LA CIUTAT DE BARCELONA LI DEU EL NOM D´UN CARRER A EN VICENÇ ALBERT BALLESTER.

Ara fa exactament 70 anys, un 25 d´agost del 1938, en la reunió del Consell Municipal de l´Ajuntament de Barcelona, a proposta d´Esquerra Republicana, es va acordar de donar el nom de Vicenç Albert Ballester a un carrer de Barcelona.
El text diu “per tal de perpetuar així la memòria d´aquest benemèrit patrici català que de manera tan ferma i abnegada lluità sempre en defensa dels postulats de Catalunya i de la Llibertat”.

Han passat 70 anys i Vicenç A. Ballester encara no té el nom del carrer que es mereixia i va ser aprovat per l´Ajuntament de Barcelona. L´excusa sempre era que el franquisme va esborrar moltes coses, després va venir el “postfranquisme” i tampoc es podia tocar res, després allò que en deien “transició” i, tombant i girant, ja fa 33 anys que es va morir el darrer Dictador, però ningú ha procurat refer l´acord de l´Ajuntament de Barcelona del 1938.
Per una altra part, V.A. Ballester tampoc és present a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni al Petit Curial Enciclopèdic.

Cal recordar que V. A. Ballester va néixer a Barcelona el 1872, va ser President del Centre Autonomista Català, va fundar i dirigí La Tralla (publicació molt coneguda a l´època), era una publicació catalanista que va tenir denúncies, suspensions i alguns redactors seus van anar a la presó.
Va ser impulsor de l´Associació Nacionalista Catalana (1907).
Va escriure en totes les publicacions lligades a la Unió Catalanista, especialment a la revista Renaixement .
El 1918 va participar en la fundació de l´Intransigent fins que aquesta publicació va ser suspesa, i va continuar escrivint a La Tralla fins que va arribar la Dictadura de Primo de Rivera.
Durant la Generalitat Republicana, va col.laborar a Nosaltres Sols ¡
Va ser soci protector de La reixa , primera entitat d´ajut als presos catalans creada ja el 1901. I quan aquesta fou dissolta va crear l´Associació Catalana de Beneficència, amb el mateix objectiu d´ajudar els presos catalanistes.
Va fundar l´Escola Catalana Mossèn Cinto i va ser un propagador de l´Associació Protectora de l´Ensenyança Catalana sobre l´ensenyament en català a les escoles i en va ser Vice-president.
Va ser president de la Unió Catalanista, partit referent del catalanisme polític de començament del S. XX i precedent del posterior partit independentista Estat Català.
Va morir a El Masnou el 15 d´agost del 1938, fa 70 anys, i per exprés desig seu, el seu enterrament no va ser anunciat.
El seu darrer acte, com orador, l´havia fet només 7 mesos abans de morir, on va parlar també el President del Parlament de Catalunya Joan Casanovas.
Moltes personalitats van escriure notes de record a en Ballester, també Marcel.lí Perelló, President d´Estat Català en aquell moment, que va fer un interessant article de comiat recordant la figura d´en Ballester que es va publicar al Diari de Catalunya.

Amb aquest historial costa creure que gairebé tothom s´hagi oblidat d´ell. Així com també costa creure que, aquell mateix 1938, a l´Alcalde de Barcelona se li va fer una petició: que l´illa de cases que donava al carrer Canuda i que va ser enfonsat pels bombardejos feixistes del 30 de gener del 1938 i va deixar un buit on es va instal.lar una plaça nova (que avui porta el nom de Villa de Madrid) fos el lloc dedicat al seu nom perquè en aquella illa de cases derruida era on hi havia la Unió Catalanista.

L´any 1988 ens consta que l´Ajuntament de Barcelona va reobrir l´expedient sobre el tema, però no en sabem res més.

Vicenç A. Ballester, com molts personatges anònims d´aquest país nostre, no ha rebut el reconeixement de la ciutat que el va veure néixer.

Esperem que, aprofitant l´embranzida de la campanya 100 anys d´estelada (de la qual ell també en va ser protagonista destacat ) podrem recuperar la memòria d´aquest català de Barcelona, injustament oblidat.

20 POBLES I CIUTATS CATALANES (de moment) han aprovat la moció per penjar únicament l´estelada per l´11 de setembre.

Ja són fins a dia d?avui 20 ciutats catalanes que tenen la moció aprovada, que són:
Vilafranca del Penedès capital del Alt Penedès
Figueres capital de l?Alt Empordà
Arenys de Munt (Maresme)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Tona (Osona)
Manlleu (Osona)
Calldetenes (Osona)
Santa Eugenia de Berga (Osona)
Vilassar (Maresme)
Cardedeu(Vallès Oriental)
Sant Quirze de Besora (Osona)
Llançà (Alt Empordà)
Les Borges Blanques capital de Les Garrigues
Ripoll capital del Ripollès
Bellpuig (Urgell )
Alfés (Segrià)
Bellprat (Anoia)
Sant Martí de Tous (Anoia)
Montesquiu (Osona)
Besalú (La Garrotxa)

La campanya compta amb el reforç visual del google maps, on són visibles les ciutats adherides gràcies a la col.laboració dels amics del portal estat propi. El link per veure totes les poblacions és:
http://maps.google.com/maps?f=q&hl=en&geocode=&q=http:%2F%2Fspreadsheets.google.com%2Fpub%3Fkey%3Dp1GTLMfI3g6srcn5jnQ75Hg%26output%3Dtxt%26gid%3D0%26range%3Dkml_output%26time1%3D3967450

EMBAUCADORES I MENTIROSOS (Article d´opinió molt clar, des del Baix Llobregat)

Embaucadores y mentirosos

Una frase genial que hemos de enmarcar todos los catalanes en nuestro comedor, junto a la TV y el cuadro que nos regaló aquel pintor ya fallecido, y que ahora se ha revalorizado:
-María Teresa Fernández de la Vega (Gobierno): "Yo creo que ayer [por el viernes día 8] el señor Montilla incurrió en un exceso verbal" (El País: 10/08/2008).

Excelentísima Señora María Teresa Fernández de la Vega (Gobierno): ustedes lo han incumplido todo con excesos verbales que, al fin y a la postre, se han convertido en auténticas mentiras de grueso calibre. Yo diría que en insultos directos a más de siete millones de ciudadanos de esté país; Catalunya. Ustedes han caído en un exceso de expolio continuado (robo) hacía Catalunya, Valencia y las Islas Baleares.
Es decir; ustedes (el Gobierno) mienten más que respiran y son dignos de que alguien les denuncie al Tribunal de la Haya o al de Estrasburgo, por incumplir la leyes directamente. Aún no comprendo como siguen teniendo los dientes en su sitio.

Ha de darse un discreto aplauso al M. H. José Montilla. Ha de darse un aplauso de Opera a Antoni Castells y otro de sainete a los partidos en la oposición catalana ¡Por fin llegan todos a un medio-acuerdo en defensa de Catalunya!

Han de decirse las cosas claras: Han publicado las Balanzas Fiscales para regodearse aún más, si cabe, de su derecho de conquista. Catalunya es una colonia ¿qué esperábamos?

El Sr. Rodríguez Zapatero es un mentiroso convulsivo que incumple la ley a capricho, incluso las leyes que el mismo vota y aprueba en las Cortes.
El Sr. Solbes es el ayudante primero del subsodicho Rodríguez Zapatero.
La Señora Teresa Fernández de la Vega es la ‘ayudanta’ (no sea que se meta conmigo por asuntos feministas y me denuncie por violencia de género) segunda del idem.

¡¡¡¡Menuda colla de incumplidores de la ley, menudo ejemplo de ciudadanía!!!!

Los presidentes de las comunidades autónomas que han chupado del bote desde tiempos inmemoriales (¡yo aún era soltero y tengo 57 años¡); Extremadura, Andalucía, Galicia, Asturias… aplauden a los tres y han sacado el hacha de guerra contra el Este de la Península, que no de España, por lo mismo de siempre (¡Somos insolidarios!) ¡Válgame Dios consagrado, insolidarios! Y nos sacan diez litros de sangre a la semana.

La CADENA SER, o sea, EL GRUPO PRISA, critica abiertamente a los de la COPE (lo mismo que yo, desde siempre) cuando ellos mismos están haciendo parecido juego sucio contra los denominados separatistas, catalanistas e independentistas desarraigados. Los comentaristas tertulianos de esa Cadena y los propios profesionales, desde Gemma Nierga (aquella de ‘ustedes que pueden, dialoguen’), pasando por Ángels Barceló (anti-nacionalista por naturaleza y defensora de las siglas PSOE donde las haya, aunque vaya disimulando y fardando de su catalanidad butiflera mal entendida) y en menor medida el mismísimo Francino, hacen lo mismo que el denunciado Federico Jiménez Losantos, pero en más fino y sin insultos graves. Es decir:
“Zapatero siempre tiene razón. Catalunya anda descarriada y ha de aclararse. No es para tanto el tema de las balanzas fiscales, etc…”.
No es de extrañar que, quién esto escribe, haya cambiado de opinión con respecto a mis simpatías para con la Cadena SER, una emisora que he escuchado desde siempre. Lo mismo me ocurre con el diario El País. Ambos medios de comunicación siempre han tenido una tendencia (como todos) pero en los últimos tiempos se han decantado demasiado hacia esa tendencia. Por tanto; he dejado de escuchar a la SER (y a la COPE hace tiempo) y he dejado de leer El País, diario que lo más afortunado que ha hecho en el último decenio es poner el punto a la í de País. Cierto que esto de los medios de comunicación son cuestiones de Estado, pero por favor disimulen un poquito más.
Otro medio del mismo grupo Cuatro TV, es el encargado directo del nuevo nacionalismo español: el deporte. Un deporte acompañado de himno y bandera ‘monocolor’ y exaltaciones casi religiosas y xenófobas. Claro que, a quién tanto te ha dado, has de tener contento. Vean, vean estos días TV 1…

Está más claro que el agua, que ante tantos desvaríos, rompimientos de las leyes, promesas incumplidas (Rodalías, Estatut, financiación autonómica) y mentiras de los socialistas españoles y sus acólitos del PP y del Grupo PRISA, con la ayuda inestimable de la COPE de la Conferencia Episcopal Española, están empujando a los ciudadanos de Catalunya a un enfrentamiento abierto de consecuencias incalculables con las autonomías que se autodenominan “españolas”.
Mi amigo Miguel Portal (vicepresidente del Els Altres Andalusos, a quién saludo desde aquí) ya anunció en su día, hace años, que se estaba entrando en un terreno muy peligroso cuando se margina a Catalunya de forma tan descarada. Más de un político lo ha reafirmado. El asunto saltará con la entrada en juego de la sociedad civil.

Señores del Gobierno español:
Dejen de mentir, dejen de embaucar, dejen de incumplir las leyes, dejen de robarme el dinero de la nómina, destinado a la formación profesional de los trabajadores, para pagar Deuda del Estado (800 millones de € este año). Inviertan más en mi comarca (Baix Llobregat) y dejen de engrosar las arcas de aquellos que, aún recibiendo dinero a espuertas desde hace más de treinta años, no levantan cabeza ni a tiros y presumen de que “sus hijos no tienen que ser adoptados”. Evidentemente visten, calzan, tienen ordenadores y camisitas nuevas, a costa de los ilusos y pedigüeños de los catalanes. Encima le ponen una querella a un señor de Tarragona por “levantar la voz”.
“¡¡Callen y paguen, no repliquen. Pandilla de desgraciados!!” Esa es su forma de pensar que no variarán hasta que reciban un merecido escarmiento.
Y he aquí que nuestra respuesta es siempre e invariablemente la misma: ¡Protesto Señoría! Y su Señoría (España) admite o no admite la protesta. Vamos bien.

Por todo ello, lo más natural del mundo es que antes de que acabe este año 2008, va a tener lugar en Catalunya el acto de protesta (¿ruptura?) contra La España Uniformada más importante de los últimos 30 años. Y si no, al tiempo. Yo estaré allí y en primerísima, fila como siempre.

Pedro Morón de la Fuente
President de l’Associació Catalònia Acord
Sant Boi de Llobregat
Tel. 639047788

Nota: Este artículo puede ser publicado o reproducido en cualquier medio de comunicación citando la procedencia.

OPINIÓ I CRÍTICA D´UN CATALÀ A LONDRES SOBRE ELS DISCURSOS D´EN JORDI PUJOL EN AQUELL PAÍS.

Encaixisme pujolià a Londres.

Malament ho ha de veure el Molt Honorable Sr. Pujol quan ha de venir aLondres, la imperial, a presentar les seves memòries i ens ha de recordarals catalans emigrats una vegada i una altra que "Catalunya és Espanya", queCatalunya no entrarà en crisi i que es refarà més aviat que els altres, quela investigació i recerca en aquell país és capdavantera al món i delsperills de la immigració, i enmig de tics i d'altres gestos que en qualsevolaltre persona mereixerien atenció mèdica urgent, persevera en la sevaintenció encaixista a Espanya. Com si la intel·ligència se'ns esborrés uncop hem travessat la frontera de la Jonquera! Mare de Déu, que si algunacosa ens ensenyen en aquest país es a pensar! Per això diem sí a Europa i almón i NO a Espanya.

Molt em temo que a en Jordi Pujol li ha de fer molta por que els catalansrecordem la figura catalanista i nacionalista dels Josep Maria Batista iRoca, Josep Trueta, Carles Pi i Sunyer, entre tants i tants d'altrespatriotes que un cop acabada la guerra d'Espanya es varen exiliar aAnglaterra. N'hi ha que fins i tot posaren la seva vida en perill per aquestnou pais, com en Carles Busquet i Morant, que va acabar sent condecorat perles seves accions durant la 2a Guerra Mundial per la reina Isabel II. Ni unasola paraula de recordatori per a aquests patriotes que mantingueren encesala flama catalanista en organitzacions com l'Anglo-Catalan Society durant lallarga nit franquista. Aixo sí, Espanya, Espanya, Espanya durant tot eldiscurs, ben alt i ben clar: Espanya! Només li faltava dir-ho en castellà!
Ini una sola paraula d'aquests catalans -els altres catalans, que en podriemdir-, aquells que no es doblegaren i ens marcaren el camí a seguir. No noteuque alguna cosa falla?Sr. Pujol, no vingueu a Londres a explicar-nos que els catalans necessitemuna entitat més gran que ens representi, perquè els catalans del Regne Unitja en tenim prou d'entitats grans que ens representen. Primer que tot,necessitem saber que Catalunya encara es recorda de nosaltres: o ésCatalunya qui ens representa, o és la Gran Bretanya i el món sencer.Espanya? No em feu riure.
De fet, estem en una entitat que ha estat, iencara és, molt més gran que tota la vostra entitat espanyola junta i encaraens quedem curts, que s'estén pels 5 continents, cosa que Espanya mai no hiva arribar. Una entitat on s'ensenya a les persones a ser independents i avalorar la llibertat per a avançar per sobre de totes les coses, unallibertat que no podríem tenir, ni de bon tros, en aquell país del Sudd'Europa que molts identifiquen amb l'Àfrica, on la llibertat s'usa perinsultar, esquarterar i, si s'escau, eliminar tant físicament compsicològicament qui n'és desafecte.I si us plau, Catalunya es defensa des d'on faci falta: al Regne Unit, aEuropa, a Amèrica, o al món sencer.
Allà on hi hagi un català, hi haurà quidefensi Catalunya. No anem sobrats d'efectius i tant se val si som autòctonso catalans d'adopció. No serà que al viure a l'estranger em fa ser menyscatalà, no? O és que a l'estranger s'elimina aquella mena de pecat originalque tenim els catalans pel sol fet d'haver nascut catalans? Aquella frasevostra "Catalunya es defensa des d'allà", dita a Londres, resulta massaofensiva per als catalans a l'estranger. Entre d'altres coses perquè elsanglesos tambe ens consideren immigrants, perquè ho som immigrants al RegneUnit, no? Ai las! Perillosos! El país europeu amb la taxa més grand'immigrants, on s'ajunten gairebé totes les nacionalitats del món i on lagran majoria d'estrangers viuen segons les normes i aprenen la llengua de laterra. No hi veieu el contrasentit? Com pot ser que a un país la immigraciósigui un perill i a l'altre no? Jo crec que és perquè al Regne Unit tenenles eines per a aconseguir que els immigrants s'acullin als usos i costumsbritànics i a Catalunya hem d'esperar que ho facin de bona fe i acontracorrent, i encara hi afegiria que malgrat els propis catalans.

Sr. Pujol, si heu de venir a Londres a fer aquesta mena de discursos, mésval que us quedeu a casa. Ja no esteu per a aquests viatges amunt i avallper Europa, que quan ereu President, encara tenien contacte amb la realitatja que tenieu dades reals. Molt em temo que ara manegueu dades de 3a o 4a mài que voleu tocar més temes dels que en teniu coneixement, potser no teniul'assessorament adequat, o potser us heu quedat desfasat en el temps. Ja hova dir l'eminent Carles M. Espinalt, "la Història posarà Jordi Pujol com undels grans traïdors a Catalunya".

Jordi Margalef i TurullCatalunya Accio Regne Unit24 de juny del 2008
---------------

EL PARLAMENT BASC APROVA LA LLEI DE CONSULTA POPULAR.

El parlament basc aprova la llei de consulta popular.

Hi han votat a favor els diputats de PNB, EA, EB, Aralar i un diputat de l'esquerra independentista · Ibarretxe diu que no hi ha marxa enrere perquè el poble basc decideixi el seu futur
El parlament basc ha aprovat la llei de consulta popular (pdf) impulsada pel govern, amb els vots favorables de 34 diputats, els d'PNB, Eusko Alkartasuna, Ezker Batua, Aralar i un dels nou de l'esquerra independentista basca. Set diputats independentistes s'han abstingut i un s'ha absentat de la votació. Hi han votat en contra els 33 diputats de PSE i PP. Juan José Ibarretxe ha fet la presentació del projecte, defensant-ne la legalitat i la legitimitat (vegeu un fragment de la intervenció). El govern convocarà la consulta el 25 d'octubre.

'No som davant d'un problema jurídic, legal i democràtic', ha dit Ibarretxe. També ha retret al president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, haver amenaçat d'aturar de totes maneres la consulta, per més que l'aprovi la majoria del parlament basc. 'Com es pot amenaçar amb paralitzar una consulta fins i tot abans de saber quina és la decisió que pren el parlament basc?', s'ha preguntat. Tot amb tot, ha subratllat que aquest procés ja no pot fer marxa enrere: 'Al marge del resultat del debat d'avui, hem obert un camí. La porta perquè el poble basc decideixi el seu futur és oberta per sempre'.

El parlament ha aprovat el projecte de llei amb majoria simple i, per tant, n'hi ha hagut prou amb el vot favorable d'un parlamentari de l'esquerra independentista per desempatar entre els diputats favorables i els contraris. Aquest mecanisme ja es va fer servir fa quatre anys, quan el parlament basc va aprovar el 'pla Ibarretxe'. El govern espanyol ho recorrerà La vice-presidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ja ha dit que recorrerà la llei al Tribunal Constitucional espanyol un cop sigui publicada al Butlletí Oficial del País Basc (BOPB) perquè és anti-constitucional. 'Serà recorreguda i suspesa', ha pronosticat. La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, ha dit que també hi presentarà un recurs i ha demanat al govern espanyol que demani al Tribunal Constitucional que suspengui la llei immediatament. La llei La sessió extraordinària del ple del parlament basc d'avui tenia d'únic punt del dia l'aprovació del projecte de llei.

En la consulta, que té l'ànim de consultar els bascos si volen que s'obri un procés per a negociar la pau i normalitzar Euskadi políticament, el govern basc vol fer dues preguntes als ciutadans. Primera: 'Esteu d'acord a donar suport a un procés de final de la violència dialogat si, prèviament, ETA manifesta inequívocament la voluntat de posar fi a la violència per sempre?' Segona: 'Esteu d'acord que els partits bascos sense exclusions comencin un procés de negociació per a arribar a un acord democràtic sobre l'exercici del dret de decidir del poble basc i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans de final del 2010?'

Extret de Vilaweb:http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2912497

Intervenció d'Ibarretxe al Parlament Basc: ****** (Escolteu-ho)http://www.vilaweb.tv/?video=5307Full de Ruta:http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/fullderuta.pdf

ENTREVISTA MOLT INTERESSANT AL LINGÜISTA MADRILENY JUAN CARLOS MORENO CABRERA.

LA ENTREVISTA JUAN CARLOS MORENO CABRERA, CATEDRÁTICO DE LINGÜÍSTICA
Juan Carlos Moreno Cabrera: "El nacionalismo español es el más excluyente".

El autor de El nacionalismo lingüístico opone argumentos a los de los firmantes del Manifiesto por la lengua común.
¿Los firmantes del Manifiesto por la lengua común yerran?

--No. Son coherentes con una ideología nacionalista: el nacionalismo lingüístico español. Pero no dicen nada novedoso...

--¿Qué quiere decir?

--El manifiesto tiene unos fundamentos similares a los expuestos por la Real Academia Española en un escrito que elevó al presidente de las Cortes en 1978. Pedía que, en el artículo segundo de la Constitución, el que habla de las lenguas españolas, constase que el castellano es la lengua española por antonomasia.

--La petición no fue aceptada.

--¡Pero se actúa como si lo hubiera sido! Las demás lenguas españolas están en un segundo plano. Se las considera menos útiles, regionales, minoritarias. Ahora eso se repite en el manifiesto, que empieza diciendo que existen lenguas españolas, pero que hay una que está por encima, que es la lengua de la comunicación, la democracia, la ciencia. En la nueva versión incluso se le da un enfoque economicista, se la asocia a una "inversión en capital cultural".

--El castellano gana en hablantes.

--Cuando una lengua se expande se debe a cuestiones políticas, no a razones lingüísticas. No es más apta ni más rica ni mejor. ¿Y cómo se enmascara esto? Diciendo que la lengua española tiene una serie de valores intrínsecos superiores a las demás. El manifiesto insiste en eso.

--Detrás están Vargas Llosa, Pombo, Savater... ¡Iker Casillas!

--No se dan cuenta de que lo suyo es una ideología ferozmente nacionalista. El gran problema de esta ideología nacionalista es que no es concebida como nacionalista. Se la concibe como ideología cívica. No tiene valores étnicos, ni identitarios y, por eso, se asocia el español con "libertad" y "democracia", cosa que despoja automáticamente a las otras lenguas de esos valores. La manipulación es terrible, pero lo peor es que la gente no es consciente de esa manipulación. El nacionalismo español es el más radical y excluyente.

--Ellos dicen que los derechos pertenecen a los ciudadanos, no a los territorios.

--Son los mismos que ven natural que el español sea oficial en todo el territorio. En la ideología nacionalista española el castellano es el español. Y a los que hablamos español nos parece muy bien, pero el apoyo que le da el Gobierno no tiene como objetivo apoyar a los españoles sino hacer de menos a las otras lenguas.
--Usted, madrileño sin mácula, admite haber tenido prejuicios.

--Los tuve, pero un mayor conocimiento de la realidad lingüística me ayudó a eliminarlos. Me duele que mis colegas, que saben lo mismo que yo, no luchen en esa dirección. La ciencia no es una disciplina inmune a las relaciones de poder.

--Dé un argumento inapelable.-

-La lengua correcta, la de la RAE, la del diccionario y la gramática, no es una lengua real. La gente piensa que la lengua coloquial no es más que una realización imprecisa de ese modelo. Y no es así. Es el modelo el que se basa en la lengua hablada.

--Prosiga.

--Se dice que el español tiene 450 millones de hablantes. ¿Dominan todos la lengua estándar culta? No. Tiene muchísimas variedades.

--De acuerdo.

--No se puede decir que el catalán o el vasco son un conjunto de hablas, porque el español también lo es. Ocurre que, de todas las variedades, se seleccionó lo que se llama un dialecto, el castellano, y se lo asoció con la construcción de un Estado supranacional, central y fuerte. Por tanto, el español es una especie de idea de carácter político que se estableció basándose en el dialecto castellano.

--¿Cuándo empezó todo?

--En el siglo XIII, el castellano empezó a usarse en la corte de Alfonso X para cuestiones administrativas. Conforme se unieron los reinos y Castilla adquirió poder, el dialecto castellano, que no tenía valor literario, se impuso como modelo, asociado al poder central.

--Demasiado tiempo ha pasado. ¿Ve alguna solución?

--España es un Estado multinacional y es evidente que hay un derecho de autodeterminación que es absolutamente necesario respetar. La situación mejorará cuando los pueblos vasco, catalán y gallego decidan cómo quieren ser. Lo que no es de recibo es que el Parlamento catalán esté secuestrado por el español. Cada vez que toma una decisión, el Parlamento español se inventa artículos de inconstitucionalidad.-

-¿Algún antepasado catalán?

--No. Solo quiero defender mi lengua, que no se la asocie a imposición ni a imperialismo alguno.

--Señale un error de los catalanes al plantear su defensa de la lengua.

--Les reprocho que no hayan sido más intransigentes en su uso. Deberían hablarlo en Madrid. En el Congreso. En las entrevistas.

QUAN ESPANYA COMENÇA A SEMBLAR SÈRBIA.

Quan Espanya comença a semblar Sèrbia. (Article d´en V. Partal).

Si durant anys el nacionalisme espanyol s'expressava d'una manera encara moderada, acceptant un cert bilingüisme i aparentant una certa imatge 'amable', la careta cau aquest 2008 tan espectacularment que haurem d'apuntar-ho als llibres d'història. El manifest contra el bilingüisme o les reaccions al document del conseller Castells sobre l'espoli fiscal marquen un camí nou que acosta el nacionalisme espanyol a la història recent del nacionalisme serbi. Amb alguns paral·lelismes concrets que fan feredat.
Aquest manifest lingüístic que reclama la superioritat de l'espanyol significa un canvi de nocions socials. Hom ja no proclama la conveniència del bilingüisme en les zones amb llengua pròpia de l'estat; allò que reclama és la reculada de les altres llengües. Deixa d'existir la preocupació formal que hi havia fins ara per la convivència, a la qual hom ja no apel·la de cap manera. Ara la crida va a la superioritat demogràfica dels parlants de l'espanyol, reclamant-ne la imposició pura i simple. Demogràfica.
I en aquest sentit, el manifest recorda molt el famós Memoràndum publicat l'any 1986 per l'Acadèmia Sèrbia de les Arts i les Ciències, memoràndum que serví de base ideològica a Milosevic i que acabà portant a la guerra, a la independència de totes, però totes, les àrees no purament sèrbies de l'ex-Iugoslàvia i a l'aïllament internacional de Sèrbia. Aquell memoràndum, per exemple, afirmava, contra la realitat, que els únics que no tenien dret a usar la seua llengua eren els serbis que vivien en territoris 'bilingües' i reclamava la primacia imposada del serbo-croat sobre totes les altres llengües, i que tot allò que no fos afirmar aquesta idea era 'particularisme' i 'antidemocràtic'.
El missatge que inspirava aquell manifest i el que inspira el manifest espanyolista és el mateix: creure que hi ha cultures o llengües que són superiors a unes altres, diguen què diguen o facen què facen els parlants, i exigir la imposició de la pròpia amb mesures legals discriminatòries i, si cal, amb el recurs a la força pública. El Memoràndum del 1986 també posava en relleu allò que els seus autors (intel·lectuals com en el cas del manifest espanyol) consideraven que era una opressió econòmica de Sèrbia per les altres repúbliques. I aquest missatge exacte es féu sentir també molt als mitjans espanyols com a resposta a la presentació de les dades sobre l'espoli econòmic. És la mateixa perversió: la realitat no importa.
I així es va poder veure i sentir gent que la negava obertament, que capgirava les dades o, simplement, que les reconvertia en un discurs espanyolista afirmant que el problema no és que Catalunya, i la resta del país, sofresquen l'espoli fiscal d'Espanya, sinó que Espanya viu ofegada per la potència de les empreses catalanes, que la tenen colonitzada. De nou, un canvi de discurs que implica un canvi de percepcions socials notable. Fins ara ningú, tret de grupuscles aïllats, no s'havia atrevit a dir una cosa com aquesta. Ara ho estem sentint als mitjans de masses i de boca de comentaristes molt violents que arriben a la cridòria.
Confesse que aquesta deriva que prenen les coses em preocupa. Em preocupa, sobretot, perquè va acompanyada d'un augment notable i visible de la violència. L'actitud dels espanyolistes és cada volta més violenta i agressiva i, dels insults, ja han passat a les amenaces o als incidents, com es va veure en l'Eurocopa, malgrat el silenci de la majoria dels mitjans. Però també cal dir que la deriva sèrbia del nacionalisme espanyol és una amenaça sobretot per a ells. A diferència d'allò que passava a l'ex-Iugoslàvia, nosaltres vivim en la Unió Europea i ací no són tolerables ni es permetran de cap manera guerres ni cops d'estat militars o legislatius. I això hauria de fer pensar a algú, a Espanya. Perquè Sèrbia ha acabat sola, empobrida i aïllada. I explicar avui això és fer una pura i simple descripció d'on podrien acabar els espanyols, si continuen amb la bogeria supremacista que els ha agafat.
Vicent Partal

RAFA NADAL, EL NACIOTENNISTA ESPANYOL.

Rafa Nadal, el naciotennista espanyol (ARTICLE DE V. ALEXANDRE).

La història de la humanitat ens demostra a bastament que la singularitat d'un individu en alguna modalitat esportiva, com ara el futbol, el bàsquet o el tennis, no sempre es correspon amb un quocient intel·lectual equivalent. Això fa que molts esportistes d'elit acostumin a identificar la popularitat i els beneficis econòmics de què gaudeixen com a mostra del seu triomf a la vida, fins al punt de creure's tocats per una llum divina que converteix en or tot el que toquen.

El problema s'agreuja quan la singularitat esportiva d'aquests individus, i ara ja parlo concretament del tennista Rafa Nadal, és inversament proporcional a la seva qualitat humana. Aleshores la deriva esdevé patetisme. I no pas perquè Rafa Nadal sigui un nacionalista espanyol -que ho és fins al moll de l'os-, sinó perquè aquest nacionalisme és excloent i prové de l'autofòbia que pateix. A Rafa Nadal li repugnen de tal manera els seus orígens, el seu país, la seva cultura i la seva llengua que s'ha fet un vestit nou per no anar per la vida despullat. I aquest vestit es diu Espanya. Espanya, naturalment, lamenta que una figureta com ell hagi nascut en una colònia i no pas a Castella o a Extremadura, però se sent alleujada quan veu que el tennista no sols professa la religió espanyolista sinó que, a més, la propaga amb el fanatisme del caragirat.

Arribats aquí, per tant, quin millor escenari per exhibir-se que els Jocs Olímpics, el més gran aparador nacionalista del món? En un marc com aquest, Rafa Nadal, naciotennista espanyol per excel·lència, se sent com a casa. Per això, quan va entrar a la sala de premsa de la capital xinesa, va exigir que les preguntes fossin en espanyol o en anglès i es va enfurismar quan un reporter va adreçar una pregunta en català al tennista d'Hostalric Tommy Robredo. Sobre aquest incident l'e-notícies va fer un magnífic editorial amb aquestes reflexions: "D'entrada, el manacorí hauria d'haver guardat silenci, perquè la pregunta no anava adreçada a ell, sinó a Robredo. Era aquest qui havia de prendre la decisió que li semblés més convenient, no Nadal. [...] Per tant, la seva intervenció va ser, com a mínim, una impertinència, imposant el seu activisme lingüístic espanyolista a la resta d'esportistes que es trobaven a la mateixa taula. Si a Pequín, Rafael Nadal s'avergonyeix d'utilitzar la llengua catalana, és molt lliure de fer-ho, però no hauria d'imposar el seu criteri a altres companys".
Hi ha, però, altres consideracions a fer sobre aquesta qüestió. La primera és que el comportament absolutista de Nadal dóna l'exacta mesura de la seva baixa qualitat humana. Què hi fa un esportista d'ideals totalitaris en el marc d'un suposat esperit olímpic? Què hi fa un individu com ell, capaç de menysprear la seva pròpia llengua, en una trobada d'hipotètica germanor internacional? Doncs fa el que ha anat a fer: fer-se perdonar els orígens exhibint el seu autoodi. Fixem-nos que Nadal no en té prou de negar-se a parlar en català, tampoc no tolera que ningú el parli davant seu.

Una altra qüestió que aquest incident ha reflectit és el silenci dels tennistes catalans que hi eren presents, amb Robredo al capdavant. La falta d'autoestima catalana és tan espectacular que no hi va haver ni un sol tennista que gosés posar en evidència l'aprenent de dictador. I és que molts catalans quan van pel món -i el col·lectiu d'esportistes és el més viatger de tots- competeixen per demostrar el grau de domesticació a què han arribat. Creuen que deixant la dignitat a l'armari i callant quan s'insulta Catalunya i la seva llengua són més universals. Per això l'altre dia, a Pequín, mentre un company seu escopia sobre la llengua catalana, ells, solidaris, li reien la gràcia.

ARTICLE DE VICTOR ALEXANDRE SOBRE ELS FETS VERGONYOSOS A LES OLIMPIADES DE BEIJING (XINA).

Totalitarisme xinès i indignitat catalana

El passat 27 de juliol, al parc Di Tan (Temple de la Terra) de Pequín, dintre dels actes previs als Jocs Olímpics que se celebraran en aquella capital a partir del 8 d'agost, va tenir lloc una exhibició de sardanes a càrrec d'una representació nacional catalana formada per dotze dansaires i onze músics de diferents cobles. Aquest acte, organitzat per la Fundació Universal de la Sardana (FUS), una entitat que abans de partir cap a la Xina va ser acomiadada pel president del Parlament, Ernest Benach, no va poder exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional per prohibició expressa de les autoritats xineses.

De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa "espanyola". No havia passat mai, això. La Fundació Universal de la Sardana, a banda d'organitzar la ballada de sardanes més multitudinària de la història el 1992, amb motiu dels Jocs de Barcelona, havia actuat en els actes previs als Jocs d'Atlanta, el 1996, als de Sydney, el 2000, i als d'Atenes, el 2004, sense que la presència de la bandera i altres símbols catalans suposessin cap problema.

Aquesta vegada, però, no ha estat així perquè hi ha hagut una coincidència d'interessos hispanoxinesos. S'han trobat dos nacionalismes que tenen la mà trencada en qualitat d'escanyapobles. La clàssica cerrazón espanyola casa molt bé amb l'encegament xinès. Amb tot, n'hi hauria hagut prou amb una recomanació de les autoritats espanyoles perquè les xineses haguessin donat via lliure a la FUS. Però, és clar, si en lloc d'això els dius a porta tancada que "aquests catalans volen el mateix que el Tibet" ja has aconseguit el que volies. Al capdavall, la unitat de destí de la Xina, com l'espanyola, és d'arrel divina i necessita mostrar-se solidària amb la tirania. Altrament, no es reconeixeria en mirar-se al mirall.
Tanmateix, una cosa és el comportament de les autoritats xineses, en connivència amb les espanyoles -"Si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, i una altra el de la FUS. Si als primers els ha faltat cultura democràtica, els segons han demostrat molt poca dignitat. És molt lloable l'objectiu de la FUS de difondre la sardana arreu del món, però d'un patetisme esborronador amagar-ne la identitat. Hom els diu "us escoltarem sempre que renuncieu a ser qui sou" i ells s'hi avenen amb la submissió pròpia d'un esclau. Magnífic. Tot un exemple a seguir. Si, a més, els haguessin demanat que ballessin a la gatzoneta també ho haurien acceptat. "Ja que som a la Xina...", oi?
Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena, francament, i la incapacitat de la FUS per posar en evidència el totalitarisme xinès i fer-se respectar tot dient "actuarem com a catalans o no actuarem" està en la mateixa línia. Com pot reivindicar-se algú que no creu en ell mateix? El submís, per més raó que tingui, sempre defuig el conflicte.

Per això els membres de la FUS van ser incapaços de crear un conflicte diplomàtic en veure's menyspreats com a catalans. Quin horror portar la contrària a les autoritats xineses, quina vergonya aparèixer en els telenotícies defensant Catalunya, oi que sí? És molt millor ser notícia per fer justament el contrari. És una manera com una altra de cobrir-se de glòria. A tocs de tenora.
http://www.victoralexandre.cat/

CAMPANYA PERQUE L´11 DE SETEMBRE NOMÉS HI HAGI L´ ESTELADA ALS BALCONS DELS AJUNTAMENTS CATALANS.

A partir de l'encertada iniciativa de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès de penjar la senyera estelada per la Diada l'11 de setembre d'enguany, us volem ampliar la proposta d'adreçar als vostres respectius consistoris municipals una demanda de reconeixement a l'impulsor de l'estelada, Vicenç Ballester.

Es tracta ara de multiplicar l'exitosa iniciativa de Vilafranca, que va aprovar en ple de penjar simbòlicament l'estelada al balcó municipal per la Diada d'enguany a tots els municipis dels Països Catalans que així ho vulguin.

Per tal de portar-ho a la pràctica, cada grup municipal interessat ha de fer arribar als seus plens d'abans de l'11 de setembre, una instància similar a la presentada a Vilafranca.

Podeu veure-la, escoltar-la i/o copiar-la al Youtube:
http://es.youtube.com/watch?v=YIgOUpRYNEg

La iniciativa pot causar sensació i la seva repercussió, si és duta a terme massivament, pot causar un impacte d'autoestima molt important.

80 è aniversari de la Constitució de la República Catalana a l´Havana

Vuitantenari de la Constitució Provisional de la República Catalana

L’Havana 1928

L’adveniment de la dictadura del general Primo de Rivera ( 1923-30) comportà la persecució del moviment obrer, del catalanisme polític, i dels elements més simbòlics de la nostra cultura nacional. La dictadura situà la política independentista (separatista es deia aleshores) representada per Estat Català en una situació de clandestinitat forçosa.

Després de Prats de Molló (1926) i de l’èxit aconseguit en internacionalitzar la voluntat d’independència d’un ampli sector de la societat catalana encapçalada per Francesc Macià, el seu líder carismàtic, s’imposava un procés de reflexió i de reorganització de les forces, de fixar línies tàctiques i estratègiques.

El 16 d’agost del 1928 arribaren a l’Havana procedents de Xile F.Macià i el seu inseparable col·laborador Ventura i Gassol. Des de primers de gener, havien visitat tots els nuclis i entitats catalanes de l’Amèrica del Sud. Tres mesos abans havia arribat a Cuba Josep Carner –Ribalta, per tal de fer els preparatius de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, en aquesta Assemblea s’exposarien dues ponències : la de J.Conangla sobre el projecte de Constitució Provisional de la República Catalana, inspirada en els més avançats conceptes jurídics de la Constitució nord-americana, i la J.Carner -Ribalta que proposava la formació d’un partit que integrés en un nucli fort tots els partidaris de la independència de Catalunya

Aquest és l’objectiu de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, celebrada al Centre Català de l’Havana, els dies 30 de setembre i 1 i 2 d’octubre del 1928, enguany fa vuitanta anys.

El text sobre la Constitució Provisional de la República Catalana és un document legal que fixa les bases jurídiques que regularien la vida política de l’Estat Català fins a la formació del Parlament.
El redactor fou Josep Conangla i Fontanilles ( Montblanc 1875- l’Havana 1964), una personalitat amb sòlids coneixements jurídics, cofundador de la revista la Nova Catalunya J.Conangla havia enviat 36 preguntes a totes les comunitats catalanes d’Amèrica, per a recollir les seves opinions sobre el projecte de Constitució que s’havia de presentar a l’Assemblea, l’objectiu era tenir un Estat propi que assegurés els drets democràtics individuals i col·lectius i la pràctica de polítiques socials avançades.

El text té 36 títols, dividits en 302 articles, se’n feu un tiratge de 10.000 exemplars, i fou aprovat el 2 d’octubre de 1928

Volem reproduir l’article primer del Títol I que tracta : Del règim polític de Catalunya:
Article I.-El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern la Republica democràtica representativa
Ara, immersos en un model Autonòmic esgotat, potser seria el moment d’analitzar com a alternativa, la línia de treball realista que fixaren els nostres polítics en aquesta Constitució.

Agustí Barrera

Bibliografia

Conangla i Fontanilles, J.- La Constitució de l’Havana i altres escrits.- Edicions de la Magrana. Barcelona 1986

Ferran Oliva, JM.- La Constitució Catalana de l’Havana.- Pagès editors. Lleida 2005

http:// webs.racocatala.cat/ cat1714/consthavana.htm