diumenge, 11 de febrer de 2018

NO PODEM ESPERAR RES DE LA BONA VOLUNTAT DEL DÈSPOTA.


Avui hem llegit un article de Barbeta a El Nacional, podem estar d' acord en algunes coses i no tant potser en unes altres. També podem tenir dubtes sobre si és pitjor la "prudència" o la "impaciència" que mostren alguns polítics actuals.
Però pensem que posa sobre la taula alguns punts que mereixen una reflexió acurada: la investidura s' ha aturat perquè les setmanes següents han d' anar a declarar alguns líders polítics? Si és així, creuen que no fer la investidura, aturarà la repressió prevista per l' aparell de l' Estat? Hi ha una frase de l' Heribert Barrera que ens dóna una pista molt clara: "No podem esperar res de la bona voluntat del dèspota".
Un altre punt de reflexió, és on ens porta la llarga carrera d' obstacles, ja que cap candidat independentista és assumible (o "normal" diuen ells) per part del trio del 155. Aquest camí de derrota en derrota fins la victòria final (títol real de l' article a El Nacional) és el que ens cal fer? és millor que fer una desobediència directa a tot el que emani de lleis espanyoles? Anem tots a una, es prengui la decisió que es prengui? Potser són reflexions que hauriem de fer entre tots i totes.

DE DERROTA EN DERROTA FINS LA VICTÒRIA FINAL.


És molt bèstia pensar que, en els propers dies, és a dir en ple segle XXI en un país de la Unió Europea, Artur Mas o Marta Rovira podrien ser empresonats preventivament sota l’acusació d’un delicte que es castiga amb 25 anys de presó. Els grups independentistes han acordat ajornar novament la investidura del president de la Generalitat perquè els advocats que els assessoren -i que en sabran de dret però no de política- no volen que l’activitat del Parlament de Catalunya enfurismi encara més al magistrat Pablo Llarena, del Tribunal Suprem, i engarjoli els líders polítics catalans citats a declarar com investigats pel delicte de rebel·lió.
 Entre dimecres i dimarts de la setmana que ve declararan -si es presenten davant del jutge- Artur Mas, Marta Pascal, Marta Rovira, Neus Lloveras, Anna Gabriel i Mireia Boya. Són sospitosos de formar part d’un suposat comitè estratègic que suposadament tenia com a estratègia proclamar la independència de Catalunya i tot perquè un altre sobiranista de segona fila tenia apuntats els seus noms en una llibreteta.
“No podem esperar res de la bona voluntat del dèspota”, li deia sovint Heribert Barrera a Jordi Pujol en els millors temps de la puta i la Ramoneta. Era un consell que ara es fa més oportú que mai quan cada dia que passa l’Estat espanyol eleva l’acarnissament contra el moviment sobiranista català, determinat a desarticular-lo i a escarmentar-lo a base d’empresonar els líders i terroritzar els ciutadans, siguin mestres, comediants, periodistes o mecànics de cotxes.
Des d’aquest punt de vista, la situació no és tan incerta com sembla. Hi ha dos factors constants: l’Estat serà implacablement brutal o brutalment implacable i el moviment sobiranista encadenarà un darrera l’altre tots els moviments imaginables que posin en evidencia que Espanya ha deixat de ser un estat de dret. Una i altra cosa han de servir per remoure les consciències dels demòcrates catalans, espanyols i europeus i que el dia de demà el Tribunal Europeu de Drets Humans imparteixi justícia i condemni una vegada més el Regne d’Espanya pels seus abusos antidemocràtics
Tenint en compte doncs totes aquestes premisses, tothom hauria de tenir clar que la investidura del president de la Generalitat serà una llarga carrera d’obstacles difícils i tots ells molt significatius que requerirà, per part sobiranista, enormes dosis de paciència i de resistència.
A falta de petits detalls, als quals els negociadors polítics dediquen hores i hores, el guió principal, segons totes les fonts consultades i tret de nous imprevistos, és el següent. Primer, un pronunciament inequívoc de la majoria parlamentària “a favor de la restitució del president legítim”. A continuació, la  designació per part del president legítim d’un cap de Govern que se sotmetrà a la investidura com a president autonòmic. El primer designat serà un dels candidats empresonats, molt probablement Jordi Sanchez.
Que Catalunya tingui un president a l’exili –sense ordre de detenció europea- i un altre a la presó ja seria prou insòlit. Els sobiranistes esperen que això tingui alguna repercussió internacional. Però la tragèdia tindrà més episodis. Com des de la presó no es pot governar, a continuació s’investirà com a president un altre represaliat, Jordi Turull o Josep Rull, que inexorablement també el tindrem, com a president de la Generalitat, seient al banc dels acusats en el procés per sedició i rebel·lió i quedarà inhabilitat. I el mateix passarà amb Marta Rovira si, com està previst, assumeix la vicepresidència. I quan s’acabin els represaliats, vindran els que encara no ho estan, tot i que ja els investiguen a veure què els poden treure...
Atiar el conflicte i acumular injustícies que els acabin donant la raó. Aquesta és, més enllà de les diferències de partit, l’estratègia adoptada pels sobiranistes. Òbviament va per llarg. De derrota en derrota a la victòria final.
En Jordi Carbonell, catedràtic i històric de l’independentisme, que va arribar a ser president d’Esquerra Republicana, va interpel·lar durant la transició als partits autonomistes amb una frase cèlebre: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Ara, segurament diria als seus correligionaris que pitjor que la prudència serà la impaciència.