dijous, 30 d’agost del 2012

MAS I LA GRAN ERRADA: EL "RESCAT" ESPANYOL.


CiU en un dia ens van donar dues noticies negatives: 1. Mas no aniria a la manifestació de l´11 de setembre i 
2. demanarien un "rescat" a ESPANYA ¡¡¡

Mas no és un ciutadà qualsevol, en aquest moment és el President de la Generalitat, si es queda a casa manifesta clarament que no vol ni sentir parlar de cap procés independentista (o potser és la primera exigència política del "rescat"?). 
A qui se li acudeix demanar un rescat a Espanya, un país que dintre de poc serà "rescatat" per Europa, amb una economia més precaria que la nostra?
I a qui volen enganyar dient que "no acceptaran exigències polítiques? A nosaltres, no.
Maten l´autonomia demanant un "rescat" (cal que algú es llegeixi les condicions) i després volen continuar governant. Però quina "autonomia" volen governar si el que facin haurà de tenir el vist-i-plau del Ministerio de Hacienda (al Montoro ja li poden dir Molt Honorable).?
I el "pacte fiscal" (quin tip de riure, si no fos un tema seriós). Què volen negociar si el Govern espanyol (després del rescat) ja té totes les claus de "l´autonomia"? que li poden oferir a canvi? més submissió de l´autonomia catalana? 
Què faran el mes vinent quan hauran de pagar nòmines (el "rescat" no serveix per aquestes despeses)?
 L´únic projecte seriós a hores d´ara és la INDEPENDÈNCIA d´aquest país i recuperar la dignitat col.lectiva d´aquest poble, tallar l´expoli fiscal, i negociar nosaltres directament a Europa i a l´exterior els pagaments, sense intermediació espanyola. 

 Cristobal Montoro, tindrà totes les cartes per ser el pròxim President de la Generalitat (a l´ombra).

Aprofitem per penjar l´editorial d´ahir de Nació Digital:
 
El Govern català recordava ahir que la independència no constava en el programa electoral de CiU, i té raó. Però el rescat de les finances públiques d'aquest país tampoc no hi figurava, i bé que s'ha demanat. Així que, de moment, el president Mas i el seu executiu s'han instal·lat en una perillosíssima inacció que té com a efecte immediat la deconstrucció accelerada de l'autogovern de Catalunya.

El president de la Generalitat no pot anar a una manifestació independentista si no té la intenció d'iniciar un procés d'aquest tipus. Així que, de moment, fa bé de quedar-se a Palau. Però ha de ser conscient que, un cop eliminada l'autonomia financera, el camí del mig del pacte fiscal ha quedat reduït, exclusivament, a una excusa política per guanyar uns quants mesos.

Catalunya pot proposar-se l'emancipació d'Espanya, sempre que asseguri a Europa el compliment dels compromisos adquirits. Però si l'estat també és intervingut -com tot sembla indicar- serà molt difícil plantejar qualsevol iniciativa política als interventors europeus. I això significarà que Artur Mas no haurà guanyat temps, sinó que haurà perdut l'única oportunitat de què disposava Catalunya.

Al final, encara seran els homes de negre els que salvaran la unitat d'Espanya.

 

diumenge, 26 d’agost del 2012

SORAYA SAENZ DE S. I LA MANCA D´INVERSIÓ A ESPANYA.

Ahir la Vicepresidenta del Govern espanyol va deixar anar, sense dir el nom, que la culpa de la manca d´inversió estrangera a Espanya anava relacionada amb la posició d´alguns (sobiranistes) en relació a L´Estat. Soraya: déu ser dur haver de dir coses que no es creu ningú.  
Avui hi ha algunes respostes a la Soraya, us pengem un extracte de l´article publicat per l´economista Sala- Martin,  només perquè fa una bona relació del que tots sabem:

La primera institución del estado, la corona, es la mofa del mundo, con un rey que se va a cazar costosos elefantes con una misteriosa señorita alemana mientras su pueblo se hunde en la miseria y con un yerno imputado por estafas millonarias.
El presidente del tribunal supremo es obligado a dimitir por haber malgastado dinero público en excursiones románticas de fin de semana con el encargado de su seguridad. Es más, a diferencia de lo que hubiera pasada con cualquier empleado de cualquier empresa que es expulsado de su cargo por malversación de fondos, el señor letrado cobró unos 200.000 euros de indemnización provenientes del erario público.
El juez más mediático y famoso del mundo, expulsado de la audiencia nacional por haber sido probado que espió a un acusado y violó la relación de secreto entre abogado y cliente, relación que es sagrada en toda democracia que se precie.
Los partidos políticos violan sistemáticamente todas sus promesas electorales. Los partidos que ahora mandan hacen lo contrario de lo que decían cuando estaban en la oposición y los partidos que ahora están en la oposición critican al gobierno por hacer lo que ellos mismos hacían cuando mandaban. Entre unos y otros, están dejando a los ciudadanos una sensación de que sus votos no sirven para nada y una desconfianza en la clase política de consecuencias impredecibles.
Sin abandonar la esfera política, en toda la prensa internacional aparecen imágenes de estaciones de AVE vacías, aeropuertos sin aviones, ciudades fantasma e infraestructuras sobre las que los alemanes sueñan cada día y no sólo porque son las infraestructuras que les gustaría tener sino porqué ya ven venir la factura que tendrán que pagar por toda la corrupción que ha generado tanto dispendio. Por cierto, señora vicepresidenta, en el momento de escribir esta nota me encuentro de viaje por el centro de Europa y cada vez que algún político, banquero o economista me habla de España, salen a la conversación los reportajes que han visto en sus televisiones sobre el aeropuerto de Castellón, un monumento a la incompetencia, la desfachatez y el caciquismo de Carlos Fabra, Presidente de la Diputación del Partido Popular de Valencia, padre de la tristemente famosa diputada del Partido Popular, Andrea “que-se-jodan” Fabra. Que se sepa, ni padre ni hija tienen ninguna relación conocida con los soberanismos vasco o catalán.
Al descrédito de España también han contribuido las élites empresariales lideradas por el banquero más famoso e internacional del país, don Emilio Botín, a quien se le descubrió una fortuna de 2.000 millones de euros escondida en un paraíso fiscal o uno de sus subordinados, convenientemente indultado una vez los tribunales emitieron sentencia de culpabilidad. Hablando de empresarios, muchos de los empresarios de la construcción que en su día se vanagloriaban de haber conseguido entrar en la lista Forbes de billonarios, no han conseguido evitar que sus empresas se arruinaran y que ahora se paseen por el mundo implorando que alguien les compre sus empresas a precio de saldo.  Ha quedado demostrado que sus otrora milagrosos éxitos empresariales no eran más que el fruto de la especulación inmobiliaria, el amiguismo político y el pelotazo como medio de ganar dinero para los más espabilados. Ese no es precisamente un modelo económico y empresarial al que los inversores internacionales se sientan especialmente en la actualidad.
Tampoco hay que olvidar la nefasta labor de las entidades supervisoras a la cabeza de las cuales se encuentra el Banco de España, una entidad que ha agravado significativamente la crisis con su absurda política de fusiones bancarias que ha acabado por contaminar a los bancos y cajas sanos con toda la porquería de los bancos y cajas quebrados. El Banco supervisor también es quien hizo los stress tests que dieron la nota de aprobado a Bankia, ese engendro financiero insolvente cuya salida a bolsa bajo la supervisión de la Comisión Nacional del Mercado de Valores acabó con los ahorros de miles de ciudadanos españoles.
Y dejo para el final al gobierno del Partido Popular, que pensó arrogantemente que sólo por el simple hecho de ser del PP, apaciguaría a los mercados internacionales a pesar de que el PP gobernaba la Comunidad Valenciana cuando tuvieron lugar todos aquellos escándalos de corrupción y dilapidación estratosférica de dinero público (y eso lo sabían todos los inversores internacionales). El gobierno del PP, que pospuso durante meses la presentación de los presupuestos más importantes de la historia con el burdo objetivo de ganar las elecciones andaluzas a pesar que ese retraso estaba hundiendo la economía del país. Ese gobierno que tras explicar que las subidas del IRPF eran contraproducentes, acabó poniendo unas de las tasas más altas de Europa y tras explicar que los aumentos del IVA iban a agravar la recesión, acabó subiéndolos hasta extremos nunca vistos en España. Ese gobierno cuyo ministro de hacienda siempre encuentra la manera de exculpar sus acciones y sus engaños y de dar la culpa de todo a los demás, desde los extranjeros hasta las autonomías pasando por los evasores de impuestos, los mercados financieros y esos hombres de negro que nunca iban a venir a España pero que ya están llamando a la puerta.
Ese gobierno que se ha convertido en la única empresa de España que crea ocupación aunque sólo sea para colocar a militantes del PP, familiares y amigos entre los que se encuentra... ¡el señor marido de la señora vicepresidenta doña Soraya Sáenz de Santamaría!
Esto, todo esto, y no los soberanismos catalán y vasco, es lo que hace que España haya perdido toda su credibilidad internacional y haya ahuyentado la inversión extranjera, doña Soraya. Es más, el descrédito constante de todas y cada una de las instituciones españolas, desde el Rey hasta le CNMV pasando por el gobierno, los partidos, los jueces, las entidades reguladoras y los empresarios (a lo que podríamos añadir, como guinda de última hora que confirma el sainete en el que se ha convertido este país, al presidente del comité paralímpico animando a los atletas a defender "La Roja Coja"), este descrédito general de todas las instituciones de España, repito, no sólo hace que los inversores vean que España no es un país de fiar a la hora de invertir su dinero sino que, además, está haciendo que el sentimiento antiespañol esté cada vez más arraigado en algunas comunidades. Al fin y al cabo, usted tiene que entender que la gente quiera desmarcarse de todo esta monumental vergüenza internacional y tenga ganas de largarse ante este desolador panorama. El sentimiento soberanista, pues, no remitirá hasta que ustedes arreglen su propia casa.

dilluns, 20 d’agost del 2012

L´ATUR, CATALUNYA I ESPANYA

Aquest és el mapa europeu de l´atur. Sobre aquest mapa es poden fer moltes lectures, Algunes les exposa avui el diari Nacio Digital i us les pengem a continuació.
Però nosaltres afegiriem tres comentaris més:

1. Perquè una "regió" d´Europa potent econòmicament com Catalunya (sempre se la comparava amb Baviera, Llombardia, Flandes, etc ) en aquest moment està en plena decadència econòmica i amb un atur dels més alts d´Europa?

2. Hi ha algun pla de viabilitat econòmica pel sector geogràfic dels Països Catalans o senzillament se´ns deixarà caure conòmicament i socialment,  mentre diuen que conversen Madrid-Barcelona- Brussel.les? Continuaran protegint el sector polítc-financer i carregant la crisi sobre els sectors productius?

3. Quina credibilitat i quin interès té continuar dintre d´ Espanya ? I com explicaran a les zones que tenen l´atur més alt d´Europa (Andalusia, Extremadura, La Manxa, etc.) gestionades per PSOE i PP alternativament, que estan en caiguda lliure i depenen de l´ocupació pública?

Que no ens vinguin amb l´explicació de la "bombolla immobiliària" . Hi ha més cares d´aquesta crisi que no es toquen. El que continuem sense entendre és: que hi fem dintre d´Espanya ?


La taxa d'atur a les regions europees no és, ni de bon tros, homogeni a tot arreu. Així ho posa de manifest la gràfica del blog Flute Thoughts , basat en dades de l'Eurostat, que està triomfant a Facebook. Segons que ressalta l'autor del blog, "les regions amb més atur d'Itàlia tenen més o menys la mateixa taxa de desocupació que les millors regions d'Espanya".

"El major problema és, òbviament, a Espanya", que ressalta per sobre de qualsevol altre estat europeu, ressalta, afegint-hi que "Grècia té gairebé el mateix nivell d'atur, però Espanya és molt més gran. A més a més, els espanyols estan fins al coll de deutes després de l'esclat de la seva monumental bombolla immobiliària..."

"També és interessant de veure com la desocupació sovint no segueix les fronteres nacionals. El nord d'Itàlia, per exemple, sembla tenir més en comú amb l'àrea de parla alemanya d'Europa que no pas amb el sud de la península. Però de vegades, les fronteres nacionals sí que fan una gran diferència, com passa per per exemple entre Espanya i Portugal", apunta l'autor del blog, escrit des d'Estocolm.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Estat Català.Presentacio de la 1ª Conferència Internacional de Nacions sense Estat a l'Escola d'Estiu de SI.04.08.2012

Estat Català.Presentacio de la 1ª Conferència Internacional de Nacions sense Estat a Corti.04.08.2012

Estat Català.Presentacio de la 1ª Conferència Internacional de Nacions sense Estat a Corti.04.08.2012

Jordi Míró.president d'Estat Català,Simone Maulu-IRS,Anita Lopepe.Batasuna,Uriel Bertran.secretari general de SI,Francois Sargentini.executiva Corsica Libera,Jo Austin.Sinn Fein,Giovanni Colli.secretari Psd'AZ,Conxita Bosch.responsable relacions internacionals de SI

dilluns, 6 d’agost del 2012

RECORDANT LLUIS MARIA XIRINACS.



Demà farà cinc anys de la mort de Lluís Maria Xirinacs, una notícia que va commocionar la societat catalana. Per això s'han organitzat tot d'actes al país per a reivindicar la vida i el pensament del polític i activista català. Avui a migdia, per exemple, s'ha inaugurat la pedra del Memorial Xirinacs, esculpida per Jaume Rodri, al Parc de la Font dels Oms de Cardedeu, el seu poble natal.
Aquesta escultura vol ésser un memorial i ha estat finançada amb aportacions populars. Durant la inauguració, l'economista i pacifista Arcadi Oliveres ha recordat Xirinacs. L’espai 31 de Cardedeu, per la seva banda, acollirà durant tota la setmana una exposició de documents, llibres i papers d’en Lluís M. Xirinacs.
Paral·lelament, dues columnes de caminants, l'una que eixirà des de Sant Joan de les Abadesses i l’altra des de Ripoll, conflueixen avui a l'indret on van trobar el seu cos fa cinc anys, al pla de Can Pegot, a Ogassa. A l'acte de record s'hi sumaran els participants de la caminada de caràcter iniciàtic pels mites de Xirinacs i Ramon Llull a Ogassa, que va començar ahir organitzada pel Camí.
Del dia 11 al dia 15 d’agost, de deu del matí a deu del vespre, la Capella de Sant Corneli convida tothom qui vulgui a participar en una 'vetlla popular de silenci en plena indignació' per recordar la lluita no violenta de Xirinacs.
De l'amnistia a la independència

VilaWeb TV va oferir, el 29 de setembre del 2007, el documental, inèdit per al gran públic, 'Xirinacs: de l'amnistia a la independència', enregistrat l'any 2000 per Lala Gomà i Xavier Montanyà. Durant trenta minuts, Xirinacs hi parla de la no-violència de Gandhi, de la transició, de religió, de l'independentisme, etc. El mateix dia, Xavier Montanyà va dedicar el Mail Obert de VilaWeb a la figura de l'ex-capellà i ex-senador fidel als seus principis que va decidir morir l'agost del 2007.

Commoció de la societat

La desaparició sobtada de Xirinacs va commocionar la societat catalana. Moltes personalitats polítiques van destacar-ne la lluita pacífica i ferma per la llibertat i la blocosfera es va omplir de mostres de condol. El 16 d'agost, la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona va omplir-se a vessar amb milers de persones que volien acomiadar-se de Xirinacs.

El cos de Xirinacs es va trobar al pla de Can Pegot, a Ogassa (el Ripollès). Just en aquell mateix indret hi ha un monòlit en la seva memòria, que es va inaugurar el 24 de juny amb la presència de mig miler de persones, en el marc del Memorial Xirinacs.

Textos de comiat

L'endemà que es trobés el seu cos, la Fundació Randa va fer públic un text on l'ex-senador mostrava la seva disposició a passar els últims dies en soledat i on recordava, en un poema que data del 6 d'agost, que havia viscut esclau en uns Països Catalans ocupats per Espanya, França i Itàlia. També deia que es deixava morir 'per contrapuntar la covardia dels nostres líders'. A més a més, el 22 d'agost, el diari Avui publicava un article inèdit de Xirinacs, 'Cultura de mort', on hi defensava el dret de morir lliurement. Lluís Maria Xirinacs va ser triat com a personatge de l'Any 2007 pels lectors de VilaWeb.

dijous, 2 d’agost del 2012

LA MEGABANDERA ESPANYOLA A MADRID COSTA 30.000 EUROS ANUALS.


 Els mitjans espanyols diuen que mantenir els signes d´identitat catalans és car (l´idioma, la cultura tradicional, allò que ells diuen "les ambaixades a l´exterior", etc. etc.).
Però no creieu que mantenir els seus signes sigui barat (el Instituto Cervantes a l´exterior, per exemple).

També a acontinuació  n´hi ha un petit detall: la megabandera espanyola de Madrid: 

L'Ajuntament de Madrid es gasta cada any uns trenta mil euros en el manteniment de la megabandera espanyola de la plaça de Colón. Mensualment, un equip municipal despenja l'ensenya de 21x14 metres, amb un pes d'uns 40 quilos, i la substitueix per una altra de les quatre o cinc de reserva que emmagatzemen permanentment. A partir d'aquell moment, el teixit s'envia a Sosa Días SA , una empresa de Colmenar Viejo especialitzada en la comercialització i reparació d'aquesta mena de productes. Si es pot, la bandera és sargida i recuperada, fins que acaba la seva vida útil. Segons el diari El Mundo , es necessiten un promig de tres ensenyes anuals que costen 10 mil euros cadascuna.

La bandera d'Aznar

La megabandera espanyola de la plaça de Colón oneja a Madrid des de fa onze anys, un cop va ser instal·lada allà per l'Ajuntament de Madrid a suggeriment de José María Aznar, aleshores president del govern espanyol. Aznar havia quedat molt impressionat per la gran bandera que presideix la plaça del Zócalo de Mèxic DF en una visita oficial l'any 2001. En tornar, l'aleshores alcalde, José María Álvarez del Manzano, va ordenar les obres -amb un cost de 378.000 euros- que van culminar amb l'hissada oficial de la bandera, el Dia de la Hispanitat de l'any 2001.(noticia de Nació Digital).