diumenge, 9 de desembre de 2018

POSICIÓ D' ESTAT CATALÀ EN RELACIÓ A LA VAGA DE FAM, LA MONARQUIA I LA ULTRADRETA.


Posició d' Estat Català en relació als intents de la política espanyola d' influir sobre Catalunya. Hem de mantenir la nostra posició pensant com a país, denunciant els intents aliens, compartint objectius entre els sectors independentistes (unitat d' objectius, més que de llistes) i mobilitzacions per aturar els intents d' enfonsar-nos. 


Vaga de fam, constitució , monarquia i l'ascens de l'ultradreta
Estat Català ens solidaritzem amb els presos polítics que han decidit iniciar una vaga de fam. Els motius són evidents, l' obstrucció als recursos dels dirigents independentistes al TC per a dilatar les dates i fer més llarg el recurs a la justícia europea.
Estat Català estarem sempre donant suport a les persones que presenten alternatives a la situació i estratègies per a deslligar-nos de les cadenes imposades per l' Estat.
També volem fer una breu anàlisi de la situació després de les eleccions andaluses a Espanya. És vergonyós que els partits hagin de continuar atacant Catalunya per treure vots a Andalusia i altres llocs d' Espanya. La manca de projectes polítics dels partits espanyols els porta a atiar la catalanofòbia per a subsistir, fins i tot els que han perdut més vots (el Psoe) diuen que els han perdut perquè no han parlat gaire de Catalunya. Panorama patètic el que ens presenta Espanya, sabem que hem de marxar i que no hi podem estar gaire temps més.
L' ascens de l' ultradreta en cap cas és culpa de l'independentisme català com volen fer creure, és culpa directa dels gairebé 400.000 andalusos que els van votar, dels dirigents empresarials i banquers que els financen (els de l' Ibex 35 de Madrid i els externs relacionats amb l' extrema dreta francesa i llatinoamericana), dels mitjans que els han obert les portes sempre que han volgut als seus programes tot i que eren extraparlamentaris, de les Fundacions que fan donacions anònimes, etc. I indirectament la culpa és de tots aquells partits que els convé fer-se fotos amb els votants de la ultradreta a les manifestacions (des dels Ciudadanos fins al PSOE). Aquests són els responsables i entre ells no hi ha cap independentista.
Els unionistes fan festa amb la seva Constitució (una Constitució que el 80% dels ciutadans actuals no vam votar) i menteixen com sempre. Menteixen quan el rei actual diu que és un punt de trobada, de concòrdia i d' acords. Menteixen quan la Presidenta del Congrès diu que la Constitució no és un candau, potser no és un candau realment és una presó d´on no podem sortir. Menteixen quan el PP diu que volen una Espanya plural amb un objectiu compartit (només cal afegir per la força de les armes), menteixen quan Ciudadanos diu que la constitució espanyola representa la superació del "guerracivilismo", quan ells viuen del "guerracivilismo", de la confrontació, de la provocació, de la
mentida... Però, això sí, coincideixen tots en una cosa: " la Constitució espanyola ha aturat el cop d' estat independentista" .
I l' altre punt on es posen d' acord els unionistes és la monarquia. Avui a Barcelona s' han manifestat PP, Ciudadanos i Vox, fent un agraiment públic a la monarquia, als jutges i demanant un càstig exemplar contra els presos polítics. Com no podia ser d' una altra manera, defensen "la transició" del 78, un engany piramidal vigilat per les armes amb els vist-i-plau dels partits que viuen de la menjadora i defensen un rei que els és molt partidari i un rei "emèrit" altament corrupte que és una de les fortunes més grans del món i al qual avui li han presentat una querella per 13 delictes, constitució de grup criminal i trafic d' influències.
I tot això sense entrar en la situació econòmica que és de fallida. Aquesta és l' Espanya del futur. Ara, que ells celebren cofois la seva constitució, nosaltres NO TENIM RES A CELEBRAR, No volem tenir res a veure amb els seus reis, ni amb els seus projectes, ni amb els seus empresaris i banquers. I sobretot: No volem l'ultradreta als nostres carrers!
Només volem el millor pel nostre país, la unitat (no de partits, sinó de projectes de futur), les millores socials, el suport a la vaga i la llibertat de presos i exiliats que no hauríem de deixar que tornin a Madrid.


Visca Catalunya!





divendres, 7 de desembre de 2018

CONSTITUCIÓ ESPANYOLA? RES A CELEBRAR.

Avui els partits espanyols i la monarquia han celebrat la seva constitució, nosaltres no tenim res a celebrar.
Us pengem un bon article editorial den Vicent Partal a Vilaweb, bona reflexió per aquesta constitució que els espanyols creuen que és la Biblia i per a nosaltres és només un text caducat.




L’actual constitució espanyola és una trampa i ho és des del primer dia. És un artifici jurídic limitat en el seu origen pel franquisme per a superar el perill de la ruptura democràtica i donar continuïtat al poder del règim, reformant només aquells punts completament imprescindibles. Per això, celebrar-la és una barbaritat.
Comencem pel començament. La constitució espanyola la va redactar un parlament que no era constituent. I això no és solament un matís tècnic. En qualsevol país normal, els encarregats de redactar una constitució són persones a qui la ciutadania encarrega aquesta tasca concreta, sense limitar-los la funció. Les eleccions constituents es convoquen d’aquesta manera perquè tothom siga conscient de les coses que hi ha en joc, i s’acompanyen d’un debat sobre el model de constitució que els parlamentaris redactaran després. Les eleccions del 15 de juny de 1977 no varen ser això. No es varen convocar mai com unes eleccions constituents, amb la qual cosa, ja d’entrada, tot plegat és d’una legitimitat més que dubtosa.
Però per què no es varen convocar com a constituents? Perquè la convocatòria es va fer a partir de la llei de la reforma política aprovada per les corts franquistes i per un d’aquells famosos referèndums de la dictadura. I, per tant, no es podia escriure una constitució de bell nou, sense cap més límit que la voluntat popular. De fet, la cosa és tan bèstia que les corts franquistes havien retirat de la llei de la reforma política qualsevol referència al poble o a la ciutadania com a base de la legitimitat. La constitució espanyola és filla d’aquella llei. Fins i tot, és a la llei de reforma política del franquisme i no pas a la constitució on cal cercar la justificació legal dels pilars centrals del nou règim postfranquista que ningú no s’ha atrevit a tocar mai: la forma monàrquica de l’estat i la composició de les corts espanyoles, clarament manipulada en favor de les províncies més conservadores.
Si no us ho creieu, us recomane que la llegiu (la podeu trobar, desacomplexadament, al BOE: una mostra més que ací no ha canviat res). I us ho recomane perquè entendreu moltes coses. Per exemple, el contingut del capítol primer diu, literalment, que la ‘democràcia’ a l’estat espanyol es basa en ‘la supremacia de la llei’ i no en la voluntat popular. Us sona? Els franquistes d’avui i els nacionalistes espanyols, encara que siguen d’esquerres, beuen d’allà quan expliquen aquesta barbaritat antidemocràtica segons la qual la voluntat de la ciutadania no val res si la llei no la permet primer. Franquisme documentat i documentable.
I és també a la disposició transitòria primera de la llei franquista on es deixa clar com es tria el congrés i el senat, amb una minuciositat estudiada per a afavorir la sobrerepresentació de les províncies més conservadores i, en el cas del senat, per a tenir un instrument explícit de blocatge. La constitució espanyola es limita a copiar allò que deia la llei de reforma. Quan us demaneu com és possible que al senat, la cambra encarregada d’aplicar el 155, el PP tinga el 46% dels senadors malgrat haver aconseguit només el 33% dels vots, podeu anar a la llei franquista i trobareu el com i el perquè.
Siga com siga, el fet és que els diputats i senadors triats el 1977 varen redactar l’actual constitució, tot i no estar apoderats per a fer-ho. Hi ha qui diu que això ja esborra el passat. No és veritat. Perquè les bases fonamentals no es toquen, però també perquè aquesta constitució no va ser redactada lliurement i sense límits, que és com es redacta sempre una constitució democràtica. Hi havia temes vetats per la llei de reforma franquista i d’altres que ho varen ser a la pràctica per la pressió, sobretot, dels militars.
Se sap que el títol de l’actual constitució espanyola que consagra això de la ‘indissoluble unitat’ el van redactar en una caserna militar i el van enviar dins un sobre al congrés amb la indicació que l’incorporassen al text. Però aquesta no va ser l’única intromissió de l’exèrcit franquista. N’hi ha una, fins i tot més greu encara, que quaranta anys després explica el discurs del 3 d’octubre de Felipe VI. És la definició del paper del rei espanyol.
Aparentment, segons la constitució espanyola, el rei no té cap paper. Això ens han dit sempre. Només té un poder simbòlic, diuen. Hauria quedat molt lleig que el ‘successor del cap de l’estat [Franco] a títol de rei’ tingués prerrogatives polítiques. Molt poc democràtic. De manera que es va dissimular. Herrero de Miñón, un personatge gens sospitós de ser un revolucionari, redactor dels articles que fan referència a la monarquia, ha explicat la maniobra, encara que d’una manera un poc complicada. Diu Herrero de Miñón que si es combinen els articles 62.h, 61 i 8 de la constitució espanyola, es veu clarament que el rei és ‘el mestre de l’estat d’excepció’ perquè ‘en cas d’una greu crisi constitucional’ fins i tot pot ‘recórrer a l’exèrcit per a fer front a qualsevol intent de subversió’. Herrero de Miñón diu subversió, que quede clar. I això no té res a veure amb les monarquies europees ni amb el suposat paper d’àrbitre i moderador. Perquè el rei no és cap àrbitre sinó, ben al contrari, la garantia final de la pervivència dels grans límits marcats pel règim franquista a la democràcia espanyola.
I només cal recordar el comunicat del Consejo Superior del Ejército del 12 d’abril de 1977, el famós comunicat que protestava per la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE), per a saber la llista concreta d’aquests límits: la unitat d’Espanya, la monarquia proclamada per Franco, la bandera dels vencedors (de la guerra del 36-39, per si algú ho havia oblidat) i ‘el bon nom de les forces armades’ (és a dir, que no es perseguesca cap militar ni policia pel que varen fer durant la dictadura). No deixa de ser curiós que en un comunicat per a protestar contra la legalització del PCE no s’incloga el comunisme com a problema però sí la unitat d’Espanya. Paradigmàtic. I no deixa de ser divertit que els mateixos propagandistes que diuen que el rei no té cap paper constitucional no puguen explicar com és que, si no té cap paper, va ‘salvar la democràcia’ el 23-F. Perquè si el rei no té cap paper ni pot fer-ne cap, aleshores la democràcia es devia salvar sola, oi? O és que sí que té un paper, guardar l’essència del règim, però s’ha d’amagar a la població? Seguim amb les curiositats: com és que quaranta anys d’ETA no ‘desperten el feixisme’, per seguir la broma aquesta de la gauche divine, i el referèndum del primer d’octubre sí? Fàcil. L’estat no va creure mai que ETA poguera guanyar i, en canvi, va veure l’independentisme vencedor i capaç de destruir l’estat. Per això va eixir a la palestra Felipe VI complint el paper que la constitució, discretament, li atorgava: limitar la democràcia al marc i als límits exigits en el seu dia pel poder franquista.
Podríem continuar tot el dia, però crec que amb aquestes pinzellades ja n’hi ha prou. Ha calgut la revolta catalana per a despullar el règim i perquè tots plegats entenguem i analitzem de manera adequada els instruments de dominació que es van posar en marxa a la mort de Franco perquè aquell famós ‘atado y bien atado’ funcionés com ha funcionat. Però em permetreu una darrera consideració que, ara que hem entès d’on venim, és clau per a encarar el futur dels Països Catalans. De la part dels Països Catalans que encara vivim sota sobirania espanyola.
Hi ha l’aspecte psicològic. I aquest és el gran canvi al qual assistim ara. El 1977, els franquistes, el poder, estaven acorralats i no veien cap eixida a un règim fora de temps i fora de lloc. S’havien de fer perdonar els crims si volien mantenir les prebendes econòmiques i personals. Ho varen aconseguir al preu de romandre més o menys calladets, acceptant l’ambigüitat d’una constitució interpretable. Per a ells, allò era el màxim a què es podia arribar. Per a l’esquerra, en teoria, era el mínim des d’on es podia partir. Però a mesura que l’esquerra oficial es va anar fusionant amb el poder franquista, el retrocés en la interpretació del significat de la constitució es va anar fent més evident. Felipe González es va adonar del potencial que aquella constitució tenia per a salvaguardar un poder gairebé absolut –poder per a robar, per a controlar, per a perseguir políticament i, fins i tot, per matar de manera impune fent servir calç viva. I el PSOE va decidir de congelar-la i afegir-se a la tesi de la dreta, segons la qual aquell era el punt més llunyà on es podia arribar i no pas un punt de partida.
La resta de la història és ben coneguda. José Maria Aznar va entendre que ja havia passat prou temps per a desacomplexar el franquisme que encara era sociològicament majoritari a la dreta, a partir de la seua encarnació en el nacionalisme espanyol més virulent. I Vox només és una fase més, la més descarada de totes, del fenomen. Res més que això. La constitució filla de la llei de la reforma franquista és un instrument del franquisme i el neofranquisme. Per això s’hi senten tan còmodes i n’acabaran fent fora tothom. Pedro Sánchez ni s’ho veu a venir, però ja han començat a fer fora el PSOE de la constitució espanyola, i acabaran fent-la servir contra el PSOE. Amb la gran alegria de comprovar que el mecanisme de reforma dels seus aspectes bàsics ha funcionat perfectament tal com havia estat dissenyat, que era per a fer-lo literalment impossible. Dissenyada per a ells i pensada per ells, la constitució espanyola ha resistit quaranta anys i l’atado y bien atado rau precisament ací.
I ara qui vulga que vaja a celebrar-la.

dimarts, 4 de desembre de 2018

INDEPENDÈNCIA O BARBÀRIE

Us pengem aquest article d' avui d´en Partal perquè és una anàlisi prou clara de la situació i expressa la situació real. Hem de decidir: independència o barbàrie? la resposta només és nostra.

INDEPENDÈNCIA O BARBÀRIE.

Editorial d´en Vicent Partal a Vilaweb.


La proclamació de la independència i el referèndum d’autodeterminació han obert en canal el règim postfranquista. Els resultats d’Andalusia en són una gran prova, potser la definitiva. La irrupció formal de l’extrema dreta no fa sinó remarcar quina és la causa final del conflicte català: la impossibilitat de trobar una coexistència respectuosa i digna. El PSOE, sobretot el PSOE, ha tingut quaranta anys per a crear un model nou i diferent d’Espanya. Però no ho ha volgut fer. Ben al contrari. Fins al punt que quan l’octubre republicà va fer perillar de debò el règim, el PSC va abandonar finalment el vaixell dels partits demòcrates per abraçar-se al PP i Ciutadans en aquell fatídic ‘a por ellos’ que ha acabat traduint-se en els vots de Vox. Qui dorm amb xiquets s’alça pixat…
El 20 i el 21 d’agost de 2013, quan la situació del país encara era ben diferent, vaig escriure aquests dos articles editorials (primer i segon) que van causar aleshores un notable enrenou polític i mediàtic. Demanava per quina raó el PSC basculava cap al feixisme i ho centrava tot en una decisió que en aquell moment encara semblava dubtosa. Deia que si el PSC s’abonava al nacionalisme espanyol això el duria fora del bloc democràtic i donaria ales al feixisme. Perquè el nacionalisme espanyol no ha estat mai un moviment de cohesió social i democràtica. Em sap molt de greu no haver-me equivocat. El supremacisme cultural i polític i l’autoritarisme han estat sempre la base del nacionalisme espanyol i donar-li aire inevitablement havia de dur fins ací on hem arribat. Cinc anys després d’aquells articles, el PSOE és mort. S’ha acabat la transició. Perduda Catalunya i perduda Andalusia, el PSOE no té cap futur ni tan sols aritmètic. Tanmateix, el preu que se’n paga és caríssim.
Final del formulario
I, tot i això, encara hi ha alguns personatges que acusen ara l’independentisme d’haver despertat el monstre del nacionalisme espanyol, com si fos cap fenomen nou i inesperat. Parlem-ne, doncs.
Parlem-ne per a recordar-los, per exemple, que nosaltres som els qui ens hem alçat contra el feixisme i no ells. Nosaltres, els independentistes. Catalunya ha lluitat per la democràcia mentre ells intentaven coartar-la i retallar-la pensant-se potser que podien posar uns límits arbitraris a la reculada. És vergonyós que els qui van anar tots cofois de bracet de la dreta extrema a demanar al podrit sistema judicial espanyol que impedís sessions parlamentàries ara pretenguen ignorar-ne les conseqüències, que vulguen ignorar que una volta fulmines la democràcia i el dret de debatre les idees en llibertat el geni no torna mai voluntàriament dins l’ampolla.
O parlem-ne per recordar-los que nosaltres som els qui hem rebut la violència i els qui l’hem resistida mentre que ells en són còmplices, vergonyosament. Tant si els agrada com si no, tant si els molesta com si no. Perquè nosaltres ens podem enorgullir de les barreres de cossos que van salvar les urnes el primer d’octubre. Nosaltres podem reivindicar la pulcritud democràtica del 20 de setembre. Nosaltres podem reivindicar amb orgull cada llum que es va encendre ara fa un any al carrer de la Marina, cada cotxe que es va desplaçar al fred de Brussel·les, cada vot del 21-D. Però digueu-me, en canvi: què caram poden reivindicar avui els gasetillers entusiastes del 155, els diputats que es van posar el no a les mans assenyalant amb fruïció els qui votaven sí, els artistes que han callat durant dècades sobre tot allò que ens feien a nosaltres i que ara, de sobte, s’alarmen quan la censura i la violència ja no cau tan sols sobre nosaltres?
Davant els nostres ulls, però ara també davant els seus, Espanya s’enfonsa ràpidament en el pou més negre que es podia imaginar. És evident que els mesos i anys vinents seran molt difícils per a tots. Per als Països Catalans d’una manera molt particular, perquè la catalanofòbia és l’essència del feixisme espanyol. Ells han estat més espanyols que no demòcrates i aquí és on han dut Espanya. Que els faça profit, doncs, la seua ceguesa, que per a nosaltres l’alternativa ja no pot ser més simple: o independència o barbàrie.

diumenge, 2 de desembre de 2018

SUPORT A LA VAGA I TEXT I FOTOS ACTE PRATS DE MOLLÓ D' HOMENATGE AL PRESIDENT MACIÀ I ALS VOLUNTARIS CATALANS.

Bon dia, donem recolzament a la decissió de Jordi Sanchez i Jordi Turull de començar una vaga de fam per a reivindicar els seus drets.
Aquests dies farem un article més extens de la posició d' Estat Català sobre la situació política a Catalunya i el suport a la vaga dels presoners polítics.
Aprofitem per a penjar unes fotos de diumenge passat. Estat Català va estar present a la manifestació de Barcelona i als actes de commemoració dels Fets de Prats de Molló a la Catalunya del Nord. les fotos són d' aquest darrer acte, que va tenir una clara participació en aquell moment del partit Estat Català i els seus voluntaris.



INTERVENCIÓ  A  L’ ACTE  D’ HOMENATGE  A  FRANCESC  MACIÀ  I  ELS VOLUNTARIS  CATALANS  DELS  FETS  DE PRATS  DE  MOLLÓ  (CATALUNYA  DEL  NORD).
25 de novembre de 2018.
Amics i amigues, companys i companyes del nord i del sud del país:
Volem agrair la feina que fa l’ Associació Prats Endavant, l’ Ajuntament de Prats de Molló i les persones de la vil.la implicades en l’ esdeveniment, també destacar la implicació d’ Indrets del Record i de l’ IPECC pel manteniment d’ aquesta commemoració.
Al novembre de 1926 en aquest lloc hi va haver uns fets històrics que són memòria històrica pel nostre país. No cal repassar detalls concrets de la història, que tots i totes sabeu, però caldria fer esment que s´organitzà un moviment armat a Prats de Molló perquè havien fracassat tots els intents de diàleg amb el Govern espanyol, tots els intents d’ aproximació amb altres partits i entitats de l’ Espanya de l’ època i tampoc hi havia compromís d’ arribar a mínims d’ acord amb altres forces polítiques i sindicals ni a Espanya ni a Catalunya, excepte dos sindicats.
Aquests fets es van pensar com una incursió armada, a la qual seguiria una convocatòria de vaga general (recolzada per sindicats, un d’ ells majoritari), i s’ havia d’ ocupar el territori el màxim possible, quan no es pugués es passaria a una acció de guerrilla. Les detencions de la gendarmeria francesa van impedir el desenvolupament del pla.
Però a continuació de la detenció, empresonament i judici hi va haver unes conseqüències: un èxit propagandístic innegable del judici als dirigents independentistes catalans assessorats per un bon equip d’ advocats que va donar una visibilització a Europa. Macià va dir textualment: “ els objectius no són altres que una República Catalana independent que sigui per a vosaltres (els europeus) com una Bèlgica pirinenca...”
Una vegada acabat el judici, els dirigents catalans es van exilar a Bèlgica. Però aquí no va acabar tot, sinó que es va organitzar el viatge a l’ Amèrica, el contacte amb els casals catalans i el projecte d’ una constitució per a Catalunya (la Constitució de l’ Havana). L’ independentisme va sortir enfortit, en compte de derrotat, tant és així que podem consultar hemeroteca per veure que la premsa europea parlava de Catalunya, de Macià i dels dirigents d’ Estat Català i els qualificaven de “quixots catalans”.       
Alguns diuen que les èpoques són molt diferents i són incomparables. És veritat i no ho és. Són diferents i al mateix temps hi ha molts paral.lelismes amb l’ actualitat:
Els contactes continuats i la cerca de complicitats per part de l’ independentisme a Catalunya, a Espanya i a nivell internacional com al 1926.
La involució del Govern de l’ Estat Espanyol, que al 1926 va acabar en la Dictadura de Primo de Rivera i ara es pot veure amb la intervenció de les finances, la violència institucional, l’ aplicació del 155, la imposició d’ eleccions, la imposició de president i la politització de la justícia, el control de l’ ensenyament, el control dels Mossos, el control dels mitjans de comunicació, el control de dèficit, el dèficit crònic de les infraestructures, el creixement de l’ extrema dreta... i podríem continuar. Però amb això en tenim prou per a veure el grau d’ involució del Govern espanyol de torn.
I la cirereta del pastís és que tots els partits unionistes repeteixen fins al cansament que nosaltres som “colpistes, supremacistes i nazis”. No cal saber gaire història per a saber que tots els cops d’ estat els han donat ells i només ells.
Un altre paral.lelisme ha estat la conversió del judici en una causa general contra Catalunya i els seus dirigents. Una altra semblança és que comptem amb un bon equip d’ advocats internacionals, que hi ha una visibilització a Europa més gran que abans i hi ha exilats a Brussel.les que també serveixen d’ altaveu de la nostra causa. Molts paral.lelismes, doncs.
En aquest moment no sabem si l’ independentisme sortirà enfortit d’ aquesta nova situació, ni tampoc podem assegurar si la presó, l’ exili i el patiment es podran revertir positivament. Però el 1926 va ser una pedrera d’ activisme que va donar com a resultat l’ enfortiment de l’ independentisme, la victòria a les eleccions posterior, la caiguda de la Dictadura espanyola i no pocs canvis que només es van poder tallar amb una guerra i una altra dictadura.
Escrivint això, hem pensat què farien els dirigents d’ Estat Català si avui estiguessin aquí? Segurament orgull per aquest poble, que és el millor que tenim, la gent anònima tant del sud com del nord (sense ells no hauríem pogut votar), però també pensarien que cal continuar, ser perseverants perquè el moment no és bo, però sabem d’ on venim i no hi volem tornar i finalment una crida a la unitat de l’ independentisme igual que va intentar sempre Francesc Macià i els dirigents dels voluntaris.

Gràcies. Visca Catalunya lliure.  




 

diumenge, 11 de novembre de 2018

CATALANS A LA 1ª GUERRA MUNDIAL i ENLLAÇ PARTICIPACIÓ DIADA CATALUNYA NORD.

Nota d' Estat Català sobre el centenari de l' acabament de la 1ª Guerra Mundial. També us adjuntem enllaç de la Diada de la Catalunya del nord ahir amb els companys/es d´Estat Català.
Ara estan entrevistant a TV3 a la "cap de l´oposició", com veieu nosaltres tenim coses més importants per a fer i explicar lo que "realment els interessa als ciutadans". Bona nit.

    Voluntaris Catalans a la Primera Guerra Mundial #Memòria #Dignitat #Llibertat
Estat Català volem recordar als Voluntaris Catalans que van
 participar a la Primera Guerra Mundial.Van lluitar al costat
 de França amb el ferm convenciment que la seva lluita era
 també per la llibertat de Catalunya.
Molts d'ells van morir al camp de batalla , entre ells Camil
 Campanyà i Pere Ferrès-Costa impulsors de l'exercit de 
voluntaris catalans .Volem recordar al doctor Josep Soler i
 Pla que va impulsar les campanyes a Catalunya de solida-
ritat amb els voluntaris al front.
Els catalans que van lluitar a la Primera Guerra Mundial 
creien que els aliats, si guanyaven, ajudarien a l'allibera-
ment nacional català, el mateix va passar a la Segona 
Guerra Mundial contra el feixisme i mai el seu suport va arribar!



Estat Català a Perpinya 2018 #llibertatpresospoliticsiexiliats #femrepublica


Estat Català a Perpinya 2018 #llibertatpresospoliticsiexiliats #femrepublica


Estat Català a Perpinya 2018 #llibertatpresospoliticsiexiliats #femrepublica

dissabte, 10 de novembre de 2018

SALUTACIONS ALS COMPANYS/ES DE LA DIADA DE LA CATALUNYA DEL NORD I COMENTARI DELS FETS DE LA SETMANA

Aquesta setmana han passat moltes coses: les amenaces del diputat Carrizosa "ciudadano" al diputat Wagensberg d' ERC que posen sobre la taula un fet habitual des de fa un any i escaig (des de primers de setembre de 2017) que és la desconsideració constanat i la falta de respecte dels "ciudadanos" cap al Parlament Català. Parlem clar, ells el voldrien liquidat, per això el boicot constant als debats, les males maneres, el diàleg agressiu i la falta de respecte constant contra el Govern català i contra els altres diputats si són independentistes. N' estem tips, això no és un bar. Alguns periodistes parlen de la "madrilenyització" dels debats parlamentaris.
Al mateix temps també hi ha hagut la sentència polèmica sobre els bancs i les tramitacions de les hipoteques.
I la sentència del Tribunal europeu sobre el cas Otegi, que dóna un toc (una altra vegada a la Justícia espanyola), però tots sabem que ells van se sobrats amb les sentències europees i això no anirà més enllà.
Des d' aquí volem donar suport al diputat d' ERC, coincidim amb les seves paraules. I al mateix temps i per tancar positivament aquest comentari:
Felicitem als companys i companyes de la Catalunya del nord en la seva Diada. Companys i companyes d´ Estat Català han estat avui a Perpinyà per celebrar-ho amb els companys nordcatalans.

"El Nacional" feia aquest comentari:
 
   
Més de 10.000 persones s'han manifestat aquest dissabte a la tarda a Perpinyà a favor dels Països Catalans. Sota el lema "Omplim Perpinyà" i coincidint amb la Diada de Catalunya Nord, multitud de catalans vinguts d'arreu del territori han reclamat la independència dels Països Catalans. 
Durant la concentració, que s'ha fet a la plaça de Catalunya, s'han sentit diversos lemes que reclamaven l'alliberament dels presos polítics i reivindicaven la unitat dels territoris catalans.  
El vicepresident d'Òmnium Cultural, Marcel Mauri, i la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, han llegit les cartes que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez han enviat des de la presó de Lledoners. Els dos líders han agraït la tasca que van fer molts nord-catalans per fer possible l'1-O. "La causa per la llibertat ens ha agermanat encara més. Amb la vostra immensa generositat vam fer, de l'1 d'octubre, l'exercici de sobirania col·lectiva més preciós que ha viscut Europa els últims anys", ha escrit Cuixart. 

diumenge, 14 d’octubre de 2018

"Manifestantes con banderas españolas"

Aquesta setmana que acabem ha estat molt "moguda". Hem vist el "tacticisme" dels partits polítics catalans que ha portat a perdre algunes votacions (tot i tenir majoria), els atacs continuats de l' Estat espanyol a l' exterior i a l' interior (utilitzant la coacció i la mentida en un cas, i la por per l' altre).
Però també hem vist la reprovació del rei espanyol, la concentració de milers de persones a les portes de les presons i la solidaritat exemplar de la població catalana (xerrades, caminades, Cims per la Llibertat, etc, etc).
Per una altra part, hem vist el suport dels mitjans espanyols a "los manifestantes con banderas españolas, on es fan fotos Vox, Cs i PP. Ara toca blanquejar l' extrema dreta, fer-la "democràtica" amb tot el cinisme, negar el genocidi americà i fer que l' extrema dreta sigui una força política parlamentària a Espanya. mentre, preparen el judici als presos polítics, amb una sentència que podria ser exemplaritzant i venjativa contra l' independentisme per tal d' infundir més por. 
Tenim mala peça al teler, però ells també. Malament quan han de recórrer a blanquejar l' extrema dreta i treure-la als carrers.
Els mitjans espanyols fan una feina difícil d' assimilar als paràmetres democràtics, amb excepcions lloables que tots coneixem. Us afegim un article de la publicació CTXT que fa una anàlisi de la situació espanyola i l' extrema dreta:

 
13 DE OCTUBRE DE 2018
Principio del formulario
Final del formulario
Principio del formulario
Hace unos días, después del sold out de Vox en Vistalegre, la presentadora Ana Pastor se preguntaba en El Objetivo cómo abordar desde los medios de comunicación la pujanza de la extrema derecha en España. En un ambiente de perplejidad y preocupación, cuatro tertulianos desmenuzaban las claves del abascalismo y se unían al desconcierto general de los grupos de prensa. Qué hemos podido hacer mal, nos gustaría saber, para que 10.000 personas jaleen discursos de odio y naftalina entre himnos legionarios y canciones de Manolo Escobar. Soy el novio de la muerte, Puigdemont a prisión, a por ellos oé. Era el domingo de llevarse las manos a la cabeza, del ya lo dije yo, de tirarse de los pelos y de culpar a cualquiera que se tuviera a mano, a los independentistas, a las feministas, al buenismo, al carril bici.
Dos días después, olvidado ya el susto y sin indicios de escarmiento, la extrema derecha volvió a demostrar en Valencia que la memoria de algunos medios es frágil y volandera. Que el fascismo hispano, vestido de levita o de capucha, ha florecido entre titulares permisivos e incluso elogiosos, muchas veces al calor de los focos de la televisión, como si reivindicar la xenofobia o el legado de Franco fueran opciones respetables y dignas de propaganda. Este 9 de octubre otra vez han salido a las calles valencianas las consignas nacionalsocialistas, los polluelos rojigualdas, los Sieg Heil y los brazos extendidos a la romana frente a una inmensa multitud demócrata que no estaba dispuesta a admitir un nuevo episodio de agresiones ultras. “Manifestaciones de signo contrario”, rotulaba La Sexta. “Choque entre manifestantes afines al independentismo y un grupo de ciudadanos con banderas españolas”, había titulado Antena 3 un año antes mientras la ultraderecha salía de caza a puño limpio.
En demasiadas ocasiones, la normalización del fascismo no obedece a deslices esporádicos o a una predilección por los eufemismos sino a una meditada línea editorial. Cataluña se ha convertido este último año en un laboratorio de confusión mediática donde la necesidad de construir un relato contra el referéndum republicano exigía hacer la vista gorda ante las travesuras del españolismo más recalcitrante, su parafernalia nacionalcatólica, sus esvásticas tatuadas y sus incursiones violentas. En un informe basado en fuentes periodísticas y policiales, el fotoperiodista Jordi Borràs contabiliza 101 agresiones ultras durante los tres meses más intensos del proceso catalán. El propio Borràs terminó con la nariz fracturada después de que un inspector de policía de paisano le golpeara al grito de “viva España y viva Franco”. El desembarco de antidisturbios y la retórica belicista del 155 han alimentado en la prensa la cantinela de la mano dura que tan buenos réditos ha dado a Ciudadanos y que Vox ondea ahora con un rentable entusiasmo.
Nos asusta pensar en Vox como un fenómeno reciente, como una extensión carpetovetónica de la nueva extrema derecha europea. Sin embargo, aunque existan motivos comunes como el recurso a la alerta migratoria, la islamofobia o la exaltación nacional, es justo reconocer algunas características diferenciales en los ultras patrios. Después de todo, nuestra fachundia hunde sus raíces en la España victoriosa del 39 y sus diversas ramificaciones ya se manifiestan en las distintas familias del franquismo. Tenemos la fachundia católica a machamartillo, bisnieta de las jerarquías eclesiásticas y enemiga declarada de los derechos de las mujeres. Tenemos la fachundia obrerista, heredera del falangismo. Tenemos la fachundia armada, infiltrada en los cuerpos policiales y el ejército. Y tenemos la fachundialiberal, vestida de gestor intachable, retoño de aquellos tecnócratas del tardofranquismo que urdieron la transición como un traje a medida de las élites empresariales y financieras. Vox no es un fenómeno inédito ni inesperado, sino la expresión más desnuda de un régimen totalitario que se vistió de demócrata en el 78 sin haber purgado sus responsabilidades. Vox no es un alumno novato sino un fascismo longevo que ha sabido vestirse de camuflaje. Hace ya más de diez años, los que ahora son primeros espadas de Vox se manifestaban junto a la AVT contra la paz vasca negociada por Zapatero. Por entonces, aquella AVT de Francisco José Alcaraz ya lideraba su propia cruzada contra las mezquitas. No recuerdo que los grandes medios se atrevieran entonces a denunciar lo que se ha demostrado una incómoda evidencia: que algunos colectivos de víctimas han incubado durante años el discurso troglodita que el domingo pasado llenó Vistalegre.
Dice el periodista Pedro Vallín que la mejor contribución que pueden hacer los medios si quieren poner freno al fascismo consiste en no difundir su agenda. De nada sirve que comprobemos las modestas cifras de población inmigrante en España si los telediarios siguen generando una falsa sensación de invasión africana que Pablo Casado aprovecha para esparcir sus paparruchas etnicistas. Es inútil que demostremos los índices de criminalidad más anecdóticos del mundo si los matinales se regodean en la crónica de sucesos, en el morbo y en las vísceras. La apelación permanente a la seguridad ciudadana es el mejor fertilizante de la extrema derecha, sobre todo si se vincula con sutileza o con descaro a una tenebrosa plaga extranjera. Mirad a Xavier García Albiol, que estos días promociona sus aspiraciones a la alcaldía de Badalona con un vídeo casero en el que ejerce de matón de playa y paladín de la propiedad privada contra una familia de okupas. Haced caso a Vallín: no existe una guerra civil de lazos amarillos, no hay excarcelaciones masivas de terroristas, no hay hordas de manteros que arruinan el comercio minorista ni padecemos una invasión de narcopisos. Hay, eso sí, un periodismo infiel a la verdad y yonqui de escándalos y audiencia.
“Manifestantes con banderas españolas”, llamaba TVE a los fascistas del Movimiento Aragonés Social que en septiembre de 2017 acorralaron a los militantes de Podemos en su asamblea de Zaragoza. “Personas con banderas españolas”, llamaba Antena 3 a los nazis de Hogar Social Madrid que increpaban a Joan Josep Nuet y Anna Simó en la estación de Atocha el pasado noviembre. Uno de los exaltados, por cierto, resultó ser portavoz sindical de la Policía de Madrid. También en noviembre, El Mundo relataba la lacrimógena historia de una pareja que se tuvo que ir de Mallorca porque “los vecinos les llamaban fachas”. Ella resultó ser miembro de la Fundación Círculo Balear, un colectivo de extrema derecha entretenido en la persecución contra la lengua catalana. Ya en diciembre, no hubo medio que no abriera sus brazos a Cristina Arias, la consternada vecina de Balsareny que denunciaba un intento de homicidio por culpa de la bandera rojigualda de su balcón. La agresión homicida resultó ser un minúsculo fuego en un portal y la afectada resultó ser simpatizante del grupo ultra Hermandad Hermanos Cruzados. “El mural de apoyo a los condenados de Alsasua provoca altercados en Valencia”, titulaba en junio el ABCmientras España 2000 vandalizaba una obra del artista Elías Taño y desafiaba a la policía. “¿Dónde van los fascistas españoles de vacaciones?”, se preguntaba Vice en marzo de 2017 en un reportaje sobre las excursiones de los pupilos de Melisa D. Ruiz. “Matteo Salvini: el hombre que se ríe de Europa”, llevaba a portada XL Semanal el pasado julio con una sensual estampa del ministro italiano semidesnudo entre sábanas.
Los ejemplos se multiplican y es difícil poder atribuirlos a un descuido inocente o a la mala praxis de un becario inexperto. Parece más bien que las grandes corporaciones de la información, al son del orden establecido, utilizan la extrema derecha como una vacuna frente a las insurrecciones populares. Nos inoculan pequeñas dosis controladas de la enfermedad para después proponer a los suyos como milagro terapéutico. El fascismo sirve al poder para establecer una falsa simetría con la izquierda militante y ocupar por descarte el justo fiel de la balanza. El estribillo perverso de los extremos que se tocan. La extrema derecha es el portero de discoteca del capital, el maromo hormonado que garantiza el derecho de admisión a los dueños del cortijo. Lo decía Nuria Alabao en estas páginas: necesitamos un periodismo antifa que no permita concesiones al programa político de la intolerancia y el miedo. Un periodismo que señale cualquier atisbo de manga ancha con los discursos de odio. No basta con llevarse las manos a la cabeza ante el ascenso de Vox, hay que preguntarse también quién lo fomenta. Y por encima de todas las cosas, esta es la clave, hay que preguntarse a quién beneficia.