dilluns, 28 de novembre de 2011

PECES BARBA TORNA A JUSTIFICAR EL BOMBARDEIG DE BARCELONA.


El Sr. Peces Barba torna a insistir en justificar el bombardeig de Barcelona. La justificació és "la proclamació de la República Catalana", una de les poques vegades a la història que es va fer una actuació digna i conseqüent.

Per molta "pedagogia" que en Duran i els seus vulguin aplicar a Espanya no els volen entendre. És que no ho veuen ?

Gregorio Peces-Barba, un dels ponents de la constitució espanyola de 1978 i ex-president del congrés espanyol, insisteix avui en una entrevista al Diario Progresista a justificar el bombardeig a Barcelona el 1934. 'Per què el general Batet ho va fer? Doncs perquè la Generalitat havia proclamat la república catalana dins d'uns confederació ibèrica que s'havien inventat', diu, i afegeix, en referència les últimes i polèmiques declaracions que va fer sobre Catalunya que 'els sectors radicals de Catalunya tenen molt poc sentit de l'humor'. Aleshores, a més de justificar el bombardeig de Barcelona, va dir que potser a Espanya li hagués anat millor si en comptes d'annexionar Catalunya s'hagués quedat amb els portuguesos, remuntant-se a l'època de Felip V.

Aquestes declaracions, fetes al desè congrés d'advocats espanyol a Cadis, van causar una forta polèmica a Catalunya i van encendre els advocats catalans assistents al congrés, que es van aixecar, van abandonar la sala i van emetre un comunicat de protesta. Peces-Barba, lluny de rectificar, va agreujar l'ofensiva l'endemà en una entrevista amb Rac1. Va defensar que es pugui fer broma dels bombardeigs de Barcelona. I quan el periodista Jordi Basté li va demanar si es podia fer broma també del bombardeig de Gernika o dels assassinats d'ETA, va respondre: 'no és el mateix'. També va dir que ell havia parlat en broma i que les seves declaracions no havien estat portada als diaris de Madrid.

Es veu que es poden fer bromes d´uns fets històrics i dels altres no. Que fàcil és fer bromes dels patiments dels altres, Sr. Peces Barba ¡¡¡ Així son els espanyols.

dimecres, 23 de novembre de 2011

ANÀLISI DELS VOTS CATALANS A LES ELECCIONS ESPANYOLES.


Des de Declaració Independència ens envien aquest text que us pengem, prou clarificador:

Des de Declaració Independència us exposem un document d’anàlisi sobre els resultats de les eleccions espanyoles que mostra algunes conclusions molt interessants:

1. Catalunya no pot fer front a les majories absolutes del PP que imposa Espanya (2011)

* Encara que el PP hagués tret 0 diputats i 0 vots a Catalunya, hauria obtingut igualment la majoria absoluta.

* Els vots de Catalunya són vots perduts que no serveixen per evitar majories absolutes que ens imposen els espanyols.

2.La davallada d’ERC no s’ha aturat i ha perdut més de 41.000 vots (2004/2008/2011)

* En un context de creixement de l’independentisme la davallada electoral d’Esquerra no s'atura. No aglutina el creixement de l'independentisme i, des de 2004 i en només set anys, ha perdut quasi dues terceres parts dels vots, de 652.196 a 256.393.

* El més significatiu és que el 2008, l’ERC que donava suport a Montilla com a President de Catalunya i amb Ridao de cap de llista va aconseguir 41.746 vots més que l’ERC del 2011 de Junqueras i Bosch. Totes les forces polítiques catalanistes dels Països Catalans pugen en % (CiU i ICV) excepte ERC

* El nou independentisme busca altres referents polítics independentistes més compromesos i disposats a plantar cara a l’Estat i a l’autonomisme.

3.El vot nul (que inclou el vot estelada) s’ha triplicat a Catalunya,del 0,54%a l’1,58% i l’abstenció creix un 4,37%


Visca Catalunya lliure!

dimecres, 16 de novembre de 2011

EL 20 N VOTA ESTELADA O NO VOTIS.

Després de les polèmiques d´interpretacions (PP- CiU)sobre allò que anomenen "pacte fiscal" i/o "concert econòmic"...
Pensem que cal ser una mica seriosos: mai es negociarà aquets tema amb els govern que hi hagi a Madrid, siguem-ne conscients i no ens agrada la utilització electoral d´aquets tema important per a Catalunya.

Aquesta vegada només afegim uns punts de reflexió d´un sector independentista:

NO SIGUEM CÒMPLICES DEL FRACÀS DEL PACTE FISCAL DE CIU I ERC, NO AMB EL NOSTRE VOT, NO EN EL NOSTRE NOM: EL 20N VOTA ESTELADA O NO VOTIS

Quan el PP ja ha anunciat que MAI acceptarà el pacte fiscal/concert econòmic per a Catalunya...

http://www.ara.cat/especials/eleccions20n/CiU-pacte_fiscal-Josep_A-_Duran_i_Lleida-Artur_Mas-Jordi_Pujo-Mariano_Rajoy_0_590341118.html

...CiU i ERC insisteixen en voler pactar amb el PP el pacte fiscal/concert econòmic i tornar a fer fracassar Catalunya com amb l'Estatut.

ERC: punt 1 del seu programa- El concert econòmic... http://www.alfredbosch.cat/les-propostes


CIU: punt a) del seu programa- El Pacte Fiscal... http://www.duran2011.cat/programa/view/reactivar-leconomia-productiva-i-crear-ocupaci/2:

Quan Víctor Alexandre adverteix de l’aversió dels polítics catalans al compromís independentista....


http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/laversio_dels_politics_catalans_al_compromis.html

... els d’ERC, CiU o PSC es dediquen a cobrar 1600 euros en dietes per cada ple de la Diputació que dura 22 minuts.


http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Diputacion/paga/1640/euros/mes/asistir/22/minutos/pleno/elpepuespcat/20111114elpcat_3/Tes

EL 20 DE NOVEMBRE ELS CATALANS NO PODEM VOTAR DIPUTATS QUE TORNARAN A FER FRACASSAR CATALUNYA...


NO AMB EL NOSTRE VOT, NO EN EL NOSTRE NOM


EL 20N VOTA ESTELADA O NO VOTIS


EL 20N VOTA INDEPENDÈNCIA!

dilluns, 14 de novembre de 2011

ORGULLOSOS DE SER CATALANS I CATALANES!!!


Bon article d´en López Bofill:

Mentre que les polèmiques declaracions de Duran i Lleida sobre els ajuts al Pla d'Ocupació Rural es van respondre amb un Sevilla lluint la samarreta Orgullosos de Andalucía, les bestieses de Gregorio Peces Barba sobre la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys no van merèixer cap condemna institucional (la presidenta del Parlament va preferir amagar el cap sota l'ala) mentre que continuem suportant que el Barça, en comptes d'ostentar el lema Orgullosos de ser catalans, faci propaganda d'un estat dictatorial.

L'observació ve a tomb perquè, ja immersos plenament en una campanya electoral, es confirma la pèssima sensació que la majoria de la classe política catalana i els poders més representatius de la societat civil són incapaços d'exhibir la mínima dosi de coratge per mantenir la dignitat col·lectiva, i no cal dir que, sense aquest coratge, en un context de dominació nacional, no hi haurà benestar, ni superació de l'ensulsiada econòmica, ni projecte de futur.

És davant d'aquest estovament general, i en un context que demana la participació política, que cal exercir un gest de rebel·lia conseqüent amb la voluntat de plantar cara. En la present contesa electoral, penso que la forma més plausible d'expressar rebuig a totes les agressions i desacord amb les respostes mel·líflues de l'estament polític és votar una estelada.

Una estelada en una papereta equival a visualitzar un missatge clar de repulsa, d'esmena a la totalitat. La conseqüència material de la seva comptabilització és la de la nul·litat, exactament la idea de sanció al conjunt d'un sistema que ha contribuït a empobrir-nos i a disgregar-nos com a cultura i com a poble. Nul·litat a Espanya des d'un independentisme ferm, desacomplexat i valent. Però també votar estelada per promoure la nul·litat d'aquells que ens han arrossegat cap a aquest carreró sense sortida: nul·litat a l'estament polític que no ha sabut organitzar una resposta contundent en aquests anys d'asfíxia espanyolitzadora. Un gruix de vots estelats pot etzibar a Madrid que la dignitat nacional no es negocia, però també que rebutgem el tacticisme dels mitjancers que han subordinat tot gest de ruptura a l'apropiació d'unes quotes de poder dins una organització que ens escanya. Perquè en aquestes eleccions a les Corts Generals espanyoles cal remarcar que, per si algú no ho sap, no es presenta cap força política amb un full de ruta cap a la secessió de Catalunya. Com que no es vota la independència, perquè ningú no ho formula en el seu programa polític, l'única manera de llançar la fona democràtica contra les instàncies espanyoles és el símbol de la voluntat de ser Estat.

No cal dir que CiU no es presenta a Madrid amb un projecte independentista. No sols és el seu cap de llista per la circumscripció de Barcelona, Duran i Lleida, l'apòstol de la vella obsessió de reformar Espanya i del delit per participar de la governabilitat de l'Estat, és que el mateix president Mas, a la darrera sessió de control, va reiterar el seu compromís amb la lleialtat a Espanya malgrat que cap dels candidats dels dos grans partits espanyols no hagi mostrat la més mínima intenció de respectar Catalunya ni de penedir-se de les mesures hostils a la realitat nacional catalana que s'han intensificat aquests darrers anys (des del manteniment de l'espoliació fiscal fins als atacs a la llengua). La tebior en el plantejament de CiU, amb una nova estesa de mà malgrat la garrotada, representa l'antítesi de l'actitud que es reclama per recuperar l'autoestima col·lectiva.

Però el cas d'ERC encara és més vergonyós. Una campanya pobra, erràtica, sense missatgers clars, en què es continua defugint un plantejament independentista obert i combatiu. La seva república del sí (quina república?, l'espanyola, atès que es tracta d'unes eleccions espanyoles?, la catalana?) és vaga, confusa i encara presonera d'un esbarzer de complexos que impedeix els dirigents d'aquesta formació d'oferir a l'electorat un camí pautat i insubornable cap a l'Estat català. Qui ens assegura que ERC no continuarà votant els pressupostos espanyols que certifiquen l'espoliació fiscal? Quin compromís hi ha que no votarà la investidura d'un president espanyol? En definitiva, quina garantia hi ha que ERC, per activa o per passiva, no continuï contribuint a la governabilitat d'aquest Estat espanyol que ens va a la contra i respecte al qual només valdria una política constant de boicoteig? Que el fons de la intenció dels republicans a Madrid continua essent, després de totes les patacades, una actitud de col·laboració es demostra amb el fet que el principal objectiu literal del seu programa electoral és el concert econòmic, mesura per a la qual cal entendre's amb el govern espanyol de torn.

En conclusió, atès que cap força política de les que concorren en aquestes eleccions no abandona la seva pràctica autonomista, atès que no es percep la vocació de ruptura que el moment demana, votar estelada és un primer gest per recuperar l'orgull.

diumenge, 6 de novembre de 2011

A ESPANYA NO LI CAL AMENAÇAR, JA TENEN UN QUE ELS FARÀ LA FEINA DES DE DINTRE.


Article d´en Josep Sort:

Després de l´afer Peces Barba, l´autor ens recorda el següent:

I perquè ho diu, això, el progressista Peces Barba? Naturalment, perquè sap del cert que sempre tindran un que els farà el servei, cada cop més barat. Sap que tindrà un ésser que s'hi posarà bé amb la contraprestació mínima que el deixi alguna menjadoreta, arregladeta. Quin paradís és comptar amb el bon salvatge, amb el Tio Tom de Catalunya, que els aplana el camí. Efectivament, ja no els cal bombardejar, perquè tenen el Duran. I repeteixo perquè quedi clar: tenen el D-U-R-A-N. I amb ell el vot captiu.
Molt parlar dels andalusos del PER... i si parlem dels catalans del CiU? Els podríem definir de la següent manera: són aquells catalans que ho són al llarg de quatre anys -si fa no fa- ...excepte un dia. I aquell dia, naturalment, el de les eleccions. Aquell dia, els catalans de CiU, actuen com espanyols, voten Espanya, voten aquest individu que darrerament no para de dir incongruències . Ara contra els uns, ara contra els altres, ara cap amunt, ara cap avall... Això sí, quan acaba la feina, és agraït, i fa un rotet
Apliquen l'esquema colonial. En comptes de governar directament, deixen que l'èlit autòctona s'embruti les mans amb la sang del seu poble i ells com si fossin uns angelets. Una èlit formada per la casta política, la casta financera (cal detallar-la), la casta mediàtica (ídem?), la casta social, la casta sindical, la casta empresarial... I, a més de la casta, tenen la massa... Ja ho he escrit altres vegades, en aquest mateix bloc i en el meu personal: els catalans són els únics del món mundial que es passen tot el dia pensant en Madrid com alguna cosa important. Em refereixo, és clar, als dependentistes.
En Peces Barba, com l'altre representant progre, el Múgica Herzog, són dels que més mal han fet Catalunya... però ep! són d'esquerres... I un bé negre! Segueixen la tradició del senyor Salvador de Madariaga, que durant el seu exili daurat, va afirmar que el règim franquista era nefast, però va reconèixer que potser sí que resoldria eltema catalán. No, no el va resoldre, però el va deixar arregladet, per tal que els que vinguessin després només haguessin de xutar. Ah! per cert, en Madariaga era l'oncle, d'un individu perillós de mena, i que caldrà vigilar: en Javier Solana. Em jugo un pèsol que després que en Rubalcaba s'estampi, en Solana farà el que ha volgut fer sempre, encapçalar el PSOE. I mourà la cua, per aconseguir-ho. No va poder ser el successor de Gonzalez, però ara, després dels seus tours internacionals, no m'estranyaria que ho intentés de nou.
Però tornem al que dèiem. Els espanyols saben del cert que tenen un Tio Tom, és a dir, un esclau que justifica l'esclavatge, o pitjor encara, que no comprèn com es pot viure en llibertat, És com aquell vell presidiari, que després de passar 30 anys tancat, quan porta una setmana en llibertat, no ho pot suportar, i s'acaban penjant. La seva vida era la presó, les rutines, la lògica del panòptic, la del bastó i la pastanaga. La del catalanet que cada dia es lleva ben hora al matí, treballa dur, mai es queixa ... però que de tant en tant, cada tres o quatre anys té un mal dia. I ho engega a rodar tot. I, això sí, tossut de mena com és, torna a començar de nou.
Els espanyols ja no els cal bombardejar. Tenen en Duran ... i el catalanet que treballa dur quatre anys ... tret d'un dia, d'un mal dia...
NOTA: Post penjat inicialment al Bloc Gran del Sobiranisme