L' article també ha estat publicat a Vibrant.
ESTAT
CATALÀ, LA FORMACIÓ DEL PRIMER INDEPENDENTISME POLÍTIC ORGANITZAT.
Moltes persones
es pregunten, com va sorgir Estat Català?
Per a trobar una
resposta cal anar als precedents immediats. La formació política Estat Català,
va recollir els plantejaments catalanistes del canvi de segle, aquells
plantejaments que havia fet la UC (Unió Catalanista) el març del 1891.
La Unió
Catalanista era realment una confederació d’ entitats catalanistes amb un cert
apoliticisme, on a partir de començaments del segle XX es va introduir una
certa orientació socialista. Moltes persones procedents d’ aquest espai social
van contribuir a la formació d’ estat Català, posteriorment.
També hi ha un
altre espai, d’ on el nou Estat Català va recollir plantejaments i militants:
l’ FDN (la Federació Democràtica Nacionalista), un espai polític de referència
que recollia la feina feta per Solidaritat Catalana (1907), un cert
republicanisme i unes ganes fermes de plantejar políticament el seu projecte. A
més en aquest espai hi eren dos personatges clau per entendre aquesta formació
del futur Estat Català, aquestes dues
persones eren Francesc Macià i Daniel Cardona, que seran uns dels impulsors d’
una organització política per a l’ independentisme català.
Amb aquests
precedents és més fàcil entendre la necessitat de crear una formació clarament
independentista, no autonomista que a més a més plantejava un projecte
republicà en oposició a l’ orientació monàrquica majoritària en aquell moment a
Espanya, on pocs anys enrere havia fracassat la 1ª República i sobretot el
federalisme.
Estat Català,
doncs, feia uns plantejaments nous, oposats a recorreguts previsibles i també
trencadors sobretot en els aspectes
polítics i territorials.
La seva creació,
l’ any 1922 ara fa 96 anys, va ser una entrada d’ aire nou a la política
catalana del moment. El panorama estava liderat per la Lliga Regionalista a la
dreta, Acció Catalana al centre i la Federació Catalana del PSOE i partits
petits en plena formació d’ orientació comunista i posteriorment d’ altres
corrents d’ esquerres. En aquest aspecte
podem dir que el nou Estat Català no competia amb la Lliga perquè el seu
discurs no anava dirigit a la vella dreta regionalista, però tampoc competia
amb l’ esquerra marxista perquè no es definia com marxista. Hi podia haver una
mínima competència amb Acció Catalana
(creada només un mes abans), però Acció Catalana explicava “la defensa del
principi del dret a la independència” però afegia que “això no implicava,
necessàriament, el seu exercici”.
En canvi Estat
Català plantejava “formar un govern provisional i un braç armat per tal de
defensar la crida a la constitució de l’ Estat Català”.
Aquest
plantejament, agosarat fins i tot ara, en aquell moment va ser totalment
innovador. I més quan va agafar de referent la proclamació de l’ Estat lliure
d’ Irlanda un any abans (1921). Això va fer apropar finalment Francesc Macià i Daniel Cardona.
Tots aquests
precedents van confluir perquè el 8 de juliol, Francesc Macià va donar a
conèixer una nova formació que havia de ser el referent de l’ independentisme
català, l’ acte no era casualitat que es feia als locals del CADCI i sota la
bandera de la Unió Catalanista. La simbologia recull tots els precedents
anteriors que hem explicat de la qual se’ n declarava hereva.
La influència
irlandesa era evident en els plantejaments “insurreccionals” del nou partit,
que havien de ser la llavor de la representació elegida del poble català i que
al seu moment proclamaria la independència, amb un govern provisional i unes
forces armades que la defensarien. El model irlandès donava com a resultat no
un partit, sinó una plataforma cívico-militar. Alguns historiadors afirmen que
aquests moviments fan evident la convergència dels sectors “macianistes” i
“cardonistes” i el mateix nom d’ Estat Català pròxim a la publicació cardonista
del mateix nom.
El nou projecte
polític no va deixar tancada la
porta a extendre’s a tot l’ espai
republicà i catalanista i els contactes amb aquests sectors serien freqüents
perquè tant l’ espai republicà com el catalanista necessitaven aliances, encara
que fossin puntuals.
Com anècdota
sobre Daniel Cardona, cal recordar que l’ any següent va recollir en forma de
llibre els seus articles signats amb el pseudònim de “Vibrant”, el llibre va
sortir amb el títol de “La Batalla”.
Tenim la primera
influència de l’ exterior definida (la irlandesa) i cal recordar la segona. Els
primers suports externs van venir del Centre Català de l’ Havana i de diversos
casals catalans de l’ Amèrica llatina, però molt especialment de Cuba,
veritable referència exterior durant
tots els anys vint i trenta.
Socialment Estat
Català estava format per una generació nova, de jovent amb ganes de canviar les
coses, de classes mitjanes i treballadores, molt ben repartida territorialment fins
al punt que gairebé tots els pobles i sense dubte totes les comarques de Catalunya tenien un casal d’
Estat Català i molts pobles un comitè local del partit. A les comarques la
composició era una mica transversal, però clarament republicana i
independentista. Cal dir que també hi havia un fort component “insurgent” ja
que estaven en la clandestinitat. Hem de recordar que poc després de la
formació d’ Estat Català es va instaurar la Dictadura de Primo de Rivera que va
deixar clar que s’ havia d’ emprar la via “insurgent” amb voluntaris que havien
d’ agafar les armes.La referència eren els grups “insurgents” armats d’ Irlanda
o els txecs d’ aquell moment.
En aquest context
cal entendre la formació de grups armats en els diferents partits, sindicats i
organitzacions amb l’ objectiu de la defensa dels ideals, del territori o de la
pròpia formació política. Estat Català va crear els seus “Escamots d’ EC” i “Bandera
Negra”, però també Acció Catalana va crear el SEM, el “Camping Club” , “El Grup dels Set”. Posteriorment també es van crear altres grups
armats ORMICA i la Organització secreta 1640. En un augment de l’ activitat
“paramilitar” que també afectava a tot el ventall polític (tant dreta com
esquerra).
Sense aquestes
consideracions no entendríem la col.laboració d’ organitzacions armades en el
Complot de Garraf (1925,)ni el principi de formació d’ un exèrcit català a
Prats de Molló (1926), ni l’ intent de formació d’ un exèrcit català aquesta
vegada ja amb efectius ben formats en les Milicies Pirinenques i en la Columna
Macià-Companys (1936)
Però Estat Català
també tenia unes quantes característiques més, tenia militància que venia d’
altres formacions i mantenia la militància a les dues formacions, algunes
socialistes catalanistes.
I una altra
característica va ser l’ impuls de tota activitat encaminada a construir
plataformes, coalicions o partits el més unitària possible en diferents etapes
de la seva existència com a partit:
Comitè d’ Acció de la Lliure Aliança (1925), formació d’ ERC (1931),
formació del Front Nacional de Catalunya (1940)...
Una altra
característica dels membres del partit va ser l’ afiliació sindical majoritària
dels seus membres i la quantitat de voluntaris d’ Estat Català que es van
presentar per anar als fronts d’ Aragó i Madrid al començament de la guerra
dels tres anys, el 1936.
L’ activitat
política era permanent, hi havia sempre una roda de xerrades i actes públics en
algun poble, ciutat o barri de Catalunya i la publicació de premsa de partit. A
partir del 1936 l’ activitat d’ informació política va ser més efectiva a
partir del moment en què el Diari de Barcelona va ser liderat per persones d’
Estat Català (Marcel.lí Perelló, Joan Cornudella, Josep Maria Murià...).
Cal destacar, en
aquest període de 1934 a 1939 l’ intent constant per assegurar i mantenir un espai electoral i també ideològic, molt
distant del conservadorisme de la Lliga regionalista, però tampoc condicionat en
excés per la influència marxista ni anarquista. Volien mantenir un espai
progressista catalanista que va ser molt difícil de mantenir per les diferents
pressions externes, internes i la realitat d’ una guerra de tres anys que
condicionava les decisions.
A partir de la
desfeta de la guerra, el 1939, Estat Català va haver d’ afrontar un llarg
exili, clandestinitat i un desert en l’ activitat a l’ interior de Catalunya,
que contrastava amb l’ activitat que els militants d’ Estat Català tenien a l’
exterior, a l’ exili, sobretot en el sí dels Casals catalans de Cuba, Mèxic,
Argentina, Uruguai o Nova York...
En tots aquests
anys d’ exili i dispersió pels camps de refugiats i concentració a diferents
països, no van deixar mai de treballar pel país, per poder tornar un dia i
també per ajudar a bastir una resistència a l’ interior de Catalunya, en aquest
sentit cal entendre la formació del Front Nacional de Catalunya o la
participació en la xarxa d’ evasió d’ aviadors, jueus, militars aliats i
membres de la resistència en la Segona Guerra Mundial.
El 1976 es va
recuperar el nom d’ Estat Català a l’ interior de Catalunya i no es va poder
registrar i legalitzar al país fins setembre de 1977. El partit, aquests anys
de l’ anomenada transició, va sobreviure i ha donat suports puntuals a
diferents partits i coalicions polítiques, de manera puntual. Sense perdre,
això sí, els referents que van marcar la
seva fundació: el republicanisme, la independència del país, la unitat territorial,
la unitat de la llengua, la defensa de les classes mitjanes i treballadores, la
defensa dels drets bàsics (individuals i col.lectius) i el record i la memòria
de milers i milers de persones que han tingut relació amb aquest partit durant
96 anys d’ existència i lluita per la llibertat inqüestionable de Catalunya.
