MANIPULACIONS DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA.

Historicidi amb la descoberta d´Amèrica

A les "Capitolacions de Santa Fe" els Reis Catòlics concedien a Colom un 10% de totes les possessions que descobrís en el seu viatge. Lluís de Santàngel, ric-hom valencià tresorer de la Confederació catalanoaragonesa, pagava l'expedició des de la Tresoreria de la Corona catalana.
Palos de Moguer no ha tingut mai cap port de mar, ni mariners ni pescadors. Està 5 km terra endins, zona de vinyes. Des del s. XII que el riu pròxim no és navegable. C. Colom va eixir de Pals d'Empordà, com indicà un gravat amb la torre de les hores de Pals que hi ha en un llibre sobre la Descoberta i les distàncies marines que consten en els dietaris del Primer viatge. Igualment, quan tornà Colom, anà a Badalona i després fou rebut pels Reis a Barcelona. Castella no hi apareix de moment per enlloc, fins després, quan munten una conxorxa per a quedar-se amb Amèrica i començar el genocidi i l'espoli castellà-habsburg.
Quan els Catòlics s'adonaren de què havia descobert Colom, naturalment, maniobraren per fer-se arrere en això del 10%: era massa. El dugueren a judici i l'arruïnaren. Colom morí en la misèria.
En aquella època Castella tenia uns 8 milions d'habitants i la Corona catalanoaragonesa sols un milió, en molta inferioritat política i militar (Fernando, anomenat "catalanote" i "viejo catalán" per la xenòfoba aristocràcia castellana deia: la boñigas de Castilla son oro en Aragón).
Castella anà maniobrant durant els pròxims anys per a quedar-se en exclusiva amb tot l'or americà.

Durant els Àustries tot llibre sobre Amèrica era estretament vigilat, censurat i reescrit, els vaixells sistemàticament escorcollats a fi d'amagar el gran Genocidi contra els amerindis (més de 100 milions de morts en dos segles). D'això en digueren la "leyenda negra inventada por los luteranos".
"Espada de infieles, martillo de herejes y forja de Imperios", però en realitat "picaros, soplones, inquisidores y caciques". Ja els coneixem, no cal ni que ens ho expliquin.
"Assolida l'alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta en mantenir aquest estat d'alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat "natural", per ço la colonització significa sempre la falsificació de la història, o àdhuc la seva anatematització Heinz Dietricht. Emancipació i identitat d'Amèrica Llatina. (1492-1992).

YES, WE CAT ¡¡

Volem un estat català. Sense poder polític no es pot fer res.
Ja s´ha explicat molt el què volem a Madrid, fa molts anys que s´explica a Madrid. Cal que expliquem amb claretat com volem el nostre país, a l´exterior. Esperem que Brussel.les tingui la continuïtat internacionalitzadora adient.
La campanya 10.000 a Brussel.les va ser força positiva.
Endavant.

BONA APORTACIÓ DEL FUTBOLISTA DEL BARÇA, HENRY.

Thierry Henry: “Catalunya no és Espanya”

El jugador francès del Barça assegura que “Catalunya és una altra
cosa” i que “l’has de viure per poder-la explicar”


El jugador del Barça, Thierry Henry, no només ha valorat el moment que viu l’equip i el seu bon estat de forma, en una entrevista a 'la Vanguardia', sinó que ha explicat la seva experiència a Barcelona i ha parlat sobre temes aliens al futbol. “Catalunya no és Espanya”, ha assegurat el jugador francès, “és una altra cosa i això s’ha de viure”.

“Quan arribes aquí et sorprèn veure tanta gent, és un shock, ho has de viure per explicar-ho”, ha explicat l’exjugador de l’Arsenal, un futbolista poc donat a fer declaracions però que habitualment se surt dels tòpics a l’hora de parlar amb els mitjans. “Després de vuit anys a Anglaterra”, ha explicat Henry, “vaig arribar a Barcelona i em va entusiasmar”.

Anirem a Brussel.les amb la fortalesa de saber-nos entesos a Europa!

RAONS PER ANAR A BRUSSEL.LES EL 7 DE MARÇ

Per què aniré a Brussel·les (Article publicat al diari AVUI).
Toni Strubell i Trueta / Membre del secretariat de la Comissió de la Dignitat


No és que vulgui apel·lar a l'èpica, de cap manera. Però crec que en la vida de tot poble es produeixen alguns (rars) moments decisius. I penso que la manifestació dels 10.000 a Brussel·les en pot ser un. S'hi va a demanar una cosa tan bella i bàsica com és la llibertat.

¿PER QUÈ ARA? EN ELS DARRERS TEMPS molts catalans hem pogut constatar el futur que se'ns consigna: hi ha un intent formidable, per part de l'Estat, de perpetuar l'anul·lació dels nostres drets nacionals, d'impossibilitar l'equiparació de la nostra llengua amb les europees i d'anul·lar tota una trajectòria nacional moderna que ve de Francesc Macià i Lluís Companys, com si mai no haguessin existit. Les proves d'aquesta operació les tenim en el tractament de l'Estatut, en les greus limitacions de la llei de la memòria, en el cop anunciat del TC, en els atacs a la vehicularitat educativa del català i en l'inqualificable tancament de les emissores de TV3 al País Valencià. ¿Com es pot qualificar tot això si no és de genocidi encobert?

EL CERT ÉS QUE CAP DEMÒCRATA EUROPEU mitjà no acceptaria per a si una situació equivalent a la nostra. ¿Com podria acceptar que la determinació del seu marc legislatiu i polític, un cop votat al seu Parlament, depengués d'un Tribunal Constitucional hostil? ¿O que, si us plau per força, hagués de formar part d'un Estat, de tutela militar, on el seu fet cultural i lingüístic fos diàriament atacat, incomprès i arraconat, com ha denunciat darrerament Matthew Tree al LSE de Londres? ¿Com acceptaria un Estat que dóna total impunitat -inclús moral- als perpetradors de crims contra la humanitat, com ho fa Espanya amb els franquistes, tal com denuncia la Comissió de Drets Humans de l'ONU? És senzillament impensable. Doncs tampoc els catalans no ho hem d'acceptar.
DARRERAMENT, MOLTS CATALANS HEM pogut confirmar -angoixats- com el teixit social i institucional espanyol es troba molt còmode vivint a l'ombra de l'herència franquista. Així s'hi admet que no se n'anul·lin les sentències i que no es rehabilitin plenament les víctimes, ni es mostri cap interès institucional per conèixer i divulgar l'horror que va significar la dictadura, al contrari del que es fa per llei a Alemanya, Argentina i Sud-àfrica. Per exigència democràtica i per dignitat, no podem tolerar que la classe política espanyola, amb el seu monarca al davant, legitimi, de facto, no pocs fets consumats del franquisme.
DAVANT D'AIXÒ, ÉS EVIDENT QUE L'ADOPCIÓ d'un procés d'internacionalització del cas català és un pas intel·ligent per part d'un poble encara mancat d'una prestació tan imprescindible per a la supervivència col·lectiva com ho és tenir un Estat propi. No és per independentisme ni radicalisme que hi acudirem, sinó per pur instint de supervivència. I, a més, no passa dia sense que ens ho diguin: sense Estat, no sou ben ningú. Així ho han entès, també, gloenlandesos, kosovars i montenegrins. Els catalans ens veiem en la solemne necessitat d'acudir massivament a Brussel·les per escenificar una gran anomalia encara existent al si d'Europa: la nostra manca d'igualtat. No hi anem a dir que som superiors a ningú. Però tampoc volem que es perpetuï la nostra manca d'igualtat.
ANAR A BRUSSEL·LES NO SUPOSA LA FI DE cap camí. Serà un primer pas en la necessària internacionalització del cas català. Als qui diran que l'acte "crearà més frustració", cal respondre'ls tot demanant ¿què pot resultar més frustrant que assistir de braços caiguts al desmantellament d'un projecte nacional amb mil anys d'història? Si el 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre de 2007 vam ser capaços de col·lapsar el centre de Barcelona amb centenars de milers de manifestants pel dret a decidir, ara de nou estem cridats a posar nous arguments que convencin els nostres polítics que cal un decidit canvi de rumb. No per raons d'èpica. Sinó de lògica.

MOCIÓ PER LA INTERNACIONALITZACIÓ DEL DRET A TENIR UN ESTAT PROPI.

MOCIÓ PER LA INTERNACIONALITZACIÓ DEL DRET DE DECIDIR A TENIR UN ESTAT PROPI DEL POBLE CATALÀ


En un món globalitzat com l’actual, la nació catalana travessa una cruïlla històrica difícil i a la vegada decisiva. Trenta anys després de la recuperació de les nostres pròpies institucions d'autogovern, aquest, per bé que limitat, ha suposat un important avenç en el benestar de la societat catalana, en l'aprofundiment i en la seva adaptació a les demandes socials, econòmiques i culturals que se’ns han plantejat durant aquests temps.

Amb tot, el manteniment i la contínua millora del nostre país com un model de societat avançada i moderna, competitiva i capdavantera en la transmissió de valors cívics i socials progressistes necessiten assolir nous objectius i requereixen de nous instruments que no permeten l’actual marc constitucional espanyol. També és imprescindible una capacitat política que tampoc no està a la disposició de la classe política catalana a causa de la manca de sobirania amb què l’Estat Espanyol ha dotat a les autonomies.

Els reptes per a la continuïtat d'una nació moderna i pròspera en l’era de la globalització només podran ser superats si es desenvolupen polítiques ambicioses en el benestar social, en les infraestructures i els transports, en l’educació, en la recerca, en la societat del coneixement, en l'economia, en la indústria i en tots els àmbits que l’evolució futura demandi.

Aquestes polítiques ambicioses no són factibles sense un marc polític i jurídic adequat. L’actual marc, amb serioses limitacions que les recents reformes estatutàries han posat al descobert, agreujat per l’històric i persistent espoli fiscal al qual estem sotmesos, no podrà resoldre el nou finançament i farà del tot impossible la realització d’aquestes polítiques ambicioses i les inversions necessàries que es requereixen per fer front als reptes de la globalització amb garanties d’èxit.

Tot això, juntament amb les constants i sistemàtiques retallades de les nostres competències d'autogovern i els reiterats atacs contra la nostra llengua i cultura, posen en perill la nostra mateixa supervivència com a nació; més si tenim en compte que a Europa o es disposa d' un Estat propi o no s'hi compta.

Davant de tot això i en el context en el què ens trobem ara, el conjunt de la classe política i els sectors socials del nostre país hauríem de reflexionar molt seriosament sobre quin és el futur ens espera si no posseïm un Estat propi.

Ha arribat el moment que els catalans i catalanes decidim el nostre futur. És el moment d'apostar amb decisió per esdevenir una nació sobirana plenament reconeguda en el context internacional i poder desplegar totes les nostres capacitats col·lectives.

El dret a decidir és un dret democràtic i cívic que cal que totes les institucions sorgides de la voluntat popular pregonin i defensin. Més encara quan exercir aquest dret és la manera que avui disposem els catalans i les catalanes per encarar el nostre futur amb garanties de progrés i cohesió social. Progrés i cohesió social necessaris íntimament lligats a una llibertat i capacitat més grans del país per decidir les pròpies polítiques.

En els darrers mesos ha anat consolidant-se una iniciativa sorgida de la societat civil: Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació de la nació catalana (Deumil.cat); l'objectiu de la qual és que milers de catalans i catalanes es manifestin el proper 7 de març pels carrers de Brussel·les -capital de les institucions europees- sota el crit de "Volem l'Estat propi!" en defensa i reclamant l'autodeterminació del nostre poble.

Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació de la nació catalana pretén aconseguir que l'autodeterminació del nostre poble figuri en l'agenda internacional, especialment l’europea, i que els partits polítics nacionals es declarin compromesos amb aquest dret i a treballar per a garantir-ne l’exercici.

La iniciativa de la marxa a Brussel·les és de caràcter transversal i està totalment oberta al ciutadà individual, com també a les associacions que conformen la nostra societat civil, especialment les plataformes que en els darrers temps han estat protagonistes de les mobilitzacions més grans en resposta a les agressions contra les nostres llibertats i que reclamen el dret a decidir. També es dirigeix als sectors professionals i agents socials, empresarials i sindicals que entenen que la defensa dels seus sectors i interessos va íntimament lligada a una major capacitat del país per decidir les pròpies polítiques. I, sobretot, va dirigida al ciutadà català que, cansat que no se l’escolti, vol manifestar amb la seva pròpia veu a Europa, i al món, la nostra voluntat de ser una nació lliure.

Deumil.cat no està sotmès a cap sigla política específica i vol treballar obertament, mantenint l'autonomia de les persones, organitzacions i plataformes que persegueixin el mateix objectiu: l'autodeterminació de la nació catalana.

L'èxit de la iniciativa constituirà una oportunitat d'or per rellançar internacionalment el nostre dret a decidir. La marxa a Brussel·les servirà perquè el món, i Europa en particular, ens vegin als catalans i catalanes com una nació compromesa amb els valors cívics i democràtics. Constituirà una mostra de la nostra forma de ser, amb la presència i participació de la nostra cultura popular i una porta oberta als valors democràtics, cívics i solidaris que empeny la marxa a Brussel·les, mostrant la nostra inequívoca voluntat europeista des de fa generacions i la nostra determinació de participar en la construcció de la unitat europea com a catalans.



PER TOT AIXÒ, els regidors i les regidores del/s grup/s ________________________________________ PROPOSEM al Ple de l'Ajuntament l'adopció dels següents ACORDS:

1.- Adhesió del Ple de la Corporació Municipal als objectius de la manifestació ciutadana que recorrerà pels carrers de Brussel·les el proper 7 de març. Objectius que no són altres que aconseguir posar el dret de decidir a tenir un Estat propi del poble català en l'agenda internacional i en la centralitat del debat polític català, per tal que la nostra classe política es comprometi a treballar per a garantir el seu exercici.

2.- Comprometre's aquest Ple de l'Ajuntament a fomentar dinàmiques que ajudin a fer conèixer internacionalment la reivindicació del dret de decidir a tenir un Estat propi català. Impulsant contactes institucionals internacionals amb autoritats locals d'Europa i del món en general.

3.- Comunicar aquests acords a l'organització de la manifestació ciutadana a Brussel·les Deumil.cat; al Consell Comarcal; a la Diputació provincial; al Parlament i Govern. Així com al Parlament i Comissió europees.

EXIT DE "EL MOMENT DE DIR PROU".

El llibre "El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya",

de Toni Strubell -amb pròleg de Francesco Cossiga- (Pagès Editors) s'ha exhaurit.

Per als qui se n'hagin quedat sense, i el vulguin comprar, us fem saber que aquesta setmana ja sortirà la segona edició.

Com podreu veure, continua figurant entre els més venuts a Catalunya (malgrat l'indubtable boicot existent en casos ben concrets). Ja se n'ha fet 18 presentacions: a
Vitòria-Gasteiz, Lleida, Barcelona (x4), Cassà de la Selva, Girona, Palau-solità i Plegamans, Sabadell, Sant Cugat, Valls, Bellpuig, Basilea (Casa Nostra),
Igualada, Arbúcies, Olot, Cubelles...

A quasi tots els actes s'hi ha repartit publicitat de 10.000 a Brussel.les, campanya per a la qual va destinat el 50% dels beneficis de les vendes del llibre.

Ara està previst de fer-ne noves presentacions a Mollerussa, Vilanova i la Geltrú, Vidreres, el Poblenou de Barcelona...


Moltes gràcies als organitzadors de totes aquestes presentacions.

LA GUERRA DEL 1936-39 TRAUMATITZA QUATRE GENERACIONS DE CATALANS.

La guerra del 1936-39 traumatitza quatre generacions de catalans, segons un estudi.

Els vençuts en la guerra pateixen problemes d'afectivitat · Se'n va parlar a les Jornades 'Identitat i exili' a Girona.
'Quan un país sofreix una catàstrofe social el trauma consegüent no afecta solament la primera generació, sinó que arriba fins la quarta', diu Anna Miñarro, codirectora de l'estudi 'Trauma psíquic i transmissió intergeneracional'. Per aprofundir aquesta anàlisi es va fer a partir del passat 5 de febrer a Girona les Jornades 'Identitat i exili', (PDF) que coincideixen amb el setantè aniversari de l'exili.

Van continuar a Barcelona i es van acabar a la Jonquera.

Segons l'estudi, que els vençuts no poguessin passar el dol va traduir-se en manca d'efectivitat, en tristesa i en sentiment de culpa. 'Si s'hagués fet justícia, no hi hauria hagut aquests traumes', opina Miñarro.

Les Jornades 'Identitat i exili', programades per a estudiar en profunditat aquests efectes psicològics, van consistir en conferències, taules rodones i films. Sobretot, es va abordar l'exili i l'efecte traumàtic que ha tingut en els catalans, individualment i col·lectiva.