Entrevista clarificadora avui a Vilaweb:
Beatriz Talegón és una veu lliure
de l’esquerra espanyola. Des de la primera a frase a l’última, Talegón diu allò
que pensa sense por de represàlies. No perd el somriure ni l’amabilitat en cap
moment. Tampoc quan parla de coses greus, tristes, preocupants i demolidores. Va
situar-se a l’escena pública venint de les files del PSOE i arribà a ser
secretària general de la Unió Internacional de les Joventuts Socialistes. Va
saltar de les files socialistes després de crítiques contundents a l’aparell
del partit. Darrerament, ha sorprès tothom amb una mirada del procés
d’independència català molt poc habitual entre els intel·lectuals espanyols. En
aquesta entrevista, parlem de què passa a la democràcia espanyola, de l’odi
contra els catalans, de l’estratègia de Puigdemont i el moviment republicà, de
les raons del canvi de discurs de Pablo Iglesias i Podem, del paper de la
justícia espanyola, de la possible intervenció internacional, de TV3 i moltes
coses més. La seva opinió no deixa indiferent ningú. I remou alguns prejudicis
que potser hem anat construint sense ser-ne conscients.
—Què passa a Espanya? Més enllà de Catalunya, s’hi perd la
democràcia?
—Som davant una situació de xoc. Especialment per a aquells que en són
conscients. Cauen totes les màscares i tots els telons que feien un decorat que
deixava entendre que s’havia fet una transició modèlica i vivíem en una
democràcia moderna i en un estat avançat i sobirà. Penso que precisament ara
Catalunya ha pitjat el botó de detonació que ha fet saltar les màscares. Però
allò que hi ha al fons és pudor de podridura. Tot el que ve arrossegat des del
franquisme es posa ara mateix en evidència. Ens adonem que realment no tenim
una democràcia, que no tenim un estat sobirà, que no tenim mitjans de
comunicació fiables i veraços, i que desgraciadament tenim una societat
manipulada que no és sobirana i amb unes institucions que no són legítimes per
totes aquestes raons que he dit.
—Anem a pams. Heu
proposat de catalanitzar Espanya. Què vol dir això?
—Quan hom observa bé i s’espolsa els prejudicis que ens han inoculat de manera
contínua –durant tota la història de la pseudo-democràcia i abans– d’odi a la
catalanitat, descobreix que hi ha un moviment social, una organització
ciutadana, que no atén a la lògica de les dretes i les esquerres, sinó a
criteris de legitimitat, sobirania i democràcia en un sentit més real i
efectiva. Això que passa a Catalunya és un cop de puny a la taula de la
martingala de cartó pedra que ens ha venut un règim que s’ha perpetuat des del
cop d’estat del 1936 o més enrere.
—Quan vau adquirir aquesta sensibilitat amb el cas de
Catalunya?
—Vaig començar a militar al Partit Socialista en l’època de Zapatero, poc
després de l’atemptat de l’11-M. I aquest era el moment de Zapatero, Maragall,
l’estatut… Vaig tenir la sort d’implicar-me políticament en un partit que
aleshores tenia una visió molt positiva de Catalunya i quan el PSC també era un
partit força més obert, dinàmic i permeable a la realitat de la societat
catalana. Quan vaig començar a participar en la política internacional amb la
joventut socialista europea i internacional, vaig viure com les Joventuts
Socialistes de Catalunya demanaven la independència orgànica de les Joventuts
Socialistes d’Espanya. En aquesta situació, vaig haver de bregar-hi com a
vice-secretària general de la Internacional Socialista de Joves, i després com
a secretària general.
—I què vau fer?
—Vaig assumir la missió d’arribar a un acord –i signar-lo– perquè es produís a
independència orgànica que demanaven els representants catalans. Les Joventuts
Socialistes de Catalunya van passar a votar de manera independent als fòrums
internacionals respecte de les joventuts espanyoles. Aleshores vaig tenir
l’oportunitat d’impregnar-me del cas català. Des d’aquella posició, vaig
afrontar les disputes d’Israel amb Palestina, del Kurdistan amb Turquia, de
Xipre amb Grècia, de Birmània i del Sàhara. Vaig viatjar a tots aquests llocs
per construir taules de diàleg i mediació. Vaig veure clarament que la situació
de Catalunya tenia molts punts en comú amb totes les demandes que feia
l’esquerra en l’àmbit internacional. Allò que sorprèn és el tomb que ha fet ara
el moviment socialista –entre cometes, perquè, de socialista, no en té res.
—El PSOE s’ha lliurat completament als designis que marca
el PP. Com és possible?
—Ara parlàvem de les màscares que havien caigut. I de la desfeta del decorat
que ens han volgut fer empassar tots aquests anys. Una part imprescindible
d’aquesta ficció ha estat el PSOE. No se sap prou bé què va passar al congrés
de Suresnes, amb un Felipe González completament desconegut i amb més agents
secrets infiltrats que no delegats reals del partit. Allò fou un veritable cop
d’estat també. Es va emblanquir el Partit Socialista. Fou segrestat. I es
convertí en un aparell més de l’establishment del
règim del 78. Pur ‘guepardisme’, on sembla que tot canvia i no canvia res. No
va existir un partit socialista. Em dol dir-ho així. Perquè jo he estat una
enganyada més. No hi ha hagut un partit socialista lliure, autònom i
d’esquerres durant aquest període de la història d’Espanya. I ara ha passat que
la situació ha estat tan tensa i polaritzada que s’ha demostrat qui era cadascú.
El PSOE no és socialista, no és republicà, no defensa la sobirania popular i
respon als interessos del règim. Ha participat en una democràcia aparent, i
n’ha sortit sempre molt beneficiat, és clar. Un torn de partits que han
governat sempre responent als mateixos interessos.
—Hom diu que l’única manera de canviar Espanya és
trencant-la. Castelao deia que era l’única manera per a aconseguir una Espanya
republicana i d’esquerres…
—El problema principal que tenim en aquest moment és la patrimonialització del
llenguatge. Com que el PP ho ha fet servir molt, parlar de trencar Espanya sona
com una cosa terrible. Sembla un fet catastròfic. Per ells, la sacrosanta
unitat passa per damunt de tot. Per parlar de trencar Espanya cal pensar en
quina Espanya es vol trencar. Si parlem del concepte d’una Espanya grisa,
fosca, insolidària, antiquada, amarada de si mateixa, i que refusa tot aire
fresc i tota possibilitat de canvi, crec que trencar aquesta Espanya és sa.
Aquesta ruptura seria molt sana. Si parlem de Catalunya, a mi m’agrada més la
idea de la República Catalana que no de la independència. M’interessa més
aquest concepte. Aquí a Espanya es queden tan sols amb la idea de la
independència. La ruptura. No fan cas de la república. I em sembla que és la
idea que pot desencadenar la clausura de l’Espanya-règim.
—La República Catalana com a catalitzador d’una nova
Espanya?
—Aquesta Espanya que ve dels segles, aquesta Espanya imperialista, tancada, que
fa pudor de podrit, de morts a les cunetes, de memòria històrica silenciada,
amb una classe social colpejada sistemàticament, robada, violada i
vilipendiada…: liquidar aquesta Espanya és fonamental. Trencar-la és
fonamental. Però cal parlar de l’alternativa. I la que ofereix Catalunya,
republicana, és el model a seguir. No és casual que obrin aquesta via ara. Tant
Catalunya com Euskal Herria han mantingut la lluita per la dignitat des de fa
molts anys. És una lluita de poble digne que l’han volgut amagar i silenciar
els mitjans del règim, acusant-la de terrorisme, de violenta… Catalunya ha fet
una demostració excel·lent de la via pacífica i democràtica. Catalunya ha obert
la porta de la seva república, però també de l’espanyola. A mi em sembla molt
sa trencar l’Espanya unitària, centralista i franquista.
—Les esquerres i els demòcrates espanyols no van en la
línia d’això que expliqueu…
—Hi ha moltes raons que fan pensar això. D’entrada, els qui pensem això, no hi
acabem de ser. Vull dir que ens imposen un silenci brutal als mitjans de
comunicació. Ens han posat a la nevera durant molt de temps. Especialment
aquests últims mesos. Fa la impressió que no hi ha tertulians ni intel·lectuals
defensant això que us he explicat. Però és bàsicament perquè no ens donen espai
per expressar-ho. Tan sols cal anar a l’hemeroteca per veure què passa.
Aleshores sembla que ningú no defensi aquesta posició. Així fan una censura
suau: bombardar amb una única posició perquè sembli que no hi ha alternatives.
I n’hi ha. En el terreny dels partits, passa una cosa semblant. Podem ho
denuncia sovint. Es troben amb un silenciament per part dels mitjans amb tota
la intenció del món per evitar que donin el missatge que volen donar. Els
mitjans de comunicació espanyols fan una campanya molt bruta per no informar de
què passa i de les veus diferents de l’oficial del règim. I això fa que a
Catalunya no us arribi el suport de molta gent que és favorable a la República
i al camí que heu emprès els catalans. I també és cert que cal que es creïn
partits republicans a Espanya, d’ideologia d’esquerres i d’ideologia liberal.
Com passa a Catalunya.
—L’evolució de Podem no és pas engrescadora en aquest
sentit. Ens trobem que han arribat a culpar l’independentisme d’haver despertat
el feixisme…
—El recorregut de Pablo Iglesias és molt confús. Igual que el d’Ada Colau. Cal
tenir en compte com van aparèixer aquestes formacions. Bàsicament, abrigats i
emparats per uns mitjans de comunicació. Pablo i Ada deuen el seu èxit –entre
cometes– principalment a Jaume Roures, que va apostar per Podem i els va posar
a La Sexta. Hi va haver una època que obries un calaix i sortia Pablo Iglesias.
Eren pertot arreu. I això va ser així fins que els van col·locar al nivell
suficient per fer mal al PSOE. Perquè aquesta era l’estratègia per esclafar
Rubalcaba… Jaume Roures és una persona amb molta capacitat d’influència i poder
i que sempre ho ha vist molt clar. Ell no és independentista. És partidari d’un
referèndum per a votar que no.
—El canvi de discurs ha
estat molt evident…
—Quan va arribar, Pablo Iglesias era una alenada d’aire fresc i era un paio
molt potent. Tenia les coses molt clares. Venia d’una esquerra radical, però
tenia idees força clares. Una vegada es va posar en aquesta voràgine, va
començar a tenir por i pressions. Si volia continuar sortint a les televisions
i als mitjans, havia d’acontentar els amos. I això vol dir fer el discurs que
ells volen. Si surts del discurs que volen o deixes de ser-los útil,
desapareixes. I és força evident que Pablo ha deixat de ser tan present als
mitjans. Abans era pertot arreu i ara no el veus enlloc. I això ha influït molt
Pablo Iglesias i Podem. Aquesta por de perdre presència. És una persona amb
molt d’ego, a qui agrada molt sortir als mitjans. Hi ha coses que sé per
converses que havíem tingut abans de tota la seva aventura. La seva vocació
real és de presentador de la tele. No pas fer política.
—Això ho penseu o ho sabeu?
—Ell m’ho va arribar a confessar. Es reia de mi perquè jo creia en la política.
I ell volia ser presentador de tele. Amb l’objectiu de poder-se mantenir sota
el focus, ha canviat molt el seu discurs. Vol tenir content el seu electorat,
però també el seu patrocinador. I a Ada Colau li ha passat una mica això
mateix. Són presoners dels mitjans de comunicació. La reflexió aquesta d’haver
despertat el feixisme, a mi se’m va entravessar. Se suposa que l’esquerra és la
que hauria de combatre el feixisme, no? Què cony els retreus, als
independentistes, que són els únics que fan una feina digna, d’haver despertat
el feixisme? Si passa això és perquè l’esquerra no heu estat capaços de
posar-los a lloc. I això no vol dir que el feixisme més ranci i més radical
s’hagi despertat aquests últims mesos. La qüestió catalana ha escalfat molt els
fatxes. Molt! Però no se’n pot culpar qui ha optat per una revolució
democràtica.
—Trobeu preocupant l’estat d’opinió general dels espanyols
sobre Catalunya? Més enllà de l’escàndol, la ‘chirigota’ contra Puigdemont és
un símptoma d’alguna cosa més? L’odi arrela o és una caricatura?
—Doncs totes dues coses. Per una banda, a mi em preocupa molt l’opinió pública
perquè és manipulada. A mi em fa molt mal que passi això. La gent no
s’assabenta de tot això que passa a Catalunya.
—Així no és TV3 qui manipula?
—Ara parlaré de TV3. Però és cert que estic preocupada per la situació a
Espanya. La gent no s’assabenta de què passa, però tampoc no vol informar-se’n.
I això és pitjor. És preocupant la pèrdua del sentit crític. La incapacitat de
preguntar-se si això que veuen és realitat o no, i de cercar fonts alternatives
i preguntar. Això és terrible. El cas de la ‘chirigota’ penso que respon a un
argot, una broma i una conya que ha tingut sempre la gent a Cadis. I no hauria
de tenir gens d’importància si no fos perquè fer una broma a Twitter sobre
Carrero Blanco et porta a la presó. Si no fos perquè els piulets que va fer
César Strawberry, que et poden agradar més o menys, són perseguits per
enaltiment del terrorisme. Si la ‘chirigota’ és humor, Carrero Blanco també ho
és. I els missatges de Strawberry, també. O tots o cap. I aquí és on veig el
problema. Riem la gràcia dels qui humilien els catalans, però empresonem i
detenim els qui es riuen del franquisme. Això m’emprenya, perquè demostra que
no vivim en un estat de dret i no hi ha igualtat per a tothom davant la llei.
Aquest és el problema. I que Rajoy vagi a França a la capçalera d’una
manifestació per l’atemptat contra Charlie Hebdo per la llibertat d’expressió
mentre aquí actuen com ho fan quan es fan comentaris a Twitter… Això és
perillós.
—Volíeu parlar de TV3…
—M’ha cridat molt l’atenció l’assetjament contra TV3. Fa uns anys que estic en
el món dels mitjans de comunicació i l’imaginari col·lectiu a Espanya és que
TV3 manipula i alliçona els nens amb el seu informatiu infantil. Fa un parell
de mesos que participo en programes de TV3 i, per la meva experiència, és la
televisió pública que he conegut amb més professionalitat. Ho vull dir perquè
em sembla de justícia. He vist com preparaven els programes, els continguts,
els convidats garantint la pluralitat d’intervencions, l’educació en els
debats, la ponderació… Tan sols tinc una crítica a fer a TV3. Ja els ho he dit
a ells. Trobo a faltar –no per mi, que jo m’he adaptat molt de pressa al
català– subtítols en castellà. Em sembla que és una cosa que cal repensar. TV3
és tan bona que seria molt interessant que la pogués entendre gent que no entén
el català. És cert que tampoc no és tan difícil entendre el català si hi ha
voluntat. Però…
—Hi ha el risc d’acabar fent prescindible el coneixement
del català…
—Sí, però, els subtítols podrien ser una opció. Molta gent a Espanya podria
canviar la seva visió dels catalans si pogués veure TV3. Amics que no l’havien
mirada mai i que ho han fet per veure’m quan hi he anat jo, n’estan encantats.
Encantats! M’han dit que estaven sorpresos pel nivell del debat i dels
programes. Comparat amb La Sexta, que fan programes de debat a la mateixa hora
que jo era a TV3, em deien que era un gust poder veure el nivell de la
informació i l’educació i la pluralitat del debat. És una pena que per la
qüestió lingüística TV3 no arribi a més gent. Seria molt interessant que
arribés més.
—Canviem de tema. L’independentisme ha d’abandonar la
unilateralitat?
—L’única unilateralitat que hi ha hagut fins ara ha estat la del 155. Ho dic
sincerament i amb tota l’honestedat de què sóc capaç, sempre he vist Puigdemont
cercant el diàleg. Sempre. I mira que Puigdemont no és de la meva corda
ideològica. Ell és de dretes. Però em sembla que és un senyor molt digne que ha
sabut entendre quin paper havia de fer. I sempre l’he vist oferint la mà i un
espai de diàleg. Quina unilateralitat pot tenir una persona que vol posar urnes
al carrer perquè la gent s’expressi? Quan decideixes posar urnes perquè sigui
la gent qui decideixi lliurement, on és la unilateralitat? Unilateralitat és
enviar les forces i cossos de seguretat de l’estat a fotre llenya. Això sí que
és unilateral. El ciutadà que anava a votar no podia decidir si s’emportava el
mastegot o no. Te’l podies estalviar si renunciaves als teus drets i et
quedaves a casa. Aleshores no et pegava ningú. Però una urna permet de votar a
favor i en contra.
—O no votar.
—Exacte… O votar en blanc. Una urna et permet d’expressar-te i s’ha de poder
fer sense por. El que exerceix la unilateralitat, l’amenaça i la repressió és
el govern d’Espanya. Això sí, aplaudit per Ciutadans i el Partit Socialista.
Parlar d’unilateralitat… Això s’ho ha inventat el Partit Popular per justificar
la violència i la repressió.
—Què han fet malament els independentistes?
—Diria que hi ha hagut una gran falta de pedagogia. A mi més que parlar d’independentistes
m’agrada parlar de sobiranistes. És cert que hi ha molts canals que els són
privats. Però també haurien pogut aprofitar els mitjans que els donaven veu,
com TV3, i per això et deia allò d’abans. Els ha faltat pedagogia i han parlat
massa per a si mateixos. Per al seu electoral i la seva gent. S’ha creat un
diàleg de sords. Els unionistes –o els monàrquics– estan completament tancats.
I els sobiranistes s’adonen que han d’explicar la República. I l’han d’explicar
als qui han mogut el seu vot per por, per cansament i per tota la merda que
s’han inventat de les empreses que se n’anaven i tot plegat. La República s’ha
de poder explicar a tothom. I també s’ha d’explicar a Espanya. I aquesta és la
meva lluita personal. Aconseguir que s’entengui de què va la República catalana
a Espanya. Que s’entenguin totes aquestes lleis que el Tribunal Constitucional
ha liquidat. Vull ajudar a explicar què és el projecte republicà i de sobirania
entre la gent d’Espanya.
—Es podia arribar on es va arribar a l’octubre sense tenir
la capacitat de controlar el territori i defensar la República?
—Entenc que hi hagi qui pugui considerar que tot això que ha passat hagi estat
un error i que s’ha improvisat massa. Ho entenc. Però crec que, vistes les
circumstàncies i la realitat viscuda aquests últims mesos, s’ha fet allò que
calia. No es pot passar per alt amb què ha topat la revolta democràtica
catalana. Cal entendre què és realment el règim franquista. Una vegada tens
clara quina és la bèstia que tens davant, si vas a totes i ets honest, crec que
no hi havia més opcions que la que s’ha seguit. Entenc que hi hagi gent que
parli del perill de vulnerar la legalitat… Bé, no la legalitat, sinó les
sentències del Tribunal Constitucional… Gràcies a tot això que han fet, a
haver-se jugat la seva llibertat, gent de pau, que no és corrupta, que és
pacífica, han posat en evidència l’absència d’un estat de dret a Espanya. Que
els vulguin jutjar per delictes que no han comès, que els vulguin atribuir una
violència que no ha existit, que vulguin enganyar l’opinió pública amb els
mitjans de comunicació, per criminalitzar unes persones que no han fet res de
res? Si no haguessin arribat on es va arribar, hauríem continuat per sempre més
en un partit de tennis. I no s’hauria arribat enlloc. Aquesta gent va guanyar
unes eleccions i van aplicar allò que havien dit en el seu programa electoral.
No han enganyat ningú.
—I han tornat a guanyar les eleccions…
—Bé… els resultats que han obtingut… buf! Aquest matí a la farmàcia, la
farmacèutica em deia que està saturada i que passa de les notícies perquè està
tot manipulat. I tanmateix em deia que havia guanyat Arrimadas… Li he dit que
no. Que Arrimadas no havia guanyat. I que Puigdemont tornaria a ser el
president… Fan creure el que volen a la gent. És un drama. Que aquestes
eleccions les hagin guanyat els sobiranistes després d’haver-se convocat de
manera il·legítima… Perquè el 155 no dóna cap dret de destituir un govern, ni
atribuir-te des d’Espanya el control de la Generalitat, ni dissoldre el parlament…
La lectura del 155 és molt clara. El govern espanyol pot donar ordres al govern
autonòmic, si s’activa el 155, perquè faci allò que consideri que ha de fer.
Però no pot liquidar un govern. S’han convocat eleccions amb pressa, sense
garanties, amb blocatges constants, empresonant candidats, fent el ridícul amb
l’ordre de detenció europea… S’ha arribat a una situació tan brutal que
Puigdemont es pot passejar lliurement per tot el món menys per Espanya. Van
retirar l’ordre de detenció perquè sabien perfectament que Bèlgica els deixaria
amb els pantalons als turmells. I els hauria cridat l’atenció i els hauria dit
que això que fan és una vergonya i una aberració jurídiques.
—I amb tot això, els partits de la República guanyen les
eleccions.
—Hosti, és que és molt fort! El dia 5 de gener encara arribaven butlletes de
vot a Washington. Hi ha hagut unes irregularitats que fan feredat. Aquests dos
milions d’euros de la campanya de Ciutadans que van tenir la vergonya de dir-me
públicament a la televisió que els havien aconseguit estalviant cafès… Han
passat coses molt estranyes. I molt desproporcionades. Han passat coses molt
misterioses. I, amb tot, mira el resultat. Estic convençuda que sense totes
aquestes irregularitats el resultat seria encara més sorprenent.
—El govern de Rajoy es pot permetre un altre 155 si es
forma un govern que fa passos republicanes?
—Aquesta gent? Viu fora de la realitat. Completament. D’aquesta gent, me
n’espero qualsevol cosa. Albiol ja ho va advertir abans de les eleccions.
Sempre amenacen. ‘Si feu bondat i no preneu el camí de la unilateralitat,
nosaltres no haurem d’aplicar el 155’, diuen. ‘Si torneu al mateix camí, us
aplicarem el 155 però encara més dur.’ Des del meu punt de vista, qualsevol
excusa els servirà per a ficar més gent a la presó i construir un relat dels
fets completament fals. Ho van fer durant molts anys al País Basc. El Partit
Popular ja el coneixem, oi? Són els hereus del franquisme. Aquesta tropa no
creu en l’estat de dret ni la democràcia ni res de res. Parlen de legalitat com
si tot fos això. Perdoneu, però en el temps de Franco també hi havia lleis. La
qüestió de les lleis és si emanen de la sobirania popular o s’imposen a cop de
decret llei perquè a vosaltres us rota. Per tant, on és el problema? En el
Partit Socialista. La culpa que aquesta situació hagi arribat a aquest punt de
degradació és dels socialistes i de Pedro Sánchez. Havia d’haver presentat una
moció de censura abans de l’1 d’octubre i tot. Havia d’haver fet caure Rajoy
amb el suport dels nacionalistes, és clar que sí, i haver convocat un
referèndum pactat. Hauria pogut emprendre el camí cap a una república federal.
No s’hi ha atrevit i ha aplaudit Mariano Rajoy.
—El govern del PP no seurà mai a la taula a parlar? D’ara
endavant hi haurà més repressió i més presos?
—Sí. Perquè aquesta gent són així. I això els dóna vots. Distreuen l’atenció
amb la creació d’un enemic. I així l’enemic dels espanyols no són ells, que han
furtat milers i milers de milions de patrimoni públic, han trinxat la sanitat i
l’estat del benestar, han untat la justícia… Amb l’enemic català, ells deixen
de ser el problema. I pinten els catalans com els dóna la gana a través dels
mitjans de comunicació, que per això els unten amb publicitat institucional i
el que faci falta. I hi ha un atemptat a la Rambla i filtren una nota a través
del Ministeri de l’Interior i a veure qui és el llest o l’imbècil que la
publica. Sempre hi ha un passerell que es presta a publicar la porqueria.
Aquesta és la pena de tot plegat. Aquests individus han perdut el nord! Aquesta
tropa és així. És trist que encara ens en sorprenguem. Perquè vol dir que ens
havíem cregut la pantomima que això era una democràcia. I no. Aquesta gent fa
com ha fet tota la vida. Ells, els seus avis, els seus pares i els seus rebesavis.
—Tampoc no ens ha de sorprendre l’actuació de la justícia?
Tampoc no hi ha cap esperança en aquest camp?
—Buf, això de la justícia… El mes de juny es va publicar l’informe aquell del
Consell d’Europa amb una bateria de recomanacions al govern espanyol per la
situació greu de manca d’independència judicial. L’informe deia que perillaven
els drets socials i les garanties judicials dels ciutadans i que s’anés molt
amb compte. Li exigia de revisar els nomenaments dels responsables judicials i
fiscals. Especialment preocupant era la situació dels fiscals anticorrupció
nomenats pel fiscal general nomenat pel govern. Tampoc no validava la reforma
recent del Tribunal Constitucional. Som al mes de gener. Després de sis mesos
de l’informe, no han revisat cap de les deficiències que assenyalava el Consell
d’Europa. Cap ni una! Jo sóc llicenciada en dret i al·lucino molt. Però molt!
—Amb aquest panorama, hem de pensar que els presos polítics
passaran molts anys tancats?
—Quin horror… Espero que no. De debò. Això em fa un nus a la gola. Em fot molt.
Penso en Cuixart, per exemple. Que té un nen de sis mesos. Com poden fer això a
una persona que no ha fet res de res! Tots hem vist els vídeos. Van demanar
permís a la Guàrdia Civil per pujar damunt els cotxes. Van demanar a la gent
que se n’anés cap a casa en pau i tranquil·litat. Em va enviar una carta. No el
conec personalment. Però arran d’aquest merder em vaig posar en contacte amb la
gent d’Òmnium. Són gent adorable. És un home magnífic, Cuixart. Una persona
encantadora. Dolç, afectuós, tranquil… Com pot ser que aquesta persona sigui a
la garjola? Al pitjor lloc del món! Què coi passa aquí mentre aquests de dalt
furten a mans plenes?! I dediquen tota l’atenció a fotre a la presó gent de pau
amb fills i família? Els fan malbé i els creen un perjudici que no podran
recuperar! És molt preocupant. Perquè qualsevol pot acabar a la garjola per
qualsevol cosa. Quines garanties tenim tots plegats?
—Podem confiar que Europa o algú de la comunitat
internacional es mogui arran de tot això?
—Us sembla poca cosa que Puigdemont es pugui moure lliurement per qualsevol
país d’Europa? Entenc que la gent espera actuacions contundents. O
reconeixements explícits. I això no passarà. Mireu els palestins quants anys
que fa que batallen pel reconeixement. Però, sincerament, us sembla poc suport
que Puigdemont i els consellers puguin moure’s amb plena llibertat, concedir
entrevistes a qui vulguin, a qualsevol país de la Unió Europea? Alerta! Que
això és una botifarra molt gran a Espanya de tots els altres països de la UE.
—Però s’han liquidat un govern i un parlament elegits
democràticament sense que ningú fes soroll. I s’ha empresonat gent completament
innocent sense que ningú alcés la veu… Això és alarmant.
—Parlo sovint amb gent d’altres països, de partits, de la premsa i de
l’administració, i la seva posició és molt crítica amb Espanya. Però no podem
passar per alt el principi de les relacions internacionals de no-ingerència.
Això és com un manament fonamental que garanteix la relació entre estats. És
com anar al dentista, agafar-lo dels ous i dir-li ‘Oi que no ens farem mal?’
Aquest principi és molt sagrat. Però una altra cosa és la percepció que tenen
de l’estat espanyol els altres països. I aquesta percepció és demolidora. El
govern del PP avergonyeix pràcticament tothom. Fins i tot, a les mateixes files
del Partit Popular europeu senten vergonya del seu soci espanyol. Sobre la
qüestió de Catalunya, hi havia molta desinformació. Hi imperava el missatge
oficial que arribava des dels grans mitjans espanyols i del govern. L’1
d’octubre va trencar aquesta desinformació. I la gent al·lucina. I esperen a
veure què passa. Observen amb especial atenció què passarà amb Puigdemont.
—Creieu que el retorn de Puigdemont pot ser el
desllorigador?
—Si Puigdemont és investit president –que és allò que hauria de passar– i torna
a Catalunya com a president, vull veure què passarà. Se suposa que l’han de
detenir. Com carat explicaran al món que han ficat a la presó a un individu que
acaba de guanyar les eleccions per haver fet allò que ha fet? I per haver fet
allò que ha fet, Espanya el vol tancar a la presó. Expliqueu-ho al món i a
veure què passa. Per això intenten per tots els mitjans que Puigdemont no pugui
ser investit president. El pitjor escenari per a Espanya és el retorn de
Puigdemont investit president. Això sí que provocarà resposta internacional.
Peti qui peti. Aquest serà el moment que tothom s’haurà de pronunciar. És un
president investit legítimament.
—I això desblocarà res?
—Serà el punt final amb què s’exigirà que el govern espanyol s’assegui a
parlar. I diria que aquesta és l’estratègia de Puigdemont des de fora. Els qui
pensen que es va precipitar o equivocar marxant a Brussel·les van ben confosos.
La seva estratègia és impecable. Si Puigdemont no se n’hagués anat a
Brussel·les i s’hagués deixat empresonar, no hauria tingut l’oportunitat
d’explicar al món, als espanyols i als catalans tot això que ha pogut explicar.
I no sé si el sobiranisme hauria pogut guanyar les eleccions. Això ho hauria
volgut el govern espanyol. La seva estratègia és impecable.
