diumenge, 11 de febrer de 2018

NO PODEM ESPERAR RES DE LA BONA VOLUNTAT DEL DÈSPOTA.


Avui hem llegit un article de Barbeta a El Nacional, podem estar d' acord en algunes coses i no tant potser en unes altres. També podem tenir dubtes sobre si és pitjor la "prudència" o la "impaciència" que mostren alguns polítics actuals.
Però pensem que posa sobre la taula alguns punts que mereixen una reflexió acurada: la investidura s' ha aturat perquè les setmanes següents han d' anar a declarar alguns líders polítics? Si és així, creuen que no fer la investidura, aturarà la repressió prevista per l' aparell de l' Estat? Hi ha una frase de l' Heribert Barrera que ens dóna una pista molt clara: "No podem esperar res de la bona voluntat del dèspota".
Un altre punt de reflexió, és on ens porta la llarga carrera d' obstacles, ja que cap candidat independentista és assumible (o "normal" diuen ells) per part del trio del 155. Aquest camí de derrota en derrota fins la victòria final (títol real de l' article a El Nacional) és el que ens cal fer? és millor que fer una desobediència directa a tot el que emani de lleis espanyoles? Anem tots a una, es prengui la decisió que es prengui? Potser són reflexions que hauriem de fer entre tots i totes.

DE DERROTA EN DERROTA FINS LA VICTÒRIA FINAL.


És molt bèstia pensar que, en els propers dies, és a dir en ple segle XXI en un país de la Unió Europea, Artur Mas o Marta Rovira podrien ser empresonats preventivament sota l’acusació d’un delicte que es castiga amb 25 anys de presó. Els grups independentistes han acordat ajornar novament la investidura del president de la Generalitat perquè els advocats que els assessoren -i que en sabran de dret però no de política- no volen que l’activitat del Parlament de Catalunya enfurismi encara més al magistrat Pablo Llarena, del Tribunal Suprem, i engarjoli els líders polítics catalans citats a declarar com investigats pel delicte de rebel·lió.
 Entre dimecres i dimarts de la setmana que ve declararan -si es presenten davant del jutge- Artur Mas, Marta Pascal, Marta Rovira, Neus Lloveras, Anna Gabriel i Mireia Boya. Són sospitosos de formar part d’un suposat comitè estratègic que suposadament tenia com a estratègia proclamar la independència de Catalunya i tot perquè un altre sobiranista de segona fila tenia apuntats els seus noms en una llibreteta.
“No podem esperar res de la bona voluntat del dèspota”, li deia sovint Heribert Barrera a Jordi Pujol en els millors temps de la puta i la Ramoneta. Era un consell que ara es fa més oportú que mai quan cada dia que passa l’Estat espanyol eleva l’acarnissament contra el moviment sobiranista català, determinat a desarticular-lo i a escarmentar-lo a base d’empresonar els líders i terroritzar els ciutadans, siguin mestres, comediants, periodistes o mecànics de cotxes.
Des d’aquest punt de vista, la situació no és tan incerta com sembla. Hi ha dos factors constants: l’Estat serà implacablement brutal o brutalment implacable i el moviment sobiranista encadenarà un darrera l’altre tots els moviments imaginables que posin en evidencia que Espanya ha deixat de ser un estat de dret. Una i altra cosa han de servir per remoure les consciències dels demòcrates catalans, espanyols i europeus i que el dia de demà el Tribunal Europeu de Drets Humans imparteixi justícia i condemni una vegada més el Regne d’Espanya pels seus abusos antidemocràtics
Tenint en compte doncs totes aquestes premisses, tothom hauria de tenir clar que la investidura del president de la Generalitat serà una llarga carrera d’obstacles difícils i tots ells molt significatius que requerirà, per part sobiranista, enormes dosis de paciència i de resistència.
A falta de petits detalls, als quals els negociadors polítics dediquen hores i hores, el guió principal, segons totes les fonts consultades i tret de nous imprevistos, és el següent. Primer, un pronunciament inequívoc de la majoria parlamentària “a favor de la restitució del president legítim”. A continuació, la  designació per part del president legítim d’un cap de Govern que se sotmetrà a la investidura com a president autonòmic. El primer designat serà un dels candidats empresonats, molt probablement Jordi Sanchez.
Que Catalunya tingui un president a l’exili –sense ordre de detenció europea- i un altre a la presó ja seria prou insòlit. Els sobiranistes esperen que això tingui alguna repercussió internacional. Però la tragèdia tindrà més episodis. Com des de la presó no es pot governar, a continuació s’investirà com a president un altre represaliat, Jordi Turull o Josep Rull, que inexorablement també el tindrem, com a president de la Generalitat, seient al banc dels acusats en el procés per sedició i rebel·lió i quedarà inhabilitat. I el mateix passarà amb Marta Rovira si, com està previst, assumeix la vicepresidència. I quan s’acabin els represaliats, vindran els que encara no ho estan, tot i que ja els investiguen a veure què els poden treure...
Atiar el conflicte i acumular injustícies que els acabin donant la raó. Aquesta és, més enllà de les diferències de partit, l’estratègia adoptada pels sobiranistes. Òbviament va per llarg. De derrota en derrota a la victòria final.
En Jordi Carbonell, catedràtic i històric de l’independentisme, que va arribar a ser president d’Esquerra Republicana, va interpel·lar durant la transició als partits autonomistes amb una frase cèlebre: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Ara, segurament diria als seus correligionaris que pitjor que la prudència serà la impaciència.

dilluns, 29 de gener de 2018

DEFENSEM EL GOVERN. RECUPEREM LA REPÚBLICA !


Estat Català fem una crida a participar demà en les mobilitzacions convocades davant el Parlament de Catalunya en defensa de les nostres institucions.Fem una crida a defensar el Govern de Catalunya i la república catalana.El poble de Catalunya es va manifestar el passat 1O i el passat 21D per una majoria absoluta a favor de la independència de Catalunya en forma de república.
Catalunya no pot permetre viure sotmès a una jurisdicció especial espanyola, a l'estat d'excepció del 155.
Prou humiliacions.Plantem cara!
Defensem el govern!
Recuperem la República!

ACTE ESTAT CATALÀ, en memòria de les víctimes de l' Holocaust.

27J Dia internacional en memòria de les víctimes de l'holocaust


 Diumenge 28 de gener a les 11.30h del matí.

diumenge, 14 de gener de 2018

BEATRIZ TALEGÓN I L' ANÀLISI DEL PROCÈS CATALÀ.

Entrevista clarificadora avui a Vilaweb:

Beatriz Talegón és una veu lliure de l’esquerra espanyola. Des de la primera a frase a l’última, Talegón diu allò que pensa sense por de represàlies. No perd el somriure ni l’amabilitat en cap moment. Tampoc quan parla de coses greus, tristes, preocupants i demolidores. Va situar-se a l’escena pública venint de les files del PSOE i arribà a ser secretària general de la Unió Internacional de les Joventuts Socialistes. Va saltar de les files socialistes després de crítiques contundents a l’aparell del partit. Darrerament, ha sorprès tothom amb una mirada del procés d’independència català molt poc habitual entre els intel·lectuals espanyols. En aquesta entrevista, parlem de què passa a la democràcia espanyola, de l’odi contra els catalans, de l’estratègia de Puigdemont i el moviment republicà, de les raons del canvi de discurs de Pablo Iglesias i Podem, del paper de la justícia espanyola, de la possible intervenció internacional, de TV3 i moltes coses més. La seva opinió no deixa indiferent ningú. I remou alguns prejudicis que potser hem anat construint sense ser-ne conscients.
Què passa a Espanya? Més enllà de Catalunya, s’hi perd la democràcia?
—Som davant una situació de xoc. Especialment per a aquells que en són conscients. Cauen totes les màscares i tots els telons que feien un decorat que deixava entendre que s’havia fet una transició modèlica i vivíem en una democràcia moderna i en un estat avançat i sobirà. Penso que precisament ara Catalunya ha pitjat el botó de detonació que ha fet saltar les màscares. Però allò que hi ha al fons és pudor de podridura. Tot el que ve arrossegat des del franquisme es posa ara mateix en evidència. Ens adonem que realment no tenim una democràcia, que no tenim un estat sobirà, que no tenim mitjans de comunicació fiables i veraços, i que desgraciadament tenim una societat manipulada que no és sobirana i amb unes institucions que no són legítimes per totes aquestes raons que he dit.
—Anem a pams. Heu proposat de catalanitzar Espanya. Què vol dir això?
—Quan hom observa bé i s’espolsa els prejudicis que ens han inoculat de manera contínua –durant tota la història de la pseudo-democràcia i abans– d’odi a la catalanitat, descobreix que hi ha un moviment social, una organització ciutadana, que no atén a la lògica de les dretes i les esquerres, sinó a criteris de legitimitat, sobirania i democràcia en un sentit més real i efectiva. Això que passa a Catalunya és un cop de puny a la taula de la martingala de cartó pedra que ens ha venut un règim que s’ha perpetuat des del cop d’estat del 1936 o més enrere.
Quan vau adquirir aquesta sensibilitat amb el cas de Catalunya?
—Vaig començar a militar al Partit Socialista en l’època de Zapatero, poc després de l’atemptat de l’11-M. I aquest era el moment de Zapatero, Maragall, l’estatut… Vaig tenir la sort d’implicar-me políticament en un partit que aleshores tenia una visió molt positiva de Catalunya i quan el PSC també era un partit força més obert, dinàmic i permeable a la realitat de la societat catalana. Quan vaig començar a participar en la política internacional amb la joventut socialista europea i internacional, vaig viure com les Joventuts Socialistes de Catalunya demanaven la independència orgànica de les Joventuts Socialistes d’Espanya. En aquesta situació, vaig haver de bregar-hi com a vice-secretària general de la Internacional Socialista de Joves, i després com a secretària general.
I què vau fer?
—Vaig assumir la missió d’arribar a un acord –i signar-lo– perquè es produís a independència orgànica que demanaven els representants catalans. Les Joventuts Socialistes de Catalunya van passar a votar de manera independent als fòrums internacionals respecte de les joventuts espanyoles. Aleshores vaig tenir l’oportunitat d’impregnar-me del cas català. Des d’aquella posició, vaig afrontar les disputes d’Israel amb Palestina, del Kurdistan amb Turquia, de Xipre amb Grècia, de Birmània i del Sàhara. Vaig viatjar a tots aquests llocs per construir taules de diàleg i mediació. Vaig veure clarament que la situació de Catalunya tenia molts punts en comú amb totes les demandes que feia l’esquerra en l’àmbit internacional. Allò que sorprèn és el tomb que ha fet ara el moviment socialista –entre cometes, perquè, de socialista, no en té res.
El PSOE s’ha lliurat completament als designis que marca el PP. Com és possible?
—Ara parlàvem de les màscares que havien caigut. I de la desfeta del decorat que ens han volgut fer empassar tots aquests anys. Una part imprescindible d’aquesta ficció ha estat el PSOE. No se sap prou bé què va passar al congrés de Suresnes, amb un Felipe González completament desconegut i amb més agents secrets infiltrats que no delegats reals del partit. Allò fou un veritable cop d’estat també. Es va emblanquir el Partit Socialista. Fou segrestat. I es convertí en un aparell més de l’establishment del règim del 78. Pur ‘guepardisme’, on sembla que tot canvia i no canvia res. No va existir un partit socialista. Em dol dir-ho així. Perquè jo he estat una enganyada més. No hi ha hagut un partit socialista lliure, autònom i d’esquerres durant aquest període de la història d’Espanya. I ara ha passat que la situació ha estat tan tensa i polaritzada que s’ha demostrat qui era cadascú. El PSOE no és socialista, no és republicà, no defensa la sobirania popular i respon als interessos del règim. Ha participat en una democràcia aparent, i n’ha sortit sempre molt beneficiat, és clar. Un torn de partits que han governat sempre responent als mateixos interessos.
Hom diu que l’única manera de canviar Espanya és trencant-la. Castelao deia que era l’única manera per a aconseguir una Espanya republicana i d’esquerres…
—El problema principal que tenim en aquest moment és la patrimonialització del llenguatge. Com que el PP ho ha fet servir molt, parlar de trencar Espanya sona com una cosa terrible. Sembla un fet catastròfic. Per ells, la sacrosanta unitat passa per damunt de tot. Per parlar de trencar Espanya cal pensar en quina Espanya es vol trencar. Si parlem del concepte d’una Espanya grisa, fosca, insolidària, antiquada, amarada de si mateixa, i que refusa tot aire fresc i tota possibilitat de canvi, crec que trencar aquesta Espanya és sa. Aquesta ruptura seria molt sana. Si parlem de Catalunya, a mi m’agrada més la idea de la República Catalana que no de la independència. M’interessa més aquest concepte. Aquí a Espanya es queden tan sols amb la idea de la independència. La ruptura. No fan cas de la república. I em sembla que és la idea que pot desencadenar la clausura de l’Espanya-règim.
La República Catalana com a catalitzador d’una nova Espanya?
—Aquesta Espanya que ve dels segles, aquesta Espanya imperialista, tancada, que fa pudor de podrit, de morts a les cunetes, de memòria històrica silenciada, amb una classe social colpejada sistemàticament, robada, violada i vilipendiada…: liquidar aquesta Espanya és fonamental. Trencar-la és fonamental. Però cal parlar de l’alternativa. I la que ofereix Catalunya, republicana, és el model a seguir. No és casual que obrin aquesta via ara. Tant Catalunya com Euskal Herria han mantingut la lluita per la dignitat des de fa molts anys. És una lluita de poble digne que l’han volgut amagar i silenciar els mitjans del règim, acusant-la de terrorisme, de violenta… Catalunya ha fet una demostració excel·lent de la via pacífica i democràtica. Catalunya ha obert la porta de la seva república, però també de l’espanyola. A mi em sembla molt sa trencar l’Espanya unitària, centralista i franquista.
Les esquerres i els demòcrates espanyols no van en la línia d’això que expliqueu…
—Hi ha moltes raons que fan pensar això. D’entrada, els qui pensem això, no hi acabem de ser. Vull dir que ens imposen un silenci brutal als mitjans de comunicació. Ens han posat a la nevera durant molt de temps. Especialment aquests últims mesos. Fa la impressió que no hi ha tertulians ni intel·lectuals defensant això que us he explicat. Però és bàsicament perquè no ens donen espai per expressar-ho. Tan sols cal anar a l’hemeroteca per veure què passa. Aleshores sembla que ningú no defensi aquesta posició. Així fan una censura suau: bombardar amb una única posició perquè sembli que no hi ha alternatives. I n’hi ha. En el terreny dels partits, passa una cosa semblant. Podem ho denuncia sovint. Es troben amb un silenciament per part dels mitjans amb tota la intenció del món per evitar que donin el missatge que volen donar. Els mitjans de comunicació espanyols fan una campanya molt bruta per no informar de què passa i de les veus diferents de l’oficial del règim. I això fa que a Catalunya no us arribi el suport de molta gent que és favorable a la República i al camí que heu emprès els catalans. I també és cert que cal que es creïn partits republicans a Espanya, d’ideologia d’esquerres i d’ideologia liberal. Com passa a Catalunya.
L’evolució de Podem no és pas engrescadora en aquest sentit. Ens trobem que han arribat a culpar l’independentisme d’haver despertat el feixisme…
—El recorregut de Pablo Iglesias és molt confús. Igual que el d’Ada Colau. Cal tenir en compte com van aparèixer aquestes formacions. Bàsicament, abrigats i emparats per uns mitjans de comunicació. Pablo i Ada deuen el seu èxit –entre cometes– principalment a Jaume Roures, que va apostar per Podem i els va posar a La Sexta. Hi va haver una època que obries un calaix i sortia Pablo Iglesias. Eren pertot arreu. I això va ser així fins que els van col·locar al nivell suficient per fer mal al PSOE. Perquè aquesta era l’estratègia per esclafar Rubalcaba… Jaume Roures és una persona amb molta capacitat d’influència i poder i que sempre ho ha vist molt clar. Ell no és independentista. És partidari d’un referèndum per a votar que no.
—El canvi de discurs ha estat molt evident…
—Quan va arribar, Pablo Iglesias era una alenada d’aire fresc i era un paio molt potent. Tenia les coses molt clares. Venia d’una esquerra radical, però tenia idees força clares. Una vegada es va posar en aquesta voràgine, va començar a tenir por i pressions. Si volia continuar sortint a les televisions i als mitjans, havia d’acontentar els amos. I això vol dir fer el discurs que ells volen. Si surts del discurs que volen o deixes de ser-los útil, desapareixes. I és força evident que Pablo ha deixat de ser tan present als mitjans. Abans era pertot arreu i ara no el veus enlloc. I això ha influït molt Pablo Iglesias i Podem. Aquesta por de perdre presència. És una persona amb molt d’ego, a qui agrada molt sortir als mitjans. Hi ha coses que sé per converses que havíem tingut abans de tota la seva aventura. La seva vocació real és de presentador de la tele. No pas fer política.
Això ho penseu o ho sabeu?
—Ell m’ho va arribar a confessar. Es reia de mi perquè jo creia en la política. I ell volia ser presentador de tele. Amb l’objectiu de poder-se mantenir sota el focus, ha canviat molt el seu discurs. Vol tenir content el seu electorat, però també el seu patrocinador. I a Ada Colau li ha passat una mica això mateix. Són presoners dels mitjans de comunicació. La reflexió aquesta d’haver despertat el feixisme, a mi se’m va entravessar. Se suposa que l’esquerra és la que hauria de combatre el feixisme, no? Què cony els retreus, als independentistes, que són els únics que fan una feina digna, d’haver despertat el feixisme? Si passa això és perquè l’esquerra no heu estat capaços de posar-los a lloc. I això no vol dir que el feixisme més ranci i més radical s’hagi despertat aquests últims mesos. La qüestió catalana ha escalfat molt els fatxes. Molt! Però no se’n pot culpar qui ha optat per una revolució democràtica.
Trobeu preocupant l’estat d’opinió general dels espanyols sobre Catalunya? Més enllà de l’escàndol, la ‘chirigota’ contra Puigdemont és un símptoma d’alguna cosa més? L’odi arrela o és una caricatura?
—Doncs totes dues coses. Per una banda, a mi em preocupa molt l’opinió pública perquè és manipulada. A mi em fa molt mal que passi això. La gent no s’assabenta de tot això que passa a Catalunya.
Així no és TV3 qui manipula?
—Ara parlaré de TV3. Però és cert que estic preocupada per la situació a Espanya. La gent no s’assabenta de què passa, però tampoc no vol informar-se’n. I això és pitjor. És preocupant la pèrdua del sentit crític. La incapacitat de preguntar-se si això que veuen és realitat o no, i de cercar fonts alternatives i preguntar. Això és terrible. El cas de la ‘chirigota’ penso que respon a un argot, una broma i una conya que ha tingut sempre la gent a Cadis. I no hauria de tenir gens d’importància si no fos perquè fer una broma a Twitter sobre Carrero Blanco et porta a la presó. Si no fos perquè els piulets que va fer César Strawberry, que et poden agradar més o menys, són perseguits per enaltiment del terrorisme. Si la ‘chirigota’ és humor, Carrero Blanco també ho és. I els missatges de Strawberry, també. O tots o cap. I aquí és on veig el problema. Riem la gràcia dels qui humilien els catalans, però empresonem i detenim els qui es riuen del franquisme. Això m’emprenya, perquè demostra que no vivim en un estat de dret i no hi ha igualtat per a tothom davant la llei. Aquest és el problema. I que Rajoy vagi a França a la capçalera d’una manifestació per l’atemptat contra Charlie Hebdo per la llibertat d’expressió mentre aquí actuen com ho fan quan es fan comentaris a Twitter… Això és perillós.
Volíeu parlar de TV3…
—M’ha cridat molt l’atenció l’assetjament contra TV3. Fa uns anys que estic en el món dels mitjans de comunicació i l’imaginari col·lectiu a Espanya és que TV3 manipula i alliçona els nens amb el seu informatiu infantil. Fa un parell de mesos que participo en programes de TV3 i, per la meva experiència, és la televisió pública que he conegut amb més professionalitat. Ho vull dir perquè em sembla de justícia. He vist com preparaven els programes, els continguts, els convidats garantint la pluralitat d’intervencions, l’educació en els debats, la ponderació… Tan sols tinc una crítica a fer a TV3. Ja els ho he dit a ells. Trobo a faltar –no per mi, que jo m’he adaptat molt de pressa al català– subtítols en castellà. Em sembla que és una cosa que cal repensar. TV3 és tan bona que seria molt interessant que la pogués entendre gent que no entén el català. És cert que tampoc no és tan difícil entendre el català si hi ha voluntat. Però…
Hi ha el risc d’acabar fent prescindible el coneixement del català…
—Sí, però, els subtítols podrien ser una opció. Molta gent a Espanya podria canviar la seva visió dels catalans si pogués veure TV3. Amics que no l’havien mirada mai i que ho han fet per veure’m quan hi he anat jo, n’estan encantats. Encantats! M’han dit que estaven sorpresos pel nivell del debat i dels programes. Comparat amb La Sexta, que fan programes de debat a la mateixa hora que jo era a TV3, em deien que era un gust poder veure el nivell de la informació i l’educació i la pluralitat del debat. És una pena que per la qüestió lingüística TV3 no arribi a més gent. Seria molt interessant que arribés més.
Canviem de tema. L’independentisme ha d’abandonar la unilateralitat?
—L’única unilateralitat que hi ha hagut fins ara ha estat la del 155. Ho dic sincerament i amb tota l’honestedat de què sóc capaç, sempre he vist Puigdemont cercant el diàleg. Sempre. I mira que Puigdemont no és de la meva corda ideològica. Ell és de dretes. Però em sembla que és un senyor molt digne que ha sabut entendre quin paper havia de fer. I sempre l’he vist oferint la mà i un espai de diàleg. Quina unilateralitat pot tenir una persona que vol posar urnes al carrer perquè la gent s’expressi? Quan decideixes posar urnes perquè sigui la gent qui decideixi lliurement, on és la unilateralitat? Unilateralitat és enviar les forces i cossos de seguretat de l’estat a fotre llenya. Això sí que és unilateral. El ciutadà que anava a votar no podia decidir si s’emportava el mastegot o no. Te’l podies estalviar si renunciaves als teus drets i et quedaves a casa. Aleshores no et pegava ningú. Però una urna permet de votar a favor i en contra.
O no votar.
—Exacte… O votar en blanc. Una urna et permet d’expressar-te i s’ha de poder fer sense por. El que exerceix la unilateralitat, l’amenaça i la repressió és el govern d’Espanya. Això sí, aplaudit per Ciutadans i el Partit Socialista. Parlar d’unilateralitat… Això s’ho ha inventat el Partit Popular per justificar la violència i la repressió.
Què han fet malament els independentistes?
—Diria que hi ha hagut una gran falta de pedagogia. A mi més que parlar d’independentistes m’agrada parlar de sobiranistes. És cert que hi ha molts canals que els són privats. Però també haurien pogut aprofitar els mitjans que els donaven veu, com TV3, i per això et deia allò d’abans. Els ha faltat pedagogia i han parlat massa per a si mateixos. Per al seu electoral i la seva gent. S’ha creat un diàleg de sords. Els unionistes –o els monàrquics– estan completament tancats. I els sobiranistes s’adonen que han d’explicar la República. I l’han d’explicar als qui han mogut el seu vot per por, per cansament i per tota la merda que s’han inventat de les empreses que se n’anaven i tot plegat. La República s’ha de poder explicar a tothom. I també s’ha d’explicar a Espanya. I aquesta és la meva lluita personal. Aconseguir que s’entengui de què va la República catalana a Espanya. Que s’entenguin totes aquestes lleis que el Tribunal Constitucional ha liquidat. Vull ajudar a explicar què és el projecte republicà i de sobirania entre la gent d’Espanya.
Es podia arribar on es va arribar a l’octubre sense tenir la capacitat de controlar el territori i defensar la República?
—Entenc que hi hagi qui pugui considerar que tot això que ha passat hagi estat un error i que s’ha improvisat massa. Ho entenc. Però crec que, vistes les circumstàncies i la realitat viscuda aquests últims mesos, s’ha fet allò que calia. No es pot passar per alt amb què ha topat la revolta democràtica catalana. Cal entendre què és realment el règim franquista. Una vegada tens clara quina és la bèstia que tens davant, si vas a totes i ets honest, crec que no hi havia més opcions que la que s’ha seguit. Entenc que hi hagi gent que parli del perill de vulnerar la legalitat… Bé, no la legalitat, sinó les sentències del Tribunal Constitucional… Gràcies a tot això que han fet, a haver-se jugat la seva llibertat, gent de pau, que no és corrupta, que és pacífica, han posat en evidència l’absència d’un estat de dret a Espanya. Que els vulguin jutjar per delictes que no han comès, que els vulguin atribuir una violència que no ha existit, que vulguin enganyar l’opinió pública amb els mitjans de comunicació, per criminalitzar unes persones que no han fet res de res? Si no haguessin arribat on es va arribar, hauríem continuat per sempre més en un partit de tennis. I no s’hauria arribat enlloc. Aquesta gent va guanyar unes eleccions i van aplicar allò que havien dit en el seu programa electoral. No han enganyat ningú.
I han tornat a guanyar les eleccions…
—Bé… els resultats que han obtingut… buf! Aquest matí a la farmàcia, la farmacèutica em deia que està saturada i que passa de les notícies perquè està tot manipulat. I tanmateix em deia que havia guanyat Arrimadas… Li he dit que no. Que Arrimadas no havia guanyat. I que Puigdemont tornaria a ser el president… Fan creure el que volen a la gent. És un drama. Que aquestes eleccions les hagin guanyat els sobiranistes després d’haver-se convocat de manera il·legítima… Perquè el 155 no dóna cap dret de destituir un govern, ni atribuir-te des d’Espanya el control de la Generalitat, ni dissoldre el parlament… La lectura del 155 és molt clara. El govern espanyol pot donar ordres al govern autonòmic, si s’activa el 155, perquè faci allò que consideri que ha de fer. Però no pot liquidar un govern. S’han convocat eleccions amb pressa, sense garanties, amb blocatges constants, empresonant candidats, fent el ridícul amb l’ordre de detenció europea… S’ha arribat a una situació tan brutal que Puigdemont es pot passejar lliurement per tot el món menys per Espanya. Van retirar l’ordre de detenció perquè sabien perfectament que Bèlgica els deixaria amb els pantalons als turmells. I els hauria cridat l’atenció i els hauria dit que això que fan és una vergonya i una aberració jurídiques.
I amb tot això, els partits de la República guanyen les eleccions.
—Hosti, és que és molt fort! El dia 5 de gener encara arribaven butlletes de vot a Washington. Hi ha hagut unes irregularitats que fan feredat. Aquests dos milions d’euros de la campanya de Ciutadans que van tenir la vergonya de dir-me públicament a la televisió que els havien aconseguit estalviant cafès… Han passat coses molt estranyes. I molt desproporcionades. Han passat coses molt misterioses. I, amb tot, mira el resultat. Estic convençuda que sense totes aquestes irregularitats el resultat seria encara més sorprenent.
El govern de Rajoy es pot permetre un altre 155 si es forma un govern que fa passos republicanes?
—Aquesta gent? Viu fora de la realitat. Completament. D’aquesta gent, me n’espero qualsevol cosa. Albiol ja ho va advertir abans de les eleccions. Sempre amenacen. ‘Si feu bondat i no preneu el camí de la unilateralitat, nosaltres no haurem d’aplicar el 155’, diuen. ‘Si torneu al mateix camí, us aplicarem el 155 però encara més dur.’ Des del meu punt de vista, qualsevol excusa els servirà per a ficar més gent a la presó i construir un relat dels fets completament fals. Ho van fer durant molts anys al País Basc. El Partit Popular ja el coneixem, oi? Són els hereus del franquisme. Aquesta tropa no creu en l’estat de dret ni la democràcia ni res de res. Parlen de legalitat com si tot fos això. Perdoneu, però en el temps de Franco també hi havia lleis. La qüestió de les lleis és si emanen de la sobirania popular o s’imposen a cop de decret llei perquè a vosaltres us rota. Per tant, on és el problema? En el Partit Socialista. La culpa que aquesta situació hagi arribat a aquest punt de degradació és dels socialistes i de Pedro Sánchez. Havia d’haver presentat una moció de censura abans de l’1 d’octubre i tot. Havia d’haver fet caure Rajoy amb el suport dels nacionalistes, és clar que sí, i haver convocat un referèndum pactat. Hauria pogut emprendre el camí cap a una república federal. No s’hi ha atrevit i ha aplaudit Mariano Rajoy.
El govern del PP no seurà mai a la taula a parlar? D’ara endavant hi haurà més repressió i més presos?
—Sí. Perquè aquesta gent són així. I això els dóna vots. Distreuen l’atenció amb la creació d’un enemic. I així l’enemic dels espanyols no són ells, que han furtat milers i milers de milions de patrimoni públic, han trinxat la sanitat i l’estat del benestar, han untat la justícia… Amb l’enemic català, ells deixen de ser el problema. I pinten els catalans com els dóna la gana a través dels mitjans de comunicació, que per això els unten amb publicitat institucional i el que faci falta. I hi ha un atemptat a la Rambla i filtren una nota a través del Ministeri de l’Interior i a veure qui és el llest o l’imbècil que la publica. Sempre hi ha un passerell que es presta a publicar la porqueria. Aquesta és la pena de tot plegat. Aquests individus han perdut el nord! Aquesta tropa és així. És trist que encara ens en sorprenguem. Perquè vol dir que ens havíem cregut la pantomima que això era una democràcia. I no. Aquesta gent fa com ha fet tota la vida. Ells, els seus avis, els seus pares i els seus rebesavis.
Tampoc no ens ha de sorprendre l’actuació de la justícia? Tampoc no hi ha cap esperança en aquest camp?
—Buf, això de la justícia… El mes de juny es va publicar l’informe aquell del Consell d’Europa amb una bateria de recomanacions al govern espanyol per la situació greu de manca d’independència judicial. L’informe deia que perillaven els drets socials i les garanties judicials dels ciutadans i que s’anés molt amb compte. Li exigia de revisar els nomenaments dels responsables judicials i fiscals. Especialment preocupant era la situació dels fiscals anticorrupció nomenats pel fiscal general nomenat pel govern. Tampoc no validava la reforma recent del Tribunal Constitucional. Som al mes de gener. Després de sis mesos de l’informe, no han revisat cap de les deficiències que assenyalava el Consell d’Europa. Cap ni una! Jo sóc llicenciada en dret i al·lucino molt. Però molt!
Amb aquest panorama, hem de pensar que els presos polítics passaran molts anys tancats?
—Quin horror… Espero que no. De debò. Això em fa un nus a la gola. Em fot molt. Penso en Cuixart, per exemple. Que té un nen de sis mesos. Com poden fer això a una persona que no ha fet res de res! Tots hem vist els vídeos. Van demanar permís a la Guàrdia Civil per pujar damunt els cotxes. Van demanar a la gent que se n’anés cap a casa en pau i tranquil·litat. Em va enviar una carta. No el conec personalment. Però arran d’aquest merder em vaig posar en contacte amb la gent d’Òmnium. Són gent adorable. És un home magnífic, Cuixart. Una persona encantadora. Dolç, afectuós, tranquil… Com pot ser que aquesta persona sigui a la garjola? Al pitjor lloc del món! Què coi passa aquí mentre aquests de dalt furten a mans plenes?! I dediquen tota l’atenció a fotre a la presó gent de pau amb fills i família? Els fan malbé i els creen un perjudici que no podran recuperar! És molt preocupant. Perquè qualsevol pot acabar a la garjola per qualsevol cosa. Quines garanties tenim tots plegats?
Podem confiar que Europa o algú de la comunitat internacional es mogui arran de tot això?
—Us sembla poca cosa que Puigdemont es pugui moure lliurement per qualsevol país d’Europa? Entenc que la gent espera actuacions contundents. O reconeixements explícits. I això no passarà. Mireu els palestins quants anys que fa que batallen pel reconeixement. Però, sincerament, us sembla poc suport que Puigdemont i els consellers puguin moure’s amb plena llibertat, concedir entrevistes a qui vulguin, a qualsevol país de la Unió Europea? Alerta! Que això és una botifarra molt gran a Espanya de tots els altres països de la UE.
Però s’han liquidat un govern i un parlament elegits democràticament sense que ningú fes soroll. I s’ha empresonat gent completament innocent sense que ningú alcés la veu… Això és alarmant.
—Parlo sovint amb gent d’altres països, de partits, de la premsa i de l’administració, i la seva posició és molt crítica amb Espanya. Però no podem passar per alt el principi de les relacions internacionals de no-ingerència. Això és com un manament fonamental que garanteix la relació entre estats. És com anar al dentista, agafar-lo dels ous i dir-li ‘Oi que no ens farem mal?’ Aquest principi és molt sagrat. Però una altra cosa és la percepció que tenen de l’estat espanyol els altres països. I aquesta percepció és demolidora. El govern del PP avergonyeix pràcticament tothom. Fins i tot, a les mateixes files del Partit Popular europeu senten vergonya del seu soci espanyol. Sobre la qüestió de Catalunya, hi havia molta desinformació. Hi imperava el missatge oficial que arribava des dels grans mitjans espanyols i del govern. L’1 d’octubre va trencar aquesta desinformació. I la gent al·lucina. I esperen a veure què passa. Observen amb especial atenció què passarà amb Puigdemont.
Creieu que el retorn de Puigdemont pot ser el desllorigador?
—Si Puigdemont és investit president –que és allò que hauria de passar– i torna a Catalunya com a president, vull veure què passarà. Se suposa que l’han de detenir. Com carat explicaran al món que han ficat a la presó a un individu que acaba de guanyar les eleccions per haver fet allò que ha fet? I per haver fet allò que ha fet, Espanya el vol tancar a la presó. Expliqueu-ho al món i a veure què passa. Per això intenten per tots els mitjans que Puigdemont no pugui ser investit president. El pitjor escenari per a Espanya és el retorn de Puigdemont investit president. Això sí que provocarà resposta internacional. Peti qui peti. Aquest serà el moment que tothom s’haurà de pronunciar. És un president investit legítimament.

I això desblocarà res?
—Serà el punt final amb què s’exigirà que el govern espanyol s’assegui a parlar. I diria que aquesta és l’estratègia de Puigdemont des de fora. Els qui pensen que es va precipitar o equivocar marxant a Brussel·les van ben confosos. La seva estratègia és impecable. Si Puigdemont no se n’hagués anat a Brussel·les i s’hagués deixat empresonar, no hauria tingut l’oportunitat d’explicar al món, als espanyols i als catalans tot això que ha pogut explicar. I no sé si el sobiranisme hauria pogut guanyar les eleccions. Això ho hauria volgut el govern espanyol. La seva estratègia és impecable.

ÉS L' HORA DE COMENÇAR LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL?

Ens va agradar la reflexió de l' Antoni Abad, cal pensar seriosament les següents etapes d' aquest procès.

Antoni Abat Ninet: ‘No se n’han anat, els “piolins”, del port? Doncs què esperem?’ 
Entrevista a l'acadèmic català i professor a Dinamarca. (Publicat a Vilaweb)
Antoni Abat Ninet. Quaranta-tres anys. Professor de dret a la Universitat de Copenhaguen. Però també ho ha estat a Stanford, Georgetown i ESADE. L’any 2016, va fer una sonada intervenció al parlament català que va ajudar molt a modificar el full de ruta sobiranista: després de la seva intervenció, molta gent va passar de voler fer eleccions a encarar el referèndum amb ganes. Ara VilaWeb ha volgut tornar a parlar-hi per demanar-li com veu les possibles sortides al moment actual. I la seva opció es pot resumir així: opta per un mandat de desobediència civil.
—Què hem de fer, ara, professor? Quin seria el pas a fer en la investidura, per exemple?
—Vosaltres vau publicar l’article del professor Resina, que proposava un mandat de desobediència civil i ferma. Hi estic d’acord. Per començar, la investidura. Si llegiu el reglament del parlament, la investidura telemàticament es pot fer, perquè no és prohibida.
—Es pot?
—Qui us digui que no, vol dir que en fa una lectura restrictiva i poc garantista del reglament. Es poden fer servir arguments de dret constitucional comparat a favor de la investidura telemàtica. I l’especial protecció que tenen els drets dels representants a la cambra, també. Això està explicitat a la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). Els catalans faríem bé de començar a pensar en el TEDH com a garant dels nostres drets fonamentals, obviant de considerar el pas per la justícia espanyola com un mal processal necessari. En resum: fem la investidura telemàtica i mantinguem una part del govern i la presidència a Bèlgica, i una altra, al Principat. No pot ser que per una qüestió formal i amb una lectura restrictiva dels drets no es permeti que el president prengui possessió. Home… Aquí t’apliquen el 155 com una carte blanche. Donen un cop d’estat amb un article anticonstitucional, no accepten el resultat de les eleccions i volen interposar entrebancs i lectures restrictives de drets perquè el president no pugui prendre possessió. Doncs no. Per això crec que un acte de desobediència fort seria que el president prengués possessió. I tindríem un president de la República, el president Puigdemont, a Bèlgica. I un president del govern aquí. Dues figures. Un president i un primer ministre. I pas a pas, consolidar el que s’ha fet.
—I si l’estat espanyol ataca amb més jutges i presó? Som-hi igualment?
—Efectivament. I si no tenim representants que tinguin collons de fer això, que en posin uns altres que en tinguin. Per què alguns ens els han escapçats. Potser ha de venir una altra generació. Aquí només tenim dues opcions. Una és preguntar-se: hi ha algú comprant AK-47, aquí? Oi que no? Doncs aleshores tenim l’altra opció, que és la desobediència ferma del govern, i aprofitar cada pas políticament. Perquè si no, què fem? Màrtirs?
—Abans de l’1-O pensava: anem a mesos vista. Ara penso: anem a anys vista.
—Depèn dels tempos. I no pot passar que els espanyols marquin els nostres tempos. No pot ser. Nosaltres endavant i endavant. I endavant sabent que tenim un milió de paios al nostre país que són espanyols i que no solament estan per la violència, sinó que en volen més, de violència. Doncs molt bé. Hem de gestionar també això.
—Un sol poble, diuen.
—I creieu que això no ho han passat altres estats? I altres processos d’independència? De tensió interna, sempre n’hi ha. Torno a Resina: la violència és contraproduent per a ells. Penseu que van demostrant al món que nosaltres som espanyols a la força. Per violència. I això és molt depriment i no funciona in illo tempore. Si els paios es mantenen en l’àmbit internacional és perquè hi ha una sèrie d’interessos que els catalans no han pogut trencar. I ara sembla que a la comunitat internacional hi ha un debat, i a Europa poden considerar el referèndum acordat. Ells arribarien a acceptar un referèndum, sí. Però jo crec que aquesta pantalla ja l’hem passada.
—Ja l’hem passada?
Efectivament. L’hem passada. No hi ha res més a fer. Ens han pegat per defensar urnes, eh? De què parlem, aquí? Aquí han pegat àvies per defensar una urna, sabeu? Aquí parlem de drets fonamentals, home. Això ho han de pagar. Ells. Tots. I la Unió Europea, també.
—Anem als presoners polítics. Tema cru i delicat. Hi ha qui diu que no en quedi ni un manant, de presoner. Ni un. Perquè no pot ser que marquin agenda política gent que parla amb l’advocat penalista al costat. No facis això, no facis allò. Això inclouria Junqueras, Sànchez i Forn.
El tema és molt cru. La pregunta que jo em faig és: serveixen els presos per a assolir la consolidació de la República Catalana? O l’alenteixen? És la pregunta que ens hem de fer. Hem de ser crus. I analitzar-ho des d’un punt de vista més fred. Són bons per a l’assoliment de l’objectiu? Passa que respondre això ens toca molt la fibra. Però respondre segons com permetria que el president de la República vingui a Catalunya per la frontera, protegit per la gent. Per exemple. O ara o més tard. Hem d’estar preparats per coses d’aquestes. Hem de pensar en actes de desobediència forts. Cops. Pums. No se n’han anat, els piolins, del port? Doncs què esperem?
—Potser mobilització al carrer i organització.
Perdoneu, però això ho ha de liderar el govern. També les vagues, o els impactes econòmics. Els polítics han de donar exemple. El govern de la Generalitat deu al país l’esforç que va fer l’1 d’octubre. I s’ha de fer alguna cosa amb efectes reals. I res de ‘visca el 155’ per a poder sortir de la presó.
—Consellera Ponsatí dixit: s’ha anat amb el lliri a la mà no tant amb Espanya, sinó amb Europa. És Europa que diu frena, i jo t’assec, Rajoy, a la taula. I no passa.
Sigui pel que sigui, van acceptar el 155. De manera vergonyosa, alguns d’ells. I no em feu dir noms, perquè alguns no els conec de res. Ni resistència ni hòsties. Els paios pleguen. Acatem les eleccions imposades vergonyoses. I vergonyants. Perfecte. Guanyem. I ara hem d’aspirar a l’autonomia del 78 centralitzada i descafeïnada? No. Hem d’anar endavant. Em sembla que ens ho hem guanyat. Ara tot això ho hem de fer efectiu. El govern ha de fer aquest pas endavant? És clar que sí. Ells són els primers que han de fer exemple.
—Crític amb el post 1-O?
Molt crític. Jo, això de les morts, em sembla que… No ho veig clar. Si t’han de detenir, que vinguin al parlament. Que vinguin. Amb un milió de gent fora. A veure si ho fan.
—Risc: ho fas, no guanyes, i ets al mateix lloc, però amb deu morts damunt la taula.
—Amb deu morts no seríem al mateix lloc.
—Amb cent, la Unió Europea es mulla. Amb deu, segur?
És un debat, sí. El 6 d’octubre en van matar 256. I no va passar res. I van posar a la trena el president Companys, que es va fer enrere. No ho sé, tu. Jo declaro i no marxo. Vaig a Palau. I que em busquin. A hòsties, si cal. Tot cristo enregistrant. Passa que no ho van fer perquè crec que ho tenien tot apamat fins al referèndum i prou. El dia de l’endemà, no. Els va agafar en calces. Potser no s’esperaven que 2,2 milions de persones votessin el referèndum.
I ara com ho gestionem? I això que ho tenien molt enllestit i molt preparat. Demanar reconeixement internacional als organismes internacionals. Estava preparadíssim. Passa que al final, pels motius que siguin, ja ens ho explicaran algun dia algú, van acatar el 155, van abaixar el cap.
—Tesi: fallem per petits. Siguem humils, també. No tot són traïcions i renúncies. Potser som el Rayo Vallecano i a vegades ens fallen les forces. No les conviccions.
Totalment d’acord. Ara, i aquí ve la meva crítica. Sigues honest. Explica-ho. Tenim força per a declarar la independència, però no per a implementar-la. Digues-ho. Explica-m’ho. I això no es va fer. Aquesta és una crítica que també tinc. Ara, també et generen empatia. Aquests paios han anat endavant. Hi haurà un moment que s’arronsaran, pensaven molts. Doncs aquests han anat endavant, però endavant, eh? Que fiquin aquests paios a la presó és com si fiquessin un familiar. Estem tots tocats. Hi són per haver fet el que tu demanaves, el que hem celebrat. Hi són pel que tu haguessis fet exactament igual. Com pot ser que siguin a la presó ara?
—Us veig escèptic amb Europa.
Ara sí que sóc escèptic amb Europa. I molt optimista i molt content amb el país. Molt orgullós de ser català. Si hem pogut arribar on hem arribat, i si continuem aquí, amb tot el merder que tenim, amb un cop d’estat, amb el 155, amb empreses amenaçades, i que la gent va i defensés l’1 d’octubre i guanyés el 21-D. Espectacular. Per això crec que quan quatre es mobilitzin una mica, això pot ser molt gros. Perquè la simpatia europea, la tens. Sobretot als països escandinaus. La gent està amb tu. Ara, quina és la manera que aquesta gent reaccioni? Tocar la butxaca als europeus. L’única manera. Escoltin, que som en un estat d’excepció i sense garanties. Aquí no s’apliquen els procediments de la constitució espanyola.
—I com es paralitza l’economia sense els grans sindicats a favor?
Ens tenim a nosaltres. Us sembla poc?

—Res a afegir?
Endavant. Optimisme. Que els qui ho tenen complicat són ells. Amb tota la pasta, amb un cop d’estat i d’excepció, i encara som aquí? Doncs som-hi. Endavant. Anem a l’atac. A l’atac. Això hem de fer: mandat de desobediència civil, i ferma.

dissabte, 30 de desembre de 2017

RESUM DE L' ACTE D' HOMENATGE AL PRESIDENT MACIÀ PER PART D' ESTAT CATALÀ.


FRANCESC  MACIÀ (1859-1933)  - 84 è aniversari de la mort  del PRESIDENT  MACIÀ.
Parlar del President Francesc és parlar d’ una trajectòria, a vegades amb algunes semblances amb els moments actuals.
La seva vida política va estar basada en el rebuig de la violencia, els atacs a la llibertat d’ expressió i de premsa i comunicació (Va criticar obertament  l’ assalt dels militars a la publicació Cu-cut i a la Veu de Catalunya el 1905).
Tot això perquè tenia una ferma convicció de la creació d’ un front catalanista (d’ aquí va venir la creació de la Federació Democràtica Nacionalista- 1919). I el treball continuat per agrupar el catalanisme “radical” independentista amb la creació d’ Estat Català.
Cal destacar amb la seva trajectòria la relació de la Catalunya interior amb els centres “separatistes” exteriors (començant per l’ Havana el 1922).
Va ser un home que va creure amb la força de la democràcia, i les urnes, les coalicions i les plataformes conjuntes, però es va topar amb un Estat que va optar per un cop d’ Estat i una dictadura ( Dictadura de Primo de Rivera, amb el suport del Rei Alfonso XIII).
La dictadura espanyola va actuar intentar dirigir un Tribunal especial, anomenat Tribunal de Garanties Constitucionals (TC). Però les coses van empitjorar per al catalanisme amb la creació d’ un partit que va començar com “nova política” i pretesament d’ esquerres i va acabar simplement com un partit anticatalanista i de dretes (Partit Radical de Lerroux).
Tot això li va suposar haver de marxar a l’ exili. I crear uns fons d’ ajut per aconseguir la independència (Emprèstit Pau Claris 1925).
Des de l’ exili va intentar treballar les relacions internacionals i va ajudar a crear un Comitè Revolucionari a París, amb una forta relació amb la CNT, amb els independentistes bascos i amb els nacionalistes irlandesos i finalment va viatjar a Moscou , per tal de recollir suports de la Internacional Comunista (1925).
Es va trobar sol, amb uns suports que s’ han de valorar i molt, però petits i sense incidència amb la política internacional i no hi havia cap altre remei que fer una actuació forta per a donar a conèixer la situació catalana a l’ exterior i recollir suports (Prats de Molló 1926).  El van detenir i el van jutjar a París, amb un procés internacionalitzat amb molts periodistes internacionals i defensat per un prestigiós advocat internacional.
Després del judici va haver de fugir a Bèlgica. I poc després va marxar de Brussel.les per a fer una gira per l’ Uruguai, Argentina, Xile, Cuba, N. York (1928) i en aquesta etapa es quan es va elaborar la Constitució de la Rep. Catalana (coneguda com a Constitució de l’ Havana- 1928).
Va intentar retornar a Catalunya (1930), però va ser detingut i retornat a Bèlgica.
Finalment, va poder retornar una vegada acabada la dictadura (1931) i va col.laborar en la creació d’ ERC. Aquell mateix any va proclamar la República Catalana (que va durar tres dies) i al final es va negociar retornar a la Generalitat i fer un Estatut (l’ Estatut del 1932). Davant del blocatge de la via democràtica, la via de les urnes, no hi va haver cap negociació. Van faltar suports exteriors, i va ser important l’ ajut de Bèlgica per als períodes d’ exili.
Ara hi ha hagut unes eleccions, i uns resultats clars per la independència i per la República. Els electors saben perfectament el que han votat, no és un full de ruta, tothom sap a què juga cada partit. Els resultats han estat clars, s’ ha votat majoritàriament contra el 155, contra la intervenció de la Generalitat i a favor de la República i de la independència.
El vot independentista no ha minvat gens, és més ha anat augmentant poc a poc a cada votació: 1787656 (el 2012), 1966508 (el 2015), 2.063361 (el 2017). No hi ha veritats i post-veritats, només hi ha veritats i mentides. La veritat és que cada nova votació guanyem entre 100.000 i 200.000 vots i el demés són mentides.
Una altra post-veritat (mentida) és que un partit se sent perjudicat per la Llei d’ Hont, això és fals, amb circumscripció única o amb proporcionalitat, aquest partit perdria 2 escons. També és una altra mentida que la llei electoral catalana afavoreixi als independentistes, la llei és ni més ni menys que la LOREG, llei electoral espanyola del 1985. Prou mentides i post-veritats. Ha guanyat l’independentisme i la República.

El que hem de fer ara, és gestionar aquesta nova etapa el millor possible. Felicitem als partits independentistes pels seus resultats: Junts per Catalunya, ERC i la CUP i exigim la llibertat dels 4 presos republicans.