dissabte, 30 de març de 2019

LLAÇOS I TIRANIA A ESPANYA.

Avui en un article a Vilaweb es veia les piulades que es fan a Catalunya i a Espanya sobre les eleccions i els judicis. És evident que vivim en dues realitats diferents: mentre nosaltres piulem sobre els judicis, ells piulen sobre  les eleccions. Però va tot més enllà, els seus mitjans informen d' uns fets i aquí ens interessen més uns altres... fins i tot a la campanya electoral nosaltres parlarem de la relació Catalunya- Espanya, mentre ells parlaran de "dretes" i "esquerres" irreals, com excusa, mentre ataquen dia sí i dia també Catalunya.
Vivim en dues realitats diferents que exigeixen dues estructures territorials diferents i dos països diferents. Mentre, augmenta la censura als nostres mitjans de comunicació, i alguns partits espanyols NO TENEN MÉS ARGUMENTACIÓ QUE LA PROVOCACIÓ, avui continuem en aquesta línia forana imposada.
Entretant recordem dues coses: els llaços grocs, no són símbols polítics, sinó reivindicacions de drets humans.

I segona qüestió, ens reafirmem en els conceptes:
Les coses pel seu nom

- Les persones són innocents fins que en un judici amb garanties es dictamini el contrari. Es diu:  
Presumció d’innocència.

- Quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics es diu: 
Pres polític.

- Quan una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonat sense judici per motius polítics es diu: 
Exili

- Quan la policia carrega amb violència desproporcionada contra manifestants desarmats i pacífics, es diu: 
Violència policial.

- Quan un president de Govern cobra sobres en negre es diu: 
Corrupció d’Estat.

- Quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per _«afinar»_ políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari es diu: 
Prevaricació.

- Quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat d’esquenes innecessàriament en el seu trasllat a presó es diu: 
Abús policial

- Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat es diu: 
Corrupció judicial

- Quan les institucions de l’Estat prohibeixen a una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals es diu: 
Censura.

- Quan en un Estat... no hi ha *presumpció d'innocència,* hi han *presos politics,* hi ha gent a *l'exili,* hi ha *violència policial,* hi ha *corrupció d’estat,* hi ha *prevaricació,* hi ha *abús policial,* hi ha *corrupció judicial* i hi ha *censura* es diu:  TIRANIA.
Les coses pel seu nom.      

divendres, 22 de març de 2019

PREGUNTES SOBRE NOSALTRES MATEIXOS (SOBRE EL "FARTS" DEL VICENT PARTAL)

Tots sabem que el camí cap a la independència del nostre país és una cursa de fons, que no és fàcil i que tenim molts enemics, però no defallirem i continuarem caminant fins que aconseguim el nostre objectiu.
Mentre tot això va passant, va bé fer unes petites reflexions, i també preguntes com les que es feia ahir en Vicent Partal a Vilaweb i que ens fem tots, potser. Malgrat tot, no afluixem mai.
Continuem.






 
No puc parlar en nom de ningú més que de mi mateix. Perquè no puc ni vull ni crec que siga correcte d’atorgar-me la representació de ningú més. Però he fet servir el plural, ‘farts’, en compte del singular, ‘fart’, perquè, sense saber quants som que pensem igual, estic convençut que avui no sóc l’únic que se sent així.
En l’editorial d’ahir ja avisava que temia que el recurs, sorprenent, de demanar una opinió al Síndic de Greuges podia ser una manera de cercar una pista d’aterratge des del govern de la Generalitat per tal d’adoptar finalment la decisió de retirar el llaç groc del balcó del Palau de la Generalitat. Lamente no haver-me equivocat. Ho lamente pel que representa en aquest cas concret l’enèsima cessió a les tesis de l’estat. Em sap molt de greu que el Síndic protector dels ciutadans opine que la solidaritat amb els presos és temporalment prescindible, i em sap greu també la incoherència que significa aquesta opinió respecte d’allò que ell mateix ha defensat de manera tan valenta aquests darrers mesos. Però allò que més lamente de tot és que aquest afer confirme el distanciament claríssim entre la gent del carrer i la classe política catalana.
Ahir vam saber que la consellera Artadi quan divendres deia en públic que es defensaria el llaç del balcó ja sabia que el Síndic, en un primer informe, en recomanava la retirada. Ens han remarcat que van demanar uns aclariments i que per això no el consideraven definitiu, aquell primer informe. D’acord. Però si Artadi ja sospitava que podia passar això que ha passat no calia que ens fes aquella proclama que ens va fer. No calia enramar-se en aquell simbolisme pírric que cansa, si ja podia sospitar que acabarien acceptant la retirada. Certament, és constatable que el president Torra és, malgrat tot i pese a qui pese, qui ha anat més enllà en la desobediència a la Junta Electoral espanyola. Però no és pas menys cert que, al final, el regust és molt agre, quan veus que el govern es doblega a retirar un símbol que per a molta gent, precisament per la manera com l’ataquen els qui ens voldrien a tots empresonats, és més que un llaç i és més que un color. Encara que la retirada siga finalment a instàncies d’una institució catalana.
Dit això, és obvi que no podem perdre de vista que el problema principal, l’essencial, el de fons, és l’actitud ridícula de la Junta Electoral –no se m’acut cap més qualificatiu publicable. I estic d’acord que, per això mateix, cal ridiculitzar-la. Som-hi i endavant. Però la decepció que implica la decisió no es pot passar per alt així com així ni és fàcil d’esborrar. Especialment perquè plou sobre mullat i comença a ser hora que escampe.
És evident que aquest afer del llaç al balcó de Palau no és el més greu que hem hagut de suportar ni el més important ni determinant –en això ens posaríem d’acord fàcilment. La situació més greu i cabdal, la primigènia, va passar el 30 de gener de 2018, quan el president del parlament, Roger Torrent, va decidir que no investia el guanyador de les eleccions i quan, tot seguit, el seu partit i el partit del president Puigdemont ho van acceptar. ERC i Junts per Catalunya, és cert que amb intensitats diverses i amb intencions clarament diferents, van entrar aquell dia en una deriva de la qual tinc el dubte si no saben eixir-ne o bé si no ho volen. Una deriva en què persisteixen a partir d’uns interessos que jo com a independentista, i insistesc que vull parlar per mi i prou, ni entenc ni puc acceptar.
No vaig entendre, per exemple, aquella obsessió de fer un govern efectiu que, a part de propiciar un repartiment generós de càrrecs, no ha servit per a res més. No vaig entendre que la CUP no fos capaç de veure que investir Jordi Turull hores abans d’entrar a la presó era la denúncia del règim més poderosa possible. No vaig entendre després que el president Puigdemont convertís la commemoració del 27 d’octubre en un acte partidista, relegant i probablement matant per sempre el Consell de la República, que era l’eina més potent que teníem i podíem imaginar. I no entenc per què el tenen paralitzat el Consell, per quina raó, els uns i els altres, i se’l miren com si fos un artefacte explosiu al qual val més no acostar-se. No he entès les càrregues dels Mossos ni per què no cessen d’identificar independentistes mentre deixen campar com volen els escamots feixistes, una nit i una altra i encara una altra. No vaig entendre en cap moment l’obsessió dels presos amb la hipotètica violència que es podia produir el 21-D a Barcelona, arran de la visita de Pedro Sánchez, com si això els importàs més que no la protesta mateix. O els intents repetits d’apuntalar en el poder com fos el dirigent de l’únic partit, el PSOE, que era imprescindible per a decretar el 155 i engarjolar-los a ells. No entenc per què companys de cel·la no poden ser companys de llista. No entenc per què uns fan vaga de fam i uns altres no. Ni per què quan uns fan vaga de fam uns altres corren a filtrar una fotografia, com si això fos una competició de flaixos. Ni per què s’acaba la vaga. De fet no entenc, i com més avança el judici menys ho entenc encara, ni tan sols per quin motiu es van lliurar als tribunals espanyols si acabaven de proclamar la independència. No entenc l’obsessió que tenen contra la unitat, exacerbada pels fets de l’octubre i que ha esdevingut una autèntica fòbia per part d’ERC, ni com és que els dirigents d’aquest partit diuen cada dia coses que no quadren amb allò que van votar els seus militants com a proposta política després de les eleccions del 21-D. I no cal ni dir que ja estic més que perdut en l’espectacle –no sabria definir-ho de cap més manera–, organitzat entorn del PDECat, la Crida, Junts per la República, Junts per Catalunya i no sé si em deixe ningú més. No vaig entendre tampoc la picabaralla dins la CUP sobre si presentar-se o no, en un moment com aquest, i no sé, sincerament, què fan els de Primàries per Barcelona. No entenc per quin motiu Junqueras veta Puigdemont a les europees o quan Arnaldo Otegi li proposa un front ampli, ni sé per quina raó ara hauran d’enfrontar-se tots dos, cara a cara, i convertir les eleccions en un fratricidi que a Espanya es miraran amb plaer.
La llista pot semblar llarga i feixuga, però al cap i a la fi tot això és molt fàcil de resumir. Simplement em costa d’entendre per què en un moment en què una part diria que important de la població sentim que vivim en un estat d’autèntica excepció, pitjor que mai, els representants que vam votar en les eleccions més difícils de la història, les del 21-D, aquells que vam triar per restituir el govern legítim i recuperar el camí de la República, són tan incapaços, com a conjunt i salvant les individualitats que calga salvar, de fer la feina que els vam assignar. He dit que no ho entenc però vull dir-ho més clar encara. Em resulta simplement incomprensible que ells mateixos no tinguen en compte com ho vam fer per guanyar, quan només cal mirar enrere i recordar que no fa pas tant, el primer d’octubre de 2017, els uns i els altres, ells i nosaltres, vam saber ser carn i ungla. Indestriables.

diumenge, 17 de març de 2019

L' INDEPENDENTISME CATALÀ ES PRESENTA A MADRID.

Gran manifestació avui de l' independentisme català a Madrid (amb la solidaritat d' entitats illenques, valencianes, basques, gallegues, asturianes i andaluses i la solidaritat de sempre de Izquierda Castellana).
L' independentisme s' ha pogut expressar sense intermediaris a Madrid, els que no han estat a la manifestació i els que han tapat tot el que han pogut la importància d' aquest acte a Madrid, tenen la irresponsabilitat històrica que els toca. Però hi ha una cosa clara: que els catalans i catalanes continuarem, malgrat tot, fent camí per la República Catalana, no contra ningú sinó a favor dels ciutadans d' aquest país. Continuem.

dilluns, 25 de febrer de 2019

El MWC, el REI, ARGELERS (CATALUNYA DEL NORD) i COSCUBIELA.


Avui hi ha tres noticies que voliem comentar: 
la primera que avui el rei dels espanyols ha vingut a Barcelona ha inaugurar el MWC, amb un fort desplegament mediàtic i policial (com correspon quan es visita una colònia) i li han fet d' amfitrions uns quants súbdits agraïts (començant per Roca Junyent, aquell de la constitució espanyola) i han fet el passadís-besamans uns altres súbdits encapçalats per l' alcaldesa de l' Hospitalet. Una mica de dignitat ha estat representada pel President Torra i l' alcaldessa Colau-

La segona notícia és que el president en funcions espanyol, Pedro Sanchez, ha fet un acte de precampanya a Argelers (Catalunya del Nord) en un acte de recordatori dels exiliats republicans espanyols, un recordatori una mica tardà. La dignitat ha estat per part dels més de 500 manifestants catalanistes que li han recordat que AVUI ENCARA HI HA EXILIATS i són catalans i els repressors són governants espanyols. Això és el que deien les noticies d' avui de Vilaweb:
"Mig miler de manifestants han rebut el president espanyol, Pedro Sánchez, a les portes del cementiri de Cotlliure (Rosselló), on ha fet un homenatge al poeta Antonio Machado i els republicans que ara fa vuitanta anys van haver de fugir a l’exili. Allà l’han esperat durant tot el matí els manifestants, majoritàriament nord-catalans, que han organitzat una concentració de protesta contra la seva presència. Han fet crits reclamant la llibertat dels presos polítics i han criticat que Sánchez defensi els valors republicans però que, en canvi, no censuri la monarquia espanyola. La manifestació ha recorregut també els carrers de la vila.

El recorregut de Pedro Sánchez a Catalunya Nord i Occitània, marcat pel secretisme, ha començat amb la visita a la tomba de l’ex-president Manuel Azaña al cementiri de Montalban, on es va morir exiliat el 1940. Allà s’hi ha fet una ofrena floral, s’ha guardat un minut de silenci i després s’ha descobert una placa commemorativa en homenatge a l’últim president de la segona república espanyola, fins el 1939.
Després d’haver visitat Montalban i Cotlliure, Sánchez s’ha dirigit a la platja d’Argelers, al costat de l’antic camp de concentració, on ara hi ha una placa commemorativa. Allà hi ha pronunciat un discurs. De fons se sentien els crits dels manifestants que l’han acompanyat durant tota la jornada i que l’han incomodat mentre parlava.
La tercera noticia que us voliem comentar és que els de CCOO es passen una mica de frenada contra els independentistes, però les paraules d' ahir de Coscubiela, ja van ser la cirereta, dient que la vaga de dijous 21 era una vaga "patronal". Bona resposta de l' Andreu Barnils que us l'ha afegim a continuació:
Amics, quan Coscubiela acusa algú de treballar per la patronal sap perfectament de què parla. I no em refereixo pas a Endesa. Em refereixo a SEAT, CC OO i UGT. Una aliança pornogràfica que marca un abans i un després en la cruel història sindical d’aquest país, que Coscubiela coneix de primera mà. Perquè ara dóna lliçons, però, quan era secretari general de CCOO, el seu sindicat i UGT van col·laborar amb els amos de SEAT a l’hora de decidir quins treballadors farien fora i quins no. Per primera vegada en la història col·laboraven en la llista d’acomiadats per la patronal. Gràcies, per tant.
Escriu Carles Vallejo, membre de CCOO, que ho va viure de dins estant: ‘Com a treballador de SEAT, actualment de base, sense cap més càrrec sindical que el d’ésser membre del consell de SEAT de CCOO, que viu i conviu les vuit hores laborables amb els companys i companyes de fàbrica, em fa tanta vergonya això que ha passat. Mai a SEAT no s’havia travessat la frontera dels acomiadaments forçosos, però la cosa greu és que els acomiadaments es podien haver evitat si s’haguessin abordat èticament i solidària a l’hora de negociar-los. Ara, el fet més greu és el de les complicitats sindicals a l’hora de fer les llistes, perquè s’ha passat de les llistes positives (ingrés dels fills o promocions de categoria) a les llistes negatives (incloure gent dins els acomiadats o treure’n). Ha estat el meu pitjor Nadal des que el 1971 vaig passar-lo detingut i torturat als calabossos de la Via Laietana de Barcelona, acusat d’haver organitzat les Comissions Obreres a SEAT. Mai no m’hauria imaginat que trenta-cinc anys després passés això a SEAT. Han acomiadat matrimonis, mare, pare i fills, persones de més de cinquanta-cinc anys i companys com Diosdado Toledano, de cinquanta-sis, militant de la lluita antifranquista i un dels fundadors de CCOO a SEAT. S’han salvat els submisos?… A SEAT es va forjant el sindicalisme del silenci, de la ‘Llei del Silenci’, el film d’Elia Kazan.’ (Font: “Lucha Internacionalista”, núm. 67, p. 13, pdf).
L’home que heu llegit, Carles Vallejo, durant sis anys es trobava a cavall entre Cornellà i Brussel·les, on va muntar el Comitè Econòmic i Social Europeu. Era l’elit de Comissions i després va tornar a treballar a la SEAT. Obrer de base. No pas com alguns altres.
Entrevista amb Diosdado Toledano, un dels acomiadats, i militant de CCOO, i ara portaveu de la Renda Garantida de Ciutadania. El primer dia que vaig llegir això que explica Toledano unes llàgrimes em van caure galta avall: ‘Els sindicats van entrar en la negociació de les llistes amb l’excusa d’evitar que l’empresa inclogués en la llista gent crítica, gent combativa, gent sindicalista. En el meu cas, vaig advertir-los públicament que, si pretenien salvar uns treballadors acordant l’acomiadament d’uns altres, que a mi no em salvessin pas, que em posessin el primer de la llista, perquè acordar la selecció dels acomiadaments, entrar-hi, significa destruir l’esperit del sindicalisme de classe (…) Però, finalment, la llista va ser pactada. És clar que si tu salves els teus amics, els teus pròxims, els teus clients o companys de partit… algú altre anirà a parar al lloc dels qui tu salves. I així dictes la sort d’uns altres companys i companyes. Això ha tingut per resultat una completa barbaritat, com ara que a la llista hi hagi una discriminació clara de les dones. Si a la plantilla les dones són el 14%, a la llista són el 20-21%. Quant a la component sindical, si la CGT té el 7% d’afiliació, a la llista té el 23%: és una desproporció tan evident que demostra una clara discriminació sindical, una repressió contra la CGT. Hi han inclòs dones embarassades, companyes de baixa per maternitat, disminuïts físics i companys amb greus malalties, matrimonis complets, treballadors de més de cinquanta anys de molt difícil recol·locació.’
Disminuïts físics i embarassades. Gràcies, per tant. En fi, quan Coscubiela denuncia col·laboracions entre sindicats i patronal, deu parlar d’això. Perquè, quan ell era secretari general, el seu sindicat va posar-ho en pràctica a la SEAT d’una manera cruel. I va haver de ser la justícia que, amb els anys, acabés declarant injustificats alguns dels acomiadaments.
Dir que Coscubiela va confeccionar personalment les llistes amb SEAT seria mentir. No va pas ser directament ell. Els qui van fer les negociacions van ser Matias Carnero (UGT), que amb els anys ha arribat a ser president del sindicat. Gràcies, per tant. Aquí elogia el pornogràfic acord del 2005 i aquí participa en uns actes de Societat Civil Catalana, el 2019, fet que demostra que drets socials i nacionals van de bracet. Si et pixes en els uns, et pixes en els altres. Per CCOO, l’home a la SEAT era Manolo Gálvez.
Joan Coscubiela (CCOO) i Josep Maria Álvarez (UGT) eren els secretaris generals quan tot això passava. I va durar anys, el conflicte, i la negociació. Els anys del tripartit. Quan les esquerres manaven. Quins records! I a diferència de Vallejo i Toledano, els senyors Coscubiela i Àlvarez van justificar aquesta pornografia Per exemple, en aquesta entrevista amb Mònica Terribas a TV3, que la CGT, indignada, va carregar a la xarxa entre insults:
Avui, després de passar per la política i Endesa, el senyor Coscubiela ha tornat a CCOO. Concretament té el càrrec de formar els dirigents del sindicat. Molta sort a tots ells. Que n’aprenguin tant com puguin. De veritat que sí.

dissabte, 16 de febrer de 2019

AVUI MANIFESTACIÓ, CADA DIA ACUSEM L' ESTAT ESPANYOL.

Avui tots i totes estem convocats a la manifestació, a les 5 de la tarda a la Gran Via de Barcelona.
L' única sortida de la situació és la independència.
ESTAT CATALÀ  ens refermem en el mateix que hem dit aquests darrers anys.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                             

















                        

diumenge, 3 de febrer de 2019

VAGA GENERAL: DIJOUS 7 DE FEBRER DE 2019

ESTAT CATALÀ dóna suport a la Vaga general proposada per la Intersindical-CSC, recolzada per altres sindicats com USTEC o CGT, que denoten un punt de fermesa necessària davant els retrocessos en l' àmbit laboral i el deteriorament de drets i llibertats en l' àmbit social i polític. Al mateix temps que exigim la llibertat dels Presos i Preses Polítiques.
Dijous 7 de febrer fem una crida a tothom a recolzar i participar en la vaga.