Avui hi ha tres noticies que voliem comentar:
la primera que avui el rei dels espanyols ha vingut a Barcelona ha inaugurar el MWC, amb un fort desplegament mediàtic i policial (com correspon quan es visita una colònia) i li han fet d' amfitrions uns quants súbdits agraïts (començant per Roca Junyent, aquell de la constitució espanyola) i han fet el passadís-besamans uns altres súbdits encapçalats per l' alcaldesa de l' Hospitalet. Una mica de dignitat ha estat representada pel President Torra i l' alcaldessa Colau-
La segona notícia és que el president en funcions espanyol, Pedro Sanchez, ha fet un acte de precampanya a Argelers (Catalunya del Nord) en un acte de recordatori dels exiliats republicans espanyols, un recordatori una mica tardà. La dignitat ha estat per part dels més de 500 manifestants catalanistes que li han recordat que AVUI ENCARA HI HA EXILIATS i són catalans i els repressors són governants espanyols. Això és el que deien les noticies d' avui de Vilaweb:
"Mig miler de manifestants han rebut el
president espanyol, Pedro Sánchez, a les portes del cementiri de
Cotlliure (Rosselló), on ha fet un homenatge al poeta Antonio Machado i
els republicans que ara fa vuitanta anys van haver de fugir a
l’exili. Allà l’han esperat durant tot el matí els manifestants,
majoritàriament nord-catalans, que han organitzat una concentració de protesta
contra la seva presència. Han fet crits reclamant la llibertat dels presos
polítics i han criticat que Sánchez defensi els valors republicans però que, en
canvi, no censuri la monarquia espanyola. La manifestació ha recorregut també
els carrers de la vila.
El recorregut de Pedro Sánchez a
Catalunya Nord i Occitània, marcat pel secretisme, ha començat amb la visita a
la tomba de l’ex-president Manuel Azaña al cementiri de
Montalban, on es va morir exiliat el 1940. Allà s’hi ha fet una ofrena floral,
s’ha guardat un minut de silenci i després s’ha descobert una placa
commemorativa en homenatge a l’últim president de la segona república espanyola,
fins el 1939.
Després d’haver visitat Montalban i
Cotlliure, Sánchez s’ha dirigit a la platja d’Argelers, al costat de l’antic
camp de concentració, on ara hi ha una placa commemorativa. Allà hi ha
pronunciat un discurs. De fons se sentien els crits dels manifestants que l’han
acompanyat durant tota la jornada i que l’han incomodat mentre parlava.
La tercera noticia que us voliem comentar és que els de CCOO es passen una mica de frenada contra els independentistes, però les paraules d' ahir de Coscubiela, ja van ser la cirereta, dient que la vaga de dijous 21 era una vaga "patronal". Bona resposta de l' Andreu Barnils que us l'ha afegim a continuació:
Amics, quan Coscubiela acusa algú de
treballar per la patronal sap perfectament de què parla. I no em refereixo pas
a Endesa. Em refereixo a SEAT, CC OO i UGT. Una aliança pornogràfica que marca
un abans i un després en la cruel història sindical d’aquest país, que
Coscubiela coneix de primera mà. Perquè ara dóna lliçons, però, quan era secretari
general de CCOO, el seu sindicat i UGT van col·laborar amb els amos de SEAT a
l’hora de decidir quins treballadors farien fora i quins no. Per primera vegada
en la història col·laboraven en la llista d’acomiadats per la patronal.
Gràcies, per tant.
Escriu Carles Vallejo, membre de CCOO,
que ho va viure de dins estant: ‘Com a treballador de SEAT, actualment de base,
sense cap més càrrec sindical que el d’ésser membre del consell de SEAT de
CCOO, que viu i conviu les vuit hores laborables amb els companys i companyes
de fàbrica, em fa tanta vergonya això que ha passat. Mai a SEAT no s’havia
travessat la frontera dels acomiadaments forçosos, però la cosa greu és que els
acomiadaments es podien haver evitat si s’haguessin abordat èticament i
solidària a l’hora de negociar-los. Ara, el fet més greu és el de les
complicitats sindicals a l’hora de fer les llistes, perquè s’ha passat de les
llistes positives (ingrés dels fills o promocions de categoria) a les llistes
negatives (incloure gent dins els acomiadats o treure’n). Ha estat el meu
pitjor Nadal des que el 1971 vaig passar-lo detingut i torturat als calabossos
de la Via Laietana de Barcelona, acusat d’haver organitzat les Comissions
Obreres a SEAT. Mai no m’hauria imaginat que trenta-cinc anys després passés
això a SEAT. Han acomiadat matrimonis, mare, pare i fills, persones de més de
cinquanta-cinc anys i companys com Diosdado Toledano, de cinquanta-sis,
militant de la lluita antifranquista i un dels fundadors de CCOO a SEAT. S’han
salvat els submisos?… A SEAT es va forjant el sindicalisme del silenci, de la
‘Llei del Silenci’, el film d’Elia Kazan.’ (Font:
“Lucha Internacionalista”, núm. 67, p. 13, pdf).
L’home que heu llegit, Carles Vallejo,
durant sis anys es trobava a cavall entre Cornellà i Brussel·les, on va muntar
el Comitè Econòmic i Social Europeu. Era l’elit de Comissions i després va
tornar a treballar a la SEAT. Obrer de base. No pas com alguns altres.
Entrevista amb
Diosdado Toledano, un dels acomiadats, i militant de CCOO, i ara portaveu de la
Renda Garantida de Ciutadania. El primer dia que vaig llegir això que explica
Toledano unes llàgrimes em van caure galta avall: ‘Els sindicats van entrar en
la negociació de les llistes amb l’excusa d’evitar que l’empresa inclogués en
la llista gent crítica, gent combativa, gent sindicalista. En el meu cas, vaig
advertir-los públicament que, si pretenien salvar uns treballadors acordant
l’acomiadament d’uns altres, que a mi no em salvessin pas, que em posessin el
primer de la llista, perquè acordar la selecció dels acomiadaments, entrar-hi,
significa destruir l’esperit del sindicalisme de classe (…) Però, finalment, la
llista va ser pactada. És clar que si tu salves els teus amics, els teus
pròxims, els teus clients o companys de partit… algú altre anirà a parar al
lloc dels qui tu salves. I així dictes la sort d’uns altres companys i
companyes. Això ha tingut per resultat una completa
barbaritat, com ara que a la llista hi hagi una discriminació clara de les
dones. Si a la plantilla les dones són el 14%, a la llista són el 20-21%. Quant
a la component sindical, si la CGT té el 7% d’afiliació, a la llista té el 23%:
és una desproporció tan evident que demostra una clara discriminació sindical,
una repressió contra la CGT. Hi han inclòs dones embarassades, companyes de
baixa per maternitat, disminuïts físics i companys amb greus malalties,
matrimonis complets, treballadors de més de cinquanta anys de molt difícil
recol·locació.’
Disminuïts físics i embarassades.
Gràcies, per tant. En fi, quan Coscubiela denuncia col·laboracions entre
sindicats i patronal, deu parlar d’això. Perquè, quan ell era secretari
general, el seu sindicat va posar-ho en pràctica a la SEAT d’una manera cruel.
I va haver de ser la justícia que, amb els anys, acabés declarant injustificats
alguns dels acomiadaments.
Dir que Coscubiela va confeccionar
personalment les llistes amb SEAT seria mentir. No va pas ser directament ell.
Els qui van fer les negociacions van ser Matias Carnero (UGT), que amb els anys
ha arribat a ser president del sindicat. Gràcies, per tant. Aquí elogia el
pornogràfic acord del 2005 i aquí participa en
uns actes de Societat Civil Catalana, el 2019, fet que demostra que drets
socials i nacionals van de bracet. Si et pixes en els uns, et pixes en els
altres. Per CCOO, l’home a la SEAT era Manolo Gálvez.
Joan Coscubiela (CCOO) i Josep Maria
Álvarez (UGT) eren els secretaris generals quan tot això passava. I va durar
anys, el conflicte, i la negociació. Els anys del tripartit. Quan les esquerres
manaven. Quins records! I a diferència de Vallejo i Toledano, els senyors
Coscubiela i Àlvarez van justificar aquesta pornografia Per exemple, en aquesta
entrevista amb Mònica Terribas a TV3, que la CGT, indignada, va carregar a la
xarxa entre insults:
Avui, després de passar per la política
i Endesa, el senyor Coscubiela ha tornat a CCOO. Concretament té el càrrec de
formar els dirigents del sindicat. Molta sort a tots ells. Que n’aprenguin tant
com puguin. De veritat que sí.
