ESTAT CATALÀ EN EL 87è aniversari de la mort del President Francesc Macià.

 

Avui, com cada any, Estat Català, hem volgut homenatjar el President Francesc Macià, fundador del partit, amb una ofrena floral i un text recordant el 87è aniversari: 

87è aniversari de la mort del President Francesc Macià.

Avui ESTAT CATALÀ commemorem el 87è aniversari de la mort del President Francesc Macià, fundador del partit.

87 anys després, ESTAT CATALÀ continuem reivindicant la trajectòria extensa d'aquest dirigent polític independentista.

Reivindiquem el Macià que es va posicionar contra l'acció dels militars a la redacció de la Revista Cu-cut i el diari La veu de Catalunya el 1905. Reivindiquem el Macià que va deixar l'Exèrcit per a presentar-se i guanyar l' acta de diputat amb Solidaritat Catalana el 1907 i  reivindiquem el Macià que va ajudar a crear un moviment orientat a organitzar el catalanisme i que va culminar amb la creació d' ESTAT CATALÀ.

Va pagar un preu molt alt i va haver d'anar a l'exili. El 1923 a Perpinyà, com a dirigent d' ESTAT CATALÀ, va establir molts contactes amb les Comunitats catalanes a l'exterior i també amb comunistes, anarquistes i sindicalistes . La més coneguda, la reunió a Moscou amb dirigents de l' URSS per aconseguir suports exteriors i econòmics per a crear una Catalunya lliure i independent.

Però les promeses polítiques se les emportava el vent i va intentar organitzar amb altres dirigents d'ESTAT CATALÀ un moviment armat concentrat a Prats de Molló el 1926, amb l' objectiu d' alliberar per les armes el Principat de Catalunya del jou espanyol.

L'acció va ser avortada per la Gendarmeria francesa, però el judici a París va ser important per a internacionalitzar les reivindicacions catalanes a Europa i Amèrica.

Va anar l' exili a Bèlgica. Casualment, en aquella època Carner-Ribalta, també a l’exili,  fa uns escrits a Waterloo d' anàlisi i reflexió sobre el conflicte Catalunya-Espanya. Els paral.lelismes amb l' actualitat són indefugibles.

Però l' exili donava també moltes possibilitats de treball i va viatjar a l'Argentina i a Cuba on va fundar un Partit Separatista revolucionari de Catalunya a l' exterior i va ser de la comissió que van aprovar la Constitució de la futura República Catalana el 1928. Però no va poder tornar a Catalunya fins que no va acabar la Dictadura i la posterior "dictablanda".

També reivindiquem el dirigent que junt amb altres van treballar per la unitat independentista i van crear ERC, no com un "pal de paller" sinó com una confluència de corrents amb autonomia interna (allò que molts es pensen que han descobert ara).

Ens sentim a prop del dirigent que va proclamar la República Catalana al balcó de la Plaça St Jaume, hores abans que Niceto Alcalá-Zamora proclamès la República espanyola a Madrid. També ens sentim a prop del Macià que no va estar gens convençut de la signatura del Pacte de St Sebastià el 1930 amb les esquerres espanyoles, ni tampoc va estar gens satisfet de deixar congelada la República Catalana per pactar el funcionament d'una autonomia.

87 anys després, la lluita per la independència de Catalunya, que van començar Francesc Macià i Estat Català, segueix vigent  i una mostra més d’això  n’és l’acte, aquests dies, del president Puigdemont a Prats de Molló agafant el testimoni de Macià i els voluntaris catalans tot renovant  el compromís amb la lluita per la independència. 

Visca el President Macià!

Visca Catalunya lliure!

                                                                                    Catalunya 25 de desembre 2020

PROU REPRESSIÓ, NI A CATALUNYA NI A EUSKAL HERRIA

 Avui Estat Català ha estat amb alguns dels seus membres, amb la pancarta  pròpia, a la concentració de Plaça Sant Jaume "La Repressió no ens atura".

Prou repressió, ni a Catalunya ni a Euskal Herria.

Continuem.

  

ESTAT CATALÀ- SOLIDARITAT AMB EL POBLE SAHRAUÍ

 

EL LLARG CAFÈ I LA DIFICIL SITUACIÓ DE L' INDEPENDENTISME PARLAMENTARI.

 Un article de reflexió d' avui, que comença a tocar la situació real i complicada de l' independentisme català, a La República 

Un llarg cafè al bar de l’estació

ALEIX CLARIÓ05/12/2020 a La República

Som a les portes d’unes noves eleccions, i quan alguna cosa s’acaba (una feina, una relació, un viatge…) comences a pensar com va començar tot i quin és el futur que t’espera. És un exercici retrospectiu per analitzar el que has fet, si aquell camí que vas escollir va ser l’encertat o hauries d’haver optat per l’altra quan vas dubtar. Com a país, venim d’un inici convuls: les eleccions que va convocar Rajoy després d’empresonar i exiliar el govern de l’1 d’octubre. Aquí hi ha la primera bifurcació del camí: l’independentisme s’hauria d’haver presentat? Recordo que va ser un debat viu, intens i fins i tot encès. Hi havia opinions per a tots els gustos, i al final tothom va convenir en aquesta estratègia: ens presentem per demostrar a Espanya i a la comunitat internacional que, malgrat el que ens han fet, malgrat jugar amb les seves regles imposades, tornarem a guanyar per golejada i, apunt important, investirem el president que han fet fora. Tothom va convenir que aquest era el camí per seguir la lluita contra l’Estat espanyol, per posar-lo contra les cordes i provocar una taula de negociació amb mediació internacional. I si no ens deixen investir Puigdemont? Res, en bucle repetint eleccions, ampliant majories i ocupant els carrers fins que l’Estat espanyol rebi una estirada d’orelles per resoldre el conflicte. Era una estratègia bona o dolenta? Doncs sobre el paper era molt bona, però a la pràctica va ser desastrosa. Per què? Doncs perquè quan ja s’havia iniciat la seva execució, els socis principals van decidir que no era una bona estratègia. No, no parlo de traïcions ni de ser més o menys independentistes. Aquest és un debat i un argumentari estúpid. Però sí que és cert que aquell canvi inesperat i, sobretot, no consensuat, ho va enviar tot a rodar. Error N1.Recordo el 30 de gener de 2018. Jo era dins el Parlament de Catalunya. Les cares d’incredulitat dels diputats de Junts per Catalunya i les CUP eren per fotografiar-les. La dels diputats d’ERC no us en puc dir gran cosa, perquè directament la majoria ja no van venir. Recordo també la discussió sobre si els diputats presents (Junts i CUP) havien d’entrar a l’hemicicle i seure als seus respectius llocs per fer evident que allò que estava passant no era el que s’havia acordat entre tots els actors independentistes. Les CUP ho tenien claríssim. A Junts hi havia dues opinions: unes en la línia de les CUP i l’altra que s’hi negaven perquè no volien donar la imatge de desunió de l’independentisme, i aquesta visió és la que es va acabar imposant. Error N2. Podríem dir que callar i guardar les formes ha sigut una constant de Junts al llarg d’aquesta legislatura fins fa molt poc i, personalment, crec que ha sigut un dels grans errors. Ho deia llavors, ho he dit durant i ho dic ara. Una relació entre socis no pot funcionar si un fa el que vol i l’altra fa veure que tot va bé, perquè n’hi ha que d’aquesta actitud se n’han aprofitat moltíssim. Error N3. El que va passar aquell 30 de gener ho va alterar tot, i va provocar un altre gran debat: i ara què? El president Puigdemont, abans del 155, ja havia dit que ell no volia repetir, perquè havien de pujar nous lideratges, i el procés era una cosa coral, no d’hiperlideratges i personalismes. Però el 155 i l’exili el van forçar a tornar-se a presentar, no per ganes sinó per lluitar. Però si un dels socis no el volia, ell no es faria fort en la seva posició, perquè el fet important era el projecte comú. Per això es va proposar un altre candidat a la presidència. I per això no és cap de cartell de Junts a les eleccions del 14 de febrer. Però l’estratègia no era investir algú altre i prou, sinó treure rèdit de la situació en la qual ens havíem trobat: proposaríem candidats que posessin contra les cordes a l’Estat espanyol. Per això els candidats (Sánchez, Turull) eren presos polítics. Un ham. I esgotats els hams, eleccions de nou, i tornem-hi. Va ser una estratègia consensuada amb tots els actors polítics i tothom hi va estar d’acord. Bé, com a mínim fins després de la no investidura de Jordi Turull. Llavors va començar a créixer un clam intern que reclamava que s’abandonés aquesta línia i es proposés algú “net” per poder formar un “govern efectiu” que aixeques el 155. Aquí, moltes veus (i de molt importants) s’hi van oposar, intentant fer entendre que un “govern efectiu” en aquesta situació seria, a la llarga, nefast en molts sentits. El 155 podia marxar sobre el paper, però seguiria de facto, així com la intervenció financera de la Generalitat i la repressió policial i judicial, amb tot el que això implica. No van fer ni santíssim cas, i al final, les pressions –i permeteu-me que de moment no m’allargui aquí- van provocar que es proposés un candidat viable i es constituís un “govern efectiu”. Esgotada la legislatura, podem afirmar que és l’error N4.

 Bé, no tot estava perdut. “Recuperem” institucions i normalitzem allò que no hauríem d’haver normalitzat mai. Refem estratègies. Doncs que el govern autonòmic que n’ha sortit és menys autònom que una comunitat de veïns i l’espasa de Dàmocles del 155 està permanentment sobre el coll del govern (quantes vegades va amenaçar Madrid de quedar-se la competència dels Mossos i dirigir-los des de Madrid? Tres? Quatre? Ja no ho recordo), l’estratègia era que el govern es dediqués a governar pulcrament com una autonomia, sense donar ni un sol motiu per ser intervingut o desposseir-lo d’una competència o l’altra, i que tota l’acció d’embat contra l’Estat espanyol es faria als carrers dirigit des del govern a l’exili amb el recent creat Consell per la República, a qui Madrid no li podia fer ni pessigolles. Bon govern i embat als carrers. Problema? Doncs principalment dos: el primer, que el Consell per la República no se l’acaben de creure tots, i fins i tot és desprestigiat per part d’ERC. Per què? Doncs perquè el dirigeix Puigdemont. És una explicació que no respon a cap lògica, només al ressentiment. Aquest seria l’error N5: mai s’han curat les ferides internes de l’octubre del 17 ni de les eleccions del 21D. La patada endavant només ha comportat major ressentiment i agror. El segon problema, és la moció de censura a Rajoy i la investidura de Pedro Sánchez. Allà on uns veuen pa per avui i gana per demà (sí, és més demòcrata que el PP, però quan es tracta de la unitat d’Espanya no hi ha diferència) d’altres hi veuen una oportunitat per obrir una via de diàleg des de les “esquerres” i el federalisme. Són dues visions contraposades i irreconciliables. Error N6.

I això em porta a l’error N7: la manca absoluta d’unitat. Aquests darrers tres anys, bé, de fet els dos primers, ens hem fet un fart d’escoltar crides a la unitat independentista, des d’una sola llista tot congelant partits fins assolir la independència (La Crida), acabant per la descafeïnada proposta de les “estratègies compartides”. Al final, res de res; només partidisme. Lluny de les lectures interessades que se li ha volgut donar, aquesta insistència responia a diferents motius: per començar, pel consell rebut de diversos interlocutors internacionals, que ens recomanaven que anéssim sota un sol paraigua si volíem ser un actor internacional. D’altra banda, s’havia demostrat amb la formula de Junts pel Sí que el fet d’anar sota un mateix paraigua proporcionava beneficis pel que fa a missatge, cohesió i, sobretot, resolució de conflictes entre forces polítiques; el perill d’anar per separat era que tot fos una batalla campal, i així s’ha acabat demostrant. Un altre motiu era el relat: junts podíem ser la primera força del país, és més, junts de veritat (incorporant les CUP) fins i tot podíem tenir la majoria absoluta, i això en sí mateix ja era un missatge a la comunitat internacional. Junts provocava que no hi haguessin insanes competicions per l’hegemonia del mateix espai, sinó en concentrar les energies per desafiar a l’Estat espanyol i construir les eines necessàries per ser una república independent. Per últim, junts ens permetia ser un bloc granític que ocupés tots els espais de poder polític del país, des dels ajuntaments, passant pels consells comarcals, diputacions… alhora que aïllàvem al bloc del 155. Però al final es va acabar imposant la idea que separats sumàvem més perquè hi havia gent que junts no ens votaria mai. I així és com els teòrics de la desunió han obtingut una gran victòria a costa de tot el moviment independentista. Potser sí, que separats s’han obtingut més vots (veurem realment quants el 14f), però haurien de ser milers i milers per compensar la trencadissa que ha deixat al darrera aquesta estratègia. Que el model a seguir per tothom sigui Escòcia i que el resultat sigui Itàlia no és un motiu per estar precisament satisfets. Ens sobren teòrics de la desunió i ens manquen fontaners de l’entesa.

 El fet és que des de la investidura de Pedro Sánchez ja no hi ha estratègies compartides, es dinamita tot. També internament dins el Pdecat, quan la Marta Pascal pacta en un hotel de Madrid amb Rubalcaba i a l’esquena del president Puigdemont. A poc a poc, es va instal·lant la idea transversal que el 2017, en especial l’octubre, ha sigut un error de càlcul monumental, que el cost – benefici no ha valgut la pena i que s’ha d’intentar recuperar al màxim allò que teníem el 2014: autogovern i influencia a Madrid. No es renuncia a la independència, però s’aparca pels pròxims 10 anys. Llavors, amb anàlisi interna de les pròpies forces, es valorarà si es torna a intentar o no. I el mentrestant? Ser més, ser vitals per la governabilitat d’Espanya i reformar-la des del prisma federal. Un dirigent republicà ho titula, encertadament, “Pau i Treva”. Aquí l’escissió ja és absoluta. També hi ha un consens general dins i fora de Catalunya: el president Puigdemont fa nosa. Electoralment és imbatible –això, que és teoria, es reafirma a les eleccions europees quan rep un milió de vots- i, per tant, l’única manera de fer-lo fora del tauler és anar-lo aïllant i silenciant mediàticament. Però s’ha de fer a poc a poc, res que faci saltar les alarmes. Però de la mateixa manera que hi ha aquest bloc d’opinió, n’hi ha un altra ideològicament transversal que considera que Espanya és irreformable (governi qui governi); que només s’asseurà si s’hi veu obligada; que l’única manera d’obligar-la és amb confrontació (no violenta, sempre, i anonimitzada, per no ser auto víctimes de la repressió); que cada vegada que s’ha eixamplat la base ha sigut quan ens hem enfrontat amb l’Estat i no quan hi hem pactat; que si pactem, la carpeta internacional del cas català es tancarà (perquè consideraran que està resolt); que el compromís amb la ciutadania és esdevenir una república independent a mitjà termini; que l’òrgan capaç de liderar els nous embats és el Consell per la República, per estar lliure de les urpes de l’Estat espanyol; i que la persona que més por li fa a l’Estat, la que genera més consens dins l’independentisme no partidista i té més portes obertes internacionalment, és el president Puigdemont, que pot actuar lliurement i amb immunitat. Aquí, amb aquests dos blocs definits, crec que és injust parlar de qui té raó i de si és o no un error una de les dues posicions; simplement és una trista bifurcació.

La resta, com se sol dir, és sabut per tothom. A les portes d’unes eleccions autonòmiques que no ens porten enlloc. El president Puigdemont va dir fa uns mesos una frase que trobo molt encertada: hauríem d’estar centrats en la batalla contra l’Estat i ens han obligat a baixar a batallar per l’autonomia. Quina pèrdua de temps i de recursos. Per això ell no entra tampoc en aquesta batalla: és el moment de nous lideratges, és el moment que siguin escollits democràticament i no a dit, i és el moment de centrar els esforços en eines supranacionals com el Consell per la República. La batalla no és per l’autonomia, no es lliura a Barcelona, ni tan sols a Madrid. La batalla és per la República Catalana i es lliura a escala internacional. I, d’altra banda, potser és el moment que ERC pugui posar a la pràctica la seva teoria, secundada per milers de vots de ciutadans independentistes. És una teoria que molts li han advertit que acabarà en fracàs, perquè així ho demostra tota la història entre Catalunya i Espanya, però quan un no vol escoltar el que li diuen, arriba un punt que només li pots dir: “endavant i molta sort”. L’altre dia parlant amb un amic li feia aquest símil: “La situació actual és com dos amics que volen anar de Barcelona a Girona: Junts per Catalunya està parada a Maçanet, dient-li a ERC (que està sortint de Barcelona) que la via que volen recórrer és un fracàs, i ho saben perquè ja l’han transitat. Però doncs que no els pots convèncer del contrari, al final només pots esperar-los al bar de l’estació tot fent un llarg cafè, i quan arribin, donar-los ànims i tornar-ho a parlar tot, perquè encara hi haurà molt camí al davant. L’únic perill és que quan arribin, ens hàgim barallat tant que ja no ens vulguem parlar. I l’únic problema és que, mentrestant, haurem perdut un temps preciós i ens hauran trinxat per totes bandes”.

 Alea iacta est

LES NEGOCIACIONS A MADRID I ELS MILIONS QUE NO ARRIBARAN

 Cada dia que passa, a Estat Català, estem més lluny d' alguns discursos polítics i les seves tàctiques que sempre van dirigides al moment que toca i al que vol sentir la gent. 

Tots estem d' acord amb que "cal eixamplar la base" quants més siguem millor, però això ha d' anar acompanyat de la visibilització de que nosaltres podem sortir vencedors d' aquesta confrontació i que tenim molts sectors de la confrontació a favor nostre i això no es visibilitza gairebé enlloc, tampoc no estem d' acord en l' enrocament en  discusions de tertulians impossibles sobre si la unitat sí o no, sobre si el 50% dels vots o més, discusions al nostre entendre que no venen a tomb i que només distreuen la població que ja va votar i ja va donar majories per a fer actuacions polítiques al Parlament, una població que ja té unitat al carrer (no sabem a qui voten els que tenim al costat a les concentracions, ni ens importa). I tampoc estem d' acord amb el suport al Govern espanyol (sigui quin sigui a Madrid), cadascú pot emprar la tactica que vulgui, evidentment, i no és criticable, però d' aquí a vendre-ho com una negociació bona amb el millor pressupost per a Catalunya hi va un tros, tenint en compte els incompliments endèmics dels Governs espanyols (tant és així que no han complert mai).

Aquest tema de reflexió el podriem allargar, però ahir vam veure l' article d' editorial de Vilaweb que anava en la mateixa línia i l' afegim per la coincidència:

LA PLUJA DE MILIONS QUE JA SABEM TOTS QUE NO CAURÀ. (Vilaweb)   

M’he posat a escriure aquest editorial d’avui després d’estar-me un parell d’hores repassant dades. De promeses incomplertes. Pluges de milions repetides any rere any des de fa dècades, seguint sempre el mateix ritual. Convergència i Unió, amb Felipe González o José María Aznar, fins i tot amb Mariano Rajoy; o Esquerra Republicana, amb José Luis Rodríguez Zapatero o ara amb Pedro Sánchez, tanquen un acord que qualificaran d’històric pel pressupost estatal. I això es transforma en titulars invariablement optimistes. Convergència i Unió o Esquerra Republicana fan aleshores conferències de premsa explicant-nos que gràcies al seu gran poder negociador i a la seua habilitat política, enguany, finalment, s’ha pogut aconseguir un canvi espectacular que, ara de debò, aportarà uns beneficis extraordinaris per al conjunt de la població catalana, beneficis que justifiquen de sobres l’estabilitat que aquest seu vot aporta al govern que mana a Madrid. I ens diuen que deixarem enrere per sempre més la incapacitat de fer complir allò que de justícia ens correspon. Pluja de milions!, correrà a titular aleshores de manera entusiàstica la premsa amiga. I invariablement les tertúlies de ràdios i televisió i els articles d’opinió començaran la campanya per a vendre el producte al possible votant. Els titulars, com més grossos millor i les conferències de premsa, com més grandiloqüents millor. Els somriures, com més cofois millor. Que l’altre partit ja intentarà xafar la guitarra dient que tot plegat és una vergonya, però amb la poca credibilitat que li dóna haver fet ell allò mateix, abans.

Tots sabem, i els qui han signat l’acord ho saben millor que ningú, que les inversions no arribaran mai, però l’espectacle és la cosa que sembla que els importa. Perquè en el fons el resultat real, les inversions promeses, importa poc. Importa molt la visualització de qui s’afirma com el vot útil, com l’interlocutor a Madrid, que és –això ho han repetit fins i tot ara– on es juguen les garrofes i on hi ha el poder real. O importa la indignació teatral dels qui no han pactat i miren de rascar quatre vots amb el risc de ser presentats com una mena de malvats que voldrien matar de gana el país. I és aleshores que apareix sempre, de manera invariable, la frase màgica: cal gestionar el “mentrestant” –”mentre no arribem a allà on tots sabeu que hem d’arribar”, la independència o la justícia social o el que vulguen dir segons el moment. Per a mi aquest és el moment més interessant de tots, permeteu-me la frivolitat. Perquè encara avui, després de tants anys, em sorprèn de veure la poca consistència de la gent en qui hem dipositat la governació dels afers públics. Gent que té, per l’amor de Déu!, les hemeroteques i les videoteques plenes de declaracions dient que mai, mai, mai, de sobte els veus que són capaços de pactar allò que siga. I no contents encara, ho defensen a mort, això, fins i tot quan els poses els seus vídeos davant la cara, fins i tot quan els ensenyes què deien fa a penes quatre dies.

He dit que tots sabem que les inversions no arribaran mai. Però no ho sabem perquè tinguem cap bola de vidre i la capacitat de preveure el futur. Ho sabem, exactament, perquè això no ha passat mai, ni una sola vegada. I aquesta és una dada tan rotunda que no admet cap discussió, referendada com és per tot d’estudis i llibres, per dades: des que es va aprovar l’actual constitució espanyola, cap any, mai, Catalunya (i això val exactament igual per al País Valencià i les Illes) no ha rebut els diners que li correspondrien en justícia, però és que ni tan sols ha rebut la inversió pressupostada, votada i feta llei. Ni un sol any. I això malgrat que en gairebé tots aquests anys o Convergència i Unió o Esquerra Republicana han votat el pressupost al govern espanyol de torn –amb l’única excepció notable i consistent, significativa, que han estat precisament aquests darrers anys, pel procés d’independència.

Ja entenc que, després de tants anys de peix al cove, avui hi haja una part de la classe política catalana a la qual li parega factible de continuar la pràctica del pacte a Madrid. I és evident que si bé el flip-flop d’Esquerra té unes dimensions descomunals, absolutament estratosfèriques, no són tan sols ells i els del PDECat els disposats a la maniobra. Que fins i tot també aquella part de Junts tan lligada a les velles tradicions convergents se sentiria còmoda pactant a Madrid, si pogués i els seus vots servissen de res.

Passa, però, que el país ha canviat. I com a novetat important hi ha un sector de població, probablement molts de vosaltres, amb una exigència nacional i amb una exigència envers el comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017. Som gent que ens mirem tota aquesta gesticulació amb un enorme escepticisme que voreja la indignació. I a tota aquesta gent vendre-li una altra aixecada de camisa ja costa tant que és gairebé impossible, per no dir que ho és del tot. I passa també que en el retorn a la vella política que, sense cap escrúpol ni vergonya, duu a terme una part de l’independentisme, el càlcul necessari i imprescindible, i enormement arriscat, és que aquesta gent, vosaltres, jo, mai no farà res i aguantarem pacientment qualsevol barrabassada. Supose que els més derrotistes preferiran creure que passarà exactament això, però jo, si compta gens la meua opinió, no crec que siga gens probable. El temps ho dirà, doncs.

SOLIDARITAT AMB EL POBLE SAHRAUÍ

 El territori del Sàhara Occidental és " un territori pendent de descolonització" segons l' ONU i s' han fet ressolucions per tal de resoldre el conflicte mitjançant un referèndum.

El referèndum està blocat per part de l' Exèrcit ocupant marroquí i la missió de l' ONU (MINURSO) prorroga la seva estada al Sàhara sense avançar en la solució del conflicte, mentre milers de sahrauís viuen en camps de refugiats a l' exterior o a l' interior amb un fort control policial. Potser és hora d' acabar amb aquest vell conflicte vergonyós de la manera com va resoldre la mateixa ONU que ara no aplica les seves ressolucions i malgrat també els governs espanyol i francès.

Avui alguns membres d' Estat Català hem estat donant suport a gairebé un miler de persones solidàries amb els sahrauís. Aquest ha estat el cartell conjunt d' Estat Català i el Comitè Català de Solidaritat Internacionalisa: 

     

PROU REPRESSIÓ CONTRA L' INDEPENDENTISME

 

UN AVÍS A TEMPS SOBRE LA CONTRAREVOLUCIÓ INDEPENDENTISTA

Bon article d' anàlisi política d'ahir a Vilaweb:

UN AVÍS A TEMPS SOBRE LA CONTRAREVOLUCIÓ INDEPENDENTISTA.

El procés independentista català és una revolució. Potser fins ara no n’hem estat prou conscients, d’aquesta particularitat. I és possible que molts dels qui hi participen encara no s’hi senten còmodes, amb la denominació –per raons estètiques, sobretot. Però a mesura que avança, es va veient més clar: ‘Una gran llum, posada al servei d’un gran acte de justícia’, per dir-ho –si així sona més digerible a tothom– amb els mots tan coneguts de Víctor Hugo.

I les revolucions no són mai ni lineals ni estàtiques. Això ho sabem d’ençà de l’antiguitat, però va ser la Revolució Francesa, la primera gran revolució moderna, que va deixar fixat en l’imaginari de tothom que tota revolució té una contrarevolució, que fins i tot pot criar-se dins la revolució mateixa, amb l’excusa de ‘contenir els excessos’.

De les moltes iniciatives que van nàixer l’octubre del 2017, les Assemblees en Defensa de les Institucions Catalanes, les ADIC, es van destacar pel compromís i la valentia. Eren, són, funcionaris de la Generalitat que no estaven disposats a acceptar la implantació del 155 i que van lluitar a tots els departaments i centres de treball amb una tenacitat admirable i amb una generositat personal i una manca de sectarisme totals. Però les ADIC aquesta setmana han emès un comunicat dur en què anuncien que deixaran de donar suport als polítics independentistes catalans. És un text important. I un senyal.

Després de constatar ‘una inactivitat del govern, una dèria partidista dels polítics i una manca d’unió’ que els fan pensar que les han deixades soles, les ADIC critiquen que no s’haja fet res per enfrontar-se a la inhabilitació del president Torra: ‘Només paraules buides’, diuen. I afegeixen: ‘Volem defensar unes institucions que siguin capaces d’encarar-se al govern de l’estat espanyol, que liderin un projecte de país i que marquin un full de ruta per portar el poble català a la independència.’ Diuen també que volen accions i sobretot resultats i que per aquest motiu refusen de donar suport a un govern i un parlament que a hores d’ara ‘es troben lluny de desplegar la República’.

Done importància a aquest comunicat, coneixent les ADIC. No és la primera organització que critica l’aparent desorientació de la classe política independentista, però la crida explícita a deixar de donar-li suport marca un punt i a part. És un crit d’alerta molt especial per la gent que el fa i que em sembla que no hauria de caure en el buit.

Hi ha algun paperot del senyor Kafka que diu, ho cite de memòria, que les revolucions s’evaporen a mesura que va apareixent una nova burocràcia que les vol domesticar. I tants anys després encara em sembla una explicació molt encertada per a retratar tot això que passa a Catalunya. La revolució no ha triomfat com cal, però els efectes que ha tingut, notabilíssims, i la percepció com més va més clara de l’impacte que tindrà quan acabe de triomfar, ja hi ha qui prova d’anar-los moderant. Des de dins. Controlant-la. Domesticant-la.

Evidentment, la pandèmia afavoreix aquesta domesticació en la mesura que el principal actiu d’aquesta revolució, el carrer, forçosament resta aturat. Però no és això i prou. D’ençà del 3 d’octubre hi ha una faena conscient, tenaç, d’una part de l’independentisme polític que vol evitar que tornen a passar coses com el Primer d’Octubre o Urquinaona. O que pretén, a la manera dels emperadors xinesos, que l’escenografia revolucionària de la plaça es pose al servei de les seues maniobres de palau, més o menys com va fer el Tsunami. La commoció social creada per l’existència dels presoners polítics i els exiliats hi ha contribuït molt, en aquest propòsit, els darrers tres anys, però ara s’acosta un moment transcendental: les primeres eleccions realment autonòmiques després de la proclamació de la independència. I és en aquest context que ha esclatat definitivament la paciència dels qui coneixen de primera mà el sottogoverno català, perquè hi treballen cada dia. I són ells que ens fan aquest avís.

Encara falta molt per a les eleccions i no ens ho juguem tot allí, ni de bon tros. Però és evident que hi ha la possibilitat que al febrer es consolide un govern d’intenció autonomista, des de l’independentisme. I si passa això haurem entrat en una altra fase. Les eleccions del 21 de desembre de 2017 es van fer en estat de xoc i tot l’independentisme va afirmar que eren les de la restitució. No ho han estat. No sóc capaç de saber fins a quin punt ho sabien, que no ho serien, i fins a quin punt la contrarevolució ho ha anat fent possible, tot això. Però que avui la classe política catalana és més lluny de la república que el desembre del 2017 és una constatació que no pot negar ningú.

Ningú no discuteix que Esquerra Republicana és qui encarna amb més decisió aquest allunyament i també l’emergència de la burocràcia de què parlava Kafka. Són clars en el seu propòsit. ERC té a favor una cohesió interna que sembla de ferro i l’entusiasme del poder barceloní i madrileny que en somnia i n’espera la victòria –cosa que ens hauria de fer pensar a tots fins on hem arribat, en realitat, perquè l’ÍBEX35 aposte per la victòria d’un independentista, ni que siga el més moderat de tots.

Al seu costat, Junts i la CUP es mantenen en la voluntat, o si més no en l’escenografia, de l’octubre republicà, però també tenen a dins els gèrmens de la reculada. Els uns a partir de la domesticació de l’instrument polític pel sottogoverno propi i els altres pel retorn a l’extremisme més cridaner. Tots dos tenen en comú que no els resulta ni els resultarà fàcil d’integrar-se en el neoautonomisme. En el cas de Junts perquè ho impedeix l’exili i el fet que el president Puigdemont siga l’enemic a abatre per tothom, absolutament per tothom. I en el de la CUP perquè la tradició no els ho permet. Però aquests anys han comès tants errors, han perdut tant temps en coses estèrils o no fent allò que havien de fer i tenen tan poca cohesió interna, que el seu missatge es fa complicat d’entendre i per això costa que arribe nítid a qui podria votar-los.

I per això és lògic que la desaparició d’escena del president Torra, la seua expulsió del govern, haja acabat de desorientar una part del votant independentista, que ja ni tan sols entén on som. Torra, en les darreres declaracions –tant a VilaWeb com a TV3 com als discursos institucionals– ha dit que els contraris de casa són tan perillosos com els de fora o més, i això és molt feixuc de pair i fa entendre l’esclat d’indignació de les ADIC. I deixa Torra, tot siga dit, en una situació de possible lideratge futur que jo no perdria de vista…

Entenc que alguns traduesquen tot això en impotència i ràbia, perquè ningú no sap prou bé com eixir del cercle. Jo tampoc. Hi ha grups extraparlamentaris que ho intenten però amb poca capacitat. L’ANC i Òmnium són fora de joc, involuntàriament o voluntàriament. I el carrer tem la covid i no sap per què ha d’eixir a defensar res si ni el parlament no és capaç de defensar el president i els Mossos els perseguiran, els pegaran i els denunciaran sense pensar-s’ho. Vist aquest panorama, puc entendre que molta gent fie l’aclariment de la situació, ara, a unes eleccions. Però a parer meu les urnes aclariran poca cosa essencial.

Perquè al costat d’aquesta repassada de les forces i febleses pròpies cal repassar també les del contrincant, que continua fet miques per l’ona expansiva del Primer d’Octubre, caminant cap al desastre. Institucionalment Espanya està en fallida: no cal sinó mirar la fugida del monarca o el despropòsit originat per l’assalt al poder de la critarquia. Econòmicament i socialment, Espanya no pot anar pitjor. L’encreuament entre la caiguda de l’economia i el nombre confirmat de morts per covid-19 deixa l’estat espanyol en la pitjor posició dels 153 estats del món, tret del Perú. Espanya és l’estat que ha gestionat més malament la gran crisi global. I els fons europeus, per primera vegada, podrien no salvar Espanya, car a Brussel·les el desconcert i el malestar per la mala gestió de la pandèmia que ha fet el govern de Pedro Sánchez s’afegeix al desconcert creixent per les relacions anormals entre el poder executiu i el judicial. I tots els dubtes se superposen i el nerviosisme creix també entre la població espanyola, tan procliu a l’autoritarisme per a resoldre les crisis.

Quan començà la fase actual del moviment independentista, l’esclat iniciador va ser la sentència de l’estatut, però el fons real de la mobilització era la mala vida. Una part substancial, majoritària, de la població del Principat va entendre que vivia pitjor d’allò a què tenia el dret de viure i que vivia pitjor perquè com a minoria nacional era discriminada sistemàticament per Espanya. Per això l’aspiració no era a canviar de bandera i prou, sinó a canviar de vida. És a dir, a fer la revolució. L’independentisme va ser molt efectiu a l’hora d’explicar i demostrar que per a canviar de vida, ara i ací, no hi havia cap més solució que canviar de bandera –de la bicolor espanyola a l’estelada. I la legislatura de Junts pel Sí i la CUP, que desembocà en l’octubre del 2017, va ser espectacular en aquest aspecte. Al carrer i al parlament. I al govern. Vam viure l’aprovació de lleis, prohibides pel poder espanyol, que canviaven efectivament la vida de la gent. Vam viure amb emoció la ruptura democràtica els dies 6 i 7 de setembre, aquella que als anys setanta ningú no s’havia atrevit a fer. I vam veure la màxima expressió d’un poder popular que defensava les urnes, aturava el país sencer i mobilitzava la població fins al darrer racó, a qualsevol hora, sense divisions partidistes de cap mena.

Tot això, a Espanya i a Catalunya, hi roman. En la gent, que al final és allò que compta. Malgrat els esforços per controlar l’opinió pública, darrerament especialment cridaners a Catalunya. I no és correcte d’oblidar que just abans de la pandèmia el darrer gran acte públic va ser el monumental acte de Perpinyà, per la ruptura, organitzat pel Consell per la República. Ni que mesos abans, ara fa justament un any, la mobilització contra la sentència havia fet albirar una nova Catalunya, també capaç de plantar cara a Espanya en el terreny que Espanya, i no nosaltres, ha triat per al combat. Creure que tot això, ací i allà, ha desaparegut per la pandèmia o restarà tapat per sempre gràcies a una possible victòria autonomista al febrer, si és que arriba, és tenir una fe enorme. Però, així i tot, l’avís de les ADIC no solament no és fora de lloc sinó que és especialment oportú i ha de ser tingut en compte. Perquè parlar clar sempre és imprescindible per a desbrossar el camí.

VICENT PARTAL (Vilaweb) 

ESTAT CATALÀ EN EL PARLAMENT DE L' ACTE DE MEMÒRIA DEL PRESIDENT COMPANYS, AL SEU POBLE NATAL.

 Parlament dels representants d' Estat Català a l' acte conjunt de recordatori del President Companys: fa 80 anys del seu afusellament per part de feixistes espanyols.

L' acte es va fer al Tarròs  (Urgell), poble natal del President Lluis Companys:

" El 15 d’ octubre fa 80 anys de l’ afusellament del President Lluis Companys, nascut el 21 de juny de 1882 aquí al Tarròs, a les terres  de l’ Urgell.

Un polític republicà i catalanista, que va ser regidor de l’ Ajuntament de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, diputat a Madrid, President del Parlament català, Ministre  del Govern espanyol i President de la Generalitat.

Va ser el 123è President de la Generalitat de Catalunya entre 1936 i 1940 i va morir afusellat al Castell de Montjuïc, a Barcelona, després d’ un segrest perpetrat per policies espanyols, amb la complicitat dels governs francès i alemany.

Alguns historiadors, com l’ Agustí Barrera, han donat dades aquests dies de la investigació que va fer el 2019 Xavier Juncosa, en la qual va estudiar els informes de contraespionatge francesos inèdits fins aleshores (Service Historique de la Defense de Vincennes).

Aquesta aportació de noves dades ens explica que Falange (FE-JONS) tenia membres ubicats a París i distribuïts en dos grups: un a la seu de l’ Ambaixada espanyola a París (agents Aparicio, Urraca i Velilla) que rebia directament ordres de Falange de Madrid.

I un segon grup, que tenia la seu al Consolat espanyol, dirigit per un ex sacerdot, Tomàs Gómez Pin. Aquest segon grup controlava les activitats dels exiliats republicans i la delació.  Aquest grup va organitzar el segrest i lliurament del President Companys al Govern espanyol.

El que venia a continuació era fàcil pel Govern espanyol: judici preparat, condemna a mort i eliminar el símbol del minso autogovern català i de la Catalunya republicana.

El President Companys no va ser l’ únic que va passar per un Consell de Guerra, ni de bon tros. Hi va haver 66.000 causes que es van instruir en els Consells de Guerra celebrats a Catalunya,  però era un objectiu prioritari per al Govern espanyol, ja que era el símbol més alt que podien matar, en un veritable crim d’ estat.

Cal recordar que el Govern francès de F. Mitterrand va adreçar una carta qualificant d’ assassinat la mort del President Companys el 1990. També el Canceller alemany Helmut Khol va dirigir una carta al President de la Generalitat el 1995 on es consideraven dolguts per la participació d’ institucions alemanyes en aquell acte i que consideraven Lluis Companys com “un dels màrtirs més insignes de la democràcia i la llibertat”.

Aquest gest de desgreuge no s’ ha vist encara en cap Govern espanyol (ni de dretes ni dels “més progressistes”) tot i que va ser un Govern espanyol qui va perpetrar el crim.

Han passat 80 anys i no hi ha hagut cap canvi d’actitud. Aquests darrers cent anys, podem fer un recorregut polític i veure que els Presidents de la Generalitat han estat objectius pel que simbolitzen: Enric Prat de la Riba va ser empresonat durant el seu mandat, Josep Puig i Cadafalch va estar exiliat, Francesc Macià va patir exili i presó, Lluis Companys presó i afusellat, Josep Irla exiliat, Josep Tarradellas exiliat, Carles Puigdemont exiliat i Quim Torra inhabilitat (fins avui). No es cap casualitat, l’autonomia és un carreró sense sortida, els límits estan tan prop que de seguida ens trobem amb les reixes  de la gàbia on estem tancats, sempre corrent el risc d’ acabar davant la justícia espanyola.

No creiem necessari demanar més vegades (cada any) un acte de reparació, justícia i veritat sobre el cas Companys a l’ Estat espanyol i tenir el silenci de resposta.  Cal assegurar el camí cap a la independència i  també que cap altre President de Catalunya hagi de ser empresonat, exiliat o represaliat perquè no compleix alguna llei colonial.                        

   VISCA CATALUNYA.

12 d' OCTUBRE: RES A CELEBRAR.

Recordem un cartell d' Estat Català de fa alguns anys, que vam penjar com a cartell de carrer.

No celebrem genocidis. I deixem clar el compromís contra el feixisme.

NOTICIES JUDICIALS I QÜESTIONAMENT DE L' AUTONOMIA.

 Avui ha tornat a ser un dia intens, encapçalat per les noticies judicials. Tres de fredes i una de calenta: absolució per a la Tamara Carrasco, després de més de 2 anys de persecució injustificada i ser acusada de "terrorisme" en un principi. Ens alegrem que ja s'acabi aquesta història.                                                             

                                                 Fotografia de Viquipèdia (creador Dani Codina)

 I en contraposicío a aquesta noticia positiva, tres de negatives: l' Audiència rebutja reobrir el cas de Pedro Alvarez assassinat a l' Hospitalet.

I en el Tribuna Constitucional, dues més de negatives: es mantè la inhabilitació del MHP Quim Torra i també el Constitucional declara inconstitucional part del pla de política exterior del Govern. Cap sorpresa.

A part d' aquestes noticies,destaquem especialment un article de fa dos dies del Vicent Partal (a Vilaweb), que potser ha passat desapercebut per com van les noticies de ràpides, però es posa en qüestó finalment l' autonomia (via per la qual no es pot arribar a la independència) tal com es pot constatar cada dia, finalment es pot dir clar.

CONTRA L' AUTONOMIA, FINALMENT.

Ara fa una setmana que VilaWeb publicava aquesta entrevista amb el president Quim Torra, la darrera del seu mandat, en què el 131è president afirmava: ‘He arribat a la conclusió que un dels obstacles per a la independència és l’autonomia.’ La frase i l’explicació que hi feia van causar un notable enrenou, i encara més quan ho repetí durant el darrer discurs oficial al capdavant del govern.

Una setmana més tard, ahir, també el president Carles Puigdemont, en la intervenció final del congrés de Junts, s’hi va referir en una explicació molt detallada. Ampliant-la. Puigdemont va dir que el sostre del poder autonòmic és tan baix que ‘que si fos un edifici diríem que és fora de la normativa’. I que per aquesta raó el govern autonòmic simplement no pot oferir als ciutadans la justícia, l’equitat i el benestar que mereixen. Cap govern autonòmic, ni un d’hipotètic encapçalat, una altra vegada, per ell. Només ho podrà oferir la república. I encara afegí que en el supòsit que algun govern espanyol pogués adoptar mesures en la línia de fer arribar la justícia, l’equitat i el benestar a tots els ciutadans, l’experiència acumulada ja demostra també que aquestes mesures no arribarien a Catalunya perquè sempre, essent com som una minoria nacional, resultem discriminats tant del punt de vista econòmic, com cultural, com polític…

En una sola setmana, doncs, hem vist emergir un concepte nou que divergeix d’una manera molt contundent d’allò que durant el darrer segle ha estat la línia majoritària del catalanisme. I això no és poca cosa. Si més no, a mi em crida molt l’atenció. Sobretot perquè he de recordar que durant l’entrevista el president Torra també va insistir a dir que l’independentisme no pot ser com el catalanisme, una paraula que ben bé no significa res i que pot escaure a tothom, tant se val si no reivindica res o si ho reivindica tot.

És evident que hi ha unes eleccions a la vora, en les quals el combat per l’hegemonia entre Junts i Esquerra tindrà segurament el moment estel·lar. I podem pensar, per tant, que aquesta posició tan rellevant de Junts té alguna cosa a veure amb la necessitat de marcar perfil de manera nítida. Esquerra té des de l’endemà del 27 d’octubre del 2017 el discurs absolutament contrari: cal reforçar l’autonomia i governar, aparcant l’envit per la república al moment hipotètic en què la majoria siga tan indiscutible que gairebé caiga tota sola.

Calendari immediat a banda, però, el fet que el discurs contra l’autonomia, finalment, l’encapçalen els dos darrers presidents autonòmics en qualsevol país normal aixecaria un debat apassionant i seriós que no tinc cap esperança que es puga fer en aquest. Simplement perquè és evident que ho coneixen de dins i de primera mà i que no es refereixen tan sols a la qüestió de l’autodeterminació. L’experiència del president Torra amb la pandèmia serviria per a fer una autèntica tesi doctoral sobre el sostre baix, l’edifici fora de normativa i la necessitat de tirar pel dret. He dit que crec que no hi haurà debat, dissortadament, i ho he d’explicar: crec que en aquest país nostre el control sobre la producció intel·lectual i l’intent, reeixit en general, del control dels mitjans és massa fort per a permetre debats sense apriorismes o sense estar enganxats a objectius partidistes a curt termini com seria bo que fos aquest. Algun dia haurem de parlar també del sottogoverno intel·lectual i mediàtic…

Eleccions a banda, doncs, perquè el resultat de les vinents serà en qualsevol cas menys important que aquest canvi de marc teòric si es consolida, tenim davant allò que s’anomena un moment definitori. Suposant, ho torne a dir i ho diré mil vegades, que es transforme en fets, que ja n’estem prou escamats, dels eslògans. En el passat, quan l’independentisme era marginal, ja s’havia formulat aquesta tesi de la ‘gàbia autonòmica’, però no és igual que això ho formule una minoria que un partit de govern. I que ho facen dos presidents. I no és igual que es formule després de l’experiència acumulada aquests darrers tres anys que fer-ho en abstracte.

Ara, això reclama conseqüències o no serà creïble. Si Junts vol avançar en aquesta línia, per aconseguir-ne la credibilitat, haurà de fer gests. I gests forts. Si creus això, quin sentit té, per exemple, participar de la política espanyola? O quin sentit té anar a Madrid al parlament espanyol i acatar de manera submisa que no s’hi pot parlar en català? Si es tracta de denunciar la discriminació contra la minoria nacional catalana, que li impedesquen sistemàticament de parlar al congrés és un bon exemple. O si creus això, seria un altre cas, com pots sostenir alhora pactes com el de la Diputació de Barcelona? O encara: com fas compatible el govern de l’autonomia, al qual entenc que no vols renunciar, amb la creació d’institucions o territoris alliberats, republicans. I més i tot: és possible això que ens diuen?

Tot això que ens passa és, doncs, a parer meu, molt interessant. Evidentment, no podem exigir que tot canvie d’avui per demà, però si reïx aquesta línia ideològica, i sobretot si la gent l’entén i si realment Junts és capaç d’actuar en conseqüència –que tot això encara s’ha de veure–, caldrà convenir que s’acosta un canvi de rasant molt important per a la història dels Països Catalans. I, diguem-ho tot: quan aprendran que la millor manera de sobrepassar l’autonomia és deixar de pensar només en les quatre províncies que la conformen, com si aquesta construcció espanyola fos la nació dels catalans?

PS. Algunes veus, sempre n’hi ha de pessimistes, van interpretar ahir aquesta posició com una barrera a les possibilitats concretes i immediates de l’independentisme, tenint en compte que ERC no acceptarà ni tan sols de discutir aquests conceptes, que troba aberrants, segons que hem pogut deduir per les reaccions de la setmana passada. Tanmateix, he de recordar que els vots no tenen amo i que la gent vota com vol cada vegada que vota. Els resultats que aparentment tindríem avui en unes eleccions no necessàriament els tindrem demà, com es pot constatar en el curs de la història. I en relació amb això, em sembla una magnífica notícia aquesta posició de Junts, també perquè permetrà que la gent –potser no encara en aquestes eleccions, que arriben massa aviat per a poder validar un tomb com aquest, però sí més endavant– tindrà la possibilitat de triar entre dos projectes cada dia més nítids i aclarits. I es desfarà l’empat, ja veurem en quina direcció…

  

JUDICIS DILLUNS ALS INDEPENDENTISTES - SOLIDARITAT

 Dilluns va estar citat als Jutjats de Manresa Jordi Pesarrodona.

Membres d' Estat Català van estar a Manresa (amb mes de 300 persones més) donant suport a en Jordi, una vegada més contra la persecució als independentistes.

  Coincidim amb les mostres de suport dels companys d' Independentistes d' Esquerres:

Al mateix temps que ens solidaritzem amb els 4 acusats que també dilluns van començar un judici al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya per participar en la vaga general del 8-N en una concentració legal, participant en un piquet informatiu i en un tall de carretera.  
 

Resum de 98 anys d' història d' ESTAT CATALÀ

 Aqui teniu la presentació del partit Estat Català que vam fer ahir per a youtube, podeu clicar a l' enllaç.

És el canal oficial d' Estat Català i també hi podeu trobar l' acte de l' 11 de setembre d' avui.

https://youtu.be/XGQxB8ORb98

11 de SETEMBRE DE 2020

 Acte de demà 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, al Fossar de les Moreres.

Estat Català com cada any hi serà col.laborant amb la Comissió Independentista Fossar de les Moreres. 

LA IMPUNITAT I LA QUERELLA ARGENTINA

 No creiem que Martin Villa, ni cap ex-ministre franquista siguin jutjats. No som pessimistes, és realisme d' un estat sociologicament encallat en en franquisme (l' Espanya real). Però ens agradaria donar un suport i una forta abraçada als companys de la querella argentina.

Si més no, que sapin que hem oblidat els seus abusos, que tothom ho sapi, també altres països del món, potser més democràtics. Afegim l' article de Vicent Partal, ens sembla adequat i també l' enllaç amb l' article de Xavier Montanyà.  

Querella argentina: a l’ombra més fosca és on la llum esclata més clara

L'episodi posa una llum molt brillant sobre el problema fonamental d'aquesta Espanya de la qual no hi ha més solució que anar-se'n: no hi ha una Espanya demòcrata que s'enfronte amb coherència a l'Espanya autoritària

Que tots els ex-presidents vius d’un país adopten una decisió pública és un fet molt excepcional. La diplomàcia és feta de gests i aquest gest concret es llegeix sempre com un missatge profundament nacional, no de partit ni de govern. Quan un estat fa signar una carta, un text, una declaració, a tots els ex-presidents vius, sense cap excepció i per damunt de les fronteres de partit, en llenguatge diplomàtic s’entén que allò que motiva la signatura es considera una agressió exterior de la màxima gravetat, que no admet diferències polítiques i reclama i aconsegueix la unitat de la nació.

Ahir els quatre ex-presidents espanyols encara vius van fer aquest gest tan insòlit, per adreçar-se a la jutgessa argentina Maria Servini en defensa del dirigent franquista Rodolfo Martín Villa, que demà declararà des de l’ambaixada del país austral a Madrid en l’anomenada ‘querella argentina’. Que Aznar i Rajoy facen aquest gest no pot estranyar a ningú, essent com són camarades de Martín Villa. Que el faça Felipe González ja no causa sorpresa, tampoc, vist el paper que va tenir aquells anys, però sobretot en veient-ne la degradació moral. Que el signe José Luís Rodríguez Zapatero, tot i amb l’aurèola de pertànyer a l’ala progressista del PSOE i després d’haver-se significat amb la llei de memòria històrica, és allò que indica la mesura de la importància que dóna l’estat espanyol a aquesta querella, perquè la cosa no pot ser més clara.

Especialment si tenim en compte que les cartes dels primers ministres no han arribat totes soles. Destacats dirigents de la transició, entre els quals Miquel Roca Junyent, o els líders històrics de la UGT i CCOO –quin paperot!– s’han afegit a la maniobra. I l’ínclit Josep Borrell, fidel a la seua política de no perdre mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat. El règim en ple ha eixit com un sol home a defensar un ministre de Franco que té les mans tacades de sang i que en el seu moment va ser titllat de criminal per alguns dels qui avui signen per defensar-lo. Contradictori? No pas. Perquè en realitat, defensant Martín Villa, els qui es defensen, dècades després, són ells mateixos i l’obra que els ha aplegats.

La querella argentina és un esforç heroic, que no podrem agrair mai com cal, una odissea humanitària destinada a trencar –en nom de la justícia universal– l’enorme barrera d’impunitat dreçada per Espanya per tapar els crims del franquisme, per evitar que siguen jutjats i per protegir així la seua pervivència. Ja fa deu anys que els jutges argentins lluiten per oferir als querellants la justícia que Espanya els nega sistemàticament. I en fa sis que sobre vint persones concretes, algunes de les quals mortes sense haver hagut de pagar per allò que van fer, pesa una ordre de detenció que Madrid desafia i entrebanca de manera pertinaç. Tanmateix, demà, finalment, Martín Villa haurà de respondre a les preguntes del tribunal argentí. I convindreu amb mi que la reacció de pànic que denoten cartes i signatures no pot ser ni més eloqüent ni més instructiva.

Aprofitem-ho. Hi ha aquells versos de Goethe, un poeta profundament interessat per l’òptica i els colors, que diuen que cal la foscor més completa perquè puga esclatar la llum més clara. I ací en tenim una nova prova. Perquè aquesta fosca reacció espanyola fa visible que no parlem només dels crims comesos per Martín Villa, sinó de l’essència profunda del règim en què encara avui vivim. I això il·lumina, i de quina manera i amb quina claredat, no solament la mirada sobre allò que va passar, sinó, sobretot, la realitat d’això que encara hem de suportar, d’això que són tots. L’episodi, en definitiva, posa una llum molt brillant sobre el problema fonamental d’aquesta Espanya de la qual no hi ha més solució que anar-se’n: no hi ha una Espanya demòcrata que s’enfronte amb coherència a l’Espanya autoritària. Simplement tots són tot u.

PS. Parlant d’aquest tema, permeteu-me que reivindique el treball de Xavier Montanyà i reconega el seu esforç d’anys, expressat en articles com aquests de l’any 2013, articles que avui cal llegir amb la perspectiva del temps passat:

·         Seran jutjats els feixistes i torturadors espanyols?

·         Justícia contra la impunitat del franquisme

L' ENFONSAMENT ECONÒMIC D' ESPANYA I ELS MANIFESTOS DELS DE SEMPRE.

 Entre mig de l' estiu i les vacances, amb articles monotemàtics sobre on és el "rei emèrit" (els poders de l' Estat saben perfecxtament on és) i sobre la derrota de Barça (al Bartomeu l' hauran de treure amb fòrceps, perquè ell no marxarà fàcilment) i altres noticies de curt recorregut. Hem pogut veure una noticia que sí que és important, el deute públic espanyol arriba al 114% i no s' atura, va pujant.

Les xifres són escandaloses, en menys d' un any ha passat de superar el 100% fins a arribar al 114% i pujant. El rescat és evident, encara que se li vulgui dir un altre nom. I nosaltres ens estem enfonsant en aquest vaixell i molts no volen saltar.

Avui Vilaweb, també recordava les dades:

   El deute públic a l’estat espanyol es va situar en 1,29 bilions d’euros durant el mes de juny, un 2,55% més respecte al mes anterior (32.087 milions d’euros més) i un 6,8% més interanual (82.473 milions d’euros més). Segons les últimes dades publicades aquest dimarts pel Banc d’Espanya, el deute públic va registrar un nou màxim històric i equival al 114%. Així, es manté per sobre el 100% del PIB, una xifra que ja es va superar al maig, quan va arribar al 101,4%. La major part del deute es concentra a l’administració estatal, que acumula un passiu d’1,18 bilions d’euros (un 91,3% del total). Per altra banda, el deute a les comunitats autònomes és de 304.855 milions d’euros, un 0,92% més respecte al maig (+2.733 milions d’euros) i un 1,4% en comparació amb el mateix període de l’exercici anterior (+4.223 milions d’euros).

Pel que fa als ajuntaments, el seu deute al juny es va situar en 25.049 milions d’euros, un 2,44% més intermensual (+611 milions d’euros). Malgrat tot, la xifra és un 4,5% inferior respecte al juny de l’any passat (-1.184 milions d’euros).

Finalment, el deute acumulat a les administracions de Seguretat Social va arribar als 68.855 milions d’euros (un 14,7% més respecte al maig) i el deute corresponent de la resta d’administracions públiques va créixer fins als 286.888 milions d’euros (un 4,15% més intermensual).

I amb aquestes dades esfereidores, les noticies tornen a ser les de sempre: manifest de suport al "rei emèrit" per part d' una colla d' inútils (que suposem que representen la "intel.lectualitat política espanyola. Personatges tan nefastos com Martin Villa, Alfonso Guerra o Celestino Corbacho.

Aquesta és l' Espanya on estem lligats i d' on molts no volen deslligar-se, esperem alguna cosa pitjor? 

LA CAIGUDA DE LA MONARQUIA UNICAMENT, NO SOLUCIONA EL PROBLEMA DE LA RELACIÓ DE CATALUNYA AMB ESPANYA.

Aquestes setmanes hi ha tota una campanya d' acusacions greus contra aquell que diuen "rei emèrit" (el mateixos que fa uns anys enrere li reien totes les gràcies i li deien "campechano"), bé esperem que se sapi, si més no el robatori públic i descarat. Tot no ho sabrem mai, és un pilar bàsic del Regim del 78.
Però això, que ja està bé, als catalans i catalanes no ens sol.luciona res. El "campechano" marxarà a un exili daurat i la monarquia continuarà (pla B).
Si al final caigués la monarquia (cosa improbable, recordem el pilar del 78), no canviaria res en relacio a Catalunya, tampoc la repressió (pla C), ni l' endeitament, ni els rescats europeus, ni els desnonaments, ni ...
No ens enganyem més, la monarquia és per a nosaltres un problema, però no és el problema.
És l' esquer que sempre ens posen els poders i governs espanyols per a tenir-nos entretinguts buscant sempre un govern millor a Espanya. No caiguem en el mateix parany que hem caigut des de fa anys.
No hi tornem.
En Vicent Partal, aquesta setmana també ho deixava anar a Vilaweb. Per a nosaltres és l' engany polític més perillós que tenim a curt termini.

 

La monarquia és un problema, no pas el problema

No ens enganyem: el problema que ens obliga els catalans a lluitar per la llibertat encara el 2020 no se solucionarà, ni de bon tros, amb la caiguda dels coronats.

Felipe de Borbó visitarà avui Poblet. Com ja va passar a les visites recents a València i Palma, el passeig del rei espanyol té un perfil que no pot ser més baix. Faran un volt un dilluns al matí per un lloc tancat, allunyat de les grans ciutats, al qual arribaran segurament volant i sense tenir contacte amb la població local. Aquesta gira patètica que fa el monarca està pensada per les televisions del règim, que com el vell NODO busquen els millors angles i intente fer veure que tot plegat és el que no és. Així i tot, a Poblet es trobaran segurament amb protestes i amb una forta sentor, facilitada amablement pels pagesos de la zona, segons que m’expliquen.

És evident que la monarquia espanyola està en caiguda lliure. Tant, que ja hi ha qui intenta preparar escenaris postmonàrquics que miren al mateix temps de perpetuar el règim del 78, malgrat que la corona n’és l’eix central i el pilar bàsic. En aquest sentit, és evident, no se li pot escapar a ningú, que la monarquia és un problema greu per a nosaltres i també per als espanyols. Però alerta amb perdre la perspectiva: la monarquia és un problema, però no és pas el problema.

Final del formulario

D’això ja n’hauríem d’estar escaldats, si més no, els qui tenim una certa edat i memòria. Recorde que Joan Fuster en contava una anècdota significativa. Explicava que va anar a Madrid a un d’aquells grans concerts de Raimon, durant el final del franquisme, i el van fer seure en unes cadires especials reservades per a tota la troupe de l’antifranquisme, platajuntas i coses d’aquelles. Li van tocar de companys de platea líders que aspiraven a ser-ho en un futur, però que encara eren, en aquell moment, simples persones perseguides pel règim. Amb ells hi va estar parlant més o menys amenament fins que, en un moment determinat, quan va treure la qüestió de l’autonomia, va quedar sobtat en observar la reacció dels interlocutors: ‘Ah sí, sí, ja us concedirem l’autonomia als catalans…’ ‘Concedirem!’, explicava Fuster amb grans rialles i remarcant les síl·labes del d’aquest verb tan significatiu. Personatges que tenien un peu a la presó es permetien de ‘concedir-nos’ l’autonomia com si ells foren els propietaris de res i l’autonomia fos un favor, i no un dret. Fuster encara reia més fort, s’indignava, en realitat, quan explicava que quan els va replicar que ell era valencià i que tot allò no era tan sols cosa de ‘concedir’ res al Principat, el nerviosisme dels aspirants a regents pujava d’uns quants graus, molts, i la incomoditat es feia més que manifesta, fins a obligar al silenci.

Quan va morir Franco se’ns va dir, ens van dir, que el problema de l’Espanya unitarista i supremacista era el general mort, no pas la mateixa Espanya ni el nacionalisme. Que ens esperava un futur de concòrdia, respecte i felicitat. Avui sabem que això era una mentida de l’alçada d’un campanar. És veritat que ho podíem haver sabut ja aleshores, només que haguérem escoltat atentament els vells republicans dels anys trenta. Però la distància biogràfica i la transformació de tot era tan gran que semblava difícil creure que no anava a canviar res. Recorde, en aquest sentit, l’estupor que vaig sentir la primera vegada que em van explicar que la república espanyola va deixar caure Mallorca en mans de Franco per tal que no caigués en mans de la Generalitat de Catalunya i les seues tropes –cosa que s’explica a la perfecció en aquesta entrevista a Gonzalo Berger–, i el relat que em van fer tot just l’any passat a la Ciutat de Mèxic quan vaig demanar visitar el Café La Habana, centre de trobada dels republicans exiliats després de la derrota del 1939, i allà em van narrar de quina manera tan hostil els represaliats republicans espanyols es malfiaven dels seus companys catalans i seien sempre en taules separades, mirant-se’ls de reüll.

No fotem, doncs. La monarquia és un problema i cal eliminar-la. Però el problema, el problema amb majúscules, el problema que causa presos i exiliats, persecució policíaca i resistència i ens obliga els catalans a lluitar per la llibertat més bàsica encara el 2020, aquest problema no se solucionarà, com si fos un miracle, amb la caiguda dels coronats. Aquest problema només el solucionarà la independència i, si ho volen després, amb l’establiment d’unes relacions normals i decents, dignes, no de superioritat ni rapinya, entre totes les nacions que convivim a la península Ibèrica. N’estem avisats.