dimarts, 26 de gener de 2016

26 DE GENER: BATALLA DE MONTJUÏC.

Un dia com avui entraven les tropes franquistes a Barcelona, però el que moltes persones obliden és que aquesta data va ser important per als catalans i catalanes uns segles abans, durant la Batalla de Montjuïc.

Cal que recordem també la nostra història, que no sempre ha estat negativa:
 La Batalla de Montjuïc de 1641 va ser una batalla que es va lliurar el 26 de gener de 1641 a la muntanya de Montjuïc de la ciutat de Barcelona, set mesos més tard de l'aixecament popular conegut com a Corpus de Sang (7 de juny de 1640).

La batalla és un dels episodis de la Guerra dels Segadors i s'hi van enfrontar les tropes catalanes comandades pel diputat militar de la Generalitat Francesc de Tamarit, amb el suport de la cavalleria francesa del duc de Bouillon, contra les tropes de Felip IV de Castella comandades per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez (personatge que havia atacat i cremat diferents poblacions catalanes de la costa sud)
. La batalla es resolgué amb una victòria catalana contundent i la massacre de les tropes hispàniques, que van haver de fugir fins a Tarragona.

dissabte, 16 de gener de 2016

300 ANYS DEL DECRET DE NOVA PLANTA

Avui diferents mitjans, també els digitals catalans, han recordat uns fets determinants de la nostra història: tres segles dels decrets de nova planta borbònics. El 16 de gener de 1716 es van promulgar els del Principat, després dels dels regnes de València, d'Aragó i de Mallorca i van acabar a Sardenya el 1717.


nova planta (de Vilaweb).
L’endemà de l’11 de setembre de 1714, quan les tropes hispano-franceses van aconseguir d’entrar a la ciutat de Barcelona després d’un any i mig de setge, les noves autoritats borbòniques van començar ràpidament les accions de represàlia contra els catalans partidaris de Carles d’Àustria. N’hi havia de carregades de simbolisme, com la crema de banderes i estendards de la ciutat i les seves institucions, i n’hi havia de directament repressives, com la detenció i l’empresonament dels caps militars de l’austriacisme català.

Principat (1716)

Felip V de Borbó, en qualitat de vencedor de la guerra de Successió al tron hispànic, també va abolir immediatament les lleis i constitucions de Catalunya, que des de mitjan segle XIII s’havien desenvolupat com a òrgans de govern estatal propi i independent, i també va prohibir les institucions que les vetllaven, de la Diputació del General a les Corts Catalanes, passant pel Consell de Cent. En substitució, d’entrada va imposar-hi una administració de govern provisional anomenada ‘Real Junta Superior de Gobierno y Justicia’, presidida pel superintendent José Patiño. La situació de provisionalitat no es va acabar fins el 16 de gener de 1716, data de promulgació de l’anomenat Decret de Nova Planta, un conjunt de disposicions de Felip d’Anjou que substituïen les abolides institucions i constitucions del Principat per un nou ordenament de matriu castellana i inspirat en el model absolutista i centralitzador vigent en la monarquia borbònica francesa des del segle XVI.

D’acord amb aquella ‘nova estructura’, el govern del Principat passava del control del virrei a mans d’un capità general. Alhora, el territori es va dividir en dotze corregiments, com a Castella: Barcelona, Mataró, Girona, Vic, Puigcerdà, Talarn, Manresa, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tortosa, més el districte especial de la Vall d’Aran. Els corregidors gairebé sempre també van ser militars i van presidir els nous ajuntaments, ja sense representació gremial i formats des d’aleshores per regidors vitalicis controlats per les autoritats borbòniques en un sistema d’organització jeràrquica, oligarquitzada i molt procliu a la corrupció.

La nova planta a Catalunya va anar acompanyada alhora d’imposicions fiscals molt severes, com el cadastre impulsat pel mateix Patiño, que va servir en part per sufragar les despeses dels funcionaris reials i per sostenir l’exèrcit d’ocupació. La nova administració absolutista i centralista també va comportar una més gran castellanització de l’administració del Principat, on van desaparèixer les tradicionals vegueries.

Regnes de València i d’Aragó (1707 i 1710)

Abans de la nova planta principatina, el pretendent Borbó ja n’havia imposat al llarg de la guerra de Successió en uns altres territoris de la Corona d’Aragó que havien caigut en poder seu. Així, arran de la desfeta de l’aliança austriacista en la batalla d’Almansa, el 25 d’abril del 1707, Felip V va decretar l’abolició immediata del règim constitucional dels regnes de València i d’Aragó, que van quedar integrats com a meres províncies al govern i les lleis de Castella. Al Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707, que derogava els furs i les constitucions d’aquests dos estats de la Corona d’Aragó i les seves institucions pròpies, s’invocava al ‘just dret de conquesta’ i es justificava la mesura pel ‘delicte de rebel·lió i la manca al jurament de llurs habitants (…) i la conveniència de reduir tots els regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals… que hauran d’ésser els de Castella, tan lloables en tot l’univers’. Al País Valencià es van establir els corregiments de València, Alacant, Oriola, Xàtiva (rebatejada San Felipe després de la crema), Peníscola, Xixona, Alzira, Morella, Alcoi, Castelló de la Plana i Dénia (de la Vila Joiosa), amb corregidors castellans al capdavant dels nous ajuntaments.

Les noves plantes dels regnes de València i d’Aragó foren més dures que no pas la del Principat, atès que s’aplicaren com a càstig en plena guerra entre borbònics i austriacistes.  La catalana, introduïda nou anys després, va corregir parcialment certes mesures i experiències negatives de les anteriors. És així com Catalunya va poder mantenir el dret civil, mentre que el País Valencià el va perdre juntament amb tots els altres drets. En el cas aragonès, en un principi també es van abolir el 1707 les seves peculiaritats polítiques, entre les quals el dret privat, però les va recuperar fugaçment durant la reconquesta del regne duta a terme per l’arxiduc Carles el 1710. Aquell mateix any, ja de nou sota ocupació borbònica, s’hi va aplicar una segona nova planta que, això sí, va respectar el dret civil aragonès.

Mallorca i Eivissa (1715)

Entre els decrets de nova planta del 1707 i el del 1716, les autoritats borbòniques encara en van dictar una altra, per a les illes de Mallorca i Eivissa. Després de caure en mans filipistes el juliol del 1715, i malgrat que el conqueridor francès D’Asfeld va recomanar de respectar-hi algunes de les velles institucions, el 28 de novembre es va promulgar irremissiblement un Decret de Nova Planta per al Regne de Mallorca que, tot i respectar el dret civil, establia un comandament militar de l’illa, imposava els ajuntaments de regidors i la divisió en corregidories, subjectava els mallorquins a l’allotjament de soldats i introduïa el castellà als tribunals, a més de mesures fiscals favorables al rei absolut. Amb tot, el decret no es va fer efectiu fins el mes d’agost de 1718, arran d’un nou dictat borbònic exigint-ne l’aplicació.

Menorca (1707)

La nova planta del 28 de novembre de 1715 s’adreçava a Mallorca i Eivissa, però no a Menorca, atès que la Balear petita havia passat dos anys abans, pel tractat d’Utrecht, sota sobirania britànica. Londres, durant els quasi vuitanta anys de dominacions intermitents de l’illa (fins el 1802), no va abolir els furs, privilegis i institucions propis, tot i que els governadors britànics hi van interferir i intervenir sempre que els va convenir.

Cal esmentar, amb tot, que durant els primers anys de la guerra de Successió, just després d’un intent no reeixit d’aixecament austriacista a l’illa el 1706, el governador borbònic Diego Leonardo Dávila va respondre-hi amb una dura campanya repressiva plena de detencions, execucions sumaríssimes, confiscacions de béns dels revoltats i engarjolaments. Les represàlies no es van aturar aquí, com detalla l’historiador Miquel-Àngel Casasnovas: ‘Dávila no es va acontentar amb tot allò i va voler clavar un cop decisiu a les universitats sotmetent-les a la seva dependència directa. Actuant per iniciativa pròpia, l’abril del 1707 va suprimir el sorteig per a la provisió dels càrrecs municipals i va deixar en suspens els privilegis de l’illa. El 4 de juny de 1707 Dávila va comunicar la seva actuació al secretari de Guerra José de Grimaldo. El governador ho justificava perquè considerava que els privilegis de Menorca relatius al govern havien estat molt nocius. Tant Felip V com Lluís XIV de França van aprovar l’acció punitiva del governador, que s’avançava alguns dies al Decret de Nova Planta per als regnes d’Aragó i de València, del 29 de juny.’

Al cap d’un any, el setembre del 1708, les tropes aliades comandades pel general anglès James Stanhope van desembarcar a Menorca, van decretar-hi l’obediència a Carles d’Àustria i el 16 d’octubre van restablir-hi els privilegis ‘fins la mort del senyor rei Carles II’.

Sardenya (1717)

Un altre territori sota l’òrbita de la Corona d’Aragó que es va estalviar el règim de nova planta gràcies al tractat d’Utrecht fou Sardenya. En el repartiment de territoris europeus (i americans) que va representar la pau signada el 1713 per les potències implicades en la guerra, l’emperador Carles d’Àustria va aconseguir d’incorporar l’illa mediterrània al seu imperi i s’hi va mantenir incòlume el corpus legislatiu catalano-aragonès, malgrat haver quedat desmembrada oficialment de la resta de la corona catalano-aragonesa, en mans borbòniques o britàniques.

Però el 1717, quan tropes espanyoles capitanejades pel general Alberoni van conquerir l’illa en nom de Felip V, en el seu camí cap a la cobejada Sicília, hi van imposar una nova planta, quasi tan efímera com la menorquina del 1707. I és que l’any següent, el tractat de Londres va cedir Sardenya a la Casa dels Savoia. Una cessió que es va materialitzar el 1720, quan el primer virrei piemontès, acabat d’arribar a l’illa, va jurar de conservar els privilegis, lleis, furs i costums anteriors a la nova planta borbònica.

El tarannà hispànic va continuar viu al llarg de tota la centúria, amb lleis, costums i usos fossilitzats d’una Corona d’Aragó desapareguda formalment moltes dècades abans. L’illa va restar com una veritable reminiscència catalano-aragonesa (en paral·lel amb la Menorca britànica) fins en una data tan tardana com el 1847, en què es va obrir una nova etapa a Sardenya amb l’anomenada ‘fusió perfecta’ amb el Piemont i la posterior unificació italiana.


Als altres territoris, formalment els decrets de nova planta no es van abandonar fins la caiguda de l’antic règim absolutista i la fi de la monarquia absoluta borbònica, el 1833, un segle llarg després de la seva imposició.

diumenge, 10 de gener de 2016

HEM DE FELICITAR TOTHOM, MENTRE COMENÇA L' ATAC DE MITJANS ESPANYOLS AL NOU PRESIDENT.

Les condicions han estat difícils i el tacticisme massa predominant. Però ens quedem amb el resultat. I ens podem felicitar tots i totes de l' acord d' ahir. Gràcies a tots i totes per la generositat, agraïm les aportacions de les associacions (ANC, Súmate, Omnium, AMI i altres que no surten als comentaris, però molt importants en el desenvolupament) i les ganes d' entesa en l' acord definitiu.
Ara, després de gaudir del moment (que ens ho mereixem tots i totes), hem de continuar el camí començat, no serà fàcil i hem de caminar junts, ara ho tornem a tenir a les nostres mans, hem tornat a agafar la iniciativa. NO PODEM DESAPROFITAR EL MOMENT.
Aquesta tarda investidura del nou President de la Generalitat. Per part nostra tot el suport.
L' atac continuat dels mitjans espanyols contra Mas ara es convertiran en atacs contra el nostre nou President. No ens estranyi, endavant.
Sobre el que serà nou President, les manipulacions han començat, com sempre des de Ciudadanos, però no només Ciudadanos. Aquest és el recull que en fa Nació Digital:


  Tota operació de destrucció comença per la demonització de l'enemic. Cal mostrar-lo com un personatge terrible per tal que la seva demolició sigui considerada com un acte de necessària justícia per part dels espectadors.

En el cas de Carles Puigdemont, l'assalt ha estat ràpid. L'acord encara no era oficial i ja circulaven per les xarxes socials els primers atacs, centrats en una frase de Carles Rahola -assassinat pel franquisme el 1939-  que s'ha atribuït a Puigdemont, però amb un sentit que res no té a veure amb l'autèntic.

Allà on Carles Rahola parlava de foragitar l'exèrcit franquista invasor, ahir la cita ja s'havia reconvertit en expulsar els immigrants o el 53% dels catalans no independentistes. Periodistes madrilenys, líders de Ciutadans -amb Rivera i Arrimadas al front-, programes de televisió i com a colofó la portada d'El País de paper, han estat les puntes de llança del primer assalt contra Puigdemont. Arrimadas va arribar a "reconvertir" la cita de Rahola per Puigdemont en unes declaracions que, segons ella, hauria fet ahir mateix.

Agressiu, xenòfob, violent, manipulador. L'objectiu de les primeres hores de l'operació de construcció del nou enemic públic número 1 s'han concentrat en presentar el fins ara alcalde de Girona com un home de llenguatge agressiu, disposat a "expulsar" de Catalunya els "invasors", amb inclinacions xenòfobes i racistes, sense sentit d'Estat i capaç de manipular les institucions amb finalitats separatistes.

El titella de Mas En menor mesura, també se l'ha definit com un titella o un testaferro de Mas i com el resultat d'un pacte "corrupte" –concepte força repetit ahir al programa La Sexta Noche- que violenta el sistema parlamentari. Ambdós conceptes responen a una necessitat imperiosa d'allargar la vida mediàtica de Mas com a gran enemic, ja que  és el líder demonitzat fins al límit i que el públic té prou conegut. No és fàcil de substituir en qüestió d'hores. Per tant, es tracta de presentar Puigdemont com el "fil polític". de Mas, igual que aquest ho era de Pujol.

Els punts forts de Puigdemont que seran investigats  Aquesta primera ofensiva s'ha centrat en els trets esmentats perquè caldria guanyar temps per trobar noves "tares" en el flamant president. No se li coneixen lligams amb la família Pujol, ni se l'investiga per afers de corrupció, ni és un professional de la política de tota la vida, ni se'l pot acusar de gestió nefasta a l'alcaldia. Finalment, tampoc no se li pot retreure que sigui un tipus obscur: és internauta dels del primer moment i porta molts anys retratant-se a Internet, amb tots els riscos i avantatges que comporta aquesta sobreexposició pública.     

dilluns, 4 de gener de 2016

ANEM JUNTS CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Junts cap a la independència




  

La impossibilitat del candidat a President de la Generalitat de Junts pel SÍ, el Sr. Artur Mas, de formar govern, per la manca de suport per part de la CUP-Procés Constituent, ha portat a un possible escenari de noves eleccions el mes de març. A Estat Català ens ha decebut la decisió de la CUP, creiem que és un greu error estratègic per la seva part, i que, amb aquest atzucac, hem donat temps a l'Estat espanyol de reaccionar i actuar i ha permès que l'espanyolisme es reforci ens les seves noves modalitats de Ciutadans i Podemos. Només cal veure què ha passat a Euskal Herria en les darreres eleccions en què el neo espanyolisme de Podemos ha arrasat electoralment en detriment dels independentistes de l'esquerra abertzale. Hem malbaratat una ocasió històrica que hem tingut gràcies a l'esforç i mobilització de milions de persones, tot per uns tacticismes que no han tingut en compte la voluntat majoritària del poble de Catalunya, expressada democràticament a les urnes. No serveixen de res les crítiques nocives ni els retrets de traïdors d'uns i altres. El mal ja està fet i ara el que cal és entomar la situació amb la màxima serenitat i sempre en clau independentista. Estat Català creiem que, en cas de repetir les eleccions el proper mes de març, ho hem de plantejar com una segona volta de les plebiscitàries del 27S i repetir una llista unitària el més àmplia possible per tal d'aconseguir la majoria absoluta i no tenir cap tipus de dependència, amb l'objectiu d'assolir una majoria més àmplia que l'anterior per fer inqüestionable la DUI com a punt irrenunciable , ara més que mai, perquè s'ha demostrat amb les eleccions espanyoles que mani qui mani a Espanya mai permetran la independència de Catalunya.
Comitè Executiu d'Estat Català
3 de gener 2016.