017

SUPORT AL GOVERN CATALÀ I AL PRESIDENT.


Des d' ESTAT CATALÀ volem manifestar el nostre suport al Govern de Catalunya i al seu President.
No només perquè és el NOSTRE Govern i com a tal el reconeixem perquè així l´ha votat la MAJORIA de la població del nostre país. Sinó també perquè ha fet un pas ferm amb un dels compromisos que tenia amb la ciutadania que l' havia votat: fer un referèndum i escoltar la decisió de les urnes. Més democràtic, impossible.
Nosaltres, tal com van les qüestions polítiques espanyoles i tenint en compte la imatge exterior de Catalunya, donarem suport al referèndum.
Bàsicament perquè pensem que hi ha dos aspectes importants en aquest procés: el reconeixement i el respecte.
El reconeixement exterior és posterior a la independència, per tant ho deixarem per més avant. Però l' important és el reconeixement interior: reconèixer el nostre Govern i el nostre President, reconèixer el full de ruta, els canvis que es puguin donar a nivell econòmic, laboral, legislatiu, social, cultural, etc. com el més adequat que es pot fer en aquest moment, etc.
Aquest reconeixement és el que dona la força interior necessària, i a amesura que es vagin produint canvis tindran el suport necessari de la població, perquè seran els més adequats per al futur del nostre país.
Estem convençuts que alguns partits catalans han entès aquest aspecte, altres també l' han entès i han decidit fer el contrari: no reconèixer el seu govern com una actitud partidista tàctica.    
Anem per parts, en el primer sector estarien Junts pel Si i la Cup, i també altres partits que no són independentistes, però que entenen que l' expressió del vot és important i l' opinió de la població (també els seus militants) s' ha de respectar. Aquí trobaríem Podem-Catalunya i EUiA.
En el segon sector, l' eix gira al voltant del boicot al referèndum amb excuses tant estrambòtiques com que "s' ha de complir la llei".
A veure si ens entenem, a nosaltres ens agradaria que es fes posteriorment un referèndum a Catalunya sobre el model energètic que volem, el model econòmic o el model de transports públics, per posar exemples. I si això es fa, sempre donarem suport i escoltarem el que diu la pobñació, encara que no surti el que nosaltres volem. A això hi diuen democràcia a Europa, al boicot NO.
Si l' excusa, com diuen a IC, és que no està dins de la Constitució. Només cal recordar que quan es va fer la Revolució Francesa (de la qual es diuen hereus tots els partits progressistes, inclosos IU, IC i psc-PSOE) aquests canvis estaven fora de les lleis franceses monàrquiques o és que algú ens farà creure que van esperar el permís del rei ?
Sense anar tan lluny a ideològics referents, podem veure les protestes i propostes sobre els drets de les dones, els homosexuals, els treballadors, les persones sense sostre, els desnonaments, els refugiats... El que es reclamava estava fora de les lleis espanyoles i cap d' aquests partits va dir que no estava a la llei ni a la Constirtució. El problema no és empenyer o no per a canviar una llei, sinó que aquesta llei no es vol canviar.
I l' actitut d' IU, IC i Psc-PSOE no és l' adequada ni en relació a les esquerres ni a Catalunya. És un problema d' actitud, no volen. No és que no entenguin. Com tampoc volen entendre que el problema no és el que planteja Catalunya, sinó l' actitut d' Espanya.
Sobre els Ciudadanos i el PP, no cal ni comentar les declaracions continuades a veure qui la diu més grossa, Sempre contra Catalunya, contra un Govern que no reconeixen i contra unes majories parlamentàries que ens volen fer creure (dia sí i dia també) que no són majoria. Entenem perfectament el qualificatiu del David F. a l' Albiol de "desgraciat", tal qual.
IU, i IC ens preocupen més perquè cada vegada que es justifiquen semblen més propers als Ciudadanos en els temes que afecten a Catalunya.

Per acabar només afegim que donem suport als canvis de Consellers, cal donar un impuls al projecte pel referèndum i a la independència, davant de qualsevol amenaça de l' Estat contra funcionaris, pensionistes, etc. etc. I trencant la por per aquestes amenaces personalitzades contra Consellers catalans. El nostre suport total. L' únic projecte de millora per aquest país que veiem damunt la taula és la INDEPENDÈNCIA.        

dimarts, 30 de maig de 2017

RIVERA I LES CONSPIRACIONS CONTRA L' INDEPENDENTISME A L' OPERACIÓ CATALUNYA.


Bona línia d' investigació del diari "Público" que us deixem enllaçat en aquest post, inclós també en un article d' avui a Vilaweb. El dirigent de Ciudadanos i l' operació Catalunya contra l' independentisme...
Público vincula Albert Rivera amb les conspiracions de l’operació Catalunya contra l’independentisme
Va assistir al casament on es va ordir el suposat pacte entre la policia espanyola i els dirigents de BPA contra Pujol

Albert Rivera també va participar en l’operació Catalunya contra l’independentisme? Aquesta és la qüestió que es formula el periodista Carlos Enrique Bayo en aquest article d’avui a Público, en què explica la presència del dirigent de Ciutadans en un casament on es va ordir el suposat pacte entre la policia espanyola i la Banca Privada d’Andorra per a revelar les dades bancàries de Jordi Pujol.
Rivera va assistir al casament d’un familiar de l’advocat José María Fuster Fabra, ex-militant del partit d’ultradreta Fuerza Nueva, advocat del general Rodríguez Galindo, condemnat pels GAL, i actualment vinculat Ciutadans. Segons Público, en aquell casament, el 21 de juny del 2014, van assistir-hi com a convidats el director adjunt operatiu de la policia espanyola, Eugenio Pino, i el responsable de la unitat d’afers interns de la policia, Marcelino Martín Blas. Tots dos, explica el diari, van seure a la mateixa taula on seien el propietari de la Banca Privada d’Andorra, Higini Cierco, un altre ex-alt càrrec de la Banca i Fuster Fabra. Segons aquesta informació, cap al final del banquet Albert Rivera hi va fer cap. Entre tots hi havia un ambient de cordialitat.

Cinc dies després, el 26 de juny, els propietaris de la BPA van enviar el seu conseller delegat, Joan Pau Miquel, a Madrid per reunir-se amb un comandament de la policia espanyola, que era justament Martín Blas. I fou aleshores que van lliurar a la policia una nota amb dades del compte que tenia l’ex-president de la Generalitat Jorid Pujol a la Banca Privada d’Andorra, que indicava ingressos i transferències per valor de cinc milions d’euros.

diumenge, 28 de maig de 2017

QUÈ POT PASSAR SI L' ESTAT ESPANYOL PROVA D' INTERVENIR LA GENERALITAT O DISSOLDRE L' AUTONOMIA?

Aquests dies hi ha un article a Vilaweb de reflexió sobre la manera que pot encara el Govern espanyol la situació de manca d' entesa amb Catalunya. Algunes observacions també les haviem fet nosaltres de forma parcial. Però l' article és més complet, per això el deixem al bloc.
Nosaltres hem destacat des de fa molt temps el treball seriós en l' àmbit internacional, perquè creiem fonamental el reconeixement internacional, com es comenta al final de l' article..

Què pot passar si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?
El govern espanyol amenaça de fer 'el que calgui' per impedir el referèndum
El govern espanyol pot intervenir la Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir les seves funcions? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la força? I com reaccionarien els ajuntaments i els ciutadans? I els mossos d’esquadra?
Aquests darrers dies han crescut els rumors, les amenaces i les opinions sobre la possibilitat d’una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. El govern de Rajoy ha anunciat que està disposat a prendre les mesures que calgui per impedir el referèndum. Els mitjans espanyols apunten fins i tot a filtracions sobre una possible suspensió de l’autonomia catalana. Però és possible, això?
Molt poc fonament jurídic
L’autonomia forma part del marc jurídic espanyol. El dret d’autonomia és consagrat a l’article 2 de la constitució i els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.
El govern espanyol ha insinuat dues possibles vies d’intervenció. La més habitual és la de l’article 155, però també podria aplicar el famós i polèmic article 8.
L’article 155 diu:
«1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.
2.      Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.»
I l’article 8 diu: «1. Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.»
Tindria valor jurídic una suspensió de l’autonomia?
Fa de mal saber. La justícia espanyola té forts lligams amb el poder polític i, per tant, és probable que validés l’actuació del govern. Però, així i tot, l’argument jurídic seria molt feble. L’article 155 parla de ‘compliment forçós’ per part de les autoritats autonòmiques i diu que el govern espanyol donaria instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. Fet que descarta, òbviament, de substituir-les o de dissoldre’n les institucions. Aquesta mesura només es podria aplicar a partir d’una interpretació molt abusiva, i per tant molt discutible, de la constitució espanyola.
Pel que fa a l’article 8, és evident que l’actuació de l’exèrcit significaria un trasbals enorme a escala europea, impossible d’acceptar per la Unió. De fet, els tribunals europeus, com es va veure en el cas de l’edifici de la PAH de Salt, poden interpretar les lleis espanyoles i paralitzar decisions. Podrien intervenir també en cas de suspensió o dissolució de l’autonomia. Caldria, però, demanar-ho.
Dissolució o substitució?
El buit legal suscita el dubte respecte de les conseqüències d’una intervenció de l’estat sobre l’autonomia. Només hi ha dues possibilitats plausibles:
—La substitució del president de la Generalitat per un president triat des de Madrid i que no hagi passat per les urnes.
—La dissolució completa i la liquidació de la institució.
La liquidació sembla molt difícil. Deixant de banda els debats institucionals —perquè paralitzaria completament la vida quotidiana al Principat—, la Generalitat té el paper clau d’ordenar i prestar la majoria dels serveis que reben els ciutadans. Dissoldre-la implicaria dificultats operatives molt grosses. Els mestres, per exemple, són funcionaris de la Generalitat. I també els metges, del Servei Català de la Salut. Passarien automàticament a ser funcionaris de l’estat? Com en controlaria les plantilles l’estat? Quina cadena de comandament i decisions improvisaria?
Jurídicament, la dissolució de la institució també tindria greus problemes. Les autonomies són estat, juntament amb les institucions ‘centrals’ i les municipals. I tots els territoris tenen autonomia. La constitució no preveu un territori sense autonomia. Ben al contrari, car l’article 2 ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes’.
Substituir el president per un president titella, l’opció més probable
La sortida més probable, doncs, seria de substituir el president de la Generalitat i els alts càrrecs per persones escollides directament a Madrid. Seria un fet evidentment greu i també portaria dificultats importants, però no tant com la solució anterior.
El maldecap més gros seria trobar un polític o una personalitat pública, un banquer famós o un empresari de prestigi, que s’avingués a substituir, emparat per la força de l’estat, el president de la Generalitat. No és difícil d’imaginar que les conseqüències personals per a ell i per a l’empresa o associació que representés serien molt greus. I això comptant encara amb la possibilitat que aquests nomenament fos efectiu. Perquè la segona part de l’equació és la reacció de la Generalitat a un decret de dissolució. I segurament no ho faria fàcil.
La insubordinació institucional
El fet més sorprenent de les opinions que arriben des de Madrid és que consideren cosa feta que un decret d’intervenció de la Generalitat seria respectat submisament per Catalunya. I aquí la pregunta és molt simple: què passaria si no?
Imaginem-nos la situació. El govern espanyol decreta la intervenció de la Generalitat, però el president es nega a abandonar el Palau i referma solemnement la seva autoritat. Els diputats continuen reunits al parlament. I els mossos patrullen pels carrers. I els mestres van a les escoles. I…
Imaginem-nos que immediatament després reaccionen els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les associacions de tota mena, empreses, clubs, etc., que aproven mocions proclamant solemnement que només reconeixen l’autoritat del govern i el parlament legítims i que rebutgen la intervenció espanyola.
De què serviria, en aquestes condicions, un decret signat a Madrid nomenant un president diferent i desautoritzant el president escollit? El precedent d’Itàlia, que invoquen alguns polítics espanyols, on la Unió Europea va imposar un president no votat, és clarament diferent: allà els partits polítics ho van acceptar. Però no sembla que la majoria del Parlament de Catalunya avui estigui disposat a acceptar una proposta d’aquest estil.
El xoc de trens
Amb això aniríem, doncs, de cap al xoc de trens. Dues legitimitats confrontades. La Generalitat podria invocar la constitució espanyola i el govern espanyol també. I si això passés quan ja hagués estat aprovada la llei de transitorietat, encara hi hauria un conflicte de legitimitats sumat a un conflicte de legalitats. Tindríem un president amb el suport de la societat, amb la legitimitat democràtica d’haver estat votat i amb una possible interpretació de la constitució o d’una nova legalitat a favor i un altre president abonat pel govern espanyol i amb una legitimitat que farien recolzar sobre una altra interpretació de la mateixa constitució.
Com es podria resoldre la qüestió?
El xoc de trens presentat així tindria tres components ineludibles, que decidirien quina de les dues legitimitats s’acabaria imposant en un termini probablement curt:
—la reacció popular,
—les finances de les institucions catalanes,
—la reacció de la comunitat internacional.
En l’era de la informació global i de les imatges instantànies, el comportament de la ciutadania tindria una gran importància. Un conflicte d’aquestes dimensions faria aterrar a Barcelona una part substancial dels mitjans de comunicació globals i allò que es veiés al carrer faria la volta al món. Des de manifestacions a barricades, el ventall de possibles situacions és gairebé infinit.
Per una altra banda, les finances són un aspecte clau. La Generalitat haurà de resistir si més no unes quantes hores i segurament uns quants dies. És evident que la primera maniobra que farà el govern espanyol, si no la fa ja ara, serà l’ofec econòmic. Com es poden aconseguir els diners per a resistir és la principal qüestió a resoldre. Que l’agència catalana recaptés els impostos seria la millor via: simplement no enviant els diners a Madrid la qüestió s’hauria resolt. Però això sembla que no arribarà a ser realitat en el període de temps necessari.
El reconeixement internacional, factor clau
Així doncs, l’única solució, i definitiva, va vinculada amb el tercer component: el reconeixement internacional. Si hi ha reconeixement internacional —no pas unànime, però sí d’uns quants països— no serà gens difícil de vendre deute i finançar-se en el mercat internacional. Però això passarà?
Perquè s’esdevingui la reacció internacional s’han de complir dues condicions. Primera, que el govern català la demani i segona, que es proclami la independència, car altrament el conflicte no deixaria de ser un afer interior entre dues administracions espanyoles, tan greu com es vulgui però en definitiva un afer interior.

Així doncs, la intervenció espanyola sobre la Generalitat podria acabar essent, a la força, el disparador de la proclamació unilateral d’independència. Un efecte segurament no desitjat, però alhora difícil d’evitar si es desferma la successió previsible de fets. Per això, els contraris a la intervenció sobre la Generalitat adverteixen Madrid que s’hi pensi molt abans de fer el pas, perquè si el fa no hi haurà marxa enrere, ni per als uns ni per als altres.

diumenge, 21 de maig de 2017

SORAYA, PUGDEMONT I CATALUNYA.



Després de la "proposta" de la Sra. Soraya Saenz de Santamaria al President Puigdemont,  i després de que diferents mitjans, partits i col.lectius s' hagin pronunciat amb valoracions diferents; nosaltres no veiem cap moviment a Madrid del Govern espanyol en relació al referèndum.
No veiem canvis en les formes: continua l' actuació judicial contra l' independentisme (cas Meritxell Borràs, cas Ajuntament de Berga, cas llibres de text a Catalunya, manifestació a Madrid contra Puigdemont ..), només per citar alguns casos.
Ni veiem canvis en el fons: la proposta de Saenz de Santamaria va en la línia basca. No volen entendre res del que passa a Catalunya i no els importa. Acostumats al "ordeno y mando" no els importa el que puguem proposar. No és que no entenguin, és que no volen entendre res.
I l' únic que els vé al cap és que amb el cas basc els va funcionar molt bé judicialitzar la política al màxim (és el seu terreny on ells es mouen a plaer) i fer anar al President "autonòmic" al Congrès perquè rebi un no rotund i hagi de tornar al seu territori amb les mans a les butxaques (els va anar molt bé fer anar a Ibarretxe a Madrid, i fer-li veure que no té res a fer allà).
Si a això li afegim, que la sra. Saenz de Santamaria ens llegeix la cartilla i ens recorda que res del que vulguem fer està en aquest llibre sagrat que es diu Constitución Española i que tampoc s' ha de reformar, doncs veurem perfectament que no hi ha res a fer a Madrid i menys al Congrès.
Recordem per si algú va despistat, que l' únic que pot fer un President "autonòmic" al Congrès és exposar la seva proposta, rebre preguntes d' alguns partits i contestar-les i veure com se li tomben totes les propostes per part del PP-Ciudadanos- PSOE. No es pot caure a la trampa del cas  Ibarretxe i cal recordar que el 2014, amb tota la bona voluntat del món, es va presentar al Congrès una proposta pel dret de decidir (una cosa molt més light que un referèndum) i la resposta va ser NO.
Veiem correcta la resposta del President Puigdemont, no anar al Congrès si no hi ha un acord PREVI sobre el referèndum. I posem PREVI en majúscula perque si no és així no s' hi va a guanyar res al Congrès.
No ens extranya l' interès xulesc de l' Albiol per retar el President que hi vagi. És una trampa de molt baixa qualitat.  
Esperem, francament, que no es perdi la referència del que estem fent i volem aquí: votar i marxar.
Res més. Ho podem fer de la manera que es cregui més oportuna i tranquila, però l' objectiu és el mateix i no n´hi pot haver cap altre de succedani.