diumenge, 30 de novembre del 2014

EL DESMANTELLAMENT DE L' IMPERI ESPANYOL.

En Xavier Díez a El Punt-Avui (i a Vilaweb) presentava un article sobre el desmantellament de l'Imperi espanyol que ens sembla molt adient al moment actual.


El desmantellament de l'imperi

'L'imperi espanyol ja fa temps que s'enfonsà. La independència catalana, expressada 'de facto' el 9 de novembre, no fa res més que evidenciar que ja s'està desmantellant definitivament'

Explica l'historiador John Darwin que els imperis són la fórmula d'organització estatal més comuna. Coherentment al seu cognom, també recorda que com tota espècie, el destí d'aquests és l'extinció. Atès que l'horror del segle XX abaixà els fums a qui reivindicava amb entusiasme aquesta organització del poder, avui els imperis tenen mala premsa. Tanmateix hi són, potser de maneres més subtils, i sotmesos a les mateixes regles del joc d'auge i caiguda de les velles potències en un món en què la geopolítica marca hegemonies regionals.
Un imperi és una construcció política artificial en què un grup reduït dins un grup ètnic dominant s'imposa a una majoria i controla i governa un heterogeni conglomerat de societats i grups de naturalesa diversa. La força, exercida en primera instància, no té prou capacitat per assegurar la seva solidesa. Cal també l'habilitat per seduir els individus i grups subjugats sobre la base d'interessos asimètrics. Això implica fer participar en major o menor mesura en els beneficis imperials, administrar discriminacions i establir un relat justificador basant-se en idees abstractes com ara religió, nació, monarquia, civilització, constitució,... En ocasions, s'integra a un determinat grup nacional o religiós per integrar-se en l'administració i l'exèrcit de l'imperi. En altres, es juga amb la rivalitat dels diversos pobles enfrontats per arbitrar conflictes i com a garantia d'estabilitat o es procura la integració de col·lectius tradicionalment marginats per assegurar lleialtats transversals. La falla en alguns d'aquests sectors és el que propicia crisis internes, conflictes i, finalment, dissolucions. El desmantellament de l'imperi dels Habsburg, la caiguda de la Unió Soviètica o la dissolució de Iugoslàvia en són clars exemples.
L'auge i decadència dels imperis (o de les grans nacions estat) provenen de factors lligats a l'interès comú. La unificació alemanya i italiana vingué motivada per sumar esforços i soldats per participar en el repartiment colonial de l'Àfrica, a finals del XIX. La cohesió alemanya actual, conformada per un complex conglomerat d'antics regnes i ciutats lliures, té a veure amb la capacitat d'establir una hegemonia econòmica continental, especialment abocada vers l'est europeu. En contrast, els fracassos polítics i econòmics italians potencien les actuals tendències centrífugues. En certa mesura, els imperis es descomponen quan una part substancial de la seva població o algun dels seus components que se sent discriminat considera que, o bé s'afebleix, o bé ja no resulta beneficiosa la seva integritat.
Espanya és un cas particular. De fet, John Darwin assenyala l'imperi espanyol com un dels primers de la modernitat a establir un auge tan ràpid com casual (la conquesta i explotació d'Amèrica), amb una decadència agònica i absurda (malbaratant recursos en guerres de religió i administrant pèssimament el seu poder colonial). La seva supervivència com a teòric estat modern ha estat més fruit de l'atzar que del mèrit. La neutralitat en les dues guerres mundials li estalvià provisionalment la seva dissolució. La seva teòrica estabilitat es fonamentà en una violenta dictadura totalitària, i en la por i la repressió, encara present i activa ben entrada la monarquia democràtica vigent. De fet, la manera en què molta gent gran votà en la consulta resulta ben reveladora d'aquest sentiment reprimit de generacions.

Bona part dels analistes espanyols comparen la situació actual amb la crisi de 1898, quan la suïcida intransigència espanyola posà fi als residus de l'imperi. Malgrat les aspiracions regeneracionistes, el seu inepte nucli dirigent perseverà en exhibir aparença de gran potència enfangant-se en la dissortada aventura del Marroc. Els intents per articular nacionalment l'estat d'acord amb una lògica de reconeixement nacional de catalans i bascos, han xocat amb un nacionalisme espanyol fanàtic, encaparrat a no reconèixer les minories. Ara, quan la fallida social es combina amb l'econòmica i la territorial es posa en evidència que les elits extractives madrilenyes continuen ancorades en una mentalitat obsoleta. L'imperi espanyol ja fa temps que s'enfonsà. La independència catalana, expressada 'de facto' el 9 de novembre, no fa més que evidenciar que ja s'està desmantellant definitivament. Espanya, que no resultava útil a uns catalans annexionats a la força, tampoc ja no sembla atractiva als espanyols. 'En Flandes, se ha puesto el sol'.

diumenge, 16 de novembre del 2014

CATALUNYA JA CAMINA SOLA, NO NECESSITA CAP "NOU" PROJECTE REGENERACIONISTA ESPANYOL COM PODEMOS.

Que més de 2 milions de persones votessin el dia 9 a Catalunya, desobeint el govern de Madrid, ha fet trontollar molt al govern espanyol. Diguin el que diguin, ara estan més preocupats que abans, ens hem comptat i som molts més que els unionistes (i evidentment més que "la majoria silenciosa" amb la qual es pretenen enganyar).
Però encara necessitem tres coses: unitat política (de partits, sindicats, entitats, col.lectius, etc.) amb la qual serem invencibles a les urnes, un temps limitat (hem d' anar per feina, sense hipocresia ni partidismes i sense eternitzar el procès) i finalment treball internacional (explicar, buscar complicitats a l' exterior...).
Ells tenen molts fronts oberts: Canàries (podeu veure avui el vídeo de las "hazañas bélicas" espanyoles contra Greenpeace), els casos de corrupció del PP, la querella argentina (Martin Villa, Utrera Molina i Cia.), el recurs contra el pagament exprés a Florentino pel cas Castor, i només els faltem nosaltres que mantenim el front obert.
Ells contraataquen amb més nacionalisme espanyol: negativa d' extradir a Martin Villa i companyia, actuació contra Greenpeace, homenatge a un militar que va bombardar Barcelona el 1714 (homenatge presidit per Juan Carlos "el campechano"). I tot això adobat amb la pujada anunciada (a grans veus als mitjans de comunicació) de Podemos.
Francament, potser la regeneració que necessita Espanya anirà de la mà del que pugui fer Podemos, però nosaltres ja Podem tots sols, no necessitem cap nou projecte espanyol que ens digui el que hem de fer (una altra vegada), el nostre país ja camina sol i es va regenerant sol. Podemos arriba tard a Catalunya, mira Catalunya amb distància i és normal NOSALTRES NO SOM ESPANYOLS i no "podemos" seguir a cap partit espanyol encara que ens prometi regeneració...300 anys tard.  

No coincidim plenament amb la periodista i escriptora Patricia Gabancho, però pensem qe té una part de raó en el seu article:

Nosaltres «podemos» sols

«Podemos és la regeneració que necessita Espanya: però és un projecte estrictament espanyol. De fet, madridocèntric»

Tinc un amic que sosté que l’avenç de Podemos serà una catàstrofe per al procés sobiranista, perquè decantarà l’eix de la discussió pública cap a l’eix social, tot perjudicant el nacional. No ho crec gens. De fet, la “revolució” de l’independentisme es va fer amb la bandera de la regeneració democràtica ja fa anys: fundar un país nou, amb un govern que fos capaç –lleis i Constitució- de desconnectar l’oligarquia del poder, frenar el poder financer, defensar l’estat del benestar i procurar pel bé comú, és a dir, per l’interès de les classes populars, que al capdavall són l’expressió de l’equilibri social, la planta noble on va a parar l’ascensor social. Dit d’una altra manera, no necessitem “Podemos” per res. Podemos és tota una altra cosa.


Podemos és la regeneració que necessita Espanya: però és un projecte estrictament espanyol. De fet, madridocèntric. És exactament el que a la Transició es deia “un partit sucursalista”. Als cercles catalans –que de moment no tenen ni cara- ja els han advertit que els arribaran les consignes. I, des que les enquestes somriuen, el Pablo ha deixat de donar suport a la causa catalana, no sigui que se li despengi algun vot. No dic que sigui com el PP, dic que no li som importants.

N’hi ha més. Aquesta flaire peronista de Podemos. A l’Argentina, el govern escanya als rics per donar als pobres; les elits ni l’oloren, el poder. Els escanyen tant, als rics, que ja no queda indústria i el camp agonitza. Cada cop hi ha més gent subvencionada, que no treballa. Com que el país no paga el deute, ho finança amb inflació (això aquí no es podrà fer, excepte que Podemos tregui Espanya de la UE). I com que això és mala notícia, persegueix la premsa independent (crítica) fins a desmuntar-la. No diguem res del culte a la personalitat. I una corrupció que no tinc per què atribuir a les intencions de Pablo Iglesias. La resta, sí.

Populisme llatinoamericà trufat de revanxisme ibèric. Prefereixo la independència a l’europea!

diumenge, 9 de novembre del 2014

AVUI 9 DE NOVEMBRE VOTEM SI + SI

Avui és el dia de les votacions, un dia que té la característica especial de que podem obrir el camí del procés cap a la independència, ara ja sense retorn.
A Estat Català, no hem dubtat mai d' aquest poble i demà estarem a l' alçada del moment històric que estem vivint.
També volem agrair el suport de milers de persones del País Valencià, Les Illes, la Catalunya del Nord i la Franja. Volem agrair especialment el suport internacional de persones que han escrit articles donant suport al procés català i també la signatura de suport de les 25 personalitats internacionals en favor del 9-N.
Endavant, avui votarem SI + SI.

(Vilaweb)   Dario Fo i Noam Chomsky, entre les quinze noves personalitats internacionals en favor del 9-N
 Johan Cruyff, el dissident xinès Wuer Kaixi i l'escriptor pakistanès Tariq Alí també l'han signat

Si dissabte passat Desmond Tutu, Adolfo Pérez Esquivel i Ken Loach encapçalaven la llista dels deus signants del manifest Let Catalans vote, ara s'hi han afegit quinze  personalitats noves més. Són el dramaturg italià Dario Fo, premi Nobel de Literatura; el nord-americà Noam Chomsky, lingüista del MIT; l’holandès Johan Cruyff, millor futbolista europeu de tots els temps segons la FIFA; el dissident xinès Wuer Kaixi, líder de les protestes de Tian’anmen; l’escriptor sud-africà Ronald Kasrils, activista anti-aparheid i antic Ministre; l’escriptor pakistanès Tariq Alí, activista pels drets humans; el blocaire i dissident xinès Hu Jia, Premi Sakharov per la Llibertat de Pensament del Parlament Europeu; l’escriptor i director teatral italià Andrea Camilleri; l’escriptor irlandès Colm Tóibín; el periodista Ignacio Ramonet, exdirector de Le Monde Diplomatique; l’arquitecte txec Bořek Šípek, reconstructor del castell de Praga; el compositor new age letó Pēteris Vasks; i el compositor Mārtiņš Brauns, autor de l’himne de la Via Bàltica.

El manifest, que està publicat en català, castellà, anglès i francès, diu:

'Una gran majoria de catalans han expressat repetidament i de diverses maneres el desig d'exercir el dret democràtic a votar sobre el seu futur polític.

Aquesta exigència ferma de votar es el resultat d'una llarga sèrie de desavinences entre els governs de Catalunya i d'Espanya sobre el grau d'autonomia cultural, política i financera de què haurien de gaudir els catalans, malgrat els diversos intents que hi ha hagut d'arribar a una solució acceptable.

Tal i com mostren els precedents quebequès i escocès, la millor forma de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia. Evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societat democràtiques.

Així doncs, fem una crida al govern espanyol i a les seves institucions, així com als seus homònims catalans, a treballar conjuntament perquè la ciutadania de Catalunya pugui votar sobre el seu futur polític i que es negociï de bona fe en base al resultat'.

El text es pot consultar a la web www.letcatalansvote.org i arriba després de la decisió del govern espanyol de recórrer també el procés participatiu del 9-N. Ha coordinat la iniciativa Eduard Vallory, president del Centre UNESCO de Catalunya.

Les 25 personalitats que subscriuen el manifest:

Desmond Tutu, arquebisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau
Adolfo Pérez Esquivel, pacifista argentí i premi Nobel de la Pau
Dario Fo, dramaturg italià i premi Nobel de Literatura
Ken Loach, director de cinema anglès
Noam Chomsky, lingüista nord-americà (MIT)
Saskia Sassen, sociòloga holandesa (Columbia)
Richard Sennett, pensador nord-americà (NYU)
Harold Bloom, crític literari nord-americà (Yale)
Paul Preston, historiador i hispanista anglès (LSE)
Ignacio Ramonet, periodista i exdirector de Le Monde Diplomatique
Johan Cruyff, exfutbolista holandès
António Lobo Antunes, escriptor portuguès
Ronald Kasrils, escriptor sud-africà, antic activista anti-aparheid i Ministre
Wuer Kaixi, dissident xinès, líder de les protestes estudiantils de Tian’anmen
Hu Jia, blocaire i Premi Sakharov per la Llibertat de Pensament del Parlament Europeu
Tariq Ali, escriptor i activista paquistanès
Ambler Moss, antic ambaixador dels Estats Units
Andrea Camilleri, escriptor i director teatral italià
Colm Tóibín, escriptor irlandès
Bill Shipsey, fundador d’Art for Amnesty International
Peter Sís, escriptor i il·lustrador nord-americà, Premi Hans Christian Andersen
Bořek Šípek, arquitecte txec
Saúl Hernández, music de rock mexicà
Pēteris Vasks, compositor new age letó
Mārtiņš Brauns, compositor letó, autor de l’himne de la Via Bàltica