diumenge, 27 d’abril del 2014

INTENT D' HOMICIDI UNIONISTA A VALÈNCIA.

En la línia de la setmana passada, continuem veient noticies d' agressions contra persones catalanes, aquesta vegada ho viem a diferents mitjans fins i tot ens han enviat informació al bloc.
Com ja vam dir la setmana passada, no caurem en provocacions, però continuarem donant difussió de les agressions ultres o unionistes espanyoles.
Bé, aquesta vegada us pengem la informació d' una coneguda agència llibertària:

 Intent unionista d'homicidi al Mestalla de València 
La Policia Nacional espanyola requisa la màquina que havia fet fotografies 
Una família de Vic, atropellada expressament per madridistes en la final de Copa 
Poc abans del partit a València, un cotxe els va envestir damunt la vorera 
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 25/04/2014 Vic (Osona).- Una família de Vic -el pare, la mare, la filla gran i el seu xicot, i els dos fills petits, de dotze i nou anys- fou atropellada expressament a València el 16 d'abril proppassat, poc abans de la final de Copa. Tots ells són afeccionats del Barça que anaven a veure el partit. 
El vehicle que els va atropellar anava ocupat per quatre individus, vestits amb símbols i emblemes del Reial Madrid. Així n'informa aquest divendres el diari ‘El 9 Nou’, en l'edició d'Osona i el Ripollès, que explica que cap d'ells no va quedar ferit de consideració, però el pare va patir un fort cop al cap; un dels nens, ferides a les costelles, a un braç i a un genoll, i la mare, una ferida profunda a la zona lumbar. 
La mare, Anna Casacuberta, ha fet també un relat dels fets a Catalunya Ràdio, en una entrevista amb Mònica Terribas.
‘El 9 Nou’ recull declaracions de la mare, que explica que tots ells es trobaven en una zona habilitada per als seguidors del Barça. Poc abans de l'hora del partit, la gentada es dirigia cap a l'estadi, i la família els va anar seguint, per saber cap on havien d'anar. I quan caminaven per la vorera de l'avinguda de Catalunya, la gent va començar a córrer cap a ells i van veure un cotxe que circulava per la vorera intentant atropellar tots els afeccionats blaugrana que hi havia. La crònica de Jaume Espuny ho explica així: “El capó del cotxe va picar contra el fill petit. La mare el va estirar e la mà i tots dos van caure a terra. El cotxe, un Peugeot de color fosc amb matrícula 0982 DBK, va parar un moment, i els ocupants, vestits de madridistes, van treure el cap i van tornar a arrencar i van atropellar el pare, Miquel, que primer va anar a espetegar sobre el capó i les cames li van quedar a sota del cotxe. Finalment, va caure a la vorera, on va picar amb el cap. El cotxe, però no es va aturar i va trencar per un carrer perpendicular”. 
Un jove de València va fer fotos de l'atropellament, les va ensenyar a la família, però no les va voler donar perquè no volia anar a testificar en un possible judici. Però la Policia Nacional espanyola, quan va aparèixer, se li va quedar la càmera i les fotos. Els quatre joves van ser detinguts pels voltants de l'estadi Mestalla. La família va voler denunciar els fets a la Policia Nacional espanyola, però els agents els van dir que primer havien de determinar si era un accident de trànsit o un intent d'homicidi. I no han sabut res més. 


Entre el pal i la pastanaga 
El catedràtic emèrit de dret constitucional i antic president del Consell d’Estat espanyol Francisco Rubio Llorente, en el seu escrit ‘El caminant davant l’abisme’ publicat al diari del comte de Godó justament el simbòlic dia de Sant Jordi, redueix a l’anècdota sentimental fets com ara aquest intent unionista d’homicidi de dones i criatures o el robatori d’estelades quan descriu la situació de conflicte entre l’Estat i el procés d’autodeterminació català que vivim com una qüestió reduïda a una guerra de banderes i cridòria reciproca dins una retòrica d’enyorança d’un passat mític.
De fet, aquest element unionista justifica subtilment l’estratègia de la tensió espanyola d’agressions, trencadisses o serrar astes de bandera, robar estelades als pobles, mentre s’obliga els ajuntaments a penjar la bandera monàrquica al balcó de la casa de la vila.
Aquest antic president del Consell d’Estat considera una obstinació malaltissa el mateix desig del dret a decidir de la gent d’un territori ocupat militarment per forces armades estrangeres, en aquest cas, les espanyoles.
Amb escrits d’aquest tipus, la llarga mà del CNI justifica les seves provocacions en decurs del dia a dia i que creixent. La qüestió, a nivell analític, passa per poder saber davant la situació al Principat que faran serveis com ara la CIA, el Mossad, la FSB o el MI6.
De moment, els de l’automòbil a València o els que serren astes d’estelada simplement són carn de canó de l’Estat mentre elements com Rubio Llorente són subtils unionistes que actuen des de casa seva, sense tenir les mans brutes de llot.

dissabte, 19 d’abril del 2014

AGRESSIÓ A AFECCIONATS CATALANS: UNA NOTICIA MASSA HABITUAL.

Malauradament les notícies sobre agressions en els partits de futbol, especialment les que protagonitzen "agents policials", comencen a ser habituals.
I també comença a ser habitual que els que reben agressions són afeccionats catalans. Les denúncies que abans eren de "controls" policials on "s' incautaven" estelades, han passat a afegir-se agressions.
No caurem en provocacions, però no callarem i direm les coses com són: hi ha una tendència d' actuació contra tot simbolisme català i contra tot allò que sembla català, i si és dins del marc ambigu d' un partit de futbol, pensen que és millor.

  
        (foto i comentari del diari digital Vilaweb).


Rafel Martín descriu l'agressió de la policia espanyola a Mestalla

El jove afeccionat del Barça Rafel Martín que va denunciar una agressió de la policia espanyola a la final de Copa a Mestalla ha explicat amb detall com va anar l'agressió. Ho ha fet al programa El Suplement de Catalunya Ràdio aquest matí. També ha explicat les seqüeles físiques que li han quedat d'aquella agressió. Martín explica que va témer per la seva vida durant la pallissa. 'Va arribar un moment que ja no podia aguantar més els cops que m’estaven donant per totes bandes. M’estaven asfixiant. Em podrien haver matat', ha explicat el jove.
Martín Faixó ha parlat també de com el van deixar físicament els agents que el van agredir, segons els reconeixements mèdics que li han fet: 'Em van dir que tenia una fissura a la costella, tenia dificultat per respirar, un ull molt inflat i cops i hematomes per tot el cos'. El jove culer ha explicat que ahir li va trucar el president Artur Mas per interessar-se pel seu estat, i també el president d'Esquerra Republicana Oriol Junqueras, entre més. A continuació podeu escoltar les explicacions de Martín.
El diputat republicà al congrés Joan Tardà ha assegurat a través d'un comunicat que 'aquest tipus d'actuacions en què hi ha ciutadans que són colpejats, insultats i segrestats per la policia pel fet de portar banderes estelades, es vénen repetint des de fa molt de temps'.

A més, Tardà ha explicat que fa uns quants mesos ERC ja va presentar 'un informe sobre les agressions patides per ciutadans per part de la guàrdia ivil i la policia per haver parlar català', tot i que no han obtingut resposta del ministeri. Els republicans també demanaran la compareixença de Jorge Fernández al congrés per tal que aclareixi els fets.

Per la seva banda, el portaveu de CiU a la comissió d'Interior del congrés, Feliu Guillaumes, demanarà explicacions al director general de la policia, Ignacio Cosidó, Cosidó ha de comparèixer dimecres pel cas de les fotos dels jutges a favor del dret a decidir que van aparèixer a la portada a 'La Razón' i Gullaumes aprofitarà per sol·licitar a Cosidó que expliqui l'actuació dels agents de la policia espanyola amb l'aficionat del Barça.


dimarts, 8 d’abril del 2014

MADRID, PUNT I FINAL.

El que passi avui a Madrid, no té cap misteri. Madrid només és la darrera etapa per emprendre embranzida i començar el camí definitivament cap a la independència.
Avui, les tres persones delegades pel Parlamanet català, ens representen a tots i totes els catalans/es. A ells els toca defensar allò que pensem, han de ser clars, ferms i no deixar-se subornar per unes promeses (que en cas improbable de fer-se) no es concretaria mai en res (en tenim experiència).

Però, aquesta darrera etapa s' ha de passar, encara que sigui per agafar embranzida sense mirar mai més enrera. En aquest punt concret coincidim amb en Partal que té un bon article a Vilaweb:


      Avui tres diputats del Parlament de Catalunya intervindran a Madrid per demanar solemnement al congrés espanyol que cedesca a Catalunya la competència per a fer el referèndum del 9 de novembre. Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera no representen el conjunt del parlament ni representen tota la ciutadania. Però sí que representen la gran majoria política i social que s'ha format aquests darrers anys entorn del concepte del dret de decidir.


No passa cada setmana, això que passarà avui. El novembre del 2005 Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira hi van anar a defensar l'estatut. I ho van fer d'una manera excel·lent. Algú, crec que era Mas, hi va dir que era la penúltima oportunitat d'entesa. Supose que era una frase retòrica, però la va encertar: aquesta d'avui és l'última oportunitat.


El congrés espanyol tancarà avui la porta a la majoria de la societat catalana, blocarà la solució pactada que proposa el Parlament de Catalunya per a evitar el xoc de sobiranies. I, a partir d'ací, hom ja no es podrà fer gaires il·lusions sobre un possible recorregut futur conjunt cap enlloc. Simplement farem el nostre camí sense mirar enrere mai més. Els errors es paguen i Espanya els pagarà, com de fet ja paga avui el seu comportament erroni d'aquell vespre de novembre del 2005. 


Aquesta vegada, però, amb un error afegit i greu, amb una apreciació molt equivocada. El parlament espanyol s'erra de mig a mig si es pensa que escolta tres partits polítics provinents d'un parlament. Perquè no és així. Avui no hi parlaran tres veus, a la carrera de San Jerónimo, sinó milions. Turull, Rovira i Herrera ens posaran veu i cara a tots i tots avui serem ells, parlant a Madrid. Això de parlar en nom d'un poble és una ocasió que per sort ningú no té gaire sovint, perquè és d'una responsabilitat insuperable. Però crec que avui ells i nosaltres som ben conscients del paper que són cridats a fer. Com crec també que parle en nom de la gran majoria dels lectors de VilaWeb si dic que confiem en ells i som, avui de manera incondicional, al seu costat.