dilluns, 20 de febrer del 2017

Catalunya- Espanya: 3 noticies d' avui i una sola realitat.

Finalment, sembla que ens estem situant en un punt de realitat, i deixem la virtualitat.
De diàleg no n´hi ha cap, fa dies ja es va acabar la campanya espanyola de fer creure que ells volien diàleg. Però les mentides tenen curta durada.
De seguida ja va començar la segona campanya que tenien a la reserva: l´ofensiva judicial, acompanyada de la "guerra mediàtica". És a dir, el Govern espanyol li diu a un mitjà de comunicació espanyol (gairebé sempre el mateix) que distribueixi una informació manipuladora i de seguida els altres mitjans repeteixen el  missatge. Que no sigui veritat poc importa, el que importa és atacar Catalunya i crear confusió i por.
Les tres noticies d' avui que us posem a continuació diuen molt del tarannà espanyol, però també de la tàctica: atac i al mateix temps visites a Catalunya per a reunir-se amb l' empresariat.

La Guàrdia Civil humilia un ciutadà cors. Un ciutadà cors ha denunciat un cas d’humiliació de la Guàrdia Civil a l’aeroport del Prat, pel fet d’haver portat en l’equipatge de mà un ordinador portàtil amb un adhesiu d’una estelada. Tant l’afectat, Claude Lefebvre, com la seva parella, Roser Farràs, s’han posat en contacte amb VilaWeb per explicar els fets, que van passar dijous a migdia. Lefebvre tornava a la ciutat corsa de Calvi després d’haver passat tres mesos a Catalunya amb la seva parella; havia d’agafar el vol de Vueling que sortia de la T-1 a les 12.45 amb destinació a Marsella, des d’on volia fer escala per anar cap a Calvi. I va anar de ben poc que no perdé el vol. Us ho expliquem ací.
Les amenaces de Cebrián. ‘L’article 155. Suspens el govern de la Generalitat. El president de la Generalitat. La presidenta del parlament. Un, dos, tres càrrecs públics. Els qui hagin convocat el referèndum. Acabats. Ocupes el poder tu.’ Aquesta és la proposta del president del Grup Prisa, Juan Luis Cebrián, si el govern català convoca el referèndum sense el beneplàcit de Madrid. Ho ha dit en unaentrevista al diari El Mundo feta per l’ex-diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo, que va cridar l’atenció fa poc perquè va assistir al judici a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N. Totes les perles de Cebrián ací.
Robert Masih (ERC) denuncia insults racistes. Robert Masih, el senador d’ERC que substitueix l’ex-jutge Santi Vidal, s’ha estrenat davant la premsa denunciant una allau d’insults racistes i xenòfobs. Després de prendre possessió de l’escó a la cambra alta, les xarxes l’han començat a atacar pel seu origen indi i també pel fet de ser independentista català. Llegiu-ne la informació ací.


divendres, 10 de febrer del 2017

EN RECORD DE PATRIZIO CARRUS.


Estat Català volem mostrar el nostre dol mes sentit per la mort del company i bon amic Patrizio Carrus,militant de SNI.En Patrizio era un independentista de pedra picada i també un gran internacionalista.Un lluitador que va estar en totes les batalles a Sardenya, en defensa del territori,contra les bases militars,per la llibertat dels presos,etc.Vam coincidir amb ell molts anys a les Jornades Internacionals de Corti, a Euskal Herria en suport als presos,a Escòcia per la independència i molt especialment a Catalunya, on va venir moltes vegades amb la delegació de SNI , a portar la solidaritat amb la lluita del poble català per la seva llibertat, per les Consultes per la Independència de Catalunya del 25A del  2010 , a la de Barcelona del 10A de 2011,a l'acte del Fossar de les Moreres i cadena humana del 11 de setembre del 2013,etc.
Sempre el recordarem, juntament amb la seva companya Estefania i companys solidaritzant-se el dia 9N .Les nostres condolences a la teva família i a tots els companys de SNI. Seguirem la teva lluita perquè el millor homenatge que et podem fer és la victòria.
Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!

diumenge, 5 de febrer del 2017

EL JUDICI A MACIÀ COM A REFERENT DE LA INTERNACIONALITZACIÓ DEL FET CATALÀ.

Avui hi havia un article a El Món en que l' articulista Pere Fernandez, feia una comparació entre el judici polític a l' expresident Francesc Macià (President d' Estat Català) i el judici de demà sobre el 9 N.

El primer va aconseguir la internacionalització del fet català als anys 30 (al mateix temps que feia un efecte boomerang contra el govern espanyol), el judici de demà està per veure, però també pot internacionalitzar el procés català.
Aquest és un extracte d' una part de l' article:

El judici a Macià com a referent

Francesc Macià va ser jutjat pels Fets de Prats de Molló del novembre de 1926. Juntament amb un centenar de catalans exiliats a França i un grup d’antifeixistes italians, pretenia travessar la frontera des de territori francès amb dues columnes de combatents per tal d’alliberar Olot i proclamar la República, produint així l’alçament popular a tota Catalunya.

El “complot”, com es va anomenar després, va fracassar perquè un dels antifeixistes italians, Ricciotti Garibaldi –nét de Guiseppe Garibaldi– era en realitat un agent doble, espia de Mussolini, que va denunciar les intencions de Macià a les autoritats. La traïció va suposar la detenció dels 129 expedicionaris a Prats de Molló. D’aquests només 17 van ser jutjats a París.

Però el fracàs militar va servir per internacionalitzar la causa que havia portat Macià a agafar les armes. “Potser ha estat l’operació més exitosa de la internacionalització del cas català, i amb un cost zero”, explica el també historiador Joan B. Culla. “La història, des del punt de vista melodramàtic, era formidable. La d’un senyor distingit de 70 anys, com si fos un aristòcrata britànic, amb semblança al Quixot, que parlava d’alliberar la seva pàtria oprimida, al costat d’un tipus, Garibaldi, que era un traïdor fins i tot al seu cognom. Hi havia un bo i un dolent, i el tribunal va deixar fer”.

De fet, assenyala Culla, Macià va tenir fins i tot la possibilitat d’explicar-se i de fer veure els beneficis que tindria una Catalunya independent per a França: “Macià no era tonto. Tenia un gran sentit del fet mediàtic, i va explicar que Catalunya, per a França, seria una Bèlgica del sud, un petit país que protegiria França de l’hostilitat de l’Espanya amiga dels alemanys. Va tenir un gran èxit i la premsa francesa ho va trobar interessantíssim”.

L’estat francès i la justícia francesa van ser extremadament benèvols amb Macià. Va ser condemnat a 200 francs de multa i a dos mesos de presó –que no va haver de complir perquè ja els havia passat mentre va ser detingut– per tinència il·lícita d’armes. També va ser expulsat a Bèlgica. “L’advocat, Henry Torrès, dóna la volta i converteix el judici de Macià en un judici contra el règim espanyol, contra la dictadura. I per això l’única condemna és l’expulsió de França”, explica De Riquer. “El que aconsegueix, evidentment, és gaudir d’una gran popularitat a tota Europa, com sobretot a Catalunya. Macià es converteix en el gran català lluitador contra la dictadura i aquesta popularitat és la que esclata l’any 30 i 31 seriosament”.


Mas difícilment gaudirà del ressò mediàtic que va tenir Macià a França. En canvi, si gaudirà d’un suport, el del carrer, que Macià no va rebre fins anys després, quan va tornar a Catalunya.

dimecres, 1 de febrer del 2017

Defending Freedom in Catalonia.

Us pengem l' article de la Presidenta del Parlament de Catalunya d' abans d' ahir al diari New York Times, en anglès. A continuació la versió en català que va traduir des de diferents diaris digitals. Pensem que és clau per a la internacionalització del procés cap a la independència:

 Carme Forcadell, center, accompanied by Catalonian regional officials and supporters, arriving for court in Barcelona in December. CreditAlejandro Garcia/European Pressphoto Agency.

BARCELONA — Are the interests of citizens in a democratic parliament debatable? This is what is at stake in Catalonia, where parliamentary deputies demand the right to exercise their freedom of speech, while the Spanish government says they must accept being censored.
Last July, the Catalonian Parliament debated a report on the road map to independence in Catalonia, and voted on it. Afterward, the state prosecutor filed a complaint that charged me with contempt of court and neglect of duty. My crime was simply to fulfill my duties as president of the Parliament in allowing a debate that had been requested by a majority in the chamber.
This is just one more example of the Spanish government’s strategy of using judicial measures to interfere in the political affairs of Catalonia. And because this government is unable to resolve political challenges through politics, it is using a politicized court system to silence dissent and democratic debate.
What is happening in Catalonia is a judicial assault by Spain on Catalonian democracy and freedom of speech, an assault that violates the principle of the separation of powers that is the foundation of the rule of law in this country.
This violation was denounced as far back as 2010 in a manifesto signed by 1,400 judges, which warned of an excessive politicization and loss of independence in Spain’s judicial branch. In 2014, three Spanish judicial associations warned the United Nations special rapporteur that several initiatives of the Spanish government were “eroding the principle of separation of powers.”

Catalan elected officials who favor independence are now the target. More than 400 town and city councilors, and mayors, have been charged with offenses because of their legitimate advocacy for independence. The previous president and other members of the Catalonian government are to be put on trial merely for organizing a public consultation in 2014 on independence in which more than 2.3 million Catalans participated. Their crime was setting up polling stations so that citizens could express their democratic views.

Aware of the negative publicity its measures have received abroad, the Spanish government has tried to improve its image by rolling out a program called “Operation Dialogue.” This cosmetic initiative, devoid of content, is discredited with every new charge or arrest. Spain’s turn toward judicial authoritarianism continues unchecked.
When the pro-independence Scottish National Party won the 2011 parliamentary elections and formed a government in Scotland, Britain’s prime minister at the time, David Cameron, understood the magnitude of the challenge — and solved it through politics. He agreed with the government of Scotland that it would hold a referendum on independence. The independence movement lost this referendum, in 2014, by 45 percent to 55 percent, but democracy was the winner.
As is true of Scottish nationalism, Catalan politics and society have a profoundly pro-European character — very different from the Euroskeptic movements that have championed Brexit and from the demands of the far-right populists who are increasingly making their mark on the European Union.
Britain’s approach toward Scottish independence also contrasts sharply with the Spanish government’s toward Catalonia. Although the independence movement won 48 percent of the vote and an absolute majority in Parliament in Catalonia’s 2015 elections, the Spanish government has shunned negotiation. Instead, it has bet all its chips on repression. The Spanish government’s restrictive interpretation of the Constitution, which ought to be the guarantor of citizens’ rights and freedoms, has turned it into a shield against dialogue.
Catalonia’s Parliament is a pluralistic assembly that reflects the diversity of Catalan society and permits the expression of all voices and opinions. There, those in favor of independence and those against it — both legitimate options — can debate and vote freely. That is why Catalonia will draw a line in the sand in defense of its parliamentary freedom.
The solution to the situation is not to suppress debate, but to allow democratic, free and informed citizens to be heard. A recent poll showedthat more than 80 percent of Catalans favor deciding their future through a referendum. This is, therefore, a majority demand that Catalonian institutions plan to carry out in September, even though the Spanish government has stonewalled and obstructed all efforts by Catalonia to reach an agreement on holding a vote.
In December, before an examining magistrate, I argued that no court has the right to prevent talk of independence in the Parliament of Catalonia, any more than it could suppress discussion of any other subject of interest to citizens. We will not open our doors to censorship. We are committed to preserving the right of free expression for all deputies, no matter what they think and how they vote.

This is the foundation of democracy and freedom, attained at such a high price in all democratic societies. “Liberty, when it begins to take root, is a plant of rapid growth,” George Washington wrote. True enough, but the fight for civil rights and liberties must be constant and unwavering, for history has shown how easy it is to lose them.


Carme Forcadell is the president of the Parliament of Catalonia. This essay was translated by Sonia Berah from the Spanish.

EN CATALÀ:
«Es pot debatre sobre què interessa a la ciutadania en un parlament democràtic? Això és el que hi ha en joc actualment a Catalunya, on els diputats del parlament demanen el dret d’exercir la llibertat d’expressió, però el govern espanyol diu que han d’acceptar la censura.
El juliol passat es va debatre i votar al parlament català un informe sobre el full de ruta cap a la independència de Catalunya. Més tard, el fiscal de l’estat va interposar una querella acusant-me de desacatament als tribunals i incompliment de les meves obligacions. El delicte que havia comès havia estat simplement complir les meves obligacions de presidenta del parlament i permetre un debat que havia sol·licitat la majoria de la cambra.
Aquest és un exemple més de l’estratègia del govern espanyol, que aplica mesures judicials per interferir-se en els afers polítics de Catalunya. Com que aquest govern és incapaç de resoldre políticament els desafiaments polítics, fa servir un sistema de tribunals polititzats per silenciar el debat democràtic contrari dissident.
A Catalunya es viu un atac judicial de l’estat espanyol a la democràcia i a la llibertat d’expressió, una agressió que viola el principi de la separació de poders, que és el fonament sobre el qual descansa l’estat de dret.
Aquesta violació ja fou denunciada el 2010 en un manifest signat per mil quatre-cents jutges que advertia d’una excessiva politització i pèrdua d’independència de la judicatura espanyola. El 2014 tres associacions judicials espanyoles van alertar els relators de les Nacions Unides que diverses iniciatives del govern espanyol ‘erosionaven el principi de separació de poders’.
Els representants electes catalans favorables a la independència són ara l’objectiu. Més de quatre-cents ajuntaments, regidors i batlles són acusats per fets vinculats al seu legítim suport públic a la independència. El president català anterior i més membres del seu govern seran jutjats pel sol fet d’haver organitzat el 2014 una consulta popular sobre la independència, en què van participar més de 2,3 milions de catalans. El seu delicte va ser habilitar col·legis electorals perquè els ciutadans poguessin expressar les seves idees democràtiques.
El govern espanyol, conscient de la publicitat negativa que les seves mesures han rebut a l’estranger, ha provat de millorar la seva imatge amb l’anomenada ‘operació diàleg’. Aquesta iniciativa cosmètica, desproveïda de continguts, es desacredita amb cada nova acusació o detenció. La deriva d’Espanya cap a l’autoritarisme judicial continua avançant sense fre.
Quan el pro-independentista Partit Nacional Escocès va guanyar les eleccions parlamentàries, el 2011, i va formar govern a Escòcia, el primer ministre britànic d’aleshores, David Cameron, va comprendre la magnitud de l’envit i el va resoldre políticament. Va acordar amb el govern d’Escòcia que es faria un referèndum sobre la independència. L’independentisme escocès va perdre aquell referèndum el 2014, amb el 45% dels vots contra el 55%, però fou la democràcia que vencé.
Igual que el nacionalisme escocès, la política i la societat catalanes són profundament pro-europees, molt distants dels moviments euroscèptics que han defensat el Brexit i de les demandes dels populismes d’ultradreta, que cada vegada tenen més suport a la Unió Europea.
La manera d’abordar l’independentisme escocès per part del Regne Unit contrasta clarament amb la del govern espanyol respecte de Catalunya. Tot i que en les eleccions catalanes del 2015 l’independentisme va obtenir el 48% dels vots i la majoria absoluta al parlament, el govern espanyol ha evitat les negociacions, i en comptes d’això ha optat per la repressió. La constitució espanyola, que hauria de ser la garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, s’ha convertit, sota la interpretació restrictiva del govern espanyol, en un escut contra el diàleg.
El Parlament de Catalunya és una cambra plural que reflecteix la diversitat de la societat catalana i permet l’expressió de totes les veus i les opinions. Tant els favorables com els contraris de la independència, les dues opcions legítimes, hi poden debatre i votar lliurement. És per això que Catalunya no farà cap pas enrere en defensa de la seva llibertat parlamentària.
La solució d’aquesta situació no és prohibir el debat, sinó permetre que els ciutadans, democràtics, lliures i informats, siguin escoltats. Les enquestes mostren que més del 80% dels catalans són favorables a decidir el futur mitjançant un referèndum. És, per tant, una demanda majoritària que les institucions catalanes planegen d’acomplir al setembre, tot i que el govern espanyol s’ha tancat i ha obstruït tots els esforços de Catalunya d’assolir un acord sobre la votació.
Al desembre vaig defensar davant la magistrada que cap tribunal no tenia el dret d’impedir que es parlés sobre la independència al Parlament de Catalunya ni sobre cap altre tema d’interès per als ciutadans. No obrirem la porta a la censura. Estem compromesos a preservar el dret de la lliure expressió de tots els diputats, tant se val què pensin i què votin.
Aquest és el fonament de la democràcia i la llibertat, que tant ha costat d’aconseguir en totes les societats democràtiques. ‘La llibertat, quan comença a arrelar, és una planta que creix ràpidament’, va escriure George Washington. És cert, però la lluita pels drets civils i les llibertats ha de ser constant i ferma, perquè la història ha demostrat com és de fàcil perdre’ls.»