Aquest dia
de Nadal commemorem el 86è aniversari de la mort del President Francesc Macià.
Per a
començar hauriem de fer referència als temes polítics tractats durant aquestes
setmanes a Catalunya: la repressió, els
presos i exiliats per una part, els judicis i la decisió del Tribunal de
Justícia europeu per una altra i les negociacions per una altra, han centrat
tot el debat polític del moment.
Els temes
tractats no són gaire diferents dels que han centrat els debats polítics el
darrer segle i les relacions entre Catalunya i Espanya.
Sempre podem
trobar paral.lelismes amb les involucions permanents dels Governs espanyols,
amb els judicis polítics, amb l’ intent de visibilització catalana a l’
exterior i amb l’ acollida d’ exiliats per part de països tercers.
En aquest
darrer aspecte, el cas de Bèlgica és molt significatiu, no fa gaires dies Jordi
Miró va publicar un article on feia un recorregut per aquest periple dels
exiliats catalans, fugint de la repressió espanyola, durant els segles XX i XXI.
Cal
recordar-ho:
1) la
primera tongada d’ exiliats a Bèlgica va produir-se després de la Setmana
Tràgica. El més conegut era el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de
l'Escola Moderna. En tornar a l'estat espanyol i sota falses acusacions d’haver
estat el «director» i «inductor» de la rebel·lió de la Setmana Tràgica, va ser
declarat culpable davant un tribunal militar i a les 9 del matí del 13
d'octubre de 1909 va ser afusellat al fossat de Santa Amàlia de la presó del
Montjuïc.
En la
mateixa època, després de la Setmana Tràgica, també s'exilia a Brussel·les en
Jaume Mir, de Sant Sadurní d'Anoia. És l'exiliat a Bèlgica amb més rellevància
per les seves moltíssimes activitats, d'espia per a Bèlgica i Anglaterra durant
la Primera Guerra mundial. Va ser empresonat i condemnat a mort pels alemanys,
finalment es va poder salvar, va ser considerat un heroi nacional i va rebre la
Creu de Leopold, que és la màxima condecoració de l'estat belga. Mir, convertit
en comerciant i molt actiu políticament, va ser clau per a tot l'exili català a
partir dels anys vint i fins la seva mort durant l'ocupació alemanya el 1943.
En aquesta
fina separació entre “legalitat” i “ilegalitat” va passar de perseguit i
condemnat a heroi nacional, en pocs dies.
2) La segona
fornada d’exiliats ve encapçalada per Francesc Macià i un centenar de
voluntaris d’Estat Català pels “Fets de Prats de Molló”, desprès del seu judici
a Paris que internacionalitzava el plet català arreu del món, quan van ser
expulsats de França. És amb l’ajut de Jaume Mir que els independentistes
catalans exiliats van poder sobreviure a Brussel·les. És també en aquesta
situació de precarietat que es produeix la mort per tuberculosi del jove
voluntari Josep Català i Serra, de Ripoll. En Mir es va fer càrrec de
l’enterrament i fins i tot de l’esquela que es publica a un setmanari de
Ripoll, al seu enterrament hi participarien Macià, Ventura Gassol i la resta
dels companys catalans. Les restes de Josep Català i Serra encara romanen en terres
belgues sense haver pogut ser retornades a Catalunya.
El 1930
Francesc Macià torna a Catalunya, és detingut i expulsat un altre cop i torna a
l’exili a Bèlgica, serà el seu darrer exili fins el 1931 que va tornar a
Catalunya. Estat Català amb el grup republicà de Lluís Companys, casals i
ateneus van fundar ERC i el 14 d’abril van guanyar les eleccions, Macià proclamà
la República Catalana des del balcó de la Generalitat i va ser president de
Catalunya, després d’ haver estat un exiliat i perseguit.
3) La
tercera tongada van ser pels fets d’octubre del 34, que van portar moltíssims
independentistes catalans a l’exili i a les presons. Miquel Badia també va estar
un temps a Bèlgica el 1935, després de passar un llarg periple d’exili per
terres americanes.
4) la quarta
tongada va ser un cop acabada la Guerra del 1936-39, van ser milers de catalans
que fugien a l’exili. La majoria van ser detinguts al passar la frontera
francesa i internats en camps de concentració en unes condicions deplorables.
Un altre cop Bèlgica seria lloc d’acollida pels catalans .
Cal destacar
Enric Adroher, fundador i dirigent del POUM el 1935 i representant del POUM al
Comitè de Milícies Antifeixistes, un cop acabada la Guerra Civil, s’ exilià
primer a Mèxic i després Paris i finalment a Brussel·les. Tornà a Catalunya el 1976
i va ser un dels fundadors del Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C)
Josep
Carner, referent de la literatura catalana i màxim representant de la poesia
del Noucentisme, s’exilia després de la Guerra Civil a Mèxic i després a
Bèlgica, on ja hi havia exercit com a diplomàtic als anys 1936/37.
Un altre
exiliat és Frederic Escofet, militar de carrera, que va estar al costat de
Macià després del 14 d’abril i va ser nomenat Comissari General d’Ordre Públic
pel President Lluís Companys el 6 d’octubre.
5) La
cinquena tongada va ser a finals dels anys cinquanta i amb el franquisme
consolidat, Bèlgica va acollir lluitadors antifeixistes que fugien de l’estat
espanyol.
Els més
coneguts, els bascos José Luis Alvarez Enparantza,Txillardegi, un dels
fundadors d’EKIN i d’ETA. També l’intel·lectual basc, Federico Krutwing.
En el cas
dels catalans, destaquem Eduard Tell, independentista de la FNEC, exiliat des
del 1957.
Eduard Tell,
un cop a l'exterior, s'incorpora al Moviment Socialista de Catalunya i va ser,
des de Brussel·les, el representant de la Federació Nacional d'Estudiants de
Catalunya als organismes internacionals.
6) La sisena
tongada va ser després de les detencions del 1972, diversos militants del FAC (Front
d’ Alliberament de Catalunya) van ser jutjats en un consell de guerra. L’executiva
del FAC es va establir a Brussel·les, on s’ els va concedir la carta de
refugiat polític.
7) Més d’un
segle més tard dels primers exiliats catalans, ens trobem en una situació molt
similar: la meitat del govern a l’exili a Bèlgica i l’altra meitat a la presó,
governs espanyols que no accepten el dret a decidir dels catalans i la seva
voluntat de llibertat, un borbó que ens vol mantenir dintre d’Espanya via
coacció i repressió…
Hem de
lluitar per a que no hi hagi més exiliats, represaliats ni perseguits i això
només passa per la independencia d’ aquest país.
En relació a
les negociacions, Vicent Partal va escriure ahir un article on explicava que va
conéixer un diplomàtic anglès que va estar en les negociacions per la entrada
de la Gran Bretanya a la UE i els negociadors “queixalaven cada paraula, cada
article del futur tractat”. Però quan va estar ell mateix com a negociador de
l’entrada d’ Espanya a la UE, els negociadors espanyols no discutien res i ho
acceptaven tot.
L’ article
dedueix que era perquè no pensaven cumplir res. I aquesta és la situació actual amb una Espanya que és la més multada per normatives europees
incomplertes. Per tant compte amb els negociadors perquè a l’ altre costat
tenen un oponent que no compleix habitualment.
Francesc
Macià és com un personatge polític clàssic i actual, com els personatges de
teatre o de la literatura. Podem recórrer la seva vida i podem veure cada tema com
a recent actualitat:
- La
repressió: ell mateix va patir la repressió, la presó, l’ exili.
- Els
judicis polítics: convertits en causes generals contra Catalunya.
- La
visibilització catalana a l’ exterior: ell mateix va treballar en teixir una
xarxa de Casals Catalans, com avui les Delegacions Catalanes a l’ exterior.
- L’
acollida a l’ exili, de la qual va ser protagonista directe.
- Les
negociacions, amb negociadors espanyols, amb els quals va sortir bastant
decebut.
Tot això fa
del President Francesc Macià un personatge polític clàssic i actual al mateix
temps, present a la memòria històrica de tots els catalans i catalanes.
VISCA
CATALUNYA LLIURE !!!!!!!
