ESTAT CATALÀ, COM ES VA FORMAR EL PRIMER INDEPENDENTISME POLÍTIC DEL SEGLE XX.

Article que la direcció del partit ha publicat com a precisions històriques davant les acusacions contra Estat Català, inventades per alguns mitjans unionistes.
L' article també ha estat publicat a Vibrant.

ESTAT CATALÀ,  LA FORMACIÓ  DEL PRIMER  INDEPENDENTISME  POLÍTIC ORGANITZAT.

Moltes persones es pregunten, com va sorgir Estat Català?

Per a trobar una resposta cal anar als precedents immediats. La formació política Estat Català, va recollir els plantejaments catalanistes del canvi de segle, aquells plantejaments que havia fet la UC (Unió Catalanista) el març del 1891.

La Unió Catalanista era realment una confederació d’ entitats catalanistes amb un cert apoliticisme, on a partir de començaments del segle XX es va introduir una certa orientació socialista. Moltes persones procedents d’ aquest espai social van contribuir a la formació d’ estat Català, posteriorment.

També hi ha un altre espai, d’ on el nou Estat Català va recollir plantejaments i militants: l’ FDN (la Federació Democràtica Nacionalista), un espai polític de referència que recollia la feina feta per Solidaritat Catalana (1907), un cert republicanisme i unes ganes fermes de plantejar políticament el seu projecte. A més en aquest espai hi eren dos personatges clau per entendre aquesta formació del futur  Estat Català, aquestes dues persones eren Francesc Macià i Daniel Cardona, que seran uns dels impulsors d’ una organització política per a l’ independentisme català.

Amb aquests precedents és més fàcil entendre la necessitat de crear una formació clarament independentista, no autonomista que a més a més plantejava un projecte republicà en oposició a l’ orientació monàrquica majoritària en aquell moment a Espanya, on pocs anys enrere havia fracassat la 1ª República i sobretot el federalisme.

Estat Català, doncs, feia uns plantejaments nous, oposats a recorreguts previsibles i també trencadors sobretot en els aspectes  polítics i territorials.     

La seva creació, l’ any 1922 ara fa 96 anys, va ser una entrada d’ aire nou a la política catalana del moment. El panorama estava liderat per la Lliga Regionalista a la dreta, Acció Catalana al centre i la Federació Catalana del PSOE i partits petits en plena formació d’ orientació comunista i posteriorment d’ altres corrents d’ esquerres.  En aquest aspecte podem dir que el nou Estat Català no competia amb la Lliga perquè el seu discurs no anava dirigit a la vella dreta regionalista, però tampoc competia amb l’ esquerra marxista perquè no es definia com marxista. Hi podia haver una mínima competència  amb Acció Catalana (creada només un mes abans), però Acció Catalana explicava “la defensa del principi del dret a la independència” però afegia que “això no implicava, necessàriament, el seu exercici”.

En canvi Estat Català plantejava “formar un govern provisional i un braç armat per tal de defensar la crida a la constitució de l’ Estat Català”.

Aquest plantejament, agosarat fins i tot ara, en aquell moment va ser totalment innovador. I més quan va agafar de referent la proclamació de l’ Estat lliure d’ Irlanda un any abans (1921). Això va fer apropar finalment  Francesc  Macià i Daniel Cardona.

Tots aquests precedents van confluir perquè el 8 de juliol, Francesc Macià va donar a conèixer una nova formació que havia de ser el referent de l’ independentisme català, l’ acte no era casualitat que es feia als locals del CADCI i sota la bandera de la Unió Catalanista. La simbologia recull tots els precedents anteriors que hem explicat de la qual se’ n declarava hereva.

La influència irlandesa era evident en els plantejaments “insurreccionals” del nou partit, que havien de ser la llavor de la representació elegida del poble català i que al seu moment proclamaria la independència, amb un govern provisional i unes forces armades que la defensarien. El model irlandès donava com a resultat no un partit, sinó una plataforma cívico-militar. Alguns historiadors afirmen que aquests moviments fan evident la convergència dels sectors “macianistes” i “cardonistes” i el mateix nom d’ Estat Català pròxim a la publicació cardonista del mateix nom.

El nou projecte polític no va deixar  tancada la porta  a extendre’s a tot l’ espai republicà i catalanista i els contactes amb aquests sectors serien freqüents perquè tant l’ espai republicà com el catalanista necessitaven aliances, encara que fossin puntuals.

Com anècdota sobre Daniel Cardona, cal recordar que l’ any següent va recollir en forma de llibre els seus articles signats amb el pseudònim de “Vibrant”, el llibre va sortir amb el títol de “La Batalla”.

Tenim la primera influència de l’ exterior definida (la irlandesa) i cal recordar la segona. Els primers suports externs van venir del Centre Català de l’ Havana i de diversos casals catalans de l’ Amèrica llatina, però molt especialment de Cuba, veritable referència exterior  durant tots els anys vint i trenta.

Socialment Estat Català estava format per una generació  nova, de jovent amb ganes de canviar les coses, de classes mitjanes i treballadores, molt ben repartida territorialment   fins al punt que gairebé tots els pobles i sense dubte totes les  comarques de Catalunya tenien un casal d’ Estat Català i molts pobles un comitè local del partit. A les comarques la composició era una mica transversal, però clarament republicana i independentista. Cal dir que també hi havia un fort component “insurgent” ja que estaven en la clandestinitat. Hem de recordar que poc després de la formació d’ Estat Català es va instaurar la Dictadura de Primo de Rivera que va deixar clar que s’ havia d’ emprar la via “insurgent” amb voluntaris que havien d’ agafar les armes.La referència eren els grups “insurgents” armats d’ Irlanda o els txecs d’ aquell moment.

En aquest context cal entendre la formació de grups armats en els diferents partits, sindicats i organitzacions amb l’ objectiu de la defensa dels ideals, del territori o de la pròpia formació política. Estat Català va crear els seus “Escamots d’ EC” i “Bandera Negra”, però també Acció Catalana va crear el SEM,  el “Camping Club” , “El Grup dels Set”.  Posteriorment també es van crear altres grups armats ORMICA i la Organització secreta 1640. En un augment de l’ activitat “paramilitar” que també afectava a tot el ventall polític (tant dreta com esquerra).

Sense aquestes consideracions no entendríem la col.laboració d’ organitzacions armades en el Complot de Garraf (1925,)ni el principi de formació d’ un exèrcit català a Prats de Molló (1926), ni l’ intent de formació d’ un exèrcit català aquesta vegada ja amb efectius ben formats en les Milicies Pirinenques i en la Columna Macià-Companys (1936)  

Però Estat Català també tenia unes quantes característiques més, tenia militància que venia d’ altres formacions i mantenia la militància a les dues formacions, algunes socialistes catalanistes.

I una altra característica va ser l’ impuls de tota activitat encaminada a construir plataformes, coalicions o partits el més unitària possible en diferents etapes de la seva existència com a partit:  Comitè d’ Acció de la Lliure Aliança (1925), formació d’ ERC (1931), formació del Front Nacional de Catalunya (1940)...

Una altra característica dels membres del partit va ser l’ afiliació sindical majoritària dels seus membres i la quantitat de voluntaris d’ Estat Català que es van presentar per anar als fronts d’ Aragó i Madrid al començament de la guerra dels tres anys, el 1936.

L’ activitat política era permanent, hi havia sempre una roda de xerrades i actes públics en algun poble, ciutat o barri de Catalunya i la publicació de premsa de partit. A partir del 1936 l’ activitat d’ informació política va ser més efectiva a partir del moment en què el Diari de Barcelona va ser liderat per persones d’ Estat Català (Marcel.lí Perelló, Joan Cornudella, Josep Maria Murià...).

Cal destacar, en aquest període de 1934 a 1939 l’ intent constant per assegurar i mantenir  un espai electoral i també ideològic, molt distant del conservadorisme de la Lliga regionalista, però tampoc condicionat en excés per la influència marxista ni anarquista. Volien mantenir un espai progressista catalanista que va ser molt difícil de mantenir per les diferents pressions externes, internes i la realitat d’ una guerra de tres anys que condicionava les decisions.  

A partir de la desfeta de la guerra, el 1939, Estat Català va haver d’ afrontar un llarg exili, clandestinitat i un desert en l’ activitat a l’ interior de Catalunya, que contrastava amb l’ activitat que els militants d’ Estat Català tenien a l’ exterior, a l’ exili, sobretot en el sí dels Casals catalans de Cuba, Mèxic, Argentina, Uruguai o Nova York...

En tots aquests anys d’ exili i dispersió pels camps de refugiats i concentració a diferents països, no van deixar mai de treballar pel país, per poder tornar un dia i també per ajudar a bastir una resistència a l’ interior de Catalunya, en aquest sentit cal entendre la formació del Front Nacional de Catalunya o la participació en la xarxa d’ evasió d’ aviadors, jueus, militars aliats i membres de la resistència en la Segona Guerra Mundial.

El 1976 es va recuperar el nom d’ Estat Català a l’ interior de Catalunya i no es va poder registrar i legalitzar al país fins setembre de 1977. El partit, aquests anys de l’ anomenada transició, va sobreviure i ha donat suports puntuals a diferents partits i coalicions polítiques, de manera puntual. Sense perdre, això sí,  els referents que van marcar la seva fundació: el republicanisme, la independència del país, la unitat territorial, la unitat de la llengua, la defensa de les classes mitjanes i treballadores, la defensa dels drets bàsics (individuals i col.lectius) i el record i la memòria de milers i milers de persones que han tingut relació amb aquest partit durant 96 anys d’ existència i lluita per la llibertat inqüestionable de Catalunya.  

NO A RAJOY I NO A SANCHEZ

Estem davant d' una "situació clau" diuen, que francament no ens importa gaire. No hem de "regenerar" Espanya, ni hem de fer-la més "plural", ni res d' això. Tampoc som responsables (ni ens en sentim) que segueixi governant el sr. Rajoy o el sr. Sanchez (o el Rivera), costaria dir quin és el pitjor per a "dialogar" amb Catalunya.   
I així i tot, el vot dels catalans i bascos, decidirà qui dels dos personatges governarà Espanya. Si governa un la culpa serà nostra, si governa l' altre igualment la culpa serà nostra.
Nosaltres només som responsables dels nostres encerts (que n´ hi ha) i de les nostres equivocacions (que també n´ hi ha) i del futur i la llibertat del nostre país. Si no ho aconseguim en som responsables. Del govern d' Espanya  no en som responsables, governi qui governi mai afavorirà Catalunya, només es pot votar sí a Sanchez si això suposa una contradicció dins del bloc unionista, si no és així, no serveix de res.
Afegim un article d' avui, en vicent Partal ha escrit un article que està bé com a punt de reflexió sobre nosaltres i la moció a Madrid.
 

Avui comença al congrés espanyol el debat d’una moció de censura convocada pel PSOE contra Mariano Rajoy. I tot fa pensar que demà ERC i el PDECat hi votaran a favor. Aquests darrers mesos hem vist moltes actuacions dels partits polítics independentistes que fan mal d’entendre i, crec, també d’explicar. Però de totes aquesta, el regal dels seus vots al PSOE, és la que se’m fa més difícil de capir.

Cal escoltar el discurs que farà avui Pedro Sánchez, és clar, però em costa de creure que puga aportar res de nou respecte del procés d’independència i respecte de la regressió autoritària que ha de suportar d’una manera molt particular el Principat. De fet, ha demanat els vots dels diputats dels dos partits independentistes en canvi de res i gairebé sense ni parlar-hi. Aquesta actitud, per si mateixa, ja és insultant. Jo podria arribar a entendre que els vots anassen en canvi de coses molt concretes, fàcils de comprovar i visibles ja el primer minut. Però aquesta actitud acomplexada de llevar Rajoy del govern perquè no siga dit que continua manant per culpa nostra no solament m’és difícil de compartir, sinó que em preocupa molt.

Els independentistes catalans no tenim cap obligació de fer fora Rajoy per posar-hi Sánchez. No hi veig cap motiu si, com és obvi i evident, dissabte no canviarà res, en cas que Sánchez acabe essent investit demà. Després de no fer real la República proclamada, de participar en unes eleccions imposades i d’acceptar que el govern de l’estat espanyol impose les condicions en què es pot formar govern, ara córrer tots a votar Sánchez no pot fer res més sinó afegir encara més descrèdit a la manera d’actuar dels partits independentistes.

Perquè Sánchez va votar el 155, sí o no? Perquè Sánchez ha justificat la presó de la presidenta Forcadell, del vice-president Junqueras, dels consellers i dels Jordis, sí o no? Perquè Sánchez ha manipulat la realitat dient que el president Torra és un racista, sí o no? I els del partit de Sánchez? Els socialistes han votat al Parlament de Catalunya sempre i en bloc amb el PP i Ciutadans, sí o no? Han acudit al Tribunal Constitucional de bracet dels seus socis una vegada i una altra, contra les decisions del Parlament de Catalunya, sí o no? S’han alçat al parlament a saludar respectuosament els familiars dels presos, ni que fos tan solament per demostrar una mínima empatia cap a gent que han estat els seus companys d’hemicicle, sí o no? I no parle de les bestieses que vomiten alguns dels més ínclits representants del socialisme prehistòric –com aquell que va dir que l’independentisme era més preocupant que no pas el robatori del PP–, sinó de Pedro Sánchez. De qui dissabte podria ser president del govern espanyol. Ha estat ell o no ha estat ell qui ha dit que calia intervenir la Generalitat per a liquidar allò que va arribar a definir de colp d’estat contra la constitució espanyola i la democràcia? Aquest és el candidat que votaran els independentistes catalans, sense que ni tan sols haja de rectificar?

Que Rajoy és pitjor que Sánchez és ben evident, indiscutible. Però això no és pas un argument suficient. Tots sabem que si el PSOE s’hagués oposat al 155 hauria estat impossible d’aplicar-lo. I n’hi ha una prova clara: no acceptaren que TV3 formàs part del 155 i no en formà part. Per tant, la responsabilitat d’haver fet possible el 155 amb el seu suport actiu no la podem passar per alt. No es pot esborrar d’una revolada. I per això és complicat d’entendre com és que els dos partits independentistes el votaran, com si no fos cosa seua el patiment de tot el país, el dels funcionaris dels departaments ocupats, el de la gent al carrer, el dels seus companys a la presó i a l’exili. Per a fer què votaran Pedro Sánchez el PDECat i Esquerra? Per a adobar Espanya? Per a millorar Espanya? Va per ací, la cosa? Aquesta és la prioritat? I si és això, després, quan els independentistes denuncien a Europa la cruesa del 155 i la repressió, com explicaran que al remat van lliurar el seu vot a la persona que precisament un dia es va desplaçar a Brussel·les per defensar amb entusiasme l’aplicació del 155?

(Per si algú ho ha oblidat o no vol recordar-ho: el 18 i el 19 d’octubre Sánchez va anar a Brussel·les per reunir-se ni més ni menys que amb Juncker, Tajani, Mogherini, amb els primers ministres de Suècia i Portugal, Löfven i Costa, i amb el dirigent dels laboristes britànics, Jeremy Corbyn. La raó d’aquesta marató de reunions no era sinó demanar-los el suport al 155 de Rajoy.)

Em limite, voluntàriament, a posar sobre la taula la qüestió catalana, però la llista dels fets que equiparen el PSOE amb el PP, que l’en fan còmplice necessari, és immensa, inacabable. De la indignitat que hi ha haja encara morts republicans a les carreteres fins a la persistència dels favors especials a l’Església Catòlica, després de dècades manant ells. De la tortura i l’assassinat de dissidents, els GAL, fins al canvi de la constitució espanyola per a consagrar que primer de tot cal pagar el deute. O l’aprovació sense contrapartides del monstruós rescat bancari. O el refús –el març passat!– de revisar la llei d’amnistia, paraigua imprescindible per a protegir els franquistes. O el suport incondicional a la corona. O la corrupció, caram la corrupció! Que la corrupció no és cosa del PP i prou, com alguns voldrien fer creure. Que és sistèmica, motor i aliment del règim del 1978 i dels partits –espanyols, bascs o catalans, que en això no hi ha distinció– que el van construir i que l’han mantingut fins avui. El PSOE en va ple, també, de corrupció.

Però, malgrat tot això, els partits independentistes regalaran demà els vots a Pedro Sánchez i em fa l’efecte que amb aquest gest enterraran bona part de la credibilitat que els resta. Perquè, al cap i a la fi, demostraran que castigar-los ix de franc perquè viuen acomplexats políticament davant l’estat espanyol, incapaços de pensar en ells mateixos com a representants d’un país amb interessos propis, amb un marc polític privatiu i no com a meres comparses de la cort madrilenya. Preocupats principalment per ells i perquè els mateixos que han donat suport a Mariano Rajoy en tot allò que s’ha fet aquests darrers mesos contra ells no els acusen ara de donar suport… a Mariano Rajoy!

ESTAT CATALÀ, LA PREMSA UNIONISTA I EL MHP QUIM TORRA

La premsa unionista,Estat Català i el MHP Quim Torra

Comunicat de premsa

La premsa unionista,Estat Català i el MHP Quim Torra

No és cap casualitat que aquests dies hem vist publicats alguns articles atacant Estat Català, és la constatació del “tot és vàlid contra l’independentisme” que fa un temps ha anat impregnant les decisions del Govern espanyol i els seus mitjans afins.

I tot això per tal d’atacar la persona que es presentava a la investidura de President de Catalunya. L´estratègia del Govern espanyol és criminalitzar tot el que sigui proper (o ho sembli) a aquesta persona. I si no pot ser es fa una retrospectiva dels anys 30, i si així encara no cola s’inventen dades. És igual si les dades són mitges veritats o mentides...”tot és vàlid”. Així arribem a articles plens d’informació manipulada on el futur President havia de tenir alguna mena de relació amb Estat Català, i dins d’Estat Català s’havia de posar el focus en el personatge més controvertit: Miquel Badia. I d’aquí ja s’havia de deduir directament que Estat Català és “feixista” i per tant el Sr. Torra també. L’aparell de “propaganda” de l’estat no necessitava res més.

Per sort, Estat Català és un partit que té 96 anys de vida, un dels més antics encara actius de tota l’Europa occidental. I hem de dir amb molta satisfacció que Estat Català va ser el primer partit independentista català organitzat. Un partit que va néixer per lluitar per la independència de Catalunya, contra la monarquia, i per la construcció d’una República Catalana i d’una Constitució progressista. Aquest va ser el segell de sortida i aviat va haver d’afegir una altra característica: la lluita contra les dictadures espanyoles.

Molts opinadors interessats han volgut fer creure que hi havia una sintonia entre el partit i el feixisme espanyol o l’italià. És difícil de creure això amb els fets, Estat Català va ser dels primers partits que van haver de passar a la clandestinitat durant les dictadures de Primo de Rivera, de Berenguer i de Franco posteriorment. Fa pena veure un articulista d’un diari espanyol dir que a un dirigent d’Estat Català “le placía la violència. Atentó contra Alfonso XIII en el Garraf...”. No creiem que a ningú li feia gaire gràcia organitzar un atemptat, però ells creien que era una possibilitat d’acabar amb la monarquia i amb la dictadura. I entendrem la dificultat de l’organització perquè els van detenir, torturar i posar en presons durant sis anys (només van sortir en llibertat quan va guanyar la Segona República ) si no hagués estat així, alguns d’ells tenien cadena perpètua. Sembla que és més fàcil entendre que aquests militants d’Estat Català i altres organitzacions es van jugar la vida pel seu país, per la seva gent i per acabar amb un període fosc on no es respectava cap dret bàsic.

Cal recordar que Estat Català va ser al Complot del Garraf, però també als Fets de Prats de Molló (1926), a la Constitució de l’Havana (1928) i a la proclamació de la República Catalana (1931). En cap d’aquests fets van ser convidats sinó protagonistes.

Cal recordar també que Estat Català va ser la pedrera de l’independentisme català, que va donar personatges i partits de referència en la política catalana posterior: Daniel Cardona i Nosaltres Sols! ((1930), Jaume Compte i la formació Estat Català-Partit Proletari i posteriorment Partit Català Proletari (1932), dos dels seus dirigents per cert, els van matar al CADCI l’octubre de 1934, o també cal recordar els dirigents que van protagonitzar en primera línia la formació d’ERC (1931). Estat Català va ser una veritable pedrera de l’independentisme català (i això no ho van perdonar alguns dirigents d’aquell moment ni d’aquest), però també va ser l’organització més combativa a Catalunya contra la dictadura i contra la monarquia i això era difícil de pair en aquell moment i ara.

Fa pena que s’acusi Estat Català des d’alguns mitjans espanyols dient que eren” milícies amb uniforme verd de tendència feixista”. Tothom que sap una mica d’història dels anys 30 sap que la cohesió dels partits i sindicats es demostrava públicament amb vestimentes més o menys uniformades de color verd, blau, marró, o negre. I si no que mirin fotos d’UGT, CNT i desfilades de partits molt de moda a l’època.

Quan les acusacions ja no enganyen ningú, és quan algun periodista es fixa en Miquel Badia. I la vida d’un partit de 96 anys queda reduïda a l’activitat d’un dirigent que hi va militar 14 anys (dels quals n’hauríem de descomptar la meitat perquè Miquel Badia els va passar a la presó o a l’exili). Anys de presó i exili decretats per diferents dirigents espanyols.

És evident que podem trobar encerts i desencerts en aquesta curta vida de Miquel Badia, però s’ha d’explicar tot el relat, no només el que interessa a un diari o publicació. Per posar només dos exemples: es critica que Badia va fer detenir un Fiscal de l’Audiència de Barcelona, però no s`explica que aquell 21 de juliol es jutjava Josep Aymà (director de La Nació Catalana) per “injuries al Govern” en una clara conculcació de drets bàsics, el Fiscal va insultar greument la policia de la Generalitat sota comandament de Badia i aquest va fer detenir el Fiscal per provocació. Sembla que tots ho podem entendre més bé si s’explica tota la història fins al final.

Un altre exemple és l’acusació a Badia que “huyó despavorido por la alcantarilla del Palau junto a su jefe político Dencàs...”. Cal explicar tots els fets i ens trobarem que, admetent la falta de previsió de l’operació i la precarietat, molts militants i dirigents d’Estat Català van estar en llocs claus de la ciutat esperant unes ordres d’actuar que no van arribar mai per part del President de la Generalitat, per posteriorment marxar cap a l’exili per tal de poder seguir lluitant.

Però, no n´hi ha prou amb dir mitges veritats, aquests periodistes espanyols agafen frases tretes de context i retallades d’alguns historiadors i les donen com a proves de “feixisme” i citen Arnau Gonzàlez Vilalta, Ucelay da Cal, etc.

D’Arnau Gonzàlez cal llegir tot el text sencer: “La evidencia de los contactos iniciales establecidos entre Dencàs i los diplomáticos italianos no se vería continuada con ninguna ayuda ni compromiso concreto ni con más entrevistas”.

És evident que hi va haver un contacte amb diplomàtics italians feixistes que no van passar de la primera entrevista. De la mateixa manera que hi va haver entrevistes amb diplomàtics francesos que no van tirar endavant i amb diplomàtics de primer nivell de la URSS en el seu moment, que tampoc van arribar a bon port. I això ens porta com a conclusió que Estat Català era “feixista”?

Altres historiadors parlen clarament de l’escàs interès en aquesta primera i única entrevista.

També ens fan trampes quan diuen que Estat Català es va finançar amb “tráfico de refugiados”. Estat Català des de la seva creació es va finançar amb els diners dels militants (que van arribar a ser gairebé 18.000), algunes aportacions pròpies de Francesc Macià, l’Emprèstit Pau Claris i les aportacions dels Casals Catalans (especialment els de Cuba, Mèxic, l’Argentina, l’Uruguai i Estats Units). Això no vol dir que, al voltant del 1936, no s’ajudés a passar la frontera a alguns refugiats.

L’historiador Albert Balcells explica en una de les seves obres que les organitzacions marxistes van intentar captar militants d’Estat Català, concretament els anys 1935 i 1936, cosa que hauria estat contradictòria si aquests militants haguessin estat “feixistes”.

Però la constatació més clara sempre són els fets: militants d’Estat Català van morir el primer dia del cop d’estat a Catalunya lluitant contra els feixistes (també a Barcelona), molts militants d´Estat Català es van apuntar voluntaris als fronts d’Aragó i de Madrid en recolzament a la República i contra el feixisme; acabada la guerra, militants d’Estat Català van ser afusellats, com Carme Claramunt, primera dona afusellada pel franquisme, el 18 d'abril de 1939; uns altres van passar per camps de refugiats de la Catalunya del Nord i França i 57 (fins i tot dos dirigents del partit) van morir en camps de concentració nazis.Molts militants d'Estat Català van participar a la resistència francesa, cal destacar el membre del comitè executiu, Joaquim Casamitjana, que va ser detingut per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc, a finals de 1943, per la seva tasca com a resistent a la xarxa Maurice, essent assassinat poques hores després de la seva detenció. No cal dir que Estat Català va ser il·legalitzat, va ser clandestí i atacat mediàticament per les forces polítiques espanyoles (algunes d´esquerres també), però encara van tenir temps a l’exili d’ajudar a formar el Front Nacional de Catalunya, enfortir els Casals Catalans a l’exterior, publicar en català fora del país quan aquí no es podia i aguantar una flama difícil.

Recordem que els militants del FNC a l’interior van patir brutalment la repressió franquista. Tot això sense oblidar la participació de membres d’Estat català en les línies d’evasió de Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el Coll de Banyuls, que van ajudar a passar uns vuit-cents aviadors de les forces aliades que s’escapaven dels feixistes. La col·laboració catalana amb els aliats a la Segona Guerra Mundial va ser tan evident que Jaume Cornudella (responsable del FNC) va rebre la màxima medalla de la resistència francesa.

Com dèiem al començament, la vida d’un partit de 96 anys no es pot reduir a dues anècdotes interessades i sense context. Ja veiem que per tal d’atacar una persona es pot embrutar la història d’ un partit, però tot just en record d’aquests milers de militants que van donar la vida per Catalunya i es van arriscar durant tants anys, no callarem i direm les coses clares.

Catalunya 18 de maig 2018

EL FRONT EXTERIOR

Aquests dies hem llegit molts articles. Uns dies carregats de pressions unionistes sobre el Parlament, les escoles, els mossos, TV3, Catalunya Ràdio, els llaços grocs, les samarretes grogues, etc. etc.L' unionisme intenta imposar un relat impossible per la força. Però es parla poc de la política exterior.
Aprofitem per a recordar l' article den Ramon Cotarelo (publicat al Món):

La Cambra de Comerç d'Espanya ha contractat a un lobby britànic, la societat Braunschweig, una campanya de propaganda ideològica unionista per 484.000 € que paguen, entre d'altres, el Banc de Santander, el BBVA, Caixabank, Iberdrola, Telefónica, etc. Es tracta de propagar a l'estranger la mentida que Espanya és un estat democràtic de dret en què es respecten les llibertats. L'ocupació de l'article 155 és una mesura excepcional per protegir aquesta democràcia enfront d'un separatisme il·legal. La campanya és, en l'essencial una campanya anticatalana, tan anticatalana com tots els altres actes de catalanofòbia que realitza sense parar l'Estat espanyol.

Els organitzadors de la campanya neguen la vinculació amb el règim de la Gürtel, assenyalant que són empreses privades. Com si la gent fos idiota i no sabés que les empreses de l'Íbex 35 són el veritable Estat, mentre que el govern és només el seu consell executiu. Aquest mig milió d'euros ja el tenen amortitzat amb el que extreuen explotant als ciutadans legal o il·legalment gràcies a les polítiques que aplica la banda de lladres del PP. Per a la resta, també estan totes les agències oficials espanyoles, des del ministeri d'Afers Exteriors al de Defensa, passant pel CNI bolcades a l'estranger, subornar polítics, fer xantatge a mitjans, emprar els fons de rèptils, els de les seves innombrables caixes B de blanqueig a propalar mentides sobre Catalunya i boicotejar el procés democràtic català.

Que la campanya és mentida, típic exemple de l'altre ridícul de la marca Espanya es veu immediatament amb una pregunta elemental: Algú creu que els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, França, Itàlia, etc., han de gastar mig milió de euros en convèncer els altres que són estats democràtics? A Espanya cal precisament perquè ni és Estat de dret, ni democràcia, ni respecta els drets de les persones.

Aquesta campanya dels banquers i empresaris, amb un argumentari de quatre fal·làcies, es fa perquè la propaganda a càrrec dels intel·lectuals orgànics del franquisme, els que colonitzen els mitjans escrits i audiovisuals, no convenç ningú. La teoria, elaborada per la tropa d'historiadors, juristes, politòlegs, economistes, sociòlegs, etc. no fa altra cosa que vendre com a ciència pura ideologia nacional-catòlica amb uns tocs de liberalisme i krausisme i basada en un postulat fal·laç: Espanya és homologable a les altres democràcies europees. Si tal cosa fos certa, no seria necessari sucar a propagandistes exteriors per difondre-la.

La Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, un dels xiringuitos des dels quals, com en les altres acadèmies, les moixames del franquisme bordador legitimen la dictadura del 155 i el règim de corrupció i delinqüència imperant al país, organitza unes jornades amb motiu del 40è Aniversari de la Constitució de 1978. Que es facin amb l'article 155 en vigor, el que suspèn allò que tan contents celebren i estableix una dictadura, no val ni un comentari. Però ni amb acadèmies, ni pagant la publicació d'articles dels portaveus intel·lectuals del règim a l'exterior aquest aconsegueix combatre el desprestigi, la mala fama i el rebuig que les mesures de repressió franquista desperten en l'opinió pública exterior.

Per això es recorre als empresaris, amb l'esperança que, donada la seva suposada eficàcia, tindran més èxit que els periodistes a sou del nacionalcatolicisme espanyol. Però sense reparar en el compte de què, essent espanyols, aquests empresaris i banquers seran endollats, privilegiats, cacics i ‘mangoneadores’ dels diners públic i d'empresaris i banquers a l'estil europeu no tindran res. I, per tant, la campanya serà un altre fracàs més.

No obstant això, aquests intents reiterats, tot i que irrisoris, donat el coneixement que d'Espanya es té a l'estranger, proven la necessitat que el moviment independentista intensifiqui els seus esforços en l'àmbit exterior. La internacionalització del conflicte Espanya-Catalunya, una clara victòria catalana, ha de consolidar-se i ampliar-se. Si no hagués estat per això, Catalunya tindria una visibilitat molt menor a Europa i el bloc del 155, les mans molt més lliures per reprimir la democràcia a Catalunya.

L'Estat espanyol ha lluitat el que ha pogut contra la internacionalització del conflicte, però la seva pròpia ineptitud autoritària l'ha ampliat molt més alhora que cobria de ridícul al poder judicial del país. Per això recorre ara als empresaris.

Concentrat en el front interior, en la necessitat d'investir president de la Generalitat en unes condicions de dictadura política i arbitrarietat judicial, l'independentisme no ha d'abandonar el front exterior. Per això és urgent que s'institucionalitzi una plataforma internacional de suport a Catalunya, alguna cosa com aquesta "Comissió Chomsky" que venim demanant des de fa temps.

ESTAT CATALÀ A LA MANIFESTACIÓ DE SUPORT ALS PRESOS POLÍTICS I EXILIATS.

Avui, com sempre des del 1922, ESTAT CATALÀ ha estat a la manifestació en defensa d' aquest país del seu Govern i de les seves institucions. Una manifestació que ha estat una anàlisi de la situació actual i de la seva resposta i recolzament al carrer, del suport dels ciutadans catalans als presos polítics i als exiliats catalans i a la República Catalana.
 

Centenars de milers de persones han col·lapsat el Paral·lel, la plaça d’Espanya i els carrers adjacents en la gran manifestació convocada a Barcelona per les entitats de l’Espai Democràcia Convivència per a reclamar l’alliberament dels presos polítics i contra la repressió de l’estat espanyol. Demà farà mig any que Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sànchez, llavors president de l’ANC i ara diputat de Junts per Catalunya, van ser empresonats a Soto del Real. Els manifestants han clamat pel seu alliberament i pel dels altres set presos polítics independentistes: Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Turull, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa, pel retorn de tots els exiliats polítics, perquè s’acabi la intervenció política de les institucions catalanes –mitjançant el 155– i contra la ingerència judicial espanyola en la política catalana.

SOLIDARITAT AMB ELS CDR

Des d' ESTAT CATALÀ ens solidaritzem amb les companyes i companys que pateixen persecució per ser membres de CDR. No hi ha cap motiu per a criminalitzar sectors de l' independentisme i no podran amb un poble unit i digne. Avui la resposta ha estat totes les concentracions de suport que s' han fet a molts municipis de tota Catalunya.

Milers de persones han respost a la crida dels Comitès de Defensa de la República (CDR) a tot Catalunya i s’han mobilitzat arran de l’operació de la Guàrdia Civil contra alguns membres dels CDR. Les concentracions han estat a les places de tot Catalunya, malgrat la pluja que cau en molts punts del Principat.

V.A. ESTELLÉS: SER POBLE ( EN UN PAÍS QUE HA LLUITAT, LLUITA I LLUITARÀ).

Molt bon article del Vicent Partal, en el 25è aniversari de la mort del gran poeta. Com diu el mateix Partal, "especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà tant com el nostre". No defallirem.    

Ser poble

«És cert que tots som alguna cosa nosaltres tots sols, cadascun de nosaltres. Però sense aquest 'ser poble' tots som també mancats en la nostra integritat. Especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà tant com el nostre»

Avui fa vint-i-cinc anys que es va morir Vicent Andrés Estellés, el gran poeta de Burjassot, el fill del forner. Estellés va ser una de les veus cíviques més poderoses i més compromeses a combatre la negra nit franquista, com ho varen ser més poetes, d’Espriu a Llompart o Maria-Mercè Marçal, de punta a punta dels Països Catalans. Vint-i-cinc anys després el millor poeta valencià des d’Ausiàs Marc continua essent una referència molt especial per a molta gent. Els seus versos apareixen sovint en samarretes i se senten en cançons de grups com més va més joves, hi ha qui els pinta per les parets i qui els pronuncia en les escoles i instituts. Recitals de la seua poesia omplen escenaris de Salses a Guardamar, i la celebració de la nit Estellés, a la primeria de setembre, ha esdevingut una cita obligada del calendari social i cultural en centenars de pobles i ciutats.

Estellés és un gran poeta. Dels més grans. La seua capacitat d’enlluernar amb versos tan populars com profunds sorprèn fins i tot els qui hem passat la vida llegint-lo amb passió. Ell ha retratat el seu temps, la quotidianitat de la vida de cada dia, amb una potència i una persistència úniques en la història de la nostra literatura. Però si és un símbol, més enllà dels llibres, ho és sobretot per la seua obsessió de recordar-nos que ‘no s’és res si no s’és poble’. Que no som res si no som poble.

El famós vers d’Estellés, com és normal, porta el concepte a l’extrem. Les figures poètiques fan això per aïllar el concepte que volen remarcar. És cert que tots som alguna cosa nosaltres tots sols, cadascun de nosaltres. Però sense aquest ‘ser poble’ tots som també mancats en la nostra integritat. Especialment en un país que ha lluitat, lluita i lluitarà tant com el nostre.

Ser poble, en el sentit que Estellés ho escriu, és ser ‘un entre tants’. Un entre tants que es reconeix en el seu dolor i en les seues alegries de cada nit. Ser poble és ser d’un poble concret, però també ser del poble, dels qui treballen, dels qui es guanyen la vida d’una manera decent, dels qui somnien la llibertat, però també la dignitat.

I en aquests moments particularment difícils, ara que tornem a tenir gent a la presó i a l’exili, crec que estaria bé que per un moment miràssem enrere per reconèixer a través d’Estellés aquelles generacions que ens varen dur en la part més pedregosa del camí. Aquells homes i dones bons que ens varen aguantar la terra, que varen aguantar la llengua, que varen aguantar l’esperança.

Estellés sentia cada nit com l’exèrcit espanyol afusellava gent, demòcrates, obrers, a prop de casa mentre ell escrivia amb les finestres obertes per a fer-se passar la calor de la nit. No devia ser gens fàcil. Estellés va creure que la mort de Franco era el matí de la llibertat i va cantar les banderes clandestines i els himnes xiuxiuejats que havien superat la nit. Estellés va imaginar que algun dia arribaríem a ser ‘una pàtria lliure, lluminosa i alta’. Lluminosa i alta. I ho va fer des d’un món, des d’uns anys, des d’unes vides, en què no podien ni somniar la victòria, en què només podien conjurar-se en la resistència davant els criminals, braç a braç, mà amb mà, esquena contra esquena. Per això, tot el que som avui té un deute permanent amb ells. I també per això no tenim cap més alternativa que no siga guanyar. Guanyar per nosaltres i pels nostres fills, però també per la memòria d’aquests gegants que durant tants anys, i en una situació tan difícil, ens feren pujar com a poble una escala costeruda, graó a graó, sense demanar mai res en canvi.