dimarts, 30 d’agost de 2016

BEL OLID, sobre la DUI i les majories parlamentàries.

la Diada és prop, hi comencen a haver algunes entrevistes amb alguns "personatges coneguts", "opinadors", etc. Per tal de començar a escalfar motors nosaltres posem una d' aquestes entrevistes (en aquest cas de Vilaweb) amb Bel Olid, escriptora mataronina. Hem seleccionat les respostes on parla de la DUI, de les majories parlamentàries, i dels comuns. Coincidim bastant amb els comentaris.

Bel Olid: ‘Jo sóc de DUI, em sembla estèril continuar lluitant per preguntar’
Parlem amb l'escriptora mataronina sobre el moment actual del procés quan falten pocs dies per a la Diada
BEL OLID
Bel Olid es guanya la vida amb les paraules, o com diu al seu bloc, jugant-hi. És traductora, professora, escriptora i es defineix feminista radical. Parlem amb ella, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’sobre el moment polític actual que passa per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Ha tornat de Grècia i ha presenciat el drama dels refugiats des de primera línia, per això mostra certa recança a parlar del procés. Ho acaba fent i no dubta. És directa i va per feina, per això ella ja hauria fet una DUI: ‘Tenim majoria al parlament, tirem milles’. En canvi, la gent que ha pilotat el procés diu que és poc pràctica i ha badat amb qüestions estèrils que perdien de vista la independència. A curt termini és optimista i confia que la gent tornarà a respondre a la diada de l’Onze de Setembre.

—RUI sí o RUI no?
—Jo sóc de DUI, de declarar la independència ja, em sembla estèril continuar lluitant per preguntar. Tenim majoria al parlament, tirem milles.
—I no hi ha d’haver un referèndum que ratifiqui una majoria de persones que volen la independència?
—Això és com una presa de pèl perquè la nostra democràcia es basa en la representació parlamentària. Si tenim la majoria, per què hem de canviar les normes del joc de cop? Mentre es manté aquest ‘statu quo’, els qui no estan a favor ni en contra de la independència compten com si hi estiguessin en contra. Si declarem la independència comptant amb la majoria parlamentària, els qui no hi treballin activament en contra, passaran a comptar com a independentistes.
—No és una resposta habitual, fer una DUI ara mateix ho descarta gairebé tothom.
—Tu m’has demanat què faria jo. Si jo manés, faria això. Però com que no mano, entenc que tothom s’hi ha de posar d’acord i que el procés és més llarg.
—Com creieu que hi reaccionaria l’estat espanyol?
—Suposo que intentaria fer veure que no val, ho portarien al TC i aquestes coses tan divertides. Tant hi fa que els diguis que no t’importa el constitucional. Ells t’hi porten igualment. Però nosaltres no ho hem entès perquè continuem anant-hi. Tot plegat dependria en gran mesura si aquest suport parlamentari ens el creiem i hi resistim, i també, evidentment, del suport internacional. En certa manera, el temps que es perd fent ‘processisme’ potser és temps que guanyem en suport internacional.
—Cal eixamplar la base independentista?
—A mi em sembla que hi ha un grup de gent nombrós que volem la independència, un grup de gent, també bastant nombrós, que no la vol, i un grup de gent, encara més nombrós, que li és igual. És gent que no s’oposarà a la independència encara que no hi voti activament a favor. Aquest grup dels ‘és igual’ és legítim que ens l’apropiem. Ara mateix, formen part del contra, perquè com que no es manifesten, és com si ho fessin a favor d’aquest ‘statu quo’. Si canviem l’equilibri, passaran a ser nostres. Per tant, no cal que eixamplem la base.
—En aquest grup dels ‘és igual’, quin nom hi posaríeu?
—Indiferents. No creuen que aquest sigui un dels problemes més grans que tenen a la vida, i segurament tenen raó.

—Hi ha independència sense els comuns?
—És que, en primer lloc, crec que ja hem fet com havíem de fer: convèncer-los que el progrés social és molt més possible en un país més petit. I més aviat, els qui no n’estan convençuts són els representants dels qui anomenes comuns. Crec que la gran majoria de votants comuns són als qui tant els fa si hi ha independència, i que ens els podríem apropiar fàcilment.

dilluns, 8 d’agost de 2016

LECTURA D' ESTIU: BIOGRAFIA POLÍTICA MARCEL.LÍ PERELLÓ (EX-SECRETARI GENERAL D' ESTAT CATALÀ)

Una lectura recomanable per aquest estiu: La biografia política den Marcel.lí Perelló, personatge important en el Complot de Garraf, en la direcció del Diari de Barcelona, en la formació de l' FNC (Front Nacional de Catalunya) i en l' exili mexicà (en la reorganització de l' independentisme a l' exili americà). Tot això sense deixar la militància a ESTAT CATALÀ, on va ser Secretari General. (Editorial Llibres del l' Index o al mateix local del partit).
    Una bona lectura que repassa el començament de l' independentisme organitzat políticament al segle XX, de la mà d' en Marcel.lí Perelló.

Mentre la llibertat de Catalunya no sigui un fet, EC subsistirà, perquè els ideals que ens animen són més forts encara que la nostra voluntat. És un clam que surt de la terra mateixa per afront dels servidors de la vella política, i que afirma el desig de Catalunya d'ésser lliure”

Marcel·lí Perelló
Teatre del Bosc de Gràcia, 17 de gener del 1937

dimecres, 3 d’agost de 2016

FRANCO, COLAU, BARCELONA (V. PARTAL).

El pacte Colau-PSOE, amb l' alè dels Ciudadanos al clatell, dóna aquestes conseqüències. Que s' ho facin mirar els falsos "progressistes" i "esquerra unionista".


 Franco, Colau, Barcelona (article de V. Partal a Vilaweb).

«L’única explicació que se m’acut per a entendre aquesta barbaritat és que han perdut de vista el món, alguns d’allà dins, de tant com els molesta què representa el Born i el gran èxit que ha significat»
Segons que sembla, l’Ajuntament de Barcelona organitzarà una exposició al Born, la pròxima tardor, i una part d’aquesta serà d’exhibir al bell mig del carrer una estàtua eqüestre de Franco que fa anys que era amagada en un magatzem municipal. La proposta la disfressaran d’art i d’història, potser la presentaran com una idea trencadora i tot, però en realitat no és més que una decisió estúpida, una autèntica jeremiada, insultant per a molts i que només pot crear problemes a tothom.
No cal recórrer a la típica comparació per a entendre com de desafortunada és aquesta idea. Però imaginen vostès per un moment l’impacte que representaria l’aparició d’una gran estàtua d’Adolf Hitler davant de la porta de Brandenburg. A Alemanya aquesta opció és literalment impossible. Que puga passar ací és una anomalia més de la peculiar democràcia espanyola. I que passe gràcies a l’esquerra suposadament rupturista és una mostra més de com de desconcertats es troben, perduts en la seua obsessió per aturar l’independentisme. M’imagine que dins l’equip de govern municipal hi ha gent que ha d’estar desesperada amb aquesta ‘boutade’ i preocupada per l’impacte que tindrà sobre la imatge de la batllessa. Tenen raó per a preocupar-se, però resulta sorprenent que una cosa com aquesta puga arribar tan sols a proposar-se.
L’única explicació que se m’acut per a entendre aquesta barbaritat és que han perdut de vista el món, alguns d’allà dins, de tant com els molesta què representa el Born i el gran èxit que ha significat. Hi ha un discurs radicalment espanyolista que ha posat la proa contra el Born, per les connotacions polítiques, nacionals, que acompanyen aquesta obra. L’actual batlle del PSC, Jaume Collboní es va atrevir a comparar-lo amb el Valle de los Caidos. I Només arribar Ada Colau a la batllia ja va haver-hi una primera polèmica, que es va aturar, quan volien canviar-li el nom, amagar-lo, i transformar completament l’espai. Un espai, no sé si cal recordar-ho a aquestes altures, apreciat, guardonat, fet amb un gran rigor històric, d’una forma altament pedagògica i que ha gaudit d’un èxit popular immens, incomparable a qualsevol altra obra semblant feta els darrers anys a Barcelona.
Algú, en la seua obsessió, deu pensar que, si el Born són vitamines per a l’ànima sobiranista, la millor manera d’evitar això és de desviar-ne radicalment la trajectòria. Desdibuixar-lo per complet. I, vist des d’aquest punt de vista, és cert que posar una estàtua de Franco a la porta és la manera més espectacular que se m’acut de fer-ho. Posats a treure de l’armari Franco, si és que això ho consideraven tan necessari, ho podien haver fet amb una certa dignitat museística i no organitzant un espectacle d’aquestes dimensions. Però sembla que únicament volen la fotografia, aspiren a matar per la via de l’antítesi el que El Born és i el significat que la ciutadania hi atorga. Volen que la gent oblide el significat d’aquell lloc i de la gent que representa. Potser volen fins i tot que esdevinga un espai polèmic, potser. Per anul·lar-lo.
Ada Colau, però, haurà d’explicar molt bé als seus admiradors com és que Barcelona és la primera ciutat a retornar al carrer una estàtua eqüestre del dictador. I possiblement es desencadenarà una crisi política per culpa d’aquesta frivolitat. De moment ahir els grups independentistes presents a la casa de la ciutat ja van protestar de forma vehement. I han aparegut les primeres crides per a manifestar-se cada vesprada mentre Franco estiga a l’aire lliure, posat allà al bell mig de la ciutat. És lògic que siga així i és així com hauria de ser. Barcelona no pot permetre sense més aquesta ofensa. Perquè potser algú creu que té gràcia però no en té gens mentre tants i tants defensors de la república continuen morts encara a les carreteres, sense poder ser enterrats com es mereixen. Mentre la sentència a mort contra el president, i regidor!, Companys i contra tants altres polítics defensors de la democràcia, per a vergonya de tots, continua vigent. O mentre aguantem encara una monarquia que continua en mans de qui Franco va voler beneir i són vigents les amenaces directes que els militars insurrectes van obligar a imprimir en aquella constitució, les amenaces que aquesta setmana mateix ens rebotaven gràcies al tribunal constitucional.