Publicat al diari AVUI, ahir 2 de juliol de 2010.
Diuen que al llarg de la història sempre hi ha hagut una diferència essencial entre l'Imperi Britànic i l'Imperi Espanyol respecte al tracte i la negociació que totes dues metròpolis han mantingut amb les seves colònies quan aquestes han aconseguit la seva independència. El britànic ha aconseguit arribar a acords amistosos amb les colònies encara que fos el minut abans de la proclamació de la independència. Per contra, l'espanyol, només s'ha plantejat arribar a acords amb les colònies el minut després de la proclamació de la independència, quan ja era impossible un arranjament amistós. L'Estat espanyol sempre ha calculat molt malament la correlació de forces entre el poder central i la colònia, i així li ha anat, foragitat d'arreu i avui un Estat en ruïna, espoliador i antidemocràtic.
No ens ha d'estranyar, doncs, la liquidació de l'Estatut que ha practicat el Tribunal Constitucional. Només negociaran el minut després de la proclamació de la nostra independència, quan ja no els serveixi de res. És la doctrina espanyola –ara constitucional– de sempre, la del tot o res. Un diari digital espanyol ho tornava a deixar clar aquests dies: “Señora Cataluña: deje de refunfuñar y, si no está a gusto, ¡váyase!... ¿A que no tienen agallas para proclamarse independientes?”
El que realment s'ha carregat la sentència del TC sobre l'Estatut és el camí del mig entre l'unionisme i l'independentisme que la transició espanyola ens va voler fer creure que existia i per on volíem avançar. Ara ens hem adonat que el camí del mig autonomista, el del de mica en mica s'omple la pica i l'a poc a poc i bona lletra només ens el creiem aquí.
Qui vulgui avançar de debò i sortir aviat de la crisi ja sap que el miratge del camí del mig ha desaparegut. Però és que fins i tot aquells que tenen objectius més modestos, i que creuen suficient fer un pas més, o un passet més, o tan sols un pam més cap a una major qualitat de vida, cap a gestionar els nostres impostos, cap a una millor sanitat i educació o cap a normalitzar el català, ara ja saben, també, que per a assolir aquests objectius només hi ha un únic camí possible: la independència i l'Estat propi. Això o quedar-nos en la via morta actual, del dèficit fiscal i l'empobriment relatiu. No hi ha camí del mig.
Només conèixer la veritat ens pot fer lliures. I en aquest sentit, la sentència és molt positiva, perquè ens ensenya la veritat implacable de la nostra condició espanyola: som una colònia fiscal. Ho reconeix implícitament el mateix president Montilla: “Espanya és inviable si Catalunya té el concert econòmic”. Sí, conèixer la veritat ens ha permès viure la sentència sense amargor, fins amb un somriure sorneguer als llavis i amb ganes de marxa, d'acció i de manifestació.
Ara toca dissenyar el full de ruta cap a l'Estat propi, que hauria de passar per: 1) continuar eixamplant la majoria social que avui respon a les enquestes que votaria sí en un referèndum d'independència, amb la consulta sobre la independència i amb campanyes que expliquin, sobretot, la millora de la qualitat de vida dels catalans amb l'Estat propi; 2) portar al Parlament de Catalunya el debat sobre l'exercici del dret a l'autodeterminació a través de la iniciativa popular i de les iniciatives parlamentàries; 3) aconseguir una majoria al Parlament de Catalunya a través d'una proposta electoral atractiva i creïble amb el compromís de convocar el referèndum d'independència i proclamar l'Estat propi, malgrat els impediments o les prohibicions del govern espanyol de torn, i 4) no caure en el paranys dels porucs i dels que hi guanyen, amb la dependència, que sempre ens diran que “encara no estem preparats”, o “que no estem madurs”, o “que no ens precipitem”.
El moment ja ha arribat. Som un poble fantàstic que ens mereixem molt més. Estem molt més madurs i preparats del que ho estaven Montenegro, Kosovo o Eslovàquia en iniciar el seu procés. El camí es fa caminant i la preparació s'aconsegueix practicant. Endavant, catalans: el millor comença ara.
.jpg)
