Les propostes polítiques s' han anat reduint a la que havia dit el President català (de tancar el territori i avui de protegir els treballadors) i el que havia proposat el President espanyol (no tancar els nuclis més afectats, tampoc els ports, aeroports ni vies terrestres i centralitzar la sanitat amb el suport de militars i guàrdia civil). Poc a poc els metges i infermeres, als quals no s' havia volgut escoltar han anat girant en la direcció de la primera opció, que a nosaltres ens semblava també la més lògica i de sentit comú.
Però és difícil que ens entenguem quan la prioritat per al Govern espanyol es " la unidad de España" i una coordinació centralitzada i coordinada per militars. Això és impossible d' entendre per a nosaltres que no entenem que hi fan els militars en unes rodes de premsa sobre temes sanitaris, tampoc entenem com des de Madrid han de coordinar els hospitals catalans que estaven traspassats des de fa molt temps, en un moment així en que l' actuació va contrarellotge.
Qualsevol persona amb un mínim de lògica entendria la posició del President Torra, la posició del Govern espanyol ha estat, en canvi, l' atac mediàtic constant contra el President. No ens estranya gens que molts ciutadans vegin que l´única sortida és desconnectar de l' Estat, si les institucions no poden, els ciutadans sí.
Per una altra part, ens ha semblat interessant l' article editorial de Vilaweb avui:
Una crida a organitzar-nos des de baix. Passa-ho.
Cal aconseguir que tota la trama
cívica del país es coordine amb la sanitat i es pose a treballar avui mateix
Ahir vaig rebre
aquest missatge d’un bon amic. És metge, una persona que admire pel seu
compromís professional i social i que té responsabilitats de coordinació en un
hospital important de Barcelona:
‘Espero que
estigueu tots bé. Les coses comencen a arribar al límit. Els meus companys de feina, en
tots els camps professionals, admirables. L’angoixa i l’esgotament comencen a
notar-se. No és gens agradable de veure que se te’n van els malalts i bruscament.
Avui, parlant amb una metgessa d’urgències, m’ha dit: “Hauríem de sortir tots
nosaltres al carrer i dir: ‘O ho tanqueu tot o ens n’anem a casa.’ Si s’han de morir igual, no fem
falta aquí.” A mi se m’ha acudit que potser aquesta idea seria bona per a fer
pressió pel tancament total. Cuideu-vos i una abraçada ben forta…’
Això que proposa el
missatge és important, tan important com aquesta sensació terrible, que tan bé
descriu, que el temps s’acaba. Una protesta generalitzada dels serveis
sanitaris exigint aquest ‘tanqueu-ho tot’ que Pedro Sánchez continua encaparrat
a ignorar, seria enormement efectiva perquè ara mateix els metges, infermers,
auxiliars, tenen tota la legitimitat que puguem imaginar.
Però hi ha una cosa
d’aquest missatge que m’ha impressionat encara més que el contingut i la
proposta. És la voluntat de fer, de moure’s des de la base, és la decisió de
posar-se en marxa sense esperar res més, és la recuperació de l’esperit
lluitador en aquest marc tan estrany i desconcertant en què no podem ni tan
sols fer allò a què estàvem acostumats, que era eixir al carrer a protestar.
I no ho dic pel
missatge d’aquest amic, exclusivament. Aquestes darreres hores per les xarxes
socials circulen cada vegada més tot d’iniciatives per a autoorganitzar-se. Hi
he vist piulades explicant, per exemple, que hi ha empreses que han de fer ERTE
i disposen de sales blanques, motlles de plàstic, màquines cosidores o eines
industrials amb les quals es podrien fer mascaretes o fins i tot màquines de
respiració assistida. Només caldria organitzar-ne la producció, trobar els
tècnics capaços i disposats i posar-s’hi. Al Principat, col·lectius com
ara Sanitaris per la República o Omplim els Magatzems també han
engegat iniciatives des de baix, per exemple demanant als hotels que han tancat
material d’higiene susceptible de ser usat als hospitals, mentre que a ciutats
com ara Tàrrega s’ha creat un operatiu amb gent que té màquines de cosir per a
fabricar localment mascaretes. També al País Valencià, a Elda, Petrer
o Bocairent,
entre, treballadores de les fàbriques de calcer s’han autoreconvertit i fa dies
que fan mascaretes de manera voluntària. I tots hem vist com, per tot arreu, hi
ha empreses que han ofert les seues impressores 3D per allò que puguen caldre.
Al Col·legi de
Metges de Barcelona sembla que han entès d’una manera especial que aquesta
organització popular pot ser un element poderós per a canviar la situació. I
així, no és que demanen únicament material sanitari o equipament de protecció
(mascaretes, bates impermeables, guants, ulleres, etc.) sinó que s’ofereixen
per a coordinar recursos per a produir-ne, fent servir el correu donaciocovid19@comb.cat o el telèfon
935 678 700 per a posar en contacte qui té recursos i qui pot fer-ne servir -de
la mateixa manera les cambres intenten coordinar recursos empresarials a través
de suport_coronavirus@cambrabcn.org.
Si explique tot
això és perquè crec, enmig d’aquest moment tan complicat, que hauríem de ser
ben conscients que el nostre país té dues eines molt importants al seu abast,
que són la seua gran capacitat industrial i la més que potent trama social
articulada en cada poble, en cada barri i ciutat. I que, si som capaços de
coordinar-les, podrien marcar la diferència.
Cal aconseguir que
tota la trama cívica del país es coordine amb el sector sanitari i es pose a
treballar avui mateix. Hem demostrat una vegada i una altra una capacitat de
resiliència i d’organització popular úniques. Penseu com les escoles de les
Illes es van organitzar per lluitar contra el decret de trilingüisme i van
sostenir la capacitat de vaga dels pares. Penseu en la Primavera Valenciana o
en la manera com es van obrir pas les denúncies de l’accident del Metro a
Jesús, enmig de la manipulació dels mitjans més gran que hem vist mai. Penseu
en allò que cada any aconsegueix la Marató de TV3. Penseu en l’enorme quantitat de
diners que ja hem estat capaços de posar tots per a superar la repressió. Penseu en el referèndum del
Primer d’Octubre, no tan sols per l’exemple extraordinari, lluminós, del
Principat, sinó també per la capacitat organitzativa de Catalunya Nord.
Els sectors
professionals, les empreses, els sindicats, les cambres i els gremis, les
associacions populars i culturals, les xarxes veïnals, els mitjans, podem fer
grans coses si som capaços de coordinar la resposta del carrer. Com a societat
hem perdut massa temps, el govern espanyol ens ha fet perdre, a nosaltres i als
nostres governs, massa temps. Responguem-li accelerant nosaltres la resposta,
posant-nos a treballar des de baix. Jo no estic segur de qui ho ha de coordinar, això, al
costat de les Generalitats i els ajuntaments però amb vida pròpia. Però de la
cosa que estic convençut és que un moviment com aquest no és que realment siga
factible sinó que és el millor i el més necessari que ara mateix podem fer, a
banda estar-nos tots tancats a casa.
PS. Ahir Pedro
Sánchez va fer un discurs lamentable, impotent i desconcertat, en l’horari de
màxima audiència televisiva. Una hora parlant gairebé per a no dir res de res.
A Madrid, però, el va acompanyar una important cassolada de protesta i es va
tornar a demostrar una cosa que moltes vegades m’han escoltat dir que és una de
les sorts que tenim els catalans: Espanya no té patriotes. La dreta espanyola
no té prou ni es conforma amb el gir autoritari i patrioter del líder del PSOE.
Ells han entès que Sánchez ja està en la corda fluixa per la seua demostrable
incompetència i ahir se li van tirar al coll amb ganes, amb declaracions dels
líders populars i amb les cassoles de la seua gent als balcons de Madrid i dels
‘barris nacionals’ de la perifèria.
Aquesta setmana
vinent veurem una escalada terrible en la xifra de contagis i morts i el PP ho
intentarà aprofitar per a treure Sánchez de La Moncloa. Els populars són així
d’amorals i indecents, és cert, però nosaltres no hauríem d’oblidar que aquest
és el preu que paga el PSOE per no haver volgut entendre que per més de dretes
i espanyolistes que es tornen mai no ho seran prou per a la guerracivilista
dreta espanyola. Ni posar l’exèrcit per davant de tot, treure la bandera,
cridar per la unitat de la pàtria i anul·lar les autonomies li haurà servit al
PSOE per a frenar l’odi histèric d’aquesta Espanya sociològicament autoritària,
franquista, de la qual l’única cosa sensata que es pot fer és allunyar-se’n a
tota velocitat. Marxar.
Espere, com a
mínim, que el que passarà aquests pròxims dies servisca de lliçó definitiva als
qui el novembre del 2017 van pensar que era més raonable frenar el procés
d’independència, renunciant a la unilateralitat i intentant a qualsevol preu
l’acord amb els presumptes progressistes espanyols. I que la reacció del nostre
país siga tant radical, valenta i decidida com aquest temps absolutament
excepcional reclama.
