divendres, 3 de gener de 2020

ESTAT CATALÀ: TEXT ÍNTEGRE D' HOMENATGE AL PRESIDENT MACIÀ


Aquest dia de Nadal commemorem el 86è aniversari de la mort del President Francesc Macià.
Per a començar hauriem de fer referència als temes polítics tractats durant aquestes setmanes  a Catalunya: la repressió, els presos i exiliats per una part, els judicis i la decisió del Tribunal de Justícia europeu per una altra i les negociacions per una altra, han centrat tot el debat polític del moment.
Els temes tractats no són gaire diferents dels que han centrat els debats polítics el darrer segle i les relacions entre Catalunya i Espanya.
Sempre podem trobar paral.lelismes amb les involucions permanents dels Governs espanyols, amb els judicis polítics, amb l’ intent de visibilització catalana a l’ exterior i amb l’ acollida d’ exiliats per part de països tercers.
En aquest darrer aspecte, el cas de Bèlgica és molt significatiu, no fa gaires dies Jordi Miró va publicar un article on feia un recorregut per aquest periple dels exiliats catalans, fugint de la repressió espanyola, durant els segles XX i XXI.
Cal recordar-ho:
1) la primera tongada d’ exiliats a Bèlgica va produir-se després de la Setmana Tràgica. El més conegut era el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna. En tornar a l'estat espanyol i sota falses acusacions d’haver estat el «director» i «inductor» de la rebel·lió de la Setmana Tràgica, va ser declarat culpable davant un tribunal militar i a les 9 del matí del 13 d'octubre de 1909 va ser afusellat al fossat de Santa Amàlia de la presó del Montjuïc.
En la mateixa època, després de la Setmana Tràgica, també s'exilia a Brussel·les en Jaume Mir, de Sant Sadurní d'Anoia. És l'exiliat a Bèlgica amb més rellevància per les seves moltíssimes activitats, d'espia per a Bèlgica i Anglaterra durant la Primera Guerra mundial. Va ser empresonat i condemnat a mort pels alemanys, finalment es va poder salvar, va ser considerat un heroi nacional i va rebre la Creu de Leopold, que és la màxima condecoració de l'estat belga. Mir, convertit en comerciant i molt actiu políticament, va ser clau per a tot l'exili català a partir dels anys vint i fins la seva mort durant l'ocupació alemanya el 1943.
En aquesta fina separació entre “legalitat” i “ilegalitat” va passar de perseguit i condemnat a heroi nacional, en pocs dies.
2) La segona fornada d’exiliats ve encapçalada per Francesc Macià i un centenar de voluntaris d’Estat Català pels “Fets de Prats de Molló”, desprès del seu judici a Paris que internacionalitzava el plet català arreu del món, quan van ser expulsats de França. És amb l’ajut de Jaume Mir que els independentistes catalans exiliats van poder sobreviure a Brussel·les. És també en aquesta situació de precarietat que es produeix la mort per tuberculosi del jove voluntari Josep Català i Serra, de Ripoll. En Mir es va fer càrrec de l’enterrament i fins i tot de l’esquela que es publica a un setmanari de Ripoll, al seu enterrament hi participarien Macià, Ventura Gassol i la resta dels companys catalans. Les restes de Josep Català i Serra encara romanen en terres belgues sense haver pogut ser retornades a Catalunya.
El 1930 Francesc Macià torna a Catalunya, és detingut i expulsat un altre cop i torna a l’exili a Bèlgica, serà el seu darrer exili fins el 1931 que va tornar a Catalunya. Estat Català amb el grup republicà de Lluís Companys, casals i ateneus van fundar ERC i el 14 d’abril van guanyar les eleccions, Macià proclamà la República Catalana des del balcó de la Generalitat i va ser president de Catalunya, després d’ haver estat un exiliat i perseguit.
3) La tercera tongada van ser pels fets d’octubre del 34, que van portar moltíssims independentistes catalans a l’exili i a les presons. Miquel Badia també va estar un temps a Bèlgica el 1935, després de passar un llarg periple d’exili per terres americanes.
4) la quarta tongada va ser un cop acabada la Guerra del 1936-39, van ser milers de catalans que fugien a l’exili. La majoria van ser detinguts al passar la frontera francesa i internats en camps de concentració en unes condicions deplorables. Un altre cop Bèlgica seria lloc d’acollida pels catalans .
Cal destacar Enric Adroher, fundador i dirigent del POUM el 1935 i representant del POUM al Comitè de Milícies Antifeixistes, un cop acabada la Guerra Civil, s’ exilià primer a Mèxic i després Paris i finalment a Brussel·les. Tornà a Catalunya el 1976 i va ser un dels fundadors del Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C)
Josep Carner, referent de la literatura catalana i màxim representant de la poesia del Noucentisme, s’exilia després de la Guerra Civil a Mèxic i després a Bèlgica, on ja hi havia exercit com a diplomàtic als anys 1936/37.
Un altre exiliat és Frederic Escofet, militar de carrera, que va estar al costat de Macià després del 14 d’abril i va ser nomenat Comissari General d’Ordre Públic pel President Lluís Companys el 6 d’octubre.
5) La cinquena tongada va ser a finals dels anys cinquanta i amb el franquisme consolidat, Bèlgica va acollir lluitadors antifeixistes que fugien de l’estat espanyol.
Els més coneguts, els bascos  José Luis Alvarez Enparantza,Txillardegi, un dels fundadors d’EKIN i d’ETA. També l’intel·lectual basc, Federico Krutwing.
En el cas dels catalans, destaquem Eduard Tell, independentista de la FNEC, exiliat des del 1957.
Eduard Tell, un cop a l'exterior, s'incorpora al Moviment Socialista de Catalunya i va ser, des de Brussel·les, el representant de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya als organismes internacionals.
6) La sisena tongada va ser després de les detencions del 1972, diversos militants del FAC (Front d’ Alliberament de Catalunya) van ser  jutjats en un consell de guerra. L’executiva del FAC es va establir a Brussel·les, on s’ els va concedir la carta de refugiat polític.
7) Més d’un segle més tard dels primers exiliats catalans, ens trobem en una situació molt similar: la meitat del govern a l’exili a Bèlgica i l’altra meitat a la presó, governs espanyols que no accepten el dret a decidir dels catalans i la seva voluntat de llibertat, un borbó que ens vol mantenir dintre d’Espanya via coacció i repressió…
Hem de lluitar per a que no hi hagi més exiliats, represaliats ni perseguits i això només passa per la independencia d’ aquest país.
En relació a les negociacions, Vicent Partal va escriure ahir un article on explicava que va conéixer un diplomàtic anglès que va estar en les negociacions per la entrada de la Gran Bretanya a la UE i els negociadors “queixalaven cada paraula, cada article del futur tractat”. Però quan va estar ell mateix com a negociador de l’entrada d’ Espanya a la UE, els negociadors espanyols no discutien res i ho acceptaven tot.
L’ article dedueix que era perquè no pensaven cumplir res. I aquesta és la situació actual amb una Espanya que és la més multada per normatives europees incomplertes. Per tant compte amb els negociadors perquè a l’ altre costat tenen un oponent que no compleix habitualment.
Francesc Macià és com un personatge polític clàssic i actual, com els personatges de teatre o de la literatura. Podem recórrer la seva vida i podem veure cada tema com a recent actualitat:
- La repressió: ell mateix va patir la repressió, la presó, l’ exili.
- Els judicis polítics: convertits en causes generals contra Catalunya.
- La visibilització catalana a l’ exterior: ell mateix va treballar en teixir una xarxa de Casals Catalans, com avui les Delegacions Catalanes a l’ exterior.
- L’ acollida a l’ exili, de la qual va ser protagonista directe.
- Les negociacions, amb negociadors espanyols, amb els quals va sortir bastant decebut.
Tot això fa del President Francesc Macià un personatge polític clàssic i actual al mateix temps, present a la memòria històrica de tots els catalans i catalanes.
VISCA CATALUNYA LLIURE !!!!!!!  

dimarts, 31 de desembre de 2019

BON ANY 2020, SALUT I INDEPENDÈNCIA

Bon any 2020 .Salut i independència! #llibertatpresospoliticsiexiliats


Malgrat els entrebancs que ens posaran des de l' altre costat i des del propi, malgrat les trampes polítiques que ens posaran, no deixarem mai de perdre de vista els nostres objectius: la independència del país, la República catalana, la llibertat i la dignitat dels catalans i catalanes per damunt de tot i que puguem viure en una societat més justa, on cadascú tinguem el nostre lloc.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               
També us deixem una imatge de l' acte que vam fer davant del monument al President Macià, el dia de Nadal, com cada any a plaça Catalunya.  


diumenge, 22 de desembre de 2019

ACTE DE MEMÒRIA D' ESTAT CATALÀ, DIA 25 DE DESEMBRE A LA PLAÇA CATALUNYA, DAVANT MONUMENT MACIÀ

Aquesta setmana ha estat molt significativa: dimarts amb l' ajornament a Bèlgica, el dimecres amb la convocatòria pel pel partit Barça-Madrid i dijous amb la decisió del Tribunal de Justícia europeu.

Les suposades extradicions que demanava Espanya queden amb poc recorregut, la convocatòria del partit va acomplir els objectius a mitges, però la decisió del Tribunal europeu sobre la immunitat d' Oriol Junqueras i les seves conseqüències sobre el president Puigdemont i el conseller Comín han estat molt clares per a les expectatives catalanes i una bufetada per a les expectatives dels dirigents espanyols. Al mateix temps que ha posat a cadascú al seu lloc, a la Justícia europea i a la Justícia espanyola.
Felicitem doncs als polítics catalans i als seus advocats i equips de juristes. Però hem de continuar perquè els presos continuen a les presons, els exiliats continuen a l'exili i la repressió continua.

Per la nostra part, fem una convocatòria. com cada any per a fer un recordatori polítics del que fou dirigent d' Estat Català, Francesc Macià.

Dimecres vinent, dia 25 dia de nadal, a les 10 del matí com sempre a la Plaça Catalunya, davant del monument al President Francesc Macià.


divendres, 6 de desembre de 2019

ENDESA: UNA INSULTANT EXHIBICIÓ DEL CAPITALISME D' AMICS.

Aquesta setmana hi ha hagut alguns articles interessants, també una Cimera a Madrid que. de manera sorprenent no aconseguia obrir-se pas com a primera noticia a la "premsa de Madrid" tapada per la investidura sí o la investidura no de Pedro Sanchez (el món es pot acabar, però la investidura de Pedro Sanchez s' ha de fer).
Entre els articles que hem llegit durant la setmana ens ha agradat especialment el de dilluns passat de Vicent Partal a Vilaweb, sobre ENDESA (patrocinadora del "evento"), monopolística i gran contribuidora a la contaminació. Tot un exemple del teatre de les Cimeres i de la insultant exhibició del capitalisme d' amics espanyol, com bé deia el titular de l' article.


ENDESA: UNA INSULTANT EXHIBICIÓ DEL CAPITALISME D' AMICS. 


Ahir tots els diaris en paper de Madrid i uns quants dels Països Catalans van coincidir, un a un, en els titulars i les fotografies de la portada. Cadascun amb la seua tipografia i estil i sota el seu logotip tradicional. El fenomen sorprenent tenia una explicació: la portada no era cap portada periodística sinó un anunci disfressat de portada. D’Endesa.
Alguna vegada ja havia passat que les portades dels diaris en paper –cada dia més moribunds– havien estat substituïdes per anuncis. Me’n ve al cap un cas recent amb anuncis del Banc Santander. Però aquesta és la primera vegada, que jo recorde, en què els anuncis han adoptat la forma i la maquetació de notícies, a la portada. Alguns van mirar de suavitzar-ho posant la paraula ‘Publicitat’ en algun racó, però l’impacte al quiosc era demolidor. Després aquests mitjans faran estudis demanant-se per quin motiu la premsa tradicional és moribunda i clamaran contra les fake news, reclamant el periodisme de sempre. La venda de l’ànima té aquestes coses: que has de fer veure que no existeix.
L’anunci, pagat en ocasió de la cimera sobre el clima de les Nacions Unides, diu que Endesa encapçala ‘el canvi cap a una societat lliure d’emissions’. Cosa que és simplement mentida, per més que figure a la portada. Justament la setmana passada, l’Observatorio de la Sostenibilidad, una associació privada amb un prestigi científic important, publicava l’informe ‘Emergencia Climática en España’, on quedava clar que és precisament Endesa l’empresa que més emissions va generar a l’estat espanyol durant el 2018. Exactament és responsable de l’expulsió a l’atmosfera de trenta milions de tones de diòxid de carboni, que equivalen al 23% de les emissions industrials i –alerta amb la dada– el 9,3% de totes les emissions. El seu competidor immediat en aquesta terrible classificació, Repsol-Petronor, n’emet deu milions, és a dir, una tercera part.
I no és tan solament qüestió dels diaris o de la utilització que se’n faça. És que la cimera del clima es finança amb diners d’Endesa i algunes empreses semblants, tot i que després –el capitalisme d’amics espanyol té aquestes coses– podran deduir fiscalment fins un 90% de la despesa, tal com explica aquest report de la Directa.
Tot plegat és una perversió insultant, però una perversió que cal situar bé al seu lloc. A l’estat espanyol el cercle infernal per a la població creat entre el BOE, l’Íbex i els mitjans forja una versió particular d’allò que en la ciència política s’anomena ‘crony capitalism’ o ‘capitalisme d’amics’.
El model espanyol, com el d’alguns altres països, consisteix en la utilització de les capacitats del govern per un conjunt de grans empreses per a limitar la lliure competència i enriquir-se molt més enllà del que seria raonable. A costa d’esprémer la població per la via de decisions polítiques, mitjançant el BOE. Altrament, no hi ha cap raó que puga explicar, per exemple, com és que l’estat espanyol té pràcticament la llum més cara d’Europa mentre es posen totes les traves del món a la generació d’energia solar. Un informe recent de l’Agència Europea de Cooperació de Reguladors Energètics explica que aquesta darrera dècada els consumidors de l’estat espanyol som els qui hem tingut la pujada de preu més gran: un 66,8% entre el 2008 i 2018.
Tanmateix, la peculiaritat del cas espanyol està en el fet que aquestes empreses són, pràcticament totes, les antigues empreses estatals creades durant el franquisme, privatitzades en l’època d’Aznar i controlades gràcies a les famoses portes giratòries entre la política i els negocis. Rodolfo Martín Villa, el sinistre ex-governador franquista de Barcelona, responsable dels assassinats del 3 de març de 1976 a Vitòria, va ser l’arquitecte de l’expansió de l’empresa. I hi han passat o hi són encara, cobrant sous magnífics, polítics com ara Miquel Roca i Junyent, Luís de Guindos, Elena Salgado i fins i tot José Maria Aznar.
Aquesta ‘peculiaritat’ del capitalisme d’amics espanyol enllaça el poder real d’avui amb el del règim de Franco i explica algunes, per no dir totes, les anomalies de l’anèmica democràcia espanyola. Cosa que ha posat en relleu amb una contundència difícil de contestar l’historiador Paul Preston, que aquest dies publica la versió en català del seu llibre Un poble traït. Hi retrata com la corrupció i la incompetència política, amb la conseqüència de la divisió social, s’arrosseguen d’ençà del 1873 fins avui. És un retrat esbalaïdor, especialment quan llegeixes el darrer capítol i t’adones fins a quin a punt això de la transició ha estat una maniobra per a mantenir viu el negoci. Entre més raons per a poder continuar mentint impunement, si cal comprant directament les portades dels diaris.

dissabte, 23 de novembre de 2019

L' ESTRATÈGIA QUE ENS EMPETITEIX

En aquests temps convulsos internacionalment, i amb unes reunions previstes entre PSOE i ERC, on hi ha tota mena d' opinions. Nosaltres no podem fer res més que dir que els contactes sempre s' han de propiciar, però tocant sempre de peus a terra i tenint clar que enfront tens uns negociadors tramposos que és molt difícil que compleixin res del que acordaran. Tenint molt clat això i sempre tocant de peus a terra, es pot iniciar una reunió, si no es té clar això com a punt de partida no pot servir de res.
Avui hem llegit un article a Vilaweb d´Ot Bou que ens sembla interessant per a compartir:

L' ESTRATÈGIA QUE ENS EMPETITEIX.


Junts pel Sí i Ciutadans parlaven de dues realitats socials paral·leles i contradictòries. Que tots dos poguessin guanyar unes eleccions només s’entén si hi ha dos blocs de catalans que viuen realitats diferents. I hi són, perquè en termes d’identitat nacional hi ha una fractura més que significativa entre l’electorat de cadascú. I quan es vota la nació la resta es relativitza. L’estratègia de Ciutadans, com la d’ERC aquest darrer any, parteix d’aquesta constatació: nacionalment, mal que ens pesi, no som un sol poble. 
Res que no sapiguem, la societat catalana està dividida. No en dues meitats, perquè els blocs són desiguals, però sí en dues nacions. Espanya, amb la seva maquinària mediàtica i política, ha vetllat perquè a Catalunya hi visqués gent que se sentís només espanyola i rebutgés tot o gairebé tot l’imaginari sòcio-cultural català. I se n’ha sortit gràcies a l’ocupació, fent-los percebre que la catalanitat els exclou i que la independència els amenaça la identitat. És un problema que l’independentisme ha d’afrontar.

A les eleccions, es tradueix així: el bloc que articula la nació catalana és el majoritari i el més mobilitzat. És el bloc dels qui, si en un pla ideal haguessin de triar entre la Catalunya actual i una Catalunya lliure, la triarien lliure. I sempre governa qui queda primer entre els partits d’aquest bloc. D’aquí vénen els vint-i-tres anys de Pujol, i d’aquí ve que els socialistes no manessin fins que no hi va pactar Esquerra: el PSC sabia (Ciutadans no tant) que un partit com el seu, líder entre el bloc de nació espanyola, només podia governar si persuadia gent de l’altre bloc, que sempre lideraria Convergència, perquè el seu és minoritari.
Per això al PSC hi han conviscut dues ànimes: la de Celestino Corbacho, que ha acabat a Ciutadans, i la de Marina Geli, que ha acabat a Junts per Catalunya. Una ànima per a cada bloc era l’única autovia a l’hegemonia per a un partit que no podia seduir prou gent de nació catalana. Per això, també, Ciutadans va arrasar sense cap més discurs que la visceralitat i l’exaltació de l’espanyolisme. El PSC i Iniciativa li havien fet tota la feina, alimentant el discurs que la Catalunya autonòmica discrimina tothom que no té els cognoms catalans i que una Catalunya no espanyola directament els marginaria.
L’amenaça que la catalanitat és excloent, a més de ser una farsa desmentida fàcilment pel mestissatge estructural de la societat catalana, és una barrera molt efectiva perquè hi hagi catalans de nació espanyola que es neguin a formar-ne part. I electoralment és molt sucosa. La retòrica d’Arrimadas va saber aprofitar molt bé aquest sentiment d’identitat en perill que, durant anys, s’havia cuinat a foc lent. A tot això hi havia contribuït també, cal dir-ho, l’entramat empresarial de la burgesia catalana, que durant dècades ha assalariat molts immigrants com a treballadors precaris, de manera que a la barrera nacional hi afegia un aprofundiment de la barrera de classe, que encara dificulta més la integració.
També per això, abans que esclatés tot, Duran va poder fer una predicció impecable: ‘El procés trencarà el PSC, trencarà Convergència i Unió, trencarà Unió, dividirà Iniciativa i situarà Esquerra Republicana hegemònica en l’espai nacionalista.’ No era cap visionari: era fàcil que encertés. Sabia que el procés era de base popular i que tornava a fer surar el conflicte nacional als ulls de tothom, i sabia que això provocaria la desfeta de tots els qui havien fet política a còpia de negar que hi ha un conflicte nacional a Catalunya, com si l’haguessin resolt els consensos artificials de la transició. 
Junqueras i el seu nucli dur, com Duran, ho tenen perfectament apamat. Han entès que, per ser el partit que governi els deu anys vinents, fent de Pujol no en tindran prou, perquè la gent preferirà sempre l’original. I només els queda la fórmula Maragall: dues ànimes. Han entès que per guanyar les eleccions han d’eixamplar la seva base i que només se’n sortiran si ERC creix entre els qui votaven la part espanyola del PSC; per això anul·la el component nacional de l’independentisme i per això ven diàleg i pacificació, perquè és la manera ràpida de seduir gent que no votaria mai Convergència i que veu Esquerra com l’únic partit de govern que pot reprendre el consens fictici.
Si els ideòlegs d’ERC defensen que a TV3 hi cal més castellà; si Rufián estima més la bandera republicana espanyola que va empresonar Companys que no pas el llegat de Macià; si Tardà elogia la constitució espanyola i fa seu el relat repressor amb els CDR empresonats; si Mundó diu que només tindrem legitimitat quan siguem més del 50% a l’àrea metropolitana de Barcelona; si titllaven de violentes les protestes contra la sentència; si es passen el dia parlant de la solidaritat castellana i ja no parlen mai de les Illes Balears ni de Catalunya Nord; si han canviat ‘independència’ per ‘república’… és per a espanyolitzar l’independentisme. Perquè saben que és l’única manera de governar Catalunya si no ets Convergència, com ho sabia Maragall. No han fitxat el seu germà perquè sí.
De moment, sembla que la jugada els dóna fruits. ERC creix on vol créixer, que és l’àrea metropolitana de Barcelona, i fa mesos que les enquestes l’entronen com el guanyador de les properes autonòmiques. Però l’eixamplament de base és provisional. ERC no fa nous independentistes: creix a força de diluir el seu propi independentisme. És a dir, fa nous autonomistes. I ho fa desmobilitzant els seus, cultivant-ne la por, i maquillant el conflicte de cara als nous votants. Els diu: ‘Tranquils, no cal que canviï res, no hi ha conflicte, no hi ha nació.’
Les dades ho despullen: n’hi ha tres d’especialment significatives. L’últim CEO mostra que només el 19,6% de votants d’ERC creu que el procés acabarà amb la independència, entre 12 i 13 punts per sota de JxCat i la CUP. La majoria (un 42,4%, xifra similar a la de Ciutadans) creu que acabarà amb un pacte amb l’estat. Continuem. Tan sols el 65,6% de votants d’ERC completa la frase ‘creu que Catalunya hauria de ser…’ afirmant: ‘un estat independent’. Això és un 24% menys que el 2015, un 8% menys que l’any passat, i entre un 15% i un 20% menys que JxCat i la CUP enguany. I per acabar: els resultats de les darreres eleccions espanyoles proven que, on hi ha més població independentista, JxCat i la CUP creixen a costa d’ERC i, en canvi, els republicans creixen on n’hi ha menys.
Els problemes que deriven de tot això són gravíssims. Primer, per al partit: si guanyes perquè, negant el conflicte, la gent amb qui no comparteixes nació et veu com el mal menor, de seguida que el conflicte es torni a fer urgent, el teu nou electorat se’n tornarà amb els de sempre i els qui ja eren amb tu hauran abandonat el vaixell. Segon: quins incentius polítics tindràs, d’aquí a un temps, per a convèncer tothom que cal la independència d’un territori on dius que no hi ha cap conflicte i on la cultura castellana es pot fer majoritària sense problemes? I saps, a més, que l’actiu més potent per a sumar nous independentistes és vendre la independència com l’única eina que farà possible d’avançar socialment. Si et guanyes la confiança dels votants prometent un govern d’esquerres com si fos possible fer canvis significatius sense la independència, com la penses fer atractiva?
Però el més greu és el tercer. Un país on hi ha dues realitats nacionals que, si s’expressen obertament, xoquen, és un país fallit: vol dir que quan hi ha calma una de les dues viu ofegada. Apostar per aparcar durant un temps el conflicte i creure que ara convé calma és un error estratègic històric. Perquè, amb Espanya, la calma no ens condueix a cap situació de neutralitat. Ens condueix a una situació on a efectes socials, culturals i polítics s’imposa la realitat que té un estat i un exèrcit al darrere. I que s’imposi vol dir que debilita l’altra, que l’erosiona de mica en mica. Aquesta és l’opressió, i això és l’ocupació.
El mestissatge en un país no pot consistir mai en una convivència que només funciona si se simula un consens. En un país mestís de debò, els ciutadans, sense renunciar a cap origen ni sentiment, conviuen bé perquè senten que formen part del mateix projecte. La independència ofereix aquest país equilibrat, perquè la Catalunya mestissa ja existeix i funciona. Espanya, en canvi, no podrà oferir-lo mai, perquè neix exactament d’aquest desequilibri, perquè el seu projecte de país es fonamenta en la castellanització de tot i de tothom.
Aquí som un país doble perquè hi ha qui ha treballat per un mestissatge unificador i qui ha treballat per un mestissatge divisiu, de dues ànimes, que sostingués el sistema d’ocupació. L’aposta estratègica que cal, la valenta, és enfortir l’unificador, i no pas aprofitar-se de la divisió per quatre diputats més. L’aposta complicada és estendre del tot la idea que només essent independents desapareixerà el conflicte i, alhora, oferir una catalanitat que sigui tan inclusiva com catalana, perquè ja existeix, perquè és possible, perquè és la catalanitat majoritària, perquè a Espanya sempre hi haurà opressió i en una Catalunya lliure no n’hi hauria, perquè ara no podem avançar socialment i en una Catalunya lliure ho faríem. 
El repte és construir un projecte de país fort, clar i atractiu, i no pas aigualir-lo. Ser independents per a continuar essent el país que som, i no pas deixar de ser el país que som per a ser independents. Haver crescut d’aquí a cinc anys perquè has convençut, i no pas créixer ara perquè t’has venut bé. Sense expulsar de la catalanitat els votants de Ciutadans, i sense espanyolitzar els catalans disfressant-ho de pragmatisme. Hi ha molta feina per fer, i potser l’any vinent no donarà la majoria absoluta a ningú. Però d’aquí a uns anys la tindrem a les eleccions i, sobretot, al carrer. I és l’única manera de salvar aquest país. Tot el contrari ens matarà.

dissabte, 16 de novembre de 2019

BOLIVIA I EL TSUNAMI (LES DUES NOTICIES DE LA SETMANA)

Ahir divendres els companys de del CCSI i membres d' Estat Català vam fer una concentració a la plaça Sant Jaume contra el cop d' estat a Bolívia. Una bufetada a la cara als unionistes que diuen que els polítics catalans son colpistes, el que ha passat a Bolívia sí que és un cop d' estat, ja present en tota la història espanyola i de tota l' Amèrica Llatina per influència espanyola. A veure si els manipuladors queden en fora de joc i els babaus de les "terceres vies" s' adonen de la situació mundial i catalana.

També ahir va haver-hi més talls de vies, com el de la Meridiana amb actuacions i correfocs inclosos,
avui dissabte convocatòria dels CDR per a bloquejar línies fèrries de Barcelona i altres llocs. Si algú pensava que l'independentisme estava enfonsat es va equivocar, Sanchez (el policia bo) té molts problemes i els tindrà qualsevol govern ni que sigui un policia dolent.
Avui també ha estat bé, l' article de Vilaweb sobre el Tsunami (aquesta resposta que porta tants mal de caps als que coordinen les ordres a Espanya):



La ubiqüitat del Tsunami Democràtic fa anar de corcoll la policia
La capacitat de convocatòria multitudinària i instantània del moviment sobrepassa els cossos policíacs, resignats a esperar durant hores abans de desallotjar els manifestants
Aquesta setmana, el Tsunami Democràtic ha demostrat una gran capacitat d’ubiqüitat que ha fet anar de corcoll la policia. Ni els Mossos ni la policia espanyola ni la Guàrdia Civil no tenen la capacitat d’aturar-ne les convocatòries, arriben sempre tard i han d’assumir hores de talls i desgast dels agents abans de desallotjar els manifestants. Gran part de l’èxit de les accions és gràcies a l’aplicació, que s’ha provat per primera vegada a gran escala i que ha superat els atacs de l’estat espanyol i els entrebancs judicials per a funcionar a ple rendiment.
Amb els missatges de coordinació de l’aplicació, el canal de Telegram –que supera els 407.000 subscriptors– i el compte de Twitter, el Tsunami Democràtic ha demostrat que té una capacitat de convocatòria multitudinària i instantània. La gent, que fa palesa una gran disciplina, respon a les consignes que arriben. ‘Potser sí que són tan xaiets com diuen’, comentava un manifestant irònicament a la Jonquera.

La primera acció convocada era el tall de la A-9 al Pertús. Hi havia alguna sospita, però l’impacte d’una organització que va funcionar com un engranatge perfecte va sorprendre tothom. Això va obligar a actuar el govern francès, que hi va enviar la Gendarmeria a expulsar els manifestants cap al sud, on ja esperaven els Mossos. Tanmateix, la gentada, els vehicles i les barricades dificultaven l’actuació de la policia francesa, que es va veure obligada a fer guàrdia tot el vespre i tota la matinada fins que arribessin els reforços i sortís el sol. Durant aquelles hores, en què molts es van fotografiar amb els agents i els van oferir menjar, la Gendarmeria va mostrar-se comprensiva amb la protesta i sorpresa amb l’actitud pacífica de la gent.
Un comandament de la Brimo rep o transmet informació al Pertús.
Arran de la dissolució de dimarts al matí, el Tsunami Democràtic va respondre ràpidament convocant a tallar la N-II a la Jonquera. Molta gent ja se n’havia anat cap al Pertús o en direcció sud i va redirigir-se al poliesportiu de la Jonquera. Molts manifestants hi van anar caminant, uns cinc quilòmetres en baixada que es podien recórrer en poc menys d’una hora. Novament, la convocatòria va ser reeixida i, mentre no es reobria la AP-7 perquè els serveis de neteja havien de tornar a habilitar la via, es va blocar amb èxit la N-II. D’aquesta manera, les dues vies principals que uneixen l’estat espanyol amb la resta d’Europa per Catalunya van quedar inutilitzades durant hores.
Del ‘passi-ho bé’ a la Jonquera a tallar la AP-7 a Salt
A primera hora de la tarda de dimarts, els manifestants que tallaven la N-II esperaven la següent indicació del Tsunami. Tan bon punt van rebre l’avís de concentració al Parc Central de Girona –que va resultar que era un esquer per a la policia–, la mobilització es va dissoldre com un terròs de sucre i tothom va anar a cercar els seus cotxes, acomiadant-se irònicament dels agents que mantenien el cordó policíac amb crits de ‘passi-ho bé’. Ni els Mossos ni la Guàrdia Civil no entenien què passava.
De cop i volta, la AP-7 va omplir-se de cotxes baixant en sentit sud cap a Girona.
Els Mossos van traslladar-se ràpidament a l’estació del TGV, al costat del Parc Central, per evitar l’ocupació de les vies i la interrupció del trànsit ferroviari. Tanmateix, a les sis de la tarda, el Tsunami Democràtic donava el cop de gràcia convocant el tall a la AP-7 a Salt. Els Mossos van blocar ràpidament els accessos a l’autopista, però el tall ja era efectiu i estava consolidat, amb un nou escenari muntat del no res.
La Guàrdia Civil va haver de retirar-se de la AP-7 dimarts al vespre.
Una desena de guàrdies civils van arribar a uns cent metres del nou escenari, que consistia en un parell d’altaveus i un micròfon. Per megafonia, van advertir la gent que abandonés el tall, però ningú no es va moure. Novament, un avís de càrrega amb les escopetes de bales de goma que s’enfilaven per sobre dels cascs. Però no hi havia por entre els manifestants, i la Guàrdia Civil va haver de resignar-se i abandonar la posició al vespre.
Els antiavalots no actuen mai sense saber del cert que aconseguiran el seu objectiu. Dimecres al matí, desenes d’agents de la Brimo i de la policia espanyola arribaven a la zona de la mobilització i començaven a avançar línies davant el mig miler de manifestants que hi romanien, que havien acordat en assemblea no oposar cap resistència a la dissolució. Mentre la gent abandonava la zona, se sentien trets, probablement de foam i dissuasius. Els agents van seguir un grup de manifestants pels carrers de Salt, fins que van acabar-se disgregant, fent cas omís d’un petit grup que volia plantar cara a la policia i que va bastir en pocs minuts un parell de barricades. Exasperats per la falta de seguiment, van acabar claudicant.
El Tsunami havia desconvocat l’acció al matí, i donava per acabats els tres dies de mobilitzacions al nord del país. Ara, tots els ulls miren al partit entre el Barça i el Madrid del 18 de desembre al Camp Nou.

dijous, 14 de novembre de 2019

EL XANTATGE ESPANYOL

Després d' una jornada electoral estrambòtica i tres jornades de mobilitzacions al carrer, només podem estar contents de tenir una població tant mobilitzada i conscient del lloc on estem ara mateix. Fins i tot amb el pacte Sanchez-Iglesias el diàleg és un miratge, la repressió continua, els presos continuen a la presó i els exiliats a l'exterior, mentre ells fan responsables als independentistes de "l' ascens de l' extrema dreta".   
Per això les úniques noticies bones són les mobilitzacions i el compromís i dignitat que han demostrat aquests dies milers de persones d' aquest país. Gràcies a tots ells i elles, als de les comarques gironines, i de tota Catalunya, especialment als nord-catalans i molt especialment als joves.

Ara des d' Espanya ens enviaran moltes propostes enverinades, cap de real. El PSOE voldrà fer el que no va fer el PP i els Ciudadanos, amb promeses a canvi de res. Molt de compte perquè històricament els catalans i catalanes solem caure en aquests paranys.

L' article d' ahir de Vicent Partal a Vilaweb, ens va semblar molt clar en la línia perillosa que veiem:

 






 Sorprenentment, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s’han posat d’acord en molt poques hores per fer aquell govern que era completament impossible abans de les eleccions i que, de fet, en va precipitar la convocatòria. Curiós i interessant.
Diumenge, tothom coincidí a dir que el resultat electoral feia molt més difícil encara la formació de govern, perquè ningú no s’esperava una notícia com aquesta. És cert que Sánchez ha demostrat de sobres que es pot transvestir en qualsevol cosa per tal de conservar el poder. I ara toca fer-se el progressista. Però alguna tecla ha canviat de manera radical per permetre allò que no era permès.
Final del formulario
El pla sembla senzill i clarivident: pressionar les forces d’esquerra de la resta de l’estat perquè els donen de manera gratuïta els seus vots, invocant, sobretot, la necessitat de frenar Vox. Funcionarà? Jo crec que sí, sincerament. Crec que la pressió serà prou intensa a curt termini per a fer tremolar les cames, especialment les dels polítics independentistes. Em sembla que alguns d’ells acabaran abstenint-se o, fins i tot, votant-hi a favor. No hi confie gens, què voleu que us diga. Però a mitjà o a llarg termini, i és això que importa, aquest govern tampoc no funcionarà ni resoldrà la crisi perquè, en realitat, l’única cosa que fa és incorporar definitivament Podem al consens espanyolista, sense canviar ni una coma de la posició que ja ha fracassat a Catalunya i que, per això mateix, continuarà fracassant.
Perquè l’acord diu, en referència a la situació catalana, que l’objectiu del govern Sánchez-Iglesias és ‘garantir la convivència a Catalunya’ i que amb aquesta finalitat ‘es fomentarà el diàleg a Catalunya, buscant fórmules d’entesa i encontre sempre dins la constitució’. Com ha remarcat molt bé Elisenda Paluzie, signant aquest acord l’única cosa que ha fet Podem i han fet els comuns és ‘comprar el relat del bloc del 155 del problema de convivència i diàleg dins Catalunya’. Un argument encertat que Marcel Maurí ha rematat a l’hora de fer veure que PSOE i Podem parlen de diàleg ‘a’ Catalunya i no pas de diàleg ‘amb’ Catalunya. I això significa no tan sols que continuarà el menyspreu i la negació respecte a les institucions catalanes sinó, sobretot, que persistirà la nul·la voluntat d’encarar cap canvi ni negociar res des d’Espanya. I sense que canvie la posició del govern espanyol, sense que accepte seure i parlar de l’exercici de l’autodeterminació, no hi ha solució possible. Sánchez i Iglesias continuaran allà on Sánchez és ara mateix tot sol: instal·lats obligatòriament en la gestió de la repressió i la negació de drets.
Però el temps posarà Podem i els comuns al seu lloc i aclarirà el panorama també dins l’independentisme. Perquè la nova dinàmica engegada després de la sentència no s’aturarà per aquest acord, que no frenarà la repressió ni obrirà la porta a cap diàleg. I en aquest sentit, és significatiu que els dos partits hagen corregut a anunciar l’acord enmig d’un Tsunami a la AP-7 que ha alarmat particularment el règim, perquè ha deixat més que clara la capacitat de mobilització i la decisió de l’independentisme, i hores després d’haver rebut a Luxemburg una bufetada monumental sobre la immunitat d’Oriol Junqueras.
Des del 14 d’octubre, aquest país ha canviat radicalment i ha anat posant Espanya en més dificultats i tot que les que Rajoy va viure el 2017 amb el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la República. Perquè ara la desobediència s’ha escampat i va prenent cos en la població, despullant d’aquesta manera la incapacitat d’Espanya per a controlar el territori. I perquè l’independentisme ha recuperat la voluntat de guanyar i està disposat a tot, sense deixar-se atrapar en la mentalitat subsidiària que tant de mal li havia fet. I ves que no siga precisament aquesta la clau perquè en poques hores s’haja pogut pactar aquell govern impossible que va arribar a motivar les eleccions de diumenge. Algú no el beneïa aleshores, però ara s’ha convençut que no queda cap més barrera per a provar de frenar la revolta dels catalans.