dijous, 27 de juliol del 2017

ARA TOCA SER FORTS I NO DEFALLIR !!!

Davant les amenaces del Govern espanyol i les mentides constants dels seus portanveus, especialment un diari conegut pel seu anticatalanisme, no defallirem. Si pensen que amb l' amenaça i la por en tenen prou, van equivocats. Ara toca ser forts i no defallir.

Bon article del Vicent Partal a Vilaweb avui, que us afegim:

Ahir, al Parlament de Catalunya, vàrem veure i viure moments d’un cinisme polític difícil i impossible de superar. Com quan el diputat del PP Alejandro Fernández es va atrevir a afirmar que Junts pel Sí i la CUP no acceptarien el resultat d’un referèndum acordat i legal, si el resultat d’aquest referèndum era negatiu. Fernández parlava del referèndum legal i acordat, aquell que el seu partit es nega rotundament a fer. I malgrat això, es permetia encara d’acusar Junts pel Sí i la CUP, que precisament lluiten contra l’estat que governa el seu partit per aconseguir el dret de votar de tots els catalans. Dels qui volen votar que sí i dels qui volen votar que no.
A aquella mateixa hora, per si calia un contrast més nítid encara, dos alts funcionaris de la Generalitat havien de perdre el matí declarant davant la Guàrdia Civil en un altre interrogatori ordenat pel govern del partit del senyor Alejandro Fernández. I malgrat això, des de la tribuna del parlament, gesticulant i fent uns crits d’allò més ridiculitzables, el portaveu del PP provava de capgirar la realitat i presentar-se ell –que és qui persegueix les urnes, vol impedir l’expressió del vot popular i fa servir la repressió de la Guàrdia Civil– com el perseguit.
Molta gent es va indignar, cosa que és comprensible. Cada dia que passa la pressió antidemocràtica de l’estat és més intensa i, amb això, es fa més difícil d’acceptar amb esportivitat i humor numerets com el que vàrem veure ahir. Però la indignació no ens hauria de fer perdre de vista ni la ruta ni els objectius ni les maneres. Perquè eixir-nos de la via que ens ha portat fins ací seria l’error més greu que podríem cometre.
Som a dos mesos i cinc dies del referèndum, amb totes les coses que això implica. Una dècada de feina i treball de centenars de milers de persones ha dipositat en la votació del primer d’octubre la clau que obre tots els panys. Totes les dades demoscòpiques deixen clar que la població vol votar i que l’obstrucció per part dels partits unionistes és contestada, fins i tot, des dels seus propis votants. A més, totes les dades demoscòpiques deixen clar que la victòria serà del sí. I el govern ha estat ben clar sobre què passarà immediatament després. És lògic i normal, per tant, que totes les caretes ja hagen caigut, símptoma evident de la desesperació dels partidaris de l’status quo, fins i tot dels revolucionaris professionals partidaris de l’status quo.
Alerta, però, que som en el moment més delicat de tots. Més delicat i tot del que vindrà després del dos d’octubre. Hem de ser conscients que només aconseguirem guanyar si tots i cadascun de nosaltres assumim la nostra responsabilitat, sense excuses. Hi haurà un Carles que haurà de comandar. Un Oriol que haurà de posar urnes. Una Carme que haurà de dotar el país d’un marc legal. Però també haurà d’haver-hi una Teresa, dic qualsevol nom, que organitze un acte, un Francisco que puge a l’autobús l’Onze de Setembre, una Júlia que argumente en un bar als indecisos, un Pep que torne a penjar la bandera al balcó, una Laura que agafe un avió de lluny per venir a votar, un Miquel que enganxe cartells, una Fàtima que escriga consignes, un Ramon que defense als tribunals qui puga ser perseguit.

Si un de tots, només un, en les setmanes vinents, no fa allò que li toca fer, aquesta humiliació cínica a què vàrem ser sotmesos ahir tots plegats en el Parlament de Catalunya haurà tingut sentit. Perquè fent això que fan, busquen cansar-nos, dividir-nos, afeblir-nos, dir que som menys, dir que ens hem trencat, ficar-nos la por i el dubte al cos. Si per mandra, per suficiència, per creure que no cal, per imprudència, pel que siga, un de sol deixa de fer el que li correspon ara, cal que sàpiga que ens ho posa molt més difícil als altres, en el moment més complicat. Però si les Tereses, els Franciscos, les Júlies, els Peps, les Laures, els Miquels, les Fàtimes, els Ramons, els Carles, els Oriols, les Carmes, els Vicents fem tot allò que ens toca fer i continuem fent-ho amb la serenitat, l’alegria, la consciència i el rigor amb què, contra totes les amenaces i pors, hem posat dempeus aquest moviment, aleshores això està fet. Ja.

dimecres, 19 de juliol del 2017

95 è aniversari d' ESTAT CATALÀ.

Fa  95 anys es va crear el partit polític ESTAT CATALÀ, era el pas d' un catalanisme cultural i associatiu (també rupturista) a un altre escenari. Es passava al pla polític i a la lluita política.
ESTAT CATALÀ ha sobreviscut sota tres dictadures (Primo de Rivera, Berenguer i Franco) i avui pot celebrar els 95 anys que el converteixen en el partit independentista més antic, en actiu, després del Sinn Féin d' Irlanda.
Han estat  95 anys d´esforç continuat per aconseguir la independència, la llibertat i la justícia en el nostre país.
L' 1 d' octubre estarem al costat del Govern del país i del referèndum.

Estat Català, 95 anys al servei de

 Catalunya.SÍ a la independència


dissabte, 15 de juliol del 2017

SUPORT AL GOVERN CATALÀ I AL PRESIDENT.


Des d' ESTAT CATALÀ volem manifestar el nostre suport al Govern de Catalunya i al seu President.
No només perquè és el NOSTRE Govern i com a tal el reconeixem perquè així l´ha votat la MAJORIA de la població del nostre país. Sinó també perquè ha fet un pas ferm amb un dels compromisos que tenia amb la ciutadania que l' havia votat: fer un referèndum i escoltar la decisió de les urnes. Més democràtic, impossible.
Nosaltres, tal com van les qüestions polítiques espanyoles i tenint en compte la imatge exterior de Catalunya, donarem suport al referèndum.
Bàsicament perquè pensem que hi ha dos aspectes importants en aquest procés: el reconeixement i el respecte.
El reconeixement exterior és posterior a la independència, per tant ho deixarem per més avant. Però l' important és el reconeixement interior: reconèixer el nostre Govern i el nostre President, reconèixer el full de ruta, els canvis que es puguin donar a nivell econòmic, laboral, legislatiu, social, cultural, etc. com el més adequat que es pot fer en aquest moment, etc.
Aquest reconeixement és el que dona la força interior necessària, i a amesura que es vagin produint canvis tindran el suport necessari de la població, perquè seran els més adequats per al futur del nostre país.
Estem convençuts que alguns partits catalans han entès aquest aspecte, altres també l' han entès i han decidit fer el contrari: no reconèixer el seu govern com una actitud partidista tàctica.    
Anem per parts, en el primer sector estarien Junts pel Si i la Cup, i també altres partits que no són independentistes, però que entenen que l' expressió del vot és important i l' opinió de la població (també els seus militants) s' ha de respectar. Aquí trobaríem Podem-Catalunya i EUiA.
En el segon sector, l' eix gira al voltant del boicot al referèndum amb excuses tant estrambòtiques com que "s' ha de complir la llei".
A veure si ens entenem, a nosaltres ens agradaria que es fes posteriorment un referèndum a Catalunya sobre el model energètic que volem, el model econòmic o el model de transports públics, per posar exemples. I si això es fa, sempre donarem suport i escoltarem el que diu la pobñació, encara que no surti el que nosaltres volem. A això hi diuen democràcia a Europa, al boicot NO.
Si l' excusa, com diuen a IC, és que no està dins de la Constitució. Només cal recordar que quan es va fer la Revolució Francesa (de la qual es diuen hereus tots els partits progressistes, inclosos IU, IC i psc-PSOE) aquests canvis estaven fora de les lleis franceses monàrquiques o és que algú ens farà creure que van esperar el permís del rei ?
Sense anar tan lluny a ideològics referents, podem veure les protestes i propostes sobre els drets de les dones, els homosexuals, els treballadors, les persones sense sostre, els desnonaments, els refugiats... El que es reclamava estava fora de les lleis espanyoles i cap d' aquests partits va dir que no estava a la llei ni a la Constirtució. El problema no és empenyer o no per a canviar una llei, sinó que aquesta llei no es vol canviar.
I l' actitut d' IU, IC i Psc-PSOE no és l' adequada ni en relació a les esquerres ni a Catalunya. És un problema d' actitud, no volen. No és que no entenguin. Com tampoc volen entendre que el problema no és el que planteja Catalunya, sinó l' actitut d' Espanya.
Sobre els Ciudadanos i el PP, no cal ni comentar les declaracions continuades a veure qui la diu més grossa, Sempre contra Catalunya, contra un Govern que no reconeixen i contra unes majories parlamentàries que ens volen fer creure (dia sí i dia també) que no són majoria. Entenem perfectament el qualificatiu del David F. a l' Albiol de "desgraciat", tal qual.
IU, i IC ens preocupen més perquè cada vegada que es justifiquen semblen més propers als Ciudadanos en els temes que afecten a Catalunya.

Per acabar només afegim que donem suport als canvis de Consellers, cal donar un impuls al projecte pel referèndum i a la independència, davant de qualsevol amenaça de l' Estat contra funcionaris, pensionistes, etc. etc. I trencant la por per aquestes amenaces personalitzades contra Consellers catalans. El nostre suport total. L' únic projecte de millora per aquest país que veiem damunt la taula és la INDEPENDÈNCIA.