diumenge, 19 de maig de 2019

ESTAT CATALÀ I LES TRAMPES DE LA SUPOSADA "ESQUERRA ESPANYOLA"

Aquesta setmana hi ha hagut dues noticies que han donat moltes línies escrites als diaris, moltes paraules a tv i ràdios i molts missatges a la xarxa: l' actuació del jutge Marchena i el tema de la proposta de Miquel Iceta al Senat espanyol.
La primera noticia ens torna més de 200 anys enrera i torna a reobrir, per enèsima vegada, el tema de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) en tres vasos que no siguin comunicants a l' Estat espanyol, els drets individuals i col.lectius (entre ells els drets de la defensa, el dret d' opinió i el d'expressió), igualdat davant de la llei i els drets dels votants que hem elegit unes persones que NO són delinquents, que NO estan condemnades, que NO han comés cap crim, que NO estan "fugits" i que es presentaven de manera lliure en llistes electorals i als quals se' ls van restringint els seus drets més bàsics i se' ls restringeix ara mateix.
En la segona notícia que éra la proposta d' Iceta per a presidir el Senat espanyol, suposem que és perquè el PSOE faci el milhomes (no pacta amb l' independentisme i defensa "la unidad de España") al mateix temps que dona "peixet als "catalans" posant un català al Senat. O potser per obrir una cortina de fum i tenir una excusa per aïllar l' independentisme al Congrès espanyol.
El PSOE al mateix temps ha aconseguit revertir la situació i tornar a l' esquema dreta-esquerra i (com a nacionalisme espanyol "amable" que són), ens ho posaran difícil per a oposar-nos als seus projectes falsament "d`esquerres", mentre intentaran exprémer al màxim la seva cara "amable" en les seves relacions a Europa, sempre en contra nostra (ara amb un Borrell més "motivat")..
Ho fan amb tota la premeditació, no creiem que no hagin entès res i que pensin que proposar Iceta de president del Senat farà que tot torni al 2011 i que els catalans saltem de contents.
No volem un gest insultant, volem pactar, si cal, la manera de sortir d' aquest Estat de manera civilitzada i madura, no que ens prometin una inversió inexistent en algún lloc de Catalunya o un català presidint "no sé quina entitat espanyola".
Però no serà fàcil, els governants espanyols (és igual si són de dretes o d' unes suposades "esquerres") no es poden apartar de la mentalitat imperial que els envolta des de fa segles.
 Ara falta saber si nosaltres ens podem treure de damunt la mentalitat colonial, però qualsevol pacte d' engrunes ja no serveix, només ens serveix "el pa sencer".
I investir Sanchez no serveix de res als catalans, siguem dignes del nostre país.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    Aprofitem per a adjuntar una carta que es va fer circular per la xarxa fa tres dies i que resumeix la situació, al nostre entendre, que es va donar amb la proposta "socialista":

   MIQUEL ICETA VERSUS DON MIGUEL

Las personas no somos receptoras de la cortesía y el respeto de los demás simplemente por ser personas. La cortesía es un movimiento de ida y vuelta, y el respeto se gana a través de nuestros actos.

Imagino, señor Iceta, que le hacía mucha ilu ser senador de las españas y que le llamaran Don Miguel. Si así fuera su ego subiría tanto como, seguramente, su hacienda. Pero hay un refrán muy sabio que dice que donde las dan las toman, así que le seguirán llamando Miquel, a secas.

Ahora que tanto le interesa a usted que el Parlament de Catalunya le vote, resulta que los ciudadanos con dos dedos de frente, nos acordamos de que usted, según dijo, el día 1 de Octubre de 2017 fué a comerse una paella mientras le partían la cadera a una señora mayor, le sacaban un ojo a otro ciudadano, y otro tuvo una parada cardio-respiratoria porque un poli de esos que estaban acojonados, le propinó una patada en los testículos, y así sucesivamente hasta llegar a un total de más de mil personas heridas de mayor o menor consideración.

Nos acordamos también de su foto con Albiol y Arrimadas denunciando nosequé ante el TC, de la foto donde, junto con la señora Arrimadas también, se reía usted de Turull, en el intervalo que lo dejaron libre de la cárcel, de la foto en la españolísima manifestación, con los señores Millo, Albiol y demás especímenes fascistas.

Tenemos aún en nuestras retinas la imagen del Parlament donde se aplaudió a los familiares de los presos políticos, mientras usted permanecía de espaldas y sentado, sin contar con que fué su partido quien firmó, también, el 155.

Señor Iceta, hay algo que se llama dignidad, y por dignidad, no se le ha votado. Usted no se merece, por parte de los catalanes, ningún gesto de cortesía. ¿Dónde está la cortesía de ustedes, que permiten que esté encarcelada gente inocente, que se les expolie sus bienes, o que se esté realizando un juicio que más que juicio parece el club de la comedia? Porque la represión sobre mi pueblo y nuestros dirigentes no ha cesado aún.

Señor Iceta, para ganarse el respeto de los ciudadanos y la cortesía de éstos, es necesario hacer algo más que bailar la conga en los actos electorales. 

“Ho sento, però algú ho havia de dir”.

Catalina Valverde                        

dilluns, 6 de maig de 2019

PODRAN ALLARGAR L' EXCEPCIÓ PERÒ DIFICILMENT PODRAN IMPEDIR LA SOLUCIÓ.

Aquesta setmana en David Fernandez, va publicar un article prou interessant al diari "Ara"  (3-5-2019) i ens en fem ressò en aquesta pàgina:



Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució
"Stop it!"
Josep Borrell
Democràcia és alguna cosa més –i menys escarransida i força més quotidiana– que votar cada 1.500 dies. Això segur. Que en ple segle XXI, alguns la pretenguin limitar, reduir i recloure al sol fet de dipositar una papereta cada quatre anys no deixa de ser un sarcasme i una mala broma de molt mal gust. Que, a més, una part de la Junta Electoral Central pretengui dictar qui pot ser candidat i qui no, prevaricant al seu grat i alterant la seva pròpia legislació, és una altra osca de la demofòbia rampant, impune i arbitrària que ens assetja. Put a tuf d’operació d’estat contra un expresident de la Generalitat perseguit, que fa nosa i que destorba. Un tuf d’excepcionalitat que, tanmateix, ja dura any i mig, té mil urpes i cap rostre: asseu polítics en presó preventiva al Suprem, confina Tamara Carrasco a Viladecans, exilia consellers i activistes, i fa de gota malaia, un dia sí, l'altre també, que no cessa. Panorama: més de mil investigats, fiances que ja sumen 10 milions d’euros i una sentència que pretendrà gebrar-nos l’ànima i torçar-nos l’espinada. "La supremacia de la voluntat popular sobre la llei està al darrere de funestes experiències històriques ben conegudes": ho ha dit el fiscal Javier Zaragoza mentre rebia un guardó del govern socialista d’Aragó. Que algú li expliqui, sisplau, què ha passat cada cop que la llei s’ha imposat sobre la voluntat popular democràtica.
Paraula d’alta judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l’Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res
Raó d’estat i paraula d’alta judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l’Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res. 'Haz que pase'. Val la pena saber els seus plans i com hi pensen. Perquè mentre pretenen condemnar uns pocs per condemnar-nos a quasi totes i tots, no deixa de ser paradoxal que l'única sentència disponible –per ara– sigui unilateral i sense judici: remet al ‘càstig’ sever que ha recaigut sobre aquells que van comandar, dissenyar i planificar la virulenta i fracassada repressió del primer dia d’octubre. Zero investigació, total absolució i, de propina i per si no quedava del tot clar, tots han estat ascendits, condecorats o premiats. Capten el missatge salvatge? Que res canviarà. 'Haz que pase'. La banal rutina de la impunitat l’hauríem de recordar cada dia contra aquesta tecnologia de l’oblit, la més vella de les tècniques del poder, que pretén esborrar l’1-O del mapa de la memòria. Endebades, sobra dir-ho.
Alterar el relat quan la realitat no els quadra és un clàssic de tota deriva autoritària i per això també s’esforcen –com poden– en no haver de recordar gaire que el 80% de la societat catalana està en contra dels empresonaments de mig Govern i que el 75% continua estant tossudament a favor d’un referèndum democràtic. Ah, i que la deslegitimació i desautorització col·lectiva de la monarquia és quantificable: només rep el suport d’un de cada deu catalans, que la suspenen majoritàriament amb un 1,8 sobre 10. Ah, i que el 57% de la ciutadania catalana votaria avui contra la Constitució espanyola. Ah, i que cada cop que hi ha urnes, perden. Fet i fet, la tesi de Soraya –la que va comandar la repressió de l’1-O, sí– era pur retorn a la mera 'conllevancia' gassetiana: es fonamentava en provar de fer baixar el suport a la independència del 48% al 40%, que qui dia passa, any empeny. Ens oblidem ràpid d’algunes victòries –o no acabem de saber gestionar-les– però caldrà recordar que les eleccions del 21-D, De Cospedal 'dixit', s’havien convocat "perquè guanyi el bloc constitucionalista". Es veu que ells tampoc n’aprenen i ja no saben què fer. En el festival de qui la diu més grossa en què es converteix cada campanya electoral, Alejandro Fernández va escriure el 21 d’abril: "El nacionalismo catalán aún no es consciente del precio que va a pagar por romper el pacto constitucional. Tras 30 años mimados como niños malcriados desde las élites en Madrid se vinieron arriba y se rebelaron: se van a quedar sin nada. NADA". Més enllà que ell, com a ciutadà català, es vulgui quedar sense res, el que caldria dir-li és que una mica menys i qui es queda sense res és ell. Una diputada.
La línia dura i la línia tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir, endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació
La darrera campanya electoral, anàlisi de discursos de mata-degolla, deixa un contrallum gens explorat o en el qual insistim poc: cada cop que les tres dretes histriòniques s’esbronquen entre si sobre com ha de ser la reconquesta i amb quina intensitat i extensió variable s’ha de tornar a aplicar el 155 –llarg, permanent o perpetu–, estan reconeixent la derrota. Renuncien ja d’entrada a guanyar res per les urnes. Només parlen –la via Cayetana del "rescate"– de càstigs, pors i lleis. Subtext: fa temps que donen per fet que, democràticament, ja han perdut. M’incloc entre els que valoren –i molt– que el bloc 'hooligan' només hagi tret set diputats a Catalunya, però em comptaré sempre entre els que mai oblidarem que el PSC també va integrar el bloc del 155. D’aquella tardor queden moltes frases però la que més em va frapar va ser la del lehendakari Urkullu quan deia que el problema català radicava en el fet que la democràcia participativa s’havia superposat a la democràcia representativa. La democràcia aprofundida, com a conflicte. Fa pensar. El poder establert un dia es queixa que es participa poc i l’endemà que participem massa. O votem poc o votem massa: cinisme oficial en temps de crisi.
Diuen, diuen, diuen –en perspectiva comparada i amb el teló de fons del procés de pau al País Basc– que un dia Rubalcaba va dir: "Ja que han d’arribar, que arribin el més tard possible i en les pitjors condicions imaginables". Fer renunciar, fer desistir, fer abandonar: hi ha moltes maneres de fer-ho. Hi ha tantes formes de victòria com de derrota. En tot cas, punt de partida, la línia dura i la línia tova s’entesten en el mateix per vies diferents i en bucle: garantir, endebades, que es renunciï al legítim dret a l’autodeterminació. Uns per la via de la imposició repressiva, els altres per la via d’una estranyíssima variant de diàleg, format marrada per arribar enlloc, consistent en mantenir la repressió i obligar-te d’entrada a renunciar per sempre als teus objectius. Ja s’ho trobaran. Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució. Amb mirada llarga, sobre el paper i sense data de concreció encara, la pregunta ja no és el què, sinó el com i el quan. No hi ha haurà cap resolució democràtica que no passi per un referèndum: si és acordat o si és desobedient ja ho dirà el futur i nosaltres mateixos. En tots dos casos, votaré legítimament 'sí' pendent dels qui legítimament votin 'no'. En diuen democràcia. I cada cop que puja, temps estranys de retrocés, la borsa baixa.

dissabte, 20 d’abril de 2019

ESTAT CATALÀ, DAVANT LES MENTIDES I MANIPULACIONS DE LA DRETA ESPANYOLA.





LES MENTIDES I LA MANIPULACIÓ, LES ARMES DEL PP.
No tenen programa, no tenen propostes, només l’atac fàcil als altres (sempre independentistes, esquerra, lluitadors socials, etc). Així de buit de contingut és el PP, els Ciudadanos  o Vox, tres cares de la mateixa moneda.
La setmana passada va visitar Barcelona, sense l’interès de ningú, un tal José Maria Aznar, molt “popular” a Espanya i persona que mou molts fils de la dreta espanyola (potser gairebé tots els fils). Va intervenir la seva “protegida”, una tal Cayetana Alvarez de Toledo que es va fer la víctima “d’ un atac a la UAB”, qualificant de “pijos” els estudiants que paguen unes matrícules altíssimes, mentre ella (que sí que és “pija”) es fa la víctima. És la seva tàctica, no saben fer res més, és el nacionalisme  espanyol i colonialista de sempre.
Però el mestre (Aznar) ho fa més bé que els deixebles, i torna a la manipulació fàcil: diu com sempre que els independentistes som “colpistes, sectaris, malversadors, xenòfobs, supremacistes, i que empenyem la violència de carrer”.  Ell ho diu tot de “carrerilla” com diuen ells, perquè són paraules buides que les diuen sense cap argument.
Si llegissin algun llibre, que no fa cap mal, els aznaristes s’adonarien que la seva Espanya té un veritable rècord de cops d’ estat. Només per recordar els més recents: cop d’ estat del General Pavia (1874), Primo de Rivera (1923), intent de Sanjurjo i cop d’estat de Franco (1936) i cop d’estat sibil·lí de Tejero (1981) . Tot això amanit amb dictadures militars clarament anticatalanes com les del mateix Primo de Rivera (1923), Berenguer (1930) o Franco (1939).
Tots aquests cops d’estat, alguns amb les dictadures conseqüents, estaven orquestrats pels monàrquics i per les monarquies del moment, però al segle XX també amb la col·laboració del feixisme espanyol que dominava totalment el partit Falange Española i la cúpula militar. Tot això que sap tothom, ara ho giren a l’ inrevés i resulta que som els independentistes catalans els que hem fet cops d’ estat (i no n´hem fet cap). Un cop d´estat es fa per a fer caure un govern amb utilització de la força, tothom sap que els independentistes catalans no tenim cap intenció de fer caure cap govern espanyol ni d’ utilitzar la força, només volem exercir el nostre dret a decidir el nostre futur, sense un estat colonialista.
No cal dir que no som malversadors. Com ho podríem ser amb una economia i finances totalment intervingudes per Madrid?  Tampoc cal dir que no som xenòfobs, ni sectaris, ni supremacistes. Aquest darrer adjectiu és molt surrealista que l’apliqui als catalans, ja que s’aplicava als blancs dels territoris racistes (dominadors) contra els negres (dominats) i ho exercien amb força. En l’ Espanya actual està molt clar qui és el dominador, qui és el dominat i qui té el monopoli de la força (fins i tot ells es vanten d’ això). Mentida i manipulació sempre.
La història no els interessa perquè els és desfavorable, per això la manipulen. No en tenien prou en dir mentides cada dia que ara es posen amb Estat Català. Ataquen a “los camisas verdes de Estat Català” per feixistes i curiosament diuen que les portaven d’ aquest color per no confondre´s amb les camises negres de Mussolini. En què quedem, es volien semblar a Mussolini o es volien diferenciar? Com que no ho saben, la diuen més grossa i diuen que els escamots d’ Estat Català van inventar el feixisme a Catalunya. El feixisme estava inventat a Itàlia als anys 30 i va arribar ràpidament a Espanya de la mà dels molts “assessors” italians que ajudaven els partits espanyols tals com la Falange o els monàrquics. Més tard van passar a ajudar a tot el bloc franquista (la CEDA, els falangistes, els requetès, els monàrquics,  etc) no només ideològicament, sinó també amb material bèl·lic i finalment bombardejant directament pobles i ciutats i va morir molta població civil. Gran part d’ aquests bombardejos d’avions feixistes italians sobre població civil es van fer sobre pobles i ciutats de Catalunya i País Valencià.
Parlen del 1934, i menteixen una altra vegada que des de Catalunya es volia fer “un cop d´estat”, realment només va ser una resposta contra l’aliança CEDA-Partit Radical de Lerroux (aquell partit que deia que era d`esquerres, però sempre pactava amb les dretes espanyoles), més o menys com fa avui Ciudadanos.
No, el que va passar als anys 30, no va ser culpa de Catalunya, sinó de la intransigència dels sectors que sempre havien governat i continuen governant Espanya (monàrquics, feixistes i dretes, amb l’ ajut de les altes capes militars i d’ algun partit que es diu d’ esquerres i fa el contrari), que tenien por de perdre el monopoli polític i econòmic. I el feixisme no va començar a Catalunya, el feixisme eren ells.
Per dissimular, ataquen Dencàs (Conseller de Governació el 1934) i Miquel Badia (Secretari d’ Ordre Públic) i manipulen quan diuen que Dencàs va mantenir contactes amb diplomàtics feixistes italians. Fa riure que continuin dient això, quan tots sabem que el feixisme italià sempre va ajudar els feixistes espanyols, i ara també.
Mireu qui ajuda, fins i tot ara, a les dretes més reaccionàries a Espanya i a l’ultradreta: el feixisme francès o l’italià. I cap d’ ells ha tingut mai cap simpatia per cap partit català. Quan es diuen mentides, el recorregut és curt, no hi ha arguments per aguantar-ho.
Fa pocs dies l’ historiador, economista i diplomàtic Angel Viñas presentava i explicava en el seu darrer llibre l’ estratègia dels conspiradors monàrquics espanyols  en connivència amb la Itàlia feixista, per tal d’ enderrocar la República i establir un règim similar al de Mussolini a Espanya. Conspiracions i contactes que van fer aquests dos sectors ja des del 14 d’ abril del 1931. Ni Dencàs, ni els escamots d’ Estat Català van participar mai en cap contacte. Però és molt fàcil mentir a Espanya.
Tot anava bé per al pacte feixista- monàrquic  entre espanyols i italians fins que va morir el general Sanjurjo, tampoc es va poder fer càrrec del projecte Calvo Sotelo, així que se’n va fer càrrec de rebot el general Franco, que va trair els monàrquics, quan aquests ja s’ havien asseguratel suport de la Itàlia feixista, fins i tot amb avions que van bombardejar pobles i ciutats catalanes.     
Per acabar el discurs, Aznar i els seus van explicar que “això és l’ Espanya democràtica” i és tan “democràtica” que ho han de dir cada dia 50 vegades perquè ningú s’ ho creu.
Afegien que “Espanya construyó una història ejemplar de convivència”. Que els preguntin als musulmans i jueus de la península la convivència que els aportava Espanya, als asteques de Mèxic, als inques del Perú, de l’ Equador o de Bolivia, que els ho preguntin als flamencs com va anar la convivència espanyola, o als cubans i filipins del segle XIX...
I finalment van dir que “se empezó a construir en la época de la Transición...”  D’aquesta etapa farcida d’enganys i manipulació que ells en diuen “Transición” millor no parlar-ne, perquè hauríem de parlar de la llei de punt i final encoberta, de la monarquia posada amb calçador amb el suport  d’ un partit que es deia d’ esquerra, d’ una constitució amanida pels militars, etc. etc.
En resum, mentides, manipulació de la història i utilització de partits dignes com Estat Català per guanyar vots espanyols atacant Catalunya. Mentint i parlant de feixisme, quan ells són els partits hereus de la Falange i de la CEDA dels anys 30.          

 Estat Català 18 d'abril de 2019

dissabte, 30 de març de 2019

LLAÇOS I TIRANIA A ESPANYA.

Avui en un article a Vilaweb es veia les piulades que es fan a Catalunya i a Espanya sobre les eleccions i els judicis. És evident que vivim en dues realitats diferents: mentre nosaltres piulem sobre els judicis, ells piulen sobre  les eleccions. Però va tot més enllà, els seus mitjans informen d' uns fets i aquí ens interessen més uns altres... fins i tot a la campanya electoral nosaltres parlarem de la relació Catalunya- Espanya, mentre ells parlaran de "dretes" i "esquerres" irreals, com excusa, mentre ataquen dia sí i dia també Catalunya.
Vivim en dues realitats diferents que exigeixen dues estructures territorials diferents i dos països diferents. Mentre, augmenta la censura als nostres mitjans de comunicació, i alguns partits espanyols NO TENEN MÉS ARGUMENTACIÓ QUE LA PROVOCACIÓ, avui continuem en aquesta línia forana imposada.
Entretant recordem dues coses: els llaços grocs, no són símbols polítics, sinó reivindicacions de drets humans.

I segona qüestió, ens reafirmem en els conceptes:
Les coses pel seu nom

- Les persones són innocents fins que en un judici amb garanties es dictamini el contrari. Es diu:  
Presumció d’innocència.

- Quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics es diu: 
Pres polític.

- Quan una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonat sense judici per motius polítics es diu: 
Exili

- Quan la policia carrega amb violència desproporcionada contra manifestants desarmats i pacífics, es diu: 
Violència policial.

- Quan un president de Govern cobra sobres en negre es diu: 
Corrupció d’Estat.

- Quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per _«afinar»_ políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari es diu: 
Prevaricació.

- Quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat d’esquenes innecessàriament en el seu trasllat a presó es diu: 
Abús policial

- Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat es diu: 
Corrupció judicial

- Quan les institucions de l’Estat prohibeixen a una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals es diu: 
Censura.

- Quan en un Estat... no hi ha *presumpció d'innocència,* hi han *presos politics,* hi ha gent a *l'exili,* hi ha *violència policial,* hi ha *corrupció d’estat,* hi ha *prevaricació,* hi ha *abús policial,* hi ha *corrupció judicial* i hi ha *censura* es diu:  TIRANIA.
Les coses pel seu nom.      

divendres, 22 de març de 2019

PREGUNTES SOBRE NOSALTRES MATEIXOS (SOBRE EL "FARTS" DEL VICENT PARTAL)

Tots sabem que el camí cap a la independència del nostre país és una cursa de fons, que no és fàcil i que tenim molts enemics, però no defallirem i continuarem caminant fins que aconseguim el nostre objectiu.
Mentre tot això va passant, va bé fer unes petites reflexions, i també preguntes com les que es feia ahir en Vicent Partal a Vilaweb i que ens fem tots, potser. Malgrat tot, no afluixem mai.
Continuem.






 
No puc parlar en nom de ningú més que de mi mateix. Perquè no puc ni vull ni crec que siga correcte d’atorgar-me la representació de ningú més. Però he fet servir el plural, ‘farts’, en compte del singular, ‘fart’, perquè, sense saber quants som que pensem igual, estic convençut que avui no sóc l’únic que se sent així.
En l’editorial d’ahir ja avisava que temia que el recurs, sorprenent, de demanar una opinió al Síndic de Greuges podia ser una manera de cercar una pista d’aterratge des del govern de la Generalitat per tal d’adoptar finalment la decisió de retirar el llaç groc del balcó del Palau de la Generalitat. Lamente no haver-me equivocat. Ho lamente pel que representa en aquest cas concret l’enèsima cessió a les tesis de l’estat. Em sap molt de greu que el Síndic protector dels ciutadans opine que la solidaritat amb els presos és temporalment prescindible, i em sap greu també la incoherència que significa aquesta opinió respecte d’allò que ell mateix ha defensat de manera tan valenta aquests darrers mesos. Però allò que més lamente de tot és que aquest afer confirme el distanciament claríssim entre la gent del carrer i la classe política catalana.
Ahir vam saber que la consellera Artadi quan divendres deia en públic que es defensaria el llaç del balcó ja sabia que el Síndic, en un primer informe, en recomanava la retirada. Ens han remarcat que van demanar uns aclariments i que per això no el consideraven definitiu, aquell primer informe. D’acord. Però si Artadi ja sospitava que podia passar això que ha passat no calia que ens fes aquella proclama que ens va fer. No calia enramar-se en aquell simbolisme pírric que cansa, si ja podia sospitar que acabarien acceptant la retirada. Certament, és constatable que el president Torra és, malgrat tot i pese a qui pese, qui ha anat més enllà en la desobediència a la Junta Electoral espanyola. Però no és pas menys cert que, al final, el regust és molt agre, quan veus que el govern es doblega a retirar un símbol que per a molta gent, precisament per la manera com l’ataquen els qui ens voldrien a tots empresonats, és més que un llaç i és més que un color. Encara que la retirada siga finalment a instàncies d’una institució catalana.
Dit això, és obvi que no podem perdre de vista que el problema principal, l’essencial, el de fons, és l’actitud ridícula de la Junta Electoral –no se m’acut cap més qualificatiu publicable. I estic d’acord que, per això mateix, cal ridiculitzar-la. Som-hi i endavant. Però la decepció que implica la decisió no es pot passar per alt així com així ni és fàcil d’esborrar. Especialment perquè plou sobre mullat i comença a ser hora que escampe.
És evident que aquest afer del llaç al balcó de Palau no és el més greu que hem hagut de suportar ni el més important ni determinant –en això ens posaríem d’acord fàcilment. La situació més greu i cabdal, la primigènia, va passar el 30 de gener de 2018, quan el president del parlament, Roger Torrent, va decidir que no investia el guanyador de les eleccions i quan, tot seguit, el seu partit i el partit del president Puigdemont ho van acceptar. ERC i Junts per Catalunya, és cert que amb intensitats diverses i amb intencions clarament diferents, van entrar aquell dia en una deriva de la qual tinc el dubte si no saben eixir-ne o bé si no ho volen. Una deriva en què persisteixen a partir d’uns interessos que jo com a independentista, i insistesc que vull parlar per mi i prou, ni entenc ni puc acceptar.
No vaig entendre, per exemple, aquella obsessió de fer un govern efectiu que, a part de propiciar un repartiment generós de càrrecs, no ha servit per a res més. No vaig entendre que la CUP no fos capaç de veure que investir Jordi Turull hores abans d’entrar a la presó era la denúncia del règim més poderosa possible. No vaig entendre després que el president Puigdemont convertís la commemoració del 27 d’octubre en un acte partidista, relegant i probablement matant per sempre el Consell de la República, que era l’eina més potent que teníem i podíem imaginar. I no entenc per què el tenen paralitzat el Consell, per quina raó, els uns i els altres, i se’l miren com si fos un artefacte explosiu al qual val més no acostar-se. No he entès les càrregues dels Mossos ni per què no cessen d’identificar independentistes mentre deixen campar com volen els escamots feixistes, una nit i una altra i encara una altra. No vaig entendre en cap moment l’obsessió dels presos amb la hipotètica violència que es podia produir el 21-D a Barcelona, arran de la visita de Pedro Sánchez, com si això els importàs més que no la protesta mateix. O els intents repetits d’apuntalar en el poder com fos el dirigent de l’únic partit, el PSOE, que era imprescindible per a decretar el 155 i engarjolar-los a ells. No entenc per què companys de cel·la no poden ser companys de llista. No entenc per què uns fan vaga de fam i uns altres no. Ni per què quan uns fan vaga de fam uns altres corren a filtrar una fotografia, com si això fos una competició de flaixos. Ni per què s’acaba la vaga. De fet no entenc, i com més avança el judici menys ho entenc encara, ni tan sols per quin motiu es van lliurar als tribunals espanyols si acabaven de proclamar la independència. No entenc l’obsessió que tenen contra la unitat, exacerbada pels fets de l’octubre i que ha esdevingut una autèntica fòbia per part d’ERC, ni com és que els dirigents d’aquest partit diuen cada dia coses que no quadren amb allò que van votar els seus militants com a proposta política després de les eleccions del 21-D. I no cal ni dir que ja estic més que perdut en l’espectacle –no sabria definir-ho de cap més manera–, organitzat entorn del PDECat, la Crida, Junts per la República, Junts per Catalunya i no sé si em deixe ningú més. No vaig entendre tampoc la picabaralla dins la CUP sobre si presentar-se o no, en un moment com aquest, i no sé, sincerament, què fan els de Primàries per Barcelona. No entenc per quin motiu Junqueras veta Puigdemont a les europees o quan Arnaldo Otegi li proposa un front ampli, ni sé per quina raó ara hauran d’enfrontar-se tots dos, cara a cara, i convertir les eleccions en un fratricidi que a Espanya es miraran amb plaer.
La llista pot semblar llarga i feixuga, però al cap i a la fi tot això és molt fàcil de resumir. Simplement em costa d’entendre per què en un moment en què una part diria que important de la població sentim que vivim en un estat d’autèntica excepció, pitjor que mai, els representants que vam votar en les eleccions més difícils de la història, les del 21-D, aquells que vam triar per restituir el govern legítim i recuperar el camí de la República, són tan incapaços, com a conjunt i salvant les individualitats que calga salvar, de fer la feina que els vam assignar. He dit que no ho entenc però vull dir-ho més clar encara. Em resulta simplement incomprensible que ells mateixos no tinguen en compte com ho vam fer per guanyar, quan només cal mirar enrere i recordar que no fa pas tant, el primer d’octubre de 2017, els uns i els altres, ells i nosaltres, vam saber ser carn i ungla. Indestriables.

diumenge, 17 de març de 2019

L' INDEPENDENTISME CATALÀ ES PRESENTA A MADRID.

Gran manifestació avui de l' independentisme català a Madrid (amb la solidaritat d' entitats illenques, valencianes, basques, gallegues, asturianes i andaluses i la solidaritat de sempre de Izquierda Castellana).
L' independentisme s' ha pogut expressar sense intermediaris a Madrid, els que no han estat a la manifestació i els que han tapat tot el que han pogut la importància d' aquest acte a Madrid, tenen la irresponsabilitat històrica que els toca. Però hi ha una cosa clara: que els catalans i catalanes continuarem, malgrat tot, fent camí per la República Catalana, no contra ningú sinó a favor dels ciutadans d' aquest país. Continuem.

dilluns, 25 de febrer de 2019

El MWC, el REI, ARGELERS (CATALUNYA DEL NORD) i COSCUBIELA.


Avui hi ha tres noticies que voliem comentar: 
la primera que avui el rei dels espanyols ha vingut a Barcelona ha inaugurar el MWC, amb un fort desplegament mediàtic i policial (com correspon quan es visita una colònia) i li han fet d' amfitrions uns quants súbdits agraïts (començant per Roca Junyent, aquell de la constitució espanyola) i han fet el passadís-besamans uns altres súbdits encapçalats per l' alcaldesa de l' Hospitalet. Una mica de dignitat ha estat representada pel President Torra i l' alcaldessa Colau-

La segona notícia és que el president en funcions espanyol, Pedro Sanchez, ha fet un acte de precampanya a Argelers (Catalunya del Nord) en un acte de recordatori dels exiliats republicans espanyols, un recordatori una mica tardà. La dignitat ha estat per part dels més de 500 manifestants catalanistes que li han recordat que AVUI ENCARA HI HA EXILIATS i són catalans i els repressors són governants espanyols. Això és el que deien les noticies d' avui de Vilaweb:
"Mig miler de manifestants han rebut el president espanyol, Pedro Sánchez, a les portes del cementiri de Cotlliure (Rosselló), on ha fet un homenatge al poeta Antonio Machado i els republicans que ara fa vuitanta anys van haver de fugir a l’exili. Allà l’han esperat durant tot el matí els manifestants, majoritàriament nord-catalans, que han organitzat una concentració de protesta contra la seva presència. Han fet crits reclamant la llibertat dels presos polítics i han criticat que Sánchez defensi els valors republicans però que, en canvi, no censuri la monarquia espanyola. La manifestació ha recorregut també els carrers de la vila.

El recorregut de Pedro Sánchez a Catalunya Nord i Occitània, marcat pel secretisme, ha començat amb la visita a la tomba de l’ex-president Manuel Azaña al cementiri de Montalban, on es va morir exiliat el 1940. Allà s’hi ha fet una ofrena floral, s’ha guardat un minut de silenci i després s’ha descobert una placa commemorativa en homenatge a l’últim president de la segona república espanyola, fins el 1939.
Després d’haver visitat Montalban i Cotlliure, Sánchez s’ha dirigit a la platja d’Argelers, al costat de l’antic camp de concentració, on ara hi ha una placa commemorativa. Allà hi ha pronunciat un discurs. De fons se sentien els crits dels manifestants que l’han acompanyat durant tota la jornada i que l’han incomodat mentre parlava.
La tercera noticia que us voliem comentar és que els de CCOO es passen una mica de frenada contra els independentistes, però les paraules d' ahir de Coscubiela, ja van ser la cirereta, dient que la vaga de dijous 21 era una vaga "patronal". Bona resposta de l' Andreu Barnils que us l'ha afegim a continuació:
Amics, quan Coscubiela acusa algú de treballar per la patronal sap perfectament de què parla. I no em refereixo pas a Endesa. Em refereixo a SEAT, CC OO i UGT. Una aliança pornogràfica que marca un abans i un després en la cruel història sindical d’aquest país, que Coscubiela coneix de primera mà. Perquè ara dóna lliçons, però, quan era secretari general de CCOO, el seu sindicat i UGT van col·laborar amb els amos de SEAT a l’hora de decidir quins treballadors farien fora i quins no. Per primera vegada en la història col·laboraven en la llista d’acomiadats per la patronal. Gràcies, per tant.
Escriu Carles Vallejo, membre de CCOO, que ho va viure de dins estant: ‘Com a treballador de SEAT, actualment de base, sense cap més càrrec sindical que el d’ésser membre del consell de SEAT de CCOO, que viu i conviu les vuit hores laborables amb els companys i companyes de fàbrica, em fa tanta vergonya això que ha passat. Mai a SEAT no s’havia travessat la frontera dels acomiadaments forçosos, però la cosa greu és que els acomiadaments es podien haver evitat si s’haguessin abordat èticament i solidària a l’hora de negociar-los. Ara, el fet més greu és el de les complicitats sindicals a l’hora de fer les llistes, perquè s’ha passat de les llistes positives (ingrés dels fills o promocions de categoria) a les llistes negatives (incloure gent dins els acomiadats o treure’n). Ha estat el meu pitjor Nadal des que el 1971 vaig passar-lo detingut i torturat als calabossos de la Via Laietana de Barcelona, acusat d’haver organitzat les Comissions Obreres a SEAT. Mai no m’hauria imaginat que trenta-cinc anys després passés això a SEAT. Han acomiadat matrimonis, mare, pare i fills, persones de més de cinquanta-cinc anys i companys com Diosdado Toledano, de cinquanta-sis, militant de la lluita antifranquista i un dels fundadors de CCOO a SEAT. S’han salvat els submisos?… A SEAT es va forjant el sindicalisme del silenci, de la ‘Llei del Silenci’, el film d’Elia Kazan.’ (Font: “Lucha Internacionalista”, núm. 67, p. 13, pdf).
L’home que heu llegit, Carles Vallejo, durant sis anys es trobava a cavall entre Cornellà i Brussel·les, on va muntar el Comitè Econòmic i Social Europeu. Era l’elit de Comissions i després va tornar a treballar a la SEAT. Obrer de base. No pas com alguns altres.
Entrevista amb Diosdado Toledano, un dels acomiadats, i militant de CCOO, i ara portaveu de la Renda Garantida de Ciutadania. El primer dia que vaig llegir això que explica Toledano unes llàgrimes em van caure galta avall: ‘Els sindicats van entrar en la negociació de les llistes amb l’excusa d’evitar que l’empresa inclogués en la llista gent crítica, gent combativa, gent sindicalista. En el meu cas, vaig advertir-los públicament que, si pretenien salvar uns treballadors acordant l’acomiadament d’uns altres, que a mi no em salvessin pas, que em posessin el primer de la llista, perquè acordar la selecció dels acomiadaments, entrar-hi, significa destruir l’esperit del sindicalisme de classe (…) Però, finalment, la llista va ser pactada. És clar que si tu salves els teus amics, els teus pròxims, els teus clients o companys de partit… algú altre anirà a parar al lloc dels qui tu salves. I així dictes la sort d’uns altres companys i companyes. Això ha tingut per resultat una completa barbaritat, com ara que a la llista hi hagi una discriminació clara de les dones. Si a la plantilla les dones són el 14%, a la llista són el 20-21%. Quant a la component sindical, si la CGT té el 7% d’afiliació, a la llista té el 23%: és una desproporció tan evident que demostra una clara discriminació sindical, una repressió contra la CGT. Hi han inclòs dones embarassades, companyes de baixa per maternitat, disminuïts físics i companys amb greus malalties, matrimonis complets, treballadors de més de cinquanta anys de molt difícil recol·locació.’
Disminuïts físics i embarassades. Gràcies, per tant. En fi, quan Coscubiela denuncia col·laboracions entre sindicats i patronal, deu parlar d’això. Perquè, quan ell era secretari general, el seu sindicat va posar-ho en pràctica a la SEAT d’una manera cruel. I va haver de ser la justícia que, amb els anys, acabés declarant injustificats alguns dels acomiadaments.
Dir que Coscubiela va confeccionar personalment les llistes amb SEAT seria mentir. No va pas ser directament ell. Els qui van fer les negociacions van ser Matias Carnero (UGT), que amb els anys ha arribat a ser president del sindicat. Gràcies, per tant. Aquí elogia el pornogràfic acord del 2005 i aquí participa en uns actes de Societat Civil Catalana, el 2019, fet que demostra que drets socials i nacionals van de bracet. Si et pixes en els uns, et pixes en els altres. Per CCOO, l’home a la SEAT era Manolo Gálvez.
Joan Coscubiela (CCOO) i Josep Maria Álvarez (UGT) eren els secretaris generals quan tot això passava. I va durar anys, el conflicte, i la negociació. Els anys del tripartit. Quan les esquerres manaven. Quins records! I a diferència de Vallejo i Toledano, els senyors Coscubiela i Àlvarez van justificar aquesta pornografia Per exemple, en aquesta entrevista amb Mònica Terribas a TV3, que la CGT, indignada, va carregar a la xarxa entre insults:
Avui, després de passar per la política i Endesa, el senyor Coscubiela ha tornat a CCOO. Concretament té el càrrec de formar els dirigents del sindicat. Molta sort a tots ells. Que n’aprenguin tant com puguin. De veritat que sí.

dissabte, 16 de febrer de 2019

AVUI MANIFESTACIÓ, CADA DIA ACUSEM L' ESTAT ESPANYOL.

Avui tots i totes estem convocats a la manifestació, a les 5 de la tarda a la Gran Via de Barcelona.
L' única sortida de la situació és la independència.
ESTAT CATALÀ  ens refermem en el mateix que hem dit aquests darrers anys.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                             

















                        

diumenge, 3 de febrer de 2019

VAGA GENERAL: DIJOUS 7 DE FEBRER DE 2019

ESTAT CATALÀ dóna suport a la Vaga general proposada per la Intersindical-CSC, recolzada per altres sindicats com USTEC o CGT, que denoten un punt de fermesa necessària davant els retrocessos en l' àmbit laboral i el deteriorament de drets i llibertats en l' àmbit social i polític. Al mateix temps que exigim la llibertat dels Presos i Preses Polítiques.
Dijous 7 de febrer fem una crida a tothom a recolzar i participar en la vaga.




dissabte, 26 de gener de 2019

26 de GENER: MONTJUIC (1641), OCUPACIÓ FRANQUISTA (1939) I recordatori MARTÍ MARCÓ (1979).


26 DE GENER, UN MATEIX DIA I TRES FETS  HISTÒRICS: MONTJUÏC (1641), OCUPACIÓ FRANQUISTA (1939) I RECORDATORI MARTÍ MARCÓ (1979).
Un dia com avui, 26 de gener, del 1641 l’ exèrcit de Catalunya derrotava les tropes espanyoles del rei Felip IV a Montjuïc dins la guerra dels Segadors (1640-1652). Les tropes espanyoles havien iniciat una ofensiva a Tortosa i van assaltar i cremar Xerta (Baix Ebre) i van perseguir als que ells anomenaven “sediciosos” acusats de “traïdoria i rebel·lió”, per això podien ser condemnats a mort.
Poc després van assaltar i cremar El Perelló (Baix Ebre) el 8 de desembre  i Cambrils (Baix Camp) el 14 de desembre, allí van executar prop de 700 presoners de guerra i van degollar 400 homes, l’ofensiva va continuar a Vila-seca, Salou i Tarragona i unes altres columnes van anar a Lleida i a Horta de Sant Joan (Terra Alta). La defensa catalana va pensar que els aturarien a Martorell, però no va ser així i es van plantar a les portes de Sants i Hostafrancs esperant  l’assalt final a Barcelona. Però allí, les tropes espanyoles, es van refiar de la seva superioritat: 24.000 atacants contra 6.000 defensors. I no van calcular la rapidesa de la infanteria i cavalleria catalanes comandades pels coronels Tamarit i Cabanyes que els van derrotar de manera clara en la batalla de Montjuïc.
Un altre dia com avui, 26 de gener del 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona. Poc abans, el 16 de novembre, havia caigut el front de l' Ebre i la caiguda de la Catalunya Republicana era només qüestió de setmanes. També cauria la feina del catalanisme i la Mancomunitat, l’ aposta per la cultura i l’ escola catalana, les reformes polítiques, la normalització, l’ IEC, la xarxa de biblioteques, etc. etc.
Però no podem oblidar els símbols i la càrrega històrica dels fets. Les tropes franquistes entren per Castelldefels i per Esplugues de Llobregat, comandades pel General Yagüe, conegut pel “carnisser de Badajoz”.
Poc abans havien entrat el dia de reis del mateix mes a les Borges Blanques i el diari Heraldo de Aragón comentava: ...en Borjas, el feudo de Macià, y en su propia plaza central, quedaba clavada la bandera de España... (publicat avui per “Nació Digital”). Els simbolismes eren importants.
Tampoc ens pot estranyar que esperessin uns dies, un altre 26 de gener, per a entrar per la Diagonal, i destrossar tot el que quedava com a signes de catalanitat: arxius d’ entitats i personals, institucions, nomenclàtor, mitjans de comunicació, llibres, escoles...Tot canviat per una estètica i unes formes feixistes que van mantenir una forta repressió, no exempta de judicis sumaríssims i afusellaments, durant vint anys fins que els tecnòcrates van compartir amb els feixistes el poder i van obrir una etapa marcada per les grans obres i l’ especulació urbanística posterior.
Cal dir que després d’ aquell 26 de gener de 1939, Estat Català va patir detencions i afusellaments entre els seus militants, la majoria afusellats al Camp de la Bota, amb uns judicis que els acusaven de “rebel·lió militar i separatisme”.
Aquest és el llistat:
Llistat de militants d'Estat Català afusellats al Camp de la Bota durant els anys 1939 i 1944.
Afusellaments decidits per l'exèrcit espanyol en judicis sumaríssims, sota l'acusació de “rebel.lió militar i separatisme”.

Nom i Cognoms               Nascut                          Lloc d'execució Data
Miquel Eroles i Sorribes   El Prat de Llob.             Camp de la Bota 29-07-40
Antoni Sedó i Ana            Badalona                       Camp de la Bota 02-03-39
Carme Claramunt i Boret  Roda de Berà               Camp de la Bota 18-04-39
Lluís Escaler i Espuñes    Oliana                           Camp de la Bota 23-04-39
Joaquim Borell i Deulofeu Monistrol                      Camp de la Bota 04-05-39
Agustí Bassols i Castany   Barcelona                    Camp de la Bota 17-05-39
Pere Monpart i Estadella   Caldes de Montbui       Camp de la Bota 23-05-39
J.M. Aymamí i Margalef     Tarragona                    Camp de la Bota 25-05-39
Joan Terrades i Gatius      Ripoll                            Camp de la Bota 20-10-39
Joan Bonamusa i Busquets Mataró                        Camp de la Bota 11-11-39
Enric Ferrer i Baugés         Barcelona                    Camp de la Bota 20-11-39
Miquel Arenas i Pons         Barcelona                    Camp de la Bota 11-02-44
Octavi Tàpias i Cuspineda Granollers                    Camp de la Bota 07-07-39
Pere Valls i Bosch              St. Feliu de Codines    Camp de la Bota 29-05-41
Josep Tauler i Perals         St. Feliu de Guixols      Girona 25-04-39
Enric Ramírez i Hort           Barcelona                     Camp de la Bota 10-11-39
Agustí Miró i Corral             S. Quintí de Mediona   Camp de la Bota 01-08-39
Joan Tomàs i Beltrán         Reus                             Tarragona 15-11-39
Lluís Bori i Orriols               Campdevànol                Camp de la Bota 29-11-44
Jaume Canadell i Mas        La Farga de Bebiè        Camp de la Bota 04-07-39
Joan Castellana i Planas    Castellnou de Bages    Camp de la Bota 27-12-41
Sebastià González i Bofarull Esparreguera             Camp de la Bota 14-07-43
Melitó Farriol i Domènech   Sant Joan                     Camp de la Bota 04-03-39
Joan Urgell i Bes                 Juneda                          Lleida         

Un altre 26 de gener, aquesta vegada del 1979, al començament d’ això que en van dir “Transición” un militant d’ Estat Català i de les joventuts d’ ERC era mort per trets de la policia a l’ Eixample de Barcelona, es deia Martí Marcó i avui fa 40 anys dels fets.
Un mateix dia que enmarca les diferents etapes de la lluita per la identitat d’ aquest país. Des del partit Estat Català mantenim la seva memòria.