dimecres, 30 de juliol de 2014

ABSOLTS GRUPS NEONAZIS DE L' OPERACIÓ PANZER.

La sentència de l' operació "Panzer" deixa encara més clara l' actitut política al País Valencià:

Els grups neonazis fan la feina bruta dels aparells oficials

(Vilaweb).  La sentència de l'operació Panzer [que resol l'absolució del grup nazi Frente Antisistema] demostra que els aparells oficials encobreixen grups neonazis i terroristes. Ara els agradaria --a la justícia i als governants-- que féssem una defensa de la lluita armada d'autodefensa davant d'aquests grups terroristes i que ens col·locàssem en la mateixa situació d'il·legalitat i terrorisme. Haurien volgut que haguéssem anat al judici i que hi hagués hagut enrenou per a poder dir 'són iguals'. Però a la família no ens hi trobaran mai de la vida, perquè nosaltres venim de la cultura de la pau. Som pacifistes, demòcrates convençuts i creiem que l'única via per a resoldre les coses és parlant, en democràcia i pacíficament.

Jo sabia que tot açò podia passar. Quan la gent s'escandalitzà perquè havien confós el nom de Guillem amb el seu assassí, ens ho agafàrem amb calma. Ja rebérem tota la pressió mediàtica de criminalitzar la memòria de Guillem. Sabíem que açò era un judici per a rentar la cara a la justícia. Però aquesta situació de gravetat és difícil de resoldre perquè ells --institucions penitenciàries, justícia, policia, guàrdia civil…-- són part del problema. Emparen els grups terroristes, que són els que els fan la feina bruta. I per això han de mantenir-los, protegir-los i tenir-ne cura.


Tot plegat demostra que s'ha de liquidar la transició i anar cap a una ruptura democràtica i un procés constituent; i els qui som catalanistes, cap a la independència. Perquè amb aquesta gent no es pot anar enlloc. Els independentistes no podem perdre-hi ni un minut més.

Guillem Agulló

[Opinió recollida telefònicament per la redacció de VilaWeb.]

dimarts, 29 de juliol de 2014

UNA CATALUNYA INDEPENDENT POT TENIR SUPERÀVIT.

El pressupost d'una Catalunya independent tindria superàvit, segons el CATN

El Consell Assessor per a la Transició Nacional calcula el guany fiscal de la independència de Catalunya · Ha presentat els vuit últims informes (VILAWEB).
El president del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Carles Viver Pi-Sunyer, ha presentat aquesta tarda l'última remesa d'informes. S'hi destaca el document sobre la viabilitat fiscal i financera (pdf) d'un futur estat català, que defineix quines despeses addicionals hauria d'assumir una Catalunya independent i quins guanys fiscals tindria.
Segons Viver Pi-Sunyer, el dèficit fiscal --comptabilitzat tradicionalment en 16.000 milions d'euros-- no es pot prendre de referència, perquè ara per ara Catalunya no ha assumit les despeses d'un estat. Per calcular el guany real, el CATN s'ha basat en les xifres publicades pel Ministeri d'Hisenda espanyol l'any 2011 i ha calculat les balances fiscals a partir del mètode del flux monetari, excepte en alguns àmbits, com ara política exterior, en què els càlculs s'han fet seguint el mètode càrrega-benefici.
Quin seria l'impacte de la independència en el pressupost de la Generalitat? El CATN conclou que el nou estat català hi guanyaria 11.600 milions d'euros, el 5,9% del PIB. Per tant, el pressupost del govern català tindria superàvit. 5.810 milions d'euros serien fruit de les balances fiscals, i s'hi sumarien 7.184 milions que l'estat català deixaria de pagar per l'amortització del deute de l'estat espanyol. Tanmateix, s'hi haurien de restar 1.400 milions que es destinarien a les organitzacions internacionals on ingressés el futur estat, com ara la Unió Europea.
Aquest informe va acompanyat d'estudis complementaris, com ara l'anàlisi dels 'efectes multiplicadors del guany fiscal' en l'economia catalana. Viver Pi-Sunyer ha recordat, en aquest punt, que la baixada d'imposts o l'augment de despesa pública tenen un impacte econòmic evident. També hi ha un estudi sobre el cost de la creació d'organismes reguladors --objecte d'un altre informe del CATN-- i un que detalla com es finançaria un estat català en cas d'un procés no pactat amb l'estat espanyol. També s'analitzen els beneficis econòmics del poder de decisió, és a dir, l'avantatge de dissenyar polítiques públiques només d'acord amb els interessos de Catalunya. En aquest moment, diu Pi-Sunyer, les decisions es prenen d'acord amb interessos d'unes altres comunitats autònomes que no sempre coincideixen amb els de Catalunya.
En el procés de transició
Viver Pi-Sunyer s'ha esplaiat en el punt del finançament d'un procés de transició no pactat amb l'estat espanyol. En el supòsit que l'administració tributària catalana no s'hagués posat a punt una vegada proclamada la independència, l'estat català hauria de cercar línies de finançament per a pagar les despeses de la transició, que es calcula que pujarien a 4.500 milions d'euros mensuals. Aquests diners haurien de ser recaptats a través de l'agència tributària catalana, de línies de crèdit amb entitats financeres --amb accés al Banc Central Europeu-- o, per exemple, mitjançant l'emissió de deute públic.
El president del CATN ha remarcat la importància de les estructures d'estat a l'hora de proclamar la independència: 'És vital que tinguem a punt l'administració tributària a l'hora de la proclamació', ha dit. I ha afegit que el període de transició hauria de durar pocs mesos.
La seguretat social catalana
El CATN també ha presentat l'informe sobre la seguretat social catalana. Viver Pi-Sunyer ha recordat que el saldo de la seguretat social catalana havia estat tradicionalment positiu, més alt que no a la resta de l'estat espanyol. Per tant, en un estat català --ha dit-- la situació del sistema de pensions fóra millor que no la de l'estat veí.
Ha parlat de dues vies a l'hora de finançar aquestes pensions: per una banda, una part del fons de reserva de la Seguretat Social espanyol --a conseqüència del repartiment d'actius i passius amb l'estat espanyol-- i, per una altra, els pressuposts públics de la Generalitat.
Pel que fa a la primera font d'ingressos, ha dit que el criteri de repartiment del fons de reserva espanyol hauria de ser el percentatge de participació que hi té Catalunya.

diumenge, 27 de juliol de 2014

ESPANYA, LA QUE MÉS RETALLA A AUTONOMIES I AJUNTAMENTS.

Aquests dies hi ha hagut 2 notícies que no poden passar sense un comentari, per una part les declaracions de l' ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol. És avident que la seva actitut ha fet mal a Catalunya i és injustificable.
No es tracta de ser pujolista i anti-pujolista, el fons és que un alt dirigent polític ha ser una persona del tot íntegra i ha de ser (o hauria) el millor ciutadà del país. Una actitut com la d' en Jordi Pujol fa mal a la nostra imatge com a poble i al mateix temps dóna projectils ideològics a uns mitjans i polítics veïns que voldrien que ja estessim vençuts i acabats. Una "caverna mediàtica" que tindrà arguments quan gairebé els havia d' inventar dia sí i dia també, a poques setmanes del referèndum.  

Per una altra part, també aquests dies s' ha publicat que, segons la Comissió Europea, Espanya és la que més retalla (Font: El Punt i Vilaweb) en autonomies i ajuntaments (tot una mostra d' intencions):





Espanya, la que més retalla a autonomies i ajuntaments

Les transferències del govern a les comunitats són les que més han caigut de tota la UE.
L'escanyament financer de la Generalitat i els ajuntaments no passa desapercebut a Brussel·les. La Comissió Europea va confirmar ahir que el govern espanyol és el que més ha retallat les seves transferències als governs autonòmics i locals: en el seu darrer informe, xifra en un 96% la caiguda neta entre el 2009 i el 2013. Cap altre estat dels 28 no ha tancat tant l'aixeta. Ben al contrari: mentre l'executiu del PP ha carregat el pes de la crisi sobre algunes comunitats, molts altres governs estatals s'han ajustat el cinturó perquè les administracions que presten els serveis bàsics als ciutadans no haguessin de retallar.
Destaca el cas d'Alemanya, on el govern federal ha augmentat les seves transferències als ajuntaments i als länder en un 50% i en prop d'un 10%, respectivament. Els governs belga, suec o luxemburguès han ampliat el seu suport a regions i ens locals durant la crisi, en un 20% aproximadament. I també els executius de Malta, Àustria, Finlàndia, França, Hongria, Polònia, Eslovàquia i Lituània han fet esforços per evitar que s'haguessin de sacrificar les administracions més pròximes a la ciutadania.
Però Espanya és el món al revés i, segons aquesta estadística, les seves autonomies i ajuntaments han patit la pitjor retallada de transferències estatals de la UE: la reducció neta en termes reals supera el 60%, en el cas dels governs regionals, i el 30%, per als locals. Irlanda i Xipre, amb una retallada d'un 40% aproximadament, o Itàlia i la República Txeca, amb un 25%, ni se li acosten. Brussel·les, però, no concreta quines comunitats són les més castigades. Segons l'informe, el problema no és només la davallada “notable” dels recursos que Cristóbal Montoro transfereix a Andreu Mas-Colell, sinó també l'augment “substancial” dels fons que el conseller d'Economia envia al ministre d'Hisenda: en només quatre anys, les transferències de les autonomies a Madrid s'han disparat, passant de 1.400 a 32.200 milions.
L'informe 'Inversions pel creixement i el treball. Promoure el desenvolupament i la bona governança a les regions i ciutats de la UE' també assenyala que les autonomies de l'Estat han patit la pitjor retallada en inversió pública de la UE, amb una caiguda mitjana del 24% entre el 2009 i el 2012. Les comunitats a l'Estat són responsables del 40% de la despesa pública, segons Brussel·les, molt per sobre de la mitjana comunitària del 28%. La principal despesa és en educació i sanitat: els governs regionals són responsables del 96% i el 94%, respectivament del que es gasta.

dimarts, 22 de juliol de 2014

L' ESTAT CATALÀ I EL DEUTE ESPANYOL.

Fa tres dies comentavem, amb preocupació, el desequilibri de la presència i la pressió internacional entre espanyols i catalans. Avui els mitjans comenten el veto espanyol a la presència del president català a la reunió de la Francofonia.
És evident que el Govern espanyol fa i farà tot el possible per aïllar-nos, vetar-nos i pressionar internacionalment en contra nostra. Però es parla poc que aquest "no reconeixement" d' un Estat Català independent ens deixa amb les mans lliures en relació al deute espanyol.
Cal recordar aquest article del CATN (publicat a diferents mitjans, entre ells N. Digital):

L'estat català amenaça amb el deute

El CATN avisa que el nou país només estarà obligat a pagar als creditors la part proporcional dels deutes espanyols si Madrid no li bloqueja el reconeixement internacional

Si Catalunya queda exclosa de la UE en tant que és un estat nou, tampoc no hi manté cap deute, apunta

Quan un espanyolista vol punxar un independentista, una de les coses que li pot dir és: "A veure, què hi posa al teu DNI? Que ets espanyol!" A continuació, l'independentista li respon: "El que hi posa és que caduca aquest 2014!" I, immediatament després, l'independentista passa al contraatac: "I què hi posa al deute públic? Que és espanyol!" L'espanyolista es queda mut.


Ara, el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), depenent del departament de Presidència de la Generalitat, dóna categoria d'amenaça política a a aquest acudit. En un dels informes presentats aquesta setmana, La distribució d'actius i passius (pdf), deixa ben clar que l'eventual estat català "només" haurà d'assumir el deute públic contret per la Generalitat, les quatre diputacions, els consells comarcals i els ens locals catalans, i que només assumirà la part proporcional del deute públic espanyol general si hi ha un divorci pactat.

És a dir, si per exemple el Regne d'Espanya té deutes amb la Unió Europea (UE), hi veta l'entrada de l'estat català i, a més, pretén que el nou país assumeixi el pagament d'una part del deute de titularitat espanyola, el CATN entén que l'estat català tindrà legitimitat internacional per desentendre's d'aquests pagaments. Perquè seran deutes espanyols, no catalans.

Els creditors, els "més interessats en trobar una solució"

De fet, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, ja ho va apuntar a Brussel·les el novembre de l'any passat: "Potser els que estan més interessats en trobar una solució són els creditors, i no els polítics, perquè l'estat espanyol l'any passat va tenir un dèficit de més del 10% del seu PIB". "Nosaltres també tenim els nostres instruments", va insinuar. I ara el CATN ha concretat quins serien, aquests arguments.

Partint de la premissa que els creditors internacionals volen cobrar el deute contret pel Regne d'Espanya, el CATN aporta tot d'arguments que justifiquen que l'hipotètic estat català només hauria de pagar la part proporcional del deute espanyol si aquest facilita les coses al nou país.

"Pel que fa a la transmissió de deutes de l'Estat predecessor amb organitzacions internacionals, en principi no hi hauria la possibilitat de transmetre aquest deute a l'estat català, al menys fins que aquest sigui considerat part de l'organització com a membre de ple dret", assegura l'informe.

I és que, si a nivell internacional el que quedi de l'estat espanyol "és considerat únic hereu i continuador de la personalitat jurídica de l'estat espanyol", també "hauria de ser l'estat espanyol qui assumís íntegrament el seu deute en cada organització".

L'AVE, un deute espanyol

El CATN també diferencia entre deute públic territorialitzable i el no-territorialitzable. El primer s'assumiria íntegrament si es va contreure per fer obres al país, però aquell "contret per l'estat espanyol per fer obres i inversions fora del territori de Catalunya no es pot transmetre a l'estat català". És a dir, el deute per pagar l'AVE Madrid-Galícia continuaria sent un deute espanyol.

El deute no-territorialitzable, també detalla, és aquell contret "per donar serveis comuns a tots els ciutadans espanyols, com per exemple, el deute dels ministeris de Defensa, Afers Exteriors, Justícia..." El repartiment d'aquestes despeses entre la futurible Catalunya independent i les restes del Regne d'Espanya "té diverses contrapartides", avisa l'organisme. Com, per exemple, la transferència a l'estat català "dels béns i serveis vinculats al deute que assumeixi aquest últim". També en aquest cas, si el Regne d'Espanya "no volgués transferir algun dels seus actius, l'estat català no tindria cap obligació d'assumir el seu deute o l'obligació corresponent"

De tot plegat se'n desprèn que, preveient que els creditors internacionals voldran cobrar el seu deute, el més raonable per a totes les parts implicades és que acabin pactant el divorci.

La part proporcional de les ambaixades

Més enllà d'aquestes reflexions, l'informe del CATN també posa de manifest que el Regne d'Espanya hauria de cedir al nou estat català la part proporcional d'aquells béns no-territorialitzables amb què compta actualment, com podrien ser tant les reserves del Banc d'Espanya com els títols d'empreses públiques i privades, els 4.823 comptes corrents que té en entitats bancàries d'arreu del món, les ambaixades, les bases militars i científiques, els satèl·lits artificials...

També avisa que s'haurien de transferir els arxius que facin referència a Catalunya, les bases de dades "necessàries per al bon funcionament de les institucions i serveis públics", com les d'hisenda, del cens electoral, el registre de penats, arxius hospitalaris, policials...

divendres, 18 de juliol de 2014

LA DIPLOMÀCIA ESPANYOLA ES MOU CONTRA CATALUNYA.

La diplomàcia espanyola fa mesos que s' està movent, ara sembla que es mouen amb més rapidesa:
s' apropa la data de les votacions i han d' actuar de pressa, amb la velocitat que els dóna ser un estat, tenir ambaixadors i cònsuls a molts països del món, tenir una representació oficial a mig món i tenir darrera diners per a fer xerrades, contactes, reunions, etc.
De moviments n' hem vist bastants aquestes darreres setmanes, us afegim a continuació un article d' opinió d' en  Xavier Vilà a Nació Digital sobre un altre d' aquests moviments internacionals i com sempre sense cap argument més que la por.
Hauriem d' equilibrar aquest camp e la política exterior perquè juguem amb molta desventatja (no tenir estat ens va molt en contra):

  

El discurs de la por, versió jihad

«És un discurs que vol resposta oficial. I així evitar que aquí s’estengui la por sobre Catalunya»

 
Des del poderós altaveu de la institució Brookings –un dels grans laboratoris de pensament aquí a Washington- l’analista en terrorisme internacional de l’institut Elcano Fernando Reinares disseminava pel públic nord-americà el discurs de la por sobre el procés català.

Reinares sostenia que no té cap dubte que una eventual independència afectaria molt la capacitat per prevenir i combatre l’amenaça del terrorisme internacional. I ho reblava recordant que Catalunya va ser la via de sortida de co-responsables dels atemptats de Madrid que van escapar de la justícia.

En la línia defensada pel Ministeri de l’Interior espanyol, l’analista també advertia sobre bosses de radicalització a Catalunya, allò que ell qualifica de “massa crítica inquietant” d’individus d’orientació salafista que son un caldo de cultiu per reclutar jihadistes cap a Síria i l’Iraq.

Anàlisis com aquestes verbalitzades a Washington i envernissades del prestigi de la institució Brookings provoquen espasmes entre l’establishment nord-americà, gelós de la seguretat, i lesionen el relat d’un poble civilitzat que només demana decidir el seu futur. És un discurs que vol resposta oficial. I així evitar que aquí s’estengui la por sobre Catalunya.

dimecres, 16 de juliol de 2014

ALLAU D' ADEHESIONS FALSES AL MANIFEST ESPANYOLISTA, TOTALMENT "DESBORDAT PEL BOICOT".


Sembla mentida que els espanyols continuin amb les mateixes tàctiques de sempre: els "manifiestos de los intelectuales", és una tàctica també utilitzada en temps d'això que hi deien "transición democrática" , sempre contra Catalunya i sempre amb els mateixos "intel.lectuals" (Vargas Llosa, Sanchez Dragó, Jiménez Losantos, Felix de Azúa ...), sempre els mateixos bufons.
Però no deixeu de llegir perquè el més bo és el llistat d' adherits on hi ha personatges impossibles (de ficció, difunts, etc.), el boicot ha desbordat totalment als "intel.lectuals":

 El manifest surt a la llum just quan Rajoy i Mas han acordat de reunir-se aviat. El text demana d'evitar 'la derrota de la democràcia espanyola', i el subscriuen, entre més, els escriptors Mario Vargas Llosa, Jorge Martínez Reverte, Jon Juaristi, Andrés Trapiello,Xavier Pericay, Fernando Sánchez Dragó i Féliz de Azúa. Tanmateix, s'ha obert a tothom qui s'hi volgués adherir i hi ha hagut una allau de signatures falses.
Entre els cinquanta primers signants, també hi ha la presidenta de l'Associació de Víctimes del Terrorisme, Ángeles Pedraza; Federico Jiménez Losantos; els periodistes Arcadi Espada, Hermann Tertsch, Carlos Herrera i David Gistau; la filòloga María San Gill'empresari Carlos Falcó; l'economista Joaquín Leguina; el director de teatre Albert Boadella; l'ex-president socialista de la comunitat de Madrid Joaquín Leguina; l'ex-secretari general dels socialistes bascs Nicolás Redondo Terreros; el filòsof Fernando Savater; el director de cine José Luis Garci;i l'ex-secretari general de CCOO José María Fidalgo.


Allau d'adhesions falses al manifest espanyolista

Hi ha usuaris que han signat com a Miquel Martí i Pol o Oriol Junqueras. (publicat a Vilaweb)
El portal web de 'Libres e iguales', la plataforma que s'ha presentat avuii pretén mobilitzar els espanyols contra el procés català, ha rebut una allau d'adhesions falses en només dues hores. Entre els més de mil dos-cents signats, hi ha noms com els de Luis Bárcenas, Cristiano Ronaldo, Pablo Iglesias, Pere Navarro, El Timbaler Del Bruc, Jordi Pujol i Iñaki Urdangarin. També hi ha personatges de ficció com Mary Poppins, el capità enciam.
Des de la Plataforma diuen que estan mirant d'aturar-ho, volen establir filtres per evitar boicots i han reconegut que es troben 'desbordats' per aquestes accions.
Vegeu la llista dels cinquanta primers signants del manifest ací.

diumenge, 13 de juliol de 2014

FABRA I L' ANTICATALANISME EL PP.

El que Alberto Fabra vol ocultar darrere l'anticatalanisme

El govern valencià pretén desviar l'atenció d'una situació de fallida econòmica que podria provocar la intervenció del govern espanyol

Els empresaris el forcen a afrontar el problema i oblidar discursos "inadequats" (publicat a Nació Digital).


En política sempre ha regit una màxima: si no vols que es parle d'una cosa, convida la gent a parlar d'una altra. Amb el seu rampell anticatalanista, una maniobra més pueril que intel·ligent, Alberto Fabra pretén desviar l'atenció dels valencians del gran problema que afecta aquestes terres: la ruïna econòmica. Amb un 30% de desocupació, un 30% d'exclusió social i un 35% de deute públic -xifres reiteradament exhibides per l'oposició- a Fabra només li queden dos cartes: o airejar les senyes d'identitat al crit de "Que vénen els catalans", o plantar-li cara a Madrid i exigir un repartiment més equitatiu dels recursos estatals. I, ací al País Valencià, tothom sap que a Fabra -pendent encara de ser confirmat com a candidat per al 2015- això d'alçar-li la veu a l'amo se li dóna fatal.

Durant les últimes setmanes, pressionat pels empresaris valencians i urgit pel seu mateix partit, el president de la Generalitat Valenciana ha simulat un intent d'insubordinació davant els imperatius econòmics de Madrid. En un gest inèdit, Fabra s'ha atrevit a contrariar l'ordre del ministeri espanyol d'Hisenda d'acometre noves retallades. El cap del govern valencià, secundat pels seus consellers, sosté que ací ja no queda marge per a més austeritat i que l'única solució passa per l'increment dels ingressos.

D'acord amb aquesta línia argumental, el Pla Econòmic-Financer 2014 remès al ministre Montoro soluciona els problemes de dèficit valencians -la Generalitat admet que no podrà complir la previsió de l'1% fixada per a enguany- incloent-hi un ingrés addicional de 1300 milions d'euros. Un ingrés que, per força, haurà de provindre de les arques estatals amb el consentiment del ministeri.

El govern de Fabra demana que s'activen els "mecanismes de compensació i anivellació" mentre es modifica un sistema de finançament "injust" i "discriminatori" amb els valencians. Montoro, de moment, dóna la callada per resposta. Però el perill d'una actitud desafiant és enorme: a dia de hui, amb els desequilibris arrossegats, el País Valencià podria ser intervingut pel govern espanyol en aplicació de la Llei d'Estabilitat Pressupostària, vigent a l'Estat espanyol. Una possibilitat de la qual ja parla obertament el conseller d'Hisenda per a considerar-la, en cas de materialitzar-se, "una errada tremenda".

L'entrada a escena dels empresaris

Farts de simulacres de rebel·lia que no condueixen a cap lloc, i farts de les passivitat davant el deteriorament econòmic, els empresaris valencians han irromput en el terreny de joc. Aquest dimarts forçaren una reunió urgent al Palau de la Generalitat i, pràcticament, obligaren Alberto Fabra a despenjar el telèfon i cridar al ministre per a sol·licitar-li una entrevista. I el molt honorable, temerós de veure's ultrapassat pels esdeveniments, acceptà posar-se al capdavant de la maniobra. Fonts de la Generalitat donen la reunió per segura, tot i no haver-se concretat encara ni el lloc ni l'hora.

En aquesta trobada, el "lobby valencià" -terme encunyat pel mateix Fabra- li "exigirà" a Montoro millores en el sistema de finançament i una major inversió en infraestructures. Segons José Vicente González, president de Cierval (la major patronal valenciana), s'ha d'aconseguir que en els pressupostos del 2015 "la inversió regional s'equipare a la mitjana estatal", i que el 2016 "la supere en almenys un punt". Asseguda al costat de González, María José Català, consellera portaveu, es va limitar a dir que "és un clamor social que la Comunitat Valenciana necessita una major sensibilitat del govern central i un finançament adequat".

L'anticatalanisme, per a millor ocasió 

I d'aquesta manera ha sigut com els empresaris han suplit la manca d'impuls polític de Fabra i l'han obligat, quasi a la desesperada, a alçar la veu i plantar cara a Madrid. No hi ha res com tenir "voluntat política", diuen els amos dels diners. La voluntat política, però, no sempre sintonitza amb la voluntat dinerària. Respecte l'argument inicial d'aquesta notícia, el rampell anticatalanista del Partit Popular, els empresaris valencians han mostrat el seu desacord amb les estratègies "electoralistes i de curt termini". Els patrons li han recordat a Fabra que Catalunya és el seu primer proveïdor i client, i que "qualsevol actitud que pose en perill aquesta relació no és la més adequada".

diumenge, 6 de juliol de 2014

COPA TRICENTENARI: UN GOL A ESPANYA.

La Copa Tricentenari ha donat un bon exemple de com es fan les coses ben fetes ( i l' esport és un espai més de la nostra vida) per internacionalitzar i visualitzar el nostre país.
Que les Federacions de Portugal, Itàlia i Espanya no hagin acceptat la invitació és tot un referent del que ens trobarem a nivell internacional més enllà de l'esport i de com treballarà la diplomàcia espanyola.

Només ens cal felicitar els organitzadors, el club Noia Freixenet, l' Ateneu i l' Ajuntament i evidentment  les sel.leccions participants: Catalunya, Suïssa i França.
Avui es juga la final: Catalunya- França a partir de 2/4 d' 1 a l' Ateneu i en directe per Esport 3.




La Copa Tricentenari, un gol a Espanya que cou

«Totes les seleccions nacionals catalanes estan integrades per esportistes que ho fan voluntàriament. Res a veure amb les seleccions espanyoles»

Víctor Alexandre | Publicat a Nació Digital.
No cal amoïnar-se gens pels atacs del govern espanyol a la Copa Tricentenarid’hoquei patins, amb la participació de les seleccions de Catalunya, França, Suïssa i el Noia Freixenet, ni tampoc per l’ús de cartells i samarretes amb el lema “Catalans want to vote”. Tot allò que fa enrabiar Espanya en matèria nacional és inequívocament bo per a Catalunya. Per això s’irriten cada cop que els fem un gol i diuen les atzagaiades que diu Miguel Cardenal, secretari d’estat per l’esport. Segons Cardenal, la prohibició de l’estelada en camps de futbol respon a la necessitat de “restringir llibertats individuals en favor de la seguretat”. També diu que “la Carta Olímpica prohibeix aquesta mena de símbols amb reivindicacions polítiques”, que “els partits de futbol no s’han d’utilitzar com a fòrums de propaganda ideològica”, que “el torneig del Tricentenari és il·legal” i que “tractar els esportistes com a pasquins transgredeix l’esperit esportiu i degrada la seva noble activitat tot convertint-los en un instrument de difusió al servei d’una causa partidista”.

És una llàstima que una persona com Miguel Cardenal, que ostenta un càrrec públic i que té l’obligació de reflexionar uns minuts abans de buidar el pap, tingui tan poc sentit del ridícul. Ho dic, perquè es dóna la circumstància que tot allò que blasma de Catalunya, absolutament tot, s’ho pot aplicar a si mateix i a les competicions esportives espanyoles. D’entrada, ja sabem que és propi de la ultradreta que ell representa “restringir les llibertats individuals” amb el pretext de la seguretat. Justament el nou espectacle de la Fura dels Baus, “M.U.R.S.”, parla d’això. Però hi ha més coses a dir. En virtut de què, l’estelada és un símbol polític i la bandera espanyola no? On està escrit que la política només la fan les nacions sense Estat? És il·legal tot allò que s’aparta del nacionalisme espanyol? És il·legal que la gent vulgui votar? És il·legal que un poble es vegi obligat a reivindicar amb pasquins i samarretes el més elemental dels drets democràtics, perquè un règim totalitari li ho prohibeix?

Diguem-ho clar: els esportistes que lluiran el lema “Catalans want to vote” no estan instrumentalitzats per ningú, per la senzilla raó que tenen criteri propi i també volen votar. La Copa Tricentenari no obliga els esportistes a participar-hi. Totes les seleccions nacionals catalanes estan integrades per esportistes que ho fan voluntàriament. Res a veure amb les seleccions espanyoles, que coaccionen, amenacen, sancionen i inhabiliten els esportistes que es neguen a vestir “la Roja”. Qui és, aquí, que fa política? Qui és que converteix els estadis en fòrums de propaganda ideològica? Qui és que tracta els esportistes com a pasquins i degrada la seva noble activitat tot convertint-los en un instrument de difusió al servei d’una causa partidista anomenada ‘unitat d’Espanya’? Només en els règims totalitaris els ciutadans es veuen obligats a reivindicar el dret a vot. En els règims democràtics, els ciutadans senzillament voten