Cada dia que passa, a Estat Català, estem més lluny d' alguns discursos polítics i les seves tàctiques que sempre van dirigides al moment que toca i al que vol sentir la gent.
Tots estem d' acord amb que "cal eixamplar la base" quants més siguem millor, però això ha d' anar acompanyat de la visibilització de que nosaltres podem sortir vencedors d' aquesta confrontació i que tenim molts sectors de la confrontació a favor nostre i això no es visibilitza gairebé enlloc, tampoc no estem d' acord en l' enrocament en discusions de tertulians impossibles sobre si la unitat sí o no, sobre si el 50% dels vots o més, discusions al nostre entendre que no venen a tomb i que només distreuen la població que ja va votar i ja va donar majories per a fer actuacions polítiques al Parlament, una població que ja té unitat al carrer (no sabem a qui voten els que tenim al costat a les concentracions, ni ens importa). I tampoc estem d' acord amb el suport al Govern espanyol (sigui quin sigui a Madrid), cadascú pot emprar la tactica que vulgui, evidentment, i no és criticable, però d' aquí a vendre-ho com una negociació bona amb el millor pressupost per a Catalunya hi va un tros, tenint en compte els incompliments endèmics dels Governs espanyols (tant és així que no han complert mai).
Aquest tema de reflexió el podriem allargar, però ahir vam veure l' article d' editorial de Vilaweb que anava en la mateixa línia i l' afegim per la coincidència:
LA PLUJA DE MILIONS QUE JA SABEM TOTS QUE NO CAURÀ. (Vilaweb)
M’he posat a escriure aquest
editorial d’avui després d’estar-me un parell d’hores repassant dades. De
promeses incomplertes. Pluges de milions repetides any rere any des de fa
dècades, seguint sempre el mateix ritual. Convergència i Unió, amb Felipe González
o José María Aznar, fins i tot amb Mariano Rajoy; o Esquerra Republicana, amb
José Luis Rodríguez Zapatero o ara amb Pedro Sánchez, tanquen un acord que
qualificaran d’històric pel pressupost estatal. I això es transforma en
titulars invariablement optimistes. Convergència i Unió o Esquerra Republicana
fan aleshores conferències de premsa explicant-nos que gràcies al seu gran
poder negociador i a la seua habilitat política, enguany, finalment, s’ha pogut
aconseguir un canvi espectacular que, ara de debò, aportarà uns beneficis
extraordinaris per al conjunt de la població catalana, beneficis que
justifiquen de sobres l’estabilitat que aquest seu vot aporta al govern que
mana a Madrid. I ens diuen que deixarem enrere per sempre més la incapacitat de
fer complir allò que de justícia ens correspon. Pluja de milions!, correrà a
titular aleshores de manera entusiàstica la premsa amiga. I invariablement les
tertúlies de ràdios i televisió i els articles d’opinió començaran la campanya
per a vendre el producte al possible votant. Els titulars, com més grossos
millor i les conferències de premsa, com més grandiloqüents millor. Els
somriures, com més cofois millor. Que l’altre partit ja intentarà xafar la
guitarra dient que tot plegat és una vergonya, però amb la poca credibilitat
que li dóna haver fet ell allò mateix, abans.
Tots sabem, i els qui han signat l’acord ho saben millor que ningú, que les inversions no arribaran mai, però l’espectacle és la cosa que sembla que els importa. Perquè en el fons el resultat real, les inversions promeses, importa poc. Importa molt la visualització de qui s’afirma com el vot útil, com l’interlocutor a Madrid, que és –això ho han repetit fins i tot ara– on es juguen les garrofes i on hi ha el poder real. O importa la indignació teatral dels qui no han pactat i miren de rascar quatre vots amb el risc de ser presentats com una mena de malvats que voldrien matar de gana el país. I és aleshores que apareix sempre, de manera invariable, la frase màgica: cal gestionar el “mentrestant” –”mentre no arribem a allà on tots sabeu que hem d’arribar”, la independència o la justícia social o el que vulguen dir segons el moment. Per a mi aquest és el moment més interessant de tots, permeteu-me la frivolitat. Perquè encara avui, després de tants anys, em sorprèn de veure la poca consistència de la gent en qui hem dipositat la governació dels afers públics. Gent que té, per l’amor de Déu!, les hemeroteques i les videoteques plenes de declaracions dient que mai, mai, mai, de sobte els veus que són capaços de pactar allò que siga. I no contents encara, ho defensen a mort, això, fins i tot quan els poses els seus vídeos davant la cara, fins i tot quan els ensenyes què deien fa a penes quatre dies.
He dit que tots sabem que les
inversions no arribaran mai. Però no ho sabem perquè tinguem cap bola de vidre
i la capacitat de preveure el futur. Ho sabem, exactament, perquè això no ha
passat mai, ni una sola vegada. I aquesta és una dada tan rotunda que no admet
cap discussió, referendada com és per tot d’estudis i llibres, per dades: des
que es va aprovar l’actual constitució espanyola, cap any, mai, Catalunya (i
això val exactament igual per al País Valencià i les Illes) no ha rebut els
diners que li correspondrien en justícia, però és que ni tan sols ha rebut la
inversió pressupostada, votada i feta llei. Ni un sol any. I això malgrat que
en gairebé tots aquests anys o Convergència i Unió o Esquerra Republicana han
votat el pressupost al govern espanyol de torn –amb l’única excepció notable i
consistent, significativa, que han estat precisament aquests darrers anys, pel
procés d’independència.
Ja entenc que, després de tants
anys de peix al cove, avui hi haja una part de la classe política catalana a la
qual li parega factible de continuar la pràctica del pacte a Madrid. I és
evident que si bé el flip-flop d’Esquerra té unes dimensions descomunals,
absolutament estratosfèriques, no són tan sols ells i els del PDECat els
disposats a la maniobra. Que fins i tot també aquella part de Junts tan lligada
a les velles tradicions convergents se sentiria còmoda pactant a Madrid, si
pogués i els seus vots servissen de res.
Passa, però, que el país ha canviat.
I com a novetat important hi ha un sector de població, probablement molts de
vosaltres, amb una exigència nacional i amb una exigència envers el
comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i
sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017. Som gent que ens mirem tota
aquesta gesticulació amb un enorme escepticisme que voreja la indignació. I a
tota aquesta gent vendre-li una altra aixecada de camisa ja costa tant que és
gairebé impossible, per no dir que ho és del tot. I passa també que en el
retorn a la vella política que, sense cap escrúpol ni vergonya, duu a terme una
part de l’independentisme, el càlcul necessari i imprescindible, i enormement
arriscat, és que aquesta gent, vosaltres, jo, mai no farà res i aguantarem pacientment
qualsevol barrabassada. Supose que els més derrotistes preferiran creure que
passarà exactament això, però jo, si compta gens la meua opinió, no crec que
siga gens probable. El temps ho dirà, doncs.
