dissabte, 14 d’octubre de 2017

Manifest d' ESTAT CATALÀ sobre la Declaració d' Independència.

ESTAT CATALÀ volem manifestar el nostre suport a la declaració d’ independència feta pel president de la Generalitat de Catalunya  i signada pels 72 diputats independentistes el passat 10 d'octubre. El passat dia 10 d'octubre, el president de la Generalitat va fer la declaració d’independència al Parlament de Catalunya. La primera vegada a la història de Catalunya que, representant la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada en el referèndum d' autodeterminació del passat 1 d'octubre va votar de forma  majoritària  a favor de la independència de Catalunya, amb un suport de més del 90% dels vots.
No compartim la suspensió que en va fer el president, com tampoc ho comparteixen l'Anc i d'altres agents socials i polítics.
Estat Català creiem que és hora d'aixecar la suspensió de la independència i proclamar la República Catalana. Creiem que en cap cas, si som un estat de fet, restarà possibilitats d’ intermediació o reconeixements internacionals, tot el contrari, és evident que cap estat no reconeixerà Catalunya si no som independents. Catalunya té simpaties i suports a nivell internacional , un exemple n’és el Parlament d'Eslovènia, que acaba d'aprovar aquest matí una resolució a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya i d'una solució dialogada entre Catalunya i Espanya. La resposta esperada de la Unió Europea no ha sigut tal i és un menyspreu pels catalans la proposta d'una tercera via dins la constitució espanyola que han proposat , a més de ser un aval a la política recentralitzadora i repressiva del PP.
Catalunya és un subjecte polític, per la seva història i per la voluntat d'una majoria de catalans que vam votar majoritàriament per la independència el passat 1 d'octubre.
La declaració i, posterior suspensió del president Puigdemont, va provocar una gran decepció als centenars de milers de catalans que estaven esperant la declaració d’ independència després de tants anys de lluita , mobilitzacions i haver guanyat el referèndum d’ independència.
És evident que el govern espanyol no negociarà mai, i tampoc acceptarà una mediació internacional. Tot el contrari, ja ha optat per la via repressiva enviant un requeriment al president de la Generalitat, previ a la aplicació de l’article 155 , que vol dir suspensió d’ autonomia i possible empresonament del govern.
El camí, l'únic camí  és aixecar la suspensió de la declaració de independència per part del govern de Catalunya abans que apliquin l’ article 155 i fer efectiva la independència amb totes les conseqüències i les moltíssimes dificultats que això comportarà.
Ningú va dir que seria fàcil, tenim el suport del poble i ben segur que Catalunya serà el proper estat 188 a l'ONU.

Catalunya, 13 d’octubre de 2017

dissabte, 7 d’octubre de 2017

MEMÒRIA DELS MILITANTS MORTS EL 6 D' OCTUBRE DE 1934.

Ahir , 6 d' octubre, Estat Català amb altres entitats, van fer com cada any un homenatge a les persones que van morir el 6 d' octubre de 1934.
En aquell moment, el President de Catalunya va declarar "l' Estat català dins la República federal espanyola" i l' atac de l' exèrcit espanyol va produir alguns morts als carrers. Un dels llocs atacats va ser el sindicat CADCI, a la Rambla, número 10.
I allí mateix es va recordar ahir aquests fets i les seves víctimes. Catalanistes que havien fet front a la recentralització de l' estat, havien fet front a la crisi de la Llei de Contractes de Conreu, a les sentències abusives del Tribunal de Garanties Constitucionals i dels Fiscals de l' Estat.
Una de les persones que van morir va ser Jaume Compte, que havia estat militant de prestigi a Estat Català.
La memòria històrica no es pot perdre, per recordar on som i d' on venim.

       

divendres, 29 de setembre de 2017

PARTICIPA I DEFENSA EL TEU COL.LEGI ELECTORAL !!!



A només dos dies pel referèndum, la productora audiovisual Metromuster ha realitzat un emotiu vídeo que crida a participar l'1-O, però també a "defensar el teu col·legi electoral" per "ajudar la gent a votar" i "fer possible el referèndum" organitzant-se des del barri, vila o poble de cadascú.
Combinant imatges d'esdeveniments i personatges històrics com la Diada del 1977, quan es va sortir al carrer a reclamar "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia", amb paisatges de Catalunya i les darreres manifestacions i actuacions del govern espanyol per fer veure al món per què Catalunya vol ser independent (tall d' article d' El Nacional).

dimarts, 26 de setembre de 2017

POSICIÓ DE LA CASA BLANCA I AVUI TANCAMENT DE LA WEB DE L' ANC

Dues noticies d' avui que ens situen en la posició de la setmana: les posicions internacionals i el tancament de webs i i el retrocés de la llibertat d' expressió a CATALUNYA.

La Casa Blanca reafirma que treballarà amb ‘l’entitat o govern’ que surti de l’1-O hores abans de la visita de Rajoy

La portaveu de la Casa Blanca, Sarah Sanders, ha reafirmat avui la posició expressada pel Departament d’Estat fa dues setmanes sobre la voluntat de treballar amb qualsevol ‘entitat o govern’ que resultés del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Quan un periodista li ha demanat sobre el reconeixement d’una Catalunya independent, Sanders ha dit que no afegiria res al que va dir la portaveu del Departament d’Estat i que si hi havia cap canvi de posició ja el comunicarien. El cas és que la Casa Blanca fa aquesta afirmació poques hores abans de la visita de Mariano Rajoy a Donald Trump.
La pàgina web de l’Assemblea Nacional Catalana ha estat intervinguda aquesta nit per la Guàrdia Civil sense haver-ho notificat prèviament. Fonts de l’entitat han confirmat que no era pas cap atac pirata. ‘Ja hi som, a Espanya la Guàrdia Civil pot tancar el web d’una entitat privada legal sense notificació prèvia’, ha escrit a Twitter el cap de premsa de l’ANC.
Aquesta nit també, la Guàrdia Civil, han tancat la web de l’ ANC, sense notificació prèvia.
Aquest era el comentari d´Adrià Alsina (ANC)








Ja hi som. A Espanya la Guàrdia Civil ja pot tancar el web d'una entitat privada legal sense notificació prèvia. Hola, dictadura

dijous, 21 de setembre de 2017

THE DAY WHEN SPAIN LOST CATALONIA.

The day when Spain lost Catalonia
«With his coup Rajoy has destroyed any remote chance to prevent Catalan independence»
The referendum campaign was making very steady progress, with just the odd hiccup. Seven days into the campaign, every indicator was sending a clear message: Madrid’s provocations were having no effect, were not frightening off voters; quite the opposite, actually. Tracking polls hinted at an uptick in turnout and a widening Yes lead. In Madrid the figures sent shivers down spines. That is why the staged the coup.
The coup d’état was ready, it was their Plan B. It is so obvious that proving that much is dead easy. You cannot decide overnight to bring cruise ships to the ports of Barcelona and Tarragona, either to be used as floating quarters for police officers or as prisons, once again. Therefore, this must be part of a calculated plan, devised weeks or months ago: the occupation of Catalonia by means of a putsch against our institutions.
However, this coup entails very high risks for Spain. The first one is to know how they will manage the situation from now on. Amid the crisis, the Catalan authorities, with the strength afforded to them by the people rallying in the streets, have reacted with their usual calm level-headedness. The Catalan government has stood its ground and avoided responding in kind. What does Spain want? To impede the referendum. So, how should we react? By holding the referendum.
Rajoy showed his weakness in a pathetic public address where he claimed that the vote cannot go ahead anymore. Of course it can! If anything, he is the one with a problem: finding a way out of the mess he has created. We will see how they manage to ease the tension. Obviously, they have not won and we will vote on October 1, so their chances of upping the ante are slim.
Still, the greatest risk that they could possibly take is already behind them: yesterday was the day when Spain lost Catalonia for ever. Make a note of this date: September, 20 2017. And do realise that, no matter what happens next, with his coup Rajoy has destroyed any remote chance to prevent Catalan independence.

OFEGAMENT A CATALUNYA: EL DIA QUE ESPANYA VA PERDRE CATALUNYA PER SEMPRE.

El que va passar ahir és molt simptomàtic del que pensa fer el Govern espanyol en relació a Catalunya. històricament estan acostumats als cops d´estat. I aquest és l' únic pla (no tenen pla B), però per aquesta via han anat perdent Catalunya.
I ells, eufòrics, ens demanen i ara què? ja no hi haurà referèndum ?
El que s' haurien de preguntar és: ara que no hi ha cap autonomia per a gestionar, de què hem de parlar?  Ells saben que de res. Els catalans i catalanes només tenim un camí...I ells el saben perfectament.
L' editorial den Partal d´avui a Vilaweb és també prou eloquent:

La campanya electoral anava avançant amb entrebancs però ferma, molt ferma. Ja havien transcorregut set dies i tots els indicadors eren clars: les provocacions de l’estat espanyol no feien efecte, no esporuguien els votants, sinó que més aviat aconseguien l’efecte contrari. Els trackings, les enquestes permanents que prenen el pols del vot, indicaven un augment lleuger de la participació i un augment clar del vot a favor de la independència. Les xifres aterrien la Moncloa i per això van activar ahir el cop d’estat.
El cop d’estat ja el tenien preparat, era el seu pla B. És molt evident i ben senzill de demostrar. No la improvises, la presència de vaixells als ports de Barcelona i Tarragona, tant si és per a allotjar policies, com si és per a provar de convertir-los, com el 1934, en presons. Això respon a un pla fred, dissenyat amb una antelació de setmanes o mesos. Cercaven l’ocupació de Catalunya en forma de cop d’estat contra les institucions del país. Un cop d’estat, tingueu-ho clar, que no solament vol impedir la independència, sinó destruir l’autonomia.
Aquest cop d’estat, però, implica riscs molt greus per a Espanya. El primer, saber com gestionarà aquesta situació, ara, el govern de Mariano Rajoy. La Generalitat, amb la força que li ha donat la gent eixint en massa al carrer, ha reaccionat amb la serenitat i amb el cap fred a què ens ha acostumat enmig de la crisi. No ha baixat al fang i s’ha mantingut en terreny ferm, no ha fet allò que volia Rajoy. Què vol Espanya? Evitar que es faça el referèndum. Quina ha de ser la reacció, doncs? Fer-lo. El president del govern espanyol, de fet, ha demostrat la seua feblesa en una intervenció patètica en què ha dit que el referèndum ja no es podrà fer. Però es farà, el farem, i el problema el tindrà ell, que haurà de trobar la manera d’eixir de l’embolic on s’ha ficat. Perquè guanyar, com deia ahir que havia fet, és evident que no han guanyat: el referèndum continua convocat oficialment pel govern i segurament ahir l’única cosa que van aconseguir va ser que la voluntat de participació pujàs uns quants punts i el votants del sí uns quants més encara.

Ara, el risc més gran que podien assumir ja els ha passat pel damunt, perquè ahir va ser el dia en què Espanya va perdre Catalunya per sempre. Apunteu-lo: era el 20 de setembre de 2017. Apunteu-lo perquè ahir el govern espanyol va acabar de fer impossible cap mena d’acord entre la Generalitat de Catalunya i l’estat espanyol, en res i sobre res i durant generacions. I perquè ahir el pacte de la transició va ser definitivament enderrocat i ja no queda cap pont per on transitar. Ahir Rajoy es va posar la corda al coll enfrontant-se no tan sols als catalans sinó a la majoria del seu parlament. I ves que no acabe ell fora del govern espanyol abans no es pensa ningú. Però, per sobre de qualsevol altra consideració, sigueu conscients que, passe què passe a partir d’ara, Espanya, amb aquest cop d’estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d’aturar la independència. Perquè la violència de la policia i els jutges simplement no podrà fer res contra la mobilització popular del primer d’octubre, contra els milions de mans que posarem els papers de vot dins milers d’urnes. Però també perquè ja no hi ha cap autonomia per a recuperar ni per a poder gestionar.

dimecres, 20 de setembre de 2017

CRIDA CIUTADANA A CONCENTRAR-SE DAVANT TOTES LES DETENCIONS I REGISTRES QUE HI HAGI A CATALUNYA.

Davant l' atac sistemàtic a les llibertats bàsiques (expressió, premsa, informació, vot,...) i la intervenció davant les Conselleries del Govern Català, ESTAT CATALÀ informem a la ciutadania que:

1. Estem al costat del nostre Govern, que és el Govern que hem votat i l´únic que ens representa.

2. Sempre hem estat i estarem al costat de les llibertats individuals i col.lectives i de la DEMOCRÀCIA de veritat.

3. Fem i farem difussió de totes les crides a la ciutadania per a concentrar-se pacíficament davant de tots els llocs on es retingui, detingui o s' escorcolli a Catalunya.

4. Defensarem el dret de vot i aquest referèndum, en qual podrem decidir el futur del nostre poble.

5. No tenim res a veure amb el Govern Espanyol. No cal ser cap Catedràtic en Història per saber que l' únic camí que ens han ofert sempre als catalans és la repreessió, la repressió i la repressió.

 CRIDES A LES CONCENTRACIONS:
L’ANC i Òmnium han fet una crida a defensar les institucions arran de l’assalt de la Guàrdia Civil espanyola. Aquest matí s’ha activat una operació per assaltar instal·lacions del govern català, començant pel Departament d’Economia.
Jordi Sànchez, president de l’ANC, des de Twitter, ha fet una crida als ciutadans a acudir a la seu del Departament d’Economia.
 Òmnium ha fet la mateixa crida a Twitter i ha demanat que ‘tothom vagi a donar-hi suport’ i que no es deixin intimidar pels escorcolls de la Guàrdia Civil.
 Aquestes són les adreces de les conselleries i empreses assaltades per la Guàrdia Civil espanyola:
·         Conselleria d’Economia. Rambla de Catalunya 19, Barcelona
·         Conselleria d’Exteriors. Carrer de la Pietat, 4 Barcelona
·         Conselleria de Benestar i Família. Passeig del Taulat, 266-270, Barcelona
·         Conselleria de Governació. Via Laietana, 26 Barcelona
·         Empresa Indra. Carrer de Roc Boronat, 133 Barcelona

divendres, 15 de setembre de 2017

RECENTRALITZACIÓ, RETROCÈS DE DRETS i AMENACES ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ CATALANS.

Aquests dies hem vist l' obertura de diligències per fer un acte polític (per cert, multitudinari). Hem vist prohibicions, recerca d' urnes i paperetes de vot. L' entrada de la Guàrdia Civil a revistes i les amenaces a mitjans de comunicació, institucions i ciutadans particulars.
Una democràcia ben curiosa l' espanyola, prohibeixen votar en "nom de la democràcia". Estem entrant en un estat d' excepció sense declarar-lo. I la intervenció de facto d' aquesta economia catalana (ja de per sí asfixiada).
Us deixem la nota de Vilaweb exposada als seus lectors després de la visita de la Guàrdia Civil.
Avui han rebut la visita Vilaweb, El Nacional i El Punt/Avui.

 Aquesta tarda, dos membres de la Guàrdia Civil han visitat la redacció de VilaWeb per lliurar al seu director una notificació relacionada amb el referèndum que es farà el primer d’octubre al Principat.
Vist que diversos mitjans se n’han fet ressò, VilaWeb aclareix als seus lectors que efectivament la visita ha tingut lloc i que VilaWeb continuarà defensant els principis bàsics que han mogut sempre la seva feina professional, el primer i més rellevant de tots, la llibertat d’expressió i el dret dels ciutadans d’estar informats.
Agraïm l’interès de tothom i expressem el nostre suport a les empreses i els companys que han rebut visites semblants.

dijous, 14 de setembre de 2017

AVUI PRIMER ACTE REFERÈNDUM: TARRAGONA

Començament de la Campanya del Referèndum.
Acte de començament a Tarragona.


dilluns, 11 de setembre de 2017

TEXT DE L' ACTE DE L'11 DE SETEMBRE DE LA COMISSIÓ INDEPENDENTISTA FOSSAR DE LES MORERES.

Text llegit aquest matí a l' acte del Fossar de les Moreres per part de la Comissió Independentista:

 Companys i companyes,
Aquest 11 de setembre tenim la satisfacció de cel.lebrar dues coses:

1. Que fa 40 anys que l’ independentisme va tornar a omplenar el Fossar de les Moreres, cosa que no havia passat des del franquisme. I per tant el sentiment de la majoria de catalans i catalanes es va poder expresar lliurement al cor de la capital catalana.

 2. Que aquest 1 d' octubre estem convocats a un referèndum que culmina l'acumulació de forces fetes al voltant de l' independentisme. Aquesta acumulació de forces s’ ha fet en diferents etapes:

a) la primera etapa a partir de posar els arguments del país damunt la taula i explicar qui som i on volem anar
b) en la segona, el qüestionament de la "transició,´" i de la Constitució basada en tres pilars intocables (no s’havia de qüestionar l’ esperit del 18 de juliol i el cop d’ estat franquista, la monarquia era intocable i també la unitat d’ Espanya).
c)  la tercera va girar al voltant de la reforma de l'Estatut, la retallada i les seves conseqüències (entre 2006 i 2010) i
d) la quarta és l’ etapa de les grans manifestacions, la negativa a pactar res per part de l’ Estat espanyol i la guerra mediàtica oberta contra Catalunya (etapa de 2012 a 2017).
 Tot això ha portat progressivament al qüestionament de la monarquia, al qüestionament de l' estatus quo espanyol amb un sistema de relleus (PP-PSOE) i la mort del sistema autonòmic i de les terceres vies.
Davant de la situació, l'única proposta viable posada sobre la taula és la creació d' una nova República Catalana.
Com en tot referèndum, només hi ha tres opcions: a) si volem formar aquesta nova República,
b)si volem continuar igual o pitjor en un estat que va recentralitzant i c) votem en blanc..
També com en tots els referèndums s' obre una campanya electoral i nosaltres VOTAREM SÍ.
Tenim moltes raons per a fer-ho. Aquestes són algunes: 
1. Per una República Catalana que garanteixi el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes i un repatiment just de la riquesa......votarem Sí.

2. Per una República Catalana que garanteixi una societat oberta, plural i intercultural....votarem Sí

3.Per un país on els nostres jubilats i jubilades puguin tenir la seguretat de disfrutar d'unes pensions dignes........votarem sí

4.Per un ensenyament i un sistema sanitari, públics, gratuïts i de qualitat........ votarem sí

5. Perquè el català sigui la llengua oficial a Catalunya.........l'1 d'octubre vorarem Sí

6.Per una Catalunya inclusiva on tothom hi tingui cabuda i tots hi pugui anar trobant el seu lloc, segons les seves capacitats (ja que això vol dir inclusiva) ......votarem Sí

7.Perquè els nostres joves tinguin una sortida laboral digna i no estiguin condemnats a l'atur, el treball precari o l'exili econòmic.......votarem Sí.

8. Perquè hi hagi una política cultural al servi de les classes populars i no sigui un bé de luxe per minories.....votarem Sí

9.Per una República Catalana solidària amb tots els pobles del món …....votarem Sí.

10 .Per construir un nou país des de zero, més just, més democràtic i on totes les opinions hi tinguin cabuda (també el dret de vot i la llibertat d’ expressió, en aquest moment qüestionats).....votarem Sí

11.Per tenir veu pròpia a Europa i el món, sense intermediaris …..votarem Sí.

12.Per una República Catalana respectuosa amb el medi ambient , lliure de nuclears i on les polítiques econòmiques no les dictin les grans companyies elèctriques......votarem Sí.

13.Per una República Catalana que recuperi la memòria històrica dels que han lluitat per la llibertat de Catalunya i totes les víctimes de la repressió.......votarem Sí

14. Per un Estat Català lliure de corrupció on totes les persones puguin viure del seu treball i esforç i no de l'especulació, l'amiguisme i el frau.....votarem Sí
15. Per una república que garanteixi l' habitatge a tota la población…., votarem  SI.
16. Perquè mai més grans empreses (com Endesa, Adif, Telefònica o Aena) tinguin alts beneficis a Catalunya i facin inversions mínimes al territori i perquè, al contrari,  quan es facin grans projectes es compti amb els habitants del territori i no amb els interessos d'uns quants (i parlem dels casos com els transvassaments, cas Castor, fraking, aturada de projectes d'energies novables, etc.)  Perquè això no passi més ……......Votarem    SI.   

17. Perquè la República Catalana és la millor proposta presentada i que pot garantir el nostre futur i el dels nostres fills i filles. PERÒ TAMBÉ PER DIGNITAT  I PER AQUEST POBLE....................votarem   SI.    

diumenge, 10 de setembre de 2017

ACTE DEL FOSSAR, A LES 12 DEL MIGDIA

Demà, 11 de setembre, com cada any, ESTAT CATALÀ convocarem amb altres entitats els actes del FOSSAR al migdia.
Aquest any amb unes característiques especials, ja que fa 40 ANYS del retorn de l' independentisme al Fossar després del franquisme. Aquell any 1977, els milers de concentrats al Fossar van poder cridar "Independència" ben fort en aquest lloc emblemàtic al cor de la capital de CATALUNYA.

Una altra característica especial és que estem en pre-campanya de cara el REFERÈNDUM DE L' 1 D' OCTUBRE.
Per això us convoquem a aquest 11 de setembre que encara una nova etapa. A les 12 del migdia.


dissabte, 9 de setembre de 2017

SOLIDARITAT AMB EL VALLENC DE VALLS I CRIDA A CONCENTRAR-SE.

Solidaritat d' ESTAT CATALÀ amb el setmanari EL VALLENC.
La mateixa solidaritat que han mostrar moltes persones, col.lectius, entitats, parits, mitjans i també el Col.legi de Periodistes.
Per a seguir la informació de Valls podeu seguir aquest enllaç: Però destaquem la informació directa de
Davant @elvallenc defensant la democràcia 
Mira-ho al  https://www.pscp.tv/w/bIJnbDFEWUVYb3FtbmdqZ0x8MW1yR21tWUxBalZHeRAfj6TnQzCiJO60JT8FumlOYcEALbdln4oCmhY9b50g 
 
La resposta de les persones de Valls i comarca, han estat MODÈLIQUES. Aquest és el camí per continuar cap a la independència, ens plantarem davant la por.
No els deixarem sols, a cada actuació respostes de protesta immediata, defensant el DRET D' EXPRESSIÓ dels mitjans I EL DRET DE VOT al referèndum.
NO ENS FAREM ENRERA PERQUÈ TENIM MÉS ARGUMENTS QUE ELLS, SOM MÉS I GUANYAREM.
Els que no estem físicament a Valls, tenim la primera convocat+oria el proper dilluns 11 de setembre al matí al Fossar de les Moreres. Com sempre a les 12 del migdia.

Però, evidentment fem una crida general a tots els actes de la Diada i a vota l' 1 d' octubre.

dijous, 7 de setembre de 2017

LES GRANS ESTAFES SON LES DEL PP-PSOE I EL VIST-I-PLAU DELS CIUDADANOS.

Ens alegra l' aprovació d' ahir de la Llei del referèndum per part del nostre Parlament.
Des del Govern espanyol, la vicepresidenta sra. Saez de Santamaria diu que "le causaba bochorno" el que passava a Catalunya. El mateix avui el sr. Rivera.
El que no entenem és perquè no formen part del mateix partit si diuen el mateix. Suposem que els convé encara tenir una marca blanca (Ciudadanos).
Diuen que el Govern català només parla d' independència i ells paren d' allò que interessa als ciutadans.
El que interessa als ciutadans (tant catalans com espanyols) és perquè s' han destinat 40.000 milions d' euros de diners públics que es treuen de la butxaca de les persones per a rescatar bancs privats, molts d' ells molt ben relacionats amb el Govern espanyol.
Una altra cosa que interessa a la població és perquè amb diners públics hem de pagar un nyap privat (Cas Castor) o la inactivitat d' Enresa., etc.
Us posem l' article d' avui sobre l' ESTAFA del PP-PSOE sobre els diners públics que van a mans privades i els Ciudadanos no veuen

MADRID
PÚBLICO
El Banco de España ha puesto al día las cifras de lo que ha costado el rescate bancario. Actualizado a 31 de diciembre de 2016, el supervisor ha calculado el montante total de las ayudas a 14 entidades financieras desde mayo de 2009. Las diversas ayudas públicas —aportaciones de capital netas, avales (EPAs) y garantías enumeradas— del Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB), organismo público, suman 56.865 millones de euros, de los cuales el Banco de España da por perdidos 42.590, más del 80% del dinero público destinado a sanear la banca española. 
Según las cifras aportadas por el Banco de España, se han recuperado a día de hoy 3.873 millones de euros y cree que todavía se puede recuperar un máximo de 10.402 millones, lo que da una suma máxima de 14.275 millones. 
ADVERTISING
Por otro lado, el Fondo de Garantía de Depósitos (FGDEC), que se nutre del dinero que aportan los propios bancos a partir de los depósitos de sus clientes, ha contribuido en total con 20.092 millones al rescate bancario de los que sólo ha recuperado 673 millones. En el caso del Fondo de Garantía de Depósitos, el Banco de España no ofrece ninguna estimación del dinero que se puede recuperar. 
En cifras redondas, entre las ayudas públicas del FROB y las del Fondo de Garantía de Depósitos, las ayudas a los bancos españoles han superado los 76.000 millones, de los que 64.000 no se van a recuperar.

A 31 de diciembre de 2016 se habían recuperado 3.873 millones de dinero público, de los que 977 millones fueron devueltos por CaixaBank en abril de 2013 procedentes de las ayudas recibidas por Banca Cívica, 800 milones de una emisión de mayo de 2010 de cuotas participativas de CajaSur, 782 millones por la venta de su participación en Catalunya Banc, 783 millones por venta de la participación en NCG, 407 millones amortizados anticipadamente por Ibercaja Banco de una emsión de obligaciones convertibles realizada por Caja 3 y 124 millones amortizados antes por Liberbank de una emisión de obligaciones convertibles.
El Banco de España estima que este importe recuperado se incrementará con la venta de las participaciones del FROB en BFA (Bankia) y BMN, y la amortización de las obligaciones obligatoriamente convertibles de Banco CEISS por 604 millones de euros. 
Respecto a los avales concedidos por el Estado a las entidades por un importe total de 110.895 millones de euros, actualmente, tras los vencimientos de las correspondientes emisiones, se encuentran cancelados en su totalidad. No se ha producido ninguna pérdida para el Estado derivada de estos avales, habiendo percibido por los mismos ingresos vía comisiones.

Por último, hay que contabilizar la aportación de fondos públicos a la Sociedad de gestión de activos procedentes de la reestructuración bancaria (Sareb) a través del FROB, que ascendió a 2.192 millones de euros, así como los avales públicos concedidos por el Estado a la deuda emitida por la Sareb por un importe, al 31 de diciembre de 2016, de 40.925 millones de euros.

dimarts, 5 de setembre de 2017

CINC CLAUS A RECAPITULAR (ABANS DE LA VOTACIÓ DE DEMÀ)

Va bé de fer unes reflexions abans de les votacions de demà al Parlament.
Ens sembla que les que avui ha fet Vicent Partal resumeixen bastant bé la situació:

 Demà el Parlament de Catalunya començarà la desconnexió jurídica de l’estat espanyol aprovant, si no passa res, la llei del referèndum. Entrarem així en una nova fase del procés cap a la independència que ha ocupat aquest país tota la dècada. El moment és prou transcendental per a recapitular com hem arribat fins ací i posar llum a una decisió única com aquesta que es prendrà demà.

1. Espanya va trencar les seues regles amb la sentència de
 l’estatut. L’origen de tot això que vivim és la sentència contra
 l’estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional espanyol.
Avui ja és àmpliament reconegut que allò va ser un colp
d’estat contra la pròpia constitució i va representar el tren-
cament de l’equilibri que s’havia establert al final del fran-
quisme.
La relació entre el poder central espanyol i el poder autonòmic
 català es basava en les anomenades dues claus. En cas de
qualsevol aspiració catalana, Madrid es reservava sempre
una clau: l’estatut aprovat a Catalunya havia de passar pel
sedàs de Madrid i podia ser alterat. I Catalunya tenia també
 la seua clau: en cas d’alteració podia rebutjar-lo en referèn-
dum. El procés era nítid, transparent i equilibrat. Una clau
donava garanties a Espanya i una altra en donava a Catalunya.
 Cada part tenia una cosa a dir-hi. La irrupció d’una tercera
clau que no havia existit mai i que va fabricar el PP va trencar
 l’equilibri constitucional i va rompre la convivència. El cul-
pable que siguem on som és l’estat espanyol, per una acció
unilateral, la sentència del Constitucional, que va liquidar el
pacte de la transició.
2. Espanya s’ha negat a dialogar sobre res. No únicament
sobre la independència: sobre res. Catalunya no té el dret
 d’imposar la secessió a Espanya, però Espanya tampoc no
té el dret d’imposar la unitat a Catalunya. En cas d’un con-
flicte polític major com el que hi ha ara al Principat, l’única
solució possible és la negociació, com va deixar clar la Cort
 Suprema del Canadà en l’opinió que emeté sobre el referèn-
dum del Quebec, tan celebrada.
La negociació hauria pogut tenir moltes formes i s’hauria
pogut centrar en molts aspectes. Després de la primera
gran
 Diada, el govern de Catalunya va proposar a Madrid un
diàleg sobre el pacte fiscal i els drets culturals que no so-
lament va ser rebutjat, sinó escarnit i tot. Les forces polí-
tiques catalanes han reclamat gairebé vint voltes, formal-
ment, de negociar les condicions d’un referèndum que ser-
vesca per a aclarir la voluntat política dels catalans. I qui
s’ha negat sempre a negociar, no ara sinó sempre, ha estat
 Madrid. L’estat espanyol ha menystingut el principi demo-
cràtic que reclama que les desavinences es resolguen amb
 una negociació de bona fe i respectant l’expressió demo-
cràtica de qualsevol projecte polític. I aquest menysteni-
ment deslegitima els arguments espanyols.
3. El poble de Catalunya va atorgar al parlament un
 mandat democràtic clar per a la proclamació de la in-
dependència. En les eleccions del 27 de setembre de 2015
 els ciutadans de Catalunya van atorgar la majoria absoluta
 dels escons del parlament a les forces que s’hi van presen-
tar amb un programa que oferia la proclamació de la repú-
blica catalana. El fet que no s’aconseguís per poc el 50%
dels vots a favor de la independència ha portat aquests
partits a considerar que calia validar l’opció amb un acte
 més de democràcia: un referèndum.
Sempre s’ha volgut que aquest referèndum fos pactat amb
 l’estat espanyol, però això ha estat impossible. I és preci-
sament aquesta negativa a negociar res que justifica i dóna
 valor legal a la decisió unilateral que prendrà demà el Par-
lament de Catalunya. No hi ha cap més alternativa ara ma-
teix per a dirimir l’envit polític que els ciutadans de Cata-
lunya han volgut traslladar als seus diputats.
4. La llei internacional atorga cobertura legal a l’auto-
determinació i fins i tot a la secessió unilateral. El dret
d’autodeterminació de tots els pobles és una part essencial
de la doctrina jurídica internacional. És un dret absolut
que passa per damunt de les legislacions nacionals, car
forma part de les dues convencions sobre drets humans
 de l’ONU del 1966, reconegudes com a norma legal
superior per la constitució espanyola.
El Parlament de Catalunya pot invocar de manera legí-
tima aquest principi general de la llei internacional com
a cobertura del referèndum. I encara més: la sentència
de la Cort Internacional sobre Kossove ha aclarit defini-
tivament dues coses molt importants. Que no hi ha cap
provisió de la llei internacional contrària a la proclama-
ció unilateral d’independència d’un territori i que la pro-
clamació de la inviolabilitat de les fronteres només afecta
els conflictes entre estats i no pot impedir de cap manera
 la secessió d’una part d’un estat.
5. La pràctica internacional demostra el suport 
explícit als processos d’autodeterminació i que la
 norma resultant és l’acceptació dels nous estats 
dins la societat internacional. Unes quantes xifres
poden resultar d’interès. Des del 1991, 53 entitats
substatals, com Catalunya, han fet referèndums d’auto-
determinació. D’aquests referèndums, 27 els han fets
d’acord amb l’estat del qual formaven part i 26 uni-
lateralment. L’estat espanyol ha reconegut 26 estats n
ous dels 27 que s’han constituït al món des del 1991,
la majoria proclamats de manera unilateral. De fet,
7 estats dels 28 que avui formen part de la Unió Euro-
pea, el 1991 eren part d’uns altres estats, en situacions
comparables a les de Catalunya avui. Els 7 estats mem-
bres de la Unió Europea que el 1991 no eren indepen-
dents (Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia,
Lituània i la República Txeca) se’n van fer tots de ma-
nera unilateral, i en 5 d’aquests casos amb referèndums
 unilaterals. I tots són reconeguts per Espanya i formen
part de la Unió Europea.
Dins la Unió Europea, tot i que no hi ha cap provisió
 legal sobre què cal fer en cas de secessió d’una part
d’un estat membre, sí que hi ha una pràctica consistent
de respecte i reconeixement dels referèndums d’auto-
determinació. Per exemple, la UE ha pres decisions
importants a partir del resultat dels referèndums del
Sarre (1955), Grenlàndia (1982) i el Brexit (2016) i
no ha posat cap trava al referèndum d’Escòcia (2014).
 Tots aquests referèndums s’han fet dins el territori de
la Unió. Alhora, ha acceptat com a estats membres set
 països nascuts de processos unilaterals i ha negociat i
 ha donat suport a la pràctica de l’autodeterminació en
 estats com ara Kossove, fins i tot en clara contradicció
 amb la posició espanyola.
En resum: si hem arribat fins ací és bàsicament a partir
 de la legitimitat atorgada al Parlament de Catalunya
per la població en les eleccions del 27-S i a la legiti-
mitat atorgada per la comunitat internacional al dret
d’autodeterminació. Però també hem arribat ací per
 la persistent deslegitimació de la posició espanyola,
contrària a les regles i la pràctica internacionals, que
arriba a violar la seva constitució i les provisions
consegüents.
Ara, doncs, és el moment de fer el pas, amb la força
 ciutadana acumulada durant aquesta dècada i essent
 conscients que la comunitat internacional reaccionarà
com ha reaccionat sempre: guiada per la necessitat de
resoldre un conflicte polític que no pot ser ofegat amb
 legalismes.

dissabte, 26 d’agost de 2017

SUPORT A LA MANI, PERÒ DESPRÉS DE LES FOTOS, QUÈ ?

ESTAT CATALÀ, com és obvi, donarà suport i assistirà a la manifestació d' aquest dissabte per coherència, dignitat i solidaritat amb totes les víctimes. També volem dir que assistirem a la convocatòria de les entitats prèvia a la manifestació institucional. pensem que hem d´estar a les dues. a la primera (de les Entitats) per a condemnar el cinisme dels dirigents espanyols que només venen a Catalunya (una colònia més) per a fer-se les fotos necessaries per a la seva parròquia espanyolista i la segona mani per les raons que hem dit abans.
Ens agradaria que ens aclarissin aquests dirigents espanyols després de les fotos què faran? Es reuniran amb l' alcaldessa per veure si posaran pilones? si seran fixes o mòbils? Que no ens prenguin per rucs, fa temps que ens coneixem. Malauradament uns 500 anys.


Tampoc anirà malament que rellegim una entrevista amb Pius Alibek que va publicar ahir Vilaweb:

 ‘Lamentem els atemptats mentre ens posem samarretes patrocinades per Catar’, deia Pius Alibek en aquesta entrevista a VilaWeb d’aviat farà dos anys. Feia una setmana dels atemptats de París contra terrasses de bars, contra la sala Bataclan, contra l’Estadi de França… Alibek, nascut a Ainkawa, al Kurdistan, va estudiar filologia a Bagdad, va continuar els estudis a Londres i va arribar a Barcelona el 1981. A Arrels nòmades (la Campana, 2010) relatava els seus anys d’infantesa i de joventut a l’Irac, un país que ha canviat tant des que ell era petit.
El coneixement que té de la situació del Llevant i la seva condició de barceloní ens ajuden en aquesta conversa (que aquesta vegada tenim una setmana després de l’atemptat de la Rambla) a sacsejar la manera com ens mirem el problema: com veiem l’amenaça del gihadisme, qui hi té interessos, com enfoquem els debats sobre l’islamisme radical… ‘Tothom estava d’acord que l’Aràbia Saudita i Catar subvencionessin l’organització gihadista al-Nusra al principi. I quan passa això que passa a París, la gent s’escandalitza’, deia Alibek el 2015. Ara això ha passat a Barcelona.
Què vau pensar dijous passat, quan vau veure l’atemptat a la Rambla?
—Vaig pensar: ja ha passat. Qualsevol dia podia passar a qualsevol lloc de qualsevol ciutat europea. Era previsible que passés, i continuarà passant. Vaig pensar això, a part la sensació d’impotència i de tristesa.
Resignació?
—Sí, totalment. Nosaltres ja acceptem que això és una cosa que pot passar, perquè no trobem la manera de saber què passa realment. I en canvi ens entretenim amb debats inútils, en comptes d’anar a l’arrel de la qüestió i intentar resoldre totes aquestes desgràcies.
Voleu dir que veiem això com una cosa inevitable, com si fos una catàstrofe natural?
—Sí, com la possibilitat que caigui una calamarsada. Com si fos un fenomen natural, que avui toca aquí però hauria pogut caure en una altra ciutat. Això encara és més greu. L’atemptat ha afectat una gent que ha mort o que ha quedat ferida. Però en realitat això forma part d’una cosa molt més gran que diàriament mata centenars de persones arreu del món.
No tenim prou perspectiva per a veure aquesta cosa més gran?
—No en tenim i sembla que no en vulguem tenir, perquè després d’això que ha passat a Barcelona els grans debats són, per exemple, si l’islam és això o és allò. Però què dieu? Totes les relacions monoteistes són tan assassines com pacificadores, depenent de la interpretació que se’n faci. L’islam, en això, no és diferent de cap altra religió monoteista. Un altre debat: si els immigrats d’occident que vénen de països islàmics són un perill o no. Doncs depèn de la via que emprenguin, i hem de veure per què alguns decideixen d’agafar-ne una de determinada. Hem de veure qui hi ha darrere, a qui li interessa això.
També ens demanem si estem preparats per a impedir un atemptat.
—I si hem de posar pilones o no, si són provisionals o fixes, si hem de reforçar els sistemes de seguretat… Però de què parleu? És com si el diluvi fos inevitable i discutíssim per decidir on posem la presa. Doncs no: aquest diluvi no és un fet natural; és un fet provocat. És cert que en el curs de la història les religions monoteistes s’han manipulat i s’han fet servir com a eines en mans del poder. I ha passat això. Hem de mirar qui utilitza la religió, qui subvenciona, qui paga, a qui interessa de reclutar i combatre allà. I no veure si posem pilones.
Qui és que, en aquest cas, utilitza la religió per als seus interessos?
—Parlem dels qui fan la interpretació més radical de la religió, i els coneixem. Si agafem l’islam, qui en fa la interpretació més radical i més assassina? Doncs els països que apliquen la llei islàmica, que resulta que són els millors aliats d’occident.
Per exemple?
—Per exemple els del golf Pèrsic, com l’Aràbia Saudita i Catar.
Deuen l’existència i el poder a l’islam radical, i tenen molts dòlars, amb els quals fomenten l’islam radical. Ells paguen les mesquites que es construeixen a Europa i paguen els imams aquests que fomenten el radicalisme islàmic i poden manipular les ments del jovent desesperat. Per a manipular-los, calen recursos, i nosaltres permetem que hi hagi aquests recursos. A més, en aquests països es reivindica el terrorisme islàmic, es fomenta, i es beneeixen els màrtirs, els que han fet l’atemptat. El que va fer l’atemptat a la Rambla és una persona beneïda en aquests països, que són els nostres aliats. Els seus reis i prínceps vénen a casa nostra, i els rebem com a veritables reis i prínceps. A què juguem?
Tot això ve de la fotografia de les Açores?
—El creixement del terrorisme islàmic va començar a l’Afganistan amb els mujahidins reclutats i entrenats per occident per combatre la Unió Soviètica. Però l’impuls del terrorisme islàmic que travessa les fronteres d’aquells països va començar amb la invasió de l’Irac del 2003. Passem per alt que sí que el poble va estar totalment en contra d’aquella invasió, però que el govern espanyol no únicament hi estava a favor sinó que s’hi va posar a favor amb entusiasme. Espanya va participar en aquella guerra, que va ser com un bressol per al terrorisme islàmic. I que ens esquitxa al cap d’un temps. De què ens estranyem? I ja no parlo del fet que la desgràcia de Barcelona passa diàriament a l’Irac, a Síria i en països africans, per les accions de Boko Haram. Fa un parell de dies, en un autocar amb nens a Síria hi va haver més de seixanta morts. En això que ha passat a Barcelona, a París, o a qualsevol altra ciutat europea, hi ha la complicitat dels nostres poders.
Com es concreta aquesta complicitat?
—Espanya va sortir d’una crisi econòmica gràcies a la col·laboració amb la guerra a l’Irac. I va viure uns quants anys de bonança econòmica. Hi ha una compensació econòmica en canvi de la complicitat criminal. Hi ha un nivell d’interessos de grans poders i dels governs que a mi se m’escapen. Els nuclis i entitats de poder no miren el mal que pot rebre el poble, sinó el benefici que en poden treure. Quan el Barça agafa el patrocini i els milions de Catar no mira si són bona gent o no, si fomenten el terrorisme. Veuen que si poden treure’n vint milions, en trauran vint milions. Mentre acceptem això com una relació comercial legal, en paguem les conseqüències i callem.
O quan Espanya ven armament a l’Aràbia Saudita tampoc no demanen què fan amb aquestes armes.
—Sí. L’Aràbia Saudita ha destruït el Iemen. I això no és terrorisme? Si passa al Iemen no és terrorisme? Quan es trepitja la dignitat d’una persona a mil quilòmetres, si no sents que també han trepitjat la teva ja has perdut la condició humana. Per què m’ha de semblar que allò que fan els saudites al Iemen a mi no m’esquitxa ni m’interessa, que només és una cosa entre ells?
Ningú no actua contra Estat Islàmic?
—No, de cap manera. Enviar uns quants avions de tant en tant i bombardar ciutats en què maten tres o quatre combatents però maten dos-cents civils innocents no és combatre Estat Islàmic. Tot al contrari: és combatre la població civil i destruir-ne la infrastructura. Quan van voler matar Saddam Hussein, ho van fer ràpidament, amb un exèrcit i un estat. I no poden fer-ho amb vint mil o trenta mil combatents? És cinisme pur. I acabes pensant que realment ningú no vol liquidar Estat Islàmic, ja els deu interessar que hi sigui. I hi ha el paper de Turquia, en tot això. Turquia és l’OTAN, i quan Turquia protegeix Estat Islàmic és l’OTAN qui protegeix Estat Islàmic. I l’OTAN som nosaltres. Barcelona és l’OTAN. Si l’OTAN protegeix Estat Islàmic, Barcelona protegeix Estat Islàmic. És dur, és cruel, però és així.
Hi ha gent que ha alçat la veu contra la presència de Felipe VI i Rajoy a la manifestació de dissabte.
—Si el rei d’Espanya i el govern d’Espanya realment estan dolguts pels atemptats i hi volen fer res, doncs que demanin una audiència als ambaixadors d’Aràbia i de Catar. I que els diguin que o aturen les ajudes i subvencions que donen o s’ha acabat; que ja no podran subvencionar més mesquites, que si s’ha de construir cap mesquita ja ho farem nosaltres, de manera que no puguin manipular el que s’hi faci. Però no es fa, això. A part, en aquesta manifestació què reivindiquem? Em sembla que aquí, quan ens manifestem, com quan fem una vaga general, és per a tornar a casa tranquils d’haver fet alguna cosa. Quina utilitat final té la manifestació? Demostrar el nostre rebuig, oi? I què? Això evitarà els atemptats?
Us veig molt crític.
—I hi ha una altra cosa, que em sembla de cinisme pur. He dit que no s’acceptin diners de segons qui per a construir mesquites, o que es controli qui les fa. Doncs aquí hi ha molt intel·lectual que dirà que això que dic va contra els nostres valors, els de llibertat i democràcia. Va contra els nostres valors, però no hi va també la llei mordassa? Hi ha moltes contradiccions en el discurs que es fa, molt cinisme. Per què no s’ha de controlar el que es fa a les mesquites? Igual com es controla quan un capellà diu una frase en una església contra els homosexuals, o quan un altre fa una missa per la Legió, que se’n fa un escàndol. Doncs fem això mateix amb allò que es fa en algunes mesquites. Ah, això no, perquè hem de ser respectuosos. Però si hi ha lleis que no són respectuoses amb les teves llibertats!
Potser no es fa per respecte o excés de prudència?
—És que tots volem demostrar que no tenim res contra l’islam. Per què ho hem de demostrar? Jo sí que tinc tot el que cal tenir contra la interpretació radicalitzada de què és l’islam.
Falta més coneixement sobre què és l’islam? Hi ha massa prejudici?
—No es tracta d’això, sinó de la manera de pensar de l’europeu: si jo sóc intel·lectual i tolerant, he de ser prudent a l’hora d’emetre un judici sobre l’islam, però sobre el cristianisme sí que puc dir el que vull.
També trobem algunes actituds islamòfobes i intolerants.
—Però és justament el tractament que en fem que radicalitza la posició; és allò d’estar amb mi o contra mi. En comptes de crear un espai flexible, anem creant un espai de fronts: un front que és contrari, que esdevé xovinista i islamòfob, i un altre que és tolerant i que sembla que simpatitzi amb l’islam. Però és que no es tracta d’això: ni hi estic a favor ni en contra. No hem de permetre mai que aquest sigui el problema o el debat, perquè és un debat que es converteix en una cortina de fum. El debat és qui utilitza la religió, qui en fa una interpretació de l’islam determinada per utilitzar-la amb uns objectius, qui se’n beneficia i qui hi ha darrere. No entenc per què una societat com la barcelonina ha de viure un debat per a decidir si l’islam és una bona religió. Això és absurd, no té sentit. La qüestió és purament política: qui fa aquestes polítiques que ens perjudiquen i que ens maten?
Quin hauria de ser doncs el missatge de la manifestació de demà?
—Per a mi la manifestació hauria de servir per a reclamar als nostres governs que investiguin i que aturin el terrorisme al bressol. I reivindicar per mitjà de totes les institucions democràtiques que el govern tingui aquest paper. I que cerqui aliances internacionals veritables per acabar aquesta xacra. I no pas demostrar com simpatitzo amb uns o altres i fins a quin punt em sento trist. Ja està bé no tenir por, però i després què? Hem de posar els governants davant dels fets: això ha passat i vosaltres, si no ho atureu, en sou culpables. I no s’atura posant pilones, sinó des de l’origen.
Aquests últims anys no hem avançat cap aquí? No hi ha més consciència sobre això que demaneu?
—Sí, evidentment. Si deia això que dic ara fa cinc anys, o el 2003, durant la invasió de l’Irac, en què alertava que podia crear un cultiu per islamitzar aquella zona, tothom m’acusava de creure en la teoria de la conspiració. Però és que és un fet, i s’ha demostrat. A l’Irac abans del 2003 no hi havia islamització ni es parlava de països islàmics i no s’hi aplicava la xaria; només s’hi parlava d’Aràbia, on tradicionalment es feia. I ara ja tenim molts països on es fa i de la manera més radical. Tot comença el 2003. Hem d’aturar-nos i reflexionar, demanar-nos per què ha passat això. I ara sí que és cert que cada vegada hi ha més gent que pensa que això que va passar a París o a Barcelona ja no és culpa que hi ha gent que interpreta l’islam d’una manera radical i que hi ha alguna cosa més. I és això que ens interessa, aquesta cosa més.
Qui hi ha darrere els qui van cometre els atemptats, i darrere l’imam…
—Sí, perquè tenien uns mínims recursos. D’on els treia? Sabem els diners que entren per construir mesquites. I tots aquests imams cobren un sou, no viuen del no-res. Qui els el paga, el sou? D’on els reben, els diners? La nostra reivindicació és que els nostres governs i les nostres forces de seguretat siguin ferms.
Quina situació hi ha ara a la vostra població natal, Ankawa, al Kurdistan?
—Ara hi ha un debat intern molt accentuat, perquè els kurds reivindiquen la independència i volen fer un referèndum. Estan molt engrescats amb això.
Què pot passar, amb el referèndum?
—Ni idea, perquè això no depèn dels kurds, sinó de les potències. Si les potències tenen previst de crear un estat kurd, es crearà. Si no, no. I dubto que es pugui fer. És tan simple com això. La gent no té en compte que encara no han passat ni cent anys de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, una guerra per a repartir-se tota aquella zona. Aleshores els interessats eren quatre actors o cinc, i ara n’hi ha quinze o vint. Hi ha molts interessos per a repartir-se aquell pastís i mentre no arribin a cap acord la destrucció continuarà. I cadascú defensarà un grup, en subvencionarà un altre… Depenent d’això podran aconseguir un tall més gran o més petit del pastí