dimarts, 13 de desembre de 2016

FA MOLTS ANYS QUE CAMINEM I ARA NO ÉS EL MOMENT D' ATURAR-NOS.

Avui és un dia important per copsar moltes actuacions i reaccions. Hem de fer esment de les compareixences davant els jutges espanyols, de les converses entre els partits independentistes, les converses entre els partits espanyolistes (que també hi són i amb una activitat frenètica, no cal oblidar-ho), l' activitat exterior i diplomàtica (tant del Govern català com de l' espanyol), i també les coses més concretes i simbòliques com la crema de textos o fotos. Totes aquestes actuacions ens afinen més la realitat del moment.
Però no hem d' oblidar el mitjà i el llarg termini, l' aprovació de pressupostos, les lleis de desconnexió, la Constitució catalana, la proclamació de la República Catalana... que són els objectius i que no ens podem perdre en la disputa dialèctica del moment, que hi ha d' ésser però té la dimensió que té i no hauria d' aturar el mitjà i llarg termini.
Aprofitant el post, us pengem l' article que va publicar el president d' Estat Català fa uns dies i que recorda un membre del partit que va morir a Brussel.les. Sense aquests personatges, no estariem on som ara (de diferents partits, no només del nostre, evidentment). Però cal tenir sempre present que fa molts anys que caminem i ara no és el moment d' aturar-se.     



Francesc Català i Serra era de Ripoll i va ser dels primers d’entrar a militar a l'Estat Català d'en Macià. Va fer moltes vegades de correu entre Catalunya i els exiliats catalans. Per la seva activitat política, el jove Francesc Català va haver de marxar a l'exili i allí es va enrolar a l'Exèrcit català, que preparava una incursió militar des de la Catalunya Nord per tal d'alliberar Catalunya i proclamar la independència, coneguda històricament com els Fets de Prats de Molló, fets que van servir, malgrat el fracàs, per internacionalitzar el plet català com mai no ho havia estat abans.
Francesc Català figurava entre els 112 que signaren el jurament a l'Exèrcit català i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí del dia 1 de novembre del 1926, van fer presoners 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Dos dies després, la matinada del dia 4 de novembre, la policia detenia Macià i la resta dels residents a Ville Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit català.
Des de la Caserna de l' Acadèmia de Perpinyà on eren retinguts els voluntaris, el mateix 6 de novembre de 1926, fan públic un manifest en què es conjuren a seguir lluitant :
"Els sotasignants voluntaris de l'Exèrcit català (...), s' adressem a vosaltres (...) desde aquesta caserna de França on ens trobem detinguts, per afirmar-vos amb mes coratgia que mai:
Que, sota la bandera catalana que tenim amb nosaltres i que volíem fer entrar victoriosa i dignificada a Catalunya, en conjurem, passi el que passi, per damunt de tot a no disgregar-nos mai mes i a mantenir sempre el nostre exercit.
Que en aquest moments d'angoixa i despres d' haver sentit ja l'enardiment sagrat que dona el retorn a la Patria i el sentir-s’hi tant a la vora com hi hem arribat nosaltres, que hem estat detinguts a la ratlla d' unió de les dues Catalunyes, única Patria nostra (...) ens conjurem a mantenir-nos sota el cabdillatge i disciplina dels nostre Comandat en Cap, detingut juntament amb nosaltres, en Francesc Macià".
Aquest manifest va signat per un total de 74 voluntaris catalans i també per voluntaris italians, entre els signants hi podem veure Ventura i Gassol, Ramon Fabregat, Carner Ribalta, Jaume Miravitlles, Josep Bordas de la Cuesta, etc. i entre ells, també, en Francesc Català.
Els detinguts van ser traslladats a Paris, on el judici es va convertir en un judici a la dictadura i en un acte de propaganda internacional a favor de la causa de Catalunya. Després d'un dies de presó a França, Francesc Català va ser expulsat a Bèlgica, com la majoria de voluntaris catalans, tret de Macià i Gassol que hi seran enviats més tard, després del judici. Les condicions de vida dels refugiats catalans a Bèlgica eren molt dures i precàries, i el jove Francesc Català va emmalaltir a la primavera del 1927 i va ser ingressat en un hospital de Brussel·les, on va morir el 28 de juny. L'enterrament va ser un acte polític en què hi van participar tots els exiliats i va ser enterrat en una tomba en què van col·locar una placa amb la bandera estelada.
L’any 1928, Ventura Gassol dedica a Francesc Català un emocionat In memoriam , amb un relat digne d’haver format part de “Les tombes flamejants”, a la revista Ressorgiment, dels catalans d’Argentina. L’escrit aporta una informació rellevant: la promesa feta al jove soldat en el llit de mort que qualsevol dia traslladarien el seu cos a Catalunya.
 "Es deia Francesc Català. Era joveníssim de cos i ànima. Un dels millors dons de la seva joventut fou el d’una gran joia. El record d’aquella joia de l’amic fa més desoladora la seva fi.
Exiliat a França, va compartir amb els seus companys d’Estat Català tota llei de privacions amb una resignació i un silenci ple de dignitat. Com ells, sempre en peu, mantingué el gest de protesta i sapigué esperar l’hora de la rebel·lió malauradament frustrada.
Tan a prop que arribà de Catalunya i tan lluny com hagué de morir en l’exili, en l’hospitalària Brussel·les. Pressentim tota la desolació del que, havent anhelat morir per la pàtria en lluita i en la sublimitat del propi sacrifici, es sent morir en la grisor d’un hospital estranger. No és tot u l’efusió voluntària de la pròpia sang en un moment d’exaltació suprema que sentir-se-la, en plena joventut, fallir dintre les venes. No és tot u morir sota un cel i davant d’uns paisatges que ens han costat tantes enyorances què entre quatre murs blancs d’aquella blancor tan crua dels hospitals. Sí, però que es pot ben dir que En Català és el primer soldat voluntari caigut per Catalunya. Ell, que hauria volgut jurar la bandera barrada en entrar a Catalunya, l’hagué de jurar en un moment de fervor inoblidable en entrar a una presó de França; ell, que hauria volgut complir el jurament en terres catalanes, l’hagué de complir en terres de Bèlgica.
La mort d’En Català a l’exili és d’una exemplaritat esfereïdora. Veure els seus companys d’Estat Català, amb el cabdill al cap, darrera el seu fèretre embolcallat amb la bandera catalana, pels carrers de Brussel·les, silenciosos, d’un silenci que tenia més de crit contingut que de silenci, la feia sentir amb tota la seva eficàcia. Hi ha, però, per dissort de Catalunya, tants catalans d’aquells que tenen orelles i no senten i tenen ulls i no hi veuen!
Ara En Francesc Català reposa en terres de Bèlgica amb aquell repòs que no coneix terme, però espera. Espera que, un dia, el durem a Catalunya, satisfent-li en mort allò que ell anhelà i no pogué satisfer en vida. Així li prometérem els seus companys i a aqueixes promeses que revesteixen tot el caràcter de sagrades, no pot mancar-s’hi”.
Des de Ripoll, ja el 1930, el butlletí Scriptorium fa una editorial on crida al retorn de les despulles del patriota de Ripoll a la seva terra. El 1931, és des del setmanari republicà Buirac que, en la seva editorial, emplaça Macià al seu compromís, Macià va morir el desembre del 1933 i en Francesc Català no havia tornat. El febrer del 1934, un grup de joves de Ripoll reprèn  la demanda del retorn d’en Francesc Català a través del setmanari del Ripollès l’Altaveu tot obrint una subscripció popular per sufragar les despeses del retorn de les despulles des de Bèlgica, aquesta vegada la crida té un gran ressò i s’estén arreu de Catalunya. Hi participen molta gent de Ripoll; catalans d’Amèrica; Centre d’Esquerra Estat Català; Federació catalana de Futbol; Centre Comarcal Lleidatà; Esquerra Republicana de Valls; gent de Palestra, Laureà Dalmau, diputat al Parlament per Girona, els ajuntaments de Torelló, Figueres, Teià, Anglès, Berga, Palamós, Sant Fruitós del Bages, etc.
Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya, se suma a la campanya i l’11 d’agost es publica un decret:
Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya
Presidència
Un dels factors espirituals que més impuls ha donat a l’obra de Govern de Catalunya recobrada ha estat l’anhel de reparar, en la mesura del possible, els danys ocasionats per l’extingida monarquia a Catalunya i als catalans.
Durant la dictadura, molts catalans sofriren a l’exili tota mena d’adversitats i privacions. Entre aquests catalans Francesc Català i Serra, que prengué part a la gesta de Prats de Molló, al costat del qui fou primer President de Catalunya, Francesc Macià, trobà la mort en terres d’exili. Ara, l’Ajuntament de Ripoll -la seva vila nadiua- ha tingut la iniciativa de traslladar a Catalunya, des de Brussel·les les seves despulles, per tal que aquest català exemplar pugui reposar en terra catalana.
Per a ajudar, doncs, a què la lloable iniciativa de la vila de Ripoll pugui portar-se a la pràctica i  d’acord amb el Consell executiu,
Decreto:
Primer .- Per tal de retre el tribut que mereix la memòria del patrici Francesc Català i Serra, mort a l’exili, la Generalitat de Catalunya acorda cooperar a la iniciativa del comitè Pro Trasllat de les seves despulles a la vila de Ripoll.
Segon .- Amb tal finalitat i d’acord amb el Departament de Finances, es concedeix una subvenció de 1500 ptes. a l’esmentat comitè per tal de contribuir a la subscripció oberta. Aquesta quantitat serà feta efectiva amb càrrec a la partida 1507 del Pressupost vigent de la Generalitat.
Barcelona, 17 de juliol del 1934.
LLUÍS COMPANYS
Com és sabut, després hi va haver els fets d’octubre del 34,  la repressió i presó de milers de persones, al 36 el cop d’estat dels feixistes i la guerra espanyola dels tres anys, la llarga nit de més de 40 anys del franquisme, i encara avui Francesc Català resta oblidat allà.
Aquest any, en el 90è aniversari dels Fets de Prats de Molló, Estat Català, en la seva intervenció a l'acte a la ciutat nord catalana, va glossar la figura d'en Francesc Català i va recordar que avui encara les seves restes no han tornat a la pàtria. Estat Català va fer una crida a crear una comissió per tal d'impulsar una campanya pel retorn de les despulles d'en Francesc Català a Catalunya,  proposta molt ben rebuda pels assistents, entre ells la diputada al Congrés per ERC, Teresa Jordà, de Ripoll, d’on en va ser alcaldessa i actualment encara n’és regidora. Teresa Jordà es va comprometre amb il·lusió a presentar una moció a l'ajuntament de Ripoll per aquest proper ple municipal del desembre per tal que en Francesc Català i Serra sigui declarat fill predilecte de Ripoll, donar suport per portar les seves despulles i cedir un espai per fer-li un monument el proper 2017, que serà el 90è aniversari de la seva mort. De ben segur que l’ajuntament, el poble de Ripoll i la resta de Catalunya es bolcaran, com van fer el 1934, pel retorn del seu fill.
Ja és hora que en Francesc Català i Serra, el primer soldat voluntari català, pugui tenir el seu merescut descans a la seva pàtria.

Jordi Miró.President d'Estat Català.Racó Català .7.12.2016

dijous, 1 de desembre de 2016

UN ALTRE CAPÍTOL DE L' OFEGAMENT ECONÒMIC DE LA GENERALITAT.

El Govern espanyol impedirà sempre que els catalans i catalanes puguem decidir res, això ja ho sabem (i menys econòmicament). Per això hem de marxar, per no haver d' estar sempre discutint qualsevol tema amb els diferents governs espanyols. Però el que és impresentable és el que fa Montoro a nivell estatal (buidat de la caixa de la seguretat social, posar en perill les pensions, pujar impostos, imposar un sostre de dèficit, etc, etc,), però també el joc brut amb Catalunya (allargar sine die projectes, no finançar temes ja pressupostats i aprovats o, com ahir, aprovar un nou impost que ja s' havia inclòs en l' esborrany de pressupostos de la Generalitat). L' article den Partal toca al clau:

La jugada es repeteix. La Generalitat de Catalunya troba un dels escassos espais on és possible i raonable d’implantar un impost i el govern espanyol el tapa amb una llei pròpia, per impedir que els comptes del govern català puguen respirar un poc. És increïble, però ho han tornat a fer. Demà el govern espanyol aprovarà una normativa per a gravar les begudes ensucrades, que apareix de sobte quan el pressupost de la Generalitat ja l’incorporava.
És el mateix cas de fa tres anys, quan la Generalitat va proposar un impost sobre els dipòsits bancaris que havia de reportar uns ingressos de 600 milions d’euros. Aleshores el govern espanyol en va crear un d’idèntic amb l’única voluntat d’impedir el que volia crear la Generalitat. La prova? Era segurament l’impost més esquifit de la història: de només el 0,003%. El PP aconseguia així de no gravar els dipòsits bancaris i alhora impedia que la Generalitat els gravàs.
L’intent d’ofec de les finances de la Generalitat és una maniobra tan consistent com inexplicable. Penseu que entre el 2010 i el 2014 l’estat va aconseguir 25.000 milions d’euros addicionals per pujades d’imposts que formen part del model (IVA, IRPF i tributs especials) i d’aquest augment ni un sol euro no va anar a parar a les finances de les comunitats autònomes. O que els interessos del FLA i més mecanismes d’estabilitat han costat a la Generalitat 1.900 milions d’euros. 1.900 milions d’euros que són una petita part dels setze mil milions que cada any l’estat s’emporta de Catalunya.
El desastre absolut que és el finançament de les autonomies és tan evident que cada dia hi ha més poca gent que el discutesca. Ja hi ha uns quants governs que posen el crit al cel, molt particularment les nostres dues Generalitats i el govern balear, i que avisen que la situació no pot continuar així. Que no és possible que les autonomies, que proveeixen els serveis socials que necessita la població, tinguen cada volta menys diners i en tinga més un estat sense competències en camps tan fonamentals com la sanitat i l’educació. Però si això és així en tots els casos, l’acarnissament del govern espanyol contra la Generalitat de Catalunya supera allò que la raó pot arribar a entendre, perquè la seua actuació no fa mal als independentistes i prou. Fa mal a tothom, pense allò que pense i vote allò que vote

dilluns, 21 de novembre de 2016

90è ANIVERSARI DELS FETS DE PRATS DE MOLLÓ: Homenatge a Francesc Macià i als voluntaris catalans.

Ahir l' Ajuntament de Prats de Molló i diverses entitats com l' Associació Prats Endavant. IPECC, Indrets de la Memória i representants dels partits ERC i ESTAT CATALÀ, vam particpar en un acte d' homenatge a Francesc Macià i als voluntaris dels Fets de Prats de Molló en el seu 90è aniversari.
Gràcies als organitzadors i a l' Ajuntament de Prats de Molló (Vallespir).

                                          Foto: Núria Trulla.

Des de la seva fundació Estat Català i el seus dirigents van intentar buscar aliances per enderrocar la Dictadura de Primo de Rivera i substituir la monarquia espanyola al mateix temps que es declararia la República Catalana.
Fins el 1926 els intents van fracasar a nivell internacional (fins i tot el viatge a l’ URSS) i també a nivell d’ estat espanyol ja que únicament va trobar sintonia amb independentistes bascos, anarquistes del sector Durruti i pocs militars republicans espanyols. Amb això no n´hi havia prou, i va empenyer Estat Català a fer una maniobra amb els seus propis mitjans i gairebé en solitari.
I aquí ens trobem amb els Fets de Prats de Molló, que avui cel.lebrem el 90è aniversari. De fet era uma incursió militar en territori de la Catalunya del sud, des de la Catalunya del nord, fins arribar a Olot i allí proclamar per ràdio la República Catalana amb el suport d’ una vaga general de la CNT. Si tot sortia bé, s’aniria conquerint tot el territori i si sortia malament s’obriria uma ressistència de guerrilla a les Guilleries.
El projecte no es va poder realitzar per la delació d’uns infiltrats italians i les detencions dels caps de l’ organització catalana, per part de la policia francesa. Però en canvi els fets, el ressò i els posterior judici van ser un èxit propagandístic , va atreure l’ atenció internacional pel cas català i també la simpatia pels arguments expressats a la premsa pels encausats.  

Estat Català en aquest 90è aniversari de la gesta de Prats de Molló volem retre un especial homenatge a tots els voluntaris i d'una forma especial a Francesc Català i Serra, va néixer dia 5 d’abril de 1901 a Ripoll, va ser dels primers en apuntar-se a Estat Català. S’incorporà com a voluntari a l’Exèrcit Català per propiciar la revolta contra la Dictadura de Primo de Rivera i proclamar la independència de Catalunya, en el marc de l’Operació Olot.

Francesc Català figura entre els 112 que signaren el jurament i, fatalment, també entre els primers detinguts per la policia francesa. El matí de dia 1 de novembre de 1926, s’apressaren 34 voluntaris a l’estació d’Estagell. Al llarg del dia, continuaren arribant voluntaris en els trens procedents de París, Tolosa i Montpeller.  Fins dos dies després, la matinada de dia 4 de novembre, la Sureté francesa no ordenà la detenció dels residents aVille Denise, a Prats de Molló, on s’esperava una de les dues columnes de l’Exèrcit Català. A la casa, entre d’altres, foren detinguts Francesc Macià, Ventura Gassol, Josep Bordes i Josep Carner-Ribalta, els quals, atesa l’evident condició jeràrquica en la conxorxa, serien traslladats en tren directament a París.


L’interès internacional del judici creixia i, òbviament, també la pressió política. El prestigi de Francesc Macià es multiplicava i l’expectació del cas era màxima. Per rebaixar l’atenció, dia 29 de novembre de 1926 els jutges acordaren amb els advocats alliberar i acompanyar a la frontera belga els detinguts i ja van passar a Bègica on van ser acollits com a refugiats. Els objectius dels catalans van ser coneguts i internacionalitzats d’ una manera clara i un d' ells era una declaració d' independència.
                                           Foto: Núria Trulla.

dissabte, 12 de novembre de 2016

13 de novembre: DEFENSEM LES NOSTRES INSTITUCIONS.

Demà defensem les nostres institucions i els nostres ajuntaments. Us afegim un article d' en Jordi Miró, president d' Estat Català:

Estelada als ajuntaments, símbol de llibertat


Des de fa uns anys molts dels els nostres ajuntaments han substituït la bandera d'ocupació espanyola per l'estelada de la llibertat. Aquest fet polític, de transcendental importància, no ha passat desapercebut a les autoritats d'ocupació espanyoles i després de la fase de coacció, mitjançant amenaces, han començat a emprendre accions legals per mitjà dels tribunals.

La vergonyosa detenció de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, per haver penjat l'estelada al balcó de l'ajuntament, ens indica el tarannà continuista del nou govern espanyol del PP pel que fa a Catalunya, amb el suport passiu del PSOE, i que seguirà la via repressiva judicial contra la voluntat d'independència del poble català. Han encausat l'Artur Mas i els seus consellers pel 9N, després la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i ara han començat pels ajuntaments catalans pel fet d’haver penjat l'estelada al balcó. En aquests moments hi ha 227 causes pendents d'execució arreu de Catalunya.

La bandera estelada fa més de cent anys que es símbol de llibertat pels catalans, ha estat un símbol de la lluita per la independència de Catalunya i contra l'opressió espanyola, als carrers, amb les mobilitzacions, i també als ajuntaments. No és cap novetat al nostre país que l'estelada sigui bandera de llibertat i que els ajuntaments catalans, com a màxima expressió de la voluntat popular, hagin penjat l'estelada com ha símbol de resistència a l'opressor i com ensenya de la nova República catalana. Ens ve de lluny. Durant els fets d'octubre del 1934 l'estelada va ser penjada en una bona colla d'ajuntaments catalans distribuïts per tot el territori català. És bo de recordar que molts ajuntaments de Catalunya ja van penjar l'estelada aquell octubre del 34 com a pública expressió de la proclamació de l'Estat Català i de la República catalana. Alguns d’aquests ajuntaments van ser:

Vilanova i la Geltrú, que el 5 d'octubre proclama la República Catalana i hissa la bandera estelada; Badalona, el dia 6 es van hissar estelades a l'ajuntament i a varis centres polítics; Mataró, on l'alcalde republicà, Salvador Cruxent, reproduí la proclama de Companys a la Generalitat i a continuació hissà l'estelada acompanyat de Joan Peiró; Sant CugatSant BoiNavàsAlpicat, amb majoria del BOC; Monistrol, també amb un nucli important del BOC; la Bisbal del Baix EmpordàVic, on republicans i obreristes van proclamar l'Estat català; Tarragona, on s'hissà l'estelada a la Comissaria de la Generalitat i el delegat del govern a Tarragona, Lluís Prunés, proclamà l'Estat català; SarralTàrrega; Vilafranca del Penedès, on es penja, al Centre Agrícola com a l'ajuntament, la bandera roja i verda dels rabassaires, la roja i negra, la roja i l'estelada; Sant Jaume dels Domenys, amb majoria de rabassaires; Sant Quintí de MedionaGelidaValls, on es va començar amb una manifestació que va acabar a l'ajuntament encapçalada per una estelada amb el triangle roig en comptes del blau històric; la Pobla de Mafumet, on s'hissaren a l'ajuntament l'estelada i la bandera de la Unió de Rabassaires; Almacelles, on un cop coneguda la proclamació de la República catalana es produí una manifestació "amb música" fins a l'ajuntament on l'alcalde repetí la proclama de l'Estat català i van hissar la bandera estelada; Girona, on fou hissada l'estelada i el diputat Miquel Santaló va ratificar la proclamació de l'Estat català; a Tortosa, seu del marcel·linisme, l'alcalde va penjar la bandera catalana al fer la proclama republicana des de l'ajuntament tot negant-se a penjar l'estelada, que va ser penjada a la seu d’ERC pel diputat Miquel dels Sants Cunillera; Torrella de Montgríl'EscalaIgualada, on grups de les JERC i Palestra van hissar la bandera al balcó de l'ajuntament; Cornellà, on el govern municipal d'esquerra amb USC va proclamar l'Estat català i va ordenar que s'hissés la bandera estelada; l'Hospitalet de LlobregatCalafSant Celoni, on van destituir l'ajuntament de la Lliga, van hissar l'estelada i van llençar pel balcó el retrat d'Alcalá Zamora; AmerMoià; a Verges una manifestació que entonava Els segadors s’adreçà a casa de l’alcalde de la Lliga perquè proclamés l'estat català , aquest accedí i des de l'ajuntament va fer la proclamació i va hissar la bandera estelada; Begur; a Sant Andreu de Llavaneres i a Arenys de Mar, foren les JEREC i Nosaltres Sols els que van assaltar l'ajuntament governat per la Lliga, van proclamar l’Estat català i van hissar l'estelada; Caldes; a Gavà, una gran manifestació va pujar rambla amunt per penjar l'estelada a l'ajuntament; a Sitges, Pere Curtiada, d'Estat Català, va proclamar la República i va penjar l'estelada a l'ajuntament...

Els ajuntaments de Catalunya són la màxima expressió democràtica, amb ells vam aconseguir la República i amb ells aconseguirem la independència. Ara més que mai no podem deixar sols els nostres càrrecs electes, per la seva coherència i el compromís amb la llibertat del nostre poble. Gràcies al seu agosarament i sacrifici avui som aquí i la independència és a tocar.

Aquest diumenge 13 hem de sortir massivament al carrer per mostrar el nostre suport a tots els encausats i a les nostres institucions.

divendres, 4 de novembre de 2016

BANDERES ESTELADES: SÍMBOLS DE LLIBERTAT.


















Sitges  6d'octubre 1934


                                                             














Vic 6'octubre 1934

 

                                                













 Igualada 6 d'octubre 1934
Banderes estelades ahir com avui son símbol de llibertat 
Estat Català donem ple suport a la Montserrat Venturós amb la seva manifesta voluntat de penjar l'estelada com a bandera de llibertat.
Tota la nostra solidaritat amb les encausades i encausats!
Tots els ajuntaments amb l'estelada


dilluns, 31 d’octubre de 2016

SUSO DE TORO: L' ESPANYA QUE HI HA I QUE HI HAURÀ.


L’Espanya que hi ha i que hi haurà
Ara sí, l’arc iniciat en els pactes sobre els quals es va aixecar la Constitució s’ha tancat en un cercle. Aquest joc s’ha acabat. S’han acabat els assajos i qualsevol dubte: aquesta és l’Espanya que hi ha, i no hi ha cap altre projecte nacional que tingui base política i social possible.
Espanya és això i no canviarà: això és el que diu aquest Parlament de Mariano Rajoy. El Parlament ja és seu. Quan el seu partit no va aconseguir majoria absoluta, va “declinar” intentar formar govern pactant amb altres forces, i això retrata plenament la seva cultura política antidemocràtica: només vol governar sobre la derrota humiliant dels seus rivals. Aquest és Mariano Rajoy, i qui expliqui qualsevol altra cosa menteix. Des de llavors tots els seus passos han anat dirigits a imposar la seva posició de força. Per formar un govern del seu gust havia de tenir els seus rivals destrossats, i ho ha aconseguit: el PSOE està liquidat organitzativament, políticament i moralment. Va ser llavors quan va acceptar l’encàrrec del rei “sense cap tipus de reserva”.
Mereix un capítol a banda la relació, plena de suspicàcies, entre el PP -i Rajoy concretament- i la casa de Borbó. Mai ningú havia debilitat tant aquesta relació com el candidat que “declina”, que va deixar atònit i en suspens el monarca, alhora que és un ferm suport de la monarquia com a continuadora del règim, d’origen potencialment problemàtic encara que avui no ho sigui. El franquisme i les seves Corts són la font de la legitimitat jurídica de la monarquia, un pecat original que no pot ser esborrat encara que es desitgi. Però tant per al PP com per a Rajoy, encara que no ho reconeguin en veu alta, són també la font de legitimitat que reconeixen a aquesta democràcia i les seves institucions. De vegades sembla que Franco tenia més visió històrica que la dreta espanyola avui. Naturalment la monarquia vol ser representació i és garantia de “la unitat d’Espanya”.
La nova investidura de Rajoy, aquest cop amb el suport dels que abans van ser la seva oposició, és un pacte polític d’abast sobre les bases i amb les condicions imposades per Rajoy. L’estat espanyol sencer és seu, de la dreta espanyola: ho és novament el poder executiu, ho és el poder judicial -com acaba de reconèixer amb preocupació el Consell d’Europa- i ho és el legislatiu. Naturalment la seva ideologia recorre de dalt a baix el funcionariat, no només gestors i advocats de l’Estat, sinó la gran massa de funcionaris i guàrdies formats en el continu ideològic del nacionalisme espanyolista hereu directe del franquisme. Però és que fins i tot el futbol és seu! No cal que l’hi preguntin a Gerard Piqué, ja ho aclareix el mateix president de la Federació de Futbol, Javier Tebas, militant de Fuerza Nueva i públicament madridista. Espanya és seva i tot queda a casa, ho diuen sense rubor, i els altres som rellogats.
I això és així perquè tenen un poder indiscutit. En temps de pau el sistema de mitjans de comunicació espanyol és la garantia que no hi haurà veritable democràcia a Espanya. D’això se n’encarreguen unànimement les capçaleres de premsa madrilenyes, que es presenten com a “nacionals”, i totes les empreses de telecomunicacions. Elles són la força, el poder que manté la població espanyola en la immaduresa democràtica, la garantia que no podran exercir la ciutadania i que els altres som els seus ostatges.
Hi va haver un temps en què el poder polític estava més distribuït i hi havia matisos, però l’evolució natural de la democràcia espanyola, accelerada per la crisi econòmica, va conduir a la concentració en un nucli compactat. Més que la crisi, el catalitzador va ser Catalunya. A Espanya tot poder polític és espanyolista, i la resta són dissidències insignificants.
La crisi del PSOE ha arraconat qualsevol díscol. Ara per ara és un partit que ofereix totes les garanties necessàries, un partit que mai faria una llei de memòria històrica o donaria una oportunitat a revisar el sistema constitucional amb un nou Estatut. L’espanyolisme militant i els interessos de burocràcies d’autonomies que van interioritzar el subsidi com un dret i com una forma de vida són propietàries del partit. El PSC fa una patètica afirmació d’existència però ja no li pot servir de gaire. No podrà refer-se perquè el partit mare comparteix la posició del PP i no deixarà marge a res que no sigui permetre la sardana, però els toros són obligatoris. La majoria forjada al Parlament espanyol que dóna un nou govern a Rajoy és políticament anticatalanista (i ideològicament anticatalana, també).
Aquesta és la nova llei. Parteix del fet que el desig de la majoria dels catalans és “el repte més greu” que té Espanya, i durarà una legislatura.


divendres, 28 d’octubre de 2016

ARRIMADAS: PARLEN ELS PROVOCADORS

Estem acostumats a que MOLTS dirigents espanyols es dirigeixein amb molt poc respecte quan parlen de Catalunya, estem acostumats a que dirigents espanyols expliquin mitges veritats quan parlen de Catalunya pretenent que la seva audiència espanyola tingui només la informació que a ells els interessa transmetre. Estem acostumats que ALGUNS dirigents espanyols facin declaracions al límit de la provocació per veure el pols dels catalans i catalanes.
Estem acostumats, és el que han fet, MOLTS dirigents des de fa tres segles. Això no vol dir que la situació sigui normal, tot just és el que no hauria de passar. Els provocadors no haurien de ser els que marquen el ritme a Espanya. És un símptoma que cal que mirin.
No hi ha res casual en les declaracions de l' Arrimadas, com tampoc n´hi havia en la fundació dels Ciudadanos. Però no caurem en el parany.
Com deia en Tardà: "Fotem el camp..."



arrimadas13tvenrevista
La cap de Ciutadans al parlament, Inés Arrimadas, ha donat explicacions avui al matí a Catalunya Ràdio sobre unes declaracions en una entrevista a 13TV que han aixecat molta polseguera. Arrimadas hihavia dit: ‘No sóc ingènua. Perquè sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, porto escorta a Catalunya, perquè a Catalunya ja sabem què passa.’ Aquest matí, en una entrevista amb Mònica Terribas, Arrimadas ha dit que s’havien mal interpretat les seves paraules, i que no diu cap mentida quan diu que duu escorta, perquè el Departament d’Interior l’hi assigna com a cap de l’oposició. Però què és això que ‘tothom sap què hi passa, a Catalunya?’ Acaba responent: ‘Tenim una situació de tensió política.’
La conversa ha anat així:
Mònica Terribas: Vostè porta escorta com tots els polítics rellevants d’aquest país que necessiten una certa protecció i que el Departament d’Interior decideix protegir. Per què ho va utilitzar?
Inés Arrimadas: Utilitzar? No sé què vol dir amb ‘utilitzar’. Jo vaig dir una realitat, que és que porto escorta i no passa res.
M. T.: Vostè porta escorta perquè està amenaçada?
I. A.: No. Perquè el Departament d’Interior considera que sóc una de les persones a Catalunya que n’ha de portar, per la responsabilitat política que tinc.
M. T.: Igual que qualsevol conseller i que qualsevol membre rellevant del país.
I. A.: Això ho haurà de decidir el departament. És evident que el president, que els consellers, això passa a tot arreu, hagin de portar escorta. Jo puc ser responsable de les meves paraules, no de les interpretacions que alguns en poden fer. Jo porto escorta. I si algú vol que menteixi no ho faré.
M. T.: Vostè porta escorta d’ofici, o per què? Perquè vostè diu que ‘tots sabem què hi passa, a Catalunya’.
I. A.: Això, de veritat, estic fent una enumeració, no una conseqüència. I això és un tall d’una televisió. A mi em sorprèn molt, Mònica, t’ho dic de veritat, el rebombori que es fa de tot això.
M. T.: Per això li hem trucat. Perquè el que s’interpreta és que Inés Arrimadas insinua a 13TV…
I. A.: Alguns interpreten això. Que també hauríem de veure quins són els periodistes que han dit això. O el senyor Turull, que és l’ideòleg del cartell de CiU que diu que l’Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva m’hagi de demanar explicacions… Jo sincerament faig moltes entrevistes, això de l’escorta m’ho han preguntat moltes vegades, és com un tema que genera interès.
M. T.: Però vostè està amenaçada?
I. A.: Jo he rebut amenaces.
M. T.: Com Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, suposo.
I. A.: Exacte, sí.
M. T.: A través de Twitter i aquestes coses que uns persegueixen més que uns altres.
I. A.: Sí. Ahir precisament ens van atacar per cinquena vegada consecutiva la seu a l’Hospitalet. Per exemple. L’altre dia que vam sortir del parlament vam ser escopits i escridassats per alguna gent que havia vingut a la porta del parlament.
M. T.: A banda i banda hi ha brètols, amenacen periodistes quan van a una manifestació… Quan diu que tots sabem què passa a Catalunya què vol dir?
I. A.: Jo no vull parlar d’una banda i d’una altra. Les interpretacions que vostès vulguin fer del que he dit són seves, no són meves.
M. T.: Per això li ho pregunto, no volem interpretar. ‘Tots sabem què hi passa, a Catalunya’. Què hi passa, a Catalunya?
I. A.: Tenim una situació de tensió política. No heu posat la pregunta del senyor Marhuenda que dóna peu a la meva explicació. Això és una entrevista molt llarga, i en poseu un tall molt petit i tothom pot fer les interpretacions que vulgui. Jo puc dir que porto escorta, no dic mentides i això no ho he decidit jo. Tinc companys d’altres comunitats autònomes que no en tenen, que el servei d’Interior de la seva comunitat autònoma no considera que sigui necessari. Això vol dir que jo he dit com es diu en algunes tertúlies que l’independentisme, que estem en una situació… No he dit res de tot això. La interpretació que en faci alguna gent és seva.
La pregunta del director de La Razón, Paco Marhuenda, a què fa referència Arrimadas es pot escoltar perfectament en aquest vídeo:
Paco Marhuenda li demana a Arrimadas si caldrà fer un cop d’autoritat per frenar el procés d’independència i si es pot donar cap missatge d’esperança a la gent que els escolta. El director de La Razón ve d’expressar la seva extremada preocupació per la situació a Catalunya, declarant que ell se sent tranquil perquè viu a Madrid, però que encara té família a Catalunya, i que el procés polític català és la seva preocupació més gran. Arrimadas diu que sí que es pot donar el missatge d’esperança: ‘Jo tinc esperança i no sóc cap ingènua. Perquè sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, porto escorta a Catalunya, perquè  ja sabem què hi passa, a Catalunya.’


dimarts, 25 d’octubre de 2016

VIC, BADALONA, FORCADELL ...

Aquesta setmana com veieu, està farcida de cites per a declarar davant la justícia espanyola de regidors (Vic i Badalona) i representants del Parlament de Catalunya (Carme Forcadell). No és cap casualitat.
Com ja havíem dit, el nostre suport incondicional a les nostres institucions (tant municipals com nacionals), de la mateixa manera com han fet altres entitats i organitzacions.
Aprofitem per recuperar una imatge històrica (molt poc coneguda) del partit Estat Català a Vic, els anys 30.
I afegim la reflexió den Vicent Partal avui a Vilaweb, sobre l' actuació del regidor Joan Coma (de Capgirem Vic).
El debat sobre això que en diuen la ‘desobediència’ passa ràpidament del terreny de la teoria al de la pràctica, senyal evident que el final del procés s’acosta. De les conseqüències de tot plegat i com cal fer-hi front, ja en vaig parlar en ocasió de l’actuació dels regidors de Badalona, el 12 d’octubre passat. Avui voldria continuar-ho argumentant, arran la situació creada per la denúncia contra Joan Coma.
Coma va decidir de no presentar-se a l’Audiència espanyola on havia estat convocat ahir al matí. Això incrementa l’enfrontament que Catalunya sosté amb l’estat. Si no vaig errat, és el primer càrrec electe català que es nega a acceptar que els tribunals espanyols jutgen les accions polítiques que fan les nostres institucions. I això és un salt polític d’una dimensió important.
Tanmateix, m’imagine que ell és conscient també que ser el primer el posa en una situació especialment delicada. Malgrat el suport popular i institucional que rep, suport al qual em sume incondicionalment, és més que probable que acabe essent detingut. Deduesc de les seues paraules que ho sap. I que per això ahir va demanar en públic als Mossos que no acatassen l’ordre de detenir-lo, però immediatament després demanà també als seus companys que si el detenien no volia violència ni agressivitat cap als qui se n’encarregassen: ‘Que ho respectin, des de la calma i sense insults’, digué, exactament. (Mireu al respecte també l’entrevista que li ha fet Josep Rexach on va més enllà encara, aclarint que el conflicte no és amb els Mossos sinó amb l’Audiencia.)
Els Mossos, com és ben sabut, són policia a les ordres del govern, però també actuen com a policia judicial. I quan fan de policia judicial reben ordres directes de la justícia, no del govern. És fàcil de preveure que ben prompte l’Audiència espanyola demanarà als Mossos que detinguen Coma i el lliuren a la Guàrdia Civil, que seria, en circumstàncies normals, l’encarregada de portar-lo a declarar a Madrid.
Em sorprendria molt que això no fos així i, en el moment en què ens trobem, sense haver aprovat la llei de transitorietat, no sé veure de quina manera que siga legal això es podria evitar. Hi insistesc: legal. Evidentment, el govern de Catalunya podria desobeir també ell, actuar il·legalment i negar-se a executar les ordres judicials ordenant als seus funcionaris l’incompliment. Cosa que significaria un pas endavant en l’enfrontament amb l’estat d’una dimensió colossal, immensament més gran que el que ha donat Joan Coma. I, sincerament, no veig el govern de Catalunya disposat a assumir ara les conseqüències d’un pas d’aquesta dimensió.
Aleshores què passa si els Mossos no desobeeixen i acudeixen a detenir Coma, fent funcions de policia judicial?
Doncs passarien unes quantes coses, totes elles importants. Primer que el gest del regidor de Capgirem Vic compliria la funció de posar en relleu els límits que té ara mateix el govern de Catalunya. Perquè el mateix govern que li dóna suport obert i unànime ha de detenir-lo a les ordres d’un tercer, en aplicació d’una decisió injusta que rebutja. És evident que la posició del regidor de Capgirem Vic els pressiona, els obliga a qüestionar-se tot allò que fan i els causarà una incomoditat manifesta. El govern té un problema, doncs.

L’actitud de Joan Coma, però, compleix també la funció de retratar clarament el sistema i el moment en què ens trobem. Perquè la denúncia d’un regidor d’extrema dreta, contrari a la democràcia, serveix perquè un tribunal d’excepció, heretat del franquisme, processe un representant votat pel poble, l’únic delicte del qual és donar suport a una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya. En aquest sentit cal remarcar que la denúncia del paper de l’Audiència espanyola, que és la que provoca el problema, uneix tothom i consolida el bloc rupturista a Catalunya, cosa que no es pot menystenir. La imatge d’ahir al matí a Vic, amb polítics de grups tan diferents fent costat a Coma, és una passa endavant en la línia de ruptura amb el règim nascut de la transició, inimaginable fa només un any. L’Audiencia Nacional espanyola té per tant, un problema bastant més greu que no pas el del govern de Catalunya.
I finalment, em sembla que el fet més important és que el gest de Joan Coma fa pedagogia, apel·la directament als altres càrrecs electes del país i marca una manera concreta de col·lapsar les institucions espanyoles.
Entenguem-nos: la desobediència no es pot exigir a ningú. O t’ho creus i ho fas en llibertat o és un contrasentit: la desobediència només pot nàixer de la pròpia llibertat. Però, evidentment, no és igual desobeir tu sol que, per exemple, trobar-te amb mil càrrecs electes autoinculpats per haver fet la mateixa cosa que tu has fet. O trobar-te amb nou-cents ajuntaments i el parlament aprovant mocions basades en les teues paraules exactes i enviant notificacions a l’Audiència on diguen que ho han fet i que també volen ser cridats a declarar. No és igual per a qui fa el pas, però, sobretot, no seria igual per al país. Ni per a Espanya. Que aleshores sí que tindria un problema d’un abast tal que no el podria ni gestionar.

divendres, 21 d’octubre de 2016

ESTAT CATALÀ: SUPORT AL PARLAMENT I A LA PRESIDENTA.

Estat Català cridem a defensar el Parlament de Catalunya

Donem tot el nostre suport a la Presidenta del Parlament
de Catalunya Carme Forcadell.
Prou agressions judicials espanyoles.
Declarem la independència !!!

dimarts, 18 d’octubre de 2016

L' ESTACA EN CORS A LA TV FRANCESA.



La cantant francesa Jenifer va participar dissabte en l’emissió de ‘Les copains d’abord’, un dels programes més populars de la cadena pública francesa France2. Durant l’emissió, va interpretar una versió en cors de ‘L’estaca’ de Lluís Llach. En la interpretació de la cançó, traduïda amb el nom de ‘Catena’, la va acompanyar el grup Chjami Aghjalesi.
El programa va ser vist per prop de tres milions d’espectadors, segons les dades oficials d’audiència de la cadena. El vídeo només és disponible per als espectadors de l’estat francès, però ací en podeu veure un altra interpretació igual, feta per un programa anterior de France3, amb els mateixos protagonistes.






dissabte, 15 d’octubre de 2016

HOMENATGE D' ESTAT CATALÀ AL PRESIDENT COMPANYS, AQUEST MATÍ.

Homenatge d'Estat Català al President Lluís Companys 2016


Els i les militants d' ESTAT CATALÀ han participat aquest matí en l' homenatge del partit al President de la Generalitat de Catalunya, afusellat a Montjuïc el 15 d' octubre de 1940.




dimarts, 11 d’octubre de 2016

12 d'octubre: NADA QUE CELEBRAR

Com sempre, com cada any, no tenim res a celebrar.
Ens solidaritzem amb els pobles indígenes de l' Amèrica Llatina.
Malgrat que Badalona s' hagi fet enrere per les pressions de la Llanos de Luna, donem suport als 13 ajuntaments que tampoc celebraran res el 12 d' octubre.


dissabte, 8 d’octubre de 2016

ELS FETS D' OCTUBRE DE 1934, MARGALLO I LA INDEPENDÈNCIA


82 aniversari dels Fets del 6 d'octubre del 1934. Homenatge als màrtirs del 6 d'octubre, morts en defensa de la llibertat de Catalunya.


                   Ofrena floral al CADCI .6 d'octubre 2016

Margallo i els Fets d'octubre del 34 

A la tornada de l'estiu el ministre ha tornat a carregar amb força contra el procés independentista català impulsat pel govern de la Generalitat i una majoria parlamentària independentista.

El ministre d'Afers Exteriors en funcions, José Manuel García-Margallo, va començar a despatxar-se a gust al País Basc durant la darrera campanya  electoral, va  advertir que el "desafiament sobiranista" de Catalunya és el "més important" que afronta Espanya, ja que "d'una crisi se'n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible".

Sobre la possibilitat d'esdevenir un estat, García-Margallo ha indicat que si Catalunya o Euskadi proclamen unilateralment la independència no tenen "la més mínima possibilitat de ser considerats estats" per la comunitat internacional, ja que es requereixen nou de quinze vots i cap veto al Consell de Seguretat de l'ONU.

"És absolutament inimaginable que en el Consell de Seguretat sigui reconeguda una declaració unilateral d'independència", ha dit el ministre, que ha al·ludit a les tensions nacionalistes que pateixen alguns dels països del Consell, que amb tota seguretat vetaria un procés similar a Espanya.

Segons les dades que ha exposat, Catalunya, fora d'Europa, perdria la "tercera part" de la seva riquesa, patiria més desocupació i disposaria de "menys pensions, menys sanitat i menys serveis socials". Margallo sempre la mateixa cantarella, després de "l'estratosfera" ara vol jugar a la història.

El ministre d’Afers Estrangers espanyol en funcions, José Manuel García-Margallo, ha expressat públicament preocupació per l’anunci que va fer el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, de convocar un referèndum el setembre de l’any vinent: “Puigdemont ha fet el desafiament més gran a la unitat de la nació espanyola des del 6 d’octubre de 1934”, ha dit.

Segons ell, aquest fet, barrejat amb la paràlisi de la política espanyola des de fa mesos, fa que Espanya es trobi “en una autèntica situació d’emergència nacional”. I ha afegit: "Una secessió de Catalunya només podrà triomfar si Espanya es troba enmig de dificultats internes, i ens hi trobem, perquè tenim un govern en funcions”.

El 6 d'octubre de 1934 el govern català va fer una "Proclama" contra la dreta reaccionària espanyola i en favor de la llibertat i la República, no entrarem ara a valorar l'oportunitat, la preparació i menys els resultats. El 6 d'octubre del 34 el que sí va demostrar és el valor del poble català que va sortir al carrer desarmat a lluitar per la llibertat de Catalunya.

Avui, 82  anys després, no hem d’oblidar el record pels independentistes catalans que van morir heroicament defensant el CADCI i altres indrets de Catalunya:

Jaume Compte i Canelles (PCP). Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Manuel González i Alba (PCP). Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Amadeu Bardina i Prat (PCC). Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Josep Duch i Torné (JEREC). Mort en el tiroteig amb l’exèrcit a la plaça de Catalunya de Barcelona
Ferran Moratona i Guasch (JEREC). Mort en el tiroteig amb la guàrdia civil al barri del Clot a Barcelona.
Guillem Rafart i Marcó (JEREC). Mort en el tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.
Isidre González i Guardiola (JEREC). Mort en el tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.
Francesc Bellat i Gomà (JEREC). Mort en el tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.

  Ofrena floral al Fossar de les Moreres als màrtirs dels Fets d'octubre del 34.6 d'octubre 2016


De fet, el que vol fer el ministre Margallo és desviar l'atenció i seguir creant alarmisme, el que realment fa por al ministre i a tots els poders fàctics hereus del feixisme, que fa vuitanta anys que viuen molt bé a costa d'aquesta unitat d'Espanya, el que  realment els fa por no és el 6 d'octubre del 34 a Catalunya, sinó les eleccions del 16 de febrer del 36 en què els favorables a la llibertat nacional i social van treure 43 escons i la dreta reaccionària encapçalada per la Lliga en el Front d'Ordre solament va treure 13 escons. Més tard, el 18 de juliol, als carrers, el poble català va aixafar el cop d'estat feixista contra la República i especialment contra Catalunya.

Això es el que realment els fa pànic, 80 anys després el poble de Catalunya democràticament torna a guanyar a les urnes i al carrer. La voluntat de milions de catalans de ser lliures no la pot aturar un estat que l’únic que ha sabut fer és un altre cop d'estat, aquesta vegada, i pel moment, judicial. Un estat no es pot mantenir solament amb coaccions, prohibicions i inhabilitacions, com la darrera que la Fiscalia demana 10 anys d'inhabilitació per a l'expresident català, Artur Mas, i nou per a les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, per haver convocat la consulta sobiranista del 9-N.

Una mitja veritat, o si més no el que s’hauria d’aprofitar, és el temor d'en Margallo: "Una secessió de Catalunya només podrà triomfar si Espanya es troba enmig de dificultats internes". És per això que els poders fàctics han fet un cop d'estat dintre el PSOE, per tal de garantir un govern fort contra Catalunya.

Tenim la legitimitat dels vots, tenim el govern i la majoria parlamentària, tenim el poble al darrera, 80 anys després no ho podem deixar passar, és la nostra darrera possibilitat. Nosaltres a la nostra, i com diu el president Puigdemont "referèndum o referèndum", i al proper octubre Catalunya independent.

Jordi Miró.president d'Estat Català.Publicat a Racó Català el 6 d'ctubre 2016 

diumenge, 25 de setembre de 2016

EXIT DE LA MANI DE CORSEGA PER LA CAMPANYA D' AMNISTIA.

Èxit de la manifestació ahir dissabte a Còrsega en suport a la campanya internacional per l' amnistia. Amb participants de diferents pobles d' Europa i del món.
Els nostres representants van rebre l' agraïment per part de l' organització pel suport rebut.
Una foto de l' acte; i visca Corsica:

 

dissabte, 24 de setembre de 2016

dijous, 22 de setembre de 2016

LA MERCÈ: PREGÓ OFICIAL I PREGÓ ALTERNATIU.

Vilaweb.
Les festes de la Mercè comencen avui a les set del vespre amb la novetat de tenir dos pregons. Oficialment, el tret de sortida és el pregó de l’escriptor Javier Pérez  Andújar, que farà al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Però a les xarxes s’ha preparat un acte alternatiu al pla de Palau, amb Toni Albà de pregoner, que representarà Felip V. És un acte de rebuig al pregoner escollit, que ha insultat el moviment independentista en alguns articles.
La Coronela al pla de Palau
El Memorial Democràtic 1714 s’ha afegit a l’acte alternatiu, que també comptarà amb la presència de la Coronela acompanyant Felip V. Cal recordar que els integrants de la Coronela van tenir problemes amb l’Ajuntament de Barcelona durant la Diada d’enguany: van haver de sortir del Palau de la Generalitat perquè la batllessa, Ada Colau, es va negar a rebre’ls. També ha confirmat que hi assistiria Gerard Ardanuy, regidor de Demòcrates a l’ajuntament, dins el grup CiU, i més persones conegudes que ho han anat notificant al compte de Twitter promotor de l’acte, El Merder 2016 (@MoltesMerces16).
Els impulsors sostenen que Pérez Andújar ha insultat més d’una vegada el moviment independentista en els seus articles i per això han optat per un pregó alternatiu. ‘Els organitzadors del pregó alternatiu han pensat que només Felip V pot fer un pregó millor que Pérez Andújar i per aquest motiu en serà l’encarregat’, diuen en un comunicat enviat per Petrolis Independents, una de les tres empreses que impulsen i financen l’acte.
Els articles de Pérez Andújar
L’escriptor Javier Pérez Andújar és articulista d’El País. L’any passat hi va signar un article en que deia: ‘Catalunya viu en un clima democràtic que no és normal i que porta a casos greus d’intolerància procedents de tots els sectors.’ I hi afegia: ‘La pressió que s’exerceix sobre aquells que no combreguen amb la causa independentista arriba sovint a fer-los objecte d’assetjament i linxaments verbals col·lectius sense que ningú faci res per evitar-ho.’ L’article, signat per tres persones més, era en defensa de Maria Pibernat, una candidata d’ICV-EUiA a Girona a les últimes eleccions municipals, que havia estat apartada de la llista per haver atacat l’independentisme amb insults catalanòfobs.
Segons Pérez Andújar, aquest ambient creat a Catalunya presenta ‘dubtes sobre la salut col·lectiva d’una societat incapacitada per a la discussió, per a la ironia i per a frenar a temps situacions com aquesta’. A més, deia que s’havia de poder emprar l’expressió ‘catalufo’ i que no podia ser que qui la fes servir veiés afectat ‘el dret democràtic elemental de presentar-se a unes eleccions’. Afegia que una campanya com aquella contra Pibernat suscitava ‘una situació que recorda les creades per l’aiatol·là Khomeini, que va fer servir el terme “islamofòbia” per blindar els excessos del seu règim integrista’.
El pregó oficial
Segons la batllessa de Barcelona, Ada Colau, per l’ajuntament  Pérez Andújar ‘representa molts dels valors que volen reflectir a les festes’, en referència a la seva obra, que parla sobre les perifèries urbanes del cinturó industrial de Barcelona. L’escriptor, que guanyà el premi Ciutat de Barcelona de mitjans de comunicació 2014,  ha avançat: ‘El pregó parlarà de barris, parlarà de llibres i parlarà de cultura popular, que és el que som.’

El pregó de Pérez Andújar es farà al Saló de Cent de la casa de la ciutat, i només hi podran entrar els convidats. Tanmateix, l’ajuntament ha instal·lat dues pantalles a la Ciutadella i al centre de creació la Caldera Les Corts per a poder-lo seguir.

dissabte, 17 de setembre de 2016

AGRAIMENT ALS FOTÒGRAFS.

Recordem que les fotos que es publiquen al bloc d' Estat Català, són fetes per la Núria Trulla i per Jordi Cantero. Als quals agraïm la seva col.laboració en l' apartat d' imatge.
La nota és perquè a vegades hi ha oblits de posar autoria al peu de pàgina.
La foto de l' acte del Fossar d' aquest any, inclosa  en aquest bloc, també ha estat obra de Núria Trulla. Gràcies.

dijous, 15 de setembre de 2016

ESTAT CATALÀ: 1936-2016

Un cartell commemoratiu per a un partit històric:



dilluns, 12 de setembre de 2016

BONES INTERVENCIONS AL FOSSAR 2016 I VOLUNTAT DE FER LA DARRERA DIADA DINS LA CATALUNYA AUTONÒMICA.

Bon acte ahir al Fossar, organitzat per la Comissió Independentista Fossar de les Moreres (on també hi participa Estat Català).
Bon llistat d' intervencions, amb molta coincidència en fer un repàs positiu de l' ascens de l' independentisme, de demanar accelerar el procés als nostres partits polítics i acabar la feina. També algunes coincidències amb utilitzar la frase de J. Carbonell: "Que la prudència no ens faci traïdors".
Bones intervencions en representació de les seves entitats d´en Robert Surroca, Jaume Marfany, Pep Cruanyes, Agustí Alcoberro, Fundació Reeixida, l' Agustí Soler i els convidats que parlaven de Sardenya i el Kurdistan.
Coincidència general en la desconnexió d' Espanya, el suport al procés independentista i en que cal aprofitar la majoria al carrer i a les urnes.
Us afegim una foto d' un moment de l' acte en que es va llegir la Declaració d' Independència d' Irlanda, aprofitant que fa un segle de la seva independència i el suport i expectatives que es van crear a Catalunya i altres llocs d' Europa.
Esperem que aquesta Diada sigui la darrera dins una Catalunya "autonòmica".

Foto. Núria Trulla. 

dijous, 8 de setembre de 2016

11 SETEMBRE: ACTE INDEPENDENTISTA FOSSAR/PASSEIG DEL BORN

Com cada any, Estat Català, participarà en l' acte independentista del Fossar de les Moreres.
També, com cada any, donant suport a la comissió organitzadora dels actes independentistes: la Comissió Independentista Fossar de les Moreres.
Aquest any amb bones intervencions i esperem comptar amb la vostra presència.
11 de SETEMBRE DE 2016  a  les 12:00 al FOSSAR/ Passeig del Born.

  

11 SETEMBRE: ACTE INDEPENDENTISTA FOSSAR/PASSEIG DEL BORN

Com cada any, Estat Català, participarà en l' acte independentista del Fossar de les Moreres.
També, com cada any, donant suport a la comissió organitzadora dels actes independentistes: la Comissió Independentista Fossar de les Moreres.
Aquest any amb bones intervencions i esperem comptar amb la vostra presència.
11 de SETEMBRE DE 2016  a  les 12:00 al FOSSAR/ Passeig del Born.

  

dimarts, 30 d’agost de 2016

BEL OLID, sobre la DUI i les majories parlamentàries.

la Diada és prop, hi comencen a haver algunes entrevistes amb alguns "personatges coneguts", "opinadors", etc. Per tal de començar a escalfar motors nosaltres posem una d' aquestes entrevistes (en aquest cas de Vilaweb) amb Bel Olid, escriptora mataronina. Hem seleccionat les respostes on parla de la DUI, de les majories parlamentàries, i dels comuns. Coincidim bastant amb els comentaris.

Bel Olid: ‘Jo sóc de DUI, em sembla estèril continuar lluitant per preguntar’
Parlem amb l'escriptora mataronina sobre el moment actual del procés quan falten pocs dies per a la Diada
BEL OLID
Bel Olid es guanya la vida amb les paraules, o com diu al seu bloc, jugant-hi. És traductora, professora, escriptora i es defineix feminista radical. Parlem amb ella, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’sobre el moment polític actual que passa per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Ha tornat de Grècia i ha presenciat el drama dels refugiats des de primera línia, per això mostra certa recança a parlar del procés. Ho acaba fent i no dubta. És directa i va per feina, per això ella ja hauria fet una DUI: ‘Tenim majoria al parlament, tirem milles’. En canvi, la gent que ha pilotat el procés diu que és poc pràctica i ha badat amb qüestions estèrils que perdien de vista la independència. A curt termini és optimista i confia que la gent tornarà a respondre a la diada de l’Onze de Setembre.

—RUI sí o RUI no?
—Jo sóc de DUI, de declarar la independència ja, em sembla estèril continuar lluitant per preguntar. Tenim majoria al parlament, tirem milles.
—I no hi ha d’haver un referèndum que ratifiqui una majoria de persones que volen la independència?
—Això és com una presa de pèl perquè la nostra democràcia es basa en la representació parlamentària. Si tenim la majoria, per què hem de canviar les normes del joc de cop? Mentre es manté aquest ‘statu quo’, els qui no estan a favor ni en contra de la independència compten com si hi estiguessin en contra. Si declarem la independència comptant amb la majoria parlamentària, els qui no hi treballin activament en contra, passaran a comptar com a independentistes.
—No és una resposta habitual, fer una DUI ara mateix ho descarta gairebé tothom.
—Tu m’has demanat què faria jo. Si jo manés, faria això. Però com que no mano, entenc que tothom s’hi ha de posar d’acord i que el procés és més llarg.
—Com creieu que hi reaccionaria l’estat espanyol?
—Suposo que intentaria fer veure que no val, ho portarien al TC i aquestes coses tan divertides. Tant hi fa que els diguis que no t’importa el constitucional. Ells t’hi porten igualment. Però nosaltres no ho hem entès perquè continuem anant-hi. Tot plegat dependria en gran mesura si aquest suport parlamentari ens el creiem i hi resistim, i també, evidentment, del suport internacional. En certa manera, el temps que es perd fent ‘processisme’ potser és temps que guanyem en suport internacional.
—Cal eixamplar la base independentista?
—A mi em sembla que hi ha un grup de gent nombrós que volem la independència, un grup de gent, també bastant nombrós, que no la vol, i un grup de gent, encara més nombrós, que li és igual. És gent que no s’oposarà a la independència encara que no hi voti activament a favor. Aquest grup dels ‘és igual’ és legítim que ens l’apropiem. Ara mateix, formen part del contra, perquè com que no es manifesten, és com si ho fessin a favor d’aquest ‘statu quo’. Si canviem l’equilibri, passaran a ser nostres. Per tant, no cal que eixamplem la base.
—En aquest grup dels ‘és igual’, quin nom hi posaríeu?
—Indiferents. No creuen que aquest sigui un dels problemes més grans que tenen a la vida, i segurament tenen raó.

—Hi ha independència sense els comuns?
—És que, en primer lloc, crec que ja hem fet com havíem de fer: convèncer-los que el progrés social és molt més possible en un país més petit. I més aviat, els qui no n’estan convençuts són els representants dels qui anomenes comuns. Crec que la gran majoria de votants comuns són als qui tant els fa si hi ha independència, i que ens els podríem apropiar fàcilment.

dilluns, 8 d’agost de 2016

LECTURA D' ESTIU: BIOGRAFIA POLÍTICA MARCEL.LÍ PERELLÓ (EX-SECRETARI GENERAL D' ESTAT CATALÀ)

Una lectura recomanable per aquest estiu: La biografia política den Marcel.lí Perelló, personatge important en el Complot de Garraf, en la direcció del Diari de Barcelona, en la formació de l' FNC (Front Nacional de Catalunya) i en l' exili mexicà (en la reorganització de l' independentisme a l' exili americà). Tot això sense deixar la militància a ESTAT CATALÀ, on va ser Secretari General. (Editorial Llibres del l' Index o al mateix local del partit).
    Una bona lectura que repassa el començament de l' independentisme organitzat políticament al segle XX, de la mà d' en Marcel.lí Perelló.

Mentre la llibertat de Catalunya no sigui un fet, EC subsistirà, perquè els ideals que ens animen són més forts encara que la nostra voluntat. És un clam que surt de la terra mateixa per afront dels servidors de la vella política, i que afirma el desig de Catalunya d'ésser lliure”

Marcel·lí Perelló
Teatre del Bosc de Gràcia, 17 de gener del 1937

dimecres, 3 d’agost de 2016

FRANCO, COLAU, BARCELONA (V. PARTAL).

El pacte Colau-PSOE, amb l' alè dels Ciudadanos al clatell, dóna aquestes conseqüències. Que s' ho facin mirar els falsos "progressistes" i "esquerra unionista".


 Franco, Colau, Barcelona (article de V. Partal a Vilaweb).

«L’única explicació que se m’acut per a entendre aquesta barbaritat és que han perdut de vista el món, alguns d’allà dins, de tant com els molesta què representa el Born i el gran èxit que ha significat»
Segons que sembla, l’Ajuntament de Barcelona organitzarà una exposició al Born, la pròxima tardor, i una part d’aquesta serà d’exhibir al bell mig del carrer una estàtua eqüestre de Franco que fa anys que era amagada en un magatzem municipal. La proposta la disfressaran d’art i d’història, potser la presentaran com una idea trencadora i tot, però en realitat no és més que una decisió estúpida, una autèntica jeremiada, insultant per a molts i que només pot crear problemes a tothom.
No cal recórrer a la típica comparació per a entendre com de desafortunada és aquesta idea. Però imaginen vostès per un moment l’impacte que representaria l’aparició d’una gran estàtua d’Adolf Hitler davant de la porta de Brandenburg. A Alemanya aquesta opció és literalment impossible. Que puga passar ací és una anomalia més de la peculiar democràcia espanyola. I que passe gràcies a l’esquerra suposadament rupturista és una mostra més de com de desconcertats es troben, perduts en la seua obsessió per aturar l’independentisme. M’imagine que dins l’equip de govern municipal hi ha gent que ha d’estar desesperada amb aquesta ‘boutade’ i preocupada per l’impacte que tindrà sobre la imatge de la batllessa. Tenen raó per a preocupar-se, però resulta sorprenent que una cosa com aquesta puga arribar tan sols a proposar-se.
L’única explicació que se m’acut per a entendre aquesta barbaritat és que han perdut de vista el món, alguns d’allà dins, de tant com els molesta què representa el Born i el gran èxit que ha significat. Hi ha un discurs radicalment espanyolista que ha posat la proa contra el Born, per les connotacions polítiques, nacionals, que acompanyen aquesta obra. L’actual batlle del PSC, Jaume Collboní es va atrevir a comparar-lo amb el Valle de los Caidos. I Només arribar Ada Colau a la batllia ja va haver-hi una primera polèmica, que es va aturar, quan volien canviar-li el nom, amagar-lo, i transformar completament l’espai. Un espai, no sé si cal recordar-ho a aquestes altures, apreciat, guardonat, fet amb un gran rigor històric, d’una forma altament pedagògica i que ha gaudit d’un èxit popular immens, incomparable a qualsevol altra obra semblant feta els darrers anys a Barcelona.
Algú, en la seua obsessió, deu pensar que, si el Born són vitamines per a l’ànima sobiranista, la millor manera d’evitar això és de desviar-ne radicalment la trajectòria. Desdibuixar-lo per complet. I, vist des d’aquest punt de vista, és cert que posar una estàtua de Franco a la porta és la manera més espectacular que se m’acut de fer-ho. Posats a treure de l’armari Franco, si és que això ho consideraven tan necessari, ho podien haver fet amb una certa dignitat museística i no organitzant un espectacle d’aquestes dimensions. Però sembla que únicament volen la fotografia, aspiren a matar per la via de l’antítesi el que El Born és i el significat que la ciutadania hi atorga. Volen que la gent oblide el significat d’aquell lloc i de la gent que representa. Potser volen fins i tot que esdevinga un espai polèmic, potser. Per anul·lar-lo.
Ada Colau, però, haurà d’explicar molt bé als seus admiradors com és que Barcelona és la primera ciutat a retornar al carrer una estàtua eqüestre del dictador. I possiblement es desencadenarà una crisi política per culpa d’aquesta frivolitat. De moment ahir els grups independentistes presents a la casa de la ciutat ja van protestar de forma vehement. I han aparegut les primeres crides per a manifestar-se cada vesprada mentre Franco estiga a l’aire lliure, posat allà al bell mig de la ciutat. És lògic que siga així i és així com hauria de ser. Barcelona no pot permetre sense més aquesta ofensa. Perquè potser algú creu que té gràcia però no en té gens mentre tants i tants defensors de la república continuen morts encara a les carreteres, sense poder ser enterrats com es mereixen. Mentre la sentència a mort contra el president, i regidor!, Companys i contra tants altres polítics defensors de la democràcia, per a vergonya de tots, continua vigent. O mentre aguantem encara una monarquia que continua en mans de qui Franco va voler beneir i són vigents les amenaces directes que els militars insurrectes van obligar a imprimir en aquella constitució, les amenaces que aquesta setmana mateix ens rebotaven gràcies al tribunal constitucional.