COLAU, LA VISIÓ D' ESTAT ESPANYOL, LA JUSTICIA ESPANYOLA I BOYE.

Ahir vam tenir ocasió de veure en quin moment precís estem de la nostra història, la composició dels nous ajuntaments ens va donar la imatge real de cada comarca i municipi (amb pactes sorprenents en algun lloc, però entenedors en molts casos per la situació política local de cada municipi). El cas de Barcelona va semblar una maniobra estratègica d' Estat (espanyol). La visió d' Estat (espanyol) contra l' independentisme va ser molt clara i nítida, recolzada en el cinisme de la sra. Colau i també en la incapacitat dels nostres líders dels partits independentistes, que potser no han tingut suficient visió d' Estat (Català).
Ahir va circular un video per la xarxa d' una entrevista premonitòria de Nació Digital, on el que sembla una incoherència teòrica, agafa coherència si veiem la visió d' Estat (espanyol).

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 També avui ha estat molt entenedor (per a qui ho vulgui entendre) l' article de Gonzalo Boye, sobre el lawfare, Brasil i Espanya. Bona lectura:

         A través de la magnífica feina dels periodistes de The Intercept Glenn Greenwald i Victor Pougy, hem pogut descobrir la trama corrupta, i colpista, existent al Brasil mitjançant la qual una sèrie de fiscals i jutges comandats per l'exjutge Sergio Moro, avui ministre de Justícia amb Bolsonaro, van aconseguir alterar la realitat política arribant a empresonar l'expresident Luiz Inácio Lula da Silva després d'acusar-lo i condemnar-lo per corrupció.

Glenn Greenwald no és nou en l'ofici de revelar trames complexes, perilloses i enquistades en els aparells estatals, tal com ho va demostrar amb el cas d'Edward Snowden. Si alguna cosa caracteritza Greenwald és la serietat, el rigor, la independència i, sobretot, el valor per denunciar, a través del seu treball, qualsevol mena de muntatge que ataqui els principis bàsics de la democràcia.

El que estan explicant del Brasil bé pot emmarcar-se en el que s'ha anomenat lawfare, anglicisme que sorgeix de combinar law (llei) i warfare (guerra). El rellevant, en tot cas, no és la seva denominació ni la seva definició, sinó com s'està estenent per diversos països una estratègia que va ser descrita per primera vegada a Unrestricted Warfare, llibre sobre estratègia militar publicat el 1999.

Només dos anys després, el 2001, aquest concepte comença a ser utilitzat fora de l'àmbit militar nord-americà i això es produeix, com bé constaten autores com Vollenweider i Romano, a partir de la publicació d'un article del general Charles Dunlap a la revista de la Duke Law School.

La lawfare no és més que la guerra a través d'altres mètodes, però amb un clar objectiu: l'aniquilació de l'enemic, del contrari, del dissident i, això, mitjançant la utilització no només del dret, sinó, també i especialment, de les estructures del poder judicial que és cridat a jugar un paper vital en aquesta nova forma de guerra.

Aquest nou tipus de guerra, implementada a través de la judicialització de la política, és una cosa que s'està veient en diversos casos, especialment a Llatinoamèrica, en països com el Brasil, l'Equador, l'Argentina, Colòmbia, etc., i que ha donat els resultats esperats pels seus dissenyadors: l'aniquilació dels enemics polítics mitjançant la "creació" de causes penals que bé acaben amb aquests enemics a la presó o destruïts mediàticament i políticament de manera irreversible.

La lawfare no és més que la guerra a través d'altres mètodes, però amb un clar objectiu: l'aniquilació del dissident mitjançant les estructures del poder judicial 

El principal instrument a través del qual es duria a terme aquesta nova forma de guerra, segons Vollenweider i Romano, seria el poder judicial i això perquè en els últims anys s'ha convertit "en un potent espai des d'on desplegar, gairebé sense limitacions, estratègies de desestabilització i persecució política, fins a situar-se molt lluny del principi republicà de l'equilibri de poders".

Això seria així, segons aquestes mateixes autores, perquè "és l'únic (poder) que no deriva de la voluntat popular sinó de complexos mecanismes de designacions polítiques i concursos, sumat a privilegis que els altres poders no tenen" i això "li permet operar políticament sota una completa capa d'institucionalitat" intentant "objectius similars als que en altre temps buscaven les forces armades: deslegitimar i perseguir figures polítiques populars oposades als seus interessos" cosa que farien "a través d'"experts", que fan anar un llenguatge tècnic objectiu (el llenguatge jurídic), que es vanta de no estar "contaminat per la política" i, afegeixo, donant l'aparença d'imparcialitat.

Aquesta nova forma de guerra ideològica seria la que importants fiscals federals del Brasil, comandats per l'actual ministre de Justícia de Bolsonaro, haurien utilitzat per acabar amb la carrera política de Lula, derrotar políticament el seu partit i, d'aquesta manera, alterar, irremeiablement, el curs polític brasiler amb conseqüències que encara tardarem anys a delimitar.

El que ha passat al Brasil és molt greu, però, segurament, no som capaços de dimensionar-ho perquè ens agafa lluny i perquè no és senzill contextualitzar-ho, però si fem un exercici d'imaginació, encara que tot això no sigui més que una ficció amb finalitats didàctiques, potser podem comprendre com funciona aquesta estratègia.

Imaginem, per un moment, que en lloc del Brasil som a Espanya i que existeix una opció política forta, seriosa i amb un projecte clar que, per exemple, plantegés un model republicà i la independència de part del territori de l'Estat. L'esmentat projecte podria ser combatut políticament o, seguint els manuals americans de la lawfare, també ho podria ser judicialment... i seguim al terreny de les hipòtesis.

Suposem que s'hagi optat per fer-ho per via judicial, per a la qual cosa, llavors, caldria disposar de fiscals disposats a concertar-se per generar causes penals que poguessin servir de base per criminalitzar l'esmentat projecte polític. Insisteixo, només estem parlant figuradament.

En qualsevol cas, no n'hi hauria prou de disposar d'un grup de fiscals disposats a saltar-se la llei i utilitzar-la al seu aire perquè aquest procés de criminalització de l'oponent polític tingués èxit, també farien falta jutges disposats a legalitzar aquestes actuacions, a portar a la presó, primer preventivament, els opositors, per, després d'un procés aparentment legal, condemnar-los i, d'aquesta manera, treure'ls de circulació per molts anys aconseguint, per tant, la derrota del projecte polític que representen però per una via "neta" i aparentment legal.

Imaginem que, en lloc del Brasil, som a Espanya i que existeix una opció política forta, seriosa i amb un projecte clar que plantegés un model republicà i la independència de part del territori de l'Estat

Molts, arribat a aquest punt, ens plantejaríem que això seria impossible a Espanya perquè, per a això, existeixen mecanismes que impedeixen els abusos i que, per exemple, es podria acudir al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) perquè reconduís aquests comportaments o que, a través d'accions penals, es podria exigir responsabilitat a aquests jutges i, a més, que sempre ens quedaria el Tribunal Constitucional per fer complir els mandats constitucionals i vetllar pel respecte dels drets fonamentals.

El problema sorgiria, i sempre parlant de manera hipotètica, en el cas en què el CGPJ també estigués format per jutges disposats a participar en aquesta lawfare i, també, si això mateix passés en el Tribunal Constitucional. Al Brasil justament això és el que ha passat i, ara, l'única esperança de Lula i del seu projecte polític està en el Tribunal Interamericà de Drets Humans, l'equivalent americà del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg.

Afortunadament, el que va passar al Brasil, passa a l'Equador, a l'Argentina, a Colòmbia i en altres diversos països de Llatinoamèrica, però no passa a Espanya perquè aquí seria impensable que una conjunció així d'interessos polítics s'alineessin per generar un resultat tan pervers i, a través del retorciment dels instruments jurídics i de l'ús de l'aparell judicial i fiscal, es pogués aniquilar l'enemic polític.

Francament, crec que seria impensable que a Espanya hi hagués fiscals disposats al que ha passat al Brasil i, molt menys, que les altes instàncies jurisdiccionals estiguessin disposades a jugar el paper que han jugat al Brasil, per molt que després poguessin acabar ocupant càrrecs ministerials.

A Espanya, quan un fiscal anomena "cop d'estat" a actes que en altres països s'han qualificat de mers exercicis democràtics, ho fa no perquè estigui criminalitzant la política, ni com a part d'una "Spanish way of lawfare" sinó per mer excés dialèctic, ja que aquí seria impensable que uns "gringos" o uns "sudacas" ens ensenyessin un mecanisme tan expeditiu, brutal i cru per acabar amb els rivals polítics.

Tan clar és que estem davant d'una ficció com que a Espanya el "quart poder", la premsa, actuaria com un eficaç contrapès que denunciaria una cosa d'aquestes característiques i no passaria com al Brasil, l'Equador o altres països llatinoamericans on els mitjans no només van callar sinó que van ser còmplices d'aquesta barbaritat... La gran diferència és que nosaltres no necessitaríem Greenwald i Pougy per revelar una barbaritat tan gran perquè aquí això no succeiria.    

CONCENTRACIÓ QUAN S' ACABI EL JUDICI / I ARTICLE CAROD-ROVIRA "vOTS, NO. DINERS, SÍ."

Finalment s' acaba això que en diuen "judici al procés". No n' esperem res de bo, ni ara ni abans. El punt de vista dels catalans i el dels espanyols està molt lluny, som dues realitats molt diferents (no només culturalment, lingüísticament o històricament) sinó que cada vegada es fa més palés que ho som en gairebé tots els àmbits, però ells ens necessiten com a súbdits i aquesta necessitat fa que els conceptes com "drets individuals" o "col.lectius" o "democràcia" agafin uns matisos molt diferents aquí o allà.
Fa temps que, des d' Estat Català (com molts d' altres), diem que no hi fem res en aquest estat, però esperarem que s' acabi el judici d' una vegada, donem suport a la convocatòria per la tarda en  què
s' acabi el judici i sortim al carrer.

 








Aprofitem per adjuntar un article de dimecres que va escriure Josep-Lluís Carod-Rovira al Nació Digital, que és una reflexió de la poca importància que tenen per a ells els vots i la necessitat d' enfocar el tema econòmicament també, perquè és on pot fer desencallar la situació.

Vots, no. Diners, sí

«Només ens en sortirem si les nostres decisions qüestionen, afecten i condicionen, de forma directa, la seva economia»

 per Josep-Lluís Carod-Rovira, 5 de juny de 2019 a les 21:00 | 

Cap dels quatre projectes d’Estatut d’Autonomia aprovats pel poble de Catalunya, o bé pels seus representants, no ha estat mai respectat per Espanya. Així va ser el 1919 amb el text aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat. I amb l’Estatut de Núria, que tenia el suport del 99% dels vots emesos, el 1931. I amb l’Estatut de Sau, el 1979, preparat per diputats i senadors catalans a Madrid. I amb el del 2006, que al Parlament havia rebut 120 vots favorables i només 15 en contra. El fanatisme radical de l’espanyolisme polític n’escapçà el contingut a les corts espanyoles i el tribunal constitucional va fer-hi la resta, fins i tot després d’haver estat aprovat en referèndum. El vot dels catalans, doncs, no val res a l’hora de decidir el nostre estatus jurídico-polític. Però tampoc no serveix per a decidir qui és diputat o senador a Madrid, ni europarlamentari a Brussel·les i Estrasburg, ni per determinar quina persona presideix la Generalitat, tant se val el que la gent voti.
 

El diputat i el senador més votats han estat suspesos d’aquesta condició institucional i representativa guanyada netament a les urnes i han deixat de ser, doncs, diputat i senador, com altres tres escollits catalans també. I el que ha tret més vots a les europees ni tan sols pot recollir l’acreditació corresponent, ja que corre el risc de ser detingut si ho intenta. Tant se val que hagi obtingut més sufragis que els guanyadors de les eleccions en 16 dels 28 estats de l’actual UE. Ni tan sols es respecta, per a la ronda de consultes amb el cap d’estat, que són els grups parlamentaris els que decideixen qui assumeix aquesta funció i qui millor que qui n’ha encapçalat la llista? Votem el que votem, doncs, queda clar que, amb un pretext o bé un altre, no som nosaltres qui decidim, sinó que qui acaba decidint per nosaltres és Espanya. La realitat és que Catalunya, la societat catalana, els votants catalans, no tenim l’última paraula en res, votem el que votem a les urnes, perquè no tenim la consideració de subjecte polític sobirà, sinó subordinat, subsidiari i dependent d’uns altres. El nostre vot, la nostra voluntat, no compta. I el que sí que és determinant és la voluntat d’uns altres i els seus vots en unes institucions estatals on ells sempre seran majoria i nosaltres minoria.

Els nostres vots no compten, deia. Ni volen la nostra llengua, que els crea rebuig i incomoditat, ni la nostra cultura, que ignoren tant i que no tenen cap interès per conèixer. No hi fa res que tinguem una literatura rica i potent, comparable a la d’altres literatures d’un pes demogràfic similar. Tant se val el coratge emprenedor, l’esperit laboriós, el caràcter innovador, la creativitat en tots els llenguatges artístics, la xarxa empresarial, la cultura industrial, la iniciativa privada, el nivell capdavanter de la ciència i la recerca, l’europeisme, el cosmopolitisme, el neguit per viatjar i parlar llengües diverses o la passió per la modernitat en tots els àmbits. Ni donen importància a una societat forjada des d’ella mateixa, sense estat i amb l’estat en contra, autocentrada en valors com l’associacionisme, el voluntariat, el cooperativisme o la solidaritat.
 

Res de tot això, doncs, no compta per a Espanya ni hi té la més mínima importància. No compten els vots, ni volen la llengua, ni els interessen els nostres valors com a societat nacional diferenciada. En realitat, l’únic que els interessa de nosaltres són els diners que en treuen i res més. Els Països Catalans són una font de finançament essencial per al manteniment, funcionament i continuïtat de l’estat espanyol tal i com l’hem conegut fins ara. No solament figuren al capdavant en la recaptació d’impostos, sinó a la cua de les inversions. Els nivells baixíssims d’execució del pressupost estatal en aquests territoris són un veritable escàndol, any rere any. L’incompliment d’allò que s’aprova és una pràctica regular que castiga el benestar dels nostres conciutadans, sobretot dels més vulnerables, i la modernització general del país.

L’estat de les infraestructures és una altra vergonya, atès que a l’envelliment i deteriorament de les ja existents s’hi sumen la manca de les imprescindibles, com el corredor ferroviari mediterrani, en una planificació d’estructura radial, centralista, on tot està pensat perquè conflueixi a Madrid i poder articular així, nacionalment, Espanya. Fins i tot els ports de Barcelona i de València han de destinar els beneficis assolits per a mantenir els ports de l’estat que són deficitaris i no gens eficients. I és a Madrid on s’eliminen els peatges d’autopistes, perquè Espanya ha quedat reduïda a Madrid, on una elit parasitària extreu el resultat dels nostres esforços per al seu manteniment i continua emprant  el centralisme econòmic, cultural i polític per mantenir les regions més pobres de l’estat en situació de subsidi, dependència i subdesenvolupament permanents. El benestar de les elits instal·lades a Madrid només és possible mantenir-lo amb el nostre malestar.

Només ens volen retenir, tan sols s’oposen que ens n’anem d’Espanya, no pas perquè no volen perdre la nostra llengua, la cultura o bé els nostres valors, sinó perquè no es poden permetre de perdre’n els diners que hi aportem, en una pràctica d’espoli persistent que es fa ja insostenible. Fins ara, només pagàvem i callàvem. Ja fa temps que hem decidit que no callarem més i ens hem posat a parlar, tot i que continuem pagant. Tinc la convicció que el nostre únic desllorigador no és cultural, ni polític, sinó econòmic. Només ens en sortirem si les nostres decisions qüestionen, afecten i condicionen, de forma directa, la seva economia. Perquè això és l’únic que els farà reaccionar. Altrament dit, el dia que comencem a deixar de pagar ja haurem entrat, de debò, en la fase final del procés.