Durant moltes setmanes els "tertulians", "opinadors" i "comentaristes" de diferents espècies polítiques han debatut sobre els indults, mentre el debat sobre un consens de mínims per a avançar en la confecció de la República Catalana i les estrategies més adients han passat a un segon pla.
Des d' Estat Català diem, com també diuen altres entitats, que els indults només serveixen per a blanquejar els governs espanyols (de dretes o d' esquerres i per a retroalimentar-se entre ells i succeir-se indefinidament en el poder a Madrid).
Podem alegrar-nos com a persones d' Estat Català que altres persones (presoners) puguin estar a casa seva i alleugerir el patiment de les seves families, fills/es, etc. Res a dir en aquest tema. Però no som tan babaus per a creure'ns que "Espanya ha canviat", que "s' obriran negociacions" "taula de diàleg" etc etc.
Els indults no serveixen de res políticament. Uns dirigents espanyols van posar injustament a la presó a uns dirigents catalans, ara els treuen i els hem d' agrair el fet i ser bons "espanyols". És insultant per als presoners i per a tots els catalans i catalanes. A partir d' ara alguns polítics catalans seran "bons nens i submissos" i son els que han rebut la repressió. Però els que van aplicar la repressió no hem sentit que hagin d' atenir-se a unes condicions. I no entrem a parlar que els "indults poden ser reversibles" perquè l' engany ja no s' aguanta. És insultant.
I així estem, blanquejant el Govern espanyol de torn, que es nega a parlar del fons del problema (alts executius del Govern espanyol ho han remarcat aquests dies): que no son altres que l' AMNISTIA, el REFERÈNDUM, la INDEPENDÈNCIA.
Però els indults no han estat un gest "generós" del PSOE, ni els han convençut els Comuns per a fer-ho com diu l' Albiach. Els indults venen abans de les votacions al Consell d' Europa i la bufetada dels representants europeus en les seves votacions a Espanya (fet convenientment dissimulat als mitjans del Regim del 78). La votació europea ha estat molt clara. Per a nosaltres, és molt significatiu que l' arma utilitzada pels Governs espanyols històricament contra els pobles (la imposició, les armes, la violència i sobretot la POR) no serveixen gaire a Europa i van canviant per altres armes més suaus (l' engany i les promeses falses), però hi ha un fet important per a tots, el Govern d'Espanya no pot fer sempre el que vol, ni pot manipular ni pressionar als diplomàtics ni eurodiputats a plaer. Hi ha canvis que hauriem d' aprofitar.
Ens sembla interessant l' editorial d' avui de Vilaweb i els seus enllaços finals per a fer-nos una idea més aproximada de la situació i la magnitut de l' engany.
Ni una sola nit no haurien hagut de passar a la presó
Ara és el moment d'empènyer molt i amb tota la força
Els
indults als presoners polítics catalans s’han aprovat finalment i
tot indica que avui mateix seran tots al carrer. Jordi
Cuixart, Jordi
Sànchez, Oriol
Junqueras, Quim
Forn, Raül
Romeva, Dolors
Bassa, Carme
Forcadell, Josep
Rull i Jordi
Turull en
realitat no haurien hagut de passar ni una sola nit, ni un sol dia, a
la presó. Perquè, com molt bé va remarcar ahir l’ANC,
no van fer res el 2017 que puga justificar la privació de llibertat,
privació de la qual no podrem perdonar mai els culpables. Començant
pel rei dels espanyols, continuant per Mariano
Rajoy i Pedro
Sánchez –que
no pot deixar enrere el seu pas, per més que vulga– i rematant-ho
en la miserable corrua de jutges, togats i funcionaris que van ser
subcontractats en l’intent de fer més presentable la repressió
davant Europa. Un esforç, aquest, en el qual ja es veu que no han
pogut reeixir. Ahir, a Madrid,
tan sols Jaume
Asens va
demanar perdó als presos i les seues famílies i no era ell,
precisament ell, qui havia de fer-ho. Ans al contrari.
L’alegria que tots sentim pel retrobament dels presos polítics amb les famílies i amics no significa, però, que s’haja acabat la repressió. I la república independent de Catalunya tampoc no és encara la realitat palpable que la majoria del Principat vol que siga. De manera que tenim davant un punt i a part. Notable. Però no definitiu.
I no és definitiu perquè els objectius que ens vam proposar com a nació el 2010 no s’han aconseguit encara. Però sobretot perquè Pedro Sánchez no té res al cap llevat d’escapar-se com puga, i ara que encara pot, de la condemna europea. No hi ha cap projecte de cap mena, cap proposta que el govern espanyol vulga posar sobre la taula. El president Aragonès ahir va dir que ara era el moment del referèndum acordat, en una intervenció en què va reivindicar la independència, la fi completa de la repressió i el retorn dels exiliats, començant pel president Puigdemont, amb qui manté una relació remarcablement respectuosa. Però aquesta proposta, novament, naix a Catalunya.
Sóc profundament escèptic sobre la possibilitat que hi haja mai cap referèndum acordat amb Espanya. Tot i estar d’acord que seria la situació ideal, no ho veig possible de cap manera. Però al mateix temps no negaré que alguna cosa molt important sembla que ha canviat fa unes quantes hores a Europa. I m’agradaria cridar l’atenció sobre un parell de detalls que han passat generalment desapercebuts, però que a mi m’han semblat particularment remarcables.
Les dades que hem vist aquests dies mostren els vots concrets que va rebre l’informe contra Espanya i Turquia al Consell d’Europa. Turquia, Espanya i l’Azerbaitjan, un país d’origen turc, eren les tres delegacions més nombroses i van ser les tres úniques que van votar majoritàriament contra l’informe. La resta de vots contraris foren de l’extrema dreta, sobretot. En canvi, en estats com ara Alemanya, França i Suïssa, tots els delegats –socialistes, populars o de qualsevol altre partit– van votar a favor de la resolució que condemna Espanya i Turquia. Cosa que significa que la vella tàctica espanyola del xantatge del PSOE i el PP als seus socis europeus ha deixat de funcionar. Això ja es va apuntar en el vot dels suplicatoris al Parlament Europeu, però ara s’ha certificat definitivament. Si el 2017 Espanya podia amenaçar i imposar-se a còpia d’amenaces, ara ha perdut la capacitat de fer-ho. Ho hauríem d’apuntar.
EI el segon detall té molta relació amb això. Ahir el diari La Razón va explicar de manera molt sorprenent que l’octubre del 2017 Juncker va voler proposar en públic una negociació entre Catalunya i Espanya amb la Unió Europea de mitjancera, negociació que evidentment hauria canviat la història. (Podeu llegir-ne els detalls i el context.) La Razón no és una font fiable i sembla que la intenció de la notícia és contraposar l’actuació del govern Rajoy amb la del govern actual. Però, en tot cas, per primera vegada algú, i ha de ser un algú del PP molt ben connectat amb els únics que poden saber què va passar, aporta noms i dades d’una cosa que havia circulat àmpliament però sempre com a rumor. I que indicaria, si mai fos possible de confirmar aquesta informació, que ni el 2017 les coses no eren tan clares per a Espanya com semblava aleshores.
Són dos detalls que cal afegir a la reacció internacional arran dels indults, una reacció que ha anat molt majoritàriament en la línia de dir que el diàleg i la negociació és el que cal i que la via seguida fins ara per Espanya era errònia i no treia cap a res. És una pena que molts dels qui avui diuen això i ho aplaudeixen no fossen prou valents per a expressar-ho també quan calia. Si la comunitat internacional hagués estat tan clara a rebutjar la violència espanyola el 2017 tot hauria estat ben diferent. Ells també hi tenen la seua responsabilitat.
Siga com siga, ara és el moment d’empènyer molt i amb tota la força. Perquè davant els nostres ulls, coartada ja a Europa la reacció espanyola, només hi ha dues opcions. Si la violència no és acceptable i la repressió és condemnada com un error, Espanya ha d’assumir que s’ha quedat sense l’eina que li va permetre de frenar el desenvolupament de la DUI. I per tant o bé accepta com més prompte millor de resoldre el conflicte nacional amb un referèndum a l’escocesa o bé, si persisteix en l’error de no voler fer política, la unilateralitat serà més justificada que mai, a partir de la victòria en el referèndum del Primer d’Octubre i el qüestionament generalitzat de la reacció que va tenir l’estat espanyol.
PS1. Els indults no són clars del tot. Ho explica ací Josep Casulleras: “La lletra petita dels indults: les condicions imposades als presos pel seu comportament”
PS2. Més avisos, aquest de Marta Rojals: “La turboconcòrdia i altres mites“. Aquest de Julià de Jòdar: Temps de desestabilitzar. I aquest de Joan Minguet Batllori: Ens volen submisos: majories, minories i abismes democràtics.
