dissabte, 30 de març de 2019

LLAÇOS I TIRANIA A ESPANYA.

Avui en un article a Vilaweb es veia les piulades que es fan a Catalunya i a Espanya sobre les eleccions i els judicis. És evident que vivim en dues realitats diferents: mentre nosaltres piulem sobre els judicis, ells piulen sobre  les eleccions. Però va tot més enllà, els seus mitjans informen d' uns fets i aquí ens interessen més uns altres... fins i tot a la campanya electoral nosaltres parlarem de la relació Catalunya- Espanya, mentre ells parlaran de "dretes" i "esquerres" irreals, com excusa, mentre ataquen dia sí i dia també Catalunya.
Vivim en dues realitats diferents que exigeixen dues estructures territorials diferents i dos països diferents. Mentre, augmenta la censura als nostres mitjans de comunicació, i alguns partits espanyols NO TENEN MÉS ARGUMENTACIÓ QUE LA PROVOCACIÓ, avui continuem en aquesta línia forana imposada.
Entretant recordem dues coses: els llaços grocs, no són símbols polítics, sinó reivindicacions de drets humans.

I segona qüestió, ens reafirmem en els conceptes:
Les coses pel seu nom

- Les persones són innocents fins que en un judici amb garanties es dictamini el contrari. Es diu:  
Presumció d’innocència.

- Quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics es diu: 
Pres polític.

- Quan una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonat sense judici per motius polítics es diu: 
Exili

- Quan la policia carrega amb violència desproporcionada contra manifestants desarmats i pacífics, es diu: 
Violència policial.

- Quan un president de Govern cobra sobres en negre es diu: 
Corrupció d’Estat.

- Quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per _«afinar»_ políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari es diu: 
Prevaricació.

- Quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat d’esquenes innecessàriament en el seu trasllat a presó es diu: 
Abús policial

- Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat es diu: 
Corrupció judicial

- Quan les institucions de l’Estat prohibeixen a una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals es diu: 
Censura.

- Quan en un Estat... no hi ha *presumpció d'innocència,* hi han *presos politics,* hi ha gent a *l'exili,* hi ha *violència policial,* hi ha *corrupció d’estat,* hi ha *prevaricació,* hi ha *abús policial,* hi ha *corrupció judicial* i hi ha *censura* es diu:  TIRANIA.
Les coses pel seu nom.      

divendres, 22 de març de 2019

PREGUNTES SOBRE NOSALTRES MATEIXOS (SOBRE EL "FARTS" DEL VICENT PARTAL)

Tots sabem que el camí cap a la independència del nostre país és una cursa de fons, que no és fàcil i que tenim molts enemics, però no defallirem i continuarem caminant fins que aconseguim el nostre objectiu.
Mentre tot això va passant, va bé fer unes petites reflexions, i també preguntes com les que es feia ahir en Vicent Partal a Vilaweb i que ens fem tots, potser. Malgrat tot, no afluixem mai.
Continuem.






 
No puc parlar en nom de ningú més que de mi mateix. Perquè no puc ni vull ni crec que siga correcte d’atorgar-me la representació de ningú més. Però he fet servir el plural, ‘farts’, en compte del singular, ‘fart’, perquè, sense saber quants som que pensem igual, estic convençut que avui no sóc l’únic que se sent així.
En l’editorial d’ahir ja avisava que temia que el recurs, sorprenent, de demanar una opinió al Síndic de Greuges podia ser una manera de cercar una pista d’aterratge des del govern de la Generalitat per tal d’adoptar finalment la decisió de retirar el llaç groc del balcó del Palau de la Generalitat. Lamente no haver-me equivocat. Ho lamente pel que representa en aquest cas concret l’enèsima cessió a les tesis de l’estat. Em sap molt de greu que el Síndic protector dels ciutadans opine que la solidaritat amb els presos és temporalment prescindible, i em sap greu també la incoherència que significa aquesta opinió respecte d’allò que ell mateix ha defensat de manera tan valenta aquests darrers mesos. Però allò que més lamente de tot és que aquest afer confirme el distanciament claríssim entre la gent del carrer i la classe política catalana.
Ahir vam saber que la consellera Artadi quan divendres deia en públic que es defensaria el llaç del balcó ja sabia que el Síndic, en un primer informe, en recomanava la retirada. Ens han remarcat que van demanar uns aclariments i que per això no el consideraven definitiu, aquell primer informe. D’acord. Però si Artadi ja sospitava que podia passar això que ha passat no calia que ens fes aquella proclama que ens va fer. No calia enramar-se en aquell simbolisme pírric que cansa, si ja podia sospitar que acabarien acceptant la retirada. Certament, és constatable que el president Torra és, malgrat tot i pese a qui pese, qui ha anat més enllà en la desobediència a la Junta Electoral espanyola. Però no és pas menys cert que, al final, el regust és molt agre, quan veus que el govern es doblega a retirar un símbol que per a molta gent, precisament per la manera com l’ataquen els qui ens voldrien a tots empresonats, és més que un llaç i és més que un color. Encara que la retirada siga finalment a instàncies d’una institució catalana.
Dit això, és obvi que no podem perdre de vista que el problema principal, l’essencial, el de fons, és l’actitud ridícula de la Junta Electoral –no se m’acut cap més qualificatiu publicable. I estic d’acord que, per això mateix, cal ridiculitzar-la. Som-hi i endavant. Però la decepció que implica la decisió no es pot passar per alt així com així ni és fàcil d’esborrar. Especialment perquè plou sobre mullat i comença a ser hora que escampe.
És evident que aquest afer del llaç al balcó de Palau no és el més greu que hem hagut de suportar ni el més important ni determinant –en això ens posaríem d’acord fàcilment. La situació més greu i cabdal, la primigènia, va passar el 30 de gener de 2018, quan el president del parlament, Roger Torrent, va decidir que no investia el guanyador de les eleccions i quan, tot seguit, el seu partit i el partit del president Puigdemont ho van acceptar. ERC i Junts per Catalunya, és cert que amb intensitats diverses i amb intencions clarament diferents, van entrar aquell dia en una deriva de la qual tinc el dubte si no saben eixir-ne o bé si no ho volen. Una deriva en què persisteixen a partir d’uns interessos que jo com a independentista, i insistesc que vull parlar per mi i prou, ni entenc ni puc acceptar.
No vaig entendre, per exemple, aquella obsessió de fer un govern efectiu que, a part de propiciar un repartiment generós de càrrecs, no ha servit per a res més. No vaig entendre que la CUP no fos capaç de veure que investir Jordi Turull hores abans d’entrar a la presó era la denúncia del règim més poderosa possible. No vaig entendre després que el president Puigdemont convertís la commemoració del 27 d’octubre en un acte partidista, relegant i probablement matant per sempre el Consell de la República, que era l’eina més potent que teníem i podíem imaginar. I no entenc per què el tenen paralitzat el Consell, per quina raó, els uns i els altres, i se’l miren com si fos un artefacte explosiu al qual val més no acostar-se. No he entès les càrregues dels Mossos ni per què no cessen d’identificar independentistes mentre deixen campar com volen els escamots feixistes, una nit i una altra i encara una altra. No vaig entendre en cap moment l’obsessió dels presos amb la hipotètica violència que es podia produir el 21-D a Barcelona, arran de la visita de Pedro Sánchez, com si això els importàs més que no la protesta mateix. O els intents repetits d’apuntalar en el poder com fos el dirigent de l’únic partit, el PSOE, que era imprescindible per a decretar el 155 i engarjolar-los a ells. No entenc per què companys de cel·la no poden ser companys de llista. No entenc per què uns fan vaga de fam i uns altres no. Ni per què quan uns fan vaga de fam uns altres corren a filtrar una fotografia, com si això fos una competició de flaixos. Ni per què s’acaba la vaga. De fet no entenc, i com més avança el judici menys ho entenc encara, ni tan sols per quin motiu es van lliurar als tribunals espanyols si acabaven de proclamar la independència. No entenc l’obsessió que tenen contra la unitat, exacerbada pels fets de l’octubre i que ha esdevingut una autèntica fòbia per part d’ERC, ni com és que els dirigents d’aquest partit diuen cada dia coses que no quadren amb allò que van votar els seus militants com a proposta política després de les eleccions del 21-D. I no cal ni dir que ja estic més que perdut en l’espectacle –no sabria definir-ho de cap més manera–, organitzat entorn del PDECat, la Crida, Junts per la República, Junts per Catalunya i no sé si em deixe ningú més. No vaig entendre tampoc la picabaralla dins la CUP sobre si presentar-se o no, en un moment com aquest, i no sé, sincerament, què fan els de Primàries per Barcelona. No entenc per quin motiu Junqueras veta Puigdemont a les europees o quan Arnaldo Otegi li proposa un front ampli, ni sé per quina raó ara hauran d’enfrontar-se tots dos, cara a cara, i convertir les eleccions en un fratricidi que a Espanya es miraran amb plaer.
La llista pot semblar llarga i feixuga, però al cap i a la fi tot això és molt fàcil de resumir. Simplement em costa d’entendre per què en un moment en què una part diria que important de la població sentim que vivim en un estat d’autèntica excepció, pitjor que mai, els representants que vam votar en les eleccions més difícils de la història, les del 21-D, aquells que vam triar per restituir el govern legítim i recuperar el camí de la República, són tan incapaços, com a conjunt i salvant les individualitats que calga salvar, de fer la feina que els vam assignar. He dit que no ho entenc però vull dir-ho més clar encara. Em resulta simplement incomprensible que ells mateixos no tinguen en compte com ho vam fer per guanyar, quan només cal mirar enrere i recordar que no fa pas tant, el primer d’octubre de 2017, els uns i els altres, ells i nosaltres, vam saber ser carn i ungla. Indestriables.

diumenge, 17 de març de 2019

L' INDEPENDENTISME CATALÀ ES PRESENTA A MADRID.

Gran manifestació avui de l' independentisme català a Madrid (amb la solidaritat d' entitats illenques, valencianes, basques, gallegues, asturianes i andaluses i la solidaritat de sempre de Izquierda Castellana).
L' independentisme s' ha pogut expressar sense intermediaris a Madrid, els que no han estat a la manifestació i els que han tapat tot el que han pogut la importància d' aquest acte a Madrid, tenen la irresponsabilitat històrica que els toca. Però hi ha una cosa clara: que els catalans i catalanes continuarem, malgrat tot, fent camí per la República Catalana, no contra ningú sinó a favor dels ciutadans d' aquest país. Continuem.