dimarts, 23 de febrer de 2016

L' ARRIMADAS VA "PATINAR" AL 1714.


(de Vilaweb): Sánchez Piñol recupera un vídeo d’Inés Arrimadas i s’escandalitza pel que hi diu sobre el 1714.
'En el primer minut aquesta noia bat el rècord de falsedats, mentides i tergiversacions que es puguin dir en seixanta segons', diu amb to irònic

 L’escriptor Albert Sánchez Piñol ha recuperat un vídeo del 2014, en què la dirigent de Ciutadans Inés Arrimadas explicava la seva visió dels fets del 1714. Hi deia que tots els nacionalismes es basen en la manipulació de la història i posava d’exemple la guerra de Successió: ‘Es diu que el 1714 es van perdre les llibertats. De tot el que s’ha dit històricament, em sembla que la barbaritat més gran és considerar que els habitants de Catalunya del 1714 disposaven de llibertats. Era un sistema feudal. Per tant, no és que es perdessin el 1714. És que no existien.’


Sánchez Piñol ha compartit aquest vídeo al seu mur de Facebook i s’ha mostrat sorprès per les afirmacions d’Arrimadas: ‘En el primer minut aquesta noia bat el rècord de falsedats, mentides i tergiversacions que es puguin dir en seixanta segons. Si us plau, al Guiness’, diu amb to irònic.

dilluns, 22 de febrer de 2016

EL COGNOM, LA VANGUARDIA I... L' ETNICISME.

No entenem l' article de La Vanguardia, de què serveix copiar un article de La Razón de l' agost passat, o de què serveix intentar enredar la troca en un pseudoarticle etnicista? On ens vol portar La Vanguardia?

Afegim l' article d' en Partal, que a Vilaweb, ha fet el mateix que altres persones posar els dubtes a la xarxa:

 El cognom importa més que el vot? Caram amb l’etnicisme de La Vanguardia…

'Insinuar que un diputat no és representatiu per culpa del seu cognom és una bestiesa intolerable, un menysteniment insultant de la pràctica de la democràcia i un flirteig amb el racisme indigne en qualsevol país europeu'

Carles Castro és un periodista de ‘La Vanguardia’ conegut per la seva tasca d’anàlisi en base a l’estatística, especialment electoral. Fa molts anys que interpreta la situació política fent servir eines estatístiques en un treball que no sempre és encertat, però que normalment és molt interessant.

Aquest diumenge, amb tot, Carles Castro ha comès un greu error a ‘La Vanguardia’, error consentit i impulsat per la direcció d’aquest diari de Barcelona que ha dispensat els honors dels titulars més grans al lamentable article titulat ‘Només 32 dels 135 diputats del parlament porten algun cognom dels més freqüents a Catalunya’.

Castro i ‘La Vanguardia’ han analitzat en aquest text quina és la relació entre els cognoms més freqüents al país i la dels cognoms dels diputats al Parlament de Catalunya. Una anàlisi que podria ser una curiositat si no fos pel to emprat i sobretot per la frase final, on el periodista es pregunta a partir dels cognoms, i com qui no diu res, sobre si la classe política catalana és representativa: en realitat vol dir sobre si Junts pel Sí és representatiu.

La pretensió de Castro és, segons que afirma, intentar d’entendre com ‘es recluta’ la classe política catalana. Inventar-se una trama tan complexa per a explicar-ho és terrible perquè tot plegat en realitat és ben senzill d’explicar. L’element determinant per al ‘reclutament’ de diputats és la voluntat popular expressada a les urnes. I, d’això, se’n diu democràcia. No cal fer tantes voltes. Per exemple, ‘La Vanguardia’ va fer campanya obsessivament i descarada en favor d’un senyor que es diu Duran i Lleida, però la ciutadania es va negar a donar-li els vots necessaris. Per això no ha estat reclutat, no pas pels cognoms.

Insinuar que un diputat no és representatiu per culpa del cognom és una bestiesa intolerable, un menysteniment insultant de la pràctica de la democràcia i un flirteig amb el racisme indigne en qualsevol país europeu. El text de Castro és un pamflet etnicista absolutament inaudit en aquest país i per això mateix preocupant. Un diputat és representatiu en la mesura que el vota la gent i perquè el vota la gent. O pretén dir Castro que les eleccions al parlament no són democràtiques? Insinua que els vots no han de ser l’element determinant?

Amb l’estatística, no tot s’hi val. ‘La Vanguardia’ podria haver fet la mateixa estatística identificant quants obrers de la metal·lúrgia són diputats o quantes vídues o quants homosexuals o quants fumadors de tabac o quan lectors de poesia o quants ex-militars. Però cap d’aquestes estatístiques no seria tan absurda i perillosa com la que va oferir ahir. Perquè fent servir de la manera que ho fa els cognoms, allò que Castro intenta és deslegitimitzar el resultat de les eleccions, i sobretot el partit guanyador. Intentant afirmar, sense cap vergonya i contra qualsevol indici de la realitat, que la major part de la població de Catalunya ben bé no seria catalana i tanmateix seria tan idiota per votar els pocs catalans de soca-rel que hi ha.

És un discurs ultraminoritari que a Catalunya només fan els extremistes més radicalment espanyolistes. Ningú més. I la cosa té per això molts bemolls. Qui és Castro per a decidir que un López és menys català que un Puig? O qui és Castro per a decretar des de la seua trona que tots els Martínez estan contra tots els Reguant? O es pensa Castro que tots els Pérez han de votar el que ell diga?  Segons el seu article, Junts pel Sí és el grup menys representatiu de tots els que hi ha al Parlament de Catalunya. Però com explica aleshores que Junts pel Sí haja estat el primer partit en la història de la democràcia que guanya en totes les comarques i en 907 municipis dels 972 de Catalunya, incloses totes les capitals de comarca? Si tan poc representatiu fos, no li sembla que hauria obtingut un resultat menys contundent?

Tot això no és, tanmateix, innocent. Això que Castro presentava ahir com un imparcial estudi periodístic, no ho és pas. El diari ‘La Razón’ va fer una portada delirant el 24 d’agost passat recollint ja aleshores el que definia com un estudi de Sociedad Civil Catalana que explicava amb tot detall això mateix que ara explica Castro. Amb la mateixa intenció. I des del mateix agre ressentiment.

dimecres, 17 de febrer de 2016

EL TC SUSPÈN LES COMPETÈNCIES DE LA CONSELLERIA D' EXTERIORS DE LA GENERALITAT.

Aquesta nit al voltant de les 11, ens assabentàvem que el TC havia suspès cautelarment la Conselleria
d' Exteriors de la Generalitat de Catalunya. Res de nou a Espanya, el tema de sempre, "no ens volen però tampoc ens volen deixar marxar", com diuen alguns.











Aquí us deixem la noticia de Vilaweb:

 El Tribunal Constitucional espanyol suspèn les competències de la conselleria d’Afers Exteriors

El Tribunal Constitucional espanyol ha admès el recurs del govern espanyol contra les competències del Departament d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, que dirigeix Raül Romeva. D’aquesta manera, deixa en suspensió durant cinc mesos les atribucions d’aquesta conselleria. Els magistrats del TC hauran de dictar sentència sobre aquest afer durant aquests cinc mesos.

El dia 5 d’aquest mes, el govern espanyol va presentar un recurs al TC contra el decret de creació del Departament d’Afers Exteriors de la Generalitat. La vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaria, i el ministre de Justícia, Rafael Català, van dir que hi havia un conflicte de competències i que el govern excedia les funcions que li atribueix l’estatut en matèria internacional.

El motiu de fons és el rebuig de l’administració espanyola al full de ruta sobiranista que aplica el govern català, seguint el mandat del parlament. Cal tenir present que, ja en el moment de crear-se el departament, Romeva mateix va dir que era la primera estructura d’estat de la futura república catalana.

Fonts del Tribunal Constitucional han explicat que a l’ordre del dia de la reunió d’avui s’ha fet una addició per a tractar sobre aquest punt, i finalment s’ha admès a tràmit el recurs contra el Departament d’Afers Exteriors.

dilluns, 15 de febrer de 2016

GRÀCIES MURIEL PER LA TEVA DEDICACIÓ I ESTIMA A CATALUNYA.

Després de la trista noticia de la mort de la Muriel Casals, només volem donar el nostre condol a la família i amics i amigues i agrair la seva dedicació i estima al país.

Afegim una nota reenviada per uns companys, ens sembla adient:

 

divendres, 5 de febrer de 2016

I DECLARE MYSELF SEDITIOUS ...

L' obsessió del Govern espanyol contra la Conselleria d' Exteriors, ens diu clarament que és del tot  necessari que ens expliquem a l' exterior, que ens expliquem a fora, intentar que ens entenguin, perquè nosaltres sí que tenim propostes.
Aprofitem aquesta obsessió espanyola contra la Conselleria d' Exteriors catalana per penjar al bloc la versió anglesa de l' article d'en Partal sobre la "sedició" i l' Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) que va publicar Vilaweb:

I DECLARE MYSELF SEDITIOUS ...

In 1792 Thomas Paine published a pamphlet to answer the accusation of sedition that the British monarch had attributed to him on the publication of his famous books, one of which, ‘Common Sense’, was the essential text of the early years of the United States’ struggle for independence.

Paine’s answer to the King of England has gone into the history books of mankind and is one of the most beautiful texts in defence of political freedom.  The North American patriarch and revolutionary said, ‘If exposing the fraud and the imposition of the monarchy, promoting peace, civilisation and trade and breaking the chains of political superstition is being seditious, you can write that I am on my grave. If raising the people whose rights have been degraded to the place they belong is seditious, I am guilty.’

More than three hundred years later, the Catalan National Assembly has the honour of being accused of being seditious by a court that does not want us to show our people and the world the frauds and imposition of the monarchy, that intends to stop us breaking the chains of political superstition, that is fearful of the possibility that we might be capable of raising this degraded people to the place where it belongs in the concert of nations.

The Spanish Audience is an indignant court of exception, one of the most repugnant signs of how the Francoist beast took to the trenches of the state institutions by simply changing the name, and in this case not even changing the building, as it changed from being the Francoist TOP to the National Audience without moving a single chair or table.

Against the exemplary Catalan independentist movement, the state has not been able to do anything up to now, because it did not know where to catch us.  But the desperation on seeing the clock turning unceasingly, most certainly fired by the lack of government to do it, obliged them yesterday to cross a line which in democratic countries is always observed with caution: they formally accuse us of thinking and wanting something. More still, they accuse us of promoting democracy as a method for resolving the conflict.  And it is effectively so.

The Catalan National Assembly today is the most powerful organisation in the country in the number of people, in its capacity to move them, in its organisation and social impact.  There is nothing that can be compared to it.  We are hundreds of thousands of people who pay our fees, who take part in its activities, who join the events it organises, who send on communiques and tweets. It is a transparent organisation, born from the base and free, and it goes without saying that it is a peaceful, civic movement that has always shown its commitment to democracy.

Pursuing it as the Spanish judicature might wish is nonsense: the ANC is a substantial and important part of the people of Catalonia.  It is not the people, nor does it aspire to be so.  But, as cannot be denied seeing every 11 September, it is the representation of a very large part of the people.  And if in Madrid some people think that by pursuing the organisation they will silence the country, they haven’t understood anything, which is something we already knew, but above all what they do not understand is democracy nor where power comes from or how it works, as simple as that, something which Thomas Paine explained so successfully.