Que no ens en distreguin. Necessitem un estat propi on exercir la justícia i la convivència
La paraula indignats s'ha posat molt de moda darrerament. Fantàstic. Els temps ho requereixen. Recordo que l'any 2001 quan pensàvem un nom per a una entitat que havia de lluitar pel retorn dels papers de Salamanca, algú va trobar excessivament decimonònic el nom de Comissió de la Dignitat. Jo pensava que era un nom clavat per a una entitat memorialista enclavada en un estat incapaç de superar una dictadura. Ara s'ha posat de moda el mot. Millor. Arcadi Oliveres, en parlar dels indignats, ha distingit sàviament entre els partits de govern, que defineix com a “obedients” als grans interessos, i els que no ho són, sense ficar tots els partits al mateix sac. Caldria recordar que al nostre Parlament hi ha un petit grup –maleït tant pels poderosos com pels decorosos– que sí practica la indignació tant com pot. Un grup que s'ha rebel·lat contra les subvencions compensatòries a Endesa (per les nevades del 8 de març), contra la llei d'hipoteques i contra el finançament de partits i les abusives dietes dels parlamentaris, sense atraure –no cal dir-ho– l'atenció dels mitjans. Un grup, cal dir, que no ha tingut la mateixa sort que els acampats a la plaça Catalunya ja que la seva acampada (per reclamar la llibertat del poble català) sí va ser desallotjada sense contemplacions del parc de la Ciutadella per la policia política d'Hereu.
Penso que el moviment dels indignats ha de tenir ben clar com ha de pagar solucions per a les justes reivindicacions socials, polítiques i culturals presents a les acampades de Barcelona i Girona, etcètera. Té tota la raó Víctor Alexandre quan escriu en una web de Sant Cugat: “Hem de tenir present que, sense diners, tota reclamació de polítiques socials està abocada al fracàs. I Catalunya no té diners perquè els seus diners se'ls queda un altre. Així de clar”. Aquest, i cap altre, ha de ser el primer objectiu i motor de la indignació dels catalans progressistes. Que no ens en distreguin ni els indignats, ni l'establishment. Necessitem un estat propi on exercir la justícia i la convivència.
* Article publicat a El Punt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada