diumenge, 31 de maig del 2009

SUPORT INDEPENDENTISTA A INICIATIVA INTERNACIONALISTA.


Militants de l'esquerra independentista catalana donen suport a Iniciativa Internacionalista
Són membres d’Endavant, de la CAJEI, de Maulets, del SEPC i de la CUP
En una conferència de premsa, avui a migdia a Barcelona, militants de l'esquerra independentista catalana han donat suport electoral a Iniciativa Internacionalista amb vista als comicis del 7 de juny. A la conferència, hi havia militants de les organitzacions Endavant, CAJEI, Maulets, SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans), CUP (Candidatura d'Unitat Popular), CCSI (Comitè Català de Solidaritat Internacionalista) i Terra i Llibertat.

En nom d'aquests militants independentistes, Joan Sebastià Colomer ha explicat les raons que els han portat a fer púbilc el suport a la candidatura.’És una candidatura popular, els candidats no són professionals de la política. Per exemple, el primer candidat català Josep Garganté, que ocupa el tercer lloc de la llista estatal, es juga el lloc de treball per defensa el que és just. La resta de candidats provenen dels moviments populars que lluiten contra el capitalisme i pels drets democràtics dels pobles’.

Colomer també ha explicat que hi donen suport ‘perquè Iniciativa Internacionalista representa en aquestes eleccions el projecte de l'esquerra independentista: un projecte socialista, compromès amb la defensa (amb fets i no paraules) del dret a l'autodeterminació, i contra l'opressió de gènere’.

Denuncia a la Llei de partits

A més, ha afegit que animen a votar II-SP per ‘denunciar les condicions antidemocràtiques que són la il·legalització d'organitzacions polítiques a través de la Llei de partits, el tancament de mitjans de comunicació, la repressió de la dissidència política, i els maltractaments i les tortures a les casernes’.

A la roda de premsa, com a estudiant de l'esquerra independentista, també hi ha participat Arnau Mallol. Primer ha recordat la lluita dels estudiants catalans aquest any, i ha afegit que ‘és imprescindible de fer arribar aquesta lluita a Europa’. Ha conclòs que Iniciativa Internacionalista ‘és l'unica candidatura que defensa amb fermesa i sinceritat una educació pública i de qualitat, i que creu decididament en l'autodeterminació dels Països Catalans’.

CATALUNYA TÉ MOLTES RAONS PER SENTIR-SE OFESA.


He llegit aquests dies que Espanya s´ofèn.
Que Espanya s´ofèn, diuen? Que s´ofèn...??? Què punyetes ens ha d´explicar Espanya sobre ofenses!
Ofensa és que t´imposin una llengua forana al teu propi País.
Ofensa és que t´imposin una nacionalitat que no et correspon.
Ofensa és que et dilueixin en una sobirania estrangera per negar-te la pròpia.
Ofensa és que no et reconeguin ni com a nació ni com a poble ni com a res.
Ofensa és que basin la imposició d´una falsa unitat nacional en uns anacrònics drets de conquesta.
Ofensa és que ens tractin de pidolaires quan exigim el què és nostre.
Ofensa és que et retallin les lleis de mínims que ha aprovat el nostre Parlament i referendat el poble.
Ofensa és que, malgrat les passades de ribot, recorrin aquestes lleis a un tribunal constitucional que tampoc és nostre.
Ofensa és que et neguin el pa i la sal del finançament incomplint les lleis, els compromisos i tota la decència d´una ètica política inexistent.
Ofensa és que et facin obtenir un “Documento Nacional de Identidad” que et nega la identitat real.
Ofensa és escoltar la COPE .
Ofensa és llegir La Razón , ABC o “Libertad Digital”.
Ofensa és que ens diguin que són compatriotes nostres.
Espanya s´ofèn!!! Què vol dir que s´ofèn? S´ofèn perquè li xiulen el desafecte en les grades d´un camp de futbol?
Voleu ofenses?
Ofensa és que, per interessos personals d?un rei i d´un govern estrangers, se´t venguin una part de la teva Pàtria a un altre País, sense que hi puguem dir la nostra.
Ofenses són les que han omplert els nostres cementiris i fossars des de fa segles.
Ofensa és haver-te enviat un avantpassat a les galeres del Rei d´Espanya per haver travessat un setge marítim en l´intent desesperat d´abastir de menjar la família.
Ofensa és que te n´esquarterin un altre i li pengin el cap dins d´una gàbia durant dotze anys pel delicte de defensar les llibertats del seu País i per haver rebutjat per tres vegades la “real clemencia”.
Ofensa és que empresonin un cosí germà de ton pare per la mateixa raó i que, després de torturar-lo el llencin daltabaix d´un cinquè pis de l´Hospital Clínic i diguin que s´ha suïcidat i que després en neguin el cos a la família ni els diguin on és enterrat fins passats més de cinquanta anys, quan gairebé tots els fills ja s´han mort.
Ofensa és que executin el President electe del teu País només per haver estat President electe.
Ofensa és que executin l'alcalde del teu poble només per haver estat alcalde del teu poble.
Ofensa és que després no vulguin reconèixer la farsa d´uns judicis indignes ni et permetin passar pàgina de l´horror.
Tot això són ofenses.
Ofensa són cinc segles de menyspreu.
Ofensa són quatre segles de tenir el País partit en dos Estats que li són adversos.
Ofensa són tres segles de domini, opressió, negació i espoli.
Ofensa són dos segles de guerres internes propiciades pel mal govern i per lluites de poder en clau espanyola.
Ofensa són cent anys de combatre la voluntat de revifament de la nostra nació.
Ofensa són quaranta anys de dictadura criminal.
Ofensa són trenta de democràcia a mitges, basada en una Constitució filla de la por i la remor de sabres.
Ofensa és que hagis d´aguantar i pagar de la teva butxaca la vergonya d´un Rei col.locat on és per la voluntat d'un criminal de guerra, després d'haver jurat els “Principios del Movimiento Nacional”.
Ofensa és que et vulguin fer combregar amb rodes de molí.
Però la pitjor de totes les ofenses és que, després d´haver d´aguantar tot això, a sobre et diguin que tu també ets espanyol.
Té raó en Vicent Partal en la seva anàlisi i no deixa de ser cert que hem d´anar fent la viu viu com podem, mentre desitgem una País que s´assembli a un equip de futbol. (que té collons, la cosa!)
Però al menys, que ningú ens tregui el dret de xiular allò que ens doni la gana i quan ens doni la gana.
El dia que tota aquesta parafernàlia de reis, banderes i himnes espanyols siguin els símbols d´un País estranger, jo us asseguro que no se´m passarà pel cap de xiular-los i els podré tenir tot el respecte que ara no els tinc.
Mentre representin tot allò que representen, jo seguiré celebrant les xiulades encara que al Secretari General del meu propi partit no li agradi.
Diuen que és una falta de respecte. És clar que sí, i tant, que ho és! I què! Què volen? Com esperen que els paguem tots aquests segles d´abús i prepotència? Amb afecte i moixaines? Au va! Ja prou que ho fem això! Ja prou que, com a País, ens hem avesat a ser un ramat de xaiets ensinistrats i obedients, com perquè, ni que sigui de tant en tant, ens puguem donar el gustet d´una bona xiulada amb gust de poc.
I tant poc!
Aquesta és l´única cosa que em cou de tot plegat. Que com a poble no siguem capaços d´anar ni un pamet més enllà dels xiulets i el voleiar de quatre estelades mig amagades entre banderes i samarretes blaugranes...i gràcies!
I és que, per més que es vulguin fer els ofesos, ells saben ben bé que tot plegat no són més que focs d´encenalls. Ja podem seguir xiulant a l´aire per tots els estadis del món, perquè mentre seguim consumint les energies en protestes estètiques, ells seguiran controlant l´aixeta de la nostra indignació...i la dels nostres recursos i, si cal arribar-hi, també de la nostra sang.
Mentrestant, nosaltres seguirem bevent mansament de la font de la Santa Paciència, mentre Espanya es fot de nosaltres amb aquell deix de condescendència petulant que neix del seu antic menyspreu cap a nosaltres.
Perquè seva és l´ofensa i nostra la vergonya.
Carles

EL PP DE BCN ATACA L´INDEPENDENTISME.


L'Ajuntament de Barcelona ha rebutjat la proposta del PP de deixar sense subvencions a la Plataforma pro seleccions catalanes i "a altres grups nacionalistes i independentistes" (?) per la xiulada a l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei
Agencias Agències
“La propuesta del PP, que también pedía que el Ayuntamiento de Barcelona expresase su respeto institucional por el himno de España, ha sido rechazada hoy en comisión por PSC, CiU, ICV-EUiA y ERC, que han coincidido en considerar que la pitada fue una manifestación espontánea de libertad de expresión legítima”.(textual).
La proposta del PP, que també demanava que l'Ajuntament de Barcelona va expressar el seu respecte institucional per l'himne d'Espanya, ha estat rebutjada avui en comissió per PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC, que han coincidit en considerar que la xiulada va ser una manifestació espontània de llibertat d'expressió legítima.
En l'argumentació de la proposta, admesa amb reticències en la comissió per les dubtes sobre l'àmbit en que havia de debatre, la regidora popular Àngels Esteller ha assegurat que la xiulada "no va ser espontània" i que aquestes organitzacions "dediquen les subvencions a comprar xiulets ".
El primer tinent d'alcalde, Carles Martí (PSC), ha assenyalat que el grup municipal socialista "no té res en contra d'Espanya, ni de l'himne d'Espanya, sinó tot el contrari", però ha votat en contra de la proposta popular per considerar un intent de "coacció a la llibertat d'associació".
Per la seva banda, el regidor de CiU Jaume Ciurana ha considerat que la proposta popular tenia "un punt d'oportunisme" i que defensar que s'està davant d'una "campanya orquestrada" pressuposa reconèixer "una capacitat de convocatòria i disciplina a unes organitzacions, que sincerament no tenen ".

Ciurana ha recordat que entre els articles de l'Estatut recorreguts davant el Tribunal Constitucional són els que fixen els símbols de Catalunya i que l'himne de Catalunya, "Els Segadors", també ha estat rebut amb xiulets en diversos esdeveniments esportius.
El regidor d'ERC Jordi Florensa ha defensat el "dret a riure quan et ve de gust", front a les acusacions vehements de "falta de lleialtat institucional", que li ha llançat la regidora Esteller per la seva actitud de fer-ho durante l´exposició de la proposta.

Florensa ha recordat que els fets no van passar "ni a Barcelona ni al Principat de Catalunya" i ha criticat que els populars considerin "llibertat d'expressió" els atacs contra els símbols de Catalunya i "facin 'casus belli'" quan són contra els d'Espanya, amb la qual cosa el PP "també tenen la culpa" que es produeixin aquestes "manifestacions espontànies".
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Cal que el PP es pregunti :
D´on prové el dret d´Espanya per governar Catalunya? En què es basa? No pas en el desig del poble. Es tracta d´una vella conquesta, usurpació. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la. Segons la Convenció de Ginebra, el primer deure d'un presoner de guerra és fugir cap a la llibertat. I exactament això volem els catalans: complir amb la Convenció internacional de Ginebra.
Un violador no té dret a retenir la dona que ha segrestat ni a negociar un Estatut de mitges tintes.

dimecres, 20 de maig del 2009

GOOD BYE, SPAIN.



Segurament és una de les fotografies més representatives de les que han circulat per internet sobre el partit de futbòl a VALÈNCIA.

MANIFEST DE SUPORT A LA CANDIDATURA INICIATIVA INTERNACIONALISTA.

En relació a la il.legalització d´una altra coalició política a Espanya, continua la persecució política contra les idees. Per això hem penjat el Manifest de suport ("Per la democràcia i la pressumpció d´innocència") que han signat un grup de persones representatives de la nostra societat.

MANIFEST PER LA DEMOCRÀCIA I LA PRESSUMPCIÓ D´INNOCÈNCIA.

Les persones i organitzacions sotasignants volem expressar amb la major contundència la nostra indignació i alarma davant el gravíssim atemptat contra les llibertats democràtiques i contra la presumpció d?innocència, fonament de l?Estat de Dret, que suposa la il.legalització de la candidatura a les eleccions europees Iniciativa Internacionalista - La Solidaritat entre els Pobles, i exigim la revocació de la corresponent sentència del Tribunal Suprem.
Volem denunciar també la vergonyosa campanya de desprestigi orquestrada pels grans mitjans al servei dels poders establerts, a la vegada que expressem la nostra solidaritat amb Alfonso Sastre i la resta de persones que s?ha intentat criminalitzar per la seva participació a Iniciativa Internacionalista.

llistat:
Isabel-Clara Simó.Escriptora i periodista
Humert Roma de Asso.Periodista
Adolfo Pèrez Esquivel.Premi Nobel de la Pau
Uriel Bertran Arruè.Diputat d'Erc
Jean Guy Talamoni.Cap Grup parlamentari Corsica Libera
Josep Maria Loperena.Advocat i escriptor
Gavino Sale. Diputat d'IRS-Independentzia Republica de Sardigna
Joan Martinez Alier.Economista i profesor de l'UAB
Daniel Camon i Pastor.Escriptor i periodista
Urbano Tavares i Rodrigues.Escriptor i profesor de la universitat de Lisboa
envieu a:
ccsi.ccsi@gmail.com


Carta abierta del Premio Nóbel de la Paz Adolfo Pérez Esquivel a José Luís Rodríguez Zapatero


"Representantes del hacer cultural, educativo, social y político vienen reclamando el derecho a la participación presentando la candidatura encabezada por Alfonso Sastre"
Sr. Presidente del Estado Español Don José Luís Rodríguez Zapatero
Reciba el fraterno saludo de Paz y Bien.
Me dirijo a Ud. a fin de solicitarle intervenir y evitar acciones antidemocráticas de cercenar el derecho del pueblo español a la información y libertad de expresión, de exponer sus ideas, incluso con aquellas que no compartimos.
Estamos frente a grandes desafíos y cambios cada vez más acelerados que vive la humanidad y cada uno de nuestros pueblos y necesitamos fortalecer las bases de diálogo y participación ciudadana.
Representantes del hacer cultural, educativo, social y político vienen reclamando el derecho a la participación presentando la candidatura encabezada por Alfonso Sastre, en las próximas elecciones al Parlamento Europeo, denominada ?Iniciativa Internacionalista - La Solidaridad entre los pueblos?, nacida de la convergencia de diversas corrientes dentro del marco de la ley y la democracia.
La única forma de fortalecer y avanzar en consolidar el Estado de Derecho y las libertades públicas es la participación social, el diálogo y el derecho de cada ciudadano y ciudadana en la construcción de nuevos paradigmas que permitan construir caminos de libertad y Paz.
Espero Señor Presidente que considere éste pedido. Le reitero el fraterno saludo deseándole mucha fuerza y esperanza.
Adolfo Pérez Esquivel | Premio Nóbel de la Paz, Buenos Aires, 14 de mayo del 2009
http://www.adolfoperezesquivel.com.ar/
-------------------------
CORSICA LIBERA
SOUTIEN À INITIATIVA INTERNATIONALISTA

Le groupe des élus indépendantistes, Corsica Libera, à l'Assemblée de Corse, s'insurge contre les man?uvres visant à empêcher la liste "INITIATIVA INTERNATIONALISTA" de présenter sa candidature aux élections européennes. Cette démarche s'inscrit dans le cadre d'une dérive du gouvernement espagnol ayant pour objectif de briser toute velléité de contestation de sa politique et d'affirmation des droits des communautés nationales maintenues sous domination espagnole. Cette dérive n'est d'ailleurs pas isolée puisque puissamment appuyée par la politique française visant les mêmes objectifs.
Nous réaffirmons solennellement que l'autoritarisme n'aura pas raison de la volonté populaire d'émancipation nationale et apportons notre solidarité fraternelle à "INITIATIVA INTERNATIONALISTA".

Pour le groupe Corsica Libera à l'Assemblée de Corse,
Jean-Guy Talamoni

dissabte, 9 de maig del 2009

CASTRACIÓ QUÍMICA CONTRA L´ESTATUT.


Text publicat en un diari espanyol, que ens dona una idea de què volen fer amb aquest estatut, necessari per algunes forces polítiques que s´hi aferren però ja innecessari pels catalans i catalanes. Només hi ha una via: la independència.

Castración química para el 'Estatut'
19.04.2009 El trabajo está ya hecho. Las posiciones están fijadas. Ya no queda casi nada sobre lo que seguir discutiendo en Derecho. Ahora, a lo que están los magistrados del Tribunal Constitucional (TC) es simplemente a negociar. ¿Y qué negocian sus señorías, una vez que tienen ya claro qué preceptos del Estatuto de Cataluña son abiertamente constitucionales y cuáles no? Negocian cómo decir lo que quieren decir sin que se note mucho lo que van a decir y se levanten ampollas. Negocian que la defensa del Estado y de la Constitución a la que están obligados -porque es el Constitucional el que, sentencia a sentencia, va haciendo la Constitución-, no acabe convirtiéndose en una bofetada múltiple con malas consecuencias políticas para casi todos y con claros beneficios, también políticos, para unos pocos que ni siquiera están ahora en el poder. Más claro: no se está deliberando sobre el contenido, sino sobre la forma que se le va a dar a ese contenido.

Tres años después, ¡santo cielo!, de que el PP presentara un recurso de inconstitucionalidad contra el Estatuto de Cataluña, refrendado por los catalanes con una participación tan débil que dejó el proyecto tambaleándose y hubo que recurrir al inmediato apuntalamiento de los entusiastas, resulta que ahora hay prisa por sacar la sentencia. Después de haber estado alargando el asunto hasta lo impresentable porque el «sector gubernamental» se consideraba entonces en minoría, ya está claro para todos, presidenta incluida, que mientras esta sentencia no se haga pública, el Constitucional no se va a renovar. Al Gobierno le interesa ya despejar este balón cuanto antes. Y a algunos magistrados del TC también, porque tienen otros planes para su futuro. De modo que en un mes o dos veremos bajar a Moisés del Sinaí llevando en la mano las tablas de la ley.

Lo que pasa es que este Moisés constitucional ya tiene por lo menos la mitad de los mandamientos escritos. Los tiene desde hace dos años, cuando en marzo de 2007 hizo público el fallo sobre la deuda histórica de Andalucía. Aquélla no fue una sentencia inocente. Al contrario. Se hizo con la clara intención de sentar las bases que permitieran abordar en el futuro el Estatuto de Cataluña, que ya estaba recurrido. Y allí fue donde el TC dejó claro que, en materia de financiación, que es la apuesta más importante del Estatut, el Estado es quien «tiene la competencia exclusiva para configurar el sistema de financiación de las comunidades que considere idóneo». Y que «dotar de carácter vinculante una voluntad autonómica» no sólo anularía esa potestad, sino que le privaría de ejercer otras, también exclusivas, «como la de coordinación y la de solidaridad» entre los distintos territorios de España.

Es inimaginable que los mismos magistrados que votaron esto se atrevan a cambiar su propia doctrina en el plazo de dos años.Y no lo van a hacer. Van a hacer otra cosa. Van a evitar publicar un fallo que esté lleno de preceptos declarados inconstitucionales y, en lugar de eso, van a intentar vaciar de fuerza jurídica esos mismos preceptos porque -dirá la sentencia- «no vinculan al Estado».

Un ejemplo: si el Estatut dice que corresponde al Parlament acordar cuánto va aporta Cataluña al Fondo de Solidaridad interterritorial, la sentencia del TC podría asegurar -no en el fallo, ojo, que esto es muy importante, sino en los fundamentos jurídicos- que, bien mirado, lo que el precepto quiere decir no es acordará, sino propondrá. Incluso podría afirmar que el tal precepto será constitucional siempre y cuando Cataluña proponga al Estado lo que el Parlament acuerde. Y, en lo tocante a la bilateralidad, lugar de decir que es inconstitucional la competencia de la Comisión Mixta para decidir cuánto aporta Cataluña, el TC va a decir que el precepto no es inconstitucional, pero que esa competencia corresponde al Estado. Y que mientras la Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas (Lofca) no se modifique en el mismo sentido que el Estatuto, el artículo en cuestión carecerá de eficacia. Lo mismo, pero mucho más claro, va a suceder con el título relativo al Poder Judicial, donde va a quedar sentado, pero bien envuelto, que la Justicia es una, y única, para toda España.

De esa manera, tan invisible pero tan efectiva como una castración química, podrán los magistrados ir sacando del fallo una larga retahíla de inconstitucionalidades flagrantes, de modo que se eviten unos cuantos efectos no deseados. El primero, que el Gobierno y el PSOE queden en gravísima evidencia por haber apoyado la aprobación en el Congreso de un Estatuto que, de la otra manera, aparecería abiertamente como inconstitucional. Eso sería una auténtica bofetada política y no es eso lo que se busca. El segundo, que una sentencia clara y cruda levante de indignación a los dirigentes nacionalistas catalanes, que ahora mismo son todos con la excepción de los del PP y de Ciutadans, lo cual desataría a su vez graves conflictos políticos en el seno del tripartito presidido por Montilla y complicaría definitivamente la supervivencia del Gobierno en el Congreso, demasiado ahogado ya en su soledad parlamentaria. Y el tercero, que el Partido Popular se declare plenamente victorioso y pasee el texto del TC por todo el Hemiciclo como quien pasea la Eurocopa mientras reprocha al PSOE su irresponsabilidad.Y tampoco eso conviene porque el tema es lo bastante trascendental como para que lo prudente sea dejar pocos heridos, y recuperables.

Pero que nadie piense tampoco que el Gobierno está soñando con una sentencia manifiestamente favorable, sobre todo en financiación, porque eso toca la médula de la Constitución y, por tanto, la del Estado. En realidad, no le convendría nada que se diera el placet a un Estatuto que consintió en aprobar en el Congreso con la secreta esperanza de que luego viniera el Constitucional a sacarle las castañas del fuego con la impagable ayuda del recurso planteado por el Partido Popular. Lo que en realidad querría, y es muy probable que obtenga, es un fallo que deje entero el envoltorio pero lo vacíe de sustancias nocivas. Una cosa así como lo que habría provocado este Estatut en la Constitución si el proyecto catalán se hubiera aprobado sin modificaciones y se aplicara en vivo. Es decir: lo mismo, pero al revés.

Que una sentencia del tipo de la que se apunta va a ser un foco permanente de conflictos no tiene duda. Asistiremos, si la previsión se cumple, a la enésima patada a ese balón autonómico que cada vez recorre menos trecho y que cada vez se enreda más en los zarzales. Pero, de momento, y para saber de verdad qué dice el Constitucional sobre el Estatuto de Cataluña, acepten un consejo: léanse primero los fundamentos jurídicos, porque ahí va a estar lo mollar de esta sentencia, pusilánime y política, sí, pero esperemos que no devastadora para los intereses de España. Y luego ya, léanse si quieren lo que dice el fallo.

Victoria Prego

divendres, 1 de maig del 2009

LA INDEPENDÈNCIA DEPÈN NOMÉS DELS CATALANS I CATALANES.


Pujol i liquidar Catalunya.

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes.

"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col•laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.

NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?

ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal•les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.

EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col•laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.

CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.

DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència.
I vós?

HA MORT LLEONART FIVALLER, A BUENOS AIRES.

Nota als mitjans de comunicació d´en Robert Surroca:

Fivaller Seras, ens ha deixat

Amb dolorosa sorpresa m?arriba la nova de la mort de Fivaller Seras Lleonart a Buenos Aires, on va néixer.

La seva vida va ser un exemple de servei a la catalanitat des de les terres argentines. Digne successor del seu pare en Pere Seras Isern, va fundar de ben jove el Grup Joventut Catalana (anys 50) adscrit al Casal Català de la capital argentina. Ara duia endavant l'Obra Cultural Catalana amb activitats divulgatives del
moviment cultural català.
Des de la seva llibreria d'Artagnan acollia a tots els catalans que desfilaven per
aquella ciutat.

El que no es tan conegut d'ell es que des del 29 d'agost de 1956 era el delegat del Front Nacional de Catalunya a Buenos Aires on va crear un nucli que van empaperar la ciutat amb uns cartells de propaganda del fet català sota les sigles d'aquella organització clandestina.

Descansa en pau amic i company.

Robert Surroca i Tallaferro