divendres, 31 de juliol del 2009
ESCÒCIA CAMINA CAP A LA INDEPENDÈNCIA.
JIM MATHER MINISTRE D'EMPRESA, ENERGIA I TURISME D'ESCÒCIA
«La independència d'Escòcia és inevitable»
Com a ministre del govern del Partit Nacional Escocès, està convençut que la millor opció per al futur polític i econòmic del país és la independència. Defensa el dret dels escocesos a l'autogovern i assegura que qualsevol altra opció és una pèrdua de temps i de diner
Mather, que s'encarrega de dialogar amb el sector empresarial com a cap de la cartera d'Empresa, Energia i Turisme, assegura que qualsevol altra opció que no sigui la independència és una pèrdua de temps i de diners. De fet, el ministre critica la poca neutralitat de l'informe de Calman, que, a proposta dels partits no nacionalistes del Parlament d'Edimburg, recomana una ampliació de competències per al país però rebutja la independència. Cansat que es digui que Escòcia és incapaç de sortir-se'n sense la Gran Bretanya, Mather defensa el dret dels escocesos a decidir el futur i a gestionar els recursos naturals propis, especialment el petroli.
- La Calman Comission proposa una ampliació de competències per a Escòcia. És un pas endavant?
-«Sí, però hi ha una solució molt més elegant. La independència i la completa autonomia fiscal per a Escòcia. Qualsevol informe com el de Calman és complex i només retarda el que és inevitable: que Escòcia controli el propi destí, que sigui independent. El 2004 un altre informe suggeria el federalisme fiscal, però era una opció massa complexa i costosa. Nosaltres anem pel dret i som clars; volem controlar directament la nostra economia, per fer-la més eficient.»
-Tan malament va, l'economia escocesa?
-«Els números parlen per si mateixos. En els darrers trenta anys Escòcia ha crescut un 1,8 per cent de mitjana per any, mentre que la resta del Regne Unit ha crescut un 2,3 per cent; Noruega, un 3,1 per cent, i Irlanda, un 5,2 per cent. Hi ha hagut un període d'un creixement molt baix, mediocre. Algunes parts d'Escòcia han tingut registres encara pitjors, perquè l'1,8% de creixement anual inclou la revolució dels serveis financers, el descobriment del petroli o l'explosió de la indústria tecnològica. Moltes parts d'Escòcia no se n'han beneficiat.»
- Per què?
-«Hem tingut un creixement molt baix perquè el control de l'economia és a Londres. Juguem un partit desigual, perquè tots els recursos se'n van cap allà. El centre de decisió, els propietaris de les empreses, els beneficis, el capital, els nous talents..., tots marxen. Necessitem tenir el nostre poder de decisió en matèria econòmica per anivellar el partit. Volem fer Escòcia més competitiva, retenir la riquesa aquí.»
-Però hi ha qui assegura que una Escòcia independent és inviable econòmicament...
-«Diuen que Escòcia és massa petita, massa pobra i massa estúpida per ser independent. Que és massa ineficient per sortir-se'n tota sola. L'estupidesa és en aquests plantejaments. És clar que una Escòcia independent és possible.»
-En què s'equivoquen, doncs?
-«Un dels poc països del Primer Món amb recursos petroliers no és viable econòmicament? Tenim universitats prestigioses, aquí s'ha forjat la Il•lustració i el liberalisme econòmic d'Adam Smith, tenim 5,1 milions d'habitants que parlen anglès en l'era del coneixement. I no som viables? És impossible, tot són oportunitats.»
-De moment, però, la Calman Comission recomana que la gestió del petroli continuï a les mans del govern de Westminster, a Londres.
-«El petroli forma part dels recursos naturals d'Escòcia, i el volem gestionar directament des d'Escòcia. El problema de la Calman Comission és el de sempre: rebutjar l'oportunitat que gestionem els nostres recursos naturals, i a més, no considerar la independència com una opció de futur per al país.»
-Per què no ho fan?
-«Diuen que l'informe estaria polititzat si considerés la independència. Però està polititzat precisament perquè l'exclou. Si analitzes totes les opcions, fas un informe apolític, neutral, just, raonable; però si només mires alguna de les possibilitats i n'exclous d'altres, l'informe és injust. Això només pot passar a Escòcia, no té cap mena de sentit. Com poden dir que formen una comissió objectiva per examinar el futur d'Escòcia, si només examinen les opcions que més els interessen? És una actitud deshonrosa i vergonyant.»
-El lobby empresarial CBI diu que en plena crisi econòmica no és el moment de pensar en més competències econòmiques o en la independència...
-«Pel CBI, mai no el serà, el moment, perquè tenen una perspectiva molt britànica. Si volem optimitzar els resultats econòmics del país, com abans tinguem a les mans tots els mecanismes per fer-ho, com abans siguem independents, millor. Per què ho hauríem de retardar?
-Segons ells, perquè en el marc de la Gran Bretanya serà més fàcil per a Escòcia sortir de la crisi econòmica.
-«L'argument és d'una arrogància digna de les organitzacions centralistes de Londres, incloent-hi el govern de Westminster. El govern britànic ens diu: ?Us hem ficat en aquesta crisi, i per tant som els únics capaços de fer-vos-en sortir.' No m'ho crec.»
-No és veritat?
-«Si tinguéssim el control de les decisions polítiques i econòmiques a Edimburg, Escòcia seria molt més eficient. És més, fins i tot si heretéssim tota aquesta crisi que ells han provocat, estaríem molt més ben capacitats per sortir-ne, perquè tenim una visió exclusivament escocesa. Ja hem vist que si hem d'equilibrar els nostres interessos amb els de la Gran Bretanya, els resultats són mediocres.»
-En poques paraules, l'aspiració de la independència és per motius econòmics?
-«Els orígens del nacionalisme escocès tenien un vessant emocional per protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i que la identitat continua sent molt important, encara ho és més l'argument econòmic.»
-Però primer han d'aprovar la llei de referèndums, i necessiten el suport de l'oposició. L'aconseguiran?
-«Hem ofert incloure en el referèndum una opció per a la independència i una altra que reculli les propostes de la Calman Comission, que defensa l'oposició. Ja s'ho faran, si finalment neguen al poble escocès el dret a decidir sobre el seu futur.»
-I què en pensen, els ciutadans?
-«Els petits comerciants, els treballadors, els pensionistes, tothom entén que és impossible millorar si l'únic que pots fer és gestionar un pressupost. Sense poder de decisió som un país gens òptim. El missatge ja és al carrer, la gent en parla, veu el potencial d'Escòcia, sobretot quan la comparen amb petites nacions independents com ara Noruega, Dinamarca i Finlàndia.»
-Se'ls veu molt decidits cap a la independència, més que els catalans...
-«A Catalunya es treballa de valent pels objectius catalans, i a Escòcia, pels escocesos. Plegades podem obtenir una combinació d'idees molt poderoses sobre què hauríem de fer o on hauríem de pressionar per aconseguir els objectius que busquem.»
-Compartir experiències?
-«Volem reconnectar Escòcia amb la gent de Catalunya, però també de Flandes i el Quebec. I és lògic, perquè afrontem reptes semblants. Hem de mantenir unes bones relacions amb les grans nacions del món, però també amb la gent que ens entén i que nosaltres entenem.»
-Potser el que no els entendria és l'Estat espanyol. Li sembla que en el cas d'una Escòcia independent Espanya la reconeixeria?
-«Espanya, com Anglaterra, és un estat bo i generós. Esperem rebre un suport pragmàtic i sensible de l'Estat espanyol cap a la condició d'Escòcia com a país independent.»
-Ara per ara no reconeix Kosova, per exemple...
-«Deu tenir arguments, però tinc molt clar que hi ha una tendència cap a països més petits, amb més autonomia i amb un control més directe de la política. Espanya haurà d'acceptar Escòcia com a país independent, i també qualsevol que vingui després, fins i tot si implica un canvi d'identitat dins de l'Estat espanyol mateix.»
diumenge, 26 de juliol del 2009
LA RESPONSABILITAT QUE AQUEST POBLE NO SE SENTI SUBORDINAT A CAP ALTRE.
Cal rellegir, perquè és interessant, el resum del discurs de Joan Solà davant el parlament de Catalunya.
El parlament admet per primera volta, amb Joan Solà, la intervenció d'una personalitat al ple
Solà va dir als diputats que tenien 'la responsabilitat de fer que aquest poble no se sentís subordinat a cap altre'
El lingüista Joan Solà, en una intervenció al Parlament de Catalunya, va instar els parlamentaris a emprendre accions per tal que el poble català no se sentís subordinat a cap altre. Aquesta era la primera vegada que, emparant-se en l'article 178 del reglament de la cambra, el parlament convidava una personalitat, notable per la seva 'significació institucional, política, social, científica o cultural', a intervenir davant seu. (Vegeu-ne el vídeo.)
Solà va concretar: 'Els polítics s'han de demanar si volen que siguem un país normal o no'. La solució és difícil, però hem passat anys 'sense voler-la afrontar des de l'arrel i posant pedaços'. (Llegiu-ne el discurs). També va explicar que la llengua catalana no estava bé de salut política, social ni filològica. Sobre la salut política del català, va advertir que era imprescindible i urgent de modificar les regles de relació amb Espanya i que la negociació de l'estatut i del finançament havien fet aflorar una sensació de subordinació i dependència com a poble.
Com Suïssa, Bèlgica o el Canadà
En relació amb la salut social de la llengua, va dir que es parlava català a les aules, però no al pati i que fallava un sistema educatiu que no podia promoure el català. Que feia trenta anys que es reclamava el català a Europa perquè no es podia reclamar allà on calia fer-ho: al Congrés dels Diputats espanyol.
Per últim, en relació amb la salut filològica, Joan Solà va subratllar que hi havia una degradació de totes les estructures de la llengua i que els mitjans de comunicació no ajudaven a millorar-la pel mal ús que en feien. A sobre, la mala salut filològica del català no era tinguda en compte en el debat de la llengua. Solà va dir: 'Ens caldria una situació lingüística semblant a Suïssa, Bèlgica i el Canadà'.
Solà, actual vice-president del IEC, va rebre a principi de juny el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes amb què Òmnium Cultural distingeix una persona que ha contribuït a la vida cultural del nostre país. No fa gaire Solà va publicar 'Plantem cara', un recull d'articles (la Magrana). Vegeu l'entrevista que va fer-li VilaWeb TV arran de l'aparició d'aquest llibre.
dijous, 23 de juliol del 2009
EL FINANÇAMENT I LA "BONA VOLUNTAT" DE LA LOFCA.
El finançament és un tema amb molt poca concreció, amb molta especulació, poques xifres i molta "bona voluntat" de les parts negociadores (que son més de dues).
L´entrevista a en Puigcercós a Vilaweb ens apropa més a la realitat i toquem més a terra.
Haurem d´esperar la "bona voluntat" del PP o del PSOE de torn que governin a Espanya ?
Si abans no ens convencia l´acord de finançament, ara ens convenç menys.
Puigcercós: 'No tenim la menor certesa que aquest acord de finançament es compleixi'
El president d'Esquerra Republicana relata les últimes hores de negociació del pacte i preconitza de seguir atentament la redacció de la LOFCA
En un clima de confrontació política entre el govern i l'oposició i just abans del ple monogràfic sobre finançament al Parlament de Catalunya, el president d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, fa un judici en aquesta entrevista del nou acord de finançament aprovat el 15 de juliol. I proposa de 'seguir molt atentament la redacció de la LOFCA', la llei que ha de regular el nou model, perquè 'no tenim la menor certesa que l'acord es compleixi'.
Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3612897
dimecres, 22 de juliol del 2009
PERILLOSOS PACTES PP-PSOE. MONTJUÏC.
LA BONA SINTONIA EN CLAU ESPANYOLISTA ENTRE PP I PSOE ES NOTA JA EN ALGUNS ASPECTES A L´AJUNTAMENT DE BARCELONA, EL CAS ÉS EVIDENT EN EL TEMA DE MONTJUÏC.
Més d´un articulista ha escrit que Barcelona és el lloc de proves d´aquesta bona sintonia PP-PSOE, el més preocupant és que després s´intenti traspassar a la Generalitat, com ha passat en altres llocs.
PSC i PP forcen la presència del Ministeri de Defensa al castell de Montjuïc
El ple municipal aprova definitivament els estatuts del nou Centre per la Pau
El ple de l'Ajuntament de Barcelona aprovà ahir definitivament la presència del Ministeri de Defensa espanyol al castell de Montjuïc, mercès als vots del PSC i del PP. Els estatuts del nou Centre per la Pau que s'erigirà al castell ja foren aprovats en primera instància el mes d'abril passat també amb els vots del PSC i el PP, però aleshores es va obrir un període de presentació d'esmenes que ahir es tancà sense cap canvi significatiu.
Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3602356
dilluns, 20 de juliol del 2009
CONTINUARÀ L´EXPOLI FISCAL (NO ELS ENGANYEM).
Va bé escoltar l´entrevista de Vilaweb a tres persones crítiques amb el nou finançament, l´adreça la teniu al final de la noticia.
Especialment clar va estar l´article d´ahir al diari El Punt, a la part d´economia, de l´Alfons López Tena, allà tenia més espai per explicar alguns raonaments que en una entrevista curta.
VilaWeb TV entrevista Muriel Casals, Francesc Sanuy i Alfons López Tena
"Hem fet el negoci del Robert amb les cabres". Això és el que opina sobre l'acord de finançament Francesc Sanuy, tot i reconèixer que la situació és millor de la que hi havia abans. En aquest vídeo tres veus molt conegudes per la seva reflexió sobre el present i el futur polític i econòmic del país hi aporten la seva reflexió. Són Sanuy mateix, l'economista Muriel Casals i el president del Cercle per la Sobirania Alfons López Tena.
Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3609110
Especialment clar va estar l´article d´ahir al diari El Punt, a la part d´economia, de l´Alfons López Tena, allà tenia més espai per explicar alguns raonaments que en una entrevista curta.
VilaWeb TV entrevista Muriel Casals, Francesc Sanuy i Alfons López Tena
"Hem fet el negoci del Robert amb les cabres". Això és el que opina sobre l'acord de finançament Francesc Sanuy, tot i reconèixer que la situació és millor de la que hi havia abans. En aquest vídeo tres veus molt conegudes per la seva reflexió sobre el present i el futur polític i econòmic del país hi aporten la seva reflexió. Són Sanuy mateix, l'economista Muriel Casals i el president del Cercle per la Sobirania Alfons López Tena.
Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3609110
dissabte, 18 de juliol del 2009
CAMPANYA INTERNACIONAL CONTRA SAMARANCH.
Alguns diuen que arriba massa tard. Potser sí.
Però més val ara que quan s´hagi mort :
La Campanya Internacional de protesta pel fet d'ocupar el Sr. J.A. Samaranch la Presidència d'Honor del C.O.I. va agafant cada vegada més empenta...
"El moviment olímpic no pot honorar falangistes"
Des de la seva fundació l’any 1894, el Moviment Olímpic -com a expressió de l’esport mundial organitzat- no ha deixat d’insistir en la necessitat que l’esport fos vist com una gran activitat disseminadora de valors ètics i democràtics arreu del món. Els seus documents fundacionals i de principis, inclouen entre aquests valors la germanor, la llibertat i la igualtat entre les comunitats humanes. Així, la Carta Olímpica, en la seva versió promulgada el 7 de juliol de 2007, parla en el seu primer punt del “valor educatiu del bon exemple i el respecte pels principis ètics fonamentals universals”. Alhora, al seu punt segon, estableix que l’esport ha de ser un mitjà per promoure una “societat pacífica preocupada per la preservació de la dignitat humana”. En paral.lel a això, el seu punt 4 destaca que “la pràctica de l’esport és un dret humà”.
Revelacions documentals fiables, difoses per la prestigiosa revista d’història “Sàpiens” -amb seu a Barcelona- confirmen ben clarament que Juan Antonio Samaranch, president honorari de l’actual Comitè Olímpic Internacional, té un passat feixista i de clara col.laboració amb el règim totalitari del General Francisco Franco a l’Estat espanyol. Ho confirma sense cap gènere de dubte la fotografia que reproduïm més avall, reproduïda de l’esmentada revista, de la què importants historiadors han avalat la certesa documental. Nosaltres sincerament considerem que aquest fet fa del tot incompatible i incongruent que el Sr. Samaranch pugui continuar ostentant el càrrec de President Honorari del Comitè Olímpic Internacional. És per això que us demanem que us adheriu, personalment -o com a entitat- a la campanya internacional per exigir-ne la dimissió immediata. Us ho demanem pel bé de la democràcia i de l’esperit de germanor que ha d’imperar entre els pobles que conformen la gran família de l’esport mundial. Si l'any 1948 el hongarès Nikolas Hurthy va ser expulsat del C.O.I. per haver donat el seu suport al règim nazi de Hitler i si l'any 1950 també ho fou l'italìa Giorgio Vaccaro per haver donat el seu suport a Benito Mussolini, és lógico que el Sr. Juan Antonio Samaranch també sigui suspès del seu càrrec "honorari". No fer-ho seria un insult per a tots els demòcrates i per a totes les víctimes del règims feixistes del món. Voldríem afegir, a més, que en demanar aquesta suspensió ho fem amb el suport d'entitats tan importants del moviment de recuperació de la Memòria Històrica com ho són l'Amical Mauthausen de Barcelona o el Fòrum de la Memòria del País Valencià, responsble de la troballa d'una de les fosses comuns més grans del segle XX), entre d'altres entitats de defensa dels Drets Humans. No podem deixar que el Sr. Samaranch arribi al final de la seva olímpica carrera sense haver expressat aquests sentiments com a persones sense por d'anar contracorrent. La veritat és el que sempre ha de lluir.
Atentament,
Democràcia i Dignitat a l’Esport/ Democracy and Dignity in Sport
Pimeres persones destacades en signar el Manifest (fins el 23.6.2009):
Josep Maria Terricabras (Professor de Filosofia UDG), Alan Erlich (Director de TV i cinema, Canadà), Joseba Santamaria Rekarte (Director Notícias de Gipuzkoa), Duci Simonovic (Ex internacional de bàsquet amb Iugoslàvia), Ventureta Ballús (neboda víctima CC Bochum 1944), Josep Maria Solé i Sabaté (Catedràtic d'Història UAB), William Pelz (Professor d'Història, Universitat de Chicago, USA), Maria Rosa de Madariaga (Historiadora, Madrid), Rafael Trueta (Professor Universitat de Mèxic), JM Francos (Director Tècnic Teatral, Okland USA), Empar Salvador (Presidenta FMPV), Kerby Miller (Catedràtic d'Història, Universitat de Missouri, USA), Josep Cruanyes i Tor (Portaveu Comissió de la Dignitat), Shaudin Melgar-Foraster (Professora Universitat de Toronto, Canadà), Joan Brines (Professor UV), Peter Gunther (Arxiver de Chicago, USA), Joffre Villanueva (Secretari General del Moviment Laic i Progressista de Catalunya), José Antonio Hita (Professor Unversitat de Granada), Agustina Nieto (Jurista, Ciudad Real), Carmelo Campos (Advocat, Puerto Rico), Isabel López Soto (Professora Universitat de Sevilla), Francisco Romero (Professor UV), Javier Romero (Secretari FMHCS), Albert Torrent (Periodista), Mariona Ferrer (Professor UB). Andreas Borg (Dissenyador), José Iriarte ("Bikila", ex-maratonià d'Euskadi)), Rose-Marie Serrano (Professora Universitària, França), Miguel Angel Pérez (Astrofísic, Granada), Frank Pernau (Oficial de l'Exèrcit d'EEUU); Lluís Alavedra (Arquitecte, Catalunya), Philip Paterson (Relacions Internacionals Rugby, Anglaterra), Joan Boadas (Arxiver i ex-President de l'AAC), Olga Arauz (Professora, França), Cristina Lagé (Presidenta Comunitats Catalanes a l'Exterior, País Basc), Pedro López (Professor Universitat Compltense de Madrid), Albert Abril (periodista, Catalunya), Alberto Lorenzo (Investigador de l'ARMH), Laurence Koch Amann (Professor, França), Félix Duran Herrero (President de la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques), Martxelo Toleda (President d'ESAIT, País Basc), Jaime Pastor (Professor Universitari Madrid), Gemma Lienas (Escriptora), Angel Luis Gómez Jiménez (Economista, Madrid), Xavier Nieto (Antropòleg, Catalunya), Josep Mª Minguelñl (industrial, Catalunya), Manuel Salvador Jardí (Periodista, Catalunya), Antoni Alomar (Professor Universitari, Balears), Quico Romeu (Arts Escèniques, Catalunya), Mercè Garau (Economista, Balears), Carme Forcadell (Assessora del Departament d'Ensenyament, Catalunya), Diosdado Toledano (Treballador de SEAT, Catalunya), Miquel Pérez Latre (Arxiver, Catalunya), Jorge Picó (Director de Teatre, Catalunya), Anna Romano (Actriu), José Félix Rojo (Militar, Ciutat Real), Víctor Lluelles (Director de Sitges News), Max Lill (Expert en màrqueting, Hamburg, Alemanya), Bartomeu Egea (Empresari, Catalunya), Francesc Aguilar (professor de Disseny, Castelló), Jordi Estévez (Professor UAB), Jonathan Hernández (Historiador, Tenerife), Carles-Jordi Guardiola (Editor), Carlos Peñacoba (metge de Madrid), Carlos Muquitay (Escriptor, Madrid), Xavier Messeguer (Invetsigador Universitari, Catalunya), Lluís Manel Giralt (Directiu Multinacional, Catalunya), Josep Esteve Rico (Escriptor i periodista, País Valencià), Pau Miserachs (Advocat), Manuel Escarda (metge, Valladolid), Maria del Mar González (Bibliotecària, Salamanca), Albert Aymà (Fotògraf)... fins a més de 600 adherits més...
Ara voldríem que hi firmessis tu (i/o la teva associació) i que ens ajudis a fer voltar aquesta campanya. Gràcies!
Democràcia i Dignitat a l'Esport (Entitat Legal registrada a la Generalitat de Catalunya)
info@democracyanddignityinsport.cat
Per més, si us plau feu clic: aquí
Per més informació, també podeu trucar el 665727329 o entrar al web: www.democracyanddignityinsport.com
dimarts, 14 de juliol del 2009
PER A QUÈ SERVEIXEN LES MONARQUIES ?
Aprofitem aquest article, en castellà, per fer-ne un extracte sobre les riqueses que acumulen les monarquies mundials. No creiem que serveixin per a res més, només per sortir als llistats que es publiquen anualment sobre les fortunes més grans.
Per exemple, el Rei del Marroc és avui 1.000 milions de dòlars més ric que la mateixa data de l´any passat. Coneixeu gaire gent que guanyi aquesta xifra en un any i que a més a més no li afecti gens la crisi?
LAS FORTUNAS DE LAS MONARQUIAS.
Estos adinerados monarcas perdieron, en total, 22.000 millones de dólares con la recesión que ha golpeado los mercados internacionales.
El diminuto emirato de Dubai dedicó más de 60.000 millones de dólares a construir la llamada "Octava maravilla del mundo", un grupo de islas artificiales con forma de palmera en el Golfo Pérsico, que ha atraído a una lista de compradores famosos donde figuran nombres como los de la pareja Pitt-Jolie o los Beckham. Hoy, las pérdidas derivadas de este renqueante proyecto y otras malogradas inversiones han aumentado la deuda de Dubai en 80.000 millones de dólares.
Los valores inmobiliarios de las Palm Islands han caído más del 50% y se ha interrumpido la construcción de nuevas ampliaciones. Lo que es todavía más embarazoso: Dubai ha tenido que extender una mano mendigante hacia el vecino emirato de Abu Dhabi para pedir un préstamo temporal; en febrero, Abu Dhabi suscribió 10.000 millones de dólares en bonos de Dubai a 5 años. .
En consecuencia, la fortuna del jeque Mohamed bin Rashid al-Maktum se ha reducido en unos 6.000 millones de dólares en el último año, lo que lo ha convertido en el mayor perdedor de la lista anual de los 15 monarcas más ricos de Forbes. Su salvador, el jeque Jalifa bin Zayed bin Sultán al-Nahayán, gobernante de Abu Dhabi, no ha salido mucho mejor parado. Su fortuna se ha visto reducida en 5.000 millones debido a la brusca caída de los precios del petróleo, lo que lo ha hecho pasar de la segunda a la tercera posición entre los monarcas más acaudalados del mundo. .
Aunque los monarcas suelen heredar la mayor parte de sus riquezas con sus títulos, estos ricos monarcas no son inmunes a los reveses de la economía mundial y han tenido que soportar los efectos de la depresión internacional sobre sus súbditos. La crisis crediticia, el hundimiento del mercado inmobiliario y el declive bursátil han causado estragos en muchas de estas fortunas históricas. En conjunto, la fortuna de los monarcas más ricos del planeta se ha reducido en 22.000 millones de dólares en el último año, lo que supone una reducción del 17%, hasta los 109.000 millones de dólares. Doce de los quince más ricos son más pobres que hace un año y dos han conservado sus fortunas.. .
Solo uno de estos gobernantes ha sido la excepción que confirma la regla: el rey de Marruecos, Mohamed VI, cuyo seudo monopolio en el fosfato, actualmente una materia prima muy demandada, le ha permitido ganar dinero en un año que ha sido negativo para los demás. Hoy, es mil millones más rico que el año pasado, lo que lo sitúa un puesto más arriba en la lista, séptimo en el ranking, con una fortuna que se calcula en 2.500 millones de dólares netos. .
Por segundo año consecutivo, el número 1 de la lista es el rey de Tailandia, Bhumibol Adulyadej. Su fortuna está valorada en 30.000 millones de dólares, 5.000 millones menos que el año pasado, debido a una reducción de más del 10% de los valores inmobiliarios y bursátiles que poseía a través de la Crown Property Bureau, el vehículo de inversión estatal del que era fiduciario. Las crecientes tensiones políticas han desestabilizado el país y han afectado incluso al importante sector turístico. .
Los escándalos han perjudicado también las fortunas de algunos gobernantes. El príncipe Hans-Adam II de Liechtenstein, que ocupa la sexta posición de nuestra lista con una fortuna calculada en 3.500 millones, ha visto reducida su fortuna en 1.500 millones con respecto al año pasado, en parte debido a la disminución del valor de su banco LGT. .
El año pasado, el banco tuvo que responder por un escándalo de evasión de impuestos por haber ayudado, presuntamente, a varios de sus clientes más acaudalados a proteger su dinero. Hoy, el director ejecutivo del banco, el hijo del príncipe, está siendo investigado por el gobierno alemán por cargos similares de evasión fiscal. Él niega los cargos. .
dissabte, 11 de juliol del 2009
ANÀLISI DEL SOCIALISME ESPANYOL I DEL CATALÀ.
Article molt interessant d´en Ferran Mascarell.
El socialisme català
U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.
Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.
Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.
Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.
Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.
Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.
Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.
El socialisme català
U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.
Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.
Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.
Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.
Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.
Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.
Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)