dilluns, 30 de desembre de 2013

L' ESPANYOLISME NAZI I LA UNIÓ EUROPEA.

L' editorial de S. Cot a Nació Digital , posa el dit a  la na-

fra sobre la pervivència del feixisme a alguns estats i 

la permisivitat que gaudeixen (en el cas de l' Estat es-

panyol, és evident). 

Suposadament incompatible amb la pertinença a la U.E.

 Si és suposadamanet o no ho veurem a partir de l' 1 de

 desembre. 

L'espanyolisme nazi


A partir de l'1 de desembre de 2014 la Comissió Europea 

tindrà facultats per actuar contra la "trivializació flagrant inten-
cionada i pública dels crims nazis". De fet, en aquests moments
 s'està redactant un informe per avaluar quin és el grau de com-
pliment dels diversos estats membres de la Unió Europea pel
que fa a actuacions judicials contra aquesta mena de fenòmens.

De moment Espanya ja ha estat advertida per la comissària
 europea de Justícia, Viviane Reding, del fet que la banalització
dels "crims comesos per règims totalitaris ha de ser sancionable
 penalment". L'avís va ser una conseqüència directa de l'home-
natge de la delegada del govern espanyol a Catalunya, que es
va atrevir a honorar els voluntaris de la 250. Einheit spanischer
 Freiwilliger, la División Azul dels falangistes que van combatre al
front rus sota el comandament d'Adolf Hitler.

Tot plegat és una bona notícia perquè Espanya, per si ma-
teixa, és absolutament incapaç de condemnar ni tan sols els
 crims de Falange, la versió local del feixisme/nazisme. Històrica-
ment, la relació del nacionalisme espanyol amb els nazis ale-
manys és estretíssima.
De Gernika a Stalingrad, els falangistes espanyols i els nazis ale-
manys van ser companys d'armes i, com a tals, el règim de Fran-
co  va protegir dotzenes de jerarques nazis que fugien de la der-
rota. Tant és així que Léon Degrelle va morir de vell, el 1994, des-
prés de  mitja vida prenent el sol -i, a estones, fomentant el feixis-
me entre els  joves- a la costa de Màlaga.

A Espanya, a hores d'ara, totes les versions del feixisme
són legals i s'exhibeixen constantment. La darrera Diada van 
assaltar la  delegació de la Generalitat a Madrid i, poc després,
es passejaven pels platós de les televisions ultres i per les mani-
festacions espanyolistes del 12-O a Barcelona.

En fi, hi ha moltíssima bibliografia dedicada a aquesta rela-
ció  fraternal entre el nazisme i el nacionalisme espanyol. La sa-
lutació romana forma part de la identitat de personatges molt in-
fluents de la transició espanyola, com Rodolfo Martín Villa o 
Manuel  Fraga
Els vincles són constants i intensos. I el dictador té una fundació 
que rep donatius que desgraven a Hisenda.

Falten onze mesos. I que Europa s'ocupi d'ells d'una punyetera
vegada
.

divendres, 27 de desembre de 2013

ESTAT CATALÀ VA RETRE UN HOMENATGE AL SEU ANTIC DIRIGENT, FRANCESC MACIÀ.




En el 80è aniversari de la mort del President Francesc Macià, Estat Català va retre un merescut homenatge a un dels seus fundadors i ex-president del partit.
Francesc Macià també va ser un dels fundadors de Solidaritat Catalana amb la qual es va presentar a les eleccions del 21 d' abril de 1907, va ser un dels fundadors de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN) el 1919 i finalment d`Estat Català (18 de juliol de 1922).
Sense aquests precedents del catalanisme combatiu, no es pot entendre la posterior evolució els anys 30 de l' independentisme català que portaria  l' elaboració de la Constitució de l' Havana o la creació d' ERC o els Fets de Prats de Molló o la Proclamació (breu) de la República Catalana el 14 d' abril de 1931.

Francesc Macià és un personatge (no l' únic, evidentment), que cal recuperar per entendre la nostra evolució  en la història contemporània com a poble i nació. Cal valorar les nostres figures polítiques com cal i ESTAT CATALÀ en aquest context va retre un homenatge al seu ex-president.
A  la foto diferents parlaments d´historiadors, reprsentants d´Estat Català i de Solidaritat Catalana, partits que ell va presidir.        

dilluns, 23 de desembre de 2013

25 DE DESEMBRE: HOMENATGE A FRANCESC MACIÀ.



80è aniversari de la mort del President Macià

Monument a Francesc Macià a la Plaça de Catalunya, Barcelona
A 2/ 4 d' 11  del matí.
El dia de Nadal commemorem el 80è aniversari de la mort del President Macià .

dissabte, 21 de desembre de 2013

MANUEL DELGADO: HI HAURÀ INDEPENDÈNCIA PERQUÈ NO HI HAURÀ REFERÈNDUM.

L' entrevista al professor Manuel Delgado (també a Vilaweb), persona d' una alta consideració al món universitari, i no pertanyent al sector independentista, ha donat molts comentaris aquesta setmana (malgrat tot, la DUI continua present):


Manuel Delgado: 'El procés només es pot interrompre per la força de les armes'

Entrevista al professor i antropòleg, que assegura que la independència arribarà aquests mesos pròxims, facin què facin els polítics · No descarta que hi pugui haver una intervenció militar a Catalunya
'Hi haurà independència perquè no hi haurà referèndum.' Amb aquest pronòstic l'antropòleg i professor universitari Manuel Delgado titulava unapuntament del seu bloc, publicat també a VilaWeb, en què assegurava que la independència arribaria durant aquests mesos vinents i que l'única via que tenien els unionistes era d'acceptar la consulta i mirar de guanyar-la. En aquesta entrevista, Delgado va més enllà i detalla les diverses situacions en què podem trobar-nos aquest 2014. Reitera que la consulta no es farà, parla de la possibilitat d'intervenir la Generalitat --que veu molt improbable--, i no descarta una intervenció militar, cosa que no evitaria, tampoc, la independència. Assegura que la potència del moviment independentista està en la força de la gent, que els partits polítics ja no el controlen i que el fet de ser pacífic el farà invencible. I pronostica que els partidaris de l'opció confederal, com ell, hauran d'acabar triant entre l'estelada i la 'rojigualda'. La tria --diu--, arribat el cas, serà fàcil de fer.
Dieu que hi haurà independència precisament perquè no hi haurà referèndum…
—Tot apunta que el referèndum no es farà perquè les forces que el promouen hi renunciaran. Per què? Perquè ja han dit i repetit que només es faria si fos legal. I com que no es podrà fer legalment perquè el govern espanyol ho impedirà i no deixarà que es faci, aleshores no es farà, per imperatiu legal.

I aleshores... eleccions?
—És impossible que tot torni a quedar com abans. Per tant, unes eleccions seran inevitables. I, arribats en aquest punt, hi haurà una majoria absoluta d'opcions independentistes al parlament. Aleshores una declaració unilateral d'independència també serà inevitable. I no ho dic com un exercici d'endevinació, és que sincerament no hi veig cap més sortida possible. Seria una declaració il·legal per Espanya, però per molts democràticament legítima, perquè fóra proclamada per una àmplia majoria del parlament.

I aleshores, què farà l'estat?
—Pot intentar imposar l'article 155 de la constitució i fer una mena d'usurpació massiva de funcions de la Generalitat començant pel president. Això ho podria fer abans no arribés aquest moment i tot. Però la pregunta és: com ho fa? Com s'aplica aquest article? Si intervenen l'autonomia caldrà que milers de ciutadans que treballen per a l'administració acceptin la direcció dels que consideraran uns usurpadors. Jo mateix sóc un funcionari públic. De qui dependré? L'estat, com vol fer un relleu complet de tot l'aparell funcionarial i governamental? És impensable. No n'hi ha prou d'ocupar la Generalitat. Caldria ocupar-ho tot. Qui administraria la sanitat? I hisenda? I els mossos d'esquadra? I la universitat? Una situació d'aquesta mena es trobaria amb una rebel·lió social immediata.
'Els unionistes no hi poden fer res'

Per tant, si s'arriba a aquest extrem, hi haurà independència?
—És que no hi ha cap altra alternativa. Aquest procés només pot ser interromput per una actuació traumàtica. Digueu-me vosaltres si hi ha cap altra possibilitat. Per moltes voltes que hi fet, no hi trobareu cap alternativa.

Quines vies tenen els unionistes per aturar-ho?
—Cap. No poden fer res.

Al bloc també dieu que pot haver-hi una intervenció militar…
—Bé, els unionistes tenen dues opcions per a evitar la independència: o acceptar i pactar la consulta i intentar guanyar-la, que és la més raonable (però que, segons que sentim, sembla impossible perquè no volen negociar res); o l'ús de la força amb una intervenció militar, que tampoc no és clar que eviti la independència, més aviat al contrari. No poden fer res més. Però tant, això que volen fer els unionistes, històricament, només ha tingut una via: l'ús de la força.

Realment ho podem arribar a veure?
—No seria una cosa inèdita en absolut. O això o acceptar la independència. És a dir, en realitat tenen tres opcions: fer la consulta i guanyar-la, les armes o acceptar la independència. Fixeu-vos que l'única que implica tallar el procés són les armes. Aquest procés només es pot interrompre per la força de les armes. Perquè és un moviment de masses que ja no depèn dels polítics.
'Qualsevol reacció unionista que impliqui aixecar la mà, portarà la gent a tornar a sortir al carrer en massa'
Voleu dir que facin què facin els polítics, d'aquí i d'allà, hi haurà independència?
—Jo no sóc un analista polític i per tant les meves opinions compten el que compten. Però una qüestió és evident: hi ha un diferencial que és absolutament singular i que és el que dóna caràcter al procés. És allò que en una altra època hauríem anomenat un moviment de masses. Per molt que els unionistes s'entestin a dir que és fruit d'una manipulació, és evident que és un moviment que té un fort component de base i que, a més, funciona amb una dinàmica que ara per ara els partits polítics no controlen. La qüestió no és pas quines eines tenen els unionistes per a aturar-ho sinó quines eines tenen les dinàmiques que hi ha a les mans de majories socials. És amb aquestes dinàmiques que hauran de tractar els qui volen mantenir la unitat d'Espanya. Per entendre'ns, qualsevol reacció unionista que impliqui aixecar la mà, portarà la gent a tornar a sortir al carrer en massa d'una manera gairebé mecànica, gairebé muscular.

El paper de Rubalcaba i Rajoy pot accelerar el procés?
—Sí, molt probablement. Ens trobem en una dinàmica fora de control, que es desplega i que és arran de terra. I això no es pot controlar amb directrius polítiques ni a favor ni en contra. És a dir, qui negui el paper decisiu d'aquestes multituds s'equivoca, i molt. Som en un punt en què gairebé tot allò que passa, no a Catalunya sinó al món, depèn bàsicament de què passi al carrer. Són multituds de vianants, les que tenen la primera paraula i l'última. Això passa avui Catalunya, a Kíev, abans-d'ahir a Bogotà, a Rio, a Istambul, al Caire… Qui té l'última paraula és el carrer, que en última instància té la capacitat de generar història. Però costa d'acceptar que no es pugui fer res contra això.

Ho valoreu com una evolució democràtica o més aviat com una crisi de la democràcia actual?
—Això és l'apoteosi de la democràcia! La història l'han feta les multituds. Si us hi fixeu, en la història, cada vegada que hi ha hagut algun canvi que hagi valgut la pena, no l'han fet polítics brillants ni líders carismàtics, l'han fet les multituds al carrer. I en aquest punt és interessant de saber què faran tots aquests ciutadans que, com jo, tenim opcions lligades a l'anomenada tercera via, opcions federals i confederals.
'Els federalistes haurem de triar entre entre l'estelada i la 'rojigualda'
I què fareu?
—No podem fer res, perquè ens trobarem arrossegats per dinàmiques de les quals només sabem el resultat de la lògica. És a dir, ens trobarem que haurem de triar entre l'estelada i la 'rojigualda'. I haurem de deixar la bandera republicana, que és la meva, a l'armari. I, malgrat això que comentava de la democràcia, quan dic que no podrem fer res ho dic amb un punt de tristesa, perquè l'opció confederal és la que a mi em desperta més simpatia.

La pregunta de la consulta inclou una tercera via…
—Sí, però ja us he dit que la consulta no es farà. I d'aquí passarem a la declaració unilateral d'independència conseqüència d'unes eleccions plebiscitàries. I després ja veurem si hi ha intervenció de l'autonomia, si hi ha intervenció militar o si accepten la independència. El fet interessant de la pregunta de la consulta és que posa el PSC entre l'espasa i la paret, perquè acabi enfonsant-se en la seva pròpia contradicció, perquè passarà que no acabarà donant suport ni a la seva opció.
Insinueu que és una estratègia?
—Que això sigui conscient o que tot el procés sigui planificat i formi part d'una estratègia és completament negligible. Com deia, el procés avança per la força de gent.
Dieu que potser haureu de triar entre banderes. Quina triareu?
—Si hi hagués una situació traumàtica d'aquest tipus, tu creus que algú d'esquerres es posaria del costat d'aquells que volen imposar-se per la força? Home, prevaldria l'instint democràtic, per molta antipatia que pugui suscitar la independència. Penseu que probablement contraposaríem la imposició i les armes a l'esperit democràtic del carrer.

Apunteu també que no es descarta una intervenció militar contra el govern espanyol en pro de la unitat d'Espanya…
—No seria la primera vegada. Pot passar. Per què no pot tornar a esdevenir-se?
'A ulls del món, passi què passi, Espanya viu un procés de desacreditació'
Si això passés, quina seria la situació?
—A ulls del món, passi què passi, Espanya viu un procés de desacreditació. Els que queden malament són els qui governen Espanya i que sembla que no vulguin parlar de res. I si hi ha força militar pel mig, la desacreditació és total i irrevocable. I, a més, si hi ha un merder de cap mena, les masses sortiran al carrer. I hi sortiran pacíficament.

En tots aquests pronòstics parlem dels mesos o anys vinents?
—Parlem de mesos, a tot estirar. Tot això pertany al domini de la imminència. Però repeteixo que el fet interessant és que tot això no dependrà ni de tu, ni de mi, ni de Mas, ni de Rajoy. No hi haurà possibilitat de recular perquè una part multitudinària de la societat no ho vol. En aquests moments ningú ni res no és capaç de mobilitzar com ho ha fa la causa independentista. Allò que hagi de passar, passarà, i dependrà de lògiques no gens individuals, sinó col·lectives.
Aquest paper determinant de la gent diferencia el procés català de l'escocès, per exemple?
—Sí, de l'escocès, del quebequès i de qualsevol altre. I amb una variable afegida, que serà pacífic, cosa que el pot fer invencible.
Els dirigents espanyols no han estat gaire intel·ligents…
—És que no ho són, tu.

divendres, 20 de desembre de 2013

L' ANC I ALTRES ENTITATS S' EXPLIQUEN AL MÓN.

Després de la pregunta i la data, l' activitat dels ambaixadors espanyols que lidera en Margallo ha experimentat una forta activitat per tal de guanyar el que ells diuen "complicitats" amb el Govern espanyol contra el reconeixement de Catalunya.
Nosaltres hem de continuar, amb les poques possibilitats que tenim, difonen allò que volem i el procés per un país independent. Internacionalitzar en conflicte polític, per contrarrestar l' ofensiva internacional del Govern espanyol.
En aquest aspecte saludem les iniciatives de diferents grups i entitats que treballen en aquest camp i també el video d' avui de l' ANC:


http://vimeo.com/81589738

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) continua explotant el simbolisme de la Via Catalana per projectar la causa independentista al món. Aquest dijous ha fet públic un nou vídeo, subtitulat en anglès i amb participants expressant-se en anglès, francès i alemany, en el que pretenen que sigui "una eina d'internacionalització de la lluita pacífica i democràtica dels catalans per tal de poder esdevenir un estat independent".

dilluns, 16 de desembre de 2013

ESTAT CATALÀ DIU "CATALUNYA SÍ i SÍ", igual com hem fet des del 1922.



Independència de Catalunya SÍ i SÍ!
Manifest d'Estat Català presentat aquest matí a Barcelona durant l'homenatge al patriota català Quim Sánchez en el 28é aniversari de la seva mort //*//

Independència de Catalunya SI i SI
Estat Català valorem molt positivament que finalment tinguem data i preguntes. Creiem que la duplicitat de preguntes fa més complicada la consulta i que un tipus de pregunta directa com Escòcia era millor. Malgrat això creiem que el poble català està prou madur i votarà massivament el 9 de novembre SÍ i SÍ.
Aplaudim el pas valent fet pel President de la Generalitat i per les forces sobiranistes catalanes que han sabut interpretar la voluntat majoritària del poble català que vol la independència.
Tot el mèrit cal donar-lo al poble català, autèntic protagonista d'aquesta gesta en favor de la llibertat de Catalunya, per la capacitat de mobilització demostrada en les grans manifestacions del 2006, 2007, 2010 i 2012, arribant a convocar quasi bé dos milions de persones al carrer, i amb la cadena humana d'aquest 11 de setembre clara i inequívocament a favor de la INDEPÈNDENCIA.
És el primer cop que es pregunta al poble català si vol ser independent i això té una importància històrica sense precedents. La pregunta en si mateixa ja és una victòria de l'independentisme.
Malauradament les reaccions espanyoles no s'han fet esperar i podem preveure que hi haurà un bloqueig per part de l'Estat monàrquic espanyol que intentarà impossibilitar el dret a decidir del poble català amb la consulta sobre la independència de Catalunya. Davant aquesta més que previsible situació política no quedarà altra sortida sinó que el Parlament de Catalunya faci una Declaració Unilateral d'Independència (DUI).
Estat Català farem campanya pel SÍ i SÍ, perquè la independència està en el nostre objectiu fundacional des de l'any 1922. Estat Català estarem en tot moment al costat del Govern i les forces polítiques que defensin la independència nacional catalana.

Independència SÍ i SÍ!
Visca Catalunya Lliure!

Comitè Executiu d' Estat Català
15 de desembre del 2013

dimecres, 4 de desembre de 2013

CARTA OBERTA A LA SRA. ESPERANZA AGUIRRE I AL SR. CAÑAS.



Sra. Esperanza Aguirre, que diu que no els expliquem als nens/es catalans que milers de catalans van anar a rebre l' entrada de les tropes franquistes a Barcelona, només li diem que agafar un moment de la història sense contextualitzar és un intent de manipulació.
Cal recordar-li Sra. Aguirre que "els milers de catalans" (que tampoc n' eren tants, cal mirar bé la documentació) van sortir al carrer perquè els deien que s' havia acabat la guerra. Una guerra que van provocar els feixistes espanyols amb el cop d' estat, que va durar tres anys i que va provocar que milers de catalans (aquesta vegada sí que n' eren milers) havien de viure sota les alarmes i els bombardejos de l' aviació feixista italiana i baixant als refugis o al metro especialment durant el darrer any.
Cal recordar-li a la Sra. Aguirre que els feixistes van continuar els bombardejos sobre la població civil catalana fins el darrer dia de l' ocupació?
Cal recordar-li a la Sra. Aguirre que el darer mes de l' ocupació hi va haver bombardejos sobre 36 localitats catalanes?
Cal recordar-li a la Sra. Aguirre que la ciutat de Barcelona aquells dies va rebre 11 bombardejos dels avions feixistes espanyols i italians, potser també els hauriem d' explicar això als nens/es catalans/es, no creu?
Una ciutat que pateix tant, rep amb alegria una noticia d' acabament de la guerra.
A tot arreu (menys a Espanya) on acabada la guerra va començar la repressió: 702.000 refugiats van creuar la "frontera" de la Catalunya del Nord, van començar les detencions, empresonaments i afusellaments (el Camp de la Bota, el més conegut, però hi va haver altres camps de la Bota).
Potser caldrà recordar-li a la Sra. Aguirre que malgrat la situació, els catalans van acollir refugiats espanyols que fugien del feixisme: 339.000 de Castella-La Manxa i Extremadura, 153.000 d' Andalusia, 121.000 d' Astúries i Cantàbria, 50.000 d' Euskadi i 39.000 e l' Aragó. Empesos per aquest feixisme al qual el seu partit (el PP) no ha condemnat mai.
Potser aniria bé que si algún polític vol fer d' historiador es llegeixi algún llibre d' història, abans.    


Sobre els Ciudadanos i el Sr. Cañas, que sembla que es posen nerviosos. Deu ser perquè no han pogut convéncer als d' UDC i als del psc-PSOE que vagin amb ells a la concentració del dia de la "Constitución".
Ara es posen nerviosos i els diuen als del psc-PSOE que són uns "gallines". La resposta del psc (cada vegada més petits) és que en Cañas està una "mica descontrolat" (sort que només és una mica).

Però, que no es posin nerviosos els Ciudadanos, els catalans som una nació, malgrat que fa 300 anys gairebé vam deixar de ser-ho.
Per cert, Sr. Cañas, els catalans/es tenim unes 200 raons més que els Ciudadanos per estar emprenyats. Li recordem una mica de la nostra història que vostè desconeix (i aprofitem un correu rebut d' uns companys):
 
Heus aquí algunes de les disposicions dictades pel Borbó, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714
  • Abolició de les Corts de Catalunya.
  • Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
  • Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
  • Extinció de la Generalitat de Catalunya.
  • Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
  • Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
  • Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.
  • Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
  • Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles..
  • Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica.
  • Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La CorunyaSant Sebatià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
  • Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
  • Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
  • Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
  • Prohibició als habitants de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.
  • Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un milió de lliures catalanes.
  • A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l'impost.
  • Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres estaments que es distingien per l'amor al país.
  • Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.
  • Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.
  • Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3.876 persones.. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
  • Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
  • Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.
  • Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
  • Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.
  • Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament.
  • Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
  • Prohibició del Sometent a tota Catalunya.
  • Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
  • Prohibició de que els catalans poguessin tindre cap mena d'armes.
  • Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra
  • Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l'absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.
  • Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana..
  • Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya".
  • Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
  • Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena.
  • Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
  • Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
  • Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".
  • Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el setge.
  • Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
  • Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l'enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer.
  • Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella.
  • Perquè es vegi de quina manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, i si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.
  • Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.
  • Violar més de cent mil dones


AVIAT FARÁ TRES-CENTS ANYS!!!!Seguim igual, però amb el cap molt alt perque ens tenen agafats de mans i peus.

dissabte, 30 de novembre de 2013

LA IDEOLOGIA FRANQUISTA IMPERA EN LA NOVA LLEI "DE SEGURIDAD CIUDADANA"

La ideologia franquista va penetrant en tots els àmbits (poc a poc, suaument, sense gaire oposició), així és l' Espanya que volen i de la qual nosaltres hem d' anar posant més distància.
En aquesta direcció tenim molts exemples recents: les declaracions marcant el ritme del govern espanyol des de l' ombra (per part de l' Aznar i de les FAES), els desnonaments, els ajuts a la Banca espanyola, la Llei Wert, el procés de les llengües a l' Aragó, les reformes lingüístiques a les Illes, el tancament de RTVV i ara la nova "llei de seguretat ciutadana".
No és res de nou, ja havien actuat contra el periodisme a Euskadi (casos Egin i Egunkaria), i contra altres sectors associatius. Però no passava res amb l' excusa de les actuacions "antiterroristes".
Però ara les actuacions tiràniques es van succeïnt a molts llocs d' això que en diuen Espanya.

L' actuació és ideològica, així de clar. En cas contrari podrien explicar en què es basen per fer una Llei de seguretat. Com no sigui per preservar la bandera (espanyola) i la unitat (d' Espanya), i tenir la darrera paraula sobre quin tipus de manifestacions es poden fer i quin tipus no es poden fer.


    Segons l’Agència Catalana de Notícies el Govern espanyol ha aprovat aquest divendres l'avantprojecte de llei de Seguretat Ciutadana. El text, que es preveu que s'aprovi al Congrés de Diputats espanyol el primer semestre de l'any que ve, preveu multes entre 1.001 i 30.000 euros a qui cridi consignes o dugui pancartes que siguin considerades segons el criteri neofranquista del Partit Popular “ofensives” amb el concepte d’Espanya, amb la bandera espanyola o amb institucions espanyoles, com, per exemple, la Corona. També es sancionaran les persones que es resisteixin a l'execució d'una resolució judicial, com en els casos de desnonaments d’habitatges hipotecats per la banca. El ministre del Interior, Jorge Fernández Díaz, ha explicat que la crema d'una bandera “és una ofensa” i serà considerada com a falta greu, sempre que no sigui constitutiva de delicte. És per això que l'autor podrà ser sancionat amb una multa de fins a 30.000 euros. 

Fernández Díaz ha fet aquestes manifestacions durant la roda de premsa posterior a la reunió del Consell de Ministres en què també ha descartat com a "ofensa, injúria o vexació" manifestar-se contra la unitat d'Espanya, sempre que sigui una mobilització de caràcter pacífic, ha puntualitzat. L'avantprojecte de llei de Seguretat Ciutadana ha arribat aquest divendres al Consell de Ministres després de dues setmanes de crítiques per part de l'oposició i d'alguns sectors socials. Amb tot, des d'Interior han insistit en desvincular la modificació del text de les queixes rebudes i han assegurat que l'ajornament respon a un procés de consultes i de millores plantejades per la resta de ministeris. El text presentat ha rebaixa de 21 a 7 les conductes considerades molt greus entre les quals hi ha qualsevol tipus de manifestació amb finalitat coactiva durant la jornada de reflexió en processos electorals. També seran considerades conductes molt greus la reincidència, les manifestacions en infraestructures crítiques, les intrusions en aquestes infraestructures, la fabricació i utilització d'explosius o l'enlluernament als conductors de mitjans de transport com avions o trens.  Deixarà de ser molt greu manifestar-se sense autorització davant el congrés o el senat i passarà a ser una infracció de caràcter greu en els casos que es "pertorbi la seguretat ciutadana". També es rebaixa a lleu, les faltes per amenaçar, coaccionar, injuriar o vexar els agents de la policia. Entre les greus també hi ha la negativa a dissoldre manifestacions, portar o exhibir armes de manera negligent o temerària o la prostitució en indrets on puguin haver-hi menors com centres, escolars, parcs, etc.També s'enfrontaran a sancions de fins a 30.000 euros aquells que es neguin a identificar-se davant els cossos i forces de seguretat de l'Estat. Les manifestacions que se celebrin sense autorització seran infraccions lleus però en els casos que s'empri la violència o puguin ocasionar greus pertorbacions per a l'ordre públic podran ser considerades com a greus o molt greus. Les infraccions lleus comportaran multes de 100 a 1.000 euros, les greus de 1.001 a 30.000 euros i les molt greus de 30.001 a 600.000 euros. 


dimecres, 27 de novembre de 2013

DATA I PREGUNTA CLARES, COM EN QUALSEVOL PAÍS NORMAL.

Aquests dies es parla continuament de la data i la pregunta. Si se' n parla tant és que molta gent d' aquest país encara no ho té clar.
Però, tot just és per això, perquè molta gents d' aquest país no ho té clar, perquè la pregunta ha de ser clara i senzilla. En relació a la data, ja anem justos de temps, esperem no anar tard i esperem una mica de valentia per part dels polítics i fer allò que farien en qualsevol país normal. No tenir por de la pregunta i plantejar-la de la manera més clara.
No fer-ho així, voldrà dir que hi haurà diferents interpretacions, a "posteriori", i tots els partits diran que han guanyat ells el referèndum.
Evitem embolics si us plau. Pregunta clara, com en tots els referèndum, ni més ni menys.

Trobem encertada la posició de l' ANC. També trobem encertat el posicionament de S.I. Del qual us afegim la seva nota de premsa. Pensem que en aquest tema està tot dit (només falta la "negociació" dels partits parlamentaris), però intentem no cansar més la població del país.

  

Solidaritat dóna suport a la pregunta proposada per l’ANC



Vol que Catalunya sigui un Estat independent?



Solidaritat Catalana per la Independència coincideix plenament amb la pregunta proposada per l'Assemblea Nacional Catalana pel referèndum sobre la independència:“Vol que Catalunya sigui un estat independent?”. Aquesta pregunta coincideix amb allò que porta defensant SI des de fa mesos, tant a través dels posicionaments de Solidaritat com de la iniciativa a la qual hi dóna suport: Referèndum Sí o Sí.

Així, la pregunta proposada per l’ANC compleix amb els requisits defensats per SI: pregunta clara pel referèndum, que contingui el concepte Estat independent, amb dues respostes clares (sí o no), políticament vinculant, i a celebrar tant sí com no, independentment de l'actuació de l'Estat espanyol, l'any 2014. .

Uriel Bertran, Secretari General de SI, considera que “ara és el moment de la valentia, de definir bé el procés i de tirar endavant el referèndum. Si fem les coses bé, amb una pregunta clara, determinem la data i som coherents, el 2014 serem independents”.

Solidaritat felicita l'ANC pel posicionament adoptat per en la seva Declaració de novembre, i treballarà perquè aquesta proposta esdevingui una realitat política, en coherència amb allò expressat pel poble de Catalunya en les seves multitudinàries mobilitzacions. Per això SI creu que cal una mobilització social continuada i exigent, per tal de fer que els responsables polítics compleixin amb la voluntat popular. És per això que Solidaritat dóna ple suport a la concentració convocada per la iniciativa Referèndum “Sí o Sí” el propvinent 15 de desembre a les 12.30 hores a la Plaça Sant Jaume de Barcelona per reclamar un referèndum amb pregunta clara sobre l'Estat independent, i anima a l'ANC i a la resta del catalanisme cívic i polític a unir esforços per accelerar, clarificar i culminar el procés d'independència que el poble català necessita i reclama.

divendres, 22 de novembre de 2013

Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge a les Brigades Internacionals -Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-Camp d'Argelers 9.11.2013


Estat Català.Homenatge als catalans internats en camps de concentració-9.11.2013


Cartell Prou Retallades.Joventuts d'Estat Català.Novembre 2013


dimarts, 19 de novembre de 2013

ESTÀS D' ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT INDEPENDENT?

Després de constatar la mort de "l' ànima " catalanista del psc-PSOE i de la conversió dels Ciudadanos en referents de l' unionisme, queda el panorama polític molt definit.
Però no tenim clar encara la posició institucional de Catalunya, continuem sense data ni pregunta, ni visualització internacional del procés.
En aquests moments va bé l' article de l' Uriel Bertran de Solidaritat: "Estàs d' acord que Catalunya esdevingui un estat independent?"

 

La pregunta del milió


O més just, dels milions. Volem  la pregunta dels milions
 que ens hem manifestat sense descans, a 554 municipis en la consulta sobre la independència, a Barcelona el 10 de juliol de 2010 i l’11 de setembre de 2012 i arreu del país l’11 de setembre de 2013. Hem estat milions conformant l’imaginari col·lectiu de la llibertat, aconseguint esdevenir una  majoria social clara i ara tenim la voluntat inequívoca de ser preguntats en referèndum oficial i vinculant sobre la independència. Sense ambigüitats.


Estàs d’acord que Catalunya esdevingui un estat independent? Sí o no. Així de simple, així de clar, així de necessari, i així de rutinari, i així de convencional. És el que es pregunta arreu quan s’exerceix el dret a l’autodeterminació. Què van preguntar a Montenegro en el referèndum avalat per la Unió Europea: “Vol que Montenegro esdevingui un Estat independent?” Que pregunten a Escòcia: “Ha de ser Escòcia un Estat independent?” Què s’ha de preguntar quan milions de persones es manifesten per la independència? Sobre la independència. És el que passa i passaria arreu. Arreu, menys potser a Catalunya si s’imposen algunes tesis.

Quan alguns diuen que és necessari que federalistes i independentistes puguem votar el mateix, és per posar-se les mans al cap. Com poden votar el mateix els que es volen quedar a Espanya i els que en volen sortir? És com si els que volen mantenir les centrals nuclears i els que les volen tancar poguessin votar el mateix en un referèndum sobre el tancament de les centrals nuclears. No té ni cap ni peus.

No s’aturen aquí, la ignorància o la malícia és molt atrevida: els mateixos i d’altres diuen que la consulta ha de ser acordada amb l’Estat. Però com pot ser acordada amb qui ens ofega i espolia i a més ens necessita per, diuen, sortir de la crisi que ells han creat i a on ens han enfonsat? La llibertat no es demana, s’exerceix, es pren. L’aparheid es va acabar demanant permís al govern sud-africà? Els drets civils es van conquerir demanant permís al govern nord-americà? Les desenes de països que s’han independitzat d’Espanya ho van fer demanant permís al govern espanyol? El referèndum s’ha de convocar, presentar-lo al món amb una pregunta clara, s’han de posar les urnes i deixar que Espanya ens ajudi a mobilitzar la ciutadania amb els seus xisclets predemocràtics. Una oposició antidemocràtica i nacionalista espanyola que deixarà el món i als dubtosos d’aquí espaordits i predisposats a simpatitzar amb un procés d’autodeterminació just i impecablement democràtic. Amb aquesta estratègia el referèndum es guanyarà. Votant, o en el cas que Espanya gosés retirar les urnes –cosa altament improbable-, es guanyarà perquè el món entendrà en aquest context una declaració unilateral d’independència. Però hem d’arribar fins al final, amb convicció.

El dret a l’autodeterminació s’expressa etimològicament de forma molt clara: auto-determinació. No cal el permís d’Espanya per exercir el que el mot i el dret deixen molt clar: auto-determinació. Però sí que cal el que el mot també deixa molt clar: determinació. Catalunya necessita aclarir-se i no podem trigar més. El temps juga en contra nostra. Espanya esprem i ofega. I com més triguem més espremerà i ens ofegarà per fer desistir la classe política. Cal determinació.

Determinació per posar ja la data i la pregunta i obrir veritablement el procés polític i institucional per la independència. Perquè de procés obert en realitat només se n’ha obert un, el social. El polític i institucional resta a les beceroles. El món només s’ha fet ressò d’allò que el poble ha fet i ha construït. De l’esfera institucional, res ha cridat l’atenció del món. Això canviarà amb una pregunta clara i amb una data propera, el 2014.

La mobilització popular no es pot aturar. És ara, més que mai, que els polítics honestos necessiten l’ajuda del poble per guanyar la partida a la vella política de la transacció i l’engany. El diumenge 15 de desembre ens trobarem a la plaça Sant Jaume, en un migdia esclatant, per a exigir el referèndum “sí o sí” i la pregunta dels milions: estàs d’acord que Catalunya esdevingui un Estat independent? Amb el referèndum convocat, llavors cadascú es podrà vestir com bonament li plagui, que molt s’haurà fet i tot serà possible.

dissabte, 16 de novembre de 2013

LA FUNDACIÓ FRANCO EXIGEIX L' ESTAT D' EXCEPCIÓ A CATALUNYA.

La subvencionada Fundación Francisco Franco recorda al seu referent i aprofita per exigir l' aplicació de l' estat d' excepció a Catalunya.
Un sondeig per veure les reaccions entre les seves files unionistes i les altres.
Aquesta és la nota que ha sortit en alguns mitjans, aquesta és de Nació Digital:



La Fundació Franco vol empresonar Fainé i Roca per «traïdors»

L'editorial del mes de novembre també exigeix que s'apliqui l'estat d'excepció a Catalunya


L'editorial del mes de novembre de la Fundació Francisco Franco (FNFF) reclama tancar a la presó alguns catalans, als quals arriba a citar pel seu nom: "És preferible enviar a la presó o l'exili a Roca Junyent, Carles Viver i Pi Sunyer, Isidoro (sic) Fainé i quants traïdors a la comunitat nacional, siguin actors intel·lectuals o polítics, estiguin en aquest contuberni".

La Fundació Francisco Franco no es queda curta i també reclama al govern espanyol que "atès que el referèndum secessionista segueix obstinadament endavant, es recorri, en defensa de l'Estat de Dret, d'Espanya i del poble sobirà espanyol, a l'article 155 de la Constitució, que permet al Govern, amb aprovació per majoria absoluta del Senat, suspendre temporalment l'autonomia en nom de l'interès general". A més, l'entitat també demana que s'imposi "l'article 32 de la Llei Orgànica dels estats d'alarma, excepció i lloc" contra Catalunya
.

dimarts, 12 de novembre de 2013

E.C. VA FER UN HOMENATGE ALS SEUS MILITANTS I DIRIGENTS TANCATS A ARGELERS I A TOTS ELS CATALANS/ES I REPUBLICANS EN GENERAL.

Dissabte al matí Estat Català  va fer un homenatge a les persones tancades al camp d' Argelers (Catalunya del Nord) i un recordatori als tancats als altres camps. Tenint en compte que molts militants d' EC i bona part de la seva direcció van estar en aquest camp.


Ens afegim en la part que ens toca a recuperar la memòria històrica d' aquest país i pengem la introducció històrica amb la qual es va començar l' acte:

L’ EXILI CATALÀ.
Després de la Batalla de l’ Ebre, l´Exèrcit Republicà (i per tant també les brigades catalanes) van anar retrocedint terreny de manera constant. A Catalunya (reraguarda) les dades eren impressionants: 702.000 refugiats republicans havien arribat a Catalunya des del començament de la guerra fins a mitjans del 1938, si afegim els dels darrers mesos de guerra, tindrem una xifra molt propera a 1.000.000 de refugiats no catalans, alguns dels quals es van afegir als catalans que van començar l´èxode en direcció a França.
La procedència d´aquests desplaçats era : 339.000 refugiats d´Extremadura i Castella La Manxa, 153.000 d´Andalusia, 121.000 d´Astúries i Cantàbria, 50.000 d´Euskadi i 39.000 de l´Aragó.
Els bombardejos feixistes sobre ciutats i pobles catalans no es van aturar fins el darrer dia de l´ ocupació de Catalunya. Entre el 25 de desembre de 1938 i el 15 de gener de 1939 (en només 21 dies) hi va haver bombardejos contra 36 localitats catalanes, segons l´historiador Josep M. Solé Sabaté. Algunes ciutats van ser bombardejades diverses vegades, les més castigades van ser Tarragona 14 bombardejos, Barcelona 11 bombardejos i Reus 10 bombardejos. 
Passat tot això, els primers refugiats van arribar a la frontera, però el Govern francès l´havia tancat i no la va obrir fins la nit del 27 al 28 de gener (només per a les dones i criatures). El Govern francès va fer un càlcul de 2.000 refugiats per dia, però les previsions eren infinitament superiors, així que tres dies més tard van permetre l´entrada als ferits i després a tothom. L´allau era evident.
Els excombatents republicans van haver d´esperar fins la tarda del 5 de febrer i aquella primera nit ja van travessar la frontera 20.000 soldats i oficials republicans. El pic més alt de pas va ser pel Pertús en que en un dia de febrer van passar gairebé 50.000 soldats republicans.

Els governants republicans van passar la frontera per separat. Els dirigents espanyols: Azaña, Martínez Barrio, Negrín van passar el 5 de febrer per la Vajol fins al poblet de les Illes (ja a la Catalunya del Nord) i des d´allà fins a Perpinyà, una vegada arribats a Perpinyà, Negrín va tornar pel mateix camí cap a la Vajol i de retorn va trobar al Govern català i al basc: Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, Josep Taradellas, Antoni M. Sbert, Pere Bosch i Gimpera i el lehendakari basc José Antonio Aguirre. Negrín va refusar l´oferta de Companys d´acompanyar-los i van seguir cadascú el seu camí.

EL CAMP D’ ARGELERS.
Molts militants i dirigents d’ EC van acabar al camp d’Argelers, tenim documentació de l´estada d´en Marcel.lí Perelló (ex Secretari General d’ EC) el febrer de 1939 a Argelers, confirmada per Miquel Ferrer i Sanxís, ex.secretari general de l´UGT i antic company seu a la Presó Model els anys 1926-27.

En aquell any va  ser molt polèmic el mot camp de concentració. Cal recordar les paraules d´Albert Sarrault, Ministre de l´Interior francès, que va explicar així el tema en una visita al Rosselló l´1 de febrer de 1939: Ho tornem a repetir: el camp d´Argelers de la Marenda no serà un lloc penitenciari, però sí un camp de concentració. No és la mateixa cosa. Els asilats que hi passaran, hi restaran només el temps necessari per preparar llur trasllat o, segons llur opció, el lliure retorn a Espanya.
El primer camp de concentració va ser el d´Argelers de la Marenda. Poc abans, una mena de centres d´acollida havien estat instal.lats al llarg de la frontera: El Voló (per als refugiats que arribaven pel Portús), Prats de Molló, Arles de Tec i Sant Llorenç de Cerdans (per als que arribaven pel Coll d´Ares), La Tor de Querol, La Guingueta d´Ix i Montlluís (per als que arribaven per Puigcerdà).

Argelers es va obrir el 5 de febrer (alguns historiadors diuen que el mateix 1 de febrer)   i estava instal.lat a la platja directament, dos dies més tard es va obrir el camp de concentració de Sant Cebrià i el dia 9 del mateix mes va obrir el camp del Barcarès. Aquests camps estaven fets per als refugiats que entraven als centres d´acollida per la part oriental (Cervera, el Portús i la Vajol).
Els camps de l´interior, al Vallespir i la Cerdanya eren: els camps d´Arles, la Guingueta d´Ix, Prats de Molló, la Tor de Querol i Sant Llorenç de Cerdans, i eren destinats als refugiats que passaven per l´interior (Puigcerdà, Coll d´Ares, etc.), però aquests darrers camps van anar tancant degut a les baixes temperatures de l´època. 
La xifra aproximada de refugiats que van anar a parar als camps de la Catalunya del Nord va ser de 275.000 persones. Els camps de concentració més atapeïts eren els de Sant Cebrià amb 100.000 refugiats i Argelers amb 80.000, que era on estava en Marcel.lí Perelló.      

El cas és que es van comptabilitzar, segons l´historiador Daniel Díaz Esculies 471.000 persones exiliades en territori francès i nord-català el febrer de 1939, després de l´enfonsament quasi total de la República a finals del mes anterior i afirma que era un voluminós conjunt interclassista…dels quals més de 100.000 eren catalans, entre els quals predominaven les classes obreres i populars..
També afirma Daniel Díaz Esculies que globalment, l´emigració catalana va tenir una personalitat pròpia i no es fongué mai en el sí de l´espanyola, amb la qual als períodes de consens seguien els de dissens o d´ignorància mútua.

Les xifres farien poca variació i l´historiador Javier Rubio, comptabilitzava 440.000 persones refugiades a França, a finals de març de 1939.

Estat Català va intentar obtenir dades del seus militants i un informe elaborat pel Consell Executiu d´EC a l´exili, ja al juny de 1939, donava per bones aquestes dades dels seus militants als camps de concentració: 148 al camp d´Agde, 48 al camp de Bram, 34 al de Set-Fonts, 25 al de Vernet i un nombre encara indeterminat al camp d´Argelers, on havien anat a parar militants i dirigents d´EC, com Borrell, Marcel.lí Perelló, Lluis Serres, etc.
També va anar a parar a Argelers un altre militant d´EC, Octavi Viladrosa, que va explicar molt graficament com era el camp: una platja immensa, nua, sense una sola casa a la vista, sense un arbre a l´horitzó. Argelers es va haver de dividir en dos camps, un de civil i un de militar i una riera seca separava un de l´altre. Explicava que la brisa freda de la mar ens travessava els ossos. Una espècie d´epidèmia s´escampà per tot el camp. Cadascú n´és víctima, en qualsevol moment del dia, la diarrea…

A Argelers, Viladrosa, hi va trobar companys de militància, com Lluís Serres (del Comitè central d´EC) acompanyat del seu sogre, l´Amadeu Bonet  (Capità de la 132 Brigada Mixta), Torrents (germà del Comissari polític) i Valero del Casal d´EC de Gràcia, entre molts d’ altres militants d´Estat Català..